Sara Teasdale. Let It Be Forgotten.

Let it be forgotten, as a flower is forgotten,
Forgotten as a fire that once was singing gold,
Let it be forgotten for ever and ever,
Time is a kind friend, he will make us old.

If anyone asks, say it was forgotten
Long and long ago,
As a flower, as a fire, as a hushed footfall
In a long forgotten snow.

Traducció d’Agustí Bartra

Oblidem-ho

Oblidem-ho, oblidem-ho com s'oblida una flor,
com s'oblida una flama que un dia resplendí.
Oblidem-ho per sempre, oblidem-ho per sempre.
Els anys tranquils a ambdós ens faran envellir.

Si algú t'ho preguntés, indiferent, contesta-li
que ja ho has oblidat
com s'oblida una flor, o una flama, o una empremta
en la neu del passat.

Biël Barnhills · Sara Teasdale. Let It Be Forgotten.

Elizabeth Barrett Browning. Sonnets from the Portuguese.

XLIV

Beloved, thou hast brought me many flowers
Plucked in the garden, all the summer through
And winter, and it seemed as if they grew
In this close room, nor missed the sun and showers,
So, in the like name of that love of ours,
Take back these thoughts which here unfolded too,
And which on warm and cold days I withdrew
From my heart’s ground. Indeed, those beds and bowers
Be overgrown with bitter weeds and rue,
And wait thy weeding; yet here’s eglantine,
Here’s ivy!— take them, as I used to do
Thy flowers, and keep them where they shall not pine.
Instruct thine eyes to keep their colours true,
And tell thy soul, their roots are left in mine.

Traducció de Dolors Udina

Sonets del portuguès.

Tot sovint, amor, m’ha regalat flors
collides del teu jardí, a l’estiu
i a l’hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixien
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! — pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l’arrel a l’ànima.

Biël Barnhills · Elizabeth Barrett Browning. 44.

Emily Dickinson. 36. If I should die —

If I should die —
And you should live —
And time sh'd gurgle on —
And morn sh'd beam —
And noon should burn —
As it has usual done —
If Birds should build as early
And Bees as bustling go —
One might depart at option
From enterprise below!
'Tis sweet to know that stocks will stand
When we with Daisies lie —
That Commerce will continue —
And Trades as briskly fly —
It makes the parting tranquil
And keeps the soul serene —
That gentlemen so sprightly
Conduct the pleasing scene!

Traducció d’en Marcel Riera

Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. 36. Si jo morís.

Si jo morís
i tu visquessis
i el temps borbollés,
i l'alba fes un somrís
i el migdia cremés
com acostuma a fer;
si els Ocells fessin niu tan d'hora,
i les Abelles no paressin de brunzir,
de l'empresa d'allà a baix
me n'aniria quan em plagués a mi!
És dolç saber que jaurem amb Margarides
quan les existències romandran,
que continuarà el Comerç
i amb frenesí els Negocis volaran.
Fa que sigui tranquil el comiat
i manté l'ànima serena
que els cavallers tan animadament
dirigeixin la plaent escena!

Biël Barnhills · Emily Dickinson. 36.

Robert Frost. In the clearing.

[In winter in the woods...].

In winter in the woods alone
Against the trees I go.
I mark a maple for my own
And lay the maple low.

At four o’clock I shoulder axe
And in the afterglow
I link a line of shadowy tracks
Across the tinted snow.

I see for Nature no defeat
In one tree’s overthrow
Or for myself in my retreat
For yet another blow.

Traducció de Josep Maria Jaumà

Gebre i sol. A la clariana. 

[A l’hivern, als boscos...]

A l’hivern, als boscos, sol,
ataco els arbres.
M’escullo un auró per a mi
i em poso a abatre’l.

Deso, a les quatre, la destral,
i a l’horabaixa
vaig dibuixant línies ombrívoles
per la neu obaga.

No veig que hi perdi res, Natura,
per una arbre tombat,
ni jo tampoc quan m’enretiro
a rebre un altre cop.

Biël Barnhills · Robert Frost. [In winter in the woods...].

Sylvia Plath. El colós. Lorelei.

It is no night to drown in:
A full moon, river lapsing
Black beneath bland mirror—sheen,

The blue water—mists dropping
Scrim after scrim like fishnets
Though fishermen are sleeping,

The massive castle turrets
Doubling themselves in a glass
All stillness. Yet these shapes float

Up toward me, troubling the face
Of quiet. From the nadir
They rise, their limbs ponderous

With richness, hair heavier
Than sculptured marble. They sing
Of a world more full and clear

Than can be. Sisters, your song
Bears a burden too weighty
For the whorled ear’s listening

Here, in a well—steered country,
Under a balanced ruler.
Deranging by harmony

Beyond the mundane order,
Your voices lay siege. You lodge
On the pitched reefs of nightmare,

Promising sure harborage;
By day, descant from borders
Of hebetude, from the ledge

Also of high windows. Worse
Even than your maddening
Song, your silence. At the source

Of your ice—hearted calling—
Drunkenness of the great depths.
O river, I see drifting

Deep in your flux of silver
Those great goddesses of peace.
Stone, stone, ferry me down there.


Traducció de la Núria Busquet Molist

No fa nit per ofegar-s’hi:
una lluna plena, el riu fluint
negre sota un suau reflex brillant,

blaves boires de l’aigua es despleguen
tel a tel, com xarxes,
però els pescadors dormen,

les massisses torrasses dels castells
es dupliquen en un vidre
tot en calma. Amb tot, aquestes formes floten

s’eleven cap a mi, pertorben el rostre
de la quietud. S’alcen
del nadir, amb extremitats pesants

de riquesa, de cabells tan espessos
com el marbre esculpit. Canten
sobre un món ple i més clar

que el que és possible. Germanes, la cançó
que canteu és un pes massa pesant
per a l’orella en espiral que l’escolta

aquí, en un país ben dirigit
per un governador just.
Trastornant amb harmonia

més enllà de l’ordre mundà,
les vostres veus són un setge. Viviu
en els esculls de punxa del malson,

prometent un refugi segur;
de dia, feu de contrapunt dels marges
de la letargia, també des del sortint

de les finestres altes. Fins i tot
pitjor que la vostra cançó
embogidora, és el silenci. A l’origen

del vostre reclam de cor congelat:
ebrietat de les grans profunditats.
Oh, riu, veig anar a la deriva

al fons del teu flux de plata
aquestes grans deesses de la pau.
Pedra, pedra, condueix-me cap a elles, avall.

Biel Barnils · Sylvia Plath. Lorelei.

Joseph Brodsky. Poemes escollits. Vint sonets a Maria Stuart.

Traducció de Judit Díaz Barneda

Jo us he estimat. L’amor encara (potser
només és dolor) se’m clava al cervell.
Tot es va fer miques i se’n va anar a fer punyetes.
Vaig intentar disparar-me, però les armes
són complicades. A més, les temples:
quina s’ha de triar? Es va esguerrar, no per por,
sinó per cavil·lació. Redéu, quina bestialitat!
Jo us he estimat amb tanta passió i desesperança
que tant de bo Déu us en doni un altre... Però no!
Ell, encara que sigui molt capaç de tot,
no conjugarà, a l’estil de Parmènides, un segon cop
els mateixos calfreds als ossos, la sang encesa
capaç de fondre en motlles el plom per la passió
de tocar-vos (els pits, ho esborro) els dits.

Sylvia Plath. The Jailer.

My night sweats grease his breakfast plate.
The same placard of blue fog is wheeled into position
With the same trees and headstones.
Is that all he can come up with,
The rattler of keys?

I have been drugged and raped.
Seven hours knocked out of my right mind
Into a black sack
Where I relax, foetus or cat,
Lever of his wet dreams.

Something is gone.
My sleeping capsule, my red and blue zeppelin
Drops me from a terrible altitude.
Carapace smashed,
I spread to the beaks of birds.

O little gimlets—
What holes this papery day is already full of!
He has been burning me with cigarettes,
Pretending I am a negress with pink paws.
I am myself. That is not enough.

The fever trickles and stiffens in my hair.
My ribs show. What have I eaten?
Lies and smiles.
Surely the sky is not that color,
Surely the grass should be rippling.

All day, gluing my church of burnt matchsticks,
I dream of someone else entirely.
And he, for this subversion,
Hurts me, he
With his armor of fakery,

His high cold masks of amnesia.
How did I get here?
Indeterminate criminal,
I die with variety—
Hung, starved, burned, hooked.

I imagine him
Impotent as distant thunder,
In whose shadow I have eaten my ghost ration.
I wish him dead or away.
That, it seems, is the impossibility.

That being free. What would the dark
Do without fevers to eat?
What would the light
Do without eyes to knife, what would he
Do, do, do without me?


Traducció de Montserrat Abelló

El carceller

La meva nit sua greix al seu plat d'esmorzar.
La mateixa paret de boira blava és col·locada en el seu lloc
amb els mateixos arbres i làpides.
És això tot el que ell ens pot dur,
el sacsejador de claus?

He estat drogada i violada.
Arrossegada set hores fora de mi
dins un sac negre.
On em relaxo, fetus o gat,
alçaprem dels seus somnis humits.

Alguna cosa ja no hi és.
La meva càpsula per dormir, el meu zepelí roig i blau
em deixa caure des d'una terrible alçada.
Closca aixafada
m'escampo pels becs dels ocells.

Oh petites barrines;
amb quins forats ja n'és ple aquest dia com paper!
Ell m'ha estat cremant amb cigarrets,
fent veure que sóc una negra amb potes rosa.
Jo sóc jo mateixa. No n'hi ha prou amb això.

La febre degota i se m'encarcara pels cabells.
Se'm veuen les costelles. Què he menjat?
Mentides i somriures.
Segur que el cel no té aquest color,
segur que l'herba hauria d'onejar.

Tot el dia, enganxo llumins socarrats a la meva església,
somio en algú completament diferent.
I ell, per haver-lo subvertit
em fa mal, ell
amb la seva armadura de fingiments,

les seves màscares altives i fredes d'amnèsia.
Com vaig arribar-hi aquí?
Criminal indeterminada,
em moro amb diversitat;
penjada, afamada, cremada, burxada.

Me l'imagino
impotent com un tro llunyà,
a l'ombra del qual he menjat la meva ració fantasmal.
Desitjaria que fos mort o ben lluny.
Això sembla, n'és la impossibilitat.

Aquest ésser lliure. Què faria la fosca
sense la febre de menjar?
Què faria la llum
sense ulls per clavar, què faria
ell, ell, sense mi?

Walt Withman. reduccions 107. Uncollected poems.

[I AM THE POET]

I am the poet of reality
I say the earth is not an echo
Nor man an apparition;
But that all the things seen are real,
The witness and albic dawn of things equally real
I have split the earth and the hard coal and rocks
and the solid bed of the sea
And went down to reconnoiter there a long time,
And bring back a report,
And I understand that those are positive and dense every one
And that what they seem to the child they are
[And the world is no joke,
Nor any part of it a sham]


Traducció de Jaume C. Pons Alorda

[JO SÓC EL POETA]

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]

Biël Barnhills · Walt Withman. reduccions 107. Uncollected poems.

Walt Withman. Leaves of grass. Poets To Come.

Poets to come! Orators, singers, musicians to come!
Not to-day is to justify me and answer what I am for,
But you, a new brood, native, athletic, continental,
greater than before known,
Arouse! for you must justify me.

I myself but write or two indicative words for the future,
I but advance a moment only to wheel and hurry back
in the darkness.

I am a man who, sautering along without fully stopping,
turns a casual look upon you and then averts his face,
Leaving it to you to prove and define it,
Expecting the main things from you.


Traducció de Jaume C. Pons Alorda 

Fulles d’herba. Poetes del Futur-

Poetes del futur! Oradors, cantants, músics del futur!
No serà l'avui qui em justifiqui ni qui correspongui el meu destí,
Però sí vosaltres, una raça nova, pura, atlètica, continental, més gran
que tot el que s'hagi pogut conèixer fins ara,
Alceu-vos! Sou vosaltres qui m'haureu de justificar.

Jo tan sols escric una o dues paraules reveladores per al futur,
Jo tan sols avanço un instant per després retrocedir
i afuar-me de nou a la tenebra.

Jo sóc un home que, vagant a la ventura sense aturall,
us dirigeix una mirada casual i després us retira la cara,
Jo sols deixo que sigueu vosaltres qui em confirmeu i definiu,
Jo sols espero els vostres triomfs.

Biël Barnhills · Walt Withman. Leaves of grass. Poets To Come.

Philip Larkin. High windows. Vers de Société.

My wife and I have asked a crowd of craps
To come and waste their time and ours: perhaps
You’d care to join us? In a pig’s arse, friend.

Day comes to an end.
The gas fire breathes, the trees are darkly swayed.
And so Dear Warlock-Williams: I’m afraid -

Funny how hard it is to be alone.
I could spend half my evenings, if I wanted,
Holding a glass of washing sherry, canted
Over to catch the drivel of some bitch
Who’s read nothing but Which;
Just think of all the spare time that has flown

Straight into nothingness by being filled
With forks and faces, rather than repaid
Under a lamp, hearing the noise of wind,
And looking out to see the moon thinned
To an air-sharpened blade.
A life, and yet how sternly it’s instilled

All solitude is selfish. No one now
Believes the hermit with his gown and dish
Talking to God (who’s gone too); the big wish
Is to have people nice to you, which means
Doing it back somehow.
Virtue is social. Are, then, these routines

Playing at goodness, like going to church?
Something that bores us, something we don’t do well
(Asking that ass about his fool research)
But try to feel, because, however crudely,
It shows us what should be?
Too subtle, that. Too decent, too. Oh hell,

Only the young can be alone freely.
The time is shorter now for company,
And sitting by a lamp more often brings
Not peace, but other things.
Beyond the light stand failure and remorse
Whispering Dear Warlock-Williams: Why, of course –


Traducció de Marcel Riera

Finestrals. Vers de Société.

La meva dona i jo hem convidat a una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t’hi voldries
afegir? Ni parlar-ne, amic meu.

S’està fent fosc.
L’estufa de gas respira, els arbres balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s’ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l’omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada en l’aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud és sempre egoista. Ara ningú
no es creu l’eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n’ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

Biël Barnhills · Philip Larkin. High windows. Vers de Société.

Philip Larkin. Poetry of departures.

Sometimes you hear, fifth-hand,
As epitaph:
He chucked up everything
And just cleared off,
And always the voice will sound
Certain you approve
This audacious, purifying,
Elemental move.

And they are right, I think.
We all hate home
And having to be there:
I detest my room,
Its specially-chosen junk,
The good books, the good bed,
And my life, in perfect order:
So to hear it said

He walked out on the whole crowd
Leaves me flushed and stirred,
Like Then she undid her dress
Or Take that you bastard;
Surely I can, if he did?
And that helps me stay
Sober and industrious.
But I’d go today,

Yes, swagger the nut-strewn roads,
Crouch in the fo’c’sle
Stubbly with goodness, if
It weren’t so artificial,
Such a deliberate step backwards
To create an object:
Books; china; a life
Reprehensibly perfect.


Traducció de Josep M. Jaumà
Poesia dels qui marxen.

Sentim a dir de tant en tant
com a epitafi:
Ho engegà tot al botavant
i desaparegué.
I sempre la veu sona
segura que aprovem
l’audaç, purificador,
elemental gest.

I tenen raó, em sembla.
Tots odiem casa nostra
i haver de ser-hi sempre.
Jo detesto el meu cau,
els trastos escollits,
els bons llibres, bon llit,
la vida en perfecte ordre;
així, quan sento dir:

Foté el camp ben lluny
em quedo avergonyit
com si diguessin: Es quedà nua
o: Té, malparit!
Si ell pot, jo no podria?
I això em permet seguir essent
sobri i diligent.
Però, sí, me n’aniria

a fer el fatxenda pels camins,
dormir ajupit a proa
malafaitat, bonàs, si
no fos tot tan artificial
un pas deliberat enrera
per a crear un objecte:
llibres; porcellana; una vida
reprensiblement perfecta.

Biël Barnhills · Philip Larkin. Poetry of departures.

Jacint Verdaguer. Selected Poems of Jacint Verdaguer.

A un detractor

Per crucem ad coronam.

Calúmnia, detractor,
ta llengua de glavi esmola;
los esbroncs són mon plaer,
los penjaments la meva honra.
Si del glavi no en tens prou,
pren al sastre l’estisora;
tu m'has de fer lo vestit
que tinc de dur a la glòria.
L'enclusa pren al ferrer,
a l'argenter la gresola;
no em plangues ni el foc ni el mall,
tu m'has de fer la corona;
una perla és cada insult,
un diamant cada afronta.


Traducció de Ronald Puppo

To a Detractor

With torments for a crown.

Slander, detractor,
sharpens your dagger tongue;
your tirades are my pleasure,
your decrial is my honor.
And if the daggers aren’t enough,
take the tailor’s scissors;
you’re the one to make the suit
I’ll wear the day I go to glory.
Take the blacksmith’s anvil,
the silversmith’s crucible;
don’t spare the fire and hammer,
you’re to fit me out with crown;
your every insult is a pearl,
a diamond every injury.

Biël Barnhills · Philip Larkin. Poetry of departures.

Denise Levertov. The Good Dream.

Rejoicing
because we had met again
we rolled laughing
over and over upon the big bed.

The joy was
not in a narrow sense
erotic-not
narrow in any sense.
It was

that all impediments,
every barrier, of history,
of learn’d anxiety,
wrong place and wrong time,

had gone down,
vanished.
It was the joy

of two rivers
meeting in depths of the sea.


Traducció de Montserrat Abelló

El bon somni

Festejant
l’haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.

L’alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que

tots els impediments
totes les barreres, d’històries,
d’ansietat apresa,
de lloc i d’hora equivocats,

s’havien fos,
no hi eren.
Era la joia

de dos rius
retrobant-se al fons del mar.

Biël Barnhills · Denise Levertov. The Good Dream.

W. H. Auden. 1929.

I

It was Easter as I walked in the public gardens
Hearing the frogs exhaling from the pond,
Watching traffic of magnificent cloud
Moving without anxiety on open sky–
Season when lovers and writers find
An altering speech for altering things,
An emphasis on new names, on the arm
A fresh hand with fresh power.
But thinking so I came at once
Where solitary man sad weeping on a bench,
Hanging his head down, with his mouth distorted
Helpless and ugly as an embryo chicken.

So I remember all of those whose death
Is necessary condition of the season’s setting forth,
Who sorry in this time look only back
To Christmas intimacy, a winter dialogue
Fading in silence, leaving them in tears.
And recent particulars come to mind:
The death by cancer of a once hated master,
A friend’s analysis of his own failure,
Listened to at intervals throughout the winter
At different ours and in different rooms.
But always with success of others for comparison,
The happiness, for instance, of my friend Kurt Groote,
Absence of fear in Gerhart Meyer
From the sea, the truly strong man.

A bus ran home then, on the public ground
Lay fallen bicycles like huddled corpses:
No chattering valves of laugther emphasised
Nor the swept gown ends of a gesture stirred
The sessile hush; until a sudden shower
Fell willing into grass and closed the day,
Making choice seem a necessary error.


Traducció de Josep Marco

Era Pasqua i jo anava pels jardins públics
sentint les granotes exhalar dins l’estany,
sotjant el trànsit de magnífic núvol
movent-se sens neguit pel cel obert:
estació en què amants i escriptors troben
una parla que muda per coses que muden,
un èmfasi en noms nous, damunt del braç
una mà nova amb nou poder.
Però pensant això vinguí a topar-me
un home solitari que plorava en un banc,
amb el cap cot, la boca torta,
indefens i lleig com embrió de pollastre.

Així recorde tots aquells que han de morir
perquè l’estació es pose en marxa,
que ara afligits només enyoren
el caliu de Nadal, un diàleg d’hivern
que esvaint-se en silenci els deixa plorant.
I certs detalls recents vénen a esment:
la mort de càncer d’un mestre abans odiat,
un amic que analitza el seu propi fracàs,
escoltat a intervals tot al llarg de l’hivern
a diferents hores i en cambres diferents.
Mes sempre amb el contrast de l’èxit d’altres,
la joia, per exemple, del meu amic Kurt Groote,
manca de por d’en Gerhart Meyer
del mar, l’home verament fort.

Un òmnibus llavors tornava a casa, al parc
jeien les bicicletes com acimats cadàvers:
cap vàlvula del riure xisclant no emfasitzava
ni cap gest no trencava, amb el frec del vestit,
la sèssil calma; fins que un xàfec sobtat

Biël Barnhills · W. H. Auden. 1929. I

0 que prenen la paraula

William Shakespeare. Sonnet. CXXX.

My mistress eyes are nothing like the sun;
Coral is far more red than her lips’ red.
If snow be white, why then her breasts are dun;
If hairs be wires, black wires grow on her head.
I have seen roses damasked, red and white,
But no such roses see eye in her cheeks;
And in some perfumes is there more delight
Than in the breath that from my mistress reeks.
I love to heard her speak, yet well I know
That music hath a far more pleasing sound.
I grant I never saw a goddess go:
My mistress when she walks treads on the ground.
And yet, by heaven, I think my love as rare
As any she belied with false compare.


Traducció de Josep M. Jaumà

Els seus dos ulls no semblen pas dos sols,
ni els seus llavis són roigs com el corall.
Si és la neu blanca, ella té els pits foscos
i uns negres filferrots damunt del cap.
He vist roses brodades, roges, blanques,
però a les galtes d’ella no les veig;
i certs perfums em són més agradables
que la fetor que exhala el seu alè.
Sentir-la parlar em plau, però prou sé
que la música sona amb més bellesa.
Admeto que cap dea he vist passar:
l’estimada trepitja ben bé el terra.
Però, per déu, m’és més extraordinària
que d’altres enganyades amb metàfores.

Biël Barnhills · William Shakespeare. Sonnet. CXXX.

Sylvia Plath. Collected Poems. Waking in winter.

I can taste the tin of the sky-the real tin thing.
Winter dawn is the color of metal,
The trees stiffen into place like burnt nerves.
All night I have dreamed of destruction, annihilations-
An assembly-line of cut throats, and you and I
Inching off in the gray Chevrolet, drinking the green
Poison of stilled lawns, the little clapboard gravestones,
Noiseless, on rubber wheels, on the way to the sea resort.

How the balconies echoed! How the sun lit up
The skulls, the unbuckled bones facing the view!
Space! Space! The bed linen was giving out entirely.
Cot legs melted in terrible attitudes, and the nurses-
Each nurse patched her soul to a wond and disappeared.
The deathly guests had not been satisfied
With the rooms, or the smiles, or the beautifuly rubber plants,
Or the sea, hushing their peeled sense like Old Mother Morphia.


Traducció de Montserrat Abelló
Despertar a l’hivern

Puc tastar el metall del cel; el metall de debò.
A l’hivern l’albada en té el color,
els arbres rígids en el seu lloc com nervis socarrats.
Tota la nit que somio destruccions, anihilacions;
una renglera de colls tallats, i tu i jo
marxant-ne lentament en el gris Chevrolet, bevent el verd
verí de prats quiets, de petites làpides adossades,
silenciosos, sobre rodes de goma, camí d’un balneari vora mar.

Com les balustrades hi feien d’eco! Com encengué el sol
les calaveres, els ossos descordats, mirant la vista!
Espai! Espai! La roba del llit cedia del tot,
potes de bressol es fonien en terribles actituds, i les infermeres;
cadascuna s’enganxava l’ànima a una ferida i desapareixia.
Als cadavèrics convidats no els havien satisfet ni
les cambres, ni els somriures, ni les precioses plantes de goma,
ni el mar, que apaivagava els seus sentits pelats com la vella Mare Morfina.

Biël Barnhills · Sylvia Plath. Collected Poems. Waking in winter.

27 que prenen la paraula

Sylvia Plath. Travessant l’aigua. Esdeveniment.

Com es solidifiquen els elements!
La llum de la lluna, aquell penya-segat de guix
a la cornisa del qual jaiem

esquena contra esquena. Sento com crida una òliba
en el seu fred blau.
Vocals intolerables m’entren al cor.

L’infant en el blanc bressol es remou i sospira,
ara obre la boca, exigint.
Té la cara petita cisellada en soferta fusta roja.

Llavors hi ha les estrelles: inextirpables, dures.
En tocar-lo: crema i emmalalteix.
No et puc veure els ulls.

On la flor de pomera gela la nit
camino en un cercle,
un rastre de velles culpes, fondo i amarg.

L’amor no hi pot venir aquí.
Un esvoranc negre es desclou.
Sobre l’altre llavi

una petita ànima blanca fa adéu, un petit cuc blanc,
els meus membres també m’han abandonat
Qui ens ha desmembrat?

La fosca es va fonent. Ens toquem com mutilats.

Biël Barnhills · Sylvia Plath. Travessant l’aigua. Esdeveniment.