30 d’abril, 2015

Josep Casadesús. Els murs de Troia. Medea.


Plou. Si sabessis el fred, com em crema la pell cada gota
ara que surto al carrer. Sense tu no em conec: una estranya.
Duc un petó resclosit per clavar sobre un vent que m'entengui.
Massa em vaig dar, a l'amor, que em xuclava la carn dels meus somnis.
Quins intangibles secrets, ben avar, als racons amagaves?
Sola, massa ample era el llit, no venies, com tantes nits, sola.
Fuges de mi, se m'esmuny entre els dits la teva ànima d'aigua.
Tanquen el bar. Un got més, que m'esperen parets gemegoses.
Miro el telèfon: ningú. Sense agenda, invisible, no em truquen.
És molt cansat, infeliç, el primer moviment per ser lliure.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

22 d’abril, 2015

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964). Edicions Destino. 2014.




Notes telegràfiques diàries que el seu autor escrivia i que resumeixen la seva vida quotidiana. Sense retocar, sense refregir, hom té l'oportunitat de veure'l des de l'espiell d'una porta. 
Són la cuina de l'escriptura, l'esquelet del que hauria pogut ser un dietari. Mínima expressió, esbós del seu dia a dia, on deixa constància de les seves obsessions i dèries. 
Una delícia. Ho llegeixin. 

“8 de juny de 1956 
El mas. Treballo una mica, després d'haver dormit suficientment. Escric fins a quarts de vuit i vaig a Palafrugell. Sento la ràdio francesa. Sopo sol a Can Miquel. El nou menjador està gairebé acabat. Ha quedat bé, gens pagès. Tertúlia amb Medir, Martinell i Matas fins a les dotze. Torno a casa i encara treballo una mica. Llegeixo fins a les set del matí. Fresqueja. Tinc gairebé fred al llit. Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d'aquest escriptor que-no-sé-què-té que la seva diabòlica mania d'escriure m'atrapa”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 d’abril, 2015

Joan Brossa. L'intel·lectual.


















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

08 d’abril, 2015

Tomas Transtömer. Det vilda torget. Drömseminarium.



Fyra miljarder människor på jorden.
Och alla sover, alla drömmer.
I varje dröm trängs ansikten och kroppar -
de drömda människorna är fler än vi.
Men de tar ingen plats...
Det händer att du somnar på teatern.
Mitt under tjäsen sjunker ögonlocken.
En kort stunds dubbelexponering: scenen
där framme överflyglas av en dröm.
Sen finns det ingen scen mer, den är du.
Teatern i det ärliga djupet!
Mysteriet med den överansträngde
teaterdirektören!
De ständiga nyinstuderingarna...
Ett sovrum. Det är natt.
Den mörka himlen flyter genom rummet.
Den bok som någon somnade ifrån
är fortfarande uppslagen
och ligger skadskjuten på sängkanten.
Den sovandes ögon rör sig,
de följer den bokstavslösa texten
i en annan bok-
illuminerad, ålderdomlig, snabb.
En hisnande commedia som präntas
innanför ögonlockens klostermurar.
Ett enda exemplar. Det finns just nu!
I morgon är alltsammans utstruket.
Mysteriet med det stora slöseriet!
Utplåningen... Som när turisten hejdas
ab misstänksamma män i uniform -
de öppnar kameran, rullar ut hans film
och Iåter solen döda bilderna:
så mörkläggs drömmarna av dagens ljus.
Utplånat eller bara osynligt?
Det finns ett utom-synhåll-drömmande
som alltid pågår. Ljus för andra ögon.
En zon där krypande tankar lär sig gå.
Andsikten och gestalter omgropperas.
Vi rör oss på en gata, bland människor
i solgasset.
Men lika många eller fler
som vi inte ser
finns inne i de mörka byggnader
som reser sig på båda sidorna.
Ibland går någon av dem fram till fönstret
och kastar en blick ner på oss.


Traducció de Carolina Moreno Tena 

La plaça salvatge. Seminari dels somnis.

Quatre mil milions de persones a la terra.
I tothom dorm, tothom somia.
En cada somni t’apareixen cares i cossos -
les persones somniades són més que nosaltres.
Però no ocupen espai...
Pot ser que t’adormis al teatre.
Durant l’obra et pesen les parpelles.
Una breu estona de doble exposició: l’escenari
davant teu és desbordat per un somni.
Després ja no hi ha cap escenari: ho ets tu.
El teatre en la més sincera profunditat!
El misteri de l’exhaust
director teatral!
Els constants assajos de textos nous...
Un dormitori. És de nit.
El cel fosc travessa la cambra.
El llibre amb què algú s’ha adormit
encara és obert
i jau ferit a la vora del llit.
Els ulls del dorment es mouen,
ressegueixen el text sense lletra
en un altre llibre -
il·luminat, arcaic, veloç.
Una comèdia vertiginosa impresa
dins els murs monesterials de les parpelles.
Un únic exemplar. A l’abast ara mateix!
Demà tot s’haurà esborrat.
El misteri de la gran malversació!
Anihilament... Com quan el turista és aturat per
recelosos homes uniformats -
obren la càmera, desenrotllen la pel·lícula
i deixen que el sol cegui les imatges:
així és com la claror diürna enfosqueix els somnis.
Anihilat o només invisible?
Hi ha un somniar-fora-l’abast-de-la-vista
que no cessa. Llum per a d’altres ulls.
Una zona on pensaments a gates aprenen a caminar.
Rostres i figures es reagrupen.
Ens movem per un carrer, entre la gent
a ple sol.
Però n’hi ha tanta o més
que no veiem
a l’interior dels edificis foscos
que s’alcen a banda i banda.
De vegades algú s’acosta a la finestra
i ens llança una llambregada.






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

02 d’abril, 2015

Per què salto? Naoki Higashida. Edicions Bromera. 2014.


Gràcies a una graella alfabètica que li va permetre comunicar-se, és a dir, escriure, aquest nen japonès va poder començar a explicar, en primera persona, el seu món als altres, els seus pensaments, els seus sentiments i la relació amb el seu propi cos. 
Aquest és un llibre impactant que aporta un bri d’esperança per entendre l’hermètic món de l’autisme i que demostra que ni estem tan lluny dels autistes ni els autistes estan tan lluny de nosaltres, sempre i quan seguim construint les eines adequades per a comunicar-nos. 

“Nosaltres sentim plaer amb una cosa que probablement vosaltres no seríeu capaços d’endevinar. Concretament, fent-nos amics de la naturalesa. La raó que no tinguem unes habilitats socials i comunicatives gaire bones és perquè nosaltres pensem massa en quina mena d’impressió causem a l’altre, o en com hauríem de reaccionar a això o allò altre. Però la naturalesa sempre hi és, ben a mà, per embolcallar-nos dolçament: desbordant-nos de satisfacció, bressolant-nos, posant-nos en efervescència, xiuxiuejant-nos. 
Només pel fet d’observar-la jo em sento com si la naturalesa se m’hagués empassat, i en aquest precís moment tinc la sensació que el meu cos és un partícula, una partícula molt anterior al meu naixement i que es fon en la natura. Aquesta sensació és tan espaterrant que oblido que sóc un ésser humà, i menys encara que en sóc un amb necessitats especials que cal inicialitzar. La naturalesa em tranquil·litza quan estic furiós, i riu amb mi quan sóc feliç. Pot ser que penseu que no és possible que la naturalesa pugui ser un amic, si més no de debò. Però els éssers humans també formen part del regne animal i potser nosaltres, les persones autistes, en conservem encara algunes restes de consciència, colgades en algun lloc ben profund. Jo aprecio molt la part de mi que pensa en la natura com en un amic”. 

Aquest volum de cent seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han remogut fils que em pengen per dins i m’han generat connexions noves”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de març, 2015

Gemma Gorga. El desordre de les mans.



Ens mirem fins a l’extenuació,
fins a omplir-nos el cos de llagues.
Benvingut el dolor que degota incansablement
i ens forada la pell. Tots els rius corren al mar i el mar
no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix
amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal
com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.
La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de març, 2015

La primavera a Pequín. Un dietari. Francesc Parcerisas. Quaderns Crema. 2013.


L’autor fou convidat a impartir uns seminaris a la Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín durant el mes de maig de 2011. Aquest llibre recull una part de tot allò que hi va observar i reflexionar. També s’hi van intercal·lant belles versions de versions de poemes xinesos a partir de l’anglès i tots els somnis que fou capaç de retenir. 
Una agradable lectura que ens transporta a la capital de la Xina però, sobretot, a certes interioritats d’aquest poeta, traductor i crític. 

“L’astorament davant un paisatge, davant els dits d’un peu que juga a la sorra, o davant el rostre innocent d’una criatura, una peça de terrissa, o una primera claror del dia damunt el mar no té, em sembla, paral·lel possible en l’opinió. ¿Quina mena de pensament pretensiós pot creure que ha descobert una idea que tothom considerarà esbalaïdora, bella o contundent? Jo, que sóc un agnòstic convençut, en tinc prou amb mirar una estoneta la nit clara de maig, aquest univers profund i fosc amb formacions lletoses com filagarses espesses i infinites, per creure que és més senzill i honrat decantar-se per la descripció despullada, positiva, estricta, provar de dir allò que hom veu, sense altre judici que el de la tria dels mots, que no pas voler crear una opinió enraonada o contundent, una raó o justificació del món, sempre massa fràgil i personalista. Hi ha una frase de l’Enric Sòria al seu llibre Mentre parlem que m’agrada molt i que ho resumeix molt bé: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”El llenguatge que descriu el món que anomenem “objectiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”. 

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que en contenen molts”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de març, 2015

Chema Madoz.














Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

05 de març, 2015

Robinson Jeffers. Joy.


Though joy is better than sorrow joy is not great;
Peace is great, strength is great.
Not for joy the stars burn, not for joy the vulture
Spreads her gray sails in the air
Over the mountain; not for joy the worn mountain
Stands, while years like water
Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird
Nor star; and I seek joy.»
The weakness of your breed: yet at length quietness
Will cover those wistful eyes


Traducció de Josep Porcar

Alegria

Per bé que l'alegria és millor que la tristesa, l'alegria no és extraordinària;
La pau és extraordinària, l'enteresa és extraordinària.
No d'alegria espurnegen les estrelles, no d'alegria el voltor
desplega a l'aire els seus grisos velams
sobre la muntanya; no d'alegria la corcada muntanya
hi roman, mentre els anys com l'aigua
hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i percaço l'alegria.»
El defalliment de la teva raça: tot i així, l'assossec
agombolarà encara aquests ulls somiadors.


Traducció de Jaume Subirana

Felicitat

Tot i que la felicitat és millor que la pena, la felicitat no és gran.
La pau és gran, la força és gran.
Les estrelles no brillen de felicitat, ni és per felicitat que el voltor
estén al cel les seves veles grises
per damunt de la muntanya, ni és felicitat el que manté dreta
la muntanya desgastada mentre els anys com l'aigua
li caven els vessants. "Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i busco la felicitat."
La feblesa del teu llinatge: de tota manera a la llarga el silenci
cobrirà aquests ulls pensarosos.




«Joy», de Robinson Jeffers from blocsdelletres on Vimeo.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de febrer, 2015

Les matemàtiques explicades a les meves filles. Denis Guedj. Ara Llibres. 2008.


Seguint l’estela del gran El món de Sofia de Jostein Gaarder aquest llibre fa un repàs dels temes més importants d’aquesta disciplina científica, talment com si els expliqués a les seves filles: de què parlen, els nombres, geometria, àlgebra, els punts i les relacions, els problemes i el raonament. I ho fa aprofundint, però d’una manera entenedora i en forma de preguntes i respostes. 
Llegint aquest llibre hom s’adona que qualsevol coneixement, també el matemàtic, tendeix a l’infinit, per inabastable i per inacabable. 

“Per què és tan important el sistema binari? En el segle XVII, el gran matemàtic i filòsof Leibniz es va mobilitzar perquè els seus col·legues l’adoptessin, però no va funcionar i el sistema binari va ser oblidat. Fins a l’arribada dels ordinadors; llavors, de seguida es va percebre com el llenguatge més adaptat per communicar-se amb les matemàtiques. El nostre llenguatge escrit consta de paraules i nombres, vint-i-sis lletres i deu xifres; és a dir, trenta-sis signes, més l’espai i els signes de puntuació. Per comunicar-se amb una màquina, la informació es transmet per un corrent elèctric. Però el corrent només admet dos estats: que el corrent passi i que no passi. Es va triar utilitzar les xifres 1 i 10. Passa corrent: 1; no passa corrent: 0. Aleshores, es codifiquen els 36 signes per sèries d’1 a 0. En aquest moment és quan hi intervé el sistema binari”. 

Aquest volum de cent vint-i-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta disciplina que fa anys que m’agrada i que vull anar aprofundint-hi més amb els anys que vindran. Ei, si pot ser”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de febrer, 2015

Perejaume. Pagèsiques.


Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè —just al revés
del que és costum—
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de febrer, 2015

Toni Prat. Violí.
















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 de febrer, 2015

Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Proa. 2013.


És a partir de dinou personatges, que ocupen cadascun d’ells un capítol, que es narra la història, tan bèstia com verídica, de l’assassinat de quatre persones d’un mateixa família a les masies de Carreu, a prop de la Pobla de Segur. 
L’autor, amb molt d’ofici i una llengua ferma, fa córrer l’argument talment com si baixés tot ell per la Noguera Pallaresa i recollís les aigües de tots els seus afluents, amb la postguerra civil i els seus efectes secundaris de rerefons. 

“Un voltor comú, m’informà el guia, i veient la meua cara de fàstic, es posà a fer elogis de la noble missió que realitzen els seus animals preferits. Si no fos per ells, argumentava, aquesta carronya esdevindria un munt de podridura, tard o d’hora acabaria desapareixent del tot. En canvi, ara la carn de la vaca es convertirà en carn de voltor, d’alguna manera l’animal mort continuarà viu, volant per damunt de valls i de muntanyes. I em va posar a l’altura dels seus excelsos carronyaires: Al capdavall, tu també has pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert? Potser sí, vaig admetre per seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A mi, la carnota no me la regala ningú”. 

Aquest llibre de quatre-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir d’una tirada aquest estiu passat”.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de gener, 2015

Liu He. Dia d'estiu.


Aquell any, el dia que marxares,
em vas dir que anaves a la ciutat, però mai t'hi he trobat.
Deixo les finestres que donen al nord obertes
per sentir, en la fresca, les teves passes i el teu cant.
Els gatets que vas abandonar ara viuen feréstecs
entre el riu i els boscos de bambú.
El teu record hauria de ser un fum o una boira,
però m'és una espasa clavada a tocar del penya-segat.


(Versió de Francesc Parcerisas d'una traducció de l'anglès
recollida a "La primavera a Pequín. Un dietari")




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 de gener, 2015

Sàtires. Horaci. Adesiara Editorial. 2008.



Composat per divuit poemes agrupats en dos llibres, Horaci l’escrigué durant la seva juventut, entre l’any 30 i 35 aC. Hi tracta tota mena de temes per explicar el seu món, que també és encara una mica el nostre.
El pròleg i la bella traducció la signa en Jaume Juan Castelló. I el llibre l’edita aquesta editorial, puntal ja indispensable, de la nostra literatura. 

“Sic raro scribis, ut toto non quater anno
membranam poscas, scriptorum quaeque retexens,
iratus tibi quod uini somnique benignus
nil dignum sermone canas. quid fiet? at ipsi
Saturnalibus huc fugisti. sobrius ergo
dic aliquid dignum promissis: incipe. nil est.
culpantur frustra calami, inmeritusque laborat
iratis natus paries dis atque poetis.

-Escrius només de tant en tant i en tot un any no demanes pergamí ni tan sols quatre vegades, i et remires allò que ja has escrit, t’enfurismes contra tu mateix perquè et lliures generosament al vi i a la son i no ets capaç d’escriure cap poesia memorable, ¿què és el que haurem de fer? En plenes Saturnals t’has refugiat en aquest lloc. Així doncs, ara que no has begut, escriu alguna cosa digna del que s’espera de tu. Au, comença! ¿Res? És injuts que donis la culpa als càlams, i no hi ha dret que assotis aquesta paret nascuda per a suportar la ira dels déus i dels poetes”. 

Aquest volum de dues-centes seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la literatura clàssica grega que es llegeixen amb el plaer amb el qual es viatja a vela cap a Grècia”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 de gener, 2015

Jaume Coll Mariné. Quanta aigua clara als ulls de la veïna. La son dels conills.


El bosc grata amb el morro dins la terra
i les escorces dels seus arbres,
enfanga les escorces dels seus arbres
amb el seu cos massa dur i ample
per ser un sol cos.

Ha nedat dins l'aigua marró
del seu ventre de pluja i dins el fang;
ha nedat dins la terra i dins la son;
i va deixant un rastre de pèls i de sang
que no són de ningú.

Refrega el seu cos contra el ventre de les bèsties,
que criden el seu nom de carn i fusta.
Així es nodreix tot ell i sempre.

El bosc ho observa i ho vol tot.
Ell és la son, la mort dels roures,
la Nit, i la Muntanya.
Ell és el Vent, la Llum, que són el món,
la son dels gossos i els conills,

el Fred, i la llengua esponjosa del senglar.
És els ocells que exploten contra el fang
amb cada nit, quan res no es mou

i tot ressona massa fort per poder entendre-ho.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

07 de gener, 2015

Història de Catalunya. Albert Balcells. labutxaca. 2011.


Sempre ens quedem amb l’època medieval, el 1714, el segle XIX, la guerra civil i la dictadura del XX, com si entremig i després no hagués passat res. Aquest llibre ho explica tot i ho fa de forma divulgativa, dibuixant una panoràmica fascinant de la nostra història. 
S’agraeix molt la bibliografia que acompanya cada capítol per si hom vol aprofundir-hi. A més a més, l’he llegit en paral·lel i cronològicament amb l’Atles d’Història de Catalunya. Víctor Hurtado, Jesús Mestre i Toni Miserachs. Edicions 62/El Punt. 1998 i La vida quotidiana a través dels segles. Mª dels Àngels Pérez Samper. Pòrtic. 2002. 

“Pel que fa al coneixement actualitzat de l’evolució històrica de Catalunya i dels seus habitants, es produeix una contradicció. D’una banda creix l’interès general per la història dels països que no són el propi i també sobre aquells àmbits d’identitat que no són simplement els dels estats existents. Però per un altre costat hi ha un dèficit de difusió i posat al dia del coneixement que se’n fa, atès que, com en la resta de les ciències socials, la història està molt territorialitzada, a diferència d’altres ciències. Avui, quan l’intercanvi universitari és cada vegada més notable, convé comptar amb síntesis de primera mà, escrites per investigadors autòctons, en lloc d’haver de recórrer a una bibliografia sobre la base indirecte, de vegades desfasada i fins i tot esbiaixiada. Els autors d’aquesta obra no l’han escrit només per als lectors de Catalunya sinó d’arreu”. 

Aquest volum de mil dues-centes cinquanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han servit per entendre millor el meu passat que duc a la motxil·la, vulgues no vulgues”.








Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

01 de gener, 2015

Joan Brossa. Poema objecte.














Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

24 de desembre, 2014

Lord Byron. We’ll go no more a-roving.


So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.


Traducció de J. Porcar

Mai més no passejarem com ara


Mai més no passejarem com ara,
endinsant-nos errants en la nit,
per bé que el cor amor guardi encara
i la lluna continuï lluint.

Car l'espasa el seu folre malmet
i l’ànima el pit va trepanant,
i cal que el cor recobri l’alè
i que trobi l'amor un descans.

Per a l'amor la nit fou creada,
i el nou dia de pressa vindrà,
i mai més no vagarem com ara
a la llum d’una lluna brillant.



«We’ll go no more a-roving», de Lord Byron from blocsdelletres on Vimeo.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

18 de desembre, 2014

Identitat. Zygmunt Bauman. Universitat de València. 2005.



Així com en segles anteriors el terme “identitat” ni tan sols existia i els sociòlegs no se’n podien ocupar, o tenia noms i matisos molt allunyats dels actuals, ara és un terme amb múltiples significats que s’usa en camps molt diversos. 

Aquest autor de renom, que ens explica la complexitat en un discurs fluïd, mira d’aclarir conceptes i endreçar idees. 

“Sí, identitat és una idea irremeiablement ambigua i una espasa de doble tall. Pot ser un crit de guerra d’individus o de comunitats que desitgen que aquests les imaginin. De vegades el tall de la identitat és girat contra les pressions col·lectives per individus que es rebel·len contra la conformitat i s’aferren a les seves pròpies creences (que el grup titllarà de prejudicis) i a les seves pròpies formes de vida (que el grup condemnarà com a casos de desviació o estupidesa, o almenys com una anomalia que cal guarir o castigar). Altres vegades, és el grup qui gira el tall contra un grup més gran al qual s’acusa de voler devorar-lo o destruir-lo, de tenir la intenció innoble i perversa d’ofegar la diferència del grup més petit, de forçar-lo o induir-lo a retre el seu ésser col•lectiu, a esborrar-ne els trets distintius, a diluir-los… En tots dos casos la identitat apareix com un crit de guerra que es fa servir en una guerra defensiva: un individu contra l’atac d’un grup, un grup més petit i dèbil (i, per això, amenaçat) contra una totalitat més gran i amb més recursos (i, per tant, amenaçadora)”. 

Aquest volum de cent trenta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em va deixar la Carme”.








Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

12 de desembre, 2014

Triulet + Gerard Horta. Balada de l’holandès errant. L’Ondina: para de moure’t ja.


Para de moure’t ja:
començo balada
llançada al cant
d’éssers més o menys lliures
sense jornals ni rals
ni benaventurança ni queviures de dia llunyà,
demà somniat en l’imaginari llustrat
del penjat que naufraga dins el globus d’un vas,
cristall i malpàs…
Et duc, he vingut a insinuar-te
fets, actituds i gestos, quasi gestes,
no d’un poruc, sinó d’un home teu germà:
l’Holandès errant en diuen,
perquè roda en continu petar
-milers d’estels rebentant-
amunt i avall, estigmatitzat,
provant de desapariar extrems per fondre’ls
al centre estable del cor bategant
que massa humans amb ànsia de moldre’ls
han desallotjat
[poca traça, molt de morro,
baix astral, mal rotllo,
mer egoïsme, pura vanitat].

El proïsme l’han linxat.
Ara, aquí, avui.
L’ultraisme és la seva veritat.
Ell no ve d’Holanda, prové del cel,
del planeta Mart exactament
-hi quedà penjat sense nau amb què retonar-.
Durant una temporada violà i assassinà
fins a fer-se’n un fart
(“Testosterona” i “Senyor Vonved” el batejaren)
i a la fi d’allà en caigué.
Reaparegué en aquesta esfera -la Terra- a cavall,
amb una tarongina a cada mà
per humitejar-se llavis i ànima,
car el viatge havia de ser llarg.
Tarongina, flor esquerdada per la pluja de la Terra blava,
tempesta de bola solar.
L’explosió segueix la caiguda, esclat d’individualitat,
commoció rude de la generalitat.
L’Holandès errant, testosterona, Senyor Vonved
¿tens ganes de matar?
¿sents calor o t’arriba el fred?
¿qui enraona: el laberint o l’atzar?
¿el deliri o l’afany?
Quan la consciència es dissocia
sols en queden fragments desmembrats,
bocins, cadàvers a la cuneta, ficcions,
gemecs, trossos de realitat…
Adéu paradís, ja no som un:
ara jo seré jo i tu seràs tu.
Cada jardí una dicció:
De les putes assassinades en direm
“democràcia”, de les roses roges calcinades,
“bosc”,
i del feixisme en direm “diversitat cultural”
sense oprimits ni gossos ni indigents,
i arreu, pertot, calerons, beneficis, bans municipals,
polítics i periodistes encobrint la realitat,
la pista de la fel,
mossos torturant i que s’aturi ton pare,
que això és guerra, damnatge, maldat,
combat ingrat, fermesa i aguant,
odi, còlera, fúria i supèrbia.

¿Compreneu ara la psicosi occidental?







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 de desembre, 2014

Revoltes. Itziar González i Iago Otero. Edicions DAU. 2014.



Aquí no es tracta que el Iago pregunti i la Itziar respongui (o viceversa), sinó que els dos fan ambdues coses. Cadascú des del seu àmbit, proposen possibles sortides als atzucacs on, com a societat, ens trobem tots abocats. 
De fet, de revoltes n’hi ha moltes de necessàries i aquest bon llibre de converses n’explica unes quantes. Hi ha molta reflexió i moltes ganes de canvis. 

“Han convertit el nostre temple de l’espai públic en un mercat. Només hi pots entrar si pagues una taxa i el privatitzes. Són espais en els quals o consumeixes o te’n sents exclosa. Nosaltres tornarem a treure les cadires de vímet a les places i reconquerirem l’espai públic per convertir-lo en un lloc de comunitat. L’Administració ens ha dotat de places, però només físicament. No estan vives, no són espais per a viure. A cap plaça podem beure-hi un got d’aigua sense pagar, no hi ha fonts ni cadires. No t’hi pots estar! Hem d’humanitzar i polititzar els nostres espais públics”. 

Aquest volum de dues-centes vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que mereixerien ser cagats a tots els tiós de totes les cases del país, durant aquestes sempre horripilants privatitzades festes nadalenques”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de novembre, 2014

Chema Madoz.













Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

21 de novembre, 2014

Fernando Pessoa. Robaiyat (Cançons del beure).


Longe do vão tumulto de pensar,
Gosa d'esta frescura a mal durar,
E nao de metaphysica nenhuma.
Gosa por que és como ella un sopro d'ar.


Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

Lluny del tumult inútil de pensar,
gaudeix d'aquest efímer benestar
i no de qualsevulla metafísica.
Gaudeix, que tu i l'instant sou un buf va.



Etiquetes de comentaris: ,

1 que prenen la paraula links to this post

12 de novembre, 2014

Nietzsche. El águila angustiada. Una biografía. Werner Ross. Ediciones Paidós. 1994.




Completíssima, rigorosíssima i aprofundida biografia sobre un dels filòsofs que més van influenciar el segle XX. L’autor se serveix de múltiples llibres i d’una extensa correspondència epistolar.

Escrita com un bloc de marbre, sembla que no es deixi re. Ni fantasieja ni juga amb els falsos mites que envolten el personatge. Personatge aclaparador, tant per les seves idees com per la seva vida. 

“Lo que sigue resulta opresivo por su desmesura en el autohalago. Él, Nietzsche, ha llevado la lengua alemana a su perfección. Desde Lutero y Goethe había sido necesario dar un tercer paso: Observa y dime, viejo y querido camarada, si la fuerza, la suavidad y la sonoridad se habían encontrado ya alguna vez tan próximas en la lengua alemana. En general, Goethe todavía habría sido demasiado ondulante, demasiado blando, y Lutero, a pesar de toda la fuerza de su lenguaje, un palurdo. Él superaba a Goethe por la severidad y virilidad de su línea. Mi estilo es una danza; un juego de simetrías, hasta la misma elección de las vocales. En el fondo, él había seguido siendo un poeta hasta cualquier límite de este concepto, por mucho que se hubiera tiranizado a sí mismo con la filosofía”. 

Aquest volum de vuit-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la família em va regalar quan vaig fer els dinou anys i que m’ha entusiasmat de rellegir de dalt a baix, sense mesura ni aturador, com un Nietzsche enfollit”.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 de novembre, 2014

Joan Brossa. Malviatge. Llostre.


Aquesta gent tan ufana.
I superba. Un altre juny.
Alerta! Muntanya i plana.
L'enemic. Posem-lo lluny.

Ens volen fer patir gana.
Bon cop de falç! Alço el puny.
Sí. La terra catalana.
L'ensenya. I el cop retruny.

Au, defensors de la terra!
Com seguem el blat. Bon cop de falç!
Volen fer la guerra.

Esmolem eines. El roc.
Tornarà a ser rica i plena.
Segadors, seguem cadena.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 d’octubre, 2014

La revolució tranquil·la. Andreu Barnils. Rosa dels Vents. 2014.


S’hi explica la Carme Forcadell i l’Assemblea Nacional Catalana a partir de les persones que la formen. Històries d’algunes de les ànimes que han dut a una Catalunya sense sigles, a tres manifestacions històriques, al color groc i les urnes del 9-N. 

“Quan parlem de revolució tranquil·la també parlem d’això. Que una persona que ha treballat més de quaranta anys en una banca privada ara vulgui l’opció de la pública. Que un senyor de setanta-nou anys, que podria viure com un marquès a la seva casa de Sant Cugat, prefereixi passar-se les nits entre setmana trucant a empreses de Riudellots i Ribes de Freser per ajudar, o matins de cap de setmana fent de pont entre l’Assemblea i gent del món dels negocis, o assistint a sopars al Set Portes amb presidents de länder alemanys”. 

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló “del primer llibre del meu germà Andreu. M’ha entusiasmat”.













Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

23 d’octubre, 2014

Toni Prat. Urna.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

16 d’octubre, 2014

Philip Larkin. The Old Fools.

What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It's more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can't remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there's really been no change,
And they've always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don't (and they can't), it's strange;
Why aren't they screaming?

At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It's only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can't pretend
There'll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they're for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines -
How can they ignore it?

Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can't quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun's
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they give

An air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction's alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end?
Not at night? Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.


Traducció de Josep Porcar

Els vells ximples

Què deuen pensar que els ha passat, els vells ximples,
per acabar d'aquesta manera? Potser consideren 
que és més assenyat anar així, bocabadats, bavejants,
pixant-se a sobre, incapaços de recordar
qui els ha trucat aquest matí? O creuen que, al seu albir,
ho podrien capgirar tot i retornar a les nits de ball interminables,
o al dia del seu casament, o al setembre aquell amb el fusell penjat?
O ja s'imaginen que realment res no ha canviat,
que s'han comportat sempre com si fossin tarats o embriacs,
o que s'han passat els dies rere el tel d'un somni etern,
mirant com la llum va i ve? I si no ho creuen (que no poden), és estrany;
Per què no bramen?

Quan mors, et desfàs: els bocins del teu ésser
comencen immediatament a esvanir-se per a sempre,
sense testimonis. És només l'oblit, cert: 
ja ens l'havíem topat abans, però llavors era sempre transitori
i permanentment se'ns fonia amb l'anhel inigualable
de voler florir en la flor del milió de pètals
de ser aquí. D'ara endavant no podeu aparentar
que ens trobarem una altra cosa. I aquests són els primers senyals:
no saber com, no reconèixer qui, el poder
de decidir, balafiat. La seva fatxa els delata:
cabell cendrós, mans de tòtil, cara pansida, a solcs–
Com ho poden ignorar?

Tal vegada, envellir sigui tenir cambres enllumenades 
a l'interior del teu cap, i gent a dins, actuant.
Gent coneguda, que no pots anomenar; cadascú emergeix,
com una greu pèrdua reparada, de portes familiars que giravolten,
col·locant un fanal, somrient des d'algun esglaó, agafant
dels prestatges un llibre conegut; o bé, a vegades, 
les cambres solament, cadires i un foc encès,
l'arbust tremolant en la finestra, o el sol
sobre el mur acollidorament tebi en un solitari
vespre d'estiu, després de la pluja. És allà on viuen:
no aquí ni ara, sinó on tot s'hi esdevingué una vegada.
És per això que tenen

un semblant d'esbalaïda absència, car volen restar allà
i romanen aquí. Per les cambres s'allunyen, desprenent
una fredor matussera, el constant desgast
de recuperar l'alè, i ells arrupits al peu del cingle
de l'extinció, els vells ximples, sense adonar-se
que és a tocar. Això explicaria per què van tan tranquils:
aquell cim que nosaltres ataüllem, on sigui que anem,
per a ells és terra rosta. ¿És que no se n'adonen,
d'allò que els ressaga, ni de com s'acabarà? Tampoc de nit?
Ni quan apareixen els estranys? No mai, ni una sola vegada
durant aquesta monstruosa tornada a la infància? Doncs bé,
ja ho esbrinarem.


 
«The Old Fools», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.









Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

09 d’octubre, 2014

Antón Chéjov, vida a través de las letras. Natalia Ginzburg. Acantilado. 2006.


Breu biografia sobre aquest escriptor rus, conegut per les seves obres de teatre però també molt apreciat pels seus contes, escrita per l’escriptora italiana Natalia Ginzburg, autora de Lessico famigliare, del qual guardo molt bon record.
S’hi explica la seva dura infantesa, la manera com va arribar a ser metge i acabà fent-se càrrec de la seva família. Els seus primers escrits, publicats a revistes i diaris de l’època, i el seu interès prematur pel teatre. Visqué una vida intensa, plena d’èxits i fracassos. 
Que serveixi aquesta ressenya com a sentit homenatge a aquest dramaturg rus, però també a l’autora del llibre i, de retruc, a l’editor d’aquesta traducció firmada per la Celia Filipetto, en Jaume Vallcorba. 

“De Tolstói, Chéjov solía decir que cuando hablaba con él caía totalment en su poder. Decía que era un ser extraodinario, un ser casi perfecto. De Chéjov, Tolstói por entonces decía: Es un hombre de gran talento, de buen corazón, pero hasta ahora no me parece que tenga un punto de vista bien definido sobre la vida”. 

Aquest llibre de vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no constaven a la Biblioteca Joan Triadú i que, gràcies a haver-lo trobat entre les seves lleixes, ja hi consta”.


Etiquetes de comentaris: ,

1 que prenen la paraula links to this post

01 d’octubre, 2014

Dolors Miquel. Aioç. Poema animal.


Vine.
Estic bloquejada.
No puc escriure res.
No puc pensar en res.
Tinc un curtcircuit:
els cables em ballen al cap,
les molècules se'm fonen.
Hi ha una tempesta d'àtoms,
hi ha una explosió neuronal.
El meu cos reclama carn,
la teva carn, la teva.
L'aliment animal,
la sensació robada,
la sensació animal.
Estic bloquejada.
Tinc un curtcircuit.
Sóc un robot del meu sexe.
Tu pots moure els terminals.
El meu desig engabiat
m'esgarrapa com una fera.
Vol llançar-se contra tu.
Vol la teva carn, la teva.
Sóc l'autòmat del meu desig.
Cap terminal em funciona.
Tinc un curtcircuit.
Estic bloquejada.
Vine.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

01 de juliol, 2014

És a les nostres mans. Teresa Forcades. Edicions DAU. 2014.


Del que no hi ha cap mena de dubte és que aquesta monja, teòloga i metgessa escriu com els àngels. 
Ho demostra aquest nou llibre que recull les seves crítiques al sistema capitalista, les propostes de democràcia social i participativa, les idees que té sobre el nacionalisme i la diversitat. Finalment, dedica un apartat als reptes que ha d’afrontar el cristianisme en els propers anys. 
Un molt bon llibre que fa de molt bon llegir. 

“Aquest canvi profund, aquesta revolució, l’hem de fer nosaltres sense esperar que ens donin autorització i seguint la dita de Més val demanar perdó que permís. Es pren consciència de ser subjecte polític. La subjectivitat política no és una cosa que et puguin treure i després retornar i, fins que te la tornin, t’has d’esperar tot el que ells vulguin. Si fos així, mai no l’assoliríem. En una democràcia, el caràcter agent en l’àmbit polític pertany al poble. Per tant, aquest poble l’exerceix quan li sembla oportú”. 

Aquest volum de cent seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta editorial que no deixa mai de sorprendre’ns”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 de juny, 2014

Martí Riera i Casas. Aperitiu.












Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

05 de juny, 2014

Philip Larkin. High Windows.


When I see a couple of kids
And guess he’s fucking her and she’s
Taking pills or wearing a diaphragm,
I know this is paradise

Everyone old has dreamed of all their lives—
Bonds and gestures pushed to one side
Like an outdated combine harvester,
And everyone young going down the long slide

To happiness, endlessly. I wonder if
Anyone looked at me, forty years back,
And thought, «That’ll be the life;
No God any more, or sweating in the dark

About hell and that, or having to hide
What you think of the priest. He
And his lot will all go down the long slide
Like free bloody birds». And immediately 

Rather than words comes the thought of high windows:
The sun-comprehending glass,
And beyond it, the deep blue air, that shows
Nothing, and is nowhere, and is endless.


Traducció de Marcel Riera 

Finestrals

Quan veig una parella jove
i m’afiguro que ell la carda i que ella
pren la píndola o du un diafragma,
sé que això és el paradís

que els grans hem somniat tota la vida:
bandejar la beateria i qualsevol prejudici
com una màquina de segar passada de moda,
i lliscar tots els joves pel llarg precipici

cap a la felicitat, sense fi. Em pregunto si
algú em va mirar, quaranta anys enrere,
i va pensar: «Això sí que és vida!
Res de Déu, ni de suar a les fosques per la fal·lera

de l’infern i tot això, res d’haver d’amagar
tot el que penses del mossèn. Seran ells,
maleït sia, els que no pararan de baixar
pel llarg tobogan, lliures com ocells».

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i no és enlloc, i que és infinit.


 
«High Windows», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

01 de juny, 2014

L’home que no s’adonava de res. Robert Walser. Editorial Cruïlla. 2005.




Il·lustrat per la Carmen Segovia explica una història senzilla i surreal d’un home que no s’adona de tot allò que passa al seu voltant fins a extrems risibles. 
Tot i que està escrit pensant amb els primers lectors, fa de bon llegir a totes les edats. 
El seu autor, un popular escriptor suís del cantó alemany, també va escriure narrativa curta, poesia, articles periodístics i novel·la.
Saborosíssim pels dibuixos que conté i pel text, poètic i extremat, amb un final que sorprèn i fa esclafir.





Aquest volum de cinquanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que ens fan somriure i somniar.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 de maig, 2014

Ricard Mirabete. Les ciutats ocasionals. Un ajornament.


Sota una amenaça constant
els núvols besaven la carena
i es diluïen en pols astral i fum desitjós.
Llençava a l'aigüera els daus abolits
i em negava a créixer.
Les línies rectes dels afectes
m'assaltaven i impetuosament esdevenia mar.
En algun lloc es debatia el desig i l'astronomia.
El sol es ponia al llunyedar
mentre jo seguia capturant cercles de punts
en la llarga espera d'un ajornament.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 de maig, 2014

Itàlia i el Mediterrani. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.



Aquest volum reuneix Escrits italians, noms i personatges d'aquest país pel qual sentia una ferma devoció i a on li hauria agradat de viure-hi i Les beceroles del Mediterrani, que explica els múltiples viatges que va fer, a bord de petroliers, arreu d'aquest mar nostre. 
També és un resum d'algunes de les seves lectures. I ho fa ja de gran i de memòria. Són ben bé com cartografies literàries. 

“Lepoardi és un poeta de lectura difícil per a molts italians i no cal dir per als no italians. Com que no és mai espontani, ni primari, és complex. És un poeta molt lent, de pensament constant i generalment llunyà. Formidable estudiós, permanent reflexiu. És una poesia de plans superposats i lligats per una música que només ell sabia i que crea en el lector il·lusions inexpressables. De vegades la seva adjectivació, insistent, és constant, obsessiva. Aquest és el gran problema. La seva prosa, en canvi, és límpida i clara, d’una meravellosa eficàcia”. 

Aquest volum de cinc-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’OC d’en Pla, edició 10è aniverari, que tinc a Ribes i que tasto sovint”.

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

08 de maig, 2014

Toni Prat. Pancarta.
















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 d’abril, 2014

Fernando Pessoa. Poemes d’Alberto Caeiro.


XXXV

O luar através dos altos ramos,
Dizem os poetas todos que ele é mais
Que o luar através dos altos ramos.

Mas para mim, que não sei o que penso,
O que o luar através dos altos ramos
É, além de ser
O luar através dos altos ramos,
É não ser mais
Que o luar através dos altos ramos.


Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja 

La lluna a través de les altes branques,
tots els poetes diuen que és més
que la lluna a través de les altes branques.

Per a mi, però, que no sé què penso,
el que la lluna a través de les altes branques
és, a més de ser
la lluna a través de les altes branques,
és no ser més
que la lluna a través de les altes branques.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

23 d’abril, 2014

Dietaris. Joan Estelrich. Quaderns Crema. 2012.



Recull dels únics dietaris que es conserven del seu autor. Van des del 1914 al 1949 i mostren entrades de caire sentimental i d’experiència amorosa, de caire intel·lectual, la seva vessant d’investigador, crític i filòsof i de caire d’activista polític i de gestor cultural. 
Colpidores per la seva sinceritat i per abastar tants d’anys que expliquen la seva persona i, sobretot, un període històric determinant pel nostre país. La guerra civil espanyola, que l’agafà a sud-amèrica, l’inici de la Dictadura franquista a Tànger i el seu desamor en forma de cartes. 
No tenen pèrdua. 

“12-IX-1936, dissabte, Buenos Aires. Aquest dia era reservat a la visita col·lectiva dels delegats del Pen a l’estancia La Martona, una de les primeres del país. Vaig preferir passar el dia amb Carlos Alfredo, que és l’alcavot més joiós i gentil del país. Amb un yacht que no sé si és d’ell organitzà una excursió pel riu en honor meu. Ja vingué a cercar-me amb un pomell de senyoretes que s’ho mereixen tot. Una d’elles resultà ésser cunyada de Jorge Guillén, el poeta amic. Al Yacht Club trobàrem més amigues i amics. Entre ells, un portuguès, el comte de […], que té la seva casa pairal, a Lisboa, convertida en cabaret, i jo la conec bé dels meus anys lusitans. Les senyoretes i senyores eren americanes del nord, escandinaves i argentines. Troupe molt fina i agradable, però per al meu gust excessivament superficial. Sense estar melangiós, el cert és que jo no he picat a cap de les nombroses seduccions que se m’han ofert; breu, no hi tenia interès, i sovint hauria preferit no estar amb tanta gent amable”. 

Aquest volum de sis-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir l’estiu passat i d’una volada”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

15 d’abril, 2014

Pep Rosanes-Creus. L’illa del tresor. Notícia de Lisboa.



Li truca després de sortir del restaurant,
perquè a dins hi canten fados i no cal
molestar ningú, a l’Alfama, amb la veu
d’un intrús mòbil. Al darrera, el castell
no mira res. Al costat, ni l’aigua del Tejo
no mira res. ¿Ets tu? ¿De veritat que ets tu?
¿Ets tu que li truques des de la ciutat vella?
Al final passarem dos dies més aquí.
Digue’m què hi hem de veure. Glups, potser les tombes
a dos Prazères, cementiri d’un poeta
que glopejava aiguardent. ¿Tu, de debò?
¿Has segut amb ell i no heu fet ni manetes?
No li demana si torna quan la veurà.
Una trucada és molt més que una promesa,
ho saben també les pedres que hi ha pel món.
¿Vuit dies encara i vuit més sense veure’t?
Merda de penitent imitant el llimac.
Li agrada sentir-la contenta, que truqui
des de Lisboa, i no sap com dormirà
aquesta nit, és segur que divinament.
A ella li agrada haver-lo trobat,
no parlar amb l’automàtic. Des de la nit
de l’estranger, o de casa, on estrangers
ho som tots, qualsevol pot morir d’enyorança.

23/09/06





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

08 d’abril, 2014

Autobiografia. Robert Creeley. Cafè Central & Emboscall. 2005.



Escrita a Helsinki, Finlàndia, el 1989, es tracta d'una autobiografia sincera i directe, però plena d’elisions i salts en el temps. 
Aquest poeta nord-americà, autor de més de seixanta llibres, fa un repàs de la seva vida, amb unes dosis de sentimentalisme i melancolia ben compensades, molt mesurades. Allunyat, doncs, d'allò que s’acostuma a fer en aquest bell gènere literari, que tant m'agrada administrar-me de tant en tant. 

“Val a dir que és atractiu deixar en suspens una vida com si fos una idea addicional, un plaer ben merescut de discreció i revisió justificadora, senzillament que un ha viscut prou per veure el temps precedent com una causa del present, una recompensa, com si diguéssim, per haver viscut prou temps per conèixer el valor d’aquest fet. Una de les cançons que recordo que la meva família tenia, en el rotllo d’una pianola, si no m’equivoco, era: Oh, dolç misteri de la vida, per fi t’he trobat... Però realment només un foll pot pensar que qualsevol vida és simple conseqüència, o que es mereix, o que s’entén. El plaer i l’autoritat d’escriure és, per començar, inventar una vida per viure: com va fer Walt Whitman, Daniel Defoe o Samuel Beckett”. 

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig comprar a la Plaça del Pes de Vic, un dissabte al matí, després d’un recital ben curiós”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de març, 2014

Omar Khayyam. Quartetes.






Traducció d’Àlex Queraltó Bartrés

XXXVIII

En primer lloc per obligació em van crear,
i no augmentà res, excepte la meva perplexitat.
A desgrat ens n'anirem, i no sabem encara
quin és el sentit de venir, viure i anar-se'n.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de març, 2014

La paraula i el món. Assaigs sobre poesia. Lluís Solà. L’Avenç. 2013.



La paraula és, sobretot, so, és a dir, veu, música i oïda. Aquesta és la seva característica més íntima. A partir d’aquesta idea-força, Lluís Solà explica la poesia de Verdaguer, Alcover, Maragall, Papasseit, Bartra, Espriu, Rodoreda, Vinyoli, Sampere i Bauçà. 
Un assaig d’assaigs que dibuixa algunes de la baules més importants de la nostra poètica. 

“La paraula, doncs, és, essencialment, so, veu, música. Però, en canvi, una de les manifestacions més eminents de la llengua, on la paraula té una funció central, l’anomenem, a occident, literatura, és a dir, conjunt de lletres, de signes escrits, escriptura. La paradoxa, que no hem de deixar d’interrogar amb precaució, però també amb rigor, és que la nostra denominació d’una part tan important i tan influent de la llengua com són els textos de tota mena, religiosos o profans, narratius, filosòfics o poètics, hagi passat de l’esfera de l’oïda i de les formes que li són relacionades, a l’esfera de la vista, dos mons inequívocament diferents”. 

Aquest volum de cent seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han farcit d’idees”.

Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

13 de març, 2014

Joan Brossa.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

06 de març, 2014

Dolors Miquel. Missa pagesa. Mare nostra.


Mare meva, que no ni sé on ets, 
de qui només en tinc el nom…

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l’epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci’s la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.

 Anem…




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de febrer, 2014

Lletra de batalla per Tirant lo Blanc. Mario Vargas Llosa. Edicions 62. 2010.



Aprofundit i breu assaig sobre una de les nostres grans novel·les universals. Sentit i deliciós elogi sobre aquest llibre que tothom coneix d’oïda i pocs hem llegit a plena consciència. 

Traduït al català el 1969 per Ramon Barnils i reeditat el 2010, no puc evitar rellegir-lo de manera constant per copsar, a grans trets i sense exagerar, què és la literatura, l’època medieval o el gènere de la novel·la a seques. 

“Les seves dades històriques poden estar equivocades com les de Guerra i pau, les seves observacions sobre la vida social poden ésser exagerades i caricaturals com les de la Comèdia Humana: però aquestes equivocacions , exageracions i caricatures són també trets distintius d’una època i reflecteixen tan vàlidament com un fet històric o un document social les característiques d’un món. Les accions desmesurades de Tirant lo Blanc, els seus personatges inusitats, els seus reialmes ficticis, delaten una mentalitat: les creences que estimulaven els homes medievals, els tabús que els frenaven, l’abast dels seus coneixements i la frontera dels seus somnis”.

Aquest volum de vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “traducció del pare, que em consta que li agradà molt de publicar en la llengua pròpia de Joanot Martorell”.








Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

20 de febrer, 2014

Danielle Collobert. Il donc.



coagulaion – la phrase
aux contours déchirés ponctuation – les taches – jeux de la typographie – silence du
sang immobile

qui du sang éclate – s’étale – libéré à soi-même – se remplit
circulation tendue
la page – prolonge corps – oragane du battement –
hors corps hors là – qui règle le rythme
l’écrit du corps


Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol 

Allò doncs.

coagulació – la frase
als contorns esquinçats puntuació – les taques – jocs de la tipografia – silenci de la sang
immòbil

qui de la sang esclata – s’escampa – lliurat a si mateix – s’omple
circulació tensa
la pàgina – prolonga el cos – òrgan del batec –
fora del cos fora d’enllà – que marca el ritme
l’escrit del cos





Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

14 de febrer, 2014

Teoria de Catalunya. Els miralls. El basilisc. Joan Perucho. Edicions 62. 1991.


Teoria de Catalunya és un curiosíssim assaig sobre el país, que informa i descriu a partir de la lectura de molts altres llibres. Els miralls i El basilisc són dos reculls d’articles, que tracten tota mena de temes, plens d’erudició. 
Sisè volum de l’Obra Completa de Joan Perucho, autor que cal reivindicar per la seva originalitat i pels seus vastos coneixements. Delícia de llengua escrita i coneixements múltiples. 

“Sorolla representa el triomf de la llum i del moviment. Les seves composicions estan inundades d’una llum violenta, declamatòria i gestual. La pinzellada és ampla i llarga, amb tendència a recloure’s d’amunt d’ella mateixa, fent un moviment discursiu i poderós. Tot és exaltat amb escàndol i amb una certa obvietat. Res més lluny del pudor i de la intimitat, res més lluny de la reserva i del silenci”. 

Aquest volum de cinc-centes trenta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han desvetllat moltes nits”.










Etiquetes de comentaris: , ,

1 que prenen la paraula links to this post

07 de febrer, 2014

David Figueres. Derelictes. Aquesta neu que cau.


Havien anunciat aquesta neu que cau
i que observo aixecant la vista del paper.
El blanc, finestra enllà, va sotmetent colors.
Aquí dins és el negre que envaeix tot el full.
Hi ha una calma quieta. Ja no se senten plors.
El nostre nét petit finalment deu dormir.
Avui fem de cangurs. Els nostres fills són fora.
Un cruixir d'esglaons. Tu, que puges l'escala.
Ets a l'habitació i te'm quedes mirant.
Flairo el teu perfum dolç i faig veure que escric.
Coqueta als setanta anys, em beses a la galta.
Somric. Deixo la ploma. Llueixen els teus ulls.
"La fera s'ha adormit" i m'agafes la mà.
Plegats veiem la neu com lenta va colgant
aquest paisatge blanc que ja estimem tots dos.
Demà serà el trineu i un nas de pastanaga,
demà seran les fotos per ensenyar als amics.
Te'n vols anar i no ho vull. "Va, que tinc molta feina".
Escric aquest vers d'ara de pressa; per plegar.
Vull acabar el poema i estar del tot per tu.
Però tu ja no hi ets i és inútil buscar-te.
No has pujat cap escala, ni m'has besat, amor.
No tindrem mai cap fill. No envellirem plegats.








Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula links to this post

30 de gener, 2014

Chema Madoz.




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

25 de gener, 2014

Brins de literatura universal. Jordi Llovet. Galàxia Gutenberg. 2012.




Recull de 158 articles on aquest catedràtic de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada retirat fa gala dels seus amplíssims coneixements. 
Punyent, crític, savi, ple de fondes reflexions, i alguns divertits estirabots, és un volum deliciós que ensenya moltes coses i que aporta nous punts de vista sobre les idees i els autors de sempre i per sempre. 

“Steiner s’ha quedat sol. De la dignitat del llenguatge per ell mateix, sense distinció d’idiomes, com eina sola per arribar a l’epifania del sentit, ningú no se’n preocupa. De la dignitat quasi sagrada de l’ofici de mestre -tots hereus, per a Steiner, dels exegetes de la Bíblia-, ni un comentari. Només queda aquesta alternativa: o acceptem que els professors són els dipositaris de la civilització i els transmissors d’aquest llegat, o tirem la tovallola i permetem que la ignorància general, aliada amb l’estultícia del comú, acabi d’ensorrar l’edifici de la pedagogia occidental, i, amb ella, la idea mateixa de civilització. En aquest sentit, Foucault, esverat, preconitzava la fi de l’home; Steiner ha profetitzat la fi de la paraula. Ara resultarà que aquestes dues profecies són una i la mateixa cosa”. 

Aquest volum de quatre-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir i consultar, riure, aprendre, emprenyar-se i emocionar-se”.

Etiquetes de comentaris: , ,

0 que prenen la paraula links to this post

15 de gener, 2014

Bei Dao. reduccions 103. Art poètica.






Traducció de Manel Ollé

a l'habitació immensa d'on sóc
només hi resta una taula, envoltada
de bassals sense ribes
la lluna m'il·lumina des d'angles diferents
el somni de l'esquelet cruixent segueix dreçant-se
lluny, com una bastida pendent de ser desmuntada
encara hi ha el full blanc petjades de fang
aquella guineu que hem alimentat tants anys
quan branda la cua ardent
em meravella, em fereix

i és clar, també hi ets tu, asseguda davant meu
el llampec del dia net que et lluu al palmell
es torna llenya i en acabat cendra




Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

08 de gener, 2014

Espriu, transparent. Agustí Pons. Proa. 2013.




Exhaustiva i documentadíssima biografia que repassa la vida i l’obra d’un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX. 

Fa de molt bon llegir i aconsegueix fer una mica més transparent un home que s’autoqualificava a ell mateix com “el més avorrit i ensopit d’aquest món”. 

“Vàrem parlar més de tres hores, de música, de llibres, apassionadament: vaig conèixer un Salvador Espriu nou per a mi, sorprenent: em va dir com plorava d’emoció quan sentia La Passió segons Sant Mateu de J. S. Bach, com li hauria agradat escriure Les noces de Fígaro; deia que eren assequibles, humanes; que trobava que Don Giovanni fora de tota aspiració, tan perfecte. En literatura li hauria agradat escriure La cartoixa de Parma, que, després del Quixot, competia en les seves preferències amb Guerra i pau. Va recomenar-me que llegís els grecs, Solitud de Víctor Català; que llegís Pickwick de Dickens, les Cròniques italianes de Stendhal, els tràgics grecs, els diàlegs de Plató…”. 

Aquest volum de set-centes quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “biografies, aquest gènere literari que tant m’agrada i que tan sovint com puc hi torno”.






Etiquetes de comentaris: ,

0 que prenen la paraula links to this post

02 de gener, 2014

Montserrat Costas. La murga. Imperi espanyol.


Zara
Mango
Bershka
Stradivarius
El Cor-
te Inglés


Traducció al japonès de Ko Tazawa






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

26 de desembre, 2013

Martí Riera i Casas. Bessonada.










Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

19 de desembre, 2013

Odissea. Homer. Versió de Joan F. Mira. Proa. 2011.



Poema èpic grec del segle IX a C., fundacional del cànon de la literatura occidental, que consta de 24 cants agrupats en tres parts: el viatge de Telèmac a la recerca de son pare, el retorn d’Ulisses des de Troia fins a Ítaca i la ferotge venjança d’aquest. 
Un plaer llegir aquest exemple de literatura d’aventures i de viatges, en la traducció de Joan F. Mira, que complementa l’excel·lent de Carles Riba. 




“Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,
un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,
un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.
I com els quatre corsers d’un tronc de cavalls, per la plana,
quan tots arranquen alhora corrent sota els colps de la tralla,
alcen les potes i els caps i completen veloços la via,
de la mateixa manera s’alçava la popa, i darrere
escumejava embogit el corrent de la mar remorosa.
Sense aturar-se, segura, corria la nau. Ni el més ràpid
entre els ocells, l’esparver, no l’hauria igualada en la cursa.
Sempre veloç sobre el mar, corria i tallava les ones,
i transportava un baró que tenia dins d’ell la saviesa
dels immortals, després de patir molts dolors i desgràcies,
tant en la guerra cruel com creuant les onades més dures.
I ara dormia tranquil, oblidat de les penes passades.
Quan ascendia l’estel més brillant, que amb la seua arribada
ens anuncia la llum de l’Aurora, la filla de l’alba,
era el moment que la nau marinera girà cap a l’illa”.

Aquest volum de quatre-centes quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres a partir del qual tots s’escrigueren i cap a on tots hi aniran a parar”.




Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

12 de desembre, 2013

Catul. Poemes . VIII.


Miser Catulle, desinas ineptire 
et quod uides perisse perditum ducas. 
Fulsere quondam candidi tibi soles, 
cum uentitabas quo puella ducebat 
amata nobis quantum amabitur nulla. 
Ibi illa multa tum iocosa fiebant, 
quae tu uolebas nec puella nolebat, 
fulsere uere candidi tibi soles. 
Nunc iam illa non uult: tu quoque, impotens, noli, 
nec quae fugit sectare, nec miser uiue, 
sed obstinata mente perfer, obdurat. 
Uale puella, iam Catullus obdurat, 
nec te requiret nec rogabit inuitam; 
At tu dolebis, cum rogaberis nulla. 
Scelesta, uae te! Quae tibi manet uita? 
Quis nunc te adibit? Cui uideberis bella? 
Quem nunc amabis? Cuius esse diceris? 
Quem basiabis? Cui labella mordebis? 
At tu, Catulle, desinatus obdura. 


Traducció d’Antoni Seva 

Pobre Catul, deixa de fer bogeries i, allò que veus que s'ha esvanit, dóna-ho per perdut. Brillaren, en altre temps, per a tu uns dies lluminosos, quan anaves on et duia la noia, aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada. Allí tot era, aleshores, lliurar-se a aquells esplais que tu volies i que la noia no refusava pas. Brillaren, ben cert, per a tu uns dies lluminosos. Ara ella ja no ho vol: no ho vulguis tu tampoc,insensat; i, si ella fuig, no li vagis al darrera ni visquis entristit, ans resisteix amb cor fort, mantén-te ferm. Adéu, noia! Catul ja es manté ferm i no et cercarà ni et requerirà contra el teu voler. Però tu et planyeràs quan no et veuràs requerida. Ai de tu, dolenta! ¿Quina vida t’espera? ¿Qui et vindrà ara a veure? ¿Qui et trobarà bonica? ¿Qui estimaràs ara? ¿De qui diran que ets? ¿Qui besaràs? ¿A qui mossegaràs els llavis? Però tu, Catul, resoludament, mantén-te ferm.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 de desembre, 2013

Vint i Ramon Barnils. Laia Altarriba. Edicions DAU. 2013.


Retrat del periodista Ramon Barnils, a partir de la transcripció de vint entrevistes a vint persones que el van conèixer. 
El llibre s’acompanya d’un excel·lent documental de 45 minuts de la Laia Soldevila i l’Albert Lloreta. 
Compendi de la seva vida, obra, idees, periodisme i època que li va tocar viure. Fotografia d’una generació que, alliberada del franquisme, intentava exercir amb llibertat el seu ofici, abans, durant i després de la decepcionant suposada transició política, que alguns ens van voler vendre com a modèlica. 

“I al costat de la gresca, els llibres. Una obsessió que per als qui el varen tractar només de nit pot resultar insòlita, com per a mi és borrós el seduc­tor que pren unes copes; jo el vaig estimar gairebé sempre de dia. La nostra era una casa plena de llibres: a l'estudi, al passadís, amuntegats en piles que entraven cap al menjador, cap a la cuina, sota els balcons. I papers de diari de tots colors i formes. El desori era fenomenal, fantàstic. Les conver­ses que teníem, també. 'Guerra i Pau', 'Moby Dick', Stendhal, Nabokov i les seves lolites, Pla, a qui no va voler conèixer malgrat la fascinació que li pro­duïa, 'Poesia, 1957' de Carner o la pàtria mítica de la Catalunya menestral, i les memòries de Joan Garcia Oliver, que donen forma al país encara més fabulós dels anarquistes. L'Infern de Dante com a molt enrere (recordo fins a sis edicions diferents de la 'Divina Comèdia' traduïda per Sagarra, 'noblesse oblige'), Auden i 'A sang freda' de Truman Capote perquè la literatura i el pe­riodisme també es poden donar la mà. Es cruspia tot allò que es publicava en català, fos el que fos, i milers de volums d'història, jardineria, novel·la, memòries, divulgació científica, poesia, etcètera, especialment en anglès. Aquesta és una llista de lectures arbitrària, caçada al vol, però l'enumero perquè li donaven profunditat al mateix temps que l'enlairaven de plaer, i van permetre que viatgés més enllà d'un món on a voltes quedava encallat. Refugiar-se en els llibres davant la tempesta i la mediocritat de la vida: com un petit Quixot de fusta que el mirava fraternal des d'una pretatgeria del seu estudi.”. 

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el meu pare que ens han emocionat per la professionalitat amb la qual s'han escrit”.


 




Etiquetes de comentaris: ,

1 que prenen la paraula links to this post