28 d’abril de 2017

No passaran! Les aventures de Max Fridman. Vittorio Giardino. Norma Editorial. 2011.



Allò de la memòria històrica també passa per aquí: novel·les gràfiques que expliquin una part de tot allò que va passar del 36 al 39 del segle XX i que no ha de passar mai més i que qui menys vol saber que s’expliqui és que deu estar arrepentit del que va fer o confon reconciliació amb oblit.



Aquest volum de cent vuitanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que llegir lletres, dibuixos, colors i formes”.


Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

21 d’abril de 2017

Perejaume. Pagèsiques.


Miro l'arbre si sap què és el fer,
però els arbres no s'ho demanen.
Qui sabés fer una obra
com fer una vida!
L'arbre, en això, és exemplar,
del tot indestriable l'obra que fa
d'allò que és.
Com el dia que, en signar,
s'enrojola
i s'aponenta.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 d’abril de 2017

Chema Madoz.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

4 d’abril de 2017

Cartes a l’Anna Murià 1939-1956. Mercè Rodoreda. laSal edicions de les dones. 1985.


Dinou cartes que expliquen la relació entre aquestes dues donasses que van establir amistat durant l’exili a França i que van mantenir per correspondència. 
El volum s’acompanya d’una interessant conversa amb l’Anna Murià, l’única carta que es conserva de les que envià a la Mercè Rodoreda i una altra d’aquesta a l’Agustí Bartra. 

“París 8-II-47
Estimada Anna:
No et creguis que no em recordi de vosaltres; és que em falta esma, ni escric. Fins fa poc no he començat un conte i és un martiri perquè no el puc acabar. És curiós, he fet uns quants sonets. Ha estat com si vomités. I és que, encara estic malalta, Anna. Jo que fins i tot en moments difícils —Déu sap si n’he tinguts!— he sabut trobar una mica d’alegria, ara no puc. Ha estat una pallissa tan forta que no trobo manera de poder reaccionar. El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida, en fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot. Ni ell no podrà comprendre mai tot el que ha representat per a mi. El meu amor ha estat jove, fresc, pur. Dius que tu potser no te n’hauries anat en venir ella. Què volies que fes? Que els anés a sorprendre a l’hotel? Si haguessis vist l’Obiols aquella matinada, quan em va deixar per anar-la a rebre, després d’una nit terrible. Més que ganes d’anar-me’n vaig tenir ganes de morir-me. L’amor no és un mercadeig, Anna. L’amor de l’Obiols ha estat un amor de misèria. M’ha estimat, oh, sí! I m’estimarà quan serà vell. Quan farà deu anys que viurà amb ella, quan la seva filla potser s’haurà casat, l’Obiols plorarà per mi. Llavors veurà clar que érem un per l’altre. Ara no em veu a mi. M’estima massa. Però no em veu. Aquests anys que hem passat plens de sofriment en què he viscut d‘ell i per ell, en què no he tingut cap goig, només amargueses, no se’ls podrà treure de sobre. Però això no em resol res, és clar”. 

Aquest volum de cent una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres menuts però plens de força, sentiment, passió, literatura pels quatre cantons i un munt de coses més”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

29 de març de 2017

Danielle Collobert. Il donc.


dans la tension — il se retire — se replie — durcit sa peau — rythme au cæur incontrôlé — retient le souffle — haleine intérieure — aux yeux la perte — déjà l'inscription      

si dans le silence se courbe — se dénude — s'approche — s'il serre contre lui — un corps — comme parfois sûrement 

de l'envie de dire — du flot des mots — débordant — cherchant l'issue au corps — invente — immatériel discours




Traducció d'en Toni Clapés i en Víctor Sunyol


Allò doncs.

en la tensió — s'enretira — es replega — endureix la pell — ritme al cor incontrolat — reté l'alè — hàlit interior — als ulls la pèrdua — ja la inscripció 

si en el silenci es corba — es despulla — s'atansa — si prem contra seu — un cos — com de vegades segurament 

de les ganes de dir — de l'ona dels mots — que desborda — que cerca la sortida pel cos — inventa — immaterial discurs 








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

22 de març de 2017

Modos de ver. John Berger. Editorial Gustavo Gili. 2007.

Adaptació en forma de 7 assaigs del programa de televisió Ways of seeing
Clàssic de la teoria de l’art i la comunicació visual que, a partir de la pintura a l’oli, el sentit de la propietat, l’ús de la dona com a objecte pictòric, l’herència visual de la pintura i la publicitat i el significat de l’obra original i les seves múltiples reproduccions, explica com la nostra manera de veure afecta la nostra manera d’interpretar. 

“Los cuadros originales son silenciosos e inmóviles en un sentido en el que la información nunca lo és. Ni siquiera una reproducción colgada de una pared es comparable en este aspecto, pues en el original, el silencio y la quietud impregnan el material real, la pintura, en el que es posible seguir el rastro de los gestos inmediatos del pintor. Esto tiene el efecto de acercar en el tiempo el acto de pintar el cuadro y nuestro acto de mirarlo. En este sentido concreto, todos los cuadros son contemporáneos. De ahí la inmediatez de su testimonio. Su momento histórico está literalmente ante nuestros ojos”. 

Aquest volum de cent setanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per remirar”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

16 de març de 2017

At Versaris. Els orfes d'occcident.




Ningú no representa els orfes d'occident.
Ningú no representa els orfes d'occident.

Es representen a si mateixes.
Agitació, acció i propaganda a cada banda de les reixes.
No estan en venda, marquen l'agenda
Si no practiques el què penses, de què et queixes?

Són valors a l'alça i tot cau com el Nikkei
La massa s'amansa i conjuren l'aliança.

Saltant-se l'ordenança, la justícia i la llei,
no fan servei si no estan en concordança.
Col·leccionen petites victòries, moments d'eufòria,
es queden amb les mitges derrotes.
Trepitgen els patriotes que només són "patrioteros".
Desquicien els idiotes que volen dones "florero".

Q21 als prestatges de l'"habita"
Admiren els personatges i desterren el mite.
Compren a la ciutat.
Si passen per l'FNAC treuen el "pita" i que pagui santa Rita.

Amb germanets petits que s'il·luminen quan els miren,
enyoren cada pedra quan la tiren.
Mai "nari nant", millor seriosos caminen, meditant,
saben qui són els que deliren:
Els que van pactar el 77,
els mateixos que ara tenen fent en l'Obama
(un blanc que no juga net),
però la paret de l'orfe d'occident és
plena de cuir i metall i tu tastaràs el seu fuet.
Amb bolis, "llàpissos", tapissos en blocs de pisos,
pors que escapen quan pots escupen colors en grisos murs
que pertanyen a poders obscurs
quan caputxes aixequen i les seves mans s'estrenyen

Què fer? ho saben
Ilitx Uliànov ho va pintar en oli el 1917
I, com vestir?
Ho improvisen, per mimetitzar-se a la ciutat
quan el patró passa el rasclet.
On començar?
A casa, al llit, a classe, al sindicat, a la cadena de muntatge i al bar.
I què he dit?
Està clar:
L'herència de tant màrtir ara no es pot tirar al mar.

Ningú no representa els orfes d'occident.
Saben qui els explota i qui és el delinqüent.
Ningú compra la ment d'un orfe d'occident
Atent, perquè el podrit present no viurà eternament (2)

Germans petits que s'il·luminen amb la claror del 36
partint el bloc massís del desencís i la foscor.
Al barri tots saben que el negre és color
i s'aixequen vencedors a cada cop
amb l'honor de l'insubmís.
Compromís; paraules que no estan de moda.
In extremis, posant pals a les rodes.
La solidaritat: la tendresa dels barris.
La ingenuïtat és la disfressa dels pèrfids.
Cascos, escuts... vol dir solitud
Do it yourself significa plenitud
Milers de cervells que es qüestionen magnitud
I si agafen les regnes trenquen l'esclavitud.

Porten la societat a un coma induït.
Ho diu la tele, just do it,
som el curtcircuit del genoma
La metàstasi d'un càncer benigne
som el signe que es propaga per una vida digna.

Malviuen sense representació formal
rebel·lant-se contra el mal de la ignomínia cultural i absurda
que els hauria glorificat per resultats d'uns testos Mensa:
És la dansa dels orfes d'occident saltant la línia.

Amaguen piles d'ampolles buides i gasolina
en pisos on no trobaràs paroxetina ni prozac.
Alguns són hackers que llegeixen fins les tantes
s'amaguen com Houdini el mag entre el fum del tabac.
Van de negre perquè tenen dol perpetu
t'odien, es clar, "butru" superflu adicte al "fatu".
Els sobre ímpetu i mala bava, descuida,
grava a la puta retina que viuen per donar pel sac.

En manis per Palestina o tancats en facultats,
segellant caixers, pintant carrers, teixint afinitats,
Editen diaris, revistes i poesia insurrecta
tenen tacte i olfacte
diuen que són una secta, però...
Ningú no representa els orfes d'occident.
Saben qui els explota i qui és el delinqüent.
Ningú compra la ment d'un orfe d'occident
Atent perquè el podrit present no viurà eternament.








 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de març de 2017

Toni Prat.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

2 de març de 2017

Foix i el seu temps. Gabriel Ferrater. Quaderns Crema. 1987.


Transcripció de cinc conferències que el seu autor donà a la Universitat de Barcelona els cursos 1965-66 i 1966-67. També els apunts de classe d’un dels seus alumnes, el doctor Joan Alegret. 
A cura del seu germà, en Joan Ferraté, aquest volum permet seguir el fil enraonat d’aquest poeta, traductor i professor de lingüística i crítica literària sobre un dels escriptors més importants del segle XX a Catalunya. U-na de-lí-ci-a. 

“El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Sanit-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”. 

Aquest volum de cent setze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres signats i plens de marques del pare”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 de febrer de 2017

Óssip Mandelstam. Poemes.


33

Beso el verd enganxós de les fulles,
la promesa de l’herba que creix,
porto als llavis la terra perjura,
mare d’àlbers, violes, muguets.

Creixo en força i els ulls se m’enceguen,
subjugant per les dòcils arrels.
¿Tanta ufana del parc no exagera
amb aquesta bullícia esplendent?

Les granotes, granets de mercuri,
s’entrellacen en bola de veus,
les branques fan rams i els efluvis
vaporosos fan somnis de llet.

30 d’abril de 1937






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

15 de febrer de 2017

Curs de filosofia en sis hores i quart. Witold Gombrowicz. Edicions 62. 1997.



Repàs esquemàtic, fins i tot aforístic o telegràfic, per alguns dels noms del pensament modern, començant per Kant i acabant per Marx. 
Itinerari que mostra la filosofia des d’un punt de vista personalíssim, subjectiu i, sobretot i moltes gràcies, gens dogmàtic ni alliçonador, és a dir, calm. 

“És la fortuna de tota filosofia. No hi ha cap sistema que duri. A través de la filosofia, la consciència humana tal com va avançant es descobreix a si mateixa. És el que dirà magníficament Hegel. 
—No és pas el cas de demanar si cal fer filosofia o no. Fem filosofia perquè és obligatori. És fatal. La nostra consciència es planteja qüestions i cal intentar resoldre-les. La filosofia és una cosa obligatòria. 
Quina era la visió més profunda del món al segle XVIII? La trobem en Kant, sense el qual seria impossible conèixer el desenvolupament de la consciència a través dels segles. Cal la filosofia per tenir una visió global de la cultura. És important per als escriptors.
La filosofia permet d’organitzar la pròpia cultura, d’introduir un ordre, de reorientar-se, d’obtenir una seguretat intel·lectual”. 

Aquest volum de noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig trobar en una biblioteca de pura casualitat i que-bé-que-fos-la-casualitat-que-m'hi-portà".










Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

9 de febrer de 2017

Montse Caralt. De l'ànima. Sexualitat humida.


Tendresa sinuosa despertant els llavis més càlids dels éssers meravellats. Color rogenc de la pell més íntima, dermis suau exaltant substàncies que desencadenen ritmes profunds, trencats. L'entonació melòdica dels cossos units per l'alè calent submergeixen els pensaments en la més sensata inòpia, despreocupació i alhora elegància del plaer. L'excitació dels malucs desvetlla el temperament de l'ànima, desperta, esperant, desitjosa.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

1 de febrer de 2017

Joan Brossa. Novel·la.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

25 de gener de 2017

Àlbum Foix. Una successió d’instants. A cura de Joan de Déu Domènech i de Vinyet Panyella. Quaderns Crema. 1990.


Repàs per la vida i l’obra d'en J. V. Foix a partir d’il·lustracions, textos seus —molt d’inèdits— i d’altres autors que el descriuen i l’expliquen. També la seva època i els seus contemporanis, les seves idees i la seva quotidianitat. 
Collage d’imatges i textos per assaborir el confiter més conegut de la vila de Sarrià. 

“Ésser a l’avantguarda no vol pas dir ésser de l’Avantguarda ni tan solament d’avançada. No hi ha hora ianqui, brasilera, eslava o hindú. Cadascú és la seva pròpia avantguarda, quan cadascú és ell. L’home, de naixença, és universal i poliglot, i, a la vegada, arrelat i monolingüe, que no vol pas dir monolític. No us fieu massa, però, dels qui canvien d’estil com la Madroneta de la tintoreria de pentinat, per anar a la moda. La vella de can Faci solia dir que, la moda, se l’ha de fer un per a ell mateix. L’evolució o el canvi d’estil han d’ésser provocats per necessitat o per urgència especuladora. O per pràctiques de renovellament o d’aplicació teòrica. Allò que no admet hom és la pensada de l’impotent. Tot artista pot tenir els seus estils. Vists i guaitats de lluny, en l’espai i en el temps, en fan un de sol, personal. Els híbrids, si n’hi ha, no compten per al crític amb responsabilitat. Quan fa nit, escolta els sons subtils que no saps d’on surten, els remoreigs del fullatge, el cant —o el plany— dels ocells tardans i dels amfibis, i aquelles veus llunyanes que no sabeu mai aclarir si coneixeu però que us plau d’oir, i la fressa pròpia de la solitud. Oblideu els qui fan córrer el que no dius, en llurs escrits rondallers, històries capcioses i insidioses, o en entrevistes falsejades. Ni la veu de falset de l’imperit marxant”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest escriptoràs que vaig descobrir a l’adolescència i no-ha-marxat-mai-de-cap-manera-del-meu-costat, editat per aquesta col·lecció d'àlbums espaterrants que editava Quaderns Crema”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de gener de 2017

Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Ezin esan.


Ezin da esan Libertatea, ezin da esan Berdintasuna,
ezin da esan Anaitasuna, ezin esan.
Ez zuhaitz ez erreka ez bihotz.
Ahaztu egin da antzinako legea.

Uholak eraman du hitzen eta gauzen arteko zubia.
Ezin zaio esan tiranoak erabaki irizten dionari heriotza.
Ezin da esan norbait falta dugunean,
oroitzapen txikienak odolusten gaituenean.

Inperfektua da hizkuntza, higatu egin dira zeinuak
errotarri zaharrak bezala, ibiliaren ibiliz. Horregatik,

ezin da esan Maitasuna, ezin da esan Edertasuna,
ezin da esan Elkartasuna, ezin esan.
Ez zuhaitz ez erreka ez bihotz.
Ahaztu egin da antzinako legea.

Alabaina «ene maitea» zure ahotik entzutean
aitor dut zirrara eragiten didala,
dela egia, dela gezurra.


Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera 

No es pot dir

No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
quan ens dessagna el record més petit.

La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,

no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Però quan sento que dius “amor meu”
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de gener de 2017

La vida plural de Fernando Pessoa. Ángel Crespo. Seix Barral. 1988.


Itinerari per la vida i l’obra d’aquest polièdric escriptor portuguès i tot el seu reguitzell d’heterònims.
Lúcid i documentat assaig escrit per aquest poeta, assagista, traductor i crític que tan bé coneixia Pessoa i tots els seus derivats. No, no deu ser el llibre definitiu d’en Pessoa però s’hi acosta. 

“La filosofía sólo le interesaba como arte y no como pretendida descubridora de una verdad —ni siquiera de una verdad exculsivamente racional— en la que no creyó nunca. Es lo que expresa muy bien Javier Urdanibia con estas iluminadoras palabras: A pesar de sus abundantes lecturas filosóficas clásicas, podrá decirse que los fragmentos filosóficos (...) proceden todos de fechas tan tempranas como 1906, en la que el poeta tenía dieciocho años y se matriculó en el Curso Superior de Letras. Ciertamente, por entonces debía estar, por razón de sus estudios, volcado en lecturas i reflexiones filosóficas. Pero también más tarde, en 1915 y en 1916, hay reactivación en la escritura de notas de filosofía. Precisamente en esta segunda cresta productiva, Pessoa escribió casi todo lo de sus heterónimos filósofos, António Mora y Rafael Baldaya, años de intsensidad creativa, los años de Orpheu y el suicidio de Sá-Carneiro. La práctica heteronímica llevó a Pessoa a la redacción de notas de filosofía. Pero no es esto lo importante, ni sobre estos datos puede levantarse una polémica entre literatura y filosofía, sino de qué forma la filosofía animó a la creación poética, como en los casos, por supuesto, de Dante y Petrarca, por no citar sino dos de los más conocidos. Es algo que ignoraba Pessoa cuando escribió, probablemente el año 1910, una larga nota cuyas primeras palabras son éstas: Yo era un poeta impulsado por la filosofía, no un filósosfo dotado de facultades poéticas”. 

Aquest volum de tres-centes vint pàgines quedarà al piló de “llibres que en David Serrador va trobar al Mercat de Vic del dissabte i em va dir corre-vés-i-veuràs-què-hi-ha”.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

4 de gener de 2017

J. V. Foix. Gertrudis. Diari 1918 (fragments).


Per a Carles Riba

Quan érem a la font tots dos, un missatger del rei m'ha dit que hi havia guerra. He pres la meva arma, i l'home de la carota de gegant no em vol deixar passar. En allargar-li tu una flor, havia desaparegut. Tu no li donaves, però, una flor sinó la meva arma amb la qual m'hauria pogut occir. ¿On és l'arma? ¿On és la flor? A l'home de la carota de gegant l'he vist avui penjat al portal de la Seu de Manresa fent una ganyota agònica. Però al fons del gorg de les seves pupil·les t'he vist a tu amb la flor als llavis i l'arma al braç ¿Per què m'has deixat, Gertrudis?





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de desembre de 2016

Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Joan Vinyoli / Miquel Martí i Pol. Editorial Empúries. 1987.


Relació epistolar entre el sobrevalorat M. Martí i Pol i l’infravalorat Joan Vinyoli que va del mes de maig del 1977 al mes de juny del 1983. Cartes que contenen des de la quotidianitat fins a profundes reflexions sobre la poesia. 
Un assaig sobre l’amistat i l’acte creatiu que ens ha agradat molt de rellegir. 

“Com que ja tinc anys, em sento més vell del que sóc, potser per la intensa vida que he portat, no tinc gaire salut i sóc massa apassionat, hipersensible i excitable —i, a més, tinc una determinada concepció de la vida sobre la qual no puc ara estendre’m—, podria molt ben ser que, un cop publicats A hores petites, els Cant d’Abelone, l’Antologia poètica de la sèrie de l’Aymà (tria i pròleg de Feliu Formosa) i la meva traducció de quaranta / cinquants poemes de Rilke, plegués d’escriure i em dediqués totalment a estudiar, meditar i contemplar en un sentit que jo em sé, que no vol dir fer el badoc, sinó tot el contrari”. 

Aquest volum de cent vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’enyorada col·lecció Tros de paper de l’Editorial Empúries”.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

21 de desembre de 2016

Chema Madoz.














Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 de desembre de 2016

Catul. Poemes.


XVI

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Traducció d'Antoni Seva

Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent. Car, al poeta piadós, sí, li escau de ser cast; els seus versos, no cal pas que ho siguin: aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia si són una mica lascius i no gaire decents i poden excitar la pruïja no dic dels joves, sinó dels homes peluts que ja no poden bellugar el llom endurit. Vosaltres, perquè heu llegit allò de molts milers de petons, ¿em teniu per poc mascle? Us la fotré pel cul, jo, i per la boca.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de desembre de 2016

Wittgenstein: integritat i transcendència. Miquel Tresserras. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2003.


Compendi de les idees i pensaments d’un dels filòsofs més importants del segle XX que, juntament amb Bertrand Russell, impulsà l’anomenat tomb lingüístic
L’objecte d’estudi de la filosofia de Wittgenstein fou el llenguatge, l’eina bàsica del pensament, i fou el llengatge l’epicentre de tot el seu pensament. 

“El recorregut a través del pensament de Wittgenstein ha posat en evidència la relació que hi ha entre el llenguatge i molts dels problemes filosòfics tradicionals. Ha indicat una manera d’emprendre la crítica de les formes del llenguatge que ens confonen, que embrollen el nostre pensament i ens capfiquen, o ens fereixen perquè no diuen res. Amb Wittgenstein hem hagut de tractar del llenguatge en tota la seva amplitud i, en conseqüència, hem hagut de discutir el valor del discurs que aflueix quan s’intenten traspassar els límits d’allò que es pot dir amb claredat. Per això, i perquè era un dels objectius del nostre treball, ens hem entretingut d’una manera especial en les característiques del llenguatge religiós, que té una fragilitat peculiar, distinta de la resta de jocs lingüístics. A més a més, hem intentat explorar el camp misteriós del silenci que s’imposa quan el llenguatge ha arribat a la seva última frontera”.

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no ens cansaríem de rellegir i recomanar”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

1 de desembre de 2016

Perejaume. Pagèsiques.


¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món?
¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou
en el món per fer majestat de cada imatge,
per ser únicament món, prodigiosament món,
indiscriminadament món?
¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 de novembre de 2016

Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli. Miquel de Palol. Columna Edicions. 2006.


Breu assaig sobre la coneixença personal i les opinions de l’autor sobre els poetes Salvador Espriu i Joan Vinyoli. També reflecteixen una època i unes idees preconcebudes que circulaven en vides seves i més enllà de les seves morts. 
Espriu i Vinyoli són dos poetes antagònics que es complementen, allò que li mancava a un li sobrava a l’altre i allò que li sobrava a l’altre li mancava a un, suposant que s’haguéssin de complementar o que sobrin i faltin coses, que ja és molt suposar. 

“Un dels destins dels clàssics és tornar-se models a consumir, i en aquest sentit els dos poetes no han estat una excepció. Però Espriu pret-à-porter és un trajo estilístic que no li està bé a gairebé ningú; el poeta que tan bé sap acompanyar el lector, com a exemple resulta una mala companyia. Dels espriuans de primera hora en queda poca cosa, potser també perquè no en van prendre els aspectes adequats. No en va, quan jo era jove, dir que un poema espriuejava era acotar-lo negativament, de forma despectiva fins i tot; dir-ho d’un poeta era desqualificar-lo. I no dic que ara no hi hagi espriuans, però em sembla evident que les traces són poc visibles en l’obra de cap dels poetes actualment en plena forma. 
En canvi, curiosament -o potser no tant-, Vinyoli és el poeta més influent de l’actualitat. Hi ha vinyolians que en totes les generacions, al marge del bon enteniment, al marge que, com és habitual, un en discuiteix a un altre la visió. En aquest sentit no crec que es pugui parlar d’una escola vinyoliana -com en algun punt hi ha hagut el miratge, efímer per sort, d’una escola carneriana-, sinó d’una subtil i variada presència profunda entre els qui l’han entès i incorporat cadascú a la seva manera”.

Aquest volum de setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de poetes escrits per poetes”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 de novembre de 2016

Toni Prat.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

9 de novembre de 2016

Milo De Angelis. Tema de l’adéu.


Cresce l’ansia nei bicchieri
dal tuo turbine segreto alla luce
verde del reparto, ai corridoi,
al vetro sbarrato, all’addio
con le ciglia asciutte, questa morte
che non più tempo.


Traducció d’en Joan-Elies Adell

Creix l’angoixa en els gots
des del teu remolí secret fins a la llum
verda de la secció de l’hospital, fins als passadissos,
fins al vidre barrat, fins a l’adéu
amb les pestanyes eixutes, aquesta mort
que ja no té més temps.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

3 de novembre de 2016

Per què llegir els clàssics. Italo Calvino. Edicions 62.

Itinerari per autors i obres de tots els temps, des de l’Odissea fins a Cesare Pavese, que Calvino desgrana, explica, justifica i contextualitza. I no, no és ben bé un cànon, és una mostra de la capacitat lectora i analítica del seu autor. 
“Per escriure breu, la invenció fonamental de Borges, que també va significar la invenció d’ell mateix com a narrador, l’ou de Colom que li va permetre superar el bloqueig que li impedia, fins als quaranta anys, passar de la prosa assagística a la prosa narrativa, va ser fingir que el llibre que volia escriure ja estava escrit, escrit per un altre, per un hipotètic autor desconegut, un autor d’una altra llengua, d’una altra cultura, i descriure, resumir, recensionar aquest llibre hipotètic”. 
Aquest volum de tres-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen d’altres llibres que parlen d’altres llibres que parlen d’altres llibres”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 d’octubre de 2016

Sílvia Romero i Olea. ABCdari poètic.


Ombrejant el llac,
aletejava rabent
entre les fines corbes
d'un esquelet vegetal.

El sol lluïa.

L'aigua feia espill,
amb reflex enlluernador,
del llunyà record
del teu anhelat somriure.

El sol brillava.

En tancar el llibre de versos,
embriagada,
satisfeta,
et sabia al meu costat
malgrat la distància
i l'eternitat.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

20 d’octubre de 2016

A manera de tascó. Notes sobre literatura. Vicent Alonso. Universitat de València. 2012.

Recull d’articles publicats a diaris i revistes diverses que aquest poeta, assagista i traductor del País Valencià divideix, per publicar-los en forma de llibre, en tres grans blocs: Llibres i dèries, Contra el mal de viure i A la manera de tascó. 
Tots ells tracten de la lletra impresa, és a dir de la vida, i de la relació que el seu autor hi manté. Aiguabarreig de vida i literatura, obres i vivències, noms i records, punt de partida a moltes altres lectures. 

“Potser són els poetes els qui amb més freqüència posen a prova el que fan. Quin poeta no s’ha parat un moment a escriure versos sobre l’essència de la poesia? Quin poeta, en la recerca del motius darrers de la seua obra, no ha confessat dubtes de pes sobre el gènere que practica? És cert que aprofitar la literatura per a reflexionar sobre la mateixa literatura no és patrimoni exclusiu dels poetes. Novel·listes, assagistes, contistes, etc. ho fan amb major o menor obstinació, però en el territori de la poesia aquests interrogants, dirigits al cor mateix de l’ofici, no esperen a ser formulats amb motiu de les habituals reflexions sobre la creació, sinó que es presenten durant l’exercici de la mateixa creació”. 

Aquest volum de tres-centes vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-sobre-llibres-que-permeten-una-lectura-en-paral·lel-amb-altres-llibres”.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 d’octubre de 2016

Joan Brossa. Elegia al Che.




 






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

6 d’octubre de 2016

M. V. Marcial. Epigrames.


Traducció d'Antoni Cobos 

45
Si Febus va fugir de la taula i del sopar de Tiestes, no ho sé. Nosaltres, però, fugim de la teva, Ligurí.
I això que és esplèndida i plena de menjars magnífics, però, quan tu recites, res no pot ser agradable.
No vull que em posis un turbot o un roger de dues lliures, no vull bolets, no vull ostres. Calla!

35
Les set clèpsidres que demanaves amb veu poderosa, el jutge te les ha concedides, Cecilià, a contracor.
Tu, però, parles molt i molta estona i, mig inclinat, beus aigua tèbia en ampolles de vidre.
Per saciar, d’una vegada, la teva set i la teva xerrera et preguem que beguis directament, Cecilià, de la clèpsidra.

3
Per què no t’envio, Pontilià, els meus llibres? Perquè tu no m’enviïs, Pontilià, els teus.

65
“Fes epigrames en hexàmetres”, sé que diu en Tuca. Tuca, això sol passar i, a més, Tuca, és permès.
“Però aquest és llarg”. També sol passar i és, Tuca, permès. Si t’agraden més els breus, llegeix només els dístics.
Fem un tracte: que tu puguis saltar-te els epigrames llargs, i jo pugui, Tuca, escriure’ls.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de setembre de 2016

Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental. José Mª Valverde. Editorial Ariel. 1993.


Repàs de la història de la filosofia occidental, des dels anomenats pre-socràtics fins al postmodernisme. Noms i corrents de pensament claus que es qüestionen allò que és el món des de que el món és món i fins ara mateix.
“Nietzsche, en efecto, se hace cargo plenamente del carácter lingüístico del pensar —conciencia que habíamos señalado que alboreó en algunos románticos alemanes, Herder, Humboldt, etc., un tanto extramuros de la filosofía—. Pero él lo expresa sin entusiasmo y con cierta ambigüedad, percibiendo fríamente que el lenguaje es un límite por lo mismo que es la posibilidad: hay que aceptarlo, aunque toda palabra es un prejuicio, si se quiere pensar. En los papeles póstumos de que se extrajo la colección titulada La voluntad de poder se encuentra esta frase: Tenemos que dejar de pensar si nos negamos a hacerlo bajo la coerción del lenguaje; pues no podemos ir más allá de la duda que pregunta si el límite que vemos es realmente el límite. Nietzsche se queja, pero acepta el lenguaje, aunque usarlo sea rebajarse. En otro momento anterior escribía: No nos estimamos bastante cuando nos comunicamos. Las experiencias que atravesamos no son parlantes. No podrían comunicarse aunque quisieran, porque les falta la palabra. Nosotros estamos ya fuera de las cosas para las cuales tenemos palabra. En todo discurso hay un grano de desprecio. Parece que el lenguaje se ha inventado sólo para las cosas mediocres, medianas, comunicables. Con el lenguaje el que habla se vulgariza ya. Esto forma parte de una moral para sordomudos y otros filósofos”.
 
Aquest volum de tres-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig trobar a la biblioteca Joan Triadú de Vic quan en buscava altres”.
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

22 de setembre de 2016

Joan Salvat-Papasseit. Óssa menor. Nocturn per a acordió.


A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

15 de setembre de 2016

Les històries naturals. Joan Perucho. Edicions 62. 1983.



Novel·la d’aventures on n’Antoni de Montpalau, un científic il·lustrat i liberal, va a la recerca del vampir Onofre de Dip. Entremig es troba amb les guerres carlines que enfronten liberals i carlins. 
El llibre més conegut del bibliòfil Joan Perucho on queden reflecties totes les seves dèries. 

“Se sentí un corc rosegant la fusta. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna. L’ombra oscil·lava, com les ales d’una monstruosa rata-pinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l’alta figura d’un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà devers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d’esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà, en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca, dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes de boc”. 

Aquest volum de dues-centes vint pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em vaig endur al sud d’Itàlia i que sempre més quedarà relacionat amb aquesta geografia”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de setembre de 2016

Chema Madoz.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de juny de 2016

Walt Withman. reduccions 107. Uncollected poems.


[I AM THE POET]

I am the poet of reality
I say the earth is not an echo
Nor man an apparition;
But that all the things seen are real,
The witness and albic dawn of things equally real
I have split the earth and the hard coal and rocks
and the solid bed of the sea
And went down to reconnoiter there a long time,
And bring back a report,
And I understand that those are positive and dense every one
And that what they seem to the child they are
[And the world is no joke,
Nor any part of it a sham]


Traducció de Jaume C. Pons Alorda

[JO SÓC EL POETA]

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

23 de juny de 2016

Los descubridores. La naturaleza y la sociedad. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1997.



S’hi explica el descobriment de la naturalesa (la flora, la fauna i el propi cos) i el desenvolupament del coneixement científic. També el coneixement de la prehistòria, la història, la sociologia, les matemàtiques i l’astronomia. 
Fascinant itinerari de fets i idees concretes que han acompanyat la humanitat durant segles i que, encara ara, estem desgranant. 

“Parece que no era la fuerza de los hechos sino una preocupación estética y metafísica lo que empujaba a Copérinco. Se le ocurrió que un sistema diferente podía resultar mucho más hermoso. Poseía una mente extraodinariamente inquieta y una atrevida imaginación, pero su carrera no tuvo nada de extraodinario. Si bien no llegó nunca a tomar las órdenes sagradas, realizó cómodamente todas sus actividades en el seno de la iglesia. Y fue la iglesia la que posibilitó su dedicación a varias tareas intelectuales y artísticas”. 

Aquest volum de set-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’acompanyen d’una amplíssima bibliografia per a qui vulgui anar a les matexies fonts on ha anat a abeurar-se l’autor”.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

16 de juny de 2016

J. V. Foix. Del “Diari 1918”.


Hem arrambat un bidó curull de sal granada al tronc mort de l’alzina que hi ha davant la casa del calderer, a la sortida del passatge. Hem enquitranat dues posts velles bransolejants en un tou de ramatges d’eucaliptus i hem calat foc a un manyoc de versos meus que no havíem sabut interpretar. L’Elvira m’ha dit si volia anar a collir glans als Clots. Jo, distret tot mirant com la seva mare encubellava davantals en aigües àcides, i sense dir-li, com cada vespre, adéu, he desfermat el cavall, li he embenat els ulls i m’he esgarriat per l’ombra espessa dels arbres que voregen la carretera i dels quals pengen les esferes de vidre on fermenten els tints.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de juny de 2016

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària. Xavier Pla. Quaderns Crema. 1997.


Adaptació alleugerida de la tesi El concepte d’escriptura en l’obra de Josep Pla que el seu autor va presentar a la Universitat de la Sorbona l’octubre de 1996. Aquest és un assaig que enuncia i descabdella, com cap altre ha fet fins ara, les idees centrals i de fons de l’obra de l’escriptor empordanès. Un llibre de referència per situar-se en l’univers planià, ple de referències i caminois que es van multiplicant. 

“El dietari forma part del que habitualment es coneix com els gèneres no ficcionals de les escriptures del jo. Forma sense forma, exemple d’escriptura arbitrària lliurada a l’atzar i als capricis de l’escriptor, les contradiccions i les dificultats de caracterització i de sistematització del dietari són d’una gran complexitat. Estretament lligat al concepte de discontinuïtat, el diari íntim és un exemple d’escriptura fragmentària que sembla anunciar-se com l’única forma d’expressió literària capaç de reflectir un món que ha esdevingut, consegüentment, fragmentat i descompost. Durant molt de temps desconegut i de vegades injustament associat a conceptes com el d’imperfecció, el dietari s’ha convertit, al llarg del segle XX, en una veritable forma literària practicada pels més grans escriptors europeus, amb un auge especial durant el període històric que va entre la primera i la segona Guerra Mundial”. 

Aquest volum de cinc-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest autor que m’agrada tant i tant i des de fa tants i tants anys”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

2 de juny de 2016

Toni Prat.















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de maig de 2016

Rainer Maria Rilke. Lösch mir die Augen aus.


Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füsse kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.


Traducció d'en Joan Vinyoli

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.










Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de maig de 2016

Cartes a un jove poeta. Rainer Maria Rilke. Edicions 62. 1995.


Recull de deu cartes adreçades a en Franz Xaver Kappus, escrites entre el febrer de 1903 i el desembre de 1908, però que no van ser publicades fins tres anys després de la mort del seu autor, el 1929. 
En elles s’hi mostra la seva visió del món i la seva concepció de l’art. Consells, idees, fites i camins per desxifrar la complexitat. Tot i que adreçades a un sol lector, tenen un caire universal i són un clàssic de la literatura de tots els temps. 

“I li repeteixo el meu prec: com menys llegeixi coses de crítica literària o estètica millor anirà. O es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes en llur enduriment desmenjat, o són hàbils jocs de paraules dels qui avui en surt una opinió i demà la contrària. Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a d’altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment en ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea”. 

Aquest volum de vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens regalà el pare als tres germans i que guardo com un tresor”.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 de maig de 2016

Anna Miralpeix Llobet. El silenci ja hi era. Estàtic 4.


I de molt lluny,
la remor de l'autovia persistent.
Esmorteïda pel lladruc emmandrit d'algun gos desvagat
o la melodia imprevisible de les esquelles.
El cloquejar de les gallines
fa de coixí a la quietud dels arbres i dels núvols.
Dissimulen la seva condició de canviants
i la meva.

I, des d'aquí,
m'adono prou de quin desordre hi ha,
en quin batec retruny la vida que hem triat
amb massa pressa,
marbres silents que empresonen mirades.
Preguntes que es dissipen al paisatge
i a cada pas un mot sota una pedra.



         Il·lustració d'Elisenda Soler




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

5 de maig de 2016

Joan Brossa. Pilota.
















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

28 d’abril de 2016

Rere les línies. Sobre la lectura contemporània. Daniel Cassany. Editorial Empúries. 2006.


Assaig sobre la literacitat crítica, és a dir la capacitat dels lectors per interpretar les intencions últimes dels textos que llegeixen. Necessària, sobretot, en l’era digital on la diversitat de llengües, suports, nivells i registres exigeixen que prenguem més precaucions.
L’autor, practicant amb l’exemple, introdueix al seu discurs tres mentides deliberades que haurem de descobrir.
Qui vulgui més tasses, al final del volum trobarà una abundant i generosa bibliografia. 

“Tot té un punt de vista, una ideologia, una mirada parcial, uns interessos. No hi ha cap mirada neta. El biaix és omnipresent. Fins i tot sense malícia o intenció, la mirada és local i particular. Com a autors, només som un petit ésser que contempla el planeta des de casa seva. Com a lectors, som com un pollet de granja, confós, il·luminat per centenars de bombetes d’infrarojos que dibuixen ombres al sol des de mil angles”. 

Aquest llibre de dues-centes setanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres i de com els llegim”.










Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 d’abril de 2016

M. V. Marcial. Epigrames.


Traducció d'Antoni Cobos


57
Quina noia jo voldria i quina no, Flac, em preguntes?
No la vull ni massa fàcil ni massa difícil.
M’agrada allò que està al mig, entre una cosa i l’altra.
Ni vull allò que tortura ni vull allò que empatxa.

83
El teu gosset et llepa, Manneia, la cara i els llavis.
No m’estranya, si al teu gos li agrada menjar merda. 

88
No recites res, Mamerc, i vols semblar un poeta.
Sigues el que vulguis, mentre no recitis.

44
¿Vols saber què passa que ningú no se t’acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l’esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigressa enfurismada
perquè li han pres els cadells
ni l’escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sofriments?
Recites quan m’estic dret i recites quan m’assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M’escapo cap a les termes: et sento a cau d’orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: m’entretens quan hi vaig.
Em disposo a sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me’n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 d’abril de 2016

Palomar. Italo Calvino. Edicions 62. 1999.


En Palomar és un home atent i observador, minuciós i analític, de la realitat que l’envolta. Tot ho passa dels ulls al pensament. El seu embadocament és reflexiu, reposat. 
Aquesta novel·la curta és una delícia per les múltiples descripcions que conté i el tempo que transmet al lector, massa mal acostumat a les presses, també a l’hora de llegir. 

“La mar està suaument encrespada i les ones menudes baten la vorera sorrenca. El senyor Palomar està dret a la vorera i mira una ona. No és que estigui absort en la contemplació de les ones. No està absort perquè sap bé allò que fa: vol mirar una ona i la mira. No està contemplant, perquè a la contemplació cal un temperament adequat, un estat d’ànim adequat i una confluència adequada de circumstàncies externes: i encara que per principis el senyor Palomar no tingui res en contra de la contemplació, per a ell no es verifiquen, ara, cap d’aquestes tres condicions. És a dir, no pretén mirar les onades, sinó una única ona i prou: com que vol evitar les sensacions vagues, per a cada acte seu es proposa un objecte limitat i precís”. 

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor italià que m’agrada tant i tantes bones estones m’ha fet passar”.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

7 d’abril de 2016

Quimi Portet. Ós bipolar.


Quan calla el piano, renilla la nit
el seu renill d'aire comprimit.
A places horribles, pixen gossets mudats
i panseixen les floretes dels jardins.

Hibernat, planifica el seu futur l'ós bipolar;
dolçament, avalua el diagnòstic dels doctors;
és feliç, somnolent sota l'aurora boreal;
dins el cau, deixa la ment divagar per mons millors.

Dones femenines i homes masculins
reciclen  residus radioactius
i torna el piano, s'evapora la nit,
hi ha gossets milionaris adormits.

Cau la neu, blanca i pura com les illes de l'Egeu;
lentament, s'esmicolen les glaceres dins del mar;
xiula el vent, melodies inquietants en sol menor;
canta l'ós, la tornada del seu himne bipolar.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 de març de 2016

Llibre de les bèsties. Ramon Llull. Proa. 2015.


Ramon Llull és el pare fundador de la llengua catalana literària i aquest és un dels seus llibres més coneguts i assequibles. Forma part del Llibre de les meravelles i sembla inspirat amb Le roman de Renart i el Kaila wa dimna, ambós faules d’animals procedents del clàssic sànscrit Panchatantra. Que n’és de bèstia l’exercici del poder i que poc ha canviat amb els segles. 
El text original s’acara amb la versió moderna que signa en Miquel Desclot i les belles il·lustracions són obra d’en Perico Pastor. 

“Molt desplach a Na Renart e a sos companyons com no foren del consell del rey et en aquell punt Na Renart conçebé en son coratge tració et desirá la mort del rey. Et dix aquestes paraules al Aurifany: 
-De aquí avant gran enemistat será enfre les besties que menuguen carn et les besties que menuguen erba; cor lo rey e sos consellers menjen carn et vosaltres no havets en son consell nenguna bestia que sia de vostra natura ni que vostre dret mantingue”. 




Aquest volum de dues-centes set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no ens cansem de rellegir”.




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

25 de març de 2016

Chema Madoz.





















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 de març de 2016

Francis Ponge. Le parti pris des choses. Le cycle des saisons.


Las de s'être contractés tout l'hiver les arbres tout à coup se flattent d'être dupes. Ils ne peuvent plus y tenir: ils lâchent leurs paroles, un flot, un vomissement de vert. Ils tâchent d'aboutir à une feuillaison complète de paroles. Tant pis! Cela s'ordonnera comme cela pourra! Mais, en réalité, cela s'ordonne! Aucune liberté dans la feuillaison... Ils lancent, du moins le croient-ils, n'importe quelles paroles, lancent des tiges pour y suspendre encore des paroles: nos troncs, pensent-ils, sont là pour tout assumer. Ils s'efforcent à se cacher, à se confondre les uns dans les autres. Ils croient pouvoir dire tout, recouvrir entièrement le monde de paroles variées: ils ne disent que “les arbres”. Incapables même de retenir les oiseaux qui repartent d'eux, alors qu'ils se réjouissaient d'avoir produit de si étranges fleurs. Toujours la même feuille, toujours le même mode de dépliement, et la même limite, toujours des feuilles symétriques à elles-mêmes, symétriquement suspendues! Tente encore une feuille! —La même! Encore une autre! La même! Rien en somme ne saurait les arrêter que soudain cette remarque: “L'on ne sort pas des arbres par des moyens d'arbres”. Une nouvelle lassitude, et un nouveau retournement moral. “Laissons tout ça jaunir, et tomber. Vienne le taciturne état, le dépouillement, I'AUTOMNE”.


Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja 

El partit pres de les coses. El cicle de les estacions.

Cansats d’estar-se arraulits tot l’hivern, els arbres s’exclamen tot d’una d’haver estat enganyats. No es poden aguantar més: amollen les paraules, un doll, un vòmit de verd. Intenten d’assolir una foliació completa de paraules. Tant se val! Ja s’ordenarà com podrà! I, en realitat, tot s’ordena. No hi ha gens de llibertat en la foliació... Llancen, o creuen llançar, paraules qualssevol, llancen tiges per penjar-hi més paraules: els nostres troncs —pensen— hi són per assumir-ho tot. I intenten de tapar-se, de confondre’s els uns en els altres. Creuen poder dir-ho tot, recobrir el món sencer de paraules variades: i només diuen “els arbres”. Són incapaços fins i tot de retenir els ocells, que s’envolen tot seguit, mentre que es jactaven d’haver produït flors tan estranyes. Sempre la mateixa fulla, sempre la mateixa forma de desplegar-se, i el mateix límit, sempre fulles simètriques a elles mateixes, simètricament penjades! Prova de fer-ne una altra —La mateixa! Vinga, una altra! La mateixa! Res, al cap i a la fi, no podrà aturar-los sinó, de sobte, aquella observació: “No se surt dels arbres amb mitjans d’arbres”. Una nova lassitud, i un nou capgirell moral. “Deixem que tot s’esgrogueeixi i caigui. Vinga el taciturn estat, el despullament, la TARDOR”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

10 de març de 2016

La escultura: procesos y principios. Rudolf Wittkower. Alianza Editorial. 2008.


Com la Història de l’art de l’Ernst Gombrich aquest llibre és un clàssic de l’escultura. El seu autor, expert en renaixement i barroc, recull en aquest volum tot un seguit de conferències que impartí a la Universitat de Cambridge i que parteixen de l’antiguitat fins arribar a ple segle XX. 

“La respuesta de Miguel Ángel fue cortés, si bien breve, y no ocultó totalmente su disgusto hacia esa clase de juegos de sociedad, tan intelectuales y que tanto tiempo requerían. Tales disputas llevan más tiempo que la ejecución de estatuas, escribió. Pero hizo una observación, no obstante, que es de particular interés, aunque dudo que la consideren ustedes una gran revelación: Por escultura entiendo aquello que se hace a fuerza de quitar (per forza di levare), pues lo que se hace a fuerza de añadir (per via di porre -es decir, de moldear) se asemeja más bien a la pintura

Aquest volum de tres-centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que continuen una lleixa que tenia abandonada i que vull omplir i omplir i omplir per força d’afegir”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

3 de març de 2016

V. A. Estellés. Exili d’Ovidi.


III

celebraré la teua mort amb un crit d'alegria.
cantaré com damunt el cos d'una dona estimada!
celebraré la teua mort com el naixement de la meua pàtria.
des del lloc de la terra on es troben, els meus ossos
hauran de cantar la joia de la teua mort, oh molt més que cruel,
florits amb flames impensades, la meua pols cantarà per mi,
si és que jo no puc cantar aleshores l'ocasió febril de
la teua mort, tu que has de ser el més mort, en morir-te,
en deixar de signar els decrets, les sentències de mort,
en deixar de manar els registres i els greuges antics,
la llibertat pujarà a les finestres diürnes, i el sol
arribarà als tenebrosos racons dels exilis llunyans...






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

25 de febrer de 2016

Dotze mestres. Maurici Serrahima. Edicions Destino. 1972.


Els mestres són Verdaguer, Oller, Vayreda, Casellas, Ruyra, Maragall, Bertrana, Català, Carner, Gaziel, Riba i Sagarra. En podrien ser molts altres però aquests són alguns dels imprescindibles per saber d’on venim, literàriament parlant. Tots ells van néixer a mitjans-finals del segle XIX i desenvoluparen la seva obra a principis-mitjans del XX. 
Els coneixements i les maneres d’explicar-se de l’autor dels assaigs són una delícia per assaborir-la les vegades que faci falta. 

“Josep Maria de Sagarra ha estat un dels pocs grans escriptors del país que ha arribat de ple al gran públic. Dels de primer rengle, gairebé només hi podríem afegir, en primer terme, Verdaguer, i també Guimerà i Rusiñol. I, entre els vivents, Josep Pla. 
És prou curiós que, d’entre tots cinc, n’hi hagi tres —els tres més importants— de tan lligats a la terra. Verdaguer i Pla, directament pagesos. I Sagarra, nascut al carrer de Mercaders de Barcelona, però fill d’una vella família de la noblesa terratinent del país i, com a tal, lligada a la vida camperola, per la tradició i per unes llargues estades a les propietats; en tot cas, molt més a prop de la terra que del món dels afers en el qual vivia la burgesia del país. Tots tres dels qui, quan escriuen, no diuen un arbre, sinó un roure o un castanyer, ni tampoc un ocell, sinó una cadernera o una mallerenga”. 

Aquest volum de tres centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics de la crítica literària catalana que feia anys que volia llegir i que el va reeditar Edicions de 1984”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post