Joan Maragall. El pas de l’any. Gener.

La curva del cel freda, envidreïda
tota regalant la lluna, inonda
de blancors la ciutat, atapeïda,
que ara es veu tota estesa i adormida...
La veu del mar se sent fonda.
Una mena de cosa esporuguida
travessa, diminuta, la gran plaça
un moment... I altre cop, blanques, desertes
resten les places... i en les branques ertes
ni un estremiment... res. Glaça.

1-I-1905

Biël Barnhills · Joan Maragall. El pas de l’any. Gener.

El llenguatge i el plaer. Incursions lingüístiques en terra literària. Jesús Tuson. Editorial Empúries. 1990.

Un plaer dels grossos això del llenguatge i si ho serveix en Tuson aleshores el plaer es multiplica i sempre tens ganes de més i més i més. I més.

“I és ara que cal veure el llenguatge poètic com a creador en la creació, constructor de fabulacions superlatives dins la ficció poderosa que és la llengua. I el poeta, com a personificació excelsa d’una voluntat d’escreix lingüístic; com qui pot ser iniciat, en somnis gairebé impossibles, a travessar la ratlla del llenguatge, cap a la foscor pregona, per si la llàntia pot continuar creant realitat i per si encara les paraules són aptes per a fer brollar terres noves afaiçonades de so”. 

Aquest volum de cent set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que fa fàcils conceptes difícils, i això sí que és difícil”.

Joan Vinyoli. Ara que és tard. No ho trenquis.

No ho trenquis: és possible
que faci mal. Vam conjurar-nos
a no malmetre-ho.
Tot es desfà, de tot
anem cansant-nos.

Tenim un foc fet de carbó
que fa molts anys algun druida
va encendre i jo, buscant dellà les pedres
de l’erm, vaig acostar-m’hi
fins a cremar.

Des dels meus ulls
massa cansats però no cecs,
veig ombres que retornen pel camí
de les llanternes apagades.
Ja tot és enterrat.

Que ho recuperi jo,
llaurador vell, encara
no desesmat, encara
mirant el sol com puja
degotejant del mar.

Biël Barnhills · Joan Vinyoli. Ara que és tard. No ho trenquis.

Dietari 1939-1940. Seguit de Filòsofs i bergants. Raymond Queneau. Traducció de Pilar Rahola. Editorial Pòrtic. 1987.

Escriptura telegràfica que passa d’explicar els seus estudis de grec, geometria, història i geografia a narrar les seves vivències al front de la Segona Guerra Mundial. S’hi combina el seu dia a dia amb reflexions a partir de lectures o interessos. 

“Els individus que a la nit criden mamà, mamà. Homes de 40 anys tractats com sorges, movent-se com xavals. 

Nervis, nerviosisme gairebé adolescent. 

Ahir: revisió d’armes. És lògic que ells vulguin que els fusells estiguin nets, però no venen per això, venen per enxampar-ne dos o tres i castigar-los. 

Altrament no hauria pogut escriure un dietari com aquest. No n’hauria tingut la franquesa. Jo volia deixar una imatge perfecta de mi i em censurava. Però ara no es tracta d’una obra d’art ni d’un document, sinó d’una prova, d’una prova de la meva individualitat mediocre, canviant i vulnerable —deu tractar-se realment d’un testimoni de franquesa. 

Un reconeixement i una fixació del record”. 

Aquest volum de dues-centes vint-i-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit entre la canícula d’estiu”.

Sergio Corazzini. Bando.

Avanti! Si accendano i lumi
nelle sale della mia reggia!
Signori! Ha principio la vendita
delle mie idee.
Avanti! Chi le vuole?
Idee originali
a prezzi normali.
lo vendo perché voglio
raggomitolarmi al sole
come un gatto a dormire
fino alla consumazione
de' secoli! Avanti! L'occasione
è favorevole. Signori,
non ve ne andate, non ve ne andate;
vendo a così I poco prezzo!
Diventerete celebri
con pochi denari.
Pensate: !'occasione è favorevole!
Non si ripeterà.
Oh! non abbiate timore di offendermi
con un'offerta irrisoria!
Che m'importa della gloria!

E non badate, Dio mio, non badate
troppo alla mia voce
piangevole!


Traducció de Tomàs Garcés

Bàndol

Endavant! s’encenen els llums
en les sales del meu palau!
Senyors! Comença la venda
de les meves idees.
Endavant! Qui les vol?
Idees originals
a preus normals.
Jo venc perquè vull
cargolar-me al sol
com un gat i dormir
fins a la consumació
dels segles! Endavant! L’ocasió
és favorable.
No us en aneu, no us en aneu;
venc a tan poc preu!
Devindreu cèlebres
amb pocs diners.
Penseu: l’ocasió és favorable!
No es repetirà.
Oh! no tingueu por d’ofendre’m
amb una oferta irrisòria!
Què se me’n dona de la glòria!

I no feu cas, Déu meu, no feu massa cas,
de la meva veu
planyent.


*Publicada a La Revista, VII, núm. 142 (16-VIII-1921), p. 251 [signada T. G.].

Biël Barnhills · Sergio Corazzini. Bando.

0 que prenen la paraula

Llengua i teatre. El lèxic de l’obra dramàtica de Joan Puig i Ferreter. Maite Domingo Masdéu. Publicacions Universitat Rovira i Virgili. 2024.

El lèxic de totes les llengües es va empobrint a marxes forçades, però és gratificant llegir estudis com aquest on l’autora analitza el vocabulari de tota l’obra dramàtica d’aquest gran escriptor que va viure un moment crucial: la formació d’un estàndard literari i la seva normalització lingüística a principis del segle XX. 

“Puig i Ferreter volia ser un escriptor amb un llenguatge més viu que bell, però el resultat d’aquest estudi demostra que el seu lèxic evoluciona progressivament més cap a la bellesa que cap a la vivesa: canvia solucions col·loquials més vives, per altres de més normatives, s’esforça per aconseguir una llengua més correcta i precisa (...) Quant als dialectalismes, la voluntat que el seu llenguatge fos més viu que bell no es tradueix en una presència alta d’unitats, tot i que trobem en la seva obra certes variants dialectals camptarragonines remarcables, no tant per la diversitat com per la freqüència (variants formals de llavors, dematí, usat com a substantiu, xalar, fadrí, got i altres”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest autor que va escriure els meravellosos Camins de França que no em cansaria de recomanar.

V. A. Estellés. El gran foc dels garbons. 51.

Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.

Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts —oh, sempre

es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

Biël Barnhills · V. A. Estellés. 51.

Si això és un home. Primo Levi. Traducció de Francesc Miravitlles. Labutxaca. 1998.

Testimoni de primera mà d’aquest químic italià que, internat en un camp Lager polonès, sobreviu per explicar l’horror de l’extermini en massa durant la Segona Guerra Mundial. Perquè tothom ho sàpiga i perquè, sobretot, no torni a passar, sobretot ara mateix que s'odia al diferent per sistema i patim la posteveritat per terra, mar i aire. 

“Quan plou voldríem poder plorar. És novembre, ja fa deu dies que plou, i la terra és com el fons d’un pantà. Totes les coses de fusta fan olor de florit. Si pogués fer deu passos cap a l’esquerra, on hi ha el rafal, estaria arrecerat; en tindria prou amb un sac per cobrir-me les espatlles, o només l’esperança d’un foc on eixugar-me; o potser un drap sec per posar-me entre la camisa i l’esquena. Hi penso, entre un cop de pala i un altre, i crec ben bé que tenir un drap sec seria l’autèntica felicitat”. 

Aquest volum de dues-centes vuitanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que t’han corglaçat tant que ja no sabràs com desfer-ho tot això, oi?”.

Joseba Sarrionandia. És morta la poesia? Bainera.

Itzela izan zen. Esposaturik galdararen aurrean ipini zuten:
handik lehenago pasatutakoen ileak, gonbitoak eta zigarrokinak ur-azalean.
Ileetarik oratu eta sartu zioten burua ur zikinetara.
Burua ateratzeko indarrak egin zituen, aferrik,
arnasa falta zuen, itorik sentitu eta ura irentsi zuen sudurretik.
Konortea bueltatu zitzaionerako txiza eginda zeogoen,
gonbitoka ari zen, poliziek bularra kolpeka sakatzen ziotela
biriketako ura ateratzeko. Begi-niniaren dilatazioa neurtu zion
medikua oment zen batek, ileetatik tiraka hasi orduko berriro.
Urpean itorik sentitu zen eta txiza eta ura edan zuen berriro.
Konortea galdurik atera zioten burua berriro,
eta behin eta berriro ito zuten hala, gudiparik gabe.
Eta oraindik ere (oraintxe bertan) ur zikinetan itotzen dute.

Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

La banyera

Va ser terrible. Emmanillat, van posar-lo davant la palangana:
a la superfície hi havia cabells, els vòmits i les burilles
dels qui hi havien passat abans.
Van agafar-lo pels cabells i li van ficar el cap a l’aigua bruta.
Van forcejar per treure-l’en, debades;
li faltava l’aire, va sentir que s’ofegava i l’aigua li va entrar pel nas.
Quan va recuperar el coneixement s’havia pixat,
vomitava, els policies el colpejaven al pit
per treure-li l’aigua dels pulmons. Un que deia ser metge va examinar-li
la dilatació de la nineta abans no tornessin a estirar-li els cabells.
Sota l’aigua va sentir que s’ofegava i va beure aigua i pixum un altre cop.
Van treure-li el cap de l’aigua en tornar a perdre el coneixement, per submergir-l’hi una vegada i una altra, sense compassió.
I encara ara (avui dia) l’ofeguen en aquella aigua bruta.

Biël Barnhills · Joseba Sarrionandia. Bainera.

0 que prenen la paraula

Els altres catalans. Francesc Candel. Labutxaca. 2020.

Testimoni de primera mà de la immigració que arribà al nostre país a partir dels anys cinquanta del segle XX buscant una nova oportunitat. Les seves condicions de vida, el seu tarannà, la societat que l’acollí i que es trobà, les esperances i il·lusions que hi posaren. Un bon gruix dels catalans d’ara que ja no són els altres.

“Perquè desbordats els genuïns catalans —és una manera de dir-ho, això de genuïns— per imperatius de tipus econòmic afeblits potser per un excés d’interès materialista, la majoria s’ha eximit no encarant-se, a la pràctica, amb els greus problemes politicosocials que han sorgit a Catalunya. Bé podria ésser, comento amb un gran amic, que en el curs de les dues generacions venidores —potser en caldran més— la catalanitat passés a mans d’aquests “altres catalans”. D’aquesta terra forta, noble i renovadora que és Catalunya dimana una saba tremenda de llibertat, i, alhora, una formidable atracció que es torna fanàtica afecció envers ella. Aquests altres catalans, ben polits ja exteriorment, alletats com hem dit abans pel país, es veuran cridats a una curiosa tasca: la [singularització] de la novíssima Catalunya”. 

Aquest volum de quatre-centes tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que fotografien un moment de la nostra història que es va repetint”.

Jordi Valls. Tractatus de la mort de la poesia catalana. Una nació ocupada.

Una nació ocupada no sabrà mai
el moment adequat per extingir-se.
Les fuetades dels sàdics,
els turments dels ignorants,
els banys d’àcid
dels barbamecs informadors
són estímuls que vivifiquen.

L’esforç de l’enemic és un regal
que ressuscita la llenya rogenca de la brasa,
la sang incombustible quan la joia
és cremar contra tot pronòstic
i prendre oxigen del càstig,
perquè en funció
de la humiliació recordada
som dignes d’existir.

Biël Barnhills · Jordi Valls. Tractatus de la mort de la poesia catalana. Una nació ocupada.

El vescomte migpartit. Els nostres avantpassats. Italo Calvino. Traducció de Xavier Lloveras. Edicions 62. 2008.

El vescomte Medardo de Terralba queda escapçat per la meitat exacte per l’impacte d’una bala de canó. Aleshores continua fent vida normal, encara que la mitja part que n’ha quedat és més dolenta que no pas bona. 

Una volta més, la inventiva de Calvino ens atrapa, ens diverteix i ens excita el magí. 

“La batalla va començar puntualment a les deu del matí. Des de dalt la sella, el tinent Medardo contemplava l’amplitud de les fileres, a punt per a l’atac, i oferia la cara al vent de Bohèmia, que aixecava olor de boll com des d’una era polsosa”. 

Aquest volum de quatre-centes seixanta-quatre pàgines [que inclouen aquest llibre i dos més] quedarà amorrat al piló de “trilogia que n’has llegit només la primera novel·la”.

Tretze de l’arxiu de Cavafis i altres coses. Setembre del 1903.

Traducció de Joan Ferraté

Almenys, que ara m’enganyi amb fantasies;
que el buit no senti de la meva vida.

I hi vaig ser tan a prop tantes vegades.
I que encantat, que covard que era;
per què amb els llavis closos em quedava;
i el buit dins meu plorava de la vida,
i anaven endolats, els meus desigs.

Tantes vegades, tan a prop
dels ulls, dels llavis de l’amor,
del somiat cos estimat.
Tantes vegades, tan a prop.

(gener 1904)

Biël Barnhills · Tretze de l’arxiu de Cavafis i altres coses. Setembre del 1903.

Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada. Mercè Rodoreda. Club Editor. 2023.

Volum que consta de 15 cartes dirigides a Carles Riba que, sobretot, miren de justificar la manca de resposta d’Armand Obiols.
També inclou 3 contes que s’ambienten en les difícils circumstàncies de l’exili republicà a la França ocupada. 

“Aleshores el meu únic anhel era respirar el vent que venia del pujol. Un aire pur que semblava que portés olor de flor i em feia pensar en una tarda de diumenge que havia passat vora un riu, entre els joncs... Aleshores... Perquè ara... Aleshores encara em rentava i em despullava a la nit, a despit del fred. Encara m’adonava dels polls. Quan podia m’estirava a terra bocaterrosa i passava estones amb el cap entre les mans contemplant els brins d’herba i les formigues que eren les úniques coses vivents dintre aquell univers de fusta, de raïls i de ciment. Ara, quan hi penso en les fulles tendres dels arbres transparents a contrallum, en el sol sobre l’aigua, en les flors, en els petits insectes blaus i daurats que s’enfilen per les tiges, en les molses flonges i humides, em semblen un excés inútil, oliós, massa gras, una malaltia tropical del món, del gris i de la neu —i una nàusea m’omple la boca de saliva”.

Aquestes cent vint-i-cinc pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que he llegit aquest passat estiu entre rius i prats”.

Jem Cabanes. A festes de pollancs i aurores. El dia es despenja...

El dia es despenja pel marge de la nit
i fas l’amor fins que es perden els galls:
avesada a no fer-se sentir,
ella plega els ullets i la pell
en paisatges estalvis de llana,
fins que un déu sense altar ni sopluig
se li acotxa, enaiguat, a l’entrecuix.

Biël Barnhills · Jem Cabanes. A festes de pollancs i aurores. El dia es despenja...

Giuseppe Colarusso.

 

Valenta com tu. Iolanda Batallé Prats. Destino. 2025.

Recull de les experiències que l’autora ha viscut en primera persona en relació amb els homes que s’han cregut amb el dret d’intimidar-la, amenaçar-la, perseguir-la i vexar-la pel sol fet de ser dona.
Escriptura trepidant, sincera, directa i sense concessions de cap mena. Col-pi-do-ra. 

“Mig segle protegint-me, mig segle alerta, mig segle de no poder abaixar mai la guàrdia, mig segle de violència, mig segle de perill, mig segle de ser dona, senzillament, mig segle d’ignomínia, mig segle d’homes miserables i també d’homes preciosos i justos, mig segle de companyes caigudes, mig segle de ferides obertes, mig segle de sentir vergonya i culpabilitat per les vergonyes i les culpes d’homes mesquins i miserables, mig segle de vida viscuda malgrat tot, mig segle de vida preciosa i de resistència, mig segle de victòria, amigues meves, germanes meves”. 

Aquest volum de cent trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que sacsegen i et fan preguntar-te què podem fer tots plegats per aturar aquestes actituds”.

Sara Teasdale. Let It Be Forgotten.

Let it be forgotten, as a flower is forgotten,
Forgotten as a fire that once was singing gold,
Let it be forgotten for ever and ever,
Time is a kind friend, he will make us old.

If anyone asks, say it was forgotten
Long and long ago,
As a flower, as a fire, as a hushed footfall
In a long forgotten snow.

Traducció d’Agustí Bartra

Oblidem-ho

Oblidem-ho, oblidem-ho com s'oblida una flor,
com s'oblida una flama que un dia resplendí.
Oblidem-ho per sempre, oblidem-ho per sempre.
Els anys tranquils a ambdós ens faran envellir.

Si algú t'ho preguntés, indiferent, contesta-li
que ja ho has oblidat
com s'oblida una flor, o una flama, o una empremta
en la neu del passat.

Biël Barnhills · Sara Teasdale. Let It Be Forgotten.

Pere Calders o la passió de contar. A cura de Rosa Cabré. Eumo Editorial. 1997.

Recull que tot el que es va dir al Col·loqui sobre Pere Calders a l’Aula Magna de la U. B. Hi intervingueren en Joan Melcion, l’Avel·lí Artís Gener, en Joan Triadú, la Rosa Cabré, en Guiseppe Tavani, en Jaume Aulet, en Joaquim Molas, en Quim Monzó, en Baltasar Porcel i en Jordi Sarsanedas. Diverses veus enteses sobre un escriptor fascinat i fascinant. 

“En Pere era diferent: vivia aquest món interior seu i era enormement tímid, i això sí que ho afirmo rotundament i sense por de ser desmentit. Posteriorment, he sabut que aquesta timidesa era deguda a la intensitat del seu món interior. Ell vivia un món riquíssim que es veu que pagava amb uns dividends extraordinaris. D’això, en tenim tots una prova, una quantitat de proves aclaparadora. Aquesta tendència a isolar-se, a viure i a recrear el seu món el feia una mica diferent”. 

Aquest volum de cent set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit d’una revolada per poder-ne llegir més durant i després perquè la passió per Calders és la passió per la literatura”.

Francesc Pujols. Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols. La flor de la ginesta.

Un dia, anant de camí,
com érem temps de tardor,
vegí una flor escadussera
que en una erma ginestera
acabava de florir.
Tan de nou me va venir,
que afanyós la vaig flairar
i amb sa aroma em recordà
la gran diada de Corpus,
tan llunyana en el passat,
tan llunyana en l'avenir,
i ara, al temps de la tardor,
tota dintre d'una flor.

Biël Barnhills · Francesc Pujols. La flor de la ginesta.

Toni Prat.

 

Sobre la felicitat. Epicur. Traducció de Jordi Cornudella. VIBOP Edicions. 2021.

Breviaris deliciosos —Carta a Meneceu i Màximes capitals— que desgranen tot un seguit d’idees d’aquest autor que sempre torna a les reflexions que es fa cada generació i que és una delícia de rellegir.
Un cop més, les connexions entre els temps antics i els actuals es fan evidents perquè els temes no caduquen mai, només la manera d'enfocar-los o verbalitzar-los. O ni això.

“De desitjos, n’hi ha que són naturals i necessaris, n’hi ha que són naturals i no necessaris i n’hi ha que no són ni naturals ni necessaris, sinó que neixen de l’opinió supèrflua”. 

Aquest volum de cinquanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que se’ns han mullat, però assecant-los els hem pogut continuar llegint i aquelles arrugues que hi han quedat casaven bé amb un text escrit fa més de vint-i-tres segles”.

Elizabeth Barrett Browning. Sonnets from the Portuguese.

XLIV

Beloved, thou hast brought me many flowers
Plucked in the garden, all the summer through
And winter, and it seemed as if they grew
In this close room, nor missed the sun and showers,
So, in the like name of that love of ours,
Take back these thoughts which here unfolded too,
And which on warm and cold days I withdrew
From my heart’s ground. Indeed, those beds and bowers
Be overgrown with bitter weeds and rue,
And wait thy weeding; yet here’s eglantine,
Here’s ivy!— take them, as I used to do
Thy flowers, and keep them where they shall not pine.
Instruct thine eyes to keep their colours true,
And tell thy soul, their roots are left in mine.

Traducció de Dolors Udina

Sonets del portuguès.

Tot sovint, amor, m’ha regalat flors
collides del teu jardí, a l’estiu
i a l’hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixien
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! — pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l’arrel a l’ànima.

Biël Barnhills · Elizabeth Barrett Browning. 44.

Santiago Rusiñol: Vida, literatura i mite. Margarida Casacuberta. Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Curial Edicions Catalanes. 1997.

Repàs per la vida i l’obra d’aquest autor tan important com popular que explica el pas del segle XIX al XX al nostre país, és a dir, de com ell va contribuir a fer-hi entrar la modernitat. 

“Ben repapat al tamboret de la llibreria, semblava un buda enriolat. Els seus ulls brillants, encesos de picardia, i el seu riure sorneguer, li aureolaven el rostre de resplendor. Menava la conversa per allà on volia. Tenia el costum, als vespres, de donar un cop d’ull ràpid als diaris. Eren El Liberal, El Noticiero, i La Veu de Catalunya. Amb La Veu s’hi entretenia una mica més que amb els altres. Hi havia el Glossari d’en Xènius. El llegia cada dia. No se’n deixava passar ni un. Ell, a L’Esquella, hi publicava cada setmana una paròdia amb el mateix títol i la signava Xarau. El Glossari sempre era curt. Cinc o sis ratlles a tot estirar. I dessota, la signatura: Xènius. Era enrevessat. Rusiñol el llegia, i un cop llegit deixava La Veu de banda i es barrejava a la conversa. Mai no en feia cap comentari. Un dia, però, el Glossari omplia no menys que mitja columna del diari. Era una cosa extraordinària. Passà un cert vent de sorpresa per la tertúlia, després vingueren els comentaris, que foren irònics. A L’Esquella, en Xènius no hi tenia simpaties. Al contrari. Aquell vespre, com tots, en Rusiñol el va llegir. Un cop llegit, deixà el diari sobre el taulell. Com feia sempre. Al cap d’un moment el tornà a agafar i llegí el Glossari de nou. Després va dir: Nois, gràcies a Déu que ja no l’he entès. Tothom va riure. Perquè, realment, semblava que allò que es proposava primer en Xènius, en escriure, era que no l’entengués ningú”. 

Aquest volum de sis-centes setze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit amb avidesa i emoció i que t’han semblat una molt bona porta d’entrada per a començar a llegir les seves obres completes”.

Lluís Solà. L’herba dels ulls. II.

9
No t’aturis a escoltar el fràgil
mirall de l’aigua,
no fitis les hores llargues
en què es precipita la llum
i tot és una crispació
de fulles i sals confuses.
Palpa la sorpresa de les coses;
que la flor de la mà retingui
el secret de tant silenci adust
sota tanta invisible esperança.
Que els records s’allunyin de tu:
aspira’ls, camina’ls, floreix-los;
que l’aire dels dies més densos
s’espesseixi a cada retorn afable.
En aquest espai furtiu
aprèn el goig impossible
entre tanta dispersió.

Biël Barnhills · Lluís Solà. L'herba dels ulls. II. 9

Joan Brossa.

 

Dante, poeta del mundo terrenal. Erich Auerbach. Traducció de Jorge Seca. Acantilado. 2008.

Meravellosa aproximació a aquest clàssic de les lletres italianes —és a dir, universals— al qual sempre es torna perquè hom mai acaba de poder-ne marxar del tot. Imprescindible per seguir-lo dibuixant sabent que mai l'acabarem de dibuixar del tot.

“También el lenguaje de la Comedia muestra la fecundación mutua entre realidad y orden, y esto resulta tanto más asombroso si consideramos el severo constreñimiento que, debido a la métrica y a la rima, es capaz de suportar casi sin esfuerzo. Allí donde una emoción particular no exige ninguna expresión acorde a esa particularidad, las frases son sencillas, claras y firmes, y no tienden a desviarse de la construcción natural por mor del ritmo o de la rima; se intercalan enlazadas en los tercetos como si fuera el ritmo natural del lenguaje humano”. 

Aquest volum de dues-centes noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que t’han ajudat a ampliar altres llibres, si és que no és sempre això la lectura”.

El suïcidi i el cant. Poesia popular de les dones paixtus de l'Afganistan.

Traducció de Margarida Castells Criballés

El meu amant vol tenir ma llengua en sa boca.

No per gaudir, sinó per ratificar els seus drets sobre mi.

.

Caminades. Dietaris de viatges a peu. Biel Barnils. Lleonard Muntaner. 2024.

El bipedisme ens alliberà les mans i ens va permetre caminar molt més i desenvolupar la tecnologia. La primera i la més essencial, l'escriure. En aquest cas una escriptura a raig amb ulls meravellats.

"Peramea (Pallars Sobirà), dissabte 22 d’agost de 2020 

Banyar-se al llac càrstic de Montcortès ha estat com fer-ho en un llac de Saturn. Un cop submergits hem quedat dins una bombolla que ens ha permès veure fins a 30 metres de fondària. Espècies i subespècies aquàtiques ens ullaven amb interès. Les bombolles topaven entre elles i agafaven noves direccions. Tots hem topat amb tots.

De cop i volta el llac s’ha ennegrit i ha bufat un vent de sud-est que ha remogut les aigües en forma de remolí. Aus amb tres ales ens sobrevolaven i tractors elèctrics ens han encerclat. N’han baixat nans orelluts que garlaven en portuguès i ens han demanat perimetrar el llac i marcar-lo en un mapa.

Durant el camí hem anat menjant mores que ens han aguditzat els sentits, sobretot el de la vista. Se’ns ressaltaven el blau i el blanc i han explotat els verds i els vermells. Cantaven els faigs i es feien i es desfeien els núvols. Algú ha destapat la pica del llac i s’ha buidat en un tres i no res. Això ens ha permès transitar per tota l’orografia del llac. Aleshores n’hem dibuixat les formes, plecs de la memòria d’una civilització antiga. Dibuixar-los ens ha rememorat somnis antics que hem cal·ligrafiat en una partitura infinita.

D’uns canyissars propers n’ha sortit una bestiola bípeda de pell suau que s’ha enlairat fins que ha foradat el cel. Tot ha quedat ingràvid i hem flotat durant una bona estona".

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que no han volgut ser reescrits ni retocats".

Miquel Gil. Eixos. Fil de vint.

Els àngels del serení
han brodat coixins d'estreles
perquè la meua nineta
pose el cap per dormir.

Agulleta i fil de vint
els àngels quan ve la nit,
un llençol de lluna plena
i randes blanques de seda.

Dorm nineta, dorm ni-non,
corre l'aigua de puntetes,
que els ocells se'n van a jóc
quan els grills mengen rosetes.

Van cosint una cançó,
son soneta, non-ni-non,
els àngels del serení
amb agulletes i fil.

Anatol Knotek. Eaten art.

 

L’amant. Marguerite Duras. Traducció de Marta Pessarrodona. Tusquets editors. 1985.

Una història d’amor apassionada i bestial enmig d’una família dura, intransigent i una mare embogida. Tot en un no-lloc d’Indoxina on sempre fa molta calor. 

“La mira. Amb els ulls clucs encara la mira. Respira el seu rostre. Respira la criatura, amb els ulls clucs respira la seva respiració, aquell aire càlid que torna a sortir d’ella. Cada vegada discerneix menys els límits d’aquell cos, que no és com els altres, no està acabat, a l’habitació encara creix, encara té formes no definides, fent-se constantment, no és sols allí on el veu, també és a tot arreu, s’estén més enllà de la vista, cap al joc, la mort, és lleuger, es capbussa totalment dins el plaer com si fos gran, en edat, no té malícia, amb una intel·ligència esglaiadora”. 

Aquest volum de cent quaranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va recomanar la millor amant, que té una ce de bronze de 308 grams”.

Emily Dickinson. 36. If I should die —

If I should die —
And you should live —
And time sh'd gurgle on —
And morn sh'd beam —
And noon should burn —
As it has usual done —
If Birds should build as early
And Bees as bustling go —
One might depart at option
From enterprise below!
'Tis sweet to know that stocks will stand
When we with Daisies lie —
That Commerce will continue —
And Trades as briskly fly —
It makes the parting tranquil
And keeps the soul serene —
That gentlemen so sprightly
Conduct the pleasing scene!

Traducció d’en Marcel Riera

Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. 36. Si jo morís.

Si jo morís
i tu visquessis
i el temps borbollés,
i l'alba fes un somrís
i el migdia cremés
com acostuma a fer;
si els Ocells fessin niu tan d'hora,
i les Abelles no paressin de brunzir,
de l'empresa d'allà a baix
me n'aniria quan em plagués a mi!
És dolç saber que jaurem amb Margarides
quan les existències romandran,
que continuarà el Comerç
i amb frenesí els Negocis volaran.
Fa que sigui tranquil el comiat
i manté l'ànima serena
que els cavallers tan animadament
dirigeixin la plaent escena!

Biël Barnhills · Emily Dickinson. 36.

En Pólvora. Àngel Guimerà. Versió de Sergi Belbel. Proa Edicions. 2006.

En Pólvora s’encén de seguida i està disposat a tot per l’amor a la Taneta. També és total l’odi cap a la burgesia que oprimeix la seva classe social. 

Una escalada de passió i violència que va augmentant a mesura que va avançant la història i que és una delícia de llengua viva. 

“VILETA: Bé, al vostre temps no hi havia màquines. 

GORI: Però filàvem més prim, vet-ho aquí. 

VILETA: Si ja ho sabem, Gori, lo que fèieu aleshores els obrers era cantar als goigs de sant Prim. Bé si us vestíeu com nosaltres, i puro i cafè els diumenges. 

GORI: Doncs no dieu que esteu tan malament? (al Vailet) Qui els entén en aquestos. 

RAMON: Veureu: nosaltres no ho hem estat de malament sinó que voldríem que tothom estés bé. 

GORI: Sí, els pagesos: d’ells sí que no us en recordeu gens ni gota. 

VILETA: Prou que ens en recordem. 

RAMON: És que nosaltres voldríem aquell temps en què l’amo, més que amo era company del treballador. 

 GORI: Sí, bé. Però ara ni ells són ells, ni nosaltres som nosaltres”. 

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit d’una revolada i que t’ha agradat escoltar el català d’abans de la guerra civil”.

Quimi Portet. Oh my Love. Putes paraules.

Hi ha qui es lleva i s'empatolla,
s'adorm i no pot callar;
és d'una eloqüència trista el seu alenar.
També hi ha el que calla sempre,
sembla que quan vol parlar
se li esbraven les paraules dintre el pap.

Putes paraules, buides i amargues,
dites, refranys i cançons.
Terra a l'Havana, tocacampanes
amb sandàlies i mitjons.

"He dit" …diuen als discursos;
ha dit el conferenciant.
La claca s'aixeca i pica de mans.
Clausurada l'assemblea, escolta què diu la gent;
la xicota diu al xicot: "hem de parlar".

Hem de parlar d'això que ens passa
i de tot el que ens pot passar
i del sol que tot ens ho eixuga
i de la pluja que ho deixa moll.
I si callem d'una vegada?
Foteu el favor de callar!
I que parli l'oracle mut,
que cantin les muses en si bemoll.

Putes paraules, contes de fades,
sopars de duro avorrits;
veles i amarres, terres estranyes,
dones nues i mosquits.

Putes paraules, nimfes i faunes,
naufraguen les emocions.
Burros que volen, àngels que cauen;
sagues, faules i sermons
(…i cançons).

Chema Madoz.

La màquina del temps. H. G. Wells. Traducció d’Octavi Gil Pujol. Sembra Llibres. 2022.

Un científic reuneix a una sèrie de personalitats per explicar-los un viatge que ha fet al futur, concretament a l’any 802.701. Se l’escolten incrèduls per molts detalls que arribi a descriure.

“Aviat vaig descobrir una cosa ben curiosa dels meus petits amfitrions: la seva manca d’interès. Se m’acostaven baladrejant amb exclamacions d’estupefacció, com nens, però, també com nens, de seguida deixaven d’examinar-me i se n’anaven a buscar un altre entreteniment”.

Aquest volum de cent cinquanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són els primers exemples de la després anomenada ciència-ficció”.

Rose Aüslander. Compto els estels dels meus mots.

Aus dem Lichtquell
eines Großen Augenblicks
Gedichte schöpfen Das Erz

spüren
das im Herzen pocht


Traducció del Curs de traducció avançada Alemany-Català (UPF)
Professor: Feliu Formosa

Del raig de llum
d’un gran instant
treure poemes

Sentir el metall
que al cor batega

Biël Barnhills · Rose Aülsander. Compto els estels dels meus mots.

Amor. Manel Castromil Pérez. Angle Editorial. 2022.

Una parella sense fills es va acostant a la jubilació. Ell sent una buidor molt gran que remou tota la seva quotidianitat i omple tota la casa que comparteixen.

"La paraula és més potent que la matèria perquè
quan desapareix la cosa el mot roman. Un mot
que només defineix allò que hi havia hagut. Per-
durem perquè estem fets de paraules. Paraules que
no sempre esdevenen fets; mots que no necessà-
riament impliquen una acció, penso. Els mate-
rials de què suposadament estem compostos no
són més que materials d’enderroc. Al contrari del
que li passava al poeta, jo recordo perfectament el
mot que em defineix. Puc desdebanar la meva exis-
tència i que en resti només el feix d’allò que no
em podré endur. La runa d’una vida. Un silenci.
Definir el que ja no hi és significa fer present el
passat. Fer-lo tangible. Portar-lo aquí. Ara. Avui".

Aquest volum de dues-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que no diferencia la vida de l’escriptura”.

Ricard Mirabete. La rèmora. La tarda.

La llum germina a l’aigua
i es fa visible en talls de cel;
s’encén la parla i el somieig.
El riu comença i avança davant nostre.
Els cormorans despleguen les ales
i durant uns minuts l’aire tebi
apaga la tarda i els asseca el llom.
Segueixo el fil de la música negra.
On són les ales?
La música es pon al Besòs
i la llum germina a l’aigua.
El so és migdia, tarda i carbassa.
On són les ales?

Biël Barnhills · Ricard Mirabete. La tarda.

Toni Prat.

 

El cor de les tenebres. Joseph Conrad. Traducció de Yannick Garcia. Sembra Llibres. 2017.

Charlie Marlow capitaneja un vaixell de vapor a la recerca del senyor Kurtz, que viu aïllat del món enmig de la selva. Remunta un riu africà tot endinsant-se en un món que cada vegada es torna més espès i claustrofòbic. 

“Remuntar aquell riu va ser com retornar als primers inicis del món, quan la vegetació campava per tot el planeta i hi regnaven els arbres de grandària. Un torrent buit, un gran silenci, i una selva impenetrable. L’aire era càlid, espès, pesant, mandrós. La lluïssor del sol no contenia cap alegria. La llarga extensió del canal navegable s’estenia, abandonada, cap a la foscor de la llunyania entenebrida”. 

Aquest volum de cent vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir en tres tongades curtes que et porta a Apocalipsy Now i a la narrativa nord-americana que tant t’agrada, també”.

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.

XLIX

Meto-me para dentro, e fecho a janela.
Trazem o candeeiro e dão as boas noites,
E a minha voz contente dá as boas noites.
Oxalá a minha vida seja sempre isto:
O dia cheio de sol, ou suave de chuva,
Ou tempestuoso como se acabasse o Mundo,
A tarde suave e os ranchos que passam
Fitados com interesse da janela,
O último olhar amigo dado ao sossego das árvores,
E depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
Sem ler nada, nem pensar em nada, nem dormir,
Sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito.
E lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.


Traducció d'en Joaquim Sala-Sanahuja

Em fico a dins i tanco la finestra.
Em porten el llum, em diuen bona nit.
I la meva veu, contenta, desitja bona nit.
Tant de bo la meva vida sigui sempre això:
el dia ple de sol, o suau de pluja,
o tempestuós com si fos la fi del Món,
la tarda suau i les colles que passen
fitades amb interès de la finestra estant,
la darrera mirada amiga vers la calma dels arbres,
i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

Biël Barnhills · Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. XLIX

El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció. Xavier Pla. Lleonard Muntaner. 2022.

Recull de textos, alguns de nova creació, altres de recuperats, que, lluny de l’egotisme i la literatura confessional, contenen molts exemples d’autoficcions que posen la distància i prenen el risc necessari per no resultar buides sense re dins. 

“Avui la teoria literària s’ha institucionalitzat i ha perdut la seva vis polèmica. Ja no és un contra discurs. Sembla que persisteixen les mateixes preguntes, i es manté la idèntica contradicció i complexa fragilitat en les respostes que podem donar. Dos dels millors pensadors actuals, el filòsof Jacques Bouveresse i el professor de literatura Antoine Compagnon, han denunciat els excessos dels anys salvatges de la teoria”. 

Aquest volum de dues-centes dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre llibres que ens recorden volums que hem llegit i ens marquen possibles futures noves lectures”.

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). 6. Per a.

I

Per a tu,
ara que ja només podem pensar-te,
per a tu aquest jo tan nostre,
perquè siguis en ell
—aquest jo tan teu—

Per a tu,
que soc aquell qui soc perquè tu siguis,
ben endins de mi, tan enllà,
ara que per tu soc
—que tots som en tu—

Per a tu,
ara que ja només podem parlar-te,
per a tu aquests mots que et diuen,
perquè siguis en ells
—aquests mots tan nostres—

Per a tu,
que som allò que ets en tots nosaltres,
ben endins del nostre conhort;
a tu el nostre ser
—que és tot ell en tu—


II

Per a tu,
ara que ja només ets recordar-te,
ben endins d’aquest nom tan lluny, tan nostre.

Per a tu,
ara tot en nosaltres
—tal com som en tu—

Il·lustracions de Josep Ricart i Rial

Biël Barnhills · Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). 6. Per a.

Joan Brossa. Vers/ Prosa.

 

Shakespeare. Versions a peu d’obra. El somni d’una nit d’estiu. Traducció de Joan Sellent. Núvol, el digital de cultura. 2017.

Barreja de màgia, matrimonis pactats i amors romàntics en una trama senzilla i molt ben explicada. Delícies pel cap i pel cor. 

“DEMETRI: (Despertant-se.) 

Oh Helena, nimfa, divinitat perfecta...! 

Amb què puc comparar els teus ulls, amor? 

El cristall és fangós al seu costat... 

quin roig madur, les excitants cireres 

dels teus llavis! I la blancor dels cims 

de Turquia, que oreja el vent de l’Est, 

sembla un corb quan tu alces una mà. 

Deixa’m besar aquest blanc de neu, princesa, 

aquest segell de benaurança!”. 

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has assaborit perquè cada paraula és una carícia o un cop de puny”.

Robert Frost. In the clearing.

[In winter in the woods...].

In winter in the woods alone
Against the trees I go.
I mark a maple for my own
And lay the maple low.

At four o’clock I shoulder axe
And in the afterglow
I link a line of shadowy tracks
Across the tinted snow.

I see for Nature no defeat
In one tree’s overthrow
Or for myself in my retreat
For yet another blow.

Traducció de Josep Maria Jaumà

Gebre i sol. A la clariana. 

[A l’hivern, als boscos...]

A l’hivern, als boscos, sol,
ataco els arbres.
M’escullo un auró per a mi
i em poso a abatre’l.

Deso, a les quatre, la destral,
i a l’horabaixa
vaig dibuixant línies ombrívoles
per la neu obaga.

No veig que hi perdi res, Natura,
per una arbre tombat,
ni jo tampoc quan m’enretiro
a rebre un altre cop.

Biël Barnhills · Robert Frost. [In winter in the woods...].

Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. Xavier Pla. Edicions Destino. 2024.

Exhaustiva i completíssima biografia d’un dels autors més importants del segle XX català, és a dir, universal. No hi és tot perquè és impossible i tampoc caldria. L’autor destil·la una prosa i un ofici que enamoren. Ho llegeixin. 

“El castellà que utilitza Pla els treu de polleguera. Els camarades falangistes i altres articulistes franquistes s’irriten per les catalanades que Pla introdueix voluntàriament als seus articles. Setmana rere setmana, s’exasperen perquè, en realitat, comprenen perfectament, encara que no el comparteixin, l’efecte de lectura que provoca l’ambigua estratègia planiana. Són recursos que presenten una clara picada d’ullet a un lector com el del setmanari Destino, un lector barceloní i català en general que es troba confrontat a l’obligació de llegir el seu favorit en castellà”. 

Aquestes 1.533 pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que ja volies llegir abans que sortissin publicats, fins i tot escrits”.

Josep-Ramon Bach. Secreta dàlia. 15.

Estimo la pell
dels dies tristos.
I la geometria opaca
dels finestrals closos.
Amb un cafè exprés
(on amarguen ametllons
i afloren aromes denses),
formulo el desig
de sentir-me còmode.
M’aclofo al sofà
i em trec les ulleres.
Feliç, inicio
una partida de daus.

Biël Barnhills · Josep-Ramon Bach. Secreta dàlia. 15.

Anatol Knotek. Tears.

 

Les afinitats electives. J. W. Goethe. Traducció de Carme Gala. Edicions Proa. 1996.

De la mateixa manera que dos elements químics associats es disgreguen sota l’acció simultània de dos altres elements tot associant-s’hi formant noves parelles, als humans ens passa el mateix. 

“Les passions són defectes o virtuts, però augmentades. Les nostres passions són veritables fènixs. Mentre crema la darrera en torna a sorgir una de nova de les cendres. Les grans passions són malalties sense esperança. Allò que les podria guarir fa que encara perillin més. La passió augmenta i minva en confessar-la. Potser no hi ha res més desitjable que una via intermèdia entre la confiança i el silenci respecte als qui estimes”. 

Aquest volum de dues-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir un estiu a Ribes amb el Freser de fons i el Taga fent-te l’ullet”.