Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. Xavier Pla. Edicions Destino. 2024.

Exhaustiva i completíssima biografia d’un dels autors més importants del segle XX català, és a dir, universal. No hi és tot perquè és impossible i tampoc caldria. L’autor destil·la una prosa i un ofici que enamoren. Ho llegeixin. 

“El castellà que utilitza Pla els treu de polleguera. Els camarades falangistes i altres articulistes franquistes s’irriten per les catalanades que Pla introdueix voluntàriament als seus articles. Setmana rere setmana, s’exasperen perquè, en realitat, comprenen perfectament, encara que no el comparteixin, l’efecte de lectura que provoca l’ambigua estratègia planiana. Són recursos que presenten una clara picada d’ullet a un lector com el del setmanari Destino, un lector barceloní i català en general que es troba confrontat a l’obligació de llegir el seu favorit en castellà”. 

Aquestes 1.533 pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que ja volies llegir abans que sortissin publicats, fins i tot escrits”.

Josep Pla o la vitalitat. Una biografia literària. Xavier Febrés. Pòrtic. 2020.

Repàs per l’obra —és a dir, per la vida— d’aquest autor al qual sempre es torna perquè sempre rebrota, malgat els seus il·lusos enterradors. Temps al temps: acabarà generant més bibliografia que tota la seva Obra Completa, que ja és dir. 

“Josep Pla va tenir al llarg de la seva vida dos grans errors i un encert de mèrit. El primer error va ser vendre tímidament la primogenitura de la llibertat creativa a Cambó per un plat de llenties, la qual cosa condicionaria la seva obra abans i després de la guerra. El segon, caure en la incontinència de la grafomania sense discernir l’alta qualitat que demostrava en la lírica descriptiva enfront de la repetició sense límit d’una narrativa que no estava a la mateixa altura, per acabar barrejant-ho tot dintre una Obra Completa esllenegada —ell hauria dit desfibrada. El gran encert va ser trobar el coratge necessari per renéixer de les cendres a la postguerra, amb la intensitat renovada i una fe militant en la llengua catalana com a vehicle d’expressió escrita, dintre d’un plantejament explícit i plenament assolit de llegat a les generacions següents, encara que això fos un repte més sociolingüístic que literari. Ai posteri —dunque— l’ardua sentenza. 

Aquest volum de cent vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres que parlen de llibres que parlen de llibres”.

Els pagesos / Viatge a la Catalunya Vella. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Volum que aplega els llibres Els pagesos, El campanaret, El carrer estret i Viatge a la Catalunya Vella. És una nova mostra de la seva capacitat d’observació i de descriure tot allò que ha llegit, vist, sentit o caminat.

 “Aquests xicots de la nina de l’ull vibràtil de curiositat i de malícia, que, trobant-se al llindar de la porta de la vida, se senten posseïts del noble impuls de l’ambició personal i — suposo– de l’encara més noble impuls d’ésser útils i de servir, que em pregunten: “Què hem de fer? ¿Tindria l’amabilitat de donar-nos una orientació i dir-nos en què podríem ocupar els nostres lleures?”, jo els aconsellaria un viatge a peu. Simplement: un viatge a peu. La invitació pot semblar, aparentment, extemporània. Tothom aspira avui a viatjar en avió. L’avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. ¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res? Sí senyor. Aconsellaria un viatge a peu per una qualsevol de les nostres comarques, per exemple, sense anar més lluny, pel país on transcorre la meva vida habitual, per l’Empordà Petit i a base d’un itinerari que comprendria un nombre de poblacions exígües, ínfimes, un nombre de poblacions pageses que no passessin de cinc-cents habitants. Proposaria així mateix anar d’una banda a l’altra, no pas passant pels camins rals i les carreteres de l’ordre que fossin, sinó a través de camins veïnals, carretals i, si fos possible, utilitzant dreceres”.

Aquest volum de vuit-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no pararies de recomanar".

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Edició de Francesc Montero. Edicions Destino. 2017.

Inèdit que segueix l’estela traçada de El quadern gris, Notes disperses, Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol. L’apunt dietarístic, l’opinió, la descripció del paisatge, el desplegament de la quotidianitat o de la psicologia humana.

“De vegades em fa un gran efecte de pensar en la quantitat de dies, de setmanes, que prenc ni un aperitiu, ni un conyac, nin un whisky. Els aperitius, els vaig deixar el 1957 perquè em feien molt de mal. El conyac, el 1959. Per falta de diners no he tingut mai, en aquests últims anys, accés al whisky —bo, s’entén. Durant tot aquest període de dictadura franquista només s’han pogut veure coses infectes, d’ínfima categoria. El vi espanyol, fins i tot el de la Rioja, no té cap importància. És un vi que no es pot prendre mai sol: sempre s’hi ha de menjar alguna cosa. Els conyacs andalusos no tenen res a veure amb els conyacs autèntics; són una cosa destructiva. Els xampanys catalans són contraris al benestar humà elemental i normalíssim. La gent del país beu aquest líquid perquè aquest és un poble sobri i, per tant, aspira, de vegades, a estar malament. És fatídic”.

Aquest volum de dues-centes setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit amb l’avidesa del neòfit”.

Josep Pla y Miguel Delibes . El escritor y su territorio. Xavier Pla y Francisco Fuster (eds.). Sílex Ediciones. 2018.

Recull del que es va dir a la jornada Josep Pla y Miguel Delibes: el escritor y su territorio organitzada al Centre Cultural Blanquerna de Madrid. Comparativa entre aquests dos escriptors coetanis que obren nous camps a explorar i en matisen de vells.

“El cazador, según Puntí, podría ser aquel escritor que apuesta por la aventura, por la fabulación, sería el narrador que necesita imaginar, que se desplaza muy lejos y vuelve con historias, que cuenta, cerca del fuego, de noche, a los que le quieren escuchar. El pescador, en cambio, sería más bien el escritor ensimismado, ya que él mismo se convierte en materia literaria, el que tendrá más tendencia a la autobiografía que a la autoficción, por ejemplo. Posiblemente, no existiría un escritor cazador (o pescador) puro. Todo escritor es ambos a la vez, si no simultániamente, sí al menos alternativamente, a veces sale a la caza con la fuerza de un leñador y a veces se queda quieto e intenta, paciente, pescar algo”.

Aquest volum de dues-centes quaranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre Josep Pla que se sumen als múltiples que tinc i que van sortint”.  

 

 

 

 

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària. Xavier Pla. Quaderns Crema. 1997.

Adaptació alleugerida de la tesi El concepte d’escriptura en l’obra de Josep Pla que el seu autor va presentar a la Universitat de la Sorbona l’octubre de 1996. Aquest és un assaig que enuncia i descabdella, com cap altre ha fet fins ara, les idees centrals i de fons de l’obra de l’escriptor empordanès. Un llibre de referència per situar-se en l’univers planià, ple de referències i caminois que es van multiplicant. 

“El dietari forma part del que habitualment es coneix com els gèneres no ficcionals de les escriptures del jo. Forma sense forma, exemple d’escriptura arbitrària lliurada a l’atzar i als capricis de l’escriptor, les contradiccions i les dificultats de caracterització i de sistematització del dietari són d’una gran complexitat. Estretament lligat al concepte de discontinuïtat, el diari íntim és un exemple d’escriptura fragmentària que sembla anunciar-se com l’única forma d’expressió literària capaç de reflectir un món que ha esdevingut, consegüentment, fragmentat i descompost. Durant molt de temps desconegut i de vegades injustament associat a conceptes com el d’imperfecció, el dietari s’ha convertit, al llarg del segle XX, en una veritable forma literària practicada pels més grans escriptors europeus, amb un auge especial durant el període històric que va entre la primera i la segona Guerra Mundial”. 

Aquest volum de cinc-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest autor que m’agrada tant i tant i des de fa tants i tants anys”.

El quadern gris. Josep Pla. Edicions Destino. 2012.

Diari de joventut escrit als anys 1918 i 1919, ampliat i modificat quan el seu autor tenia gairebé setanta anys. S’hi mostra l’adveniment d’un jove Pla al món dels adults i la presa de consciència del seu ofici d’escriptor. 

Primer volum de l'obra completa, és un dels seus llibres més populars tot i que no necessàriament el millor. Aquesta edició d’en Narcís Garolera esmena més de cinc mil errors i correccions dels correctors Bartomeu Bardagí i Jordi Pla, i fou editat per en Josep Mª Cruzet. 

“31 de desembre. Pluja i humitat. Al cafè hi ha un baf blanc i blau —irrespirable— que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M’acosto al piano del cine, buit com una enorme gruta fosca, l’abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l’os. Sensació d’aprimar-se. Roldós toca una estona Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m’ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.” 

Aquest volum de set-centes seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres llegits durant la meva adolescència estiuenca al Passeig Àngel Guimerà de Ribes de Freser, que em van impactar de tal manera que mai més vaig llegir i escriure de la mateixa manera. No exagero”.

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964). Edicions Destino. 2014.

Notes telegràfiques diàries que el seu autor escrivia i que resumeixen la seva vida quotidiana. Sense retocar, sense refregir, hom té l'oportunitat de veure'l des de l'espiell d'una porta. 

Són la cuina de l'escriptura, l'esquelet del que hauria pogut ser un dietari. Mínima expressió, esbós del seu dia a dia, on deixa constància de les seves obsessions i dèries. 

Una delícia. Ho llegeixin. 

“8 de juny de 1956 

El mas. Treballo una mica, després d'haver dormit suficientment. Escric fins a quarts de vuit i vaig a Palafrugell. Sento la ràdio francesa. Sopo sol a Can Miquel. El nou menjador està gairebé acabat. Ha quedat bé, gens pagès. Tertúlia amb Medir, Martinell i Matas fins a les dotze. Torno a casa i encara treballo una mica. Llegeixo fins a les set del matí. Fresqueja. Tinc gairebé fred al llit. Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d'aquest escriptor que-no-sé-què-té que la seva diabòlica mania d'escriure m'atrapa”.

Itàlia i el Mediterrani. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Aquest volum reuneix Escrits italians, noms i personatges d'aquest país pel qual sentia una ferma devoció i a on li hauria agradat de viure-hi i Les beceroles del Mediterrani, que explica els múltiples viatges que va fer, a bord de petroliers, arreu d'aquest mar nostre. 

També és un resum d'algunes de les seves lectures. I ho fa ja de gran i de memòria. Són ben bé com cartografies literàries. 

“Lepoardi és un poeta de lectura difícil per a molts italians i no cal dir per als no italians. Com que no és mai espontani, ni primari, és complex. És un poeta molt lent, de pensament constant i generalment llunyà. Formidable estudiós, permanent reflexiu. És una poesia de plans superposats i lligats per una música que només ell sabia i que crea en el lector il·lusions inexpressables. De vegades la seva adjectivació, insistent, és constant, obsessiva. Aquest és el gran problema. La seva prosa, en canvi, és límpida i clara, d’una meravellosa eficàcia”. 

Aquest volum de cinc-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’OC d’en Pla, edició 10è aniverari, que tinc a Ribes i que tasto sovint”.

Diccionari Pla de literatura. Edició de Valentí Puig. Edicions Destino. 2000.

Recull de fragments retallats de l’OC d’aquest gran, diabòlic i maníac lector sobre autors, gèneres, llibres i corrents literàries vàries. També hi tenen cabuda paraules com ”tedi”, “ulls” o “cafè”.

Shakespeare, Tolstoi, Carner, Foix. Teatre, novel·la, poesia. Anglaterra, Itàlia, França. I així anà fent branques d’un sol arbre.

“FERRATER SOLER, GABRIEL

El segon mes de l’hivern ha passat avall, gràcies a Déu. El correu de Llofriu em porta el tercer llibre de poesies de Gabriel Ferrater. Indubtable interès. (…)
Al llit. Llegeixo el llibre de poesies de Gabriel Ferrater. Gran interès. Desequilibrat, però gran interès.

POESIA CATALANA

L’observació de Carles Riba segons la qual la poesia catalana, quan és bona, té un punt d’esquematisme té una justesa excel·lent. L’època del barroc, havent escrit, la gent d’ací, en un castellà afectat, retòric i horrible, ens estalvià una plaga terrible -una plaga que en les literatures llatines (francesa, italiana, castellana) creà una autèntica asfíxia de verbositat indigerible.

BILINGÜISME

Havent nascut a Catalunya, que és una marca batuda per tots els vents lingüístics, essent un home fronterer i, per tant, capaç a través de la meva llengua materna de tenir un cert accés a totes les llengües llatines, un accés que produint-se a través d’una llengua no modificada per les acadèmies és d’una utilitat portentosa, ja comprendrà el senyor Badosa que hauria estat per mi molt plausible poder arribar a ésser un escriptor bilingüe. Però això és impossible. Hi ha una gran diferència entre saber una llengua i conèixer-la. Mai no havien estudiat idiomes tanta gent com avui. Desenganyin-se. D’això en sortirà potser la possibilitat de poder menjar una truita a Perpinyà encarregada en francès. No en sortirà res més. La resta serà un pur i espantós galimaties”.

Aquest volum de nou-centes vint-i-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens agrada picar des de la tauleta de nit o després o abans de llegir altres escriptors que hi surten”.

El nostre heroi Josep Pla. Enric Vila. A Contra Vent Editors. 2009.

Entre el dietari personal i l’assaig l’autor reivindica l’obra i la persona de Josep Pla. Un llibre que s’afegeix a la ja extensa bibliografia que sobre ell ja s’ha escrit i que no trigarà a superar l’extensió de la seva Obra Completa.
Un molt bon volum que congratula els seguidors de Pla i que pot servir d’inici als seu potencials lectors.

“Tot i que Pla era molt més resistent que el seu nebot -un cínic, ha precisat el Sr. Cuito-, també tenia una sensibilitat de seda. Es relacionava amb la gent com un animal, amb les antenes activades al límit de la crispació. Era capaç de portar els amics a veure un paisatge a una hora concreta només per ensenyar-los un groc determinat del cel. La seva ànima era com una pel·lícula fotogràfica, qualsevol detall l’alterava. Quan estava amb ells se’l veia content, com si el contacte amb la joventut el relaxés. No posava mai pegues per veure’ls. Sempre el trobaven escrivint, sota la famosa campana, amb la taula vessant de papers. Si alguna vegada hi havia anat a l’hivern, el trobava al mateix lloc i en la mateixa posició, embolicat amb mantes i un escalfapanxes.
-És veritat que li costava tan escriure?
-Home, hi tenia molta mà: més que costar-li, escrivia lent, com els antics. Semblava que tingués tot el temps del món. Podia estar-se una hora buscant una paraula. Això sempre ho deia, que escriure demana lligar-se a la cadira i embrutar paper sense mirar el rellotge. Cal estar tranquil i ser tenaç. Després s’estava hores passant el rasclet per polir el que havia escrit.”

Aquest llibre de quatre-centes quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’he empassat en dues tardes i que m’agradarà tornar-me a empassar”.

El quadern gris. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Primer dels volums de les Obres Completes editades per Destino. Dietari íntim dels seus vint-i-pocs anys i reescrit quan en tenia vora setanta. A El primer quadern gris, facsímil a cura de Xavier Pla, poden llegir-se les llibretes originals que serviren de base per a la redacció del llibre.
Des d’aquest blog hi ha l’opció de rebre al vostre correu electrònic les entrades de El quadern gris exactament noranta anys després que fossin escrites.

“22 d’abril.- Retorn a Barcelona. A Flaçà, agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera, llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén una llumeta al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora... Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.”

Aquestes cinc-centes cinquanta pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que vas llegir dues vegades, durant l’adolescència i la joventut i que algun dia voldràs rellegir de nou”.

Les preguntes pendents de Josep Pla. Actualitat, polèmiques i revelacions. L’esfera dels llibres. 2006.

Llibre editat en el 25è aniversari de la mort de Josep Pla i Casadevall, nom que continua despertant passions desaforades a favor i en contra, reformula una altra volta les qüestions més candents que segueixen bullint a la seva olla: la relació amb les dones, el paper dels editors Josep Maria Cruzet i Josep Vergés, la figura del corrector Bartomeu Bardagí, la polèmica del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, les disputes entre la Fundació Josep Pla i els seus hereus, la correspondència eròtica i els índexs de la biografia de Cristina Badosa.

“L’obra literària de Pla presenta una altra característica acusada, a més de l’extensió. La majoria dels seus llibres i dels volums de l’Obra Completa procedeixen de successives refoses per part de l’autor (o l’editor) d’originals no inèdits, de textos publicats anteriorment en premsa o en altres llibres previs, sense esmentar-ho, fins a extrems poc habituals. Almenys una tercera part o potser la meitat de l’Obra Completa són articles de premsa refets, de vegades per part de l’autor mateix o bé simplement traduïts del castellà al català per un traductor que no hi consta. Un mateix llibre de Pla pot haver conegut cinc versions publicades diferents al llarg dels anys, abans de desembocar a l’Obra Completa de Destino. Si a l’extensió atípica se li suma la contínua manipulació confessada o no (per l’autor, per l’editor, pel corrector lingüístic o pel traductor aònim) d’un mateix text al llarg de les seves successives publicacions, comença a perfilar-se l’amplitud del fenòmen planià, plenament legítim si ha estat a iniciativa de l’escriptor o molt més discutible en els altres casos”.

Aquest volum de dues-centes seixanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre Josep Pla”.

Primera volada. El nord. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Tercer volum de l’edició 10è aniversari que no supera la immillorable edició vermella de l’Obra completa Edicions Destino (1966-1992). Conté els llibres Girona, un llibre de records, Barcelona, una discussió entranyable, Madrid, 1921. Un dietari, Cartes de lluny, Cartes de més lluny i Viatge a Rússia el 1925.

És un Pla viatger, és a dir de la primera època, però de diferents anys. És el Pla que recorda la seva joventut a Girona, el Pla que ens explica la Barcelona de quan estudiava a la universitat i el Pla fent de periodista corresponsal a Madrid, Europa i Rússia.

“No interessava d’ensenyar, de recordar, de relacionar, de pensar, de raciocinar, de concordar. Interessava d’emmagatzemar, un dilluns, en un cervell determinat, una massa de paraules que el dimarts s’havien esvaït i volatilitzat. Era una instrucció destinada a crear un país de primaris, una buidor total en els esperits, una taula rasa”.

Aquest volum de vuit-centes trenta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “l’obra completa de Josep Pla”.

Converses amb Pla i Dalí. Lluís Racionero. Edicions 62. 2002.

Assaig sobre els dos empordanesos més universals: Josep Pla i Salvador Dalí. Pla, partidari de l’observació i Dalí, partidari de la imaginació. Cosmopolites i localistes a la vegada, representen el seny i la rauxa catalanes.

Lluís Racionero, a partir de la memòria i dels dietaris que va escriure després de llargues converses que a finals dels anys setanta va mantenir amb aquests dos homenots, escriu un llibre amè i interessant que perfila bé algunes de les seves idees i actituds.

“Dormo de deu a onze –el primer son, un clucull lleuger. Després em desperto completament fresc i em poso a llegir. He estat –modèstia a part- un lector infatigable. He llegit tot el que m’ha caigut a la mà, però sense ordre ni concert. Resultat: molt precari. Encara ho sóc avui. Encara puc llegir, cada vespre, cent cinquanta planes o més –exactament fins a la fatiga física. Els metges m’han aconsellat sempre de llegir menys. Llegeix coses avorrides!, m’ha dit el doctor Alsina Bofill. Ha estat per mi impossible de llegir coses avorrides. He llegit en francès, italià, anglès, aquests últims anys sovint en portuguès –novel·les brasileres-, en català, naturalment, i en castellà, és clar. Pel que fa al castellà m’he plantat als llibres de la generació del 98 –perquè si n’he encetat algun de posterior m’ha semblat gairebé sempre que ja els havia llegits. Sovint, enmig d’aquesta lectura nocturna, se m’ha ocorregut alguna cosa per escriure i ho he fet”.

Aquest llibre de cent cinquanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’assaig”.

Pla i Nietzsche. Afinitats i coincidències. Carles Casajuana. Edicions 62. 1996.

Assaig on es compara el pensament del filòsof Friederich Nietzsche amb el de l’escriptor Josep Pla. L’autor del llibre copia i comenta fragments d’alguns dels seus llibres per posar de relleu les afinitats.
El materialisme, el vitalisme, la negació del progrés humà, la concepció circular del temps, l’antifanatisme i l’antidogmatisme són algunes de les idees que comparteixen els dos homenots. Pla va estar molt més influenciat per l’obra de Montaigne, Stendhal, Leopardi, Goethe o Proust que per la de Nietzsche. No es pot dir que la seva concepció del món fos estrictament nietzscheana, tot i que en va rebre la seva influència i el considerava un continuador dels grans moralistes francesos.
Valentí Puig recull al seu fabulós Diccionari Pla de literatura, Ediciones Destino, 2000, una pàgina i mitja sobre Friederich Nietzsche: “Nietzsche, a la llarga, esdevé un vici. Escriu curt, és ràpid. Els seus cops de sonda fan oscil·lar, vivament, la curiositat de l’esperit. A través de la seva obra, cerco els grecs. La seva agudesa, la seva humanitat, converteix en pasta hidràulica l’especulació dels hel·lenistes alemanys del seu temps –un és especialment pesat i insuportable: Erwin Rhode”.
Aquestes cent vint-i-quatre pàgines quedaran amorrades, per sempre més, a la pila de “llibres sobre Josep Pla per rellegir”.