J. V. Foix. On he deixat les claus... El meu país és un roc...

XII

A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l'home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d'una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Molls del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939

Biel Barnils Carrera • J. V. Foix. El meu país és un roc...

J. V. Foix, investigador en poesia. Manuel Guerrero. Editorial Empúries. 1996.

El més extens dels assaigs sobre el pastisser de Sarrià. Vida, obra, context i derivats que expliquen amb prou detall i una àmplia bibliografia un dels autors més importants de la cultura catalana, és a dir, universal. 

“J. V. Foix, un univers múltiple i divers els esclats lluminosos del qual tot just comencem a entreveure. La vida del poeta s’inicia i es clou a Sarrià, Barcelona. Fora de les seves estades estivals al Port de la Selva, les seves caminades pel país i algunes sortides escadusseres a l’estranger, la biografia de Foix és sobretot una profunda aventura interior, espiritual i intel·lectual, de la qual ens han previngut els rastres constel·lats de la seva obra. Amb una vida discreta i austera, exercint el periodisme, primer, regentant les seves pastisseries de Sarrià, després, J. V. Foix tot fent defensa, com T. S. Eliot, de la necessitat d’un segon ofici per al poeta, ha creat la seva obra silenciosament, rigorosament i lentament per convertir-la en la seva biografia, en la biografia d’una llengua, en una biografia col·lectiva”. 

Aquest volum de cinc-centes pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir i recomanar als quatre vents”.

Articles i assaigs polítics. J. V. Foix. O.C. Volum 3. Edició a cura de Manel Carbonell. Edicions 62. 1985.

Publicats entre el anys 1921 i 1936, van sortir a “Monitor”, “La Publicitat” i “L’Amic de les Arts”, mostren un articulista d’una basta, important i deliciosa obra, tan deliciosa que se’ns desfà a la boca, a la boca com molts dels seus pomes. 

El volum inclou els Punts de meditació catalanista, Els lloms transparents, Altres articles de La Publicitat i Articles dispersos. 

“Us irrita topar amb un col·lega il·lustre que per no passar per bufat us etziva a vós, exactament a vós, un doll de castellanades sintàctiques, prosòdiques i gosaria dir ortogràfiques que a hores d’ara hi ha molts de xofers, molts d’adroguers i molts de sastres, tots ells conseqüents, que s’avergonyirien de mantenir en llur lèxic. No es tracta pas que diguin, exagerats!, mercès, historiare, quelcom, ni, a tot drap, tanmateix. Ni que ornin llurs paraules amb homs, ços i llurs indiscrets. Però que, com un anglès mitjà, un francès mitjà i fins i tot un català mitjà d’avui, bandegin de la conversa les impureses que han eliminat ja dels texts. Sense avergonyir-se’n! Puix que si la catalanització per mitjà de l’escola és tan progressiva com tots voldríem, es trobaran a no tardar pràcticament corregits per l’ataconador o l’esbotzacarrers, i considerats, de Terrassa a la Torrassa, com a ciutadans anacrònics. Els assenyalaran amb el dit i diran: —Són uns senyors d’aquell temps... “. 

Aquest volum de tres-centes vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que sempre havia consultat i fullejat i que ara he llegit d’una tirada”.

Àlbum Foix. Una successió d’instants. A cura de Joan de Déu Domènech i de Vinyet Panyella. Quaderns Crema. 1990.

Repàs per la vida i l’obra d'en J. V. Foix a partir d’il·lustracions, textos seus —molt d’inèdits— i d’altres autors que el descriuen i l’expliquen. També la seva època i els seus contemporanis, les seves idees i la seva quotidianitat. 

Collage d’imatges i textos per assaborir el confiter més conegut de la vila de Sarrià. 

“Ésser a l’avantguarda no vol pas dir ésser de l’Avantguarda ni tan solament d’avançada. No hi ha hora ianqui, brasilera, eslava o hindú. Cadascú és la seva pròpia avantguarda, quan cadascú és ell. L’home, de naixença, és universal i poliglot, i, a la vegada, arrelat i monolingüe, que no vol pas dir monolític. No us fieu massa, però, dels qui canvien d’estil com la Madroneta de la tintoreria de pentinat, per anar a la moda. La vella de can Faci solia dir que, la moda, se l’ha de fer un per a ell mateix. L’evolució o el canvi d’estil han d’ésser provocats per necessitat o per urgència especuladora. O per pràctiques de renovellament o d’aplicació teòrica. Allò que no admet hom és la pensada de l’impotent. Tot artista pot tenir els seus estils. Vists i guaitats de lluny, en l’espai i en el temps, en fan un de sol, personal. Els híbrids, si n’hi ha, no compten per al crític amb responsabilitat. Quan fa nit, escolta els sons subtils que no saps d’on surten, els remoreigs del fullatge, el cant —o el plany— dels ocells tardans i dels amfibis, i aquelles veus llunyanes que no sabeu mai aclarir si coneixeu però que us plau d’oir, i la fressa pròpia de la solitud. Oblideu els qui fan córrer el que no dius, en llurs escrits rondallers, històries capcioses i insidioses, o en entrevistes falsejades. Ni la veu de falset de l’imperit marxant”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest escriptoràs que vaig descobrir a l’adolescència i no-ha-marxat-mai-de-cap-manera-del-meu-costat, editat per aquesta col·lecció d'àlbums espaterrants que editava Quaderns Crema”.

J. V. Foix. Gertrudis. Diari 1918 (fragments).

Per a Carles Riba

Quan érem a la font tots dos, un missatger del rei m'ha dit que hi havia guerra. He pres la meva arma, i l'home de la carota de gegant no em vol deixar passar. En allargar-li tu una flor, havia desaparegut. Tu no li donaves, però, una flor sinó la meva arma amb la qual m'hauria pogut occir. ¿On és l'arma? ¿On és la flor? A l'home de la carota de gegant l'he vist avui penjat al portal de la Seu de Manresa fent una ganyota agònica. Però al fons del gorg de les seves pupil·les t'he vist a tu amb la flor als llavis i l'arma al braç ¿Per què m'has deixat, Gertrudis?

Biel Barnils Carrera · J. V. Foix. Diari 1918 (fragments)

J. V. Foix. Del “Diari 1918”.

Hem arrambat un bidó curull de sal granada al tronc mort de l’alzina que hi ha davant la casa del calderer, a la sortida del passatge. Hem enquitranat dues posts velles bransolejants en un tou de ramatges d’eucaliptus i hem calat foc a un manyoc de versos meus que no havíem sabut interpretar. L’Elvira m’ha dit si volia anar a collir glans als Clots. Jo, distret tot mirant com la seva mare encubellava davantals en aigües àcides, i sense dir-li, com cada vespre, adéu, he desfermat el cavall, li he embenat els ulls i m’he esgarriat per l’ombra espessa dels arbres que voregen la carretera i dels quals pengen les esferes de vidre on fermenten els tints.

Biel Barnils Carrera · J. V. Foix. Diari 1918.

J. V. Foix

J.V. Foix. L’estrella d’En Perris.

Diuen que la filla de l’esclopaire, gollut i amb poca feina, és boja, i la gent en fuig quan hi topa. Riu, envermellida i escabellada, del matí al vespre. Riu, cansada de tant de riure, i dibuixa signes estranys a les parets, que jo crec evocatius. Riu, a primera hora, quan fa ganyotes als mecànics dels cotxes de línia; riu quan s’enaigua a la font de la vila, i es descorda i aireja el cos; riu quan balla tota sola al clar de lluna, i riu, més que mai, quan els altres ploren. El capellà l’exorcita quan ella vol entrar al Temple, en dies d’oratge. Avui l’he trobada quan, hereva dels déus i coronada de violes, cantava al peu de les tombes, dolça i afinada. Més tard, l’he vista quan amagava uns papers. Tota amarada de sol, m’ha mirat i ha fugit. Tocat migdia, quan, corredor de plaça, venia de fer les tendes, se m’ha acostat amb una faldada de roselles i me n’ha donat un pom.–Vós no em feu riure, ha dit. M’ha agafat pel braç, i m’ha fet seguir per un corriol perdedor entre arbres fruiters. –No, vós no em feu riure gens. M’ha mirat tendrament i, amb timidesa de vestal, m’ha donat un plec de fulls manuscrits on conta, amb lletra segura, clara i torbadora ensems, històries fora d’ús, llunyanes i actuals, que jo, lector llarg de ficcions, no recordo que mai cap escriptor hagi tingut prou talent per a transcriure.

Biel Barnils Carrera · J. V. Foix. L'estrella d'en Perris.