Lluís Solà. L’herba dels ulls. II.

9
No t’aturis a escoltar el fràgil
mirall de l’aigua,
no fitis les hores llargues
en què es precipita la llum
i tot és una crispació
de fulles i sals confuses.
Palpa la sorpresa de les coses;
que la flor de la mà retingui
el secret de tant silenci adust
sota tanta invisible esperança.
Que els records s’allunyin de tu:
aspira’ls, camina’ls, floreix-los;
que l’aire dels dies més densos
s’espesseixi a cada retorn afable.
En aquest espai furtiu
aprèn el goig impossible
entre tanta dispersió.

Biël Barnhills · Lluís Solà. L'herba dels ulls. II. 9

Lluís Solà. L’arbre constant. El lloc fidel.

VI 

Caminava i canviava, i la muntanya romania immòbil, i canviava, ingent. El Turó i les Agudes resplendien, solitaris i esbalaïts. L’aire impreceptible hi reposava i s’hi estimbava. La falda de la muntanya era fosca i compacta, les arrels eren invisibles. Caminava i canviava. La lluna havia ressuscitat i s’alçava feixuga i sagnant. Un àngel obscur beneïa amb els dits roents la nit que s’atansava.

 

Biël Barnhills · Lluís Solà. El lloc fidel. VI.

La paraula i el món. Assaigs sobre poesia. Lluís Solà. L’Avenç. 2013.

La paraula és, sobretot, so, és a dir, veu, música i oïda. Aquesta és la seva característica més íntima. A partir d’aquesta idea-força, Lluís Solà explica la poesia de Verdaguer, Alcover, Maragall, Papasseit, Bartra, Espriu, Rodoreda, Vinyoli, Sampere i Bauçà. 

Un assaig d’assaigs que dibuixa algunes de la baules més importants de la nostra poètica. 

“La paraula, doncs, és, essencialment, so, veu, música. Però, en canvi, una de les manifestacions més eminents de la llengua, on la paraula té una funció central, l’anomenem, a occident, literatura, és a dir, conjunt de lletres, de signes escrits, escriptura. La paradoxa, que no hem de deixar d’interrogar amb precaució, però també amb rigor, és que la nostra denominació d’una part tan important i tan influent de la llengua com són els textos de tota mena, religiosos o profans, narratius, filosòfics o poètics, hagi passat de l’esfera de l’oïda i de les formes que li són relacionades, a l’esfera de la vista, dos mons inequívocament diferents”. 

Aquest volum de cent seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han farcit d’idees”.

Lluís Solà. Entre bellesa i dolor.

Quan ja no tinguis cap paraula
parla, comença el so,
no paris, inventa la paraula,
excava cap a dins de les síl·labes, excava,
obre els corredors, obre les mines
imaginades, excava, comença una altra vegada
la llengua començada, no vacil·lis,
no t’aturis, escriu la lletra nova,
escriu-la a les parets de l’aire,
escriu-la als miralls de l’aigua,
parla, no paris, camina amb la paraula,
puja als cims d’abans de la paraula,
baixa als pous de després de la paraula, fica’t
a les coves enlluernades del so, escolta,
escolta les vocals buides quan el so s’acaba,
les vocals immòbils sota l’aigua clara,
escolta les pedres mudes sota l’aigua que passa,
escolta-les i agafa-les d’una a una,
bufa sense parar sobre les cendres blanques,
no t’aturis, bufa, alena, respira, enfila’t
per les escales del silenci, no paris,
fila el llençol incansable de l’esperança,
digues, parla, passada rere passada,
fil impalpable rere fil impalpable, enfila
l’agulla amb la claror inacabable,
cus el silenci inconsolable del dolor, no paris,
cus la pluja que cus la plana i la muntanya,
cus la paraula incomençada, cus,
digues, no paris, anuncia la paraula.

Biël Barnhills · Lluís Solà. Entre bellesa i dolor.