Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes. 31.

Traducció d’Eloi Creus

Em sembla que és com un déu aquell home
tant és qui sigui, que et seu a la vora
i, gairebé tocant-te, escolta com
dolça li parles
i com li rius, coqueta. De debò,
això em regira el cor, que el pit m’esqueixa
perquè si un sol instant et miro, em quedo
sense paraules.
S’entortolliga la llengua i el cos
me l’inunda, de cop, un foc eteri
i als ulls se m’hi ha posat un tel i em brunzen
fort les orelles!
La suor freda em regala i tremolo
tota jo i perdo els colors com quan l’herba
s’asseca, i sento que no em queda gaire
temps per morir-me.
Però a tot t’has d’atrevir...

Biël Barnhills · Safo. 31.

Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes.

Traducció d’Eloi Creus

22b

... t’incito, Abantis,
a cantar Gòngila, amb l’arpa a les mans,
fins que un cop més el desig, entorn teu,
que ets tan bonica,
bati les ales. Perquè el teu vestit
excita sols de veure’l: jo en gaudeixo,
perquè fa temps la que va néixer a Xipre
us criticava,
i jo així prego...
això...
vull.

Biel Barnils Carrera · Safo de Lesbos. I desitjo i cremo.

0 que prenen la paraula

Francesco Petrarca. Cançoner.

35

Solo e pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi e lenti,
e gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio uman la rena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d'alegrezza spenti
di fuor si legge com'io dentro avampi:

sì ch'io mi credo omai che monti e piagge
e fiumi e selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch'è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie né si selvagge
cercar non so ch'Amor non venga sempre
ragionando con meco, ed io co·llui.


Versió d'en Miquel Desclot 

Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l'esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.

No trobo altre refugi que els camins
per burlar l'adonar-se'n de la gent,
perquè en tot acte d'alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:

tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.

Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat.

Biel Barnils Carrera · Francesco Petrarca. Cançoner.

Horaci. Epodes.

XI

Petti, nihil me sicut antea iuvat
scribere versiculos
amore percussum gravi, amore, qui me praeter omnis expetit
mollibus in pueris aut in puellis urere.
hic tertius December, ex quo destiti
Inachia furere, silvis honorem decutit.
heu me, per Vrbem (nam pudet tanti mali)
fabula quanta fui, conviviorum et paenitet,
in quis amantem languor et silentium
arguit et latere petitus imo spiritus.
'contrane lucrum nil valere candidum
pauperis ingenium' querebar adplorans tibi,
simul calentis inverecundus deus
fervidiore mero arcana promorat loco.
'quodsi meis inaestuet praecordiis
libera bilis, ut haec ingrata ventis dividat
fomenta volnus nil malum levantia,
desinet inparibus certare submotus pudor.'
ubi haec severus te palam laudaveram,
iussus abire domum ferebar incerto pede
ad non amicos heu mihi postis et heu
limina dura, quibus lumbos et infregi latus.
nunc gloriantis quamlibet mulierculam
vincere mollitia amor Lycisci me tenet;
unde expedire non amicorum queant
libera consilia nec contumeliae graves,
sed alius ardor aut puellae candidae
aut teretis pueri longam renodantis comam.


Traducció d’en Josep Vergés 

Peti, ja no m’agrada, com abans,
d’escriure versos,
perquè m’ha atuït un feixuc cop
de l’Amor; l’Amor vol que jo,
més que cap altre, m’abrandi pels minyons
gerds o per les noies.
Aquest desembre, que ara despulla
els boscs de llur agençament,
és el tercer d’ençà que vaig deixar
d’estar boig per Inàquia.
Ai, pobre de mi!
Per tota la ciutat -ara n’estic
ben avergonyit-
de quines enraonies
no vaig ésser objecte!
I em dolc d’aquells convits
en els quals el meu amor
es feia palès en la meva llangor,
el meu silenci i els sospirs
que em sortien del fons del pit.
“¿És que davant dels diners
no té cap força el cor sincer d’un pobre?”
em planyia, desfogant-me amb tu,
bon punt el déu insolent havia fet que jo,
escalfat per un vi massa fort,
fes sortir de llur amagatall
els meus secrets.
“Però, si el fel em bull desfermat dins el pit,
fins al punt d’escampar als vents
aquests remeis ingrats que no alleugen
gens la meva greu ferida,
el meu amor propi,
del qual ja m’he desprès,
deixarà de lluitar amb uns rivals
que no es poden comparar amb mi”.
I després d’haver proclamat davant teu
amb gran fermesa aquest propòsit,
tot i que tu m’aconsellaves
que me n’anés a casa,
jo m’adreçava amb passa vacil·lant
a una porta, ai! no pas amiga i, ai!
a un dur llindar on em vaig rompre els lloms
i les costelles.
Ara em té pres l’amor de Licisc,
que es gloria de vèncer en gerdor qualsevol noia,
i res no me’n podria separar,
ni els francs consells ni els blasmes
severs dels amics, res,
si no és un nou abrandament per una noia radiant
o per un minyó de os tornejat,
que es recull en un nus la llarga cabellera.

Biel Barnils Carrera · Horaci. Epodes.

0 que prenen la paraula

Catul. Poemes.

XVI

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Traducció d'Antoni Seva

Us la fotré pel cul, jo, i per la boca,
marieta d'Aureli i cosó de Furi,
vosaltres que, pels meus versos,
perquè són una mica lascius,
m'heu tingut per poc decent.
Car, al poeta piadós, sí,
li escau de ser cast;
els seus versos, no cal pas que ho siguin:
aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia
si són una mica lascius
i no gaire decents i poden excitar
la pruïja no dic dels joves,
sinó dels homes peluts
que ja no poden bellugar
el llom endurit.
Vosaltres, perquè heu llegit allò
de molts milers de petons,
¿em teniu per poc mascle?
Us la fotré pel cul, jo,
i per la boca.

Biel Barnils Carrera · Catul. Poemes.

M. V. Marcial. Epigrames.

Traducció d'Antoni Cobos 

45
Si Febus va fugir de la taula i del sopar de Tiestes, no ho sé. Nosaltres, però, fugim de la teva, Ligurí.
I això que és esplèndida i plena de menjars magnífics, però, quan tu recites, res no pot ser agradable.
No vull que em posis un turbot o un roger de dues lliures, no vull bolets, no vull ostres. Calla!

35
Les set clèpsidres que demanaves amb veu poderosa, el jutge te les ha concedides, Cecilià, a contracor.
Tu, però, parles molt i molta estona i, mig inclinat, beus aigua tèbia en ampolles de vidre.
Per saciar, d’una vegada, la teva set i la teva xerrera et preguem que beguis directament, Cecilià, de la clèpsidra.

3
Per què no t’envio, Pontilià, els meus llibres? Perquè tu no m’enviïs, Pontilià, els teus.

65
“Fes epigrames en hexàmetres”, sé que diu en Tuca. Tuca, això sol passar i, a més, Tuca, és permès.
“Però aquest és llarg”. També sol passar i és, Tuca, permès. Si t’agraden més els breus, llegeix només els dístics.
Fem un tracte: que tu puguis saltar-te els epigrames llargs, i jo pugui, Tuca, escriure’ls.

Biel Barnils Carrera · M. V. Marcial. Epigrames. I.

M. V. Marcial. Epigrames.

Traducció d'Antoni Cobos


57
Quina noia jo voldria i quina no, Flac, em preguntes?
No la vull ni massa fàcil ni massa difícil.
M’agrada allò que està al mig, entre una cosa i l’altra.
Ni vull allò que tortura ni vull allò que empatxa.

83
El teu gosset et llepa, Manneia, la cara i els llavis.
No m’estranya, si al teu gos li agrada menjar merda. 

88
No recites res, Mamerc, i vols semblar un poeta.
Sigues el que vulguis, mentre no recitis.

44
¿Vols saber què passa que ningú no se t’acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l’esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigressa enfurismada
perquè li han pres els cadells
ni l’escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sofriments?
Recites quan m’estic dret i recites quan m’assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M’escapo cap a les termes: et sento a cau d’orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: m’entretens quan hi vaig.
Em disposo a sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me’n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.

Biel Barnils Carrera · M. V. Marcial. Epigrames. II.

Llibre de les bèsties. Ramon Llull. Proa. 2015.

Ramon Llull és el pare fundador de la llengua catalana literària i aquest és un dels seus llibres més coneguts i assequibles. Forma part del Llibre de les meravelles i sembla inspirat amb Le roman de Renart i el Kaila wa dimna, ambós faules d’animals procedents del clàssic sànscrit Panchatantra. Que n’és de bèstia l’exercici del poder i que poc ha canviat amb els segles. 

El text original s’acara amb la versió moderna que signa en Miquel Desclot i les belles il·lustracions són obra d’en Perico Pastor. 

“Molt desplach a Na Renart e a sos companyons com no foren del consell del rey et en aquell punt Na Renart conçebé en son coratge tració et desirá la mort del rey. Et dix aquestes paraules al Aurifany: 

-De aquí avant gran enemistat será enfre les besties que menuguen carn et les besties que menuguen erba; cor lo rey e sos consellers menjen carn et vosaltres no havets en son consell nenguna bestia que sia de vostra natura ni que vostre dret mantingue”. 

Aquest volum de dues-centes set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no ens cansem de rellegir”.

Sàtires. Horaci. Adesiara Editorial. 2008.

Composat per divuit poemes agrupats en dos llibres, Horaci l’escrigué durant la seva juventut, entre l’any 30 i 35 aC. Hi tracta tota mena de temes per explicar el seu món, que també és encara una mica el nostre.

El pròleg i la bella traducció la signa en Jaume Juan Castelló. I el llibre l’edita aquesta editorial, puntal ja indispensable, de la nostra literatura. 

“Sic raro scribis, ut toto non quater anno

membranam poscas, scriptorum quaeque retexens,

iratus tibi quod uini somnique benignus

nil dignum sermone canas. quid fiet? at ipsi

Saturnalibus huc fugisti. sobrius ergo

dic aliquid dignum promissis: incipe. nil est.

culpantur frustra calami, inmeritusque laborat

iratis natus paries dis atque poetis.

-Escrius només de tant en tant i en tot un any
no demanes pergamí ni tan sols quatre vegades,
i et remires allò que ja has escrit,
t’enfurismes contra tu mateix
perquè et lliures generosament al vi i a la son
i no ets capaç d’escriure cap poesia memorable,
¿què és el que haurem de fer?
En plenes Saturnals t’has refugiat en aquest lloc.
Així doncs, ara que no has begut,
escriu alguna cosa digna del que s’espera de tu.
Au, comença! ¿Res? És injust que donis la culpa als càlams,
i no hi ha dret que assotis aquesta paret
nascuda per a suportar la ira dels déus i dels poetes”. 

Aquest volum de dues-centes seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la literatura clàssica grega que es llegeixen amb el plaer amb el qual es viatja a vela cap a Grècia”.

Odissea. Homer. Versió de Joan F. Mira. Proa. 2011.

Poema èpic grec del segle IX a C., fundacional del cànon de la literatura occidental, que consta de 24 cants agrupats en tres parts: el viatge de Telèmac a la recerca de son pare, el retorn d’Ulisses des de Troia fins a Ítaca i la ferotge venjança d’aquest. 

Un plaer llegir aquest exemple de literatura d’aventures i de viatges, en la traducció de Joan F. Mira, que complementa l’excel·lent de Carles Riba. 

“Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

I com els quatre corsers d’un tronc de cavalls, per la plana,

quan tots arranquen alhora corrent sota els colps de la tralla,

alcen les potes i els caps i completen veloços la via,

de la mateixa manera s’alçava la popa, i darrere

escumejava embogit el corrent de la mar remorosa.

Sense aturar-se, segura, corria la nau. Ni el més ràpid

entre els ocells, l’esparver, no l’hauria igualada en la cursa.

Sempre veloç sobre el mar, corria i tallava les ones,

i transportava un baró que tenia dins d’ell la saviesa

dels immortals, després de patir molts dolors i desgràcies,

tant en la guerra cruel com creuant les onades més dures.

I ara dormia tranquil, oblidat de les penes passades.

Quan ascendia l’estel més brillant, que amb la seua arribada

ens anuncia la llum de l’Aurora, la filla de l’alba,

era el moment que la nau marinera girà cap a l’illa”.

Aquest volum de quatre-centes quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres a partir del qual tots s’escrigueren i cap a on tots hi aniran a parar”.

Catul. Poemes . VIII.

Miser Catulle, desinas ineptire 

et quod uides perisse perditum ducas. 

Fulsere quondam candidi tibi soles, 

cum uentitabas quo puella ducebat 

amata nobis quantum amabitur nulla. 

Ibi illa multa tum iocosa fiebant, 

quae tu uolebas nec puella nolebat, 

fulsere uere candidi tibi soles. 

Nunc iam illa non uult: tu quoque, impotens, noli, 

nec quae fugit sectare, nec miser uiue, 

sed obstinata mente perfer, obdurat. 

Uale puella, iam Catullus obdurat, 

nec te requiret nec rogabit inuitam; 

At tu dolebis, cum rogaberis nulla. 

Scelesta, uae te! Quae tibi manet uita? 

Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella? 

Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? 

Quem basiabis? Cui labella mordebis? 

At tu, Catulle, desinatus obdura. 

Traducció d’Antoni Seva 

Pobre Catul, deixa de fer bogeries
i, allò que veus que s'ha esvanit, dóna-ho per perdut.
Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos,
quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat
com cap altra no serà estimada.
Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais
que tu volies i que la noia no refusava pas.
Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos.
Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc,insensat;
i, si ella fuig, no li vagis al darrera ni visquis entristit,
ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm.
Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà
ni et requerirà contra el teu voler.
Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida.
Ai de tu, dolenta! ¿Quina vida t’espera?
¿Qui et vindrà ara a veure? ¿Qui et trobarà bonica?
¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets?
¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis?
Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.

Biël Barnhills · Catul. Poemes. VIII.

Divina Comèdia. Infern. Dante Alighieri. Editorial Proa. 2000.

Primer dels tres llibres que formen aquest poema narratiu, clàssic de les lletres italianes i universals, farcit d’imatges espectaculars i d’una desbordant imaginació.
L’autor, acompanyat per Virgili, visita durant vint-i-quatre hores els cercles de l’infern on va trobant tota mena de condemnats, circumstància que aprofita per criticar sense miraments persones i col·lectius del seu temps.
La traducció de Joan F. Mira modernitza i millora la de Josep Maria de Sagarra i manté l’estructura rítmica sense necessitat d’una rima obligada, fent prevaldre la comprensió per sobre de la forma.

“Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!
Tant’ è amara che poco è più morte;
ma per trattar del ben ch’i’ vi trovai,
dirò de l’altre cose ch’i’ v’ho scorte.
Io non so ben ridir com’ i’ v’intrai,
tant’ era pien di sonno a quel punto
che la verace via abbandonai.
Ma poi ch’i’ fui al piè d’un colle giunto,
là dove terminava quella valle
che m’avea di paura il cor compunto,
guardai in alto e vidi le sue spalle
vestite già de’ raggi del pianeta
che mena dritto altrui per ogne calle.
Allor fu la paura un poco queta,
che nel lago del cor m’era durata
la notte ch’i’ passai con tanta pieta.
E come quei che con lena affannata,
uscito fuor del pelago a la riva,
si volge a l’acqua perigliosa e guata,
così l’animo mio, ch’ancor fuggiva,
si volse a retro a rimirar lo passo
che non lasciò già mai persona viva.
Poi ch’èi posato un poco il corpo lasso,
ripresi via per la piaggia diserta,
sì che ‘l piè fermo sempre era ‘l più basso.


Traduccció de Joan F. Mira

A la meitat del camí de la vida
em vaig trobar dins d’una selva obscura,
perquè havia deixat la recta via.
Quina cosa tan dura és dir com era
aquesta selva salvatge, aspra i forta,
que em renova la por només pensar-hi!:
és tan amarga, que és poc menys que mort.
I per parlar del bé que hi vaig trobar,
diré també altres coses que hi vaig veure.
No sé explicar bé com hi vaig entrar:
tan ple de son estava en aquell punt
en què em vaig apartar del bon camí!
En arribar, però, al peu d’un puig,
allà on ja s’acabava aquella vall
que havia omplert el meu pit de temor,
mirant amunt li vag veure l’esquena
vestida ja amb els raigs d’aquell planeta
que a tots ens mena drets per la sendera.
S’aquietà un poc, llavors, aquell espant
que dins l’estany del cor m’havia durat
tots la nit passada amb tanta pena.
I com aquell, quasi sense alè,
eixint de l’ampla mar a la ribera
es gira a l’aigua perillosa i mira,
així el meu esperit, fugint encara,
es girava i tornà a mirar el pas
que mai deixà escapar persona viva.
Després de reposar el cos cansat
vaig reprendre el cami pel rost desert,
el peu més baix sempre més ferm que l’altre.”

Aquest primer llibre de quatre-centes vint-i-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics per llegir a l’estiu i a l’hivern, a la platja i a la muntanya”.

Biel Barnils Carrera · Divina Comèdia. Infern. Dante Alighieri.