Laia Noguera i Clofent. Inèdit.

No hi ha mal
que per bé no vingui.

En aquesta gran família
que som els estafats
per la hiperresponsabilitat
i les hiperagendes que no tenen final,
no et sembla que ja ens tocaria
començar a ser una mica
més feliços?
No estem tips
de viure encadenats
a fer i a córrer i a fer
i a córrer i a fer i a córrer
amb l'esperança
que els altres ens ho valorin?


Baixar d'aquest tren és gratis.
Baixar d'aquest tren i fer el que ens roti.
Perquè
ballar és gratis.
Prendre el sol és gratis.
Deixar-te sentir una abraçada és gratis.
Adonar-te que respires és gratis.

De debò
que no hi ha mal
que per bé no vingui.

Si fins ara aquest camí
no ens ha servit
per ser feliços,
en provarem un altre
i tal dia farà un any.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. Inèdit.

Laia Noguera i Clofent. No et puc dir res.

No et puc dir res. Buit.

Hi ha un soroll buit
al món inútil
d'entre nosaltres.

Hi ha una muralla
que et resguarda de tu,
la camisa de força que t'abraça.

Per molt que te m'acostis, no hi seré.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. No et puc dir res.

Laia Noguera i Clofent. Caure. Jo no camino.

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre l’ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. No et puc dir res.

Laia Noguera i Clofent. Inèdit.

M’he estirat.
Ara m’adono que espero que es faci de nit. L’existència se m’obre a sobre com un traç i no em sembla de cap de les maneres malvada o difícil o ni tan sols comprensible. Li veig les fronteres, els nuclis, els trencalls, la seva manca evident de consistència. No vas enlloc vagis on vagis. No ets ningú siguis qui siguis. I no em fa res. Em veig jugant amb les esferes. Després m’aixeco i corro cap als arbres i m’hi embranco. Em disfresso i desitjo que m’estimin i em concedeixo la paraula. Arrenglero, esmicolo. Més enllà m’adono que nedo a l’oceà, però no tinc potes i em faig una barca i m’hi enfilo. Una ombra s’allargassa i proclamo que em sembla que això és ser feliç. La lluita es fa extrema. Dimonis, piròmans. I ara caic i m’enfonso als esculls. I ara el veig. I, després, el desert, les muntanyes, les pedres. Treure, treure, callar, renunciar. I em poso a jugar amb les esferes. No sóc ningú. No sé res. No sóc enlloc.
M'estiro i m'adono que espero.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. Inèdit.

Laia Noguera i Clofent. Triomf. Segon Triomf. Primer moviment.

Inevitablement, la neu,
amb el silenci i l’olor de la neu.
Les llunes, la nit, a les branques.
L’absolut en el tors
d’aquell paisatge.

Però nosaltres
el que volíem era córrer
per sacsejar aquella nuesa,
perquè acabàvem de veure el triomf
i el món ens responia
amb un assentiment imperceptible.

El que volíem era córrer
per imprimir-ho
també nosaltres,
perquè acabàvem de conèixer
l’estrany acord afirmatiu,
la forma composta, la nit
en el silenci de neu a les branques.
L’ull obert que esperava.

I així vam llençar els nostres cossos.

Per imprimir
també nosaltres
la petja d’adonar-nos
d’aquell triomf.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. Triomf. Primer moviment.

Laia Noguera i Clofent. Inèdit.

A casa m'esperaven
les aigües de la nit.
La cambra era plena de peixos.
Les hores de després
van ser una platja buida.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. Inèdit.