Valenta com tu. Iolanda Batallé Prats. Destino. 2025.

Recull de les experiències que l’autora ha viscut en primera persona en relació amb els homes que s’han cregut amb el dret d’intimidar-la, amenaçar-la, perseguir-la i vexar-la pel sol fet de ser dona.
Escriptura trepidant, sincera, directa i sense concessions de cap mena. Col-pi-do-ra. 

“Mig segle protegint-me, mig segle alerta, mig segle de no poder abaixar mai la guàrdia, mig segle de violència, mig segle de perill, mig segle de ser dona, senzillament, mig segle d’ignomínia, mig segle d’homes miserables i també d’homes preciosos i justos, mig segle de companyes caigudes, mig segle de ferides obertes, mig segle de sentir vergonya i culpabilitat per les vergonyes i les culpes d’homes mesquins i miserables, mig segle de vida viscuda malgrat tot, mig segle de vida preciosa i de resistència, mig segle de victòria, amigues meves, germanes meves”. 

Aquest volum de cent trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que sacsegen i et fan preguntar-te què podem fer tots plegats per aturar aquestes actituds”.

Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Peter L. Berger. Traducció de Joan Estruch. Herder Editorial. 2015.

Introducció al camp de mines intel·lectual que representa la sociologia per a una formació crítica i analítica de la realitat —que mai és el que sembla. 

“La nostra tesi és que les arrels de la intenció desemmascaradora de la sociologia no són de caire psicològic, sinó d'ordre metodològic. El marc sociològic de referència, amb el seu mètode de buscar nivells de realitat diferents dels que apareixen a les interpretacions oficials de la societat, comporta un imperatiu lògic de desemmascarar les pretensions i la propaganda per les quals els homes es camuflen llurs accions els uns als altres. Aquest imperatiu desemmascarador és una de les característiques de la sociologia que més s'adiuen amb l'esperit de l'època moderna". 

Aquest volum de dues-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que hem llegit com qui es mira des de fora".

L’islam avui. Alguns aspectes controvertits. Dolors Bramon. Fragmenta Editorial. 2016.

Assaig didàctic sobre aquesta cultura no tan allunyada de la nostra i amb la qual hem conviscut sempre malgrat els intents frustrats de separar-nos o confrontar-nos. De la mateixa manera que els monoteistes d’una banda i l’altre s’assemblen també s’hi assemblen els agnòstics o ateus. 

“La pertinença a un país àrab no té res a veure amb la condició religiosa de la gent que hi viu o en prové. Això és així perquè, com és sabut, hi ha i hi ha hagut àrabs i arabòfons que no són ni han estat mai musulmans i que són cristians, jueus, de qualsevol altra doctrina o agnòstics. D’altra banda, no tots els musulmans, tant d’ara com d’abans, són àrabs, ni s’expressen en aquesta llengua, ni participen de la seva cultura. Així les coses, el terme àrab no pot ser confós de cap manera amb el de musulmà, sinó que al·ludeix únicament a conceptes geogràfics, culturals i lingüístics, mentre que el de musulmà fa referència a unes creences específiques i, com he dit, a un a manera d’entendre Déu, a la doctrina i a la pràctica que se’n deriven”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que corregeixen malentesos i matisen prejudicis”.

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2021.

Per sort no és paraula de déu, sinó dos personatges —diguem-ne homo sapiens sapiens— que intercanvien vocals i consonants sobre tota mena de temes i en surt un text agradable d’escoltar carregat de silencis, móns paral·lels i fils per estirar.

“La vida monàstica busca la rutina?

Sí, sí, es busca la rutina. Sempre és igual.

Avui dia, la rutina, si més no com a concepte, està molt desprestigiada. Tothom vol fer coses noves, com si repetir no tingués cap valor.

Si vols treballar necessites la rutina. Si vols treballar i vols que les coses t’arribin a fons, necessites la rutina.

S’associa rutina amb avorriment. Se sent a dir: és una rutina, no és gens creatiu!

No, no. Si vols treballar a fons, si vols treballar-te a fons, necessites la rutina. Llavors no et distreu res.

La rutina et permet concentrar-te...

Estàs concentrat en el que fas!

En el cas del caminar, caminar no deixa de ser una rutina.

Això t’anava a dir, caminar és una rutina.Tu deies que quan caminem no podem fer res més que caminar. Però també es pensa, es pensa perquè com que sempre el pas és igual, aquesta monotonia et permet pensar.

La rutina ens proporciona un alliberament d’allò que és superflu. Ens focalitza, ens dona perspectiva, ens dona llibertat mental.

La rutina no et deixa fer una altra cosa que el que estàs fent.

Si aquesta habitació és nova per a mi, miraré el rellotge, miraré el quadre, les cortines, miraré arreu; però quan això fa un any que ho veig...

Ha perdut l’interès.

Hauria d’estar molt avorrit per fixar-me en el quadro.

Jo normalment, quan caminava...; ara camino poc, poc vol dir uns vint quilòmetres, tampoc no vull dir gens.

Vint quilòmetres...

És poc. Per a mi és poc. Abans, quan caminava, el trenta primers quilòmetres eren perfectes; els trenta segons, bé; i a partir dels seixanta ja... Quan feia sortides de mes de 60 km com aquesta de Lord, arribava un moment que el cap es disparava; aleshores és bastant al·lucinant això, com una pèrdua de control...

El cap es disparava... de cansament?

Sí, de cansament.

Vols dir que no s’hi hauria d’arribar, a això?

Mmm... no. O sí, s’hi arriba. Jo volia arribar-hi, allò que dèiem de la curiositat. Sí, s’hi arriba. Has de pensar que estàs en un estat diferent, completament clar”.

Aquest volum de cent quaranta-nou pàgines quedarà amorat al piló de “llibres que van començar a escriure’s sense saber-ho aleshores en un grand tour-nau-côclea-by-clara-garí-&-company, com tantes altres coses que entren i surten sense que te n’adonis”.

 

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau. Traducció d’Anna Turró i Armengol. Símbol Editors. 2011.

Resultat de l’experiència de viure 2 anys, 2 mesos i 2 dies en una casa de fusta en un bosc a la riba del petit llac de Walden a una milla i mitja del poble de Concord, a l’estat nord-americà de Massachussets. A partir d'aquí l'autor reflexiona sobre l'entorn natural, el comportament humà, el físic, el psicològic i el cultural. Tot un clàssic que convé rellegir.

“La companyia, en general, és massa fàcil. Ens trobem massa sovint i, amb aquests intervals curts, no hem tingut temps d’adquirir nous valors els uns dels altres. Fem tres àpats junts al dia i cada vegada donem a qui ens acompanya un tast del formatge vell i florit que som. Ens hem hagut de posar d’acord en un grapat de normes, que anomenem protocol i bones maneres, per tal que aquestes trobades tan freqüents siguin tolerables i no serveixin per iniciar una guerra. Ens trobem a l’oficina de correus, a la congregació i al voltant del foc cada nit; vivim enganxats i al mig de camí dels altres i no parem de topar amb tothom, i em sembla que és per això que perdem el respecte els uns pels altres. Una freqüència inferior seria certament suficient per a dur a terme totes les comunicacions importants i cordials. Penseu en les noies de la fàbrica: mai soles, amb prou feines ni en els seus somnis. Seria millor si hi hagués un habitant per milla quadrada, com on visc jo. El valor d’un home no és a la seva pell per tal que el puguem tocar”.

Aquest volum de tres-centes noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit sentint el fred i la calor de qui l’escrivia”.

 

 

Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies. Alain Corbin. Traducció de Mireia Ibañez. Fragmenta Editorial. 2019.

Recull de cites d’autors i obres que fan referència al silenci. N’hi ha de moltes menes i en moltes direccions. Té molts usos i sentits. Aquest llibre en recull una bona mostra i posa de relleu la urgent necessitat del mutisme davant de tanta de xerrameca i sorolls imperants.

“Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada.

Tanmateix, alguns pelegrins solitaris, artistes i escriptors, adeptes de la meditació, dones i homes retirats en monestirs, alguns visitants de tombes i, sobretot, enamorats que es miren i callen, són a la recerca del silenci i resten sensibles a les seves textures. Tot i això, són com viatgers atrapats en una illa, més aviat deserta, les ribes de la qual estan erosionades”.

Aquest volum de cent quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al pìló de “llibres que, més que mai, he volgut llegir en silenci”.  

 

 

 

 

 

 

L’art de callar. Abbé Dinouart. Traducció de Maria Dasca. Edicions de la Ela Geminada. 2016.

Un necessari antídot davant de tanta faramalla, tanta xerrameca, tants volums i volums de llibres inútils que han fet perdre el temps al seu autors i, sobretot, als que els hem llegits.

Un assaig contundent i del tot imprescindible.
“Hi ha homes que escriuen per escriure, com n’hi ha que parlen per parlar. No hi ha gens d’enginy ni una orientació clara, ni en el discurs dels uns, ni en els llibres dels altres; els llegim i no hi entenem res, no hi aprenem res. Aquests autors no s’escolten ni tan sols a si mateixos. ¿Per què esciuen, doncs? És així que, triant malament el tema o escrivint d’una manera que no duu enlloc, el món s’omple de llibres estèrils i infructuosos. Ja hem dit que hi ha pocs llibres que continguin res de bo; però, ¿quants llibres hi ha a les biblioteques que no obrim mai perquè no ens proporcionen res d’útil? ¿I quants d’altres, en els infolis dels quals només hi ha una o dues pàgines de coses bones, que sembla que se’ls hagin escapat sense voler, que cal buscar i descobrir enmig d’una barrija-barreja de coses enutjoses? Oh, que en seria de bo i curiós, un llibre amb una selecció d’extractes dels llibres que no es llegeixen mai o que només podem llegir amb avorriment i fàstic! Una obra així es podria incloure en dos infolis, en els quals uns quaranta mil autors serien reduïts al que han escrit d’útil i al que realment els és originals. Llavors posseiríem, en una petita biblioteca, un fons molt ric, molt important, que podríem llegir més d’un cop al llarg de la vida, ja que, amb aquesta selecció, només tindríem un petit nombre de llibres per llegir”.

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per evitar llegir altres llibres i callar, sobretot callar, és a dir, deixar d'escriure”.

 

 

 

 

 

 

Biografia del silenci. Breu assaig sobre meditació. Pablo d’Ors. Traducció de Tina Vallès. Angle Editorial. 2017.

Quaranta-nou reflexions al voltant de la meditació i tot el que la seva pràctica comporta. Itinerari de com li ha canviat la vida a l’autor després de practicar-la i de tots els espais que se li han eixamplat.

Només se li poden atribuir bondats i avantatges al no fer, al no pensar. 

“Per enfortir la meva convicció i apuntalar la meva voluntat, em vaig centrar en el que vaig pensar que era determinant: el silenci. Em refereixo tant al que hi ha en el silenci com al silenci mateix, que és una autèntica revelació. He d’advertir des d’ara, però, que el silenci, si més no tal com l’he viscut jo, no té res de particular. El silenci és tan sols el marc o el context que possibilitat tota la resta. ¿I què és tota la resta? El que és sorprenent és que no és res, absolutament res: la vida que transcorre, res d’especial. Esclar que dic res, però també podria dir tot”. 

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes de casualitat i llegeixes com un regal”.

En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie. Carlos Taibo. Editorial Catarata. 2017.

Per fer front a la globalització capitalista, el canvi climàtic, l’esgotament de les matèries primeres i la sobrepoblació hi ha l’opció radical de decréixer, decréixer i decréixer, sobretot sabent tot allò que comporta l’anomenat creixement econòmic. 

“La expresión simplicidad voluntaria fue ideada en 1981 por Duane Elgin para definir la actitud de las personas que desean vivir con menos, consumir de forma responsable y examinar sus vidas para así determinar lo que es importante y lo que no lo es. En este terreno cabe afirmar, con Henry David Thoreau, que un hombre es tanto más rico cuanto mayor es el número de cosas de las cuales puede prescindir, como cabe recordar que Sócrates acudía al mercado para cerciorarse del sinfín de bienes de los que no tenía necesidad”. 

Aquest volum de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que és com si ja els haguéssim llegit perquè diuen allò que pensem”.

Emocionari. Digues el que sents. Diversos autors. Palabras Aladas. 2013.

Recorregut per quaranta-dos sentiments humans que estan enllaçats entre ells, tot i que no exigeixen una lectura lineal. S’acompanyen d’una breu, clara i concisa definició i una bella il·lustració. 

Que serveixi per aprofundir amb allò de la intel·ligència emocional i per interpretar tot allò que sentim, per què i com. 

“La melanconia és una forma accentuada de la nostàlgia. Quan estem melanconiosos sentim que el món en què desitjaríem viure és un lloc llunyà, difícil d’aconseguir. 

La melanconia pot assaltar-nos davant els canvis. En aquest cas, veiem amb resignació i amb tristesa que una diversió o un moment agradable està a punt de concloure. Per exemple, quan s’acaba la tarda del diumenge. 

El plaer melanconiós consisteix a surar en la seva pròpia melanconia, sense fer-hi res més. Si aquest plaer s’evapora, sorgeix l’avorriment”.

Aquest volum de noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres bonics de llegir i de mirar”.

La neu i altres complements circumstancials. Xuan Bello. Traducció de Jordi Raventós. Adesiara editorial. 2010.

Com un dietari sense dates l’autor va apuntant impressions, opinions, descripcions, pensaments, records i cròniques. Aquest és un llibre sense gènere, que els englova tots creant-ne un de nou.

Des de la seva condició d’asturià -i asturiacista- les seves entrades abracen tots els temes i des del local són universals, contradient llur dicotomia.

“La situació de la nostra llengua parlada continua essent avui la que Walter Scott descriu en la novel·la Ivanhoe pel que fa a la barreja d’anglosaxó i normand. Hi ha en aquesta novel·la, tan divertida, una conversa entre Wamba i Girth en què s’adonen que, mentre el porc és viu al corral l’anomenen en saxó, i quan ja el porten a la taula del castell el designen en francès.

En l’anglès modern són evidents, actualment, les restes de l’antiga opressió. Mentre pastura al prat o viu a l’estable, la vedella es diu en anglès calf, però la carn de vedella, en francès veau, serà veel en anglès. El bou és ox, tal i com li deien els pastors saxons, però la carn de bou , per influència del francès baeuf, és beef. Passa el mateix amb el xai, sheep mentre bela cornut, i mutton, per influència del francès, quan ja està escorxat a la carnisseria”.

Aquest volum de cent setanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres en asturià, una altra llengua minoritzada”.

Negre de merda. El racisme explicat als blancs. Matthew Tree. Columna Edicions. 2010.

Aquest és l’únic assaig sobre el racisme que hi ha en català, tot i ser una de les formes més comunes de discriminació entre persones.
Amb un estil clar i directe, allunyat del llenguatge políticament correcte que no fa més que amagar la realitat, és a dir empitjorar-la, l’autor repassa la teoria i la pràctica tot desgranant els seus orígens, la seva evolució i la seva actualitat.
Molt ben documentat, cita textualment moltes de les fonts i completa el llibre amb una bibliografia que agraïm.

“I fas un altre cop d’ull a l’entorn, per distreure’t de l’avorriment que va en augment i la senyora malcarada et mira els ulls. Si m’odies, li dius amb l’esperança vana que la telepatia funcioni de tant en tant, digue’m què és allò que odies de mi. I buenos días diu l’empleada de la caixa, i t’adones que per improbable que ha semblat durant l’última mitja hora, ja et toca ser atès, i li dius bon dia i li passes la llibreta, volia treure’n dos-cents euros. I muy bien, ¿doscientos? diu ella i inevitablement el pensament et passa pel cap: tots pensen igual, que els immigrants no sabem parlar català perquè el català és una llengua difícil, per tant se’ls ha de parlar castellà; sempre passa el mateix, jo començo en català i em responen en castellà i és una forma de racisme, si fos estranger i tingués un altre color segurament em contestaria en català.”

Aquest volum de cent noranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que analitzen aquesta xacra i li miren directament els ulls”.

L’extensió del temps. Xulio Ricardo Trigo. Edicions Bromera. 1996.

Llibre de viatges, dietari, assaig a seques, on dues estades fora de casa li serveixen a l'autor d’excusa per escriure sobre allò que fa i, sobretot, sobre allò que pensa.
A Dies a Compostel·la assisteix a l’Encontro entre Linguas on retroba una ciutat carregada de records d’infantesa. A Quaderns de Queralbs passa uns dies d'estiu en aquest bell poble de la comarca del Ripollès.

“Els llibres bons. Quins són? Llegeixo en un diari aquesta definició i penso que el temps passa i en trobo ben pocs, de llibres bons. Restar colpit per un text és cada vegada més difícil. És clar que pots fer trampa i endinsar-te en alguna història amb garanties, però la il·lusió de la sorpresa, del descobriment, no es perd mai.
Per a un escriptor els llibres bons acaben sent aquells que li transmeten alhora el rigor de l’escriptura i l’interès vital. No n’hi ha gaires així! O potser cada vegada ens tronem més exigents, més ambiciosos?
Avui, llegint Javier Marías, he constatat la seva qualitat. Els seus llibres transmeten una sensació de solidesa i obliguen a compartir la història. Potser sigui un punt de partida. Les novel·les que valen la pena t’obliguen, amb passió, inevitablement, a compartir el seu univers. N’hi ha unes altres que, tot i constatar el bon acabat i l’art que l’autor hi demostra, no ens colpeixen, no arriben a significar un punt de ruptura i, a la vegada, de fuga. Tota novel·la que no aspiri a desenvolupar aquests dos punts es queda en exercici lúdic, en ofici ben après, en aconseguiment esmorteït”.

Aquest llibre de dues-centes vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de qui s’ha passat a la novel·la històrica, però que espero que algun dia torni als gèneres que ara ens ocupen”.

La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català. Cossetània Edicions. 2008.

Fotografia prou representativa que mostra què s’està cuinant ara mateix als blogs en català que escriuen sobre temes relacionats amb el món del llibre, fan ficció literària o senzillament estan ben escrits.
Cada bloguista ha triat la seva pròpia presentació i l’entrada publicada. Dels cent trenta-set blogs rebuts es va arrodonir a cent. I cent són molts, per tant, la lectura del llibre és irregular i n’hi ha per a tots els gustos i colors. Dit això, el nivell està molt per sobre de la mitjana nacional i universal en expressió escrita.
Un últim paràgraf de felicitació per l’editorial vallenca que l’ha editat: per apostar pels blogs però, sobretot, per la gran tasca que des del 1996 realitza per propagar i normalitzar la nostra llengua en format paper.

“Allò era un prodigi. Un full on podia pintar quadres de paraules amarades de fragilitats, de provisionalitats, que, per les meravelles de la tecnologia (dels sabers contemporanis), podien ser llegides tot seguit per tot el món i per tot el planeta. I per afegitó els lectors eren lliures per escriure comentaris, dir la seva, criticar-me, insultar-me, estimular-me, deprimir-me, tocar-me amb els seus mots, menjar-me, perbocar-me, etc. És bell i dur. Escriptura provisional en llibertat i que produeix llibertats de lectura i de resposta. Sempre havia sabut que l’escriptor ver és un creador de llibertats. En el blog ho és doblement: per l’escriptura en llibertat que practica i per la llibertat que dóna als lectors per dir la seva. Aquest gran teler públic que és el blog és també una disciplina quasi quotidiana. I això, per a una persona tan anàrquica com jo, esdevenia una altra i alta font d’escriguera.
(...)
La catosfera és una part dels fonaments vius de la reconstrucció nacional de la llengua i cultura catalanes, d’aquests fragmentats i minoritzats Països Catalans units per la Xarxa, d’aquest País Català futur d’ara mateix!”

Aquest volum de dues-centes vint-i-sis pàgines quedarà amorrat al meu piló de “llibres sobre blogs i que vés-a-saber-si-potser-exigirà-una-antologia-cada-any.”

La rialla que salva. La dimensió còmica de l’experiència humana. Peter L. Berger. Traducció de Joan Estruch. Edicions La Campana. 1997.

Peter L. Berger, un dels grans sociòlegs del segle XX, firma aquest llibre sobre el sentit de l’humor. De seguida sap trobar la fòrmula per seduir-nos, perquè el seguim fins a les darreres pàgines. L’autor té moltes coses a dir i a relacionar, com per exemple que l’humor no només és una eina molt poderosa de cohesió social sinó també de discriminació, d’exclusió. El llibre està ple d’acudits de la cultura jueva que serveixen per exemplificar les idees que ens exposa; ens hauria agradat, però, que n’hagués triats més d’altres cultures.

“Aquesta actitud hostil a la rialla continua fent-se present en el pensament cristià de l’època patrística i de l’Edat Mitjana. Durant segles i segles hi ha tota una tradició de teòlegs francaments sorruts. El riure apareix carregadíssim de connotacions negatives: és una experessió de mundanitat, de despreocupació pecaminosa, i de manca de fe. Mentre que, en canvi, el fet de plorar les desgràcies d’aquest món és elogiat com una virtut cristiana. Els sants cristins no riuen, com no sigui per menysprear un imminent martiri. Les regles monàstiques prohibeixen la rialla. No cal ser un Nietzsche per veure en la història de la teologia cristiana un negoci més aviat lacrimogen i bastant depriment”.

Aquest llibre de tres-centes vuitanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’assaig per rellegir”.