Valenta com tu. Iolanda Batallé Prats. Destino. 2025.

Recull de les experiències que l’autora ha viscut en primera persona en relació amb els homes que s’han cregut amb el dret d’intimidar-la, amenaçar-la, perseguir-la i vexar-la pel sol fet de ser dona.
Escriptura trepidant, sincera, directa i sense concessions de cap mena. Col-pi-do-ra. 

“Mig segle protegint-me, mig segle alerta, mig segle de no poder abaixar mai la guàrdia, mig segle de violència, mig segle de perill, mig segle de ser dona, senzillament, mig segle d’ignomínia, mig segle d’homes miserables i també d’homes preciosos i justos, mig segle de companyes caigudes, mig segle de ferides obertes, mig segle de sentir vergonya i culpabilitat per les vergonyes i les culpes d’homes mesquins i miserables, mig segle de vida viscuda malgrat tot, mig segle de vida preciosa i de resistència, mig segle de victòria, amigues meves, germanes meves”. 

Aquest volum de cent trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que sacsegen i et fan preguntar-te què podem fer tots plegats per aturar aquestes actituds”.

Sara Teasdale. Let It Be Forgotten.

Let it be forgotten, as a flower is forgotten,
Forgotten as a fire that once was singing gold,
Let it be forgotten for ever and ever,
Time is a kind friend, he will make us old.

If anyone asks, say it was forgotten
Long and long ago,
As a flower, as a fire, as a hushed footfall
In a long forgotten snow.

Traducció d’Agustí Bartra

Oblidem-ho

Oblidem-ho, oblidem-ho com s'oblida una flor,
com s'oblida una flama que un dia resplendí.
Oblidem-ho per sempre, oblidem-ho per sempre.
Els anys tranquils a ambdós ens faran envellir.

Si algú t'ho preguntés, indiferent, contesta-li
que ja ho has oblidat
com s'oblida una flor, o una flama, o una empremta
en la neu del passat.

Biël Barnhills · Sara Teasdale. Let It Be Forgotten.

Pere Calders o la passió de contar. A cura de Rosa Cabré. Eumo Editorial. 1997.

Recull que tot el que es va dir al Col·loqui sobre Pere Calders a l’Aula Magna de la U. B. Hi intervingueren en Joan Melcion, l’Avel·lí Artís Gener, en Joan Triadú, la Rosa Cabré, en Guiseppe Tavani, en Jaume Aulet, en Joaquim Molas, en Quim Monzó, en Baltasar Porcel i en Jordi Sarsanedas. Diverses veus enteses sobre un escriptor fascinat i fascinant. 

“En Pere era diferent: vivia aquest món interior seu i era enormement tímid, i això sí que ho afirmo rotundament i sense por de ser desmentit. Posteriorment, he sabut que aquesta timidesa era deguda a la intensitat del seu món interior. Ell vivia un món riquíssim que es veu que pagava amb uns dividends extraordinaris. D’això, en tenim tots una prova, una quantitat de proves aclaparadora. Aquesta tendència a isolar-se, a viure i a recrear el seu món el feia una mica diferent”. 

Aquest volum de cent set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit d’una revolada per poder-ne llegir més durant i després perquè la passió per Calders és la passió per la literatura”.

Francesc Pujols. Llibre que conté les poesies d'en Francesc Pujols. La flor de la ginesta.

Un dia, anant de camí,
com érem temps de tardor,
vegí una flor escadussera
que en una erma ginestera
acabava de florir.
Tan de nou me va venir,
que afanyós la vaig flairar
i amb sa aroma em recordà
la gran diada de Corpus,
tan llunyana en el passat,
tan llunyana en l'avenir,
i ara, al temps de la tardor,
tota dintre d'una flor.

Biël Barnhills · Francesc Pujols. La flor de la ginesta.

Toni Prat.

 

Sobre la felicitat. Epicur. Traducció de Jordi Cornudella. VIBOP Edicions. 2021.

Breviaris deliciosos —Carta a Meneceu i Màximes capitals— que desgranen tot un seguit d’idees d’aquest autor que sempre torna a les reflexions que es fa cada generació i que és una delícia de rellegir.
Un cop més, les connexions entre els temps antics i els actuals es fan evidents perquè els temes no caduquen mai, només la manera d'enfocar-los o verbalitzar-los. O ni això.

“De desitjos, n’hi ha que són naturals i necessaris, n’hi ha que són naturals i no necessaris i n’hi ha que no són ni naturals ni necessaris, sinó que neixen de l’opinió supèrflua”. 

Aquest volum de cinquanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que se’ns han mullat, però assecant-los els hem pogut continuar llegint i aquelles arrugues que hi han quedat casaven bé amb un text escrit fa més de vint-i-tres segles”.

Elizabeth Barrett Browning. Sonnets from the Portuguese.

XLIV

Beloved, thou hast brought me many flowers
Plucked in the garden, all the summer through
And winter, and it seemed as if they grew
In this close room, nor missed the sun and showers,
So, in the like name of that love of ours,
Take back these thoughts which here unfolded too,
And which on warm and cold days I withdrew
From my heart’s ground. Indeed, those beds and bowers
Be overgrown with bitter weeds and rue,
And wait thy weeding; yet here’s eglantine,
Here’s ivy!— take them, as I used to do
Thy flowers, and keep them where they shall not pine.
Instruct thine eyes to keep their colours true,
And tell thy soul, their roots are left in mine.

Traducció de Dolors Udina

Sonets del portuguès.

Tot sovint, amor, m’ha regalat flors
collides del teu jardí, a l’estiu
i a l’hivern, i semblava que creixien
en aquesta cambra, sense sol ni aigua.
Així, en nom del nostre amor, agafa
aquests pensaments que també aquí creixien
i que en dies freds i càlids jo trec
del fons del meu cor. I si en els parterres
hi ha males herbes i ruda que esperen
que les arrenquis, també hi ha englantines
i heures! — pren-les com solia fer jo
i guarda-les per tal que no es marceixin.
Fes que els teus ulls conservin els colors
i recorda que en tinc l’arrel a l’ànima.

Biël Barnhills · Elizabeth Barrett Browning. 44.

Santiago Rusiñol: Vida, literatura i mite. Margarida Casacuberta. Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Curial Edicions Catalanes. 1997.

Repàs per la vida i l’obra d’aquest autor tan important com popular que explica el pas del segle XIX al XX al nostre país, és a dir, de com ell va contribuir a fer-hi entrar la modernitat. 

“Ben repapat al tamboret de la llibreria, semblava un buda enriolat. Els seus ulls brillants, encesos de picardia, i el seu riure sorneguer, li aureolaven el rostre de resplendor. Menava la conversa per allà on volia. Tenia el costum, als vespres, de donar un cop d’ull ràpid als diaris. Eren El Liberal, El Noticiero, i La Veu de Catalunya. Amb La Veu s’hi entretenia una mica més que amb els altres. Hi havia el Glossari d’en Xènius. El llegia cada dia. No se’n deixava passar ni un. Ell, a L’Esquella, hi publicava cada setmana una paròdia amb el mateix títol i la signava Xarau. El Glossari sempre era curt. Cinc o sis ratlles a tot estirar. I dessota, la signatura: Xènius. Era enrevessat. Rusiñol el llegia, i un cop llegit deixava La Veu de banda i es barrejava a la conversa. Mai no en feia cap comentari. Un dia, però, el Glossari omplia no menys que mitja columna del diari. Era una cosa extraordinària. Passà un cert vent de sorpresa per la tertúlia, després vingueren els comentaris, que foren irònics. A L’Esquella, en Xènius no hi tenia simpaties. Al contrari. Aquell vespre, com tots, en Rusiñol el va llegir. Un cop llegit, deixà el diari sobre el taulell. Com feia sempre. Al cap d’un moment el tornà a agafar i llegí el Glossari de nou. Després va dir: Nois, gràcies a Déu que ja no l’he entès. Tothom va riure. Perquè, realment, semblava que allò que es proposava primer en Xènius, en escriure, era que no l’entengués ningú”. 

Aquest volum de sis-centes setze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit amb avidesa i emoció i que t’han semblat una molt bona porta d’entrada per a començar a llegir les seves obres completes”.

Lluís Solà. L’herba dels ulls. II.

9
No t’aturis a escoltar el fràgil
mirall de l’aigua,
no fitis les hores llargues
en què es precipita la llum
i tot és una crispació
de fulles i sals confuses.
Palpa la sorpresa de les coses;
que la flor de la mà retingui
el secret de tant silenci adust
sota tanta invisible esperança.
Que els records s’allunyin de tu:
aspira’ls, camina’ls, floreix-los;
que l’aire dels dies més densos
s’espesseixi a cada retorn afable.
En aquest espai furtiu
aprèn el goig impossible
entre tanta dispersió.

Biël Barnhills · Lluís Solà. L'herba dels ulls. II. 9

Joan Brossa.

 

Dante, poeta del mundo terrenal. Erich Auerbach. Traducció de Jorge Seca. Acantilado. 2008.

Meravellosa aproximació a aquest clàssic de les lletres italianes —és a dir, universals— al qual sempre es torna perquè hom mai acaba de poder-ne marxar del tot. Imprescindible per seguir-lo dibuixant sabent que mai l'acabarem de dibuixar del tot.

“También el lenguaje de la Comedia muestra la fecundación mutua entre realidad y orden, y esto resulta tanto más asombroso si consideramos el severo constreñimiento que, debido a la métrica y a la rima, es capaz de suportar casi sin esfuerzo. Allí donde una emoción particular no exige ninguna expresión acorde a esa particularidad, las frases son sencillas, claras y firmes, y no tienden a desviarse de la construcción natural por mor del ritmo o de la rima; se intercalan enlazadas en los tercetos como si fuera el ritmo natural del lenguaje humano”. 

Aquest volum de dues-centes noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que t’han ajudat a ampliar altres llibres, si és que no és sempre això la lectura”.

El suïcidi i el cant. Poesia popular de les dones paixtus de l'Afganistan.

Traducció de Margarida Castells Criballés

El meu amant vol tenir ma llengua en sa boca.

No per gaudir, sinó per ratificar els seus drets sobre mi.

.

Caminades. Dietaris de viatges a peu. Biel Barnils. Lleonard Muntaner. 2024.

El bipedisme ens alliberà les mans i ens va permetre caminar molt més i desenvolupar la tecnologia. La primera i la més essencial, l'escriure. En aquest cas una escriptura a raig amb ulls meravellats.

"Peramea (Pallars Sobirà), dissabte 22 d’agost de 2020 

Banyar-se al llac càrstic de Montcortès ha estat com fer-ho en un llac de Saturn. Un cop submergits hem quedat dins una bombolla que ens ha permès veure fins a 30 metres de fondària. Espècies i subespècies aquàtiques ens ullaven amb interès. Les bombolles topaven entre elles i agafaven noves direccions. Tots hem topat amb tots.

De cop i volta el llac s’ha ennegrit i ha bufat un vent de sud-est que ha remogut les aigües en forma de remolí. Aus amb tres ales ens sobrevolaven i tractors elèctrics ens han encerclat. N’han baixat nans orelluts que garlaven en portuguès i ens han demanat perimetrar el llac i marcar-lo en un mapa.

Durant el camí hem anat menjant mores que ens han aguditzat els sentits, sobretot el de la vista. Se’ns ressaltaven el blau i el blanc i han explotat els verds i els vermells. Cantaven els faigs i es feien i es desfeien els núvols. Algú ha destapat la pica del llac i s’ha buidat en un tres i no res. Això ens ha permès transitar per tota l’orografia del llac. Aleshores n’hem dibuixat les formes, plecs de la memòria d’una civilització antiga. Dibuixar-los ens ha rememorat somnis antics que hem cal·ligrafiat en una partitura infinita.

D’uns canyissars propers n’ha sortit una bestiola bípeda de pell suau que s’ha enlairat fins que ha foradat el cel. Tot ha quedat ingràvid i hem flotat durant una bona estona".

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que no han volgut ser reescrits ni retocats".

Miquel Gil. Eixos. Fil de vint.

Els àngels del serení
han brodat coixins d'estreles
perquè la meua nineta
pose el cap per dormir.

Agulleta i fil de vint
els àngels quan ve la nit,
un llençol de lluna plena
i randes blanques de seda.

Dorm nineta, dorm ni-non,
corre l'aigua de puntetes,
que els ocells se'n van a jóc
quan els grills mengen rosetes.

Van cosint una cançó,
son soneta, non-ni-non,
els àngels del serení
amb agulletes i fil.

Anatol Knotek. Eaten art.

 

L’amant. Marguerite Duras. Traducció de Marta Pessarrodona. Tusquets editors. 1985.

Una història d’amor apassionada i bestial enmig d’una família dura, intransigent i una mare embogida. Tot en un no-lloc d’Indoxina on sempre fa molta calor. 

“La mira. Amb els ulls clucs encara la mira. Respira el seu rostre. Respira la criatura, amb els ulls clucs respira la seva respiració, aquell aire càlid que torna a sortir d’ella. Cada vegada discerneix menys els límits d’aquell cos, que no és com els altres, no està acabat, a l’habitació encara creix, encara té formes no definides, fent-se constantment, no és sols allí on el veu, també és a tot arreu, s’estén més enllà de la vista, cap al joc, la mort, és lleuger, es capbussa totalment dins el plaer com si fos gran, en edat, no té malícia, amb una intel·ligència esglaiadora”. 

Aquest volum de cent quaranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va recomanar la millor amant, que té una ce de bronze de 308 grams”.

Emily Dickinson. 36. If I should die —

If I should die —
And you should live —
And time sh'd gurgle on —
And morn sh'd beam —
And noon should burn —
As it has usual done —
If Birds should build as early
And Bees as bustling go —
One might depart at option
From enterprise below!
'Tis sweet to know that stocks will stand
When we with Daisies lie —
That Commerce will continue —
And Trades as briskly fly —
It makes the parting tranquil
And keeps the soul serene —
That gentlemen so sprightly
Conduct the pleasing scene!

Traducció d’en Marcel Riera

Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. 36. Si jo morís.

Si jo morís
i tu visquessis
i el temps borbollés,
i l'alba fes un somrís
i el migdia cremés
com acostuma a fer;
si els Ocells fessin niu tan d'hora,
i les Abelles no paressin de brunzir,
de l'empresa d'allà a baix
me n'aniria quan em plagués a mi!
És dolç saber que jaurem amb Margarides
quan les existències romandran,
que continuarà el Comerç
i amb frenesí els Negocis volaran.
Fa que sigui tranquil el comiat
i manté l'ànima serena
que els cavallers tan animadament
dirigeixin la plaent escena!

Biël Barnhills · Emily Dickinson. 36.

En Pólvora. Àngel Guimerà. Versió de Sergi Belbel. Proa Edicions. 2006.

En Pólvora s’encén de seguida i està disposat a tot per l’amor a la Taneta. També és total l’odi cap a la burgesia que oprimeix la seva classe social. 

Una escalada de passió i violència que va augmentant a mesura que va avançant la història i que és una delícia de llengua viva. 

“VILETA: Bé, al vostre temps no hi havia màquines. 

GORI: Però filàvem més prim, vet-ho aquí. 

VILETA: Si ja ho sabem, Gori, lo que fèieu aleshores els obrers era cantar als goigs de sant Prim. Bé si us vestíeu com nosaltres, i puro i cafè els diumenges. 

GORI: Doncs no dieu que esteu tan malament? (al Vailet) Qui els entén en aquestos. 

RAMON: Veureu: nosaltres no ho hem estat de malament sinó que voldríem que tothom estés bé. 

GORI: Sí, els pagesos: d’ells sí que no us en recordeu gens ni gota. 

VILETA: Prou que ens en recordem. 

RAMON: És que nosaltres voldríem aquell temps en què l’amo, més que amo era company del treballador. 

 GORI: Sí, bé. Però ara ni ells són ells, ni nosaltres som nosaltres”. 

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit d’una revolada i que t’ha agradat escoltar el català d’abans de la guerra civil”.

Quimi Portet. Oh my Love. Putes paraules.

Hi ha qui es lleva i s'empatolla,
s'adorm i no pot callar;
és d'una eloqüència trista el seu alenar.
També hi ha el que calla sempre,
sembla que quan vol parlar
se li esbraven les paraules dintre el pap.

Putes paraules, buides i amargues,
dites, refranys i cançons.
Terra a l'Havana, tocacampanes
amb sandàlies i mitjons.

"He dit" …diuen als discursos;
ha dit el conferenciant.
La claca s'aixeca i pica de mans.
Clausurada l'assemblea, escolta què diu la gent;
la xicota diu al xicot: "hem de parlar".

Hem de parlar d'això que ens passa
i de tot el que ens pot passar
i del sol que tot ens ho eixuga
i de la pluja que ho deixa moll.
I si callem d'una vegada?
Foteu el favor de callar!
I que parli l'oracle mut,
que cantin les muses en si bemoll.

Putes paraules, contes de fades,
sopars de duro avorrits;
veles i amarres, terres estranyes,
dones nues i mosquits.

Putes paraules, nimfes i faunes,
naufraguen les emocions.
Burros que volen, àngels que cauen;
sagues, faules i sermons
(…i cançons).

Chema Madoz.

La màquina del temps. H. G. Wells. Traducció d’Octavi Gil Pujol. Sembra Llibres. 2022.

Un científic reuneix a una sèrie de personalitats per explicar-los un viatge que ha fet al futur, concretament a l’any 802.701. Se l’escolten incrèduls per molts detalls que arribi a descriure.

“Aviat vaig descobrir una cosa ben curiosa dels meus petits amfitrions: la seva manca d’interès. Se m’acostaven baladrejant amb exclamacions d’estupefacció, com nens, però, també com nens, de seguida deixaven d’examinar-me i se n’anaven a buscar un altre entreteniment”.

Aquest volum de cent cinquanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són els primers exemples de la després anomenada ciència-ficció”.

Rose Aüslander. Compto els estels dels meus mots.

Aus dem Lichtquell
eines Großen Augenblicks
Gedichte schöpfen Das Erz

spüren
das im Herzen pocht


Traducció del Curs de traducció avançada Alemany-Català (UPF)
Professor: Feliu Formosa

Del raig de llum
d’un gran instant
treure poemes

Sentir el metall
que al cor batega

Biël Barnhills · Rose Aülsander. Compto els estels dels meus mots.

Amor. Manel Castromil Pérez. Angle Editorial. 2022.

Una parella sense fills es va acostant a la jubilació. Ell sent una buidor molt gran que remou tota la seva quotidianitat i omple tota la casa que comparteixen.

"La paraula és més potent que la matèria perquè
quan desapareix la cosa el mot roman. Un mot
que només defineix allò que hi havia hagut. Per-
durem perquè estem fets de paraules. Paraules que
no sempre esdevenen fets; mots que no necessà-
riament impliquen una acció, penso. Els mate-
rials de què suposadament estem compostos no
són més que materials d’enderroc. Al contrari del
que li passava al poeta, jo recordo perfectament el
mot que em defineix. Puc desdebanar la meva exis-
tència i que en resti només el feix d’allò que no
em podré endur. La runa d’una vida. Un silenci.
Definir el que ja no hi és significa fer present el
passat. Fer-lo tangible. Portar-lo aquí. Ara. Avui".

Aquest volum de dues-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que no diferencia la vida de l’escriptura”.

Ricard Mirabete. La rèmora. La tarda.

La llum germina a l’aigua
i es fa visible en talls de cel;
s’encén la parla i el somieig.
El riu comença i avança davant nostre.
Els cormorans despleguen les ales
i durant uns minuts l’aire tebi
apaga la tarda i els asseca el llom.
Segueixo el fil de la música negra.
On són les ales?
La música es pon al Besòs
i la llum germina a l’aigua.
El so és migdia, tarda i carbassa.
On són les ales?

Biël Barnhills · Ricard Mirabete. La tarda.

Toni Prat.

 

El cor de les tenebres. Joseph Conrad. Traducció de Yannick Garcia. Sembra Llibres. 2017.

Charlie Marlow capitaneja un vaixell de vapor a la recerca del senyor Kurtz, que viu aïllat del món enmig de la selva. Remunta un riu africà tot endinsant-se en un món que cada vegada es torna més espès i claustrofòbic. 

“Remuntar aquell riu va ser com retornar als primers inicis del món, quan la vegetació campava per tot el planeta i hi regnaven els arbres de grandària. Un torrent buit, un gran silenci, i una selva impenetrable. L’aire era càlid, espès, pesant, mandrós. La lluïssor del sol no contenia cap alegria. La llarga extensió del canal navegable s’estenia, abandonada, cap a la foscor de la llunyania entenebrida”. 

Aquest volum de cent vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir en tres tongades curtes que et porta a Apocalipsy Now i a la narrativa nord-americana que tant t’agrada, també”.

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.

XLIX

Meto-me para dentro, e fecho a janela.
Trazem o candeeiro e dão as boas noites,
E a minha voz contente dá as boas noites.
Oxalá a minha vida seja sempre isto:
O dia cheio de sol, ou suave de chuva,
Ou tempestuoso como se acabasse o Mundo,
A tarde suave e os ranchos que passam
Fitados com interesse da janela,
O último olhar amigo dado ao sossego das árvores,
E depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
Sem ler nada, nem pensar em nada, nem dormir,
Sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito.
E lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.


Traducció d'en Joaquim Sala-Sanahuja

Em fico a dins i tanco la finestra.
Em porten el llum, em diuen bona nit.
I la meva veu, contenta, desitja bona nit.
Tant de bo la meva vida sigui sempre això:
el dia ple de sol, o suau de pluja,
o tempestuós com si fos la fi del Món,
la tarda suau i les colles que passen
fitades amb interès de la finestra estant,
la darrera mirada amiga vers la calma dels arbres,
i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

Biël Barnhills · Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. XLIX

El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció. Xavier Pla. Lleonard Muntaner. 2022.

Recull de textos, alguns de nova creació, altres de recuperats, que, lluny de l’egotisme i la literatura confessional, contenen molts exemples d’autoficcions que posen la distància i prenen el risc necessari per no resultar buides sense re dins. 

“Avui la teoria literària s’ha institucionalitzat i ha perdut la seva vis polèmica. Ja no és un contra discurs. Sembla que persisteixen les mateixes preguntes, i es manté la idèntica contradicció i complexa fragilitat en les respostes que podem donar. Dos dels millors pensadors actuals, el filòsof Jacques Bouveresse i el professor de literatura Antoine Compagnon, han denunciat els excessos dels anys salvatges de la teoria”. 

Aquest volum de dues-centes dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre llibres que ens recorden volums que hem llegit i ens marquen possibles futures noves lectures”.

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). 6. Per a.

I

Per a tu,
ara que ja només podem pensar-te,
per a tu aquest jo tan nostre,
perquè siguis en ell
—aquest jo tan teu—

Per a tu,
que soc aquell qui soc perquè tu siguis,
ben endins de mi, tan enllà,
ara que per tu soc
—que tots som en tu—

Per a tu,
ara que ja només podem parlar-te,
per a tu aquests mots que et diuen,
perquè siguis en ells
—aquests mots tan nostres—

Per a tu,
que som allò que ets en tots nosaltres,
ben endins del nostre conhort;
a tu el nostre ser
—que és tot ell en tu—


II

Per a tu,
ara que ja només ets recordar-te,
ben endins d’aquest nom tan lluny, tan nostre.

Per a tu,
ara tot en nosaltres
—tal com som en tu—

Il·lustracions de Josep Ricart i Rial

Biël Barnhills · Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). 6. Per a.

Joan Brossa. Vers/ Prosa.

 

Shakespeare. Versions a peu d’obra. El somni d’una nit d’estiu. Traducció de Joan Sellent. Núvol, el digital de cultura. 2017.

Barreja de màgia, matrimonis pactats i amors romàntics en una trama senzilla i molt ben explicada. Delícies pel cap i pel cor. 

“DEMETRI: (Despertant-se.) 

Oh Helena, nimfa, divinitat perfecta...! 

Amb què puc comparar els teus ulls, amor? 

El cristall és fangós al seu costat... 

quin roig madur, les excitants cireres 

dels teus llavis! I la blancor dels cims 

de Turquia, que oreja el vent de l’Est, 

sembla un corb quan tu alces una mà. 

Deixa’m besar aquest blanc de neu, princesa, 

aquest segell de benaurança!”. 

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has assaborit perquè cada paraula és una carícia o un cop de puny”.

Robert Frost. In the clearing.

[In winter in the woods...].

In winter in the woods alone
Against the trees I go.
I mark a maple for my own
And lay the maple low.

At four o’clock I shoulder axe
And in the afterglow
I link a line of shadowy tracks
Across the tinted snow.

I see for Nature no defeat
In one tree’s overthrow
Or for myself in my retreat
For yet another blow.

Traducció de Josep Maria Jaumà

Gebre i sol. A la clariana. 

[A l’hivern, als boscos...]

A l’hivern, als boscos, sol,
ataco els arbres.
M’escullo un auró per a mi
i em poso a abatre’l.

Deso, a les quatre, la destral,
i a l’horabaixa
vaig dibuixant línies ombrívoles
per la neu obaga.

No veig que hi perdi res, Natura,
per una arbre tombat,
ni jo tampoc quan m’enretiro
a rebre un altre cop.

Biël Barnhills · Robert Frost. [In winter in the woods...].

Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. Xavier Pla. Edicions Destino. 2024.

Exhaustiva i completíssima biografia d’un dels autors més importants del segle XX català, és a dir, universal. No hi és tot perquè és impossible i tampoc caldria. L’autor destil·la una prosa i un ofici que enamoren. Ho llegeixin. 

“El castellà que utilitza Pla els treu de polleguera. Els camarades falangistes i altres articulistes franquistes s’irriten per les catalanades que Pla introdueix voluntàriament als seus articles. Setmana rere setmana, s’exasperen perquè, en realitat, comprenen perfectament, encara que no el comparteixin, l’efecte de lectura que provoca l’ambigua estratègia planiana. Són recursos que presenten una clara picada d’ullet a un lector com el del setmanari Destino, un lector barceloní i català en general que es troba confrontat a l’obligació de llegir el seu favorit en castellà”. 

Aquestes 1.533 pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que ja volies llegir abans que sortissin publicats, fins i tot escrits”.

Josep-Ramon Bach. Secreta dàlia. 15.

Estimo la pell
dels dies tristos.
I la geometria opaca
dels finestrals closos.
Amb un cafè exprés
(on amarguen ametllons
i afloren aromes denses),
formulo el desig
de sentir-me còmode.
M’aclofo al sofà
i em trec les ulleres.
Feliç, inicio
una partida de daus.

Biël Barnhills · Josep-Ramon Bach. Secreta dàlia. 15.

Anatol Knotek. Tears.

 

Les afinitats electives. J. W. Goethe. Traducció de Carme Gala. Edicions Proa. 1996.

De la mateixa manera que dos elements químics associats es disgreguen sota l’acció simultània de dos altres elements tot associant-s’hi formant noves parelles, als humans ens passa el mateix. 

“Les passions són defectes o virtuts, però augmentades. Les nostres passions són veritables fènixs. Mentre crema la darrera en torna a sorgir una de nova de les cendres. Les grans passions són malalties sense esperança. Allò que les podria guarir fa que encara perillin més. La passió augmenta i minva en confessar-la. Potser no hi ha res més desitjable que una via intermèdia entre la confiança i el silenci respecte als qui estimes”. 

Aquest volum de dues-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir un estiu a Ribes amb el Freser de fons i el Taga fent-te l’ullet”.

Ōnakatomi Yoshinobu. En coixí d’herba. De la lírica clàssica japonesa.

Versió de Miquel Desclot

Al coll de Cedre,
on no enrogeix la fulla,
l’arment de cérvols
només saben l’atumne
pels propis brams nostàlgics

Biël Barnhills · Ōnakatomi Yoshinobu

Introducció a la lingüística. Jesús Tuson. Educaula62. 2009.

Molt bàsic però imprescindible per anar pujant graons cap al vast coneixement de la lingüística i tot allò que s’hi relaciona. S’agraeix l’extensa bibliografia i els llibres recomanats. 

“En un altre espai cultural, l’Índia, a l’entorn de l’any 500 aC, el gramàtic Panini va recollir prop de 400 sutres o regles per a la recitació en sànscrit dels textos sagrats (els Vedes, dels segles XV-XII aC), la pronúncia dels quals no admetia de cap de les maneres actualitzacions que poguessin desvirtuar el seu sentit original. És d’aquesta forma que a l’Orient va néixer la gramàtica, lligada a necessitats pràctiques de tipus religiós. A l’Occident, en canvi, les reflexions sobre l’estructura lingüística va tenir un origen diferent: els filòlegs alexandrins (entre d’altres, Aristarc de Samotràcia i el seu deixeble Dionís de Tràcia), preocupats per la restitució de les obres homèriques, van posar els fonaments d’una metodologia gramatical que ha arribat fins als nostres dies”. 

Aquest volum de cent cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas comprar a la mítica llibreria La Tralla de Vic del carrer de la Riera quan hi treballaves”.

Josep Carner. Segon llibre de sonets. Els tudons de Cornudella

Mouen les fulles ab dolçor may vista
els oreigs de la posta qui murmuren;
els claps de pins estranyament fulguren
y el riu s’esmuny per la fondaria trista.
El sol, tot sangonent, avans d’anarsen
besa l’aspre quietud de les Gritelles;
el cel exhala un sospirar d’estrelles
y les grans vermellors s’esfilagarcen.
Y en aquell’hora, de les serres brunes
de solitut inmensa, baixen unes
llargues bandades de tudons sorruts.
Y an aquell’hora esplayen cada dia
—oprimits sordament per l’agonía—
llurs selvatges amors inconeguts.

Biël Barnhills · Josep Carner. Segon llibre de sonets. Els tudons de Cornudella

Chema Madoz.

 

Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Peter L. Berger. Traducció de Joan Estruch. Herder Editorial. 2015.

Introducció al camp de mines intel·lectual que representa la sociologia per a una formació crítica i analítica de la realitat —que mai és el que sembla. 

“La nostra tesi és que les arrels de la intenció desemmascaradora de la sociologia no són de caire psicològic, sinó d'ordre metodològic. El marc sociològic de referència, amb el seu mètode de buscar nivells de realitat diferents dels que apareixen a les interpretacions oficials de la societat, comporta un imperatiu lògic de desemmascarar les pretensions i la propaganda per les quals els homes es camuflen llurs accions els uns als altres. Aquest imperatiu desemmascarador és una de les característiques de la sociologia que més s'adiuen amb l'esperit de l'època moderna". 

Aquest volum de dues-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que hem llegit com qui es mira des de fora".

Anna Miralpeix. El silenci ja hi era.

El silenci, bellesa increada.

El silenci ja hi era.
Només tu decideixes
quin és l’ordre dels mots
que esquinçarà l’espai i omplirà el buit.
I t’hi atreveixes perquè creus que sempre
seràs a temps de polir versos.
Ressonen a la pell malenconies
que escriuen l’hora en punt al mot precís:
també la quietud és moviment,
insomni d’una nit amb lluna plena.

Encara hi ets a temps, de fer callar el poema.

Anna Miralpeix · El silenci ja hi era

Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes. 31.

Traducció d’Eloi Creus

Em sembla que és com un déu aquell home
tant és qui sigui, que et seu a la vora
i, gairebé tocant-te, escolta com
dolça li parles
i com li rius, coqueta. De debò,
això em regira el cor, que el pit m’esqueixa
perquè si un sol instant et miro, em quedo
sense paraules.
S’entortolliga la llengua i el cos
me l’inunda, de cop, un foc eteri
i als ulls se m’hi ha posat un tel i em brunzen
fort les orelles!
La suor freda em regala i tremolo
tota jo i perdo els colors com quan l’herba
s’asseca, i sento que no em queda gaire
temps per morir-me.
Però a tot t’has d’atrevir...

Biël Barnhills · Safo. 31.

Història Mundial de Catalunya. Borja de Riquer. Edicions 62. 2018.

Cent vint-i-quatre dates-episodis de la nostra història, des de temps remots (450.000 aC) fins als més recents (2017). Escrits per especialistes de cada àmbit és un recorregut a vol d’ocell, però que aterra fins a allò més concret. 

“Aquest primer terç del segle XX és també una etapa de gran eclosió intel·lectual i de consolidació d’uns espais culturals cada cop més amplis. La modernització i la democratització de la societat va acompanyada d’una tasca destacada en l’àmbit de nacionalització de Catalunya, reflectida tant en el procés de normalització lingüística, d’eclosió cultural i d’accions de mecenatge com en el disseny de noves polítiques públiques. En aquest terreny, la tasca de molts científics, intel·lectuals i professionals és un referent important de la voluntat d’innovació. L’avenç en la catalanització de la societat és notable durant els anys de la Generalitat republicana, inclosos els de la Guerra Civil. Aquest conflicte dramàtic i sagnant adquireix a Catalunya un caràcter polivalent, ja que s’enfrontaven ideologies i conviccions ben contraposades: la legalitat i la democràcia davant la dictadura; la voluntat de progrés social envers la involució conservadora; el laïcisme radical enfront de la confessionalitat catòlica; l’espanyolisme intransigent i centralista envers el catalanisme i l’autogovern”. 

Aquest volum de nou-centes setanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres gruixuts que expliquen el present i albiren el futur”.

Toni Prat.

Montse Caralt. De l'ànima. Retaule.

Flagel·lant una esquena se’ns confirma la inculpació i instigació d’aquell qui transmet una ideologia a seguir, una estructura de vida, unes normes que asseguren la contínua flagel·lació de nous instigadors i de noves confirmacions de lleis de conducta.

Biël Barnhills · Montse Caralt. Retaule.

El arte moderno. 1900-1945: la época de las vanguardias. Gabriele Crepaldi. Random House Mondari. 2006.

Una bona panoràmica de l'art durant la primera meitat del segle XX on es trenca amb el passat i s'apunta cap a un futur que ja no farà el present igual. 

George Grosz 

Metrópolis (Barlín) 1916-1917 

oli sobre tela, 

100x102cm 

Museu ThyssenBornemisza, Madrid 

Aquest volum de tres-centes noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que ens han acompanyat tots els vespres durant mesos".

Philippe Jaccottet. Aires.

Poids de pierres, des pensées

Songes et montagnes
n’ont pas même balance

Nous habitons encore un autre monde

Peut-être l’intervalle


Traducció d’Antoni Clapés

Pes de pedres, pes de pensaments

Somnis i muntanyes
no comparteixen la balança

Vivim encara en un altre món

Potser en l’interval

Biël Barnhills · Philippe Jaccottet. Aires.

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.

Quin tebi pler l’estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra sí em té enamorat!
¿On és l’espieta que l’amor ens priva?

Il·lustració Josep Guinovart

Biël Barnhills · Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.

Joan Brossa. Oda a Marx.

 

Cartas a Max Brod (1904-1924). Franz Kafka. Traducció de Pablo Diener Ojeda. Grijalbo Mondadori. 1992.

Recull de totes les cartes que Kafka envià al seu millor amic —a qui demà que destruís tots els seus manuscrits—. S’hi pot construir bona part de la seva biografia i un bon tros de la seva concepció del món. 

“¿Cómo es la soledad? En el fondo, la soledad es mi único objectivo, representa el mayor atractivo para mí, mi alternativa, y suponiendo que sea possible decir que de alguna manera he organizado mi vida, simpre lo he hecho considerando que todo armonice con la soledad. Y aun así temo lo que amo tanto. Mucho mas comprensible es el temor a conservar la soledad, que posee igual fuerza y que ante cualquier llamada se manifiesta de inmediato”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la Marta Iglesias que he llegit al cap de molt de temps”.