Óssip Mandelstam. Poemes.

5.

M’ha estat donat un cos, què en podré fer,
tan únic, tan privat i tan, tan meu?

¿A qui, digueu, em cal regraciar
el goig tranquil de viure i respirar?

Jo en sóc el jardiner, jo en sóc la flor.
I no estic sol en la presó del món.

Ja hi ha senyals als vidres de l’etern
de l’escalfor que hi deixa el meu alè.

El meu dibuix ja hi ha quedat gravat,
per bé que sembli mal de desxifrar.

Que regalimi el sutge de l’instant,
no esborrarà el dibuix que estimo tant.

1909

Traducció d’Helena Vidal

Llengua i literatura. Carles Riba. Edicions 62. 1965.

Assaig que conté escrits que tracten aspectes de l’idioma: dos sobre llengua, un que exposa diferents problemes literaris i tres més que s’aproximen a la figura de tres pesos pesants de la nostra literatura com són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Joan Maragall. Publicats en èpoques i publicacions diverses, mostren un Carles Riba ple de saviesa i ofici.
Per què ha imperat el silenci al llarg d’aquest any que s’acaba i que commemora el 50è aniversari del seu traspàs? El seu era un nivell massa alt pels temps que corren? Els catalans patim un autoodi inguarible? És simple ignorància?

“Renéixer a un Romanticisme fou per als catalans alguna cosa de bo, ja que significà tornar a la vida; però no podia ser en si gran cosa eficaç. Eficaç fou allí on el romanticisme era una revolució, o, si es vol, un capítol més d’una evolució: quan pogué traduir-se, per exemple, en una jove Alemanya o en una Itàlia de Mazzini. No allí on era, pobrament, un desensonyament per palpar-nos travats dins una xarxa administrativa, no massa còmoda, però tampoc massa cruel. En renéixer, el nostre esperit nacional no sentí per esmerçar-se la dura empresa d’unes cadenes a rompre, d’un gran unitat a realitzar. Consipràvem molt, però poc com a catalans. Mancant-nos l’ambició nacional, ens mancà així mateix l’ambició literària. Ens regiràrem dins les malles, invectivàrem o ens planyérem, i acabàrem aquietant-nos-hi. Fórem, no actors, sinó espectadors encuriosits del Romanticisme; férem arqueologia, sense urc per projectar-la de dret sobre el moment; empràvem d’Europa, i, al nostre torn, contribuírem -amb uns Jocs Florals.”

Aquest llibre de noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest homenot de la nostra cultura, escriptor, poeta, intel·lectual, traductor i que hem volgut homenatjar des d’aquest racó de la xarxa”.

Joan Brossa. 1939-1975

I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. VVAA. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2006.

Recull de totes les intervencions, revisades i corregides pels seus autors, de la trobada que es va fer a Santa Coloma de Farners a mitjans del mes d’octubre del 2004.
S’hi poden llegir textos de Vicent Alonso, Lluís Calvo, Enric Casasses, Manuel Forcano, Susanna Rafart i Lluís Solà, entre altres, però només pel del Xavier Macià ja paga la pena llegir-lo.
Trenta-una aproximacions al poeta de la tardor, de la pluja, dels crits, de les destrals, dels silencis i del I must do something of my poverty, que mai em canso de rellegir.

“Amb mots de part enllà (A hores petites): l’altra banda, la part d’enllà, en la poesia de Vinyoli, no és mai la dels sobrerealistes, no és la de Foix. Malgrat la gran presència de l’element oníric en la seva inspiració, Vinyoli no és mai surrealista: l’altre món de Vinyoli, Vinyoli el situa amb tota claredat en aquest i ben definitivament al seu bell mig.
Amb el domini mag dels seus tres llibres darrers, Vinyoli juga en algun moment amb músiques gairebé ferraterianes, en algun lloc té músiques com de Carner (però diferents), i músiques com de Verdaguer però diferents (Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major), i fins respon amb les seves al joc de campanes de Shakespeare (autor que fins quan ronca fa llenguatge articulat). Els moments de força d’expressió ausiasmarquiana, com ja n’havia tingut a Realitats i en altres llocs, tornen a aparèixer en aquests últims anys, quan l’autor de Vent d’aram es posa a l’altura humana de Llull i de Shakespeare. Comparteix el seny visceral de Shakespeare i l’entusiasme espiritual de Llull, connecta amb la sublim follia de Hölderlin (però no enfolleix) i amb la capacitat de Li Po d’ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac (però no cau de la barca), i tot això sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena”.

Aquestes tres-centes setanta-set pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-per-a-malalts-de-Vinyoli-que-em-consta-que-som-molts-i-molts-més-que-hem-de-ser”.

Màrius Sampere recitat per Calixto Bieito. Sampler d’amor. Zona carnal, “Damnació”.

Et xuclaré la sang, no ho diguis a ningú,
que vindrien les altres, les veïnes
rubicundes i maules a sol·licitar
els meus serveis d’aràcnid, i llurs sucs
aliens i innocus no em traurien
la set que tinc de tu, l’única set.

Només la teva sang, fora tothom!
Només tu i jo, perversos, exercir
el poder d’exhaurir-nos: abraçats
a la nostra condemna, l’espiral
–tan vella com el món- que es recargola
indefinidament. No coneixem
cap més felicitat.