Pep Rosanes-Creus. L’illa del tresor. El cau.

Un cau és com un temple. El refugi que vols, on hi pots reposar, on t’estalvies noses, on no has de fer cares. El cau, el paradís. Per això, me’l mostraves i vaig poder entendre-hi, amb molt grossa temença, que si ho havia vist devia voler dir que no em passaria gaires vegades més. Ara em sento nu, tinc vergonya de viure, no trobo les raons per defensar l’inútil, només vénen al cap pensaments tan absurds, viure és no poder sentir mai prou tristesa, no tenir dret a riure. Però no ets pas morta, només no has tornat i així he de trobat l’alegria creient que et bellugues, ben viva quan recordo un gest, una mà que s’acosta o uns llavis humits. Em quedaré al cau, el meu temple pagà, per si un dia tornes. Encara que m’adormi. Per si un dia puc tornar al cau, m’esperes on et vols quedar sempre, on hi puc resisitir si m’hi pogués morir, rendit en els teus braços. El cau és el meu temple, com d’un gat adormit. 4, 24/10/06 19/11/06

La campana de vidre. Sylvia Plath. Edicions Proa. 1999.

Novel·la autobiogràfica sobre els anys universitaris d’aquesta poeta nord-americana i els seus primers internaments en centres psiquiàtrics. Una mena de testament vital, doncs va publicar, aquesta única novel·la que se li coneix, poc abans de decidir plegar de viure als trenta-un anys d’edat.
Un llibre impecablement ben escrit d’una gran narradora coneguda sobretot pels seus versos -Montserrat Abelló va traduïr el recull Sóc vertical- però que també té publicats els seus dietaris -que algun dia m’agradarà llegir i després comentar en aquest racó de món-.

“La doctora Nolan m’havia dit, amb tota franquesa, que molta gent em tractaria amb mà enguantada, i que fins m’evitarien, com si fos una leprosa amb campaneta i tot. La cara de la meva mare se m’apareixia, com una pàl·lida lluna plena de retrets, durant la seva darrera i primera visita a la clínica després del meu vintè aniversari. Una filla en un manicomi! Jo li ho havia fet, allò. De tota manera, era obvi que havia decidit perdonar-me.
- Ens hi tornarem a posar allà on ho vam deixar, Esther -m’havia dit, amb la seva dolça rialleta de màrtir-. Farem veure que tot això ha estat un malson.
Un malson.
Per a la persona de la campana de vidre, deturada i buida com un nadó mort, el mateix món és un mal somni.
Un mal somni. Ho recordava tot.
Recordava els cadàvers i la Doreen i la història de la figuera i el diamant d’en Marco i el mariner de la Commonwealth Avenue i la infermera estràbica del doctor Gordon i els termòmetres trencats i el negre amb les seves dues menes de mongetes i els set quilos que m’havia engreixat amb la insulina i la roca que sortia entre el mar i el cel com una calavera grisa.
Potser l’oblit, com una mena de neu, ho adormiria i cobriria tot.
Però era part de mi, era el meu paisatge”.

Aquest llibre de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “novel·les que ens han agradat molt i hem sentit la necessitat de compartir-les”.

Jordi Llavina. La corda del gronxador. El sopar.

Aquell vespre et vaig servir arròs blanc –magre sopar per ser l’últim. Poca gana tenies. Jo podia comptar cada un dels grans d’arròs (poc cuit, semblava sorra) a la teva cullera, com si comptés palets a través de l’aigua clara (el got de cap per avall; el tovalló emmidonat, dins una argolla quadrada; i les dentetes de serra del ganivet somrient com un tauró de perfil, condemnats damunt la taula -el vidre, el drap i el metall de la nostra última natura morta).

Esquizo. Històries reals. Ricard Ruiz Garzón. La Campana. 2008.

Tan commovedor com ben escrit, tan ben escrit com desapercebut, aquest és un llibre que tracta de desestigmatitzar la malaltia de l’esquizofrènia entrevistant aquells que la pateixen i part del seu entorn, ficcionant noms i llocs, detalls que permeten respectar l’anonimat de tots els seus protagonistes.
Un llibre poc venut i gens comentat que se li ha fet el mateix cas que als que el llibre dóna veu. Cap.

“Els grecs tenien dues paraules per dir vida. Els grecs parlaven de zoè, d’on ve zoologia, que és vida nua, vida com a supervivència, vida pura; i el valor d’aquest tipus de vida es mesura pel temps que dura i per l’absència de dolor, per l’increment de satisfacció... I els grecs també parlaven de bios: bios és sempre la vida d’algú, el bios és l’únic que pot ser objecte d’una biografia, el bios és l’únic que pot ser singular, el bios és l’únic que té sentit, independentment de quant dura i independentment del mal que faci. I el problema amb les tècniques agressives psiquiàtriques d’intervenció és que de vegades matem la vida per salvar la vida; és a dir, matem una vida amb sentit, encara que faci mal i encara que duri poc, per crear una vida com a supervivència, una vida en la qual no hi ha dolor, però en la qual tampoc no hi ha sentit, on la vida és vida genèrica, és vida d’espècie. Quina vida val la pena de viure i fins a quin punt es pot matar la vida per salvar la vida, per fer durar la vida, per protegir la vida?”

Aquest llibre de dues-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “el millor llibre del 2008”.

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta. Elegia.

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;
cap joc de queixes no té res a fer;
però el teu pensament, gall guerriller,
recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té
afany de lluita que el fullam canvia;
el teu exemple, vora d'alegria,
darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,
fa clara la diada de la lluita,
que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,
obres la gàbia a muntanyes. No
has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!

2 de març de 1976

Biel Barnils • Joan Brossa. Elegia.