31 de maig de 2006

Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Veus.


Traducció d'en Joan Ferraté 

Veus ideals i estimades
dels que han mort, o dels que ens són
perduts com ho són els morts.

De vegades, en els somnis ens parlen;
de vegades, pensant, les escolta el cervell.

I amb el seu so, un instant, ressons de la primera
poesia de la nostra vida tornen-
com una música, de nit, llunyana, que s’apaga.



Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

28 de maig de 2006

A paraules em convides. Meravelles, curiositats i sorpreses del llenguatge. Ramon Solsona. Columna Edicions. 2005.

Assaig sobre la llengua catalana escrit a partir de les aportacions que centenars d’oients van fer a dos programes de ràdio durant més de tres anys. L’autor es limita a ordenar, classificar i complementar tota mena de paraules, expressions, variants dialectals i frases fetes d’arreu dels Països Catalans.

El resultat és un llibre molt assequible que mostra la llengua que ara es parla i les seves infinites possibilitats. La llengua és viva i canviant i aquest llibre pretén baixar-la de l’olimp de la cultureta a peu de carrer. S’hi poden llegir des d’aportacions exactes i contrastades fins a aproximacions difícils de comprovar.

“Si es té l’ànim ben disposat, es poden trobar raspadures de metalls preciosos entre l’escòria, on sembla que no hi pugui haver material lingüístic d’interès. Coromines parla amb menyspreu de la runa del llenguatge vulgar. Ens hi referirem després, però avancem que no compartim la desqualificació. La runa també mou el llenguatge. Els etimòlegs saben prou bé que, sense la runa lèxica del passat, la meitat de les paraules d’avui no serien com són o no existirien. Quan una persona d’escassa cultura diu que un moble és un simfonier, en lloc d’un chiffonnier, o quan converteix la marca de gelats Frigo en el nom comú frígol, ens està donant tota una lliçó de llengua”.

Aquest llibre de tres-centes vint-i-una pàgines quedarà amorrat, per sempre més, a la pila de “llibres sobre la llengua”.

Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

24 de maig de 2006

Joan Brossa. Burocràcia, 1967.

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

22 de maig de 2006

Farsa. Màrius Serra. Editorial Planeta. 2006.

Novel·la plena de sarcasme sobre l’ambició de diners, les identitats, les aparences i la hipocresia generalitzades. Com anell al dit per retratar aquest país nostre, el del gat-per-llebre. L’autor farceix tota la narració de jocs de paraules. El llenguatge es converteix en una festa i una arma de persuació molt eficaç, no és d’estranyar vist qui signa. A la pregunta “què ha estat el millor del Fòrum 2004?” ja tenim una resposta clara: aquest llibre del GRAN Màrius Serra. “Si ara el Fèlix, en comptes de la veneçolana, tingués el Pere al costat, li recordaria la ineptitud dels terroristes catalans de Terra Lliure que es feien les explosions a sobre i potser es permetria una ironia cruel que se li acaba d’acudir: relacionar el terrorisme català amb l’islamista per la via dels atemptats suïcides, i advertir que en la modalitat catalana eren suïcides involuntaris”. Aquest volum de tres-centes quaranta-una pàgines quedarà amorrat per sempre més al meu piló de “novel·les d’avui i sobre avui.

Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

17 de maig de 2006

Miquel Martí i Pol. L’àmbit de tots els àmbits. Ara mateix.

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.

Etiquetes de comentaris:

4 que prenen la paraula

14 de maig de 2006

Darrers diaris inèdits. Blocs 1988-1990. Manuel de Pedrolo. Edicions 62. 1991.

Diaris que donen testimoni dels últims anys de la vida de l’escriptor. No són íntims sinó que tracten temes generals com l’espanyolització del mil·lenari de Catalunya, la mediocritat de la classe política, les visites a exposicions d’art, el cinema i la literatura. També hi ha poesies de l’autor -molt fluixes- i esbossos d’arguments, sobretot triangles amorosos, que després podia haver convertit en novel·les.
Manuel de Pedrolo, experimentador del llenguatge, tractà gairebé tots els gèneres literaris; home solitari i de poca ambició, compromès amb l’independentisme d’esquerres, atacà sense embuts el bilingüisme imposat al país. És, juntament amb Josep Pla, un dels escriptors més prolífics de la nostra literatura.

“Català lleuger o català pesat? No té gaire sentit discutir-ho si dintre el català pesat ja hi ha el lleuger. No cal pas que t’acomiadis d’un parent a l’estació; pots dir-li perfectament adéu. Com pots molt bé allargar la mà a un conegut enlloc d’encaixar-hi... però, de fet, molts cops no es parla verament de cap mena de català, sinó d’una substitució lèxica o sintàctica del tot innecessària i, en darrer terme, d’una colonització lingüística. D’altra banda, hi ha coses ben curioses. L’altre dia vaig veure que el Diari de Barcelona, tan afeccionat al neocatalà, respecta el nòlit, mentre que ha deixat caure el vaixell”.

Aquest llibre de tres-centes quaranta-nou pàgines quedarà amorrat al meu piló de “diaris”.

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

9 de maig de 2006

Joan Maragall. Cants. Oda a Espanya.


Escolta, Espanya, -la veu d'un fill
que et parla en llengua -no castellana;
parlo en la llengua -que m'ha donat
la terra aspra:
en'questa llengua -pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa -dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries -i els teus records,
records i glòries -només de morts:
has viscut trista.

Jo vui parlar-te -molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes -vida és la sang,
vida pels d'ara -i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves -en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies -a morts els fills,
te satisfeies -d'honres mortals,
i eren tes festes -els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens
dels fills que duies -a que morissin:
somrients marxaven -cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? -On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, -no tens ningú.
Espanya, Espanya, -retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't -de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? -no et veig enlloc,
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua -que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


1898




Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula

7 de maig de 2006

El món d’ahir. Memòries d’un europeu. Stefan Zweig. Quaderns Crema. 2001.

Llibre de memòries sobre la vida i el temps de l’escriptor Stefan Zweig. Memòries escrites al Brasil, on s’exilià, poc abans de decidir amb la seva dona plegar de viure. Zweig hi descriu la seva joventut i maduresa, les dues grans guerres, la vida tranquil·la a la ciutat de Viena, l’ascens del nazisme, la desaparició del seu país, l’Imperi Austro-Hongarès i l’exili forçat.

Aquesta autobiografia monumental és un repàs de la primera meitat del segle XX a Europa. La llengua que fa servir l’autor és precisa, neta, plena d’intel·ligència i ofici. L’estil de Zweig és sempre una delícia.

“Sóc conscient de les cisrcumstàncies adverses, però molt característiques del nostre temps, en què intento plasmar aquests records meus. Els escric en plena guerra, els escric a l’estranger i sense cap mena de recordatori. A la meva cambra d’hotel no disposo de cap exemplar dels meus llibres, de cap apunt, de cap carta d’un amic. No puc anar a buscar informació enlloc, perquè a tot el món la censura ha interromput o entrebancat el correu entre països. Vivim tots tan aïllats com fa segles, abans que inventéssin els vapors, els trens, els avions i el correu. Així, doncs, de tot el meu passat, no en guardo altra cosa que allò que porto darrera el front. Tota la resta m’és inassequible o perduda en aquest moment. Però la nostra generació va aprendre a consciència el bon art de no plorar les coses perdudes, i qui sap si la pèrdua de documentació i de detalls no redundarà en benefici d’aquest llibre. Perquè jo no considero la nostra memòria com un element que reté una cosa per mer atzar i en perd una altra per casualitat, sinó com una força que ordena a dretcient i exclou sàviament. Tot allò que un home oblida de la seva vida, en realitat ja havia estat condemnat molt abans a l’oblit per un instint interior. Tan sols allò que jo vull conservar té dret a ser conservat per els altres. Parleu, doncs, records, trieu vosaltres en lloc meu i doneu almenys un reflex de la meva vida abans no caigui en la foscor!”

Aquest llibre de cinc-centes trenta-una pàgines quedarà amorrat per sempre més al piló de “autobiografies per rellegir i recomenar pels segles dels segles”.

Etiquetes de comentaris:

9 que prenen la paraula

3 de maig de 2006

Joan Margarit. Els primers freds. Poesia 1975 – 1995. No et veuré més.

És la pell violeta d’una nit que vam deixar pendent. El teu silenci sona com un saxo d’or negre al fons dels dies sense tu. Com panteixa al teu pit el contrabaix, i el flanc càlid de fosca que sempre més somiaré avançant amb la meva mà lenta cap a tu. Músics en la penombra, instruments d’or en les boques liloses: ja, la vida mai més no em tornarà el que m’he jugat al teu cos nu des que vas ser una festa. Només queda, al piano, un negre cec, el nostre amor. Toca sol en aquest ponent de fosca i el meu somni s’adorm en els seu dits.

Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula