L’ull de la ment. Com se les enginya el cervell davant les privacions sensorials. Oliver Sacks. Traducció Núria Parés. La Magrana 2012.

Descripció de diferents casos de pèrdua de visió —parcial o total— i de com això ha comportat noves maneres de concebre el món, ordenar-lo, interpretar-lo, endreçar-lo. Més enllà i més ençà de la pèrdua de visió: com funciona el cervell.

"Compartir característiques i fins i tot compartir àrees neurals o mecanismes és una cosa, però Kosslyn i altres van més enllà d’això, i suggereixen que la percepció visual depèn de la imatgeria visual, combinant el que l’ull veu, la resposta de la retina, amb les imatges de records del cervell. Kosslyn proposa, a més, que la imatgeria mental pot ser crucial en el pensament mateix —en la solució de problemes, la planificació, el disseny, la teorització”.

Aquest volum de dues-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “primer llibre que vas agafar de préstec a la nova biblioteca de Vic”.

El cervell convuls. Relats detectivescos d’una neuròloga. Suzanne O’Sullivan. Traducció d’Anna Turró Armengol. Angle Editorial. 2019.

Dotze casos d’epilèpsia que l’autora aprofita per explicar la complexitat del cervell i els intents, fracassos i encerts de la humanitat per capir-lo.

“L’estat d’ànim és l’estat del cervell. Es crea a partir de processos biològics. La ment existeix en connexions de fluids entre regions del cervell anatòmic que controlen la memòria, la percepció, la imaginació, els pensaments, les emocions, la intel•ligència i les creences. La ment és intangible i difícil d’explicar, però segueix sent una cosa real, igual quen els trastorns mèdics que s’hi generen”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’expliquen bé vista la complexitat de la qual tracten”.

Per què salto? Naoki Higashida. Traducció Ricard Vela. Edicions Bromera. 2014.

Gràcies a una graella alfabètica que li va permetre comunicar-se, és a dir, escriure, aquest nen japonès va poder començar a explicar, en primera persona, el seu món als altres, els seus pensaments, els seus sentiments i la relació amb el seu propi cos. 

Aquest és un llibre impactant que aporta un bri d’esperança per entendre l’hermètic món de l’autisme i que demostra que ni estem tan lluny dels autistes ni els autistes estan tan lluny de nosaltres, sempre i quan seguim construint les eines adequades per a comunicar-nos. 

“Nosaltres sentim plaer amb una cosa que probablement vosaltres no seríeu capaços d’endevinar. Concretament, fent-nos amics de la naturalesa. La raó que no tinguem unes habilitats socials i comunicatives gaire bones és perquè nosaltres pensem massa en quina mena d’impressió causem a l’altre, o en com hauríem de reaccionar a això o allò altre. Però la naturalesa sempre hi és, ben a mà, per embolcallar-nos dolçament: desbordant-nos de satisfacció, bressolant-nos, posant-nos en efervescència, xiuxiuejant-nos. 

Només pel fet d’observar-la jo em sento com si la naturalesa se m’hagués empassat, i en aquest precís moment tinc la sensació que el meu cos és un partícula, una partícula molt anterior al meu naixement i que es fon en la natura. Aquesta sensació és tan espaterrant que oblido que sóc un ésser humà, i menys encara que en sóc un amb necessitats especials que cal inicialitzar. La naturalesa em tranquil·litza quan estic furiós, i riu amb mi quan sóc feliç. Pot ser que penseu que no és possible que la naturalesa pugui ser un amic, si més no de debò. Però els éssers humans també formen part del regne animal i potser nosaltres, les persones autistes, en conservem encara algunes restes de consciència, colgades en algun lloc ben profund. Jo aprecio molt la part de mi que pensa en la natura com en un amic”. 

Aquest volum de cent seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han remogut fils que em pengen per dins i m’han generat connexions noves”.

Esquizo. Històries reals. Ricard Ruiz Garzón. La Campana. 2008.

Tan commovedor com ben escrit, tan ben escrit com desapercebut, aquest és un llibre que tracta de desestigmatitzar la malaltia de l’esquizofrènia entrevistant aquells que la pateixen i part del seu entorn, ficcionant noms i llocs, detalls que permeten respectar l’anonimat de tots els seus protagonistes.
Un llibre poc venut i gens comentat que se li ha fet el mateix cas que als que el llibre dóna veu. Cap.

“Els grecs tenien dues paraules per dir vida. Els grecs parlaven de zoè, d’on ve zoologia, que és vida nua, vida com a supervivència, vida pura; i el valor d’aquest tipus de vida es mesura pel temps que dura i per l’absència de dolor, per l’increment de satisfacció... I els grecs també parlaven de bios: bios és sempre la vida d’algú, el bios és l’únic que pot ser objecte d’una biografia, el bios és l’únic que pot ser singular, el bios és l’únic que té sentit, independentment de quant dura i independentment del mal que faci. I el problema amb les tècniques agressives psiquiàtriques d’intervenció és que de vegades matem la vida per salvar la vida; és a dir, matem una vida amb sentit, encara que faci mal i encara que duri poc, per crear una vida com a supervivència, una vida en la qual no hi ha dolor, però en la qual tampoc no hi ha sentit, on la vida és vida genèrica, és vida d’espècie. Quina vida val la pena de viure i fins a quin punt es pot matar la vida per salvar la vida, per fer durar la vida, per protegir la vida?”

Aquest llibre de dues-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “el millor llibre del 2008”.