La màquina del temps. H. G. Wells. Traducció d’Octavi Gil Pujol. Sembra Llibres. 2022.

Un científic reuneix a una sèrie de personalitats per explicar-los un viatge que ha fet al futur, concretament a l’any 802.701. Se l’escolten incrèduls per molts detalls que arribi a descriure.

“Aviat vaig descobrir una cosa ben curiosa dels meus petits amfitrions: la seva manca d’interès. Se m’acostaven baladrejant amb exclamacions d’estupefacció, com nens, però, també com nens, de seguida deixaven d’examinar-me i se n’anaven a buscar un altre entreteniment”.

Aquest volum de cent cinquanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són els primers exemples de la després anomenada ciència-ficció”.

El cor de les tenebres. Joseph Conrad. Traducció de Yannick Garcia. Sembra Llibres. 2017.

Charlie Marlow capitaneja un vaixell de vapor a la recerca del senyor Kurtz, que viu aïllat del món enmig de la selva. Remunta un riu africà tot endinsant-se en un món que cada vegada es torna més espès i claustrofòbic. 

“Remuntar aquell riu va ser com retornar als primers inicis del món, quan la vegetació campava per tot el planeta i hi regnaven els arbres de grandària. Un torrent buit, un gran silenci, i una selva impenetrable. L’aire era càlid, espès, pesant, mandrós. La lluïssor del sol no contenia cap alegria. La llarga extensió del canal navegable s’estenia, abandonada, cap a la foscor de la llunyania entenebrida”. 

Aquest volum de cent vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir en tres tongades curtes que et porta a Apocalipsy Now i a la narrativa nord-americana que tant t’agrada, també”.

Oliver Twist. Charles Dickens. Traducció de Pau Romeva. Edicions Proa. 1929.

Vicissituds d’un orfe a l’Anglaterra del segle XIX on regnen les desigualtats socials, l’explotació infantil i els maltractes a tort i a dret cap als més dèbils. Dickens ho explica i ho explica bé tot i que ho endolceix cosa de no dir.

“Oliver s’aixecà el matí següent més coratjós, i anà a les seves usuals ocupacions matineres amb més esperança i plaer del que havia conegut durant molts dies. Els ocells tornaren a ésser penjats perquè cantessin en els seus antics indrets, i les més oloroses flors silvestres que es pogueren trobar foren aplegades una vegada més per alegrar a Rosa amb la seva beutat i fragància. La melanconia que als ulls tristos del noi semblava planar, dies passats, damunt cada objecte, per bells que fossin, s’esbargí per encant. La rosada semblava espurnejar més brillantment damunt les verdes fulles, l’aire remorejava entre elles amb una més dolça música; i el cel apareixia més blau i més clar. Tal és la influència que la condició dels nostres pensaments exerceix fins damunt l’aparença dels objectes exteriors. Els homes que es miren la natura i els seus semblants, i criden que tot és negre i ombrívol, tenen raó; però els ombrívols colors són reflexions de llurs propis ulls i cors biliosos. Les reals tintes són delicades i necessiten una visió més clara”.

Aquestes cinc-centes setanta pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que tenia entre cella i cella que volia llegir i no trobava mai el moment”.

De fora vingueren. Matthew Tree. Traducció de Jordi Cussà. Columna Edicions. 2016.

Primera novel·la que escriu en llengua anglesa el seu autor després de treure’s de sobre l’encorsetament que l’hi impedia. Explica el racisme —després d’haver-ho fet ja a l’assaig Negre de merda— i la sensació d’ocupació que senten els habitants d’un petit poble de la costa meridional de l’illa de Wight a Anglaterra a on hi comencen a arribar africans. 

“Potser algú es pensarà que aquest assumpte m’obsessiona. Però quan has descobert una veritat, i et consta que és tota la veriat i res més que la veritat, i t’adones que aparentment a gairebé ningú li importa un rave, és del tot normal que et pugi la mosca al nas. 

El problema és que la gent d’esquerres, que sempre es creu en possessió de la raó, no permet que s’obri un debat saludable sobre la qüestió. Tan bon punt detecten una engruna d’alguna cosa que vagi en contra dels seus dogmes dels collons, comencen a burlar-se’n. Aquesta mena d’ostracisme resulta francament intolerable, provinent com prové de la pleballa més aviat inculta”. 

Aquest volum de quatre-centes quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que vam comentar amb el seu autor al Club de Lectura de la UVic".

La tendresa dels llops. Stef Penney. La Magrana. 2009.

Aquí tothom fuig, tohom s’escapa, tothom persegueix. Les petges desapareixen sota la neu que s’acumula durant l’hivern, dur, dur com el caràcter dels habitants d’aquest petit poble del Canadà d’una immensa, inhòspita i deshabitada regió.
Assassinats i desaparicions per resoldre van lligant una trama molt ben explicada per una autora que sap com fer-s’ho per escriure exactament allò que t’obliga a passar a la pàgina següent. I a la següent.

“Fa tres dies que caminem a través de la plana, i no s’entreveuen ni el final ni cap canvi en el paisatge. La pluja que va dur el desglaç va persistir durant un parell de dies i ens va dificultar molt l’avançada. Vam caminar treballosament amb fang fins als turmells, i si això pogués semblar poc, no puc sinó insistir que és duríssim. Tots dos peus carregaven gairebé un quilo de llot enganxifós, i jo havia d’arrossegar la faldilla, xopa d’aigua. Parker i Moody, lliures del llast d’una faldilla, trescaven al davant amb el trineu.
El segon dia, cap al tard, va deixar de ploure; tanmateix, quan jo tot just començava a agrair-ho als déus que sigui que m’estan protegint, es va aixecar un vent que no ha parat de bufar des de llavors. Ha assecat el sòl i ara és més fàcil de caminar-hi, però prové del nord-est i és tan gèlid que experimento en pròpia carn un fenomen del qual només n’havia sentit a parlar: les llàgrimes se’m glacen a les cues dels ulls; i al cap d’una hora, els tinc tots vermells i irritats.
Ara Parker i els gossos s’esperen que els arapem. Parker s’ha aturat dalt d’una petita elevació del terreny, i quan finalment aconseguim remuntar-la, entenc per què: a pocs quilòmetres de distància s’albira un complex d’edificacions -la primera cosa creada per la mà de l’home que hem vist des que vam abandonar Himmelvanger.
-Anem per bon camí- diu Parker, tot i que camí no és ben bé la paraula que jo hauria triat.”

Aquest volum de quatre-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-ideals-per-llegir-vora-la-llar-de-foc-mentre-crepiten-els-troncs-durant-llargues-nits-i-matinades-d’hivern”.

Wilt s’ha perdut. Tom Sharpe. Columna Edicions. 2004.

Novel·la que explica les desventures de Henry Wilt, un dels personatges més populars de la literatura anglesa contemporània, mentre la seva família visita un oncle ric que viu a Nord-amèrica.

La ironia, el sarcasme, la crítica abocada pel broc gros, són les armes de l’autor per despullar polítics, policies, metges, psiquiatres i, sobretot, les societats americana i anglesa. Fa servir un llenguatge senzill i col·loquial, un llenguatge que és més un mitjà que no pas un fi en si mateix. Diuen que Tom Sharpe va tirar moltíssimes pàgines abans de donar per bona la versió definitiva d’aquest llibre. Li ho agraïm.

Els embolics i malentesos de Wilt ens continuen fent petar de riure. També el seu poc interès pels convencionalismes i el seu conformisme amb la dona i les quatre filles que són francament dinamitables.

“De tant en tant, quan per dinar havia begut més de les dues gerres de cervesa de costum, buscava un lloc arrecerat darrere una tanca i, havent-se assegurat que al camp no hi havia bestiar (li feia una por especial trobar-se un toro), recolzava el cap a la motxilla i feia una becaina de mitja hora abans de continuar caminant. No hi havia cap necessitat d’anar de pressa, tenia tot el temps del món perquè no anava enlloc”.

L’escriptor Tom Sharpe passa nou mesos de l’any a una casa que té a Llafranc. Allà troba l’aïllament i la tranquil·litat necessària per escriure, no parla català i poca gent entén l’anglès. La sanitat catalana, diu, és molt millor que l’anglesa i és per això que el llibre està dedicat als metges catalans.

Aquest volum de dues-centes quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al meu piló de “novel·les d’humor angleses”.