2 de gener del 2026

Joan Vinyoli. Ara que és tard. No ho trenquis.


No ho trenquis: és possible
que faci mal. Vam conjurar-nos
a no malmetre-ho.
Tot es desfà, de tot
anem cansant-nos.

Tenim un foc fet de carbó
que fa molts anys algun druida
va encendre i jo, buscant dellà les pedres
de l’erm, vaig acostar-m’hi
fins a cremar.

Des dels meus ulls
massa cansats però no cecs,
veig ombres que retornen pel camí
de les llanternes apagades.
Ja tot és enterrat.

Que ho recuperi jo,
llaurador vell, encara
no desesmat, encara
mirant el sol com puja
degotejant del mar.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

31 de març del 2021

26 de desembre del 2016

Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Joan Vinyoli / Miquel Martí i Pol. Editorial Empúries. 1987.


Relació epistolar entre el sobrevalorat M. Martí i Pol i l’infravalorat Joan Vinyoli que va del mes de maig del 1977 al mes de juny del 1983. Cartes que contenen des de la quotidianitat fins a profundes reflexions sobre la poesia. 
Un assaig sobre l’amistat i l’acte creatiu que ens ha agradat molt de rellegir. 

“Com que ja tinc anys, em sento més vell del que sóc, potser per la intensa vida que he portat, no tinc gaire salut i sóc massa apassionat, hipersensible i excitable —i, a més, tinc una determinada concepció de la vida sobre la qual no puc ara estendre’m—, podria molt ben ser que, un cop publicats A hores petites, els Cant d’Abelone, l’Antologia poètica de la sèrie de l’Aymà (tria i pròleg de Feliu Formosa) i la meva traducció de quaranta / cinquants poemes de Rilke, plegués d’escriure i em dediqués totalment a estudiar, meditar i contemplar en un sentit que jo em sé, que no vol dir fer el badoc, sinó tot el contrari”. 

Aquest volum de cent vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’enyorada col·lecció Tros de paper de l’Editorial Empúries”.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

24 de novembre del 2016

Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli. Miquel de Palol. Columna Edicions. 2006.


Breu assaig sobre la coneixença personal i les opinions de l’autor sobre els poetes Salvador Espriu i Joan Vinyoli. També reflecteixen una època i unes idees preconcebudes que circulaven en vides seves i més enllà de les seves morts. 
Espriu i Vinyoli són dos poetes antagònics que es complementen, allò que li mancava a un li sobrava a l’altre i allò que li sobrava a l’altre li mancava a un, suposant que s’haguéssin de complementar o que sobrin i faltin coses, que ja és molt suposar. 

“Un dels destins dels clàssics és tornar-se models a consumir, i en aquest sentit els dos poetes no han estat una excepció. Però Espriu pret-à-porter és un trajo estilístic que no li està bé a gairebé ningú; el poeta que tan bé sap acompanyar el lector, com a exemple resulta una mala companyia. Dels espriuans de primera hora en queda poca cosa, potser també perquè no en van prendre els aspectes adequats. No en va, quan jo era jove, dir que un poema espriuejava era acotar-lo negativament, de forma despectiva fins i tot; dir-ho d’un poeta era desqualificar-lo. I no dic que ara no hi hagi espriuans, però em sembla evident que les traces són poc visibles en l’obra de cap dels poetes actualment en plena forma. 
En canvi, curiosament -o potser no tant-, Vinyoli és el poeta més influent de l’actualitat. Hi ha vinyolians que en totes les generacions, al marge del bon enteniment, al marge que, com és habitual, un en discuiteix a un altre la visió. En aquest sentit no crec que es pugui parlar d’una escola vinyoliana -com en algun punt hi ha hagut el miratge, efímer per sort, d’una escola carneriana-, sinó d’una subtil i variada presència profunda entre els qui l’han entès i incorporat cadascú a la seva manera”.

Aquest volum de setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de poetes escrits per poetes”.


Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula

28 de gener del 2016

Joan Vinyoli. Encara les paraules. Estranya consistència.


Passejo sense pensar en res que no sigui
desaprendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines —atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d'on venies.
A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú.

És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d'un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se'm torna gelatina freda.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

10 de novembre del 2009

I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. VVAA. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2006.


Recull de totes les intervencions, revisades i corregides pels seus autors, de la trobada que es va fer a Santa Coloma de Farners a mitjans del mes d’octubre del 2004.
S’hi poden llegir textos de Vicent Alonso, Lluís Calvo, Enric Casasses, Manuel Forcano, Susanna Rafart i Lluís Solà, entre altres, però només pel del Xavier Macià ja paga la pena llegir-lo.
Trenta-una aproximacions al poeta de la tardor, de la pluja, dels crits, de les destrals, dels silencis i del I must do something of my poverty, que mai em canso de rellegir.

“Amb mots de part enllà (A hores petites): l’altra banda, la part d’enllà, en la poesia de Vinyoli, no és mai la dels sobrerealistes, no és la de Foix. Malgrat la gran presència de l’element oníric en la seva inspiració, Vinyoli no és mai surrealista: l’altre món de Vinyoli, Vinyoli el situa amb tota claredat en aquest i ben definitivament al seu bell mig.
Amb el domini mag dels seus tres llibres darrers, Vinyoli juga en algun moment amb músiques gairebé ferraterianes, en algun lloc té músiques com de Carner (però diferents), i músiques com de Verdaguer però diferents (Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major), i fins respon amb les seves al joc de campanes de Shakespeare (autor que fins quan ronca fa llenguatge articulat). Els moments de força d’expressió ausiasmarquiana, com ja n’havia tingut a Realitats i en altres llocs, tornen a aparèixer en aquests últims anys, quan l’autor de Vent d’aram es posa a l’altura humana de Llull i de Shakespeare. Comparteix el seny visceral de Shakespeare i l’entusiasme espiritual de Llull, connecta amb la sublim follia de Hölderlin (però no enfolleix) i amb la capacitat de Li Po d’ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac (però no cau de la barca), i tot això sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena”.

Aquestes tres-centes setanta-set pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-per-a-malalts-de-Vinyoli-que-em-consta-que-som-molts-i-molts-més-que-hem-de-ser”.

Etiquetes de comentaris:

9 que prenen la paraula

18 de juny del 2007

Joan Vinyoli. El griu. El bany.

A l'aigua ens abracem: té el pubis
escarolat, la gropa sumptuosa,
que en jo tocar-la es fa més plena encara.
M'hi encavalco. Fuig.
Entrecuixem. L'agafo
pels flancs, amb besos l'asfixio.
Fuig
un altre cop, però ja llangorosa,
flonja i ardent.
Així que surt del bany,
regalimosa, les agulles d'aigua
li queden pel cos evaporant-se
són crits d'amor.
Aleshores parlem
amb ajut de metàfores. Com dir si no
l'excés d'aire calent que abrusa
el pit, el segament de cames i genolls,
el cor que se'm desboca quan la miro
dreta o jaient.
T'adoro
fins l'esquelet.



Etiquetes de comentaris:

10 que prenen la paraula

15 de novembre del 2006

Joan Vinyoli. Vent d’aram. Joc d’escacs.

De vegades els himnes
són per aquells que estan
sota la terra.
Aquí, nosaltres
vivim encara en el sinistre
destí dels homes.
I mirem com juguen
a escacs.
Avancen els peons
per molts que en caiguin. Salten
com els cavalls i, ràpids,
obliqüen com l'alfil.
Sacrifiquen la dama i, ja quasi
perduts, enroquen.
Que el rei aguanta fort
-però segur
que amb tots els atributs, ceptre i corona,
acabarà caient.



Etiquetes de comentaris:

8 que prenen la paraula

22 de març del 2006

Joan Vinyoli. Encara les paraules. Un home està cavant.


Un home està
cavant el tros i la posta
vermella li diu: Torna a casa,
que ja el dia es vincla.
I ho fa. A poc a poc es dreça,
plega el cistell, un instant
l’aixada fulgura
quan se la posa a l’espatlla.
Camina amb cura per les gleves
humides, roges, fins al rec;
pel canaró va rumiant,
vagament pensa en coses
petites de la vesprada:
sopar calent, dona, llit.



Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

18 de gener del 2006

Joan Vinyoli. Tot és ara i res. Matinada lletosa amb filferros.


A Gabriel Ferrater

De qui seran aquestes
bragues descolorides, sola peça
de roba en els filferros del balcó
d’un casinyot, cruixint al vent
de matinada, sota la lletosa
claror d’absenta?
Quina dona al llit
està per desvetllar-se abandonada
de tot i se les posarà
després de mal rentar-se?
Passarem pel Born
a trenc de dia. Famolencs, prendrem
ous amb pernil, beurem vi negre, sec.
Venim del fred, que tot és fred i fosc.
Aprofitem les mans
per a tocar, palpem-nos tot el cos,
mesclem-nos, amortem el fred
i prosseguim.




Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula