Francesc Pujols. Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols. La flor de la ginesta.

Un dia, anant de camí,
com érem temps de tardor,
vegí una flor escadussera
que en una erma ginestera
acabava de florir.
Tan de nou me va venir,
que afanyós la vaig flairar
i amb sa aroma em recordà
la gran diada de Corpus,
tan llunyana en el passat,
tan llunyana en l'avenir,
i ara, al temps de la tardor,
tota dintre d'una flor.

Biël Barnhills · Francesc Pujols. La flor de la ginesta.

Francesc Pujols: llums i ombres. VVAA. Fundació Francesc Pujols - Edicions i Propostes Culturals Andana. 2008.

Excel·lent edició que recull un conjunt d’escrits, alguns d’ells fragmentats, que glossen la figura de Francesc Pujols. Figura sovint malinterpretada, tergiversada, sobredimensionada o venerada en excés i que potser ja comença a ser hora de posar al seu lloc a la terra, ni al cel ni a l’infern.
Aquest llibre, darrera novetat editorial que s’afegeix a la ja abundant bibliografia sobre Pujols, clou el meu petit però sentit homenatge a aquest llamp d’homenot.

“L’adjectiu que esqueia a Pujols era el d’implacable. Implacable en l’acudit i en la facècia; fins a destruir les fibres més elementals de la caritat i de l’amistat; implacable en el goig estètic, fins a engolir la bellesa, xuclar-li el gust i trinxar-la entre les dents com si fos una cirera de cor de colom; implacable en el coneixement fins a rebentar tots els pisos rebentables, per veure si sota el llit més de mala mort trobava la veritat despullada i esquerpa. I aquella golafreria intel•lectual no li donava cap mena de febre aparent ni semblava producte de cap malaltia; era natural en ell, com és natural el gep d’un dromedari. En el camp de la biologia hi ha coses tan insospitades, que sembla que no puguin ser; i en Pujols sobtava aquest imprevist; per això semblava que no podia ser, i qui el topava per primer cop i el sentia cavalcar sobre mitja dotzena de temes no acabava de veure si se les havia amb un preocupat autèntic, amb un esmolet més viu que la tinya o amb una mena de ximple fabulós.
Al lector li semblarà que aquesta presentació de Pujols és barroca, carregada i una mica confusa; i jo li diré que em perdoni, però per a definir aquest gran amic meu no hi ha més remei que ser barroc i confús; se’l defineix -per entendre’ns- amb sensacions, no amb conceptes. Jo ja sé que això que dic és una mica estirat pels cabells, però en el cas de Pujols és cert. De Pujols, se’n té una sensació, que pot ser grandiosa, però dificilment se’n pot tenir una idea clara. El qui s’entesti a elaborar aquesta idea clara de Pujols corre el perill que Pujols se li quedi als dits, i això fóra la injustícia més gran.”

Aquest volum de dues-centes sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre l’home-que-he-volgut-homenatjar-des-d’aquest-racó-de-la-xarxa-aquests-darrers-quatre-mesos”.

Roger Mas. Mística domèstica. Oda a Francesc Pujols.

Al soterrani de la plaça
transcorre un riu de pensament,
petroli i algues transparents,
somnis tancats en una carabassa.
Animals penjats de fils d’argent,
titelles de paper d’estrassa.

Capa freàtica en flor,
ella és la màquina del temps
on s’hi reposa a foc somort
veritat i ciència i aliment.
Un déu que no mira ni escolta.
Un àngel nascut d’una pedra.

Gira que gira el món, mes sempre la veritat desperta del seu son.

Francesc Pujols ens surt del cau després d’anys d’ostracisme blau
en un moment d’inspiració donà un respir a la nació.

Il·luminats mig avorrits,
divagadors de l’esperit,
nostre moment és arribat
i arreu se sent ferum d’esclat.
I és que a la Torre de les Hores
hi ha un paio que no toca vores.

Gira que gira el món, mes sempre la veritat desperta del seu son.

Francesc Pujols ens surt del cau després d’anys d’ostracisme blau
en un moment d’inspiració donà un respir a la nació.

Els hereus de Francesc Pujols. El pensament català brota i rebrota com un ceballot. Iván Sánchez Moreno i Francesc de Castro i Piera. Editorial Dux.

Trena-una entrevistes endreçades per temes, temes relacionats tots amb Francesc Pujols: la literatura, la filosofia, les arts, l’exili, la ciutat de Martorell i el rock català.
Joaquim Auladell, Quimi Portet, Perejaume, Roger Mas, Enric Casasses, Pau Riba, Jaume Sisa, Pascal Comelade i Heribert Barrera, entre molts altres, estiren el fil d’aquest cabdell infinit, personatge controvertit, genial, radical, que brota i rebrota com un ceballot en ple segle XXI.

“Vostè sempre diu que al llarg de la història de la literatura catalana, Pujols ha sofert una conspiració contra les seves obres...
Una conspiració? No! Tres o quatre! La primera conspiració és la dels noucentistes, aspirants a una vida ordenada com a funcionaris de la Diputació (com per exemple l’Alexandre Plana) i d’una poesia pulcra, a les antípodes de la poesia pujolsiana. Pujols, poeta consagrat per Maragall i autor d’El nuevo Pascual, tenia diners i no havia de complaure cap amo (que era llavors Cambó) i podia dir el que volgués. I evidentment això neguitejava els noucentistes, els posava frenètics.

Quines són les altres dues o tres conspiracions?
La segona gran conspiració és la dels franquistes. Pujols era un propietari, però els franquistes li feiens ois. Com no havia de ser així, si en la terra que ocupaven no es podia parlar ni de filosofia, ni de religió, ni d’art, ni de psicologia, ni d’antropologia, ni de faldilles! Era com si Catalunya estigués submergida al fons del mar. Imagineu com havia de ser d’asfixiant la vida de vileta de Martorell! Pujols vivia ofegat pel feixisme quotidià al carrer, a casa i a frec de pell. Caldria analitzar encara la història de Martorell dels anys quaranta i cinquanta per entendre el que dic.
La tercera conspiració és la dels estalinistes. Amb el canvi de govern aparegueren per tot arreu professors que havien sentit dir a Lukacs que Kierkegaard i Schopenhauer eren rendistes i que per això no eren de fiar, uns professors que judicaven l’art i la literatura guiant-se pel cànon ribià per a la poesia i el lukacsià per a la novel·la i que no s’havien adonat encara que l’art de masses, al segle XX, no eren pas la poesia ni la novel·la, sinó el cinema!

Així ens va. La majoria de xavals de 15 anys no han passat més enllà de llegir Harry Potter.
La quarta conspiració és la dels pujolistes. No pel president Pujol, que repetia de bona fe allò d’”els catalans ho tindrem tot pagat, com deia en Pujols”. La intenció de Pujols era consolar beneits, no pas crear eslògans pels pujolistes! Però els pujolistes seguidors de Pujol temien que els pujolsisme de Pujols acabés tenint més espia que el pujolisme a la Gran Enciclopèdia Catalana. I si voleu saber de qui parlo, potser entre els lectors d’aquestes línies hi ha algun d’aquests comissaris culturals del pujolisme que van ofegar i/o escanyar el pujolsisme durant més de vint anys, i si és així, pregunteu-me. Sóc jo, Mestre?”

Aquest volum de tres-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibre d’entrevistes que conté molta informació sobre Pujols, Francesc”.

La tardor barcelonina. Francesc Pujols. Llibres de l’Índex. 2005.

Publicada per primera vegada el 1911, en forma de fulletó i per trossos als tretze primers números de la revista Papitu, publicació satírica i paròdica de l’època, aquesta és una brevíssima novel·la sobre la història d’una passió visceral. Un relat trepidant que gira al voltant de l’amor i de les seves tràgiques conseqüències. Un text avantguardista abans que ningú i d’una espaterrant actualitat.

“Entra la nit. Les làmpares del saló es reflexen en el fons de les tasses de te. Des del balcó es veu la gran ciutat de Barcelona que comença a encendre els seus llums. Al lluny, del mar que s’esborra en surten les estrelles mullades, gotejant sobre les onades. A cada cantó de paisatge, les muntanyes, els pobles, les masies, els camps i els boscos s’esfumen com grans masses de boira. De la ciutat puja una remor, com si tots els habitants fessin gran riallades i l’aire de la nit les recullís en una sola i la portés a esclatar a dalt de la muntanya. És un crepuscle de tardor barceloní gosat des d’una torre del Tibidabo. Detràs dels vidres del balcó hi tremola el fred. Amb la sala de te, se sent una escalfor artificial i suavíssima, que acaricia com les mans de la senyora Ridaura, quan olbida la passió per entregar-se a la tendresa”.

Aquest volum setanta-una de pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “novel·les per rellegir i recomenar”.

Hiparxiologi o ritual de la religió catalana. Francesc Pujols. Llibres de l’Índex. 2003.

Compendi de textos per ser llegits i interpretats durant els rituals de la nova religió catalana, laica i científica, que Francesc Pujols va pretendre fundar. Hereva dels filòsofs Ramon Llull i Ramon Sibiuda, vol conjuminar la fe amb la ciència i separar la moral de la religió. L’escala de la vida, un cercle travessat per una escala de cinc graons (el dels vegetals, els protozous, els animals, els homes i els àngels) representa la separació de l’esperit de la matèria. En els vegetals la fusió entre l’esperit i la matèria és total i en els àngels ho és la separació.

“Dels sacerdots. La condició de sacerdot hiparxiològic, emprable per dos sexes, s’adquirirà per mitjà del coneixement de la hiparxiologia i de l’Hiparxiologi, demostrant fins al punt de poder ensenyar la primera i representar el segon, perquè el sacerdot hiparxiològic o sacerdot de la religió basada en la ciència de l’existència, ha d’ésser pedagog i actor, ja que en ser la religió catalana científica i artística el sacerdot ha de posseir la ciència de l’art”.

Aquest volum de cent onze pàgines quedarà amorrat al piló de “rareses de lectura ràpida i de digestió difícil”.

Articles. Francesc Pujols. Quaderns Crema. 1983.

Recull d’articles classificats segons la seva temàtica: qüestions de moral i urbanitat, política, filosofia, ciència i religió, arts i artistes i llocs.
Aquests textos, que canalitzen les idees del seu autor i mostren la multiplicitat d’interessos i estils literaris que va conrear, van ser publicats en diverses revistes i diaris, sobretot durant la dècada dels anys trenta, però abarquen gairebé quaranta anys d’activitat periodísitica.
Francesc Pujols, gran orador, incansable pensador, fou també un molt bon articulista. Ho comprovin.

“Nosaltres creiem que la cultura científica moderna, essent la més alta coneguda de la història, ha fracassat senzillament perquè composta d’una sèrie desordenada de ciències particulars que donen una visió parcial de la realitat, li manca la ciència universal que doni la visió total de la realitat coneguda, fent passar la visió científica de detall a la visió científica de conjunt, aclarint la perifèria cultural moderna, centre lluminós entre la fosca, perquè arribi als de dalt i als de baix que viuen a les fosques i sigui prou intensa per esvair la visió mística que les classes altes han conservat i per foragitar les visions pseudo científiques que les classes baixes de la societat s’han anat forjant teixint les idees fantàstiques dels teòrics de les doctrines socials que pretenen il·luminar basant-se en el coneixement de les ciències particulars es basen en el desconeixement de la ciència universal que la humanitat necessita com el pa que menja i que Catalunya li proporcionarà complint la missió que Ramon Llull fa set segles li va assignar”.

Aquest llibre de dues-centes setanta-nou pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “recull d’articles per rellegir i recomenar”.

Francesc Pujols per ell mateix. Artur Bladé Desumvila. Brau Edicions. 2006.

Aquest és el resultat d’un any i mig de converses entre Artur Bladé i Francesc Pujols a Montpeller, on estaven exilitats tots dos. Com una premonició, la mateixa ciutat on va néixer Jaume I el Conqueridor i on estudiaren Nostradamus i Ramon Llull.
Memòries escrites en primera persona, dibuixen, pinten i perfilen el personatge i la seva època. Arrebossades d’anècdotes, records i descripcions, la seva lectura no cansa mai i són una bona porta d’entrada per conèixer Francesc Pujols. Fins i tot la definitiva.

“La millor manera d’arribar a escriure bé és llegir molt i, generalment, hom comença per imitar un model, un mestre, i d’ací que el pastitx sigui el principi del literat. El model, de vegades, forma part de la generació anterior i també sol passar que, més tard, el deixeble, per reacció, renegui del mestre i acabi adoptant un estil oposat i més semblant al de la pròpia generació. És el cas de Stendhal respecte a Chateaubriand, per bé que l’autor d’El roig i el negre no imità mai l’autor d’El geni del cristianisme, ans el va combatre sempre, i fou el creador d’un estil que s’avançava al seu temps, no ja d’una generació, sinó de tres o quatre, perquè és ara que hi ha més imitadors de Stendhal que no pas en el temps que va viure, o immediatament després de la seva mort, a mitjan segle passat. El que vull dir és que també en qüestió d’estils literaris s’observa el moviment pendular d’una generació a l’altra. Per la meva part, després d’imitar Maragall, particularment en el vers i l’estil bíblic en prosa, vaig adoptar una modalitat absolutament oposada, basada en la frase llarga, interminable i, si era possible, sense solució de continuïtat, a força d’incisos i relatius, d’acord amb els procediments que Wagner aplicava a la música i Gaudí a l’arquitectura”.

Aquest llibre de cinc-centes vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de memòries per rellegir i recomenar”.

La visió artística i religiosa d’en Gaudí. Francesc Pujols. Quaderns Crema. 2002.

Breu glossa, publicada per primera vegada el 1927, sobre la figura i l’obra de l’arquitecte català més universal, posteriorment traduïda al francès per Salvador Dalí, amic de l’autor.
Francesc Pujols, un dels primers i pocs aferrissat defensors d’Antoni Gaudí, que llavors era titllat de boig i els seus edificis eren considerats una aberració a l’estètica i a la moral del moment, posa en pràctica en aquest assaig el que ell mateix anomenava estil orgànic, és a dir, frases llargues plenes de subordinades, amb moltes comes i pocs punts i seguits.

Com un cavall desbocat sense regnes Pujols pateix d’incontinència verbal escrita. El seu és un brollador d’on surten sempre idees contundents, d’una gran eficàcia, difícils de seguir pel lector però que vol ser fidel al fil del seu pensament.

“La casualitat, doncs, que Catalunya, que és la que té la missió d’enfonsar el catolicisme, sigui l’única nació del món capaç de produir una Catedral viva com les dels dies més encesos de la fe catòlica que ella glorifica i simbolitza, s’explica o es pot explicar per la llei de l’acció i la reacció biològica que ho mou tot, com hem vist que hom hi pot explicar la guerra carlista o darrera guerra religiosa europea, que no cal dir que era una guerra tan viva com la catedral d’En Gaudí, i tal com els castellans diuen amb molta raó que no hi ha pitjor tascó que el de la mateixa fusta, ara nosaltres podem dir que no hi ha catolicisme més fort i més vivent que el de la terra de la ciència universal, que l’ha d’ofegar en el mar del temps i de la història”.

Aquest llibre de noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “bibliografia de referència sobre un dels grans culpables, sense ell saber-ho, de la massificació turística de Bàrcino.”

Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall (i un epíleg d’Enric Casasses). Quaderns Crema. 2004.

Editat el 1904 quan tenia només 22 anys, és el primer i últim llibre de poemes que publicà Francesc Pujols, ja que la poesia l’abandonà, com va confessar.
Tot i que el seu estil i temàtica no són sant de la meva devoció comencen a esbossar el personatge d’aquella època i apunten unes maneres literàries que amb els anys aniran guanyant pes.
Interessants són tan el pròleg de Joan Maragall, el seu mestre, que va triar les poesies finalment publicades, com l’epíleg d’Enric Casasses, propagador contemporani de la seva obra.

“La seva poesia us parla molt de la terra molla, i de la frescor dels pàmpols, i del raig de sol, i de fruites, i de xapoteig d’aigües, i de coses que brillen, i de grans ressonàncies, de brandar de campanes, de flaires penerants i de coses asssaborides, i de focs, i de carn i de sang; en fi, que a n’aquest xicot tot li entra i li surt pels sentits, com al poble, però amb més violència: perquè ell és una flor del camp misteriosament oberta en l’estuba ciutadana. El poble és més sobri, més ignocent, més fort davant la sensualitat natural a la seva senzillesa: en Pujols s’hi abandona més, hi disfruta massa”.

Aquest volum de cent setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de poesies que no rellegiré però que m’han ajudat a començar a entendre el personatge”.

Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Joan Cuscó i Clarasó. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2008.

Corpus ideològic, compendi, influències i circuit d’idees d’un dels catalans més singulars del segle XX.
Ni filòsof, ni poeta, ni escriptor, ni crític, ni gran conversador, o tot a la vegada; va exercir una forta influència sobre un bon grapat de pensadors, polítics i artistes del nostre país. Com molta altra gent, va patir les conseqüències de la dictadura franquista i de la suposada transició democràtica.
Fa pocs anys que se’l torna a reivindicar. M’hi sumo dedicant-li tots els comentaris de llibres fins que acabi l’any.

“Pujols llegeix en català, castellà, italià, francès i, a banda d’una sòlida formació en la cultura catalana (tant dels clàssics com dels seus contemporanis), l’interessen els clàssics i té en compte els avenços en física, zoologia, biologia i psicologia. Així mateix, llegeix obres importants de la literatura, com El Paradís perdut de Milton i gairebé totes les obres de Shakespeare, s’interessa per la història de les religions i s’acosta a Nietzsche. Entre els primers llibres de la seva biblioteca destaquen els de psicologia, de microbiologia, de moral, de sant Tomàs i la bellesa i de música clàssica.
Aquest devessal d’interessos i d’autors continua fins als anys seixanta del segle XX, en què s’aproxima a autors com Heisenberg i a la física quàntica. Rostand, Bernard, Unamuno, Fages de Climent, Josep Mª de Sagarra, Bruno, Dant, Llull, Marx, Llorens i Barba, Copèrnic, Proudhon, Esterlich, Dalí, Pompeu Fabra, Leopardi, D’Ors, Creixells, Nicolle, Hooker, Chevalier, Pitarra... Són autors que Pujols coneix, llegeix i estudia. Sempre centrant grans àmbits temàtics: història (de Catalunya, d’Europa, i econòmica), ciències de l’home (psicologia, biologia, medicina...), història de les religions i poesia i art. La religió, la ciència, l’ésser humà i Catalunya són els eixos vertebradors de les seves lectures”.

Aquest llibre de dues-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “biografies intel•lectuals de personatges únics de la nostra història”.

Quimi Portet. La Terra és plana. Francesc Pujols.

Canto al filòsof, canteu amb mi!
en bella llengua del Llemosí.

Cantem-ho:
L'art és donar vida diu Francesc Pujols;
com Rusiñol, en Casas i el gran Gaudí.

Sisa, Pau Riba, Miró i Dalí.
Manolo Vázquez, l'Albert i en Josep Pla.
Els vegetarians no hauran de patir,
ja matarem un bròquil si veniu a dinar.
A Francesc Pujols volem cantar
amb aquest pas-doble clar i català.
Més cantarem quan pel fet de ser d'aquí,
anant pel món ho tindrem tot pagat.

En Lluís Massana, en Raimon, la Bonet;
Llach, Coromina i amb modèstia en Portet.

A Francesc Pujols volem cantar
amb aquest pas-doble clar i català,
que també canten els àngels del cel
que aquests de tontos no en tenen un pèl.

Al gran filòsof, hereu d’en Llull,
avui cantem encesos, la sang ens bull.
Trempen la lira de l'Ausiàs March
les belles senyoretes del "Turó Parc".