16 octubre, 2014

Philip Larkin. The Old Fools.

What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It's more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can't remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there's really been no change,
And they've always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don't (and they can't), it's strange;
Why aren't they screaming?

At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It's only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can't pretend
There'll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they're for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines -
How can they ignore it?

Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can't quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun's
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they give

An air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction's alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end?
Not at night? Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.


Traducció de Josep Porcar

Els vells ximples

Què deuen pensar que els ha passat, els vells ximples,
per acabar d'aquesta manera? Potser consideren 
que és més assenyat anar així, bocabadats, bavejants,
pixant-se a sobre, incapaços de recordar
qui els ha trucat aquest matí? O creuen que, al seu albir,
ho podrien capgirar tot i retornar a les nits de ball interminables,
o al dia del seu casament, o al setembre aquell amb el fusell penjat?
O ja s'imaginen que realment res no ha canviat,
que s'han comportat sempre com si fossin tarats o embriacs,
o que s'han passat els dies rere el tel d'un somni etern,
mirant com la llum va i ve? I si no ho creuen (que no poden), és estrany;
Per què no bramen?

Quan mors, et desfàs: els bocins del teu ésser
comencen immediatament a esvanir-se per a sempre,
sense testimonis. És només l'oblit, cert: 
ja ens l'havíem topat abans, però llavors era sempre transitori
i permanentment se'ns fonia amb l'anhel inigualable
de voler florir en la flor del milió de pètals
de ser aquí. D'ara endavant no podeu aparentar
que ens trobarem una altra cosa. I aquests són els primers senyals:
no saber com, no reconèixer qui, el poder
de decidir, balafiat. La seva fatxa els delata:
cabell cendrós, mans de tòtil, cara pansida, a solcs–
Com ho poden ignorar?

Tal vegada, envellir sigui tenir cambres enllumenades 
a l'interior del teu cap, i gent a dins, actuant.
Gent coneguda, que no pots anomenar; cadascú emergeix,
com una greu pèrdua reparada, de portes familiars que giravolten,
col·locant un fanal, somrient des d'algun esglaó, agafant
dels prestatges un llibre conegut; o bé, a vegades, 
les cambres solament, cadires i un foc encès,
l'arbust tremolant en la finestra, o el sol
sobre el mur acollidorament tebi en un solitari
vespre d'estiu, després de la pluja. És allà on viuen:
no aquí ni ara, sinó on tot s'hi esdevingué una vegada.
És per això que tenen

un semblant d'esbalaïda absència, car volen restar allà
i romanen aquí. Per les cambres s'allunyen, desprenent
una fredor matussera, el constant desgast
de recuperar l'alè, i ells arrupits al peu del cingle
de l'extinció, els vells ximples, sense adonar-se
que és a tocar. Això explicaria per què van tan tranquils:
aquell cim que nosaltres ataüllem, on sigui que anem,
per a ells és terra rosta. ¿És que no se n'adonen,
d'allò que els ressaga, ni de com s'acabarà? Tampoc de nit?
Ni quan apareixen els estranys? No mai, ni una sola vegada
durant aquesta monstruosa tornada a la infància? Doncs bé,
ja ho esbrinarem.


 
«The Old Fools», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.









Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

09 octubre, 2014

Antón Chéjov, vida a través de las letras. Natalia Ginzburg. Acantilado. 2006.


Breu biografia sobre aquest escriptor rus, conegut per les seves obres de teatre però també molt apreciat pels seus contes, escrita per l’escriptora italiana Natalia Ginzburg, autora de Lessico famigliare, del qual guardo molt bon record.
S’hi explica la seva dura infantesa, la manera com va arribar a ser metge i acabà fent-se càrrec de la seva família. Els seus primers escrits, publicats a revistes i diaris de l’època, i el seu interès prematur pel teatre. Visqué una vida intensa, plena d’èxits i fracassos. 
Que serveixi aquesta ressenya com a sentit homenatge a aquest dramaturg rus, però també a l’autora del llibre i, de retruc, a l’editor d’aquesta traducció firmada per la Celia Filipetto, en Jaume Vallcorba. 

“De Tolstói, Chéjov solía decir que cuando hablaba con él caía totalment en su poder. Decía que era un ser extraodinario, un ser casi perfecto. De Chéjov, Tolstói por entonces decía: Es un hombre de gran talento, de buen corazón, pero hasta ahora no me parece que tenga un punto de vista bien definido sobre la vida”. 

Aquest llibre de vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no constaven a la Biblioteca Joan Triadú i que, gràcies a haver-lo trobat entre les seves lleixes, ja hi consta”.


Etiquetes de comentaris: ,

1 que prenen la paraula links to this post

01 octubre, 2014

Dolors Miquel. Aioç. Poema animal.


Vine.
Estic bloquejada.
No puc escriure res.
No puc pensar en res.
Tinc un curtcircuit:
els cables em ballen al cap,
les molècules se'm fonen.
Hi ha una tempesta d'àtoms,
hi ha una explosió neuronal.
El meu cos reclama carn,
la teva carn, la teva.
L'aliment animal,
la sensació robada,
la sensació animal.
Estic bloquejada.
Tinc un curtcircuit.
Sóc un robot del meu sexe.
Tu pots moure els terminals.
El meu desig engabiat
m'esgarrapa com una fera.
Vol llançar-se contra tu.
Vol la teva carn, la teva.
Sóc l'autòmat del meu desig.
Cap terminal em funciona.
Tinc un curtcircuit.
Estic bloquejada.
Vine.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

01 juliol, 2014

És a les nostres mans. Teresa Forcades. Edicions DAU. 2014.


Del que no hi ha cap mena de dubte és que aquesta monja, teòloga i metgessa escriu com els àngels. 
Ho demostra aquest nou llibre que recull les seves crítiques al sistema capitalista, les propostes de democràcia social i participativa, les idees que té sobre el nacionalisme i la diversitat. Finalment, dedica un apartat als reptes que ha d’afrontar el cristianisme en els propers anys. 
Un molt bon llibre que fa de molt bon llegir. 

“Aquest canvi profund, aquesta revolució, l’hem de fer nosaltres sense esperar que ens donin autorització i seguint la dita de Més val demanar perdó que permís. Es pren consciència de ser subjecte polític. La subjectivitat política no és una cosa que et puguin treure i després retornar i, fins que te la tornin, t’has d’esperar tot el que ells vulguin. Si fos així, mai no l’assoliríem. En una democràcia, el caràcter agent en l’àmbit polític pertany al poble. Per tant, aquest poble l’exerceix quan li sembla oportú”. 

Aquest volum de cent seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta editorial que no deixa mai de sorprendre’ns”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 juny, 2014

Martí Riera i Casas. Aperitiu.












Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

05 juny, 2014

Philip Larkin. High Windows.


When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, «That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds». And immediately 

Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.


Traducció de Marcel Riera 

Finestrals

Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís

que els grans hem somniat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: «Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells».

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.


 
«High Windows», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

01 juny, 2014

L’home que no s’adonava de res. Robert Walser. Editorial Cruïlla. 2005.




Il·lustrat per la Carmen Segovia explica una història senzilla i surreal d’un home que no s’adona de tot allò que passa al seu voltant fins a extrems risibles. 
Tot i que està escrit pensant amb els primers lectors, fa de bon llegir a totes les edats. 
El seu autor, un popular escriptor suís del cantó alemany, també va escriure narrativa curta, poesia, articles periodístics i novel·la.
Saborosíssim pels dibuixos que conté i pel text, poètic i extremat, amb un final que sorprèn i fa esclafir.





Aquest volum de cinquanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que ens fan somriure i somniar.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 maig, 2014

Ricard Mirabete. Les ciutats ocasionals. Un ajornament.


Sota una amenaça constant
els núvols besaven la carena
i es diluïen en pols astral i fum desitjós.
Llençava a l'aigüera els daus abolits
i em negava a créixer.
Les línies rectes dels afectes
m'assaltaven i impetuosament esdevenia mar.
En algun lloc es debatia el desig i l'astronomia.
El sol es ponia al llunyedar
mentre jo seguia capturant cercles de punts
en la llarga espera d'un ajornament.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 maig, 2014

Itàlia i el Mediterrani. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.



Aquest volum reuneix Escrits italians, noms i personatges d'aquest país pel qual sentia una ferma devoció i a on li hauria agradat de viure-hi i Les beceroles del Mediterrani, que explica els múltiples viatges que va fer, a bord de petroliers, arreu d'aquest mar nostre. 
També és un resum d'algunes de les seves lectures. I ho fa ja de gran i de memòria. Són ben bé com cartografies literàries. 

“Lepoardi és un poeta de lectura difícil per a molts italians i no cal dir per als no italians. Com que no és mai espontani, ni primari, és complex. És un poeta molt lent, de pensament constant i generalment llunyà. Formidable estudiós, permanent reflexiu. És una poesia de plans superposats i lligats per una música que només ell sabia i que crea en el lector il·lusions inexpressables. De vegades la seva adjectivació, insistent, és constant, obsessiva. Aquest és el gran problema. La seva prosa, en canvi, és límpida i clara, d’una meravellosa eficàcia”. 

Aquest volum de cinc-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’OC d’en Pla, edició 10è aniverari, que tinc a Ribes i que tasto sovint”.

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

08 maig, 2014

Toni Prat. Pancarta.
















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 abril, 2014

Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro.


XXXV

O luar através dos altos ramos,
Dizem os poetas todos que ele é mais
Que o luar através dos altos ramos.

Mas para mim, que não sei o que penso,
O que o luar através dos altos ramos
É, além de ser
O luar através dos altos ramos,
É não ser mais
Que o luar através dos altos ramos.


Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja 

La lluna a través de les altes branques,
tots els poetes diuen que és més
que la lluna a través de les altes branques.

Per a mi, però, que no sé què penso,
el que la lluna a través de les altes branques
és, a més de ser
la lluna a través de les altes branques,
és no ser més
que la lluna a través de les altes branques.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

23 abril, 2014

Dietaris. Joan Estelrich. Quaderns Crema. 2012.



Recull dels únics dietaris que es conserven del seu autor. Van des del 1914 al 1949 i mostren entrades de caire sentimental i d’experiència amorosa, de caire intel·lectual, la seva vessant d’investigador, crític i filòsof i de caire d’activista polític i de gestor cultural. 
Colpidores per la seva sinceritat i per abastar tants d’anys que expliquen la seva persona i, sobretot, un període històric determinant pel nostre país. La guerra civil espanyola, que l’agafà a sud-amèrica, l’inici de la Dictadura franquista a Tànger i el seu desamor en forma de cartes. 
No tenen pèrdua. 

“12-IX-1936, dissabte, Buenos Aires. Aquest dia era reservat a la visita col·lectiva dels delegats del Pen a l’estancia La Martona, una de les primeres del país. Vaig preferir passar el dia amb Carlos Alfredo, que és l’alcavot més joiós i gentil del país. Amb un yacht que no sé si és d’ell organitzà una excursió pel riu en honor meu. Ja vingué a cercar-me amb un pomell de senyoretes que s’ho mereixen tot. Una d’elles resultà ésser cunyada de Jorge Guillén, el poeta amic. Al Yacht Club trobàrem més amigues i amics. Entre ells, un portuguès, el comte de […], que té la seva casa pairal, a Lisboa, convertida en cabaret, i jo la conec bé dels meus anys lusitans. Les senyoretes i senyores eren americanes del nord, escandinaves i argentines. Troupe molt fina i agradable, però per al meu gust excessivament superficial. Sense estar melangiós, el cert és que jo no he picat a cap de les nombroses seduccions que se m’han ofert; breu, no hi tenia interès, i sovint hauria preferit no estar amb tanta gent amable”. 

Aquest volum de sis-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir l’estiu passat i d’una volada”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

15 abril, 2014

Pep Rosanes-Creus. L’illa del tresor. Notícia de Lisboa.



Li truca després de sortir del restaurant,
perquè a dins hi canten fados i no cal
molestar ningú, a l’Alfama, amb la veu
d’un intrús mòbil. Al darrera, el castell
no mira res. Al costat, ni l’aigua del Tejo
no mira res. ¿Ets tu? ¿De veritat que ets tu?
¿Ets tu que li truques des de la ciutat vella?
Al final passarem dos dies més aquí.
Digue’m què hi hem de veure. Glups, potser les tombes
a dos Prazères, cementiri d’un poeta
que glopejava aiguardent. ¿Tu, de debò?
¿Has segut amb ell i no heu fet ni manetes?
No li demana si torna quan la veurà.
Una trucada és molt més que una promesa,
ho saben també les pedres que hi ha pel món.
¿Vuit dies encara i vuit més sense veure’t?
Merda de penitent imitant el llimac.
Li agrada sentir-la contenta, que truqui
des de Lisboa, i no sap com dormirà
aquesta nit, és segur que divinament.
A ella li agrada haver-lo trobat,
no parlar amb l’automàtic. Des de la nit
de l’estranger, o de casa, on estrangers
ho som tots, qualsevol pot morir d’enyorança.

23/09/06





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

08 abril, 2014

Autobiografia. Robert Creeley. Cafè Central & Emboscall. 2005.



Escrita a Helsinki, Finlàndia, el 1989, es tracta d'una autobiografia sincera i directe, però plena d’elisions i salts en el temps. 
Aquest poeta nord-americà, autor de més de seixanta llibres, fa un repàs de la seva vida, amb unes dosis de sentimentalisme i melancolia ben compensades, molt mesurades. Allunyat, doncs, d'allò que s’acostuma a fer en aquest bell gènere literari, que tant m'agrada administrar-me de tant en tant. 

“Val a dir que és atractiu deixar en suspens una vida com si fos una idea addicional, un plaer ben merescut de discreció i revisió justificadora, senzillament que un ha viscut prou per veure el temps precedent com una causa del present, una recompensa, com si diguéssim, per haver viscut prou temps per conèixer el valor d’aquest fet. Una de les cançons que recordo que la meva família tenia, en el rotllo d’una pianola, si no m’equivoco, era: Oh, dolç misteri de la vida, per fi t’he trobat... Però realment només un foll pot pensar que qualsevol vida és simple conseqüència, o que es mereix, o que s’entén. El plaer i l’autoritat d’escriure és, per començar, inventar una vida per viure: com va fer Walt Whitman, Daniel Defoe o Samuel Beckett”. 

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig comprar a la Plaça del Pes de Vic, un dissabte al matí, després d’un recital ben curiós”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 març, 2014

Omar Khayyam. Quartetes.






Traducció d’Àlex Queraltó Bartrés

XXXVIII

En primer lloc per obligació em van crear,
i no augmentà res, excepte la meva perplexitat.
A desgrat ens n'anirem, i no sabem encara
quin és el sentit de venir, viure i anar-se'n.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 març, 2014

La paraula i el món. Assaigs sobre poesia. Lluís Solà. L’Avenç. 2013.



La paraula és, sobretot, so, és a dir, veu, música i oïda. Aquesta és la seva característica més íntima. A partir d’aquesta idea-força, Lluís Solà explica la poesia de Verdaguer, Alcover, Maragall, Papasseit, Bartra, Espriu, Rodoreda, Vinyoli, Sampere i Bauçà. 
Un assaig d’assaigs que dibuixa algunes de la baules més importants de la nostra poètica. 

“La paraula, doncs, és, essencialment, so, veu, música. Però, en canvi, una de les manifestacions més eminents de la llengua, on la paraula té una funció central, l’anomenem, a occident, literatura, és a dir, conjunt de lletres, de signes escrits, escriptura. La paradoxa, que no hem de deixar d’interrogar amb precaució, però també amb rigor, és que la nostra denominació d’una part tan important i tan influent de la llengua com són els textos de tota mena, religiosos o profans, narratius, filosòfics o poètics, hagi passat de l’esfera de l’oïda i de les formes que li són relacionades, a l’esfera de la vista, dos mons inequívocament diferents”. 

Aquest volum de cent seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han farcit d’idees”.

Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

13 març, 2014

Joan Brossa.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

06 març, 2014

Dolors Miquel. Missa pagesa. Mare nostra.


Mare meva, que no ni sé on ets, 
de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.

 Anem…




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 febrer, 2014

Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Mario Vargas Llosa. Edicions 62. 2010.



Aprofundit i breu assaig sobre una de les nostres grans novel·les universals. Sentit i deliciós elogi sobre aquest llibre que tothom coneix d’oïda i pocs hem llegit a plena consciència. 

Traduït al català el 1969 per Ramon Barnils i reeditat el 2010, no puc evitar rellegir-lo de manera constant per copsar, a grans trets i sense exagerar, què és la literatura, l’època medieval o el gènere de la novel·la a seques. 

“Les seves dades històriques poden estar equivocades com les de Guerra i pau, les seves observacions sobre la vida social poden ésser exagerades i caricaturals com les de la Comèdia Humana: però aquestes equivocacions , exageracions i caricatures són també trets distintius d’una època i reflecteixen tan vàlidament com un fet històric o un document social les característiques d’un món. Les accions desmesurades de Tirant lo Blanc, els seus personatges inusitats, els seus reialmes ficticis, delaten una mentalitat: les creences que estimulaven els homes medievals, els tabús que els frenaven, l’abast dels seus coneixements i la frontera dels seus somnis”.

Aquest volum de vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “traducció del pare, que em consta que li agradà molt de publicar en la llengua pròpia de Joanot Martorell”.








Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

20 febrer, 2014

Danielle Collobert. Il donc.



coagulaion – la phrase
aux contours déchirés ponctuation – les taches – jeux de la typographie – silence du
sang immobile

qui du sang éclate – s’étale – libéré à soi-même – se remplit
circulation tendue
la page – prolonge corps – oragane du battement –
hors corps hors là – qui règle le rythme
l’écrit du corps


Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol 

Allò doncs.

coagulació – la frase
als contorns esquinçats puntuació – les taques – jocs de la tipografia – silenci de la sang
immòbil

qui de la sang esclata – s’escampa – lliurat a si mateix – s’omple
circulació tensa
la pàgina – prolonga el cos – òrgan del batec –
fora del cos fora d’enllà – que marca el ritme
l’escrit del cos





Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

14 febrer, 2014

Teoria de Catalunya. Els miralls. El basilisc. Joan Perucho. Edicions 62. 1991.


Teoria de Catalunya és un curiosíssim assaig sobre el país, que informa i descriu a partir de la lectura de molts altres llibres. Els miralls i El basilisc són dos reculls d’articles, que tracten tota mena de temes, plens d’erudició. 
Sisè volum de l’Obra Completa de Joan Perucho, autor que cal reivindicar per la seva originalitat i pels seus vastos coneixements. Delícia de llengua escrita i coneixements múltiples. 

“Sorolla representa el triomf de la llum i del moviment. Les seves composicions estan inundades d’una llum violenta, declamatòria i gestual. La pinzellada és ampla i llarga, amb tendència a recloure’s d’amunt d’ella mateixa, fent un moviment discursiu i poderós. Tot és exaltat amb escàndol i amb una certa obvietat. Res més lluny del pudor i de la intimitat, res més lluny de la reserva i del silenci”. 

Aquest volum de cinc-centes trenta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han desvetllat moltes nits”.










Etiquetes de comentaris: , ,

1 que prenen la paraula links to this post

07 febrer, 2014

David Figueres. Derelictes. Aquesta neu que cau.


Havien anunciat aquesta neu que cau
i que observo aixecant la vista del paper.
El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.
Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.
Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.
El nostre nét petit finalment deu dormir.
Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.
Un cruixir d'esglaons. Tu, que puges l'escala.
Ets a l'habitació i te'm quedes mirant.
Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.
Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.
Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.
"La fera s'ha adormit" i m'agafes la mà.
Plegats veiem la neu com lenta va colgant
aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.
Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,
demà seran les fotos per ensenyar als amics.
Te'n vols anar i no ho vull. "Va, que tinc molta feina".
Escric aquest vers d'ara de pressa; per plegar.
Vull acabar el poema i estar del tot per tu.
Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.
No has pujat cap escala, ni m'has besat, amor.
No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.








Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula links to this post

30 gener, 2014

Chema Madoz.




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

25 gener, 2014

Brins de literatura universal. Jordi Llovet. Galàxia Gutenberg. 2012.




Recull de 158 articles on aquest catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada retirat fa gala dels seus amplíssims coneixements. 
Punyent, crític, savi, ple de fondes reflexions, i alguns divertits estirabots, és un volum deliciós que ensenya moltes coses i que aporta nous punts de vista sobre les idees i els autors de sempre i per sempre. 

“Steiner s’ha quedat sol. De la dignitat del llenguatge per ell mateix, sense distinció d’idiomes, com eina sola per arribar a l’epifania del sentit, ningú no se’n preocupa. De la dignitat quasi sagrada de l’ofici de mestre -tots hereus, per a Steiner, dels exegetes de la Bíblia-, ni un comentari. Només queda aquesta alternativa: o acceptem que els professors són els dipositaris de la civilització i els transmissors d’aquest llegat, o tirem la tovallola i permetem que la ignorància general, aliada amb l’estultícia del comú, acabi d’ensorrar l’edifici de la pedagogia occidental, i, amb ella, la idea mateixa de civilització. En aquest sentit, Foucault, esverat, preconitzava la fi de l’home; Steiner ha profetitzat la fi de la paraula. Ara resultarà que aquestes dues profecies són una i la mateixa cosa”. 

Aquest volum de quatre-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir i consultar, riure, aprendre, emprenyar-se i emocionar-se”.

Etiquetes de comentaris: , ,

0 que prenen la paraula links to this post

15 gener, 2014

Bei Dao. reduccions 103. Art poètica.






Traducció de Manel Ollé

a l'habitació immensa d'on sóc
només hi resta una taula, envoltada
de bassals sense ribes
la lluna m'il·lumina des d'angles diferents
el somni de l'esquelet cruixent segueix dreçant-se
lluny, com una bastida pendent de ser desmuntada
encara hi ha el full blanc petjades de fang
aquella guineu que hem alimentat tants anys
quan branda la cua ardent
em meravella, em fereix

i és clar, també hi ets tu, asseguda davant meu
el llampec del dia net que et lluu al palmell
es torna llenya i en acabat cendra




Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

08 gener, 2014

Espriu, transparent. Agustí Pons. Proa. 2013.




Exhaustiva i documentadíssima biografia que repassa la vida i l’obra d’un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX. 

Fa de molt bon llegir i aconsegueix fer una mica més transparent un home que s’autoqualificava a ell mateix com “el més avorrit i ensopit d’aquest món”. 

“Vàrem parlar més de tres hores, de música, de llibres, apassionadament: vaig conèixer un Salvador Espriu nou per a mi, sorprenent: em va dir com plorava d’emoció quan sentia La Passió segons Sant Mateu de J. S. Bach, com li hauria agradat escriure Les noces de Fígaro; deia que eren assequibles, humanes; que trobava que Don Giovanni fora de tota aspiració, tan perfecte. En literatura li hauria agradat escriure La cartoixa de Parma, que, després del Quixot, competia en les seves preferències amb Guerra i pau. Va recomenar-me que llegís els grecs, Solitud de Víctor Català; que llegís Pickwick de Dickens, les Cròniques italianes de Stendhal, els tràgics grecs, els diàlegs de Plató…”. 

Aquest volum de set-centes quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “biografies, aquest gènere literari que tant m’agrada i que tan sovint com puc hi torno”.






Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

02 gener, 2014

Montserrat Costas. La murga. Imperi espanyol.


Zara
Mango
Bershka
Stradivarius
El Cor-
te Inglés


Traducció al japonès de Ko Tazawa






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

26 desembre, 2013

Martí Riera i Casas. Bessonada.










Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

19 desembre, 2013

Odissea. Homer. Versió de Joan F. Mira. Proa. 2011.



Poema èpic grec del segle IX a C., fundacional del cànon de la literatura occidental, que consta de 24 cants agrupats en tres parts: el viatge de Telèmac a la recerca de son pare, el retorn d’Ulisses des de Troia fins a Ítaca i la ferotge venjança d’aquest. 
Un plaer llegir aquest exemple de literatura d’aventures i de viatges, en la traducció de Joan F. Mira, que complementa l’excel·lent de Carles Riba. 




“Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,
un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,
un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.
I com els quatre corsers d’un tronc de cavalls, per la plana,
quan tots arranquen alhora corrent sota els colps de la tralla,
alcen les potes i els caps i completen veloços la via,
de la mateixa manera s’alçava la popa, i darrere
escumejava embogit el corrent de la mar remorosa.
Sense aturar-se, segura, corria la nau. Ni el més ràpid
entre els ocells, l’esparver, no l’hauria igualada en la cursa.
Sempre veloç sobre el mar, corria i tallava les ones,
i transportava un baró que tenia dins d’ell la saviesa
dels immortals, després de patir molts dolors i desgràcies,
tant en la guerra cruel com creuant les onades més dures.
I ara dormia tranquil, oblidat de les penes passades.
Quan ascendia l’estel més brillant, que amb la seua arribada
ens anuncia la llum de l’Aurora, la filla de l’alba,
era el moment que la nau marinera girà cap a l’illa”.

Aquest volum de quatre-centes quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres a partir del qual tots s’escrigueren i cap a on tots hi aniran a parar”.




Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

12 desembre, 2013

Catul. Poemes . VIII.


Miser Catulle, desinas ineptire 
et quod uides perisse perditum ducas. 
Fulsere quondam candidi tibi soles, 
cum uentitabas quo puella ducebat 
amata nobis quantum amabitur nulla. 
Ibi illa multa tum iocosa fiebant, 
quae tu uolebas nec puella nolebat, 
fulsere uere candidi tibi soles. 
Nunc iam illa non uult: tu quoque, impotens, noli, 
nec quae fugit sectare, nec miser uiue, 
sed obstinata mente perfer, obdurat. 
Uale puella, iam Catullus obdurat, 
nec te requiret nec rogabit inuitam; 
At tu dolebis, cum rogaberis nulla. 
Scelesta, uae te! Quae tibi manet uita? 
Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella? 
Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? 
Quem basiabis? Cui labella mordebis? 
At tu, Catulle, desinatus obdura. 


Traducció d’Antoni Seva 

Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s'ha esvanit, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc,insensat; i, si ella fuig, no li vagis al darrera ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, dolenta! ¿Quina vida t’espera? ¿Qui et vindrà ara a veure? ¿Qui et trobarà bonica? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 desembre, 2013

Vint i Ramon Barnils. Laia Altarriba. Edicions DAU. 2013.


Retrat del periodista Ramon Barnils, a partir de la transcripció de vint entrevistes a vint persones que el van conèixer. 
El llibre s’acompanya d’un excel·lent documental de 45 minuts de la Laia Soldevila i l’Albert Lloreta. 
Compendi de la seva vida, obra, idees, periodisme i època que li va tocar viure. Fotografia d’una generació que, alliberada del franquisme, intentava exercir amb llibertat el seu ofici, abans, durant i després de la decepcionant suposada transició política, que alguns ens van voler vendre com a modèlica. 

“I al costat de la gresca, els llibres. Una obsessió que per als qui el varen tractar només de nit pot resultar insòlita, com per a mi és borrós el seduc­tor que pren unes copes; jo el vaig estimar gairebé sempre de dia. La nostra era una casa plena de llibres: a l'estudi, al passadís, amuntegats en piles que entraven cap al menjador, cap a la cuina, sota els balcons. I papers de diari de tots colors i formes. El desori era fenomenal, fantàstic. Les conver­ses que teníem, també. 'Guerra i Pau', 'Moby Dick', Stendhal, Nabokov i les seves lolites, Pla, a qui no va voler conèixer malgrat la fascinació que li pro­duïa, 'Poesia, 1957' de Carner o la pàtria mítica de la Catalunya menestral, i les memòries de Joan Garcia Oliver, que donen forma al país encara més fabulós dels anarquistes. L'Infern de Dante com a molt enrere (recordo fins a sis edicions diferents de la 'Divina Comèdia' traduïda per Sagarra, 'noblesse oblige'), Auden i 'A sang freda' de Truman Capote perquè la literatura i el pe­riodisme també es poden donar la mà. Es cruspia tot allò que es publicava en català, fos el que fos, i milers de volums d'història, jardineria, novel·la, memòries, divulgació científica, poesia, etcètera, especialment en anglès. Aquesta és una llista de lectures arbitrària, caçada al vol, però l'enumero perquè li donaven profunditat al mateix temps que l'enlairaven de plaer, i van permetre que viatgés més enllà d'un món on a voltes quedava encallat. Refugiar-se en els llibres davant la tempesta i la mediocritat de la vida: com un petit Quixot de fusta que el mirava fraternal des d'una pretatgeria del seu estudi.”. 

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el meu pare que ens han emocionat per la professionalitat amb la qual s'han escrit”.


 




Etiquetes de comentaris: ,

1 que prenen la paraula links to this post

28 novembre, 2013

Lluís Calvo / David Caño. Teresa la mòmia.


l) 

Conduíem pels carrers
de la Mina i la Catalana.
Edificis tapiats,
carrers tallats,
el riu a prop com un sospir.

Què hi ha darrere els murs?
Misèria, fam, estrangeria.
Hem après la frontera
dins la frontera,
la muralla en la muralla.
Tot barrat.

L’espai Schengen.
L’última rialla.



Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

20 novembre, 2013

Toni Prat. Poema visual.




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

14 novembre, 2013

Ajedrez y ciencia, pasiones mezcladas. Leontxo García. Crítica. 2013.



Complet i aprofundit assaig sobre les virtuts i les aplicacions dels escacs a tota mena de temes i matèries. 
Amb una gran capacitat comunicativa i de síntesi, l’autor repassa tots els temes que beuen d’aquest joc o hi van a parar de manera natural, és a dir, irremeiable. 

“Sí, pero yo no creo en la memoria fotográfica. Existe un experimento de ajedrez en el cual, si se muestra a un jugador una posición durante cinco segundos, un gran maestro puede reproducirla sin problemas. Sin embargo, si se le muestra una estructura con las piezas colocadas sin sentido, no puede”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han retornat a una vella i bella passió”.

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

07 novembre, 2013

Rainer Maria Rilke. Herbststimmung.


Die Luft ist lau, wie in dem Sterbezimmer,
an dessen Türe schon der Tod steht still;
auf nassen Dächern liegt ein blasser Schimmer,
wie der der Kerze, die verlöschen will.

Das Regenwasser röchelt in den Rinnen,
der matte Wind hält Blätterleichenschau;―
und wie ein Schwarm gescheuchter Bekassinen
ziehn bang die kleinen Wolken durch das Grau.


Traducció de Xevi Pujol 

Ambient de tardor.

L’aire és tebi, com a la cambra del moribund,
a les portes de la qual ja s’espera la mort calladament;
sobre les teulades molles hi ha una claror més pàl·lida
que la d’una candela a punt d’apagar-se.

L’aigua de la pluja ronca a les canaleres,
el vent lànguid fa l’autòpsia a les fulles mortes,
i com una bandada de becadells foragitats
els petits núvols marxen temorosos a través del gris.


Versió adaptada de Xevi Pujol 

Ambient de tardor.

Fa un aire temperat, igual que dins l’estança
on arriba la mort silenciosament;
més pàl·lid que el que faria un ciri apagant-se,
damunt dels teulats molls hi ha un fulgor macilent.

La pluja als ràfecs ronca amb un feixuc brogit,
un vent esmorteït el fullam mort belluga,
i com un vol de becadells que ha alçat un crit
les bromes cap al gris amb por emprenen la fuga.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 octubre, 2013

El temps que fuig. Tomàs Garcés. Laertes. 1984.


Presentat cronològicament però de forma fragmentària s’hi apleguen, de forma intermitent i amb llargues llacunes, entrades que van des de 1933 a 1983. 
Mig segle de dietari. Compendi de somnis, lectures, converses, records i viatges d’aquest escriptor. 

“3 d’abril de 1970 
Sembla un somni. Per la sala de la Duana, a l’aeròdrom del Prat, ens arriba, greu, trasbalsat, ple de llàgrimes, Josep Carner. L’acull una cordialíssima ovació. Han passat més de trenta anys des de la fi de la guerra. Un dels nostres grans absents ha deixat de ser-ho. (Ha deixat de ser-ho? ¿O és una absència i no una presència la que sentirem amb l’arribada del poeta?) Em diuen que viu en plena amnèsia, però que no parlava d’altra cosa, a Brussel·les, sinó del seu retorn a Catalunya. L’enyorança continguda, dominada, però cada vegada més forta, ha rebrollat en l’home vell. 
Dia de sol esplendent. Cel blau, sense núvols ni boirina. Les flors ofrenades a Josep Carner quan s’adreça amb pas lent i hieràtic a l’automòbil que l’està esperant, el tros de bandera que hom desplega davant els seus ulls encerclats per una parpella sangonosa, tenen alguna cosa d’homenatge final”. 

Aquestes dues centes dotze pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que em vaig llegir aquest passat estiu i vaig trobar, de casualitat, a la biblioteca de poesia de casa la mare”.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

24 octubre, 2013

Jordi Valls. Mal. Títol provisional.



S’enderroquen els blocs en bella sincronia,
un darrere l’altre, del barri a la ciutat,
de la ciutat als pulmons, i surt l’alenada
que tot ho emboira, el silenci més pregon,
la duna seca i el respirar que va cremant
la necrosi del cor encrostada a l’artèria,
ningú no s’ho espera, s’ha trencat l’encanteri.

Això s’acaba, nois, la festa grossa ve ara.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 octubre, 2013

Joan Brossa. Poema objecte.

















Etiquetes de comentaris:

4 que prenen la paraula links to this post

08 octubre, 2013

La mort i la mort d’en Quincas Bram d’Aigua. Jorge Amado. Lapislàtzuli. 2012.



Joaquim Soares da Cunha és, fins als cinquanta anys, un respectable funcionari i pare de família. Però als darrers deu anys passa a ser Quincas Bram d’Aigua, és a dir, un trinxeraire que freqüenta tuguiris i bars de mala mort, viu com un indigent i s’allunya de la família. 
La seva mort reunirà la seva família i amics, els convulsionarà a tots i els farà recapacitar sobre la vida d’un home ple de força i misteri. 

“Va veure el somriure. Somriure cínic, immoral, de qui es divertia. El somriure no havia canviat, contra ell res no havien pogut els especialistes de la funerària. També ella, la Vanda, es va oblidar de comanar-los-ho, de demanar una expressió més al cas, més d’acord amb la solemnitat de la mort. Continuava aquell somriure d’en Quincas Bram d’Aigua i, enfront d’aquell somriure de befa i goig, què podien fer-hi unes sabates noves -noves de trinca, mentre que el pobre Leonardo havia de fer posar, per segona vegada, mitja sola a les seves-, què podien fer-hi la roba negra, la camisa blanquíssima, la barba afaitada, els cabells amb fixador, les mans posades en oració? Perquè en Quincas es reia de tot allò, una rialla que anava creixent, eixamplant-se, que aviat ressonava dins aquella soll immunda. Reia amb els llavis i amb els ulls, uns ulls que miraven el caramull de roba bruta i sargida, oblidada en un racó pels homes de la funerària. El somriure d’en Quincas Bram d’Aigua”. 

Aquest volum de setanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest nova editorial que apreta fort i espero que editi molt llibres més, a-poc-a-poc-i-mai-amb-pressa”.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

01 octubre, 2013

Macbeth. William Shakespeare. Editorial Bruguera. 1979.




Escrita en honor del rei Jaume I d’Anglaterra aquesta és una tragèdia sobre el mal on Macbeth engega una espiral d’assassinats atroços que no sembla que tinguin aturador.  
Per escriure-la l’autor va pouar de les Cròniques de Holinshed modificant-ne algunes parts. 
L’anglès del segle XVII de Shakespeare passa per l’adreçador del català del segle XX de Josep Mª de Sagarra, una delícia mengívola. 


“MACBETH 

Calia que hagués mort un xic més tard; 
hi hauria hagut un temps per tal paraula! 
L’endemà i l’endemà i l’endemà 
pugen poc a poquet, dia per dia, 
fins arribar a la síl·laba darrera 
del que es recorda. I tots nostres ahirs 
han fet de llum per a un grapat de folls 
en el camí que du cap a la cendra. 
Apaga’t, consumeix-te, curta flama! 
La vida és sols una ombra passatgera, 
un trist comediant que gasta fums
i s’escalfa damunt de l’escenari 
una hora, i no se’l sent piular mai més. 
Una història que ve a contar un beneit 
inflada de soroll i ferotgia, 
que al capdavall no significa res!” 


Aquest volum de cent quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de llibres d’aquest autor anglès que no em canso mai de rellegir.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 juny, 2013

Walt Whitman. Leaves of grass. Poets To Come.



Poets to come! Orators, singers, musicians to come!
Not to-day is to justify me and answer what I am for,
But you, a new brood, native, athletic, continental,
greater than before known,
Arouse! for you must justify me.

I myself but write or two indicative words for the future,
I but advance a moment only to wheel and hurry back
in the darkness.

I am a man who, sautering along without fully stopping,
turns a casual look upon you and then averts his face,
Leaving it to you to prove and define it,
Expecting the main things from you.


Traducció de Jaume C. Pons Alorda 

Fulles d’herba. Poetes del Futur-

Poetes del futur! Oradors, cantants, músics del futur!
No serà l'avui qui em justifiqui ni qui correspongui el meu destí,
Però sí vosaltres, una raça nova, pura, atlètica, continental, més gran
que tot el que s'hagi pogut conèixer fins ara,
Alceu-vos! Sou vosaltres qui m'haureu de justificar.

Jo tan sols escric una o dues paraules reveladores per al futur,
Jo tan sols avanço un instant per després retrocedir
i afuar-me de nou a la tenebra.

Jo sóc un home que, vagant a la ventura sense aturall,
us dirigeix una mirada casual i després us retira la cara,
Jo sols deixo que sigueu vosaltres qui em confirmeu i definiu,
Jo sols espero els vostres triomfs.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

06 juny, 2013

Josep-Ramon Bach. Desig i sofre.



Tot en silenci. 
La paraula dispersa. 
El gest inútil. 
La llavor i el desordre. 
L'ull de la papallona!







Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

31 maig, 2013

La tragèdia de cal Pere Llarg. Eduard Girbal Jaume. Edicions de 1984. 2006.



Tragicocomèdia divertidíssima i visceral que en publicar-se fou declarada escandalosa i per tant amagada. L’autor hi exhibeix la pirotècnia de la llengua viva que es garlava a principis de segle. L’argument i l’acció giren al voltant de la Custòdia, una bestiassa horrible que de tan esperpèntica i exagerada pot acabar fins i tot agradant. Però de fet, no és pas l’única ni la pitjor bestiassa caracteritzada a la novel·la. 
Una mena de “Solitud” de Caterina Albert, amb la mateixa força i energia però amb molta més conya i tragèdia a la vegada. 

“Jo no em considero pas un escriptor, lector, però si mai arribés a esser-ho tingues per segur que ho podria esser dolent però ho seria honrat. 
Jo, en aquest punt i lloc de la meva història, hauria pogut dir-te que ressonà un tret, que caigué al fons del torrent un cos feixuc, que després la nit s’acotxà damunt la Serra, tota constel·lada d’estrelles, i ja em teniu alliberat de ma feixuga tasca… 
Podria fer-ho, podria dir-ho i aquest meu llibre tindria, literàriament, encara que una mica barroer, un desenllaç… 
Mes, jo, que sóc un narrador fidel, allunyo de mi tan manyaga temptació, i et dic: 
-Segueix, lector, si encara tens paciència… LA TRAGÈDIA DE CAL PERE LLARG no s’acaba amb un tret… La tragèdia de cal Pere Llarg no s’acaba de cap manera, i és per això que és més tragèdia encara.” 

Aquest volum de dues-centes vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres del modernisme català que no ens han ensenyat a l’escola”.

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

23 maig, 2013

Chema Madoz.














Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

14 maig, 2013

Georg Trakl. Verklärter Herbst.



Gewaltig endet so das Jahr
Mit goldnem Wein und Frucht der Gärten.
Rund schweigen Wälder wunderbar
Und sind des Einsamen Gefährten.

Da sagt der Landmann: es ist gut.
Ihr Abendglocken lang und leise
Gebt noch zum Ende frohen Mut.
Ein Vogelzug grüßt auf der Reise

Es ist der Liebe milde Zeit
Im Kahn den blauen Fluß hinunter
Wie schön sich Bild an Bildchen reiht-
Das geht in Ruh und Schweigen unter.


Traducció de Feliu Formosa

Tardor transfigurada

Pletòrica s’acaba així l’anyada,
amb vi daurat i fruita de les hortes.
Magnífics a l’entorn els boscos callen
i fan costat al qui viu solitari.

I diu el camperol: tot està bé.
Campanes del capvespre, dolces, lentes,
deu-nos un cor joiós per acabar.
Tot viatjant, un vol d’ocells saluda.

És l’època benigna de l’amor.
Vora el riu blau, tot baixant dins la barca,
que belles s’arrengleren les imatges-
que en quietud i silenci s’esfondren.



 




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

08 maig, 2013

Cartes a Mercè Rodoreda. Armand Obiols. Fundació La Mirada. 2010.



Espístoles en una sola direcció escrites entre 1941 i 1971 des de les ciutats de Saillat, Chancelade, Bordeaux, Viena, Zuric, Tòquio, Kyoto, Hong Kong, Bangkok, Nova Delhi, Ginebra i Teheran. Traspuen totes un amor incondicional per a Mercè Rodoreda i la seva obra, deixant constància de les seves penúries i il·lusions, de l’època i els llocs concrets que els va tocar viure. 
Aquest volum se suma a la rica documentació epistolar de l’exili català del segle XX. Un tresor a reivindicar.  

“Viena
Dilluns, 28.5.1962 
Nit
Ninons: 
No val la pena que escriguis una novel·la a la manera de Folch i Torres, encara que sigui posada al dia (és feina per a l’Espinàs, per en Tasis i, potser, per a en Folch i Camarasa). No pots perdre el temps. No vull dir que no es pugui fer gran literatura per a la joventut (à la rigueur, Dickens és un escriptor per als joves; i Stevenson, i Defoe, i Swift, etc). Folch i Torres no: és un escriptor per a “ l’edat tonta “, que, pel que es veu, és l’edat dels lectors que Oliver pensa incorporar a la cultura catalana. En fi: si un dia se t’acudís un bon tema, adequat per a la imaginació dels adolescents, podries, amb calma, i posant-hi els cinc sentits, tractar de fer el que et demanen. A condició de no baixar mai el nivell de la Plaça. A una cosa has de renunciar si vols arribar a algun lloc: a escriure per escriure. Si la joventut de Catalunya no és capaç de llegir les obres que llegeixen els joves dels altres països civilitzats, més val que no llegeixin res”. 

Aquest volum de quatre-centes vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que he disfrutat molt, tot i que m’hauria agradat completar-lo amb les respostes d’ella”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

02 maig, 2013

Xavier Giol. Inèdit.



Com m'ha agradat llegir-te en una llengua
que diuen que es mor.

Quina sensació d'avinença i ablaniment
portar-la de pujada cap els espadats,
l'espluga, la carranxa, la puta merla
de les darreres foscors.

Es dilatava el sexe, i jo, dilatava els ulls
i vaig copsar, per les sangs carnoses,
un crit que em deia: crida!
I ara crido, ara que ho sé tot
del sexe i dels fills de puta,
quan més fonda la mort, més endins de la terra!












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

25 abril, 2013

La neu i altres complements circumstancials. Xuan Bello. Adesiara editorial. 2010.


Com un dietari sense dates l’autor va apuntant impressions, opinions, descripcions, pensaments, records i cròniques. Aquest és un llibre sense gènere, que els englova tots creant-ne un de nou.
Des de la seva condició d’asturià -i asturiacista- les seves entrades abracen tots els temes i des del local són universals, contradient llur dicotomia.

“La situació de la nostra llengua parlada continua essent avui la que Walter Scott descriu en la novel·la Ivanhoe pel que fa a la barreja d’anglosaxó i normand. Hi ha en aquesta novel·la, tan divertida, una conversa entre Wamba i Girth en què s’adonen que, mentre el porc és viu al corral l’anomenen en saxó, i quan ja el porten a la taula del castell el designen en francès.
En l’anglès modern són evidents, actualment, les restes de l’antiga opressió. Mentre pastura al prat o viu a l’estable, la vedella es diu en anglès calf, però la carn de vedella, en francès veau, serà veel en anglès. El bou és ox, tal i com li deien els pastors saxons, però la carn de bou , per influència del francès baeuf, és beef. Passa el mateix amb el xai, sheep mentre bela cornut, i mutton, per influència del francès, quan ja està escorxat a la carnisseria”.

Aquest volum de cent setanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres en asturià, una altra llengua minoritzada”.

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

18 abril, 2013

Martí Riera i Casas. Caçapoesia.













Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

09 abril, 2013

Archibald MacLeish. Ars poetica.



A poem should be palpable and mute
As a globed fruit,
Dumb
As old medallions to the thumb,
Silent as the sleeve-worn stone
Of casement ledges where the moss has grown—
A poem should be wordless As the flight of birds.

A poem should be motionless in time
As the moon climbs,
Leaving, as the moon releases
Twig by twig the night-entangled trees,
Leaving, as the moon behind the winter leaves,
Memory by memory the mind—
A poem should be motionless in time
As the moon climbs.

A poem should be equal to:
Not true.
For all the history of grief
An empty doorway and a maple leaf.
For love
The leaning grasses and two lights above the sea—
A poem should not mean
But be.


Traducció de Josep Porcar 

Un poema hauria de ser palpable i mut
com un fruit rodó,
mut
com els antics medallons al polze,
silenciós com la pedra gastada
de l'ampit on la molsa s'ha escampat—
Un poema hauria d'existir sense paraules,
com el vol dels ocells.

Un poema hauria de restar immòbil en el temps
mentre la lluna s'encimbella,
i abandonar, tal com la lluna allibera,
branca a branca,
abandonar, com ho fa la lluna entre les fulles hivernals,
record a record, la ment—
Un poema hauria de restar immòbil en el temps
mentre la lluna s'encimbella.

Un poema hauria de ser igual a:
no és veritat.
Per a tota la història del dolor
un pòrtic buit i una fulla d'auró.
Per a l'amor
les herbes vinclant-se i dues llums damunt la mar—
Un poema no hauria de significar
sinó ser.


 
«Ars poetica», d’Archibald MacLeish from blocsdelletres on Vimeo.






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

01 abril, 2013

Marques de foc. Els poemes i els dies. Narcís Comadira. Ara Llibres. 2012.



Ni antologia, ni autobiografia, ni memòries, ni assaig, ni mostres de traducció, tot a la vegada o ben bé una altra cosa. Aquest volum recull els poemes que més han marcat la vida d’en Narcís Comadira seguint la pauta: poema, comentari i biografia. Una delícia.

“Poemes tots que se’t queden a dins , que portes amb tu. I amb ell, l’experiència d’una vida que et va passar a prop, imperceptible en la seva autèntica i dolorosa veritat, com són imperceptibles, de fet, les vides de tothom. Naixem i morim sols, i també vivim sols. Però les experiències serioses de la solitud dels altres, formalitzades, és a dir, convertides en literatura, convertides en poemes, ens fan companyia”.

Aquest volum de dues-centes trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquell que va voler que el presentés com a escriptor-pintor-i-digues-que-m’agrada-cuinar (i-després-menjar-m’ho,-és-clar).


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

22 març, 2013

Xevi Pujol. Inèdit.



Això que ara vivim és ja fora de temps,
perquè potser l’amor ha mort fa dies
i el confonem pel seu espectre, que se li assembla molt
però no respira, i així tu i jo
som com llums nadalencs en un suburbi
que la brigada triga a retirar, passades festes,
com les monedes que van llençar uns amants
per desitjar-se sort, en unes fonts d’una ciutat estrangera,
com peces d’automòbil en l’herba d’una cuneta
massa petites per ser recollides, després d’un accident,
com el cartell mig arrencat que el vent fa moure
d’un circ que ja fa mesos que se’n va anar a una altra ciutat,
o com les mosques que s’arrapen, arraïmades,
a l’obertura humida dels ulls d’un cadàver.








Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

14 març, 2013

Lliçons americanes. Sis propostes per al pròxim mil·lenni. Italo Calvino. Edicions 62. 2000.




Conferències mecanografiades, publicades pòstumament, que l’autor havia de llegir a la universitat de Harvard. 
És a partir de cinc conceptes (lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat), sense  excloure els seus contraris, que l’autor reflexiona sobre com hauria de ser la literatura del segle XXI. Va deixar algunes anotacions i en el pensament d’afegir-hi també la idea de la consistència i el començament i final de les novel·les.
Tot i que em recorda força els cursos de literatura de Vladimir Nabokov, pel què fa a les connexions entre llibres, autors i idees de fons diverses, és tota una altra cosa.

“L’escepticisme de Flaubert, junt amb la curiositat infinita que sent pel coneixement humà acumulat durant segles, són els dons que els escriptors més grans del segle XX faran seus; però pel que fa a aquests més aviat parlaria d’escepticisme actiu, de sentit del joc i del repte en l’obstinació per establir relacions entre els discuros i els mètodes i els nivells. El coneixement com a multiplicitat és el fil que uneix les obres majors, tant del que s’anomena modernisme, com del que s’anomena postmodern, un fil que -més enllà de qualsevol etiqueta- voldria que es continués descabdellant durant el pròxim mil·lenni”.

Aquest volum de cent quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor italià que-m’agrada-tant-i-tant-i-tant-i-tant-i-que-mereixeria-un-blog-per-a-ell-solet”.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

07 març, 2013

Àlex Canosa. Màquina d'escriure-piano.













Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

28 febrer, 2013

Omar Khayyam. Quartetes.





Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés

VIII

Com que no pots abastar la veritat i la certesa,
no pots viure tota la vida en el temor i el dubte.
Val més que no se'ns escapi la copa de les mans,
i que, serens o embriacs, romanguem en la ignorància.




Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

22 febrer, 2013

Dietari de l’excursió filològica 1906. Antoni M. Alcover. Proa. 2006.



Durant més de quaranta dies, mossèn Alcover i el doctor Bernhard Schädel recorren una bona part del pirineu català. Recopilen material que després servirà pel sublim i mític Diccionari català-valencià-balear. Eviten persones de cultura i viatjades per por que estiguin massa contaminades pel barceloní, cerquen vailets, gent gran i analfabets. D’ells n’extreuen apunts de fonètica i conjugació de verbs. 
Viatge deliciós pel nostre país, fotografia d’aquella època, dels pobles i cases que troben, de les mentalitats i visions del món.

“Jo acab de resar; deim amb el doctor algunes frases en alemany. Aquella gent escolta i no entenen mitja paraula, i miren ferm; llavò seguim en francès, i no ho entenen, tampoc. Mos miren a nosaltres i se miren a ells, i escolten, boca closa. Un diu baixet an els altres: -Parlen llatí.
Al cap de més de mitja hora de conversar amb el doctor, jo deman a un d’aquells que em mirava, si ja som a prop de la Pobla. Com me sent parlar en català (fins llavò jo no hi havia dit cap paraula dins la tartana), queden tots admirats, i me demana l’interpel·lat: -l vostè que també sap fer la nostra llengua? -¿Com no l’he de sebre fer, dic jo, si és tan meua com vostra? -I vostè que és català? me demanem, ¿i d’on és vostè? -D’on som? dic jo; de ben lluny; som de dins mar. -De dins mar! diuen ells, llavò sí que hi romanen, confusos. -No heu sentida anomenar mai Mallorca? els dic. -Sí, diuen ells; ¿de manera que Mallorca és dins la mar? -Prou que hi és, responc jo, i ja fa estona. Com els explic que amb aquest senyor que m’acompanya, que és d’Alemanya, fa més d’una mesada que correm per aqueixes muntanyes per veure la llengua catalana com s’hi troba, no se’n poden avenir. Ho troben gros de tot. Per mi n’hi ha que no ho creuen”. 

Aquest volum de dues-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-que-m’han-sabut-greu-acabar de la passió que m’han transmès. No em cansaré mai de recomanar-lo”.


Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

11 febrer, 2013

Montse Caralt. Inèdit.



ESQUERDES D'AIRE

El solc de la pell
va cruixir amb tanta força,
que la fosca profunda,
isolada i freda,
va esdevenir un buit esbalaïdor
i es va fondre,
en cendrosos instants,
entre roures cadavèrics.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

05 febrer, 2013

Els mots. Jean-Paul Sartre. Aymà editora. 1965.




A partir de dos capítols, llegir i escriure, l’autor rememora les il·lusions i les pretensions fins als deu anys. 
Són, de fet, unes memòries escrites als cinquanta anys que expliquen la seva infantesa i l’ambient familiar que s’hi respirava, la seva dèria prematura primer pel llegir i després per l'escriure; dèria que l'acompanyarà tota la vida. 

“Vaig començar la meva vida com l’acabaré segurament: entremig dels llibres. Al despatx de l’avi n’hi havia pertot; era prohibit d’espolsar-los tret d’una vegada l’any, abans que, pel mes d’octubre, reprenguessin els cursos. Encara no sabia de llegir, que ja les venerava, aqueixes pedres estontolades: dretes o decantades, atapeïdes com rajols als prestatges de la biblioteca o espaiades noblement en unes avingudes de menhirs, endevinava que la prosperitat de la nostra família en depenia. Totes s’assemblaven; jo em movia dins un minúscul santuari, voltat de monuments rabassuts, antics, que m’havien vist néixer, que em veurien morir, la permanència dels quals em garantia un esdevenidor tan calmós com el passat. Les tocava d’amagat per tal d’honorar les meves mans amb la pols llur; però, la veritat, no sabia què fer-ne, i assistia cada dia a unes cerimònies de les quals se m’escapava el sentit: l’avi -tan poc traçut, ordinàriament, que la mare li havia de cordar els guants -manejava aquests objectes culturals amb una destresa d’oficiant”.

Aquest volum de cent setanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la mare dels anys seixanta que m’he volgut endur com un tresor”.

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

22 gener, 2013

Toni Prat. Escacs.










Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

16 gener, 2013

Danielle Collobert. Il donc.


noircir son corps – la corrosion – recouvrir la peau –
qu’il n’y ait plus une parcelle à inciser – un paysage de cicatrices –
ses rides - ses plis – son vieillissement

pas d’autre issue au coprs – le rétrécissement des surfaces – retrait à l’os –
replis à l’os – au fur et à mesure des mots – tenir au monde ainsi peut-être


Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

ennegrir-se el cos – l’erosió – recobrir la pell –
que no en quedi ni un tros sense incisió – un paisatge de cicatrius –
les arrugues – els plecs – l’envelliment

cap altra sortida al cos – la contracció de les superfícies –
retracció cap a l’os – replecs a l’os – a mesura dels mots –
restar en el món així potser








Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula