L’auca del senyor Esteve. Edició i introducció de Margarida Casacuberta. Santiago Rusiñol. Editorial Barcino. 2025.

Vida d’un botiguer del barri de la Ribera de Barcelona, exemple de temprança i bon fer. Com li passà a Manuel de Pedrolo amb El mecanoscrit del segon origen, és l’obra que ha fet ombra a tota la resta. I és simplista i del tot injust per bona que sigui, que ho és.

“L’Estevet, d’ençà que era Esteve, havia fet tant camí que era més que comerciant: era un manual de comerciant; el perfecte comerciant, la flor del comerciant! Tenia totes les virtuts de l’home que vol fer fortuna: calma, constància, serietat, ull, desafecte, inconsciència, tossuderia, perseverança i tant se me’n dona del pròxim; i no tenia cap destorb que li aturés els intents: ni escrúpol, ni geni, ni talent, ni lletra, ni cebes ni preocupacions”.

Aquest volum de tres-centes vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que rellegiries cada any”.

Santiago Rusiñol: Vida, literatura i mite. Margarida Casacuberta. Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Curial Edicions Catalanes. 1997.

Repàs per la vida i l’obra d’aquest autor tan important com popular que explica el pas del segle XIX al XX al nostre país, és a dir, de com ell va contribuir a fer-hi entrar la modernitat. 

“Ben repapat al tamboret de la llibreria, semblava un buda enriolat. Els seus ulls brillants, encesos de picardia, i el seu riure sorneguer, li aureolaven el rostre de resplendor. Menava la conversa per allà on volia. Tenia el costum, als vespres, de donar un cop d’ull ràpid als diaris. Eren El Liberal, El Noticiero, i La Veu de Catalunya. Amb La Veu s’hi entretenia una mica més que amb els altres. Hi havia el Glossari d’en Xènius. El llegia cada dia. No se’n deixava passar ni un. Ell, a L’Esquella, hi publicava cada setmana una paròdia amb el mateix títol i la signava Xarau. El Glossari sempre era curt. Cinc o sis ratlles a tot estirar. I dessota, la signatura: Xènius. Era enrevessat. Rusiñol el llegia, i un cop llegit deixava La Veu de banda i es barrejava a la conversa. Mai no en feia cap comentari. Un dia, però, el Glossari omplia no menys que mitja columna del diari. Era una cosa extraordinària. Passà un cert vent de sorpresa per la tertúlia, després vingueren els comentaris, que foren irònics. A L’Esquella, en Xènius no hi tenia simpaties. Al contrari. Aquell vespre, com tots, en Rusiñol el va llegir. Un cop llegit, deixà el diari sobre el taulell. Com feia sempre. Al cap d’un moment el tornà a agafar i llegí el Glossari de nou. Després va dir: Nois, gràcies a Déu que ja no l’he entès. Tothom va riure. Perquè, realment, semblava que allò que es proposava primer en Xènius, en escriure, era que no l’entengués ningú”. 

Aquest volum de sis-centes setze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit amb avidesa i emoció i que t’han semblat una molt bona porta d’entrada per a començar a llegir les seves obres completes”.

El fugitiu que no se’n va. Raül Garrigasait. Edcions de 1984. 2018.

Retrat biogràfic i artístic d’un dels personatges més interessants de la cultura catalana del segle XX i que desplegà la modernitat al nostre rodal. 

“Segur que també hi va tenir a veure la forta sensació de canvi d’hegemonia: els joves noucentistes, amb Eugeni d’Ors al capdavant, havien començat a remenar les cireres. A Rusiñol li resultaven estranys, aquells nois tan pulcres, amants de l’ordre i l’autoritat, podrits de cultura llibresca, disciplinats i decidits a crear institucions duradores, defensors d’una ideologia política i disposats a sotmetre’s als dictats d’un partit. Si bé compartien amb Rusiñol la mirada europea sobre Catalunya, en treien conseqüències totalment diferents”. 

Aquest volum de cent setanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que em vaig empassar amb avidesa abans de seguir llegint l’obra completa de l’artista dibuixat”.