Es vessa una sang fàcil. Manuel de Pedrolo. Pagès Editors. 2018.

Novel·la negra i curta d’en Pedrolo de l’any 1952 que narra les peripècies d’una banda d’atracadors que furta una bona picossada de calés d’una entitat bancària. Però un d’ells fuig —potser a Girona— amb el botí i els altres quatre, és clar, corren cames ajudeu-me a cercar-lo.

“Faltaven cinc minuts per a la una de la tarda quan un xicot alt i ben vestit —com asseguren les cròniques— entrà per la porta giratòria de la B.A.N.C.A., va encaminar-se directament, però amb lentitud, a la taula-vitrina on, sota la protecció del vidre, s’apilaven els impresos, n’agafà un, va traslladar-se amb la mateixa lentitud a una taula veïna i, després d’haver-se tret l’estilogràfica de la butxaca, es posà a escriure”.

Aquest volum de cent trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest escriptor que vols reivindicar arreu-tothora per raons culturals i polítiques si és que és decent separar una cosa de l’altre”.

Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable. Bel Zaballa. Sembra Llibres. 2018.

Biografia d’un dels escriptors més importants i censurats de la literatura catalana. Víctima de la dictadura franquista, la transició i els seus efectes secundaris. Incorruptible fins al final és inevitable tornar-hi sempre perquè la seva obra literària abarca tots els gèneres. 

“Mentre va ser conscient, no va deixar mai de fer allò que creia que havia de fer i a què va dedicar tota la vida: escriure. Manuel de Pedrolo va deixar milers de pàgines escrites, moltes de publicades, encara un bon grapat de desades en carpetes i tantes altres llençades a la paperera. Desenes i desenes de novel·les, contes, poemes, relats, esbossos, articles, amb els respectius títols que tanta feina li donaven. I quin art i quina traça tenia a titular! Escrivia sabedor que, com tantes vegades s’havia repetit, en unes altres circumstàncies hauria estat un altre i hauria fet una altra obra, però sempre va escriure des de la consciència d’home lliure, malgrat la censura, les prohibicions, els retrets i el silenciament”. 

Aquest volum de cent seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquell autor que fent d’objector de consciència vaig conèixer la seva dona, al seu pis del carrer Calvet, que m’ensenyà l’escriptori i els llibres. M'emocionà el moment”.

Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990. Manuel de Pedrolo. Edicions 62. 1991.

Diaris que donen testimoni dels últims anys de la vida de l’escriptor. No són íntims sinó que tracten temes generals com l’espanyolització del mil·lenari de Catalunya, la mediocritat de la classe política, les visites a exposicions d’art, el cinema i la literatura. També hi ha poesies de l’autor -molt fluixes- i esbossos d’arguments, sobretot triangles amorosos, que després podia haver convertit en novel·les. 

Manuel de Pedrolo, experimentador del llenguatge, tractà gairebé tots els gèneres literaris; home solitari i de poca ambició, compromès amb l’independentisme d’esquerres, atacà sense embuts el bilingüisme imposat al país. És, juntament amb Josep Pla, un dels escriptors més prolífics de la nostra literatura. 

“Català lleuger o català pesat? No té gaire sentit discutir-ho si dintre el català pesat ja hi ha el lleuger. No cal pas que t’acomiadis d’un parent a l’estació; pots dir-li perfectament adéu. Com pots molt bé allargar la mà a un conegut enlloc d’encaixar-hi... però, de fet, molts cops no es parla verament de cap mena de català, sinó d’una substitució lèxica o sintàctica del tot innecessària i, en darrer terme, d’una colonització lingüística. D’altra banda, hi ha coses ben curioses. L’altre dia vaig veure que el Diari de Barcelona, tan afeccionat al neocatalà, respecta el nòlit, mentre que ha deixat caure el vaixell”. 

Aquest llibre de tres-centes quaranta-nou pàgines quedarà amorrat al meu piló de “diaris”.