J. V. Foix

El món per un forat. Eulàlia Sariola. Club Editor 1984. 2011.

La postguerra amb imatges d’una primera nena, jove i després adolescent abans de marxar de viatge a l’estranger i sortir de l’opressió franquista. L’escola, la casa, la universitat, l’amor; la resistència, la política, la literatura, el món exterior.

Club Editor enceta amb aquest títol la nova col·lecció de novel·la gràfica, La dula, per continuar el combat cinquanta-sis anys més. O més.

Aquestes noranta-dues pàgines quedaran amorrades al racó de “la lleixa d’aquests que n’hi ha poquets i vull que vagi creixent molt més amb els anyets”.

Sonia Moya. Inèdit.

PATOLOGIA

Si et poses les ulleres
d'entendre els meus poemes
veuràs que no hi ha crosta
sobre el tou de la ferida.

La pell supura sempre
versos en carn viva.

Sobre la lectura. Marcel Proust. Quaderns Crema. 1996.

Breu assaig sobre l’acte de llegir. Tots i cadascun dels llibres que van poblar la nostra llunyana infantesa, que restaran esculpits a la nostra memòria per sempre més; allò que ens suggereix cada lectura que fem; el lloc i el moment en què van ser llegides; com ens transporten a un temps i a una sintaxi molt concretes.

“Qui no recorda com jo aquelles lectures fetes en temps de vacances, que amagàvem, successivament, en totes aquelles hores del dia que eren prou tranquil·les i prou inviolables per poder donar-los asil. Al matí, en tornar del parc, quan tothom havia marxat a fer una passejada, m’esmunyia al menjador on, fins a l’hora encara llunyana de dinar, ningú no entraria, fora de la vella Félice, realtivament silenciosa, i on només tindria com a companys, molt respectuosos amb la lectura, els plats penjats pintats a les parets, el calendari, d’on s’havia arrencat feia poc el full del dia anterior, la pèndola i el foc, que parlen sense demanar que se’ls contesti i les frases suaus i buides de sentit dels quals no vénen, com fan les paraules dels homes, a substituir per un de diferent el mot que esteu llegint”.

Aquest volum de vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre llibres”.

Omar Khayyam. Quartetes.

Traducció d’Àlex Queraltó Bartrés

CLVI

Si no hem de romandre per sempre en aquest món,
és un gran error de viure sense vi ni amants.
¿Per què del món m’ha de turmentar el futur o l’antigor?
Si he de marxar, ¿què m’importen l’ahir i el demà?

apa, apa. Maria Àngels Ollé. La Galera. 1970.

Primer volum de la col·lecció A poc a poc, que inclou altres títols com Miau, miau, El nen té tos i El rei, la reina i el ratolí, entre altres, i que m’introduí al món de la lectura i a partir del qual vaig començar a aprendre a llegir. Recordo la sala i la professora que, amb molt d’esforç, ens ensenyava un a un, llapis a la mà, a interpretar i llegir en veu alta les lletres que formaven paraules. També alguns dels dibuixos que conté el llibre estaven desats a la meva memòria i han rebrotat amb la relectura que n’he fet.

“o, o o o, o

ep, ep!

ai!

ui, ui, ui!

au, apa, apa

ai, ai, ai!

ai! el pa

ui, ui, ui!

ui! el peu

au, apa, el pa i el peu

NOTES AL LLIBRE PRIMER

Vocals: a, e, i, o, u

Consonants: p, l

p ep pa         l el

   apa peu

1 Comencem amb una vocal molt coneguda, la o, imitant el cant dels indis.

2 Introduïm la primera consonant. Hem escollit la p perquè el seu so és molt definit i no hi ha cap confusió en pronunciar-la. Tampoc en escriure-la, llevat del nen que té alguna dificultat de lateralitat. ep és una síl·laba inversa, però el so de la p és net; això facilita la retenció, per part del nen, del so de la consonant.

4-6 ai, iu, au, són expressions molt usades pel nen i amb el seu coneixement de les vocals, pot llegir-les fàcilment. És molt interessant que el nen confegeixi amb vocals solament. La e apareix en els seves tres variants: oberta, tancada i neutra. Vegeu les notes del llibre del mestre.

6 apa (ap-a i a-pa), té les dues dificultats de ep i de pa.

10 pa és molt senzill per al nen que ja ha llegit apa. Introduïm la l sense cap preparació. Pensem que la funcionalitat de l’article ajudarà a justificar-lo davant el nen que el veu per primera vegada.

14 peu és una variant de la p a l’inici de paraula.”

Aquest volum de setze pàgines quedarà amorrat per sempre més al piló de “llibres de la meva infantesa”.

Elena Sixto. L'illa en vers. Moviments poètics.

Cala Pilar. Una olivera neix dins una alzina. Camins d’arena em porten a llocs nous. Vaig descobrint, olorant, sentint les plantes que m’acompanyen… sempreviva i xuclamel. Un nou color a l’arena de la platja i una font d’inspiració. Saltironegen juganeres ben a prop. Damunt les pedres m’estiro.

Que em deixin fondre en un paratge bonic,

que em permeti ser,

que pugui créixer com una llavor en terra fèrtil.

La soledat s'ha fet més dolça

que el neguit de representar un rol

en aquest teatre absurd.

Carta de Philipp Lord Chandos a Francis Bacon. Hugo Von Hofmannsthal. Quaderns Crema. 2007.

L’autor de la carta pren una decisió ben dràstica: deixar d’escriure a causa del convenciment de la incapacitat de la llengua per capir la realitat i objectivar-la. En conseqüència calla, deixa la ploma, emmudeix. En aquesta carta, escrita al segle XVII, ho justifica.

Hi he menat a partir de Guerra y lenguaje d’Adan Kovacsics i es complementa amb la conferència L’escriptura com a espai espiritual de la nació, que tracta del paper de l'escriptura i de les generacions futures. 

“Vaig provar de sortir d’aquest estat refugiant-me en el món espiritual dels clàssics. Plató, vaig deixar-lo de banda, perquè m’espantava la volada arriscada de les seves imatges. Pensava limitar-me, sobretot, a Sèneca i Ciceró. En l’harmonia de les seves idees circumscrites i ben ordenades pensava trobar repòs i cura. Però no acabava d’arribar-hi. Entenia el que volien dir; era capaç de veure’n l’ordre admirable dels conceptes, que em semblava com aquells brolladors meravellosos que s’arboren joguinejant amb pilotetes daurades. Podia moure’m al voltant seu i observar com jugaven; però sempre es tractava d’un joc entre els seus conceptes: allò més profund i més propi del meu pensament quedava exclòs de la corranda. Al seu costat va dominar-me un sentiment terrible de soledad; vaig sentir com si m’haguessin tancat en un jardí ple d’estàtues sense ulls. I vaig fugir una altra vegada cap al buit”.

 Aquestes setenta-cinc pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que hem llegit referenciats a molts altres llibres”.

Óssip Mandelstam. Poemes.

Traducció d’Helena Vidal

3

L’or fals dels arbres de Nadal
flameja al bosc amb mil guspires.
Enmig del verd, llops de joguina
obren uns ulls que omplen d’espant.

Oh, la tristesa que hi veu clar!
Oh, llibertat silenciosa!
Cel de paper, que no reposa
i dringa amb riure de cristall.

1908

Josep M. Planes. Set trets al periodisme a la Rabassada. Jordi Finestres. Pòrtic. 2008.

Repàs de la trajectòria personal i professional d’un dels impulsors més representatius del periodisme d’investigació dels anys trenta del segle XX.

Modern, foteta, independent, valent, inquiet, treballador incansable, liberal, catalanista, republicà, dirigí i col·laborà a les principals publicacions de l’època i fou, a causa dels seus escrits, víctima dels feixistes de la FAI.

La seva prosa és lluminosa i una festassa constant per a tots els sentits. Aquest volum en recull una part, des d’aquesta web molta més.

“A la redacció d’El Be Negre Josep M. Planes, assegut al cap d’una taula de grans dimensions al voltant de la qual se situaven tots els redactors i ninotaires, donava les idees generals sobre els continguts que havien de sortir en l’edició de cada dimecres i també escrivia un bon nombre d’articles. Joaquim Muntañola també recorda que Planes fou l’encarregat de posar el títol a les seccions del setmanari: Tenia molt sentit de l’humor, sobretot escrivint i quan tocava triar títols ell sempre en tenia una de pensada. Si parlàvem de cinema, doncs ell deia El Be a les bosques o dels esports, que en deia El Be…n plantat. Altres títols ocurrents eren El Be… rnat Metge (literatura); El Be… lasques (pintura); Molt beee! (teatre) o La Borsa o la Vida (economia)”.

Aquest volum de tres-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ressalten periodistes que ens agradaria llegir a la premsa d'ara”.

Manuel Forcano. De nit. Set.

Ara. És ara en la quietud d'aquest migdia
que m'és permès de refer en somnis un record:
era un dia de canícula, tu treies aigua d'aquell pou
i del clot de les teves mans fent un bol
vas oferir-me'n.

A cada glop
t'anava besant els palmells.

Bartleby, l’escrivent. Herman Melville. Labutxaca. 2009.

Al despatx d’un advocat de Wall Street hi treballen dos copistes, en Dindi i en Grapes. També en Gingebre, el noi dels encàrrecs. Però el millor i més peculiar de tots és en Bartleby, un copista enigmàtic que ho fa trontollar tot amb el seu comportament inflexible.

De ben segur que són molt més llargues les converses i molt més voluminosos els llibres que han suggerit, apuntat i citat aquest text que el propi text en si. Com, ara que ho penso, passa sovint.

”Sóc un home més aviat gran. Aquests darrers trenta anys, la naturalesa de les meves activitats m’ha posat en un contacte més estret que no és habitual amb una mena de gent podríem dir-ne interessant i una mica singular, de la qual fins ara, que jo sàpiga, no s’ha escrit ben res: em refereixo als passants o escrivents. N’he conegut una bona colla, professionalment i privadament, i si volgués en podria explicar unes quantes històries que farien somriure els homes de bon cor i plorar les ànimes sentimentals. Però renuncio a les biografies de tots els altres escrivents per uns quants passatges de la vida d’en Bartleby, que era el copista més estrany que mai hagi conegut o sentit a dir. Mentre que dels altres passants podria escriure’n la vida sencera, amb la d’en Bartleby no podria pas fer el mateix. Crec que no existeix prou material per a una biografia plena i satisfactòria d’aquest home. I això és una pèrdua irreparable per a la literatura. Allò que en van veure els meus propis ulls atònits és tot el que sé d’en Bartleby, llevat, això sí, d’una vaga notícia que ja apareixerà al capdavall”.

Aquest llibre de seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que agraden per la senzillesa, els personatges extremats i la seva aparent superificalitat”.

Rainer Maria Rilke. Herbsttag.

Herr: es ist Zeit. Der Sommer war sehr groß.
Leg deinen Schatten auf die Sonnenuhren,
und auf den Fluren laß die Winde los.

Befiehl den letzten Früchten voll zu sein;
gieb ihnen noch zwei südlichere Tage,
dränge sie zur Vollendung hin und jage
die letzte Süße in den schweren Wein.

Wer jetzt kein Haus hat, baut sich keines mehr.
Wer jetzt allein ist, wird es lange bleiben,
wird wachen, lesen, lange Briefe schreiben
und wird in den Alleen hin und her
unruhig wandern, wenn die Blätter treiben.


Traducció de Joan Vinyoli

Dia de tardor.

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

«Herbsttag», de Rainer Maria Rilke from blocsdelletres on Vimeo.

Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. Gabriel Ferrater. Editorial Empúries. 2010.

Transcripció de les conferències que l’autor donà durant el curs 1966-1967 a la Universitat de Barcelona.

Hi parla de Joaquim Ruyra (La parada), Víctor Català (Solitud) i Josep Pla. Sempre agut, sempre lúcid, dissecciona els autors i les seves obres i les posa en relació amb multitud de temes. Nous i sorprenents enfocaments que s’allunyen de l’academicisme endogàmic que repeteix com lloros tot allò que altres lloros han repetit d’altres lloros.

Acostumats com estàvem a la santíssima trinitat Triadú-Castellet-Molas, Ferrater és una alenada d’aire fresc, vivificadora i, encara ara, moderna, electritzant.

“Aleshores, en Pla ha tret, de Baroja secundàriament, però primàriament de Stendhal –que és un dels seus grans mestres, dels que sempre ha anomenat amb admiració–, la idea del que durant una temporada ell en deia la banalitat. Aquest terme banalitat no és pròpiament d’en Pla; era d’André Gide, que el va posar en circulació cap a l’any 15 o 20. El va posar en circulació molt copiosa, justament oposant-se a aquesta écriture d’artiste, aquesta escriptura constantment metafòrica. I en Pla (també en Gide) aquesta idea deriva de Stendhal i, en definitiva, el que hi ha darrere de la banalitat és allò que Stendhal expressava paradoxalment dient que, quan havia perdut la noció del seu estil i la volia recobrar, llegia unes guantes pàgines del Codi Civil. Naturalment, això és exagerat, el Codi Civil. Es tracta del Codi Civil de Napoleó, que estava ben escrit, naturalment. El Codi Civil espanyol no ensenyaria a escriure a ningú, ni tan sols a veure els objectes. Però el Codi Civil de Napoleó, realment, està escrit a base de subjecte, verb, complement directe. I el subjecte designa una cosa, el verb una altra i el complement directe una altra, o sigui que ens entenem clarament. Stendhal deia que cercava això al Codi Civil, és a dir, de la llengua no metafòrica, de la llengua totes les coses, és la base de la idea estilística de Pla com, d’una altra manera diferent, per exemple, i també per raons similars, és la base de la idea estilística i de la revolució que va produir a l’estil alemany Bertold Bretch. Hi ha una semblança enorme entre la intenció estilística de Pla i la de Brecht. Brecht és un dels poetes més traduïbles, que ha estat traduït a totes les llengües del món, i alguna cosa se’n conserva, de la gràcia del seu estil, justament perquè el seu estil presenta contínuament coses. Es basa en aquesta idea de la banalitat”.

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no voldríem deixar de rellegir ni de recomenar, però ens reprimirem; no volem fer-nos pesats amb nosaltres ni amb els altres”.

At Versaris. A cada passa.

Després d’entrar de cul a l’era del telèfon mòbil,
escriure mòdul sis en una adreça,
saber que no és la pressa què t’ha fet incrèdul,
entendre que la peça clau era el llenguatge.
Habituar-nos a l’argot, a l’enèssima gota que vessa el got,
al placatge del mercat, la poció del mastegot,
l’aprenentatge, les hòsties, i la marca del foc.

Després de l’era digital, informatius, tolerància,
arxius il·legals, ànsia de llibertat sota videovigilància,
control quirúrgic a cada passa malgrat la distància.

Després de convertir-nos en una llista negra de violents
quan picàvem pedra a contracorrent, perseguint la nostra Venus,
inoculant el virus del subjecte insurgent a cada passa.

Després d’haver estimat una gentada de persones,
que han donat sentit a la bondat i han desmentit a Hobbes.
Després d’avorrir snobs bufaclatells a les tertúlies
i cops i manilles que ens obrissin els canells

Després que ens aplatanés la semàntica demòcrata
que estigmatitza el canvi amb la navalla més subtil,
que esquinça el fil que havíem guardat en mil cabdells
perquè arribin ells i jutgin violent cada perfil de nosaltres.

Després d’humanitzar-nos sols, autodidactes a la força a cada passa,
perquè el mercat va tornar a sortir a la caça
i col·locar una diana a la universitat,
i la veritat va subhastar-se a classe.

Després d’estudiar escèptics cada opció pacífica
per plantejar un nou paradigma, on viure sense por
i sense armes ni dolor, vam plorar amb Allende a la foscor
de cada passa i ara sols somiem amb ales.

A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant amb bales (només somiant amb bales).
A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
I com que sempre véns a males seguim a cada passa, nen,
només somiant amb bales.

Després de sentir que la violència és tirar ous
i quatre pals, i l’elegància d’immortals yuppies és sana
Després que aquesta gent, tan ufana i tan superba,
no deixi parlar el meu poble mentre expulsa ma germana immigrant.

Després de l’escamot Dixan i de les ràtzies al Raval
i deixar els àrabs tremolant.
Després que el que és fonamental i inqüestionable marxi
i deixi sensacions de pesadesa i seguim vomitant.

Després de pregar per un salvavides miserable i, condescendents,
ens donéssiu l'atur.
Després d’equiparar, treballar-nos un futur,
amb competir, ser responsable i mediocre però pur i amb ales,
bategéssiu la propietat intel·lectual, els intel·lectes més mediocres
a l’assalt de la cosa més bonica, la música,
ens és igual si véns a males,
seguim a cada passa sols somiant amb bales.

Després d’haver abraçat tanta gent,
cridar el nostre odi als quatre vents
no hem vessat cap llàgrima de més
per cap mort que no s’ho valgués
i menjar-nos assassinats que són accidents.
I buidar-nos l’ànima, contractes d’obra i servei
quan legislava l’Opus Dei, estupefactes,
llàstima, canvi de gos però els mateixos amos,
la paraula màgica és el pacte entre marranos.

I què ens queda? La sàvia, que corre per les venes,
la ràbia ofega les penes, la gàbia de les nostres il·lusions
cobertes de seda, les ferides i els nostres marrons.
Avui encenem bengales de buidor,
baixem les escales del terror
i ens és igual si véns a males
seguim a cada passa, i només somiem amb bales.

A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant amb bales (només somiant amb bales).
A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
I com que sempre véns a males, seguim a cada passa, nen,
només somiant amb bales.

Sukkwan Island. David Vann. Editorial Empúries. 2010.

En Jim i en Roy, pare i fill, se’n van a viure en una cabana de fusta enmig del no-res del sud-est d’Alaska. Allà aniran emmagatzemant menjar pel llarg hivern que s’acosta.

El pare plora moltes nits lamentant-se d’accions passades, el fill l’escolta però no sap pas com ajudar-lo.

Si la història et deixa corglaçat i t’endureix l’estómac, el paisatge i la brutalitat dels esdeveniments que se succeeixen t’acompanyen més enllà de la seva lectura, molt més enllà. I alguna peça del més endins ja no et tornarà a la posició inicial.

“El dia va arribar lentament. Primer una fina línia de color gris, o potser d’un blau menys fosc, després els pics retallats com si tinguessin llum pròpia, a continuació una franja de llum que creixia ràpidament fins que els cims es van encongir encesos en foc i de sobte tot era blanc i el sol taronja que s’alçava lentament, primer amb línies fines i segmentades entre dos pics, després en una explosió de color groc fins que es fonia amb el món, massa roent per poder-lo mirar. Tot es va tornar cec. L’aigua, les muntanyes i l’aire banyats per la mateixa resplendor, la mateixa refulgència. En Jim no distingia embarcacions ni ones ni la costa, incapaç de veure res durant gairebé mitja hora, fins que el dia va ser dia i la terra va tornar a ser terra, i les ones van adquirir perspectiva i al seu damunt tot era ple de vaixells. La superfície de l’aigua continuava opaca, d’un gris blanquinós, com una membrana sòlida. El pesquer avançava lentament a vuit o nou nusos, allunyant-se de Haines, ara ja en la distància o desaparegut, massa llunyà per veure’s”.

Aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de ”Premi Llibreter 2011d’altres literatures”.

Janko Polić-Kamov. Psovka. Preludij.

Silovat ću te, bijela hartijo, nevina hartijo;
ogromna je strast moja i jedva ćeš je podnijeti;
izmičeš se bijesu mojem i blijeda si od prepasti;
cjelov na bljedoću tvoju - moji su cjelovi crni.

Nema zakona vrhu tebe i umrli su zakoni za me;
bježim ih i bijeg je moj strelovit;
onud sam prošao, gdje plaze pognute šije,
gdje pseta slave orgije i lizanje je njihov blud.

Izmičeš se, plašna košutko, i dršćeš ko prvi stid;
zamamna je nevinost i ludilo je njezina jeka;
mahnit sam, o hartijo, i srdžba mi plamsa u oku.

Pobožan je narod i uvinuti su u njega repovi;
nema iskrenosti u očima i vucaranje je njegov hod;
njuškanje je posao njegov i bogata mu je plaća;
nema ni mjesta među njima i kažnjiva je moja riječ;
gutam misli i zagušit će me stid.

Stani, ljubavi moja, poslušaj bol moju;
ti primaš ljudsku riječ i magare još nije razumjelo čovjeka;
volovi vuku plug i ropstvo im donaša sijeno;
konjče nosi boljara i sjajna je dlaka njegova;
bogato se pita krmak i tečno je meso njegovo:
vitki su zakoni i oštri i krcate su staje zobi.

Ne izmiči se, poljubljena djevojko, nema žene za mene;
ne daju se one za nervozne cjelove i napetu put;
o nema zlata u mene, ni diploma nema bez njega.

Ljubim te, hartijo, i topla je ljubav moja;
topla ko moja krv i mahnita ko srdžba moja.
Podaj mi se zauvijek - crni su cjelovi moji;
crni su cjelovi moji, a rumena je u njima krv.


Traducció de Pau Sanchis

Blasfèmia. Preludi.

Et violaré, paper blanc, paper innocent;
és tan gran la meua passió que a penes la resistiràs;
et fa recular la meua ràbia i empal·lideixes de temor;
un bes en la teua pal·lidesa –els meus besos són negres.

Cap llei s’ha fet per a tu i les lleis han mort per a mi;
m’enfuig d’elles i la fugida és un llamp;
he estat allà on els clatells esguerren corbes,
on els gossos celebren orgies i es llepen de lascívia.

T’allunyes, cérvola espantada, i tremoles com el primer pudor;
la innocència és fascinant i el deliri el seu eco;
estic boig, oh paper, i la ira em crema a l’ull.

El poble és devot i du la cua entre cames;
sense franquesa als ulls i d’erràtica marxa,
fa la feina del tafaner i és rica la recompensa;
no hi tinc lloc entre ells i la meua paraula és punible;
engolisc pensaments i la vergonya m’ofegarà.

Atura’t, amor meu, escolta el meu dolor;
tu aculls la paraula humana i l’ase encara no ha entès l’home
els bous tiren l’arada i els esclaus els porten farratge
el cavall transporta el bouer i el seu cabell és brillant;
el porc s’alimenta bé i la carn n’és suculenta;
les lleis són flexibles i severes, i els estables són curulls d’avena.

No et retires, xicota besada, no hi ha dones per a mi;
no els hi van les besades frisoses, ni la carn tibada;
oh, no hi ha or en mi, i sense or no hi ha diplomes.

T’estime, paper, i és ardent el meu amor;
ardent com la meua sang i foll com la meua ira.
Dóna’t a mi per sempre –els meus besos són negres;
els meus besos són negres, però roja n’és la sang.

L’or negre de la mort. Xavier Montanyà. Editorial Empúries. 2011.

No és un blanc bo ajudant un negre pobre, sinó un periodista explicant la situació al delta del Níger: l’extracció i els vessaments de cru de les multinacionals petrolieres, la corrupció dels governats, l’impacte ecològic, la pobresa i violència en què viuen els seus habitants; és a dir, el perquè d’una notícia que els mitjans de (des)informació majoritaris, massa lligats al poder econòmic, no expliquen.

En Xavier Montanyà ho fa, posant la llengua al servei de la informació, subjecte, verb i predicat, sense refistolaments ni joanbarriladesdediumengealatarda. Trepitja el terreny, parla amb gent, dóna dades, fa fotografies, cita webs i llibres, ho escriu, fa periodisme d’investigació. És que n’hi ha d’altre?

“No obstant això, personalment tinc la impressió que hi ha un abisme insalvable entre el que hauria de passar i el que passa. Com a mínim fins avui. I més encara llegint les últimes notícies que arriben d’allà. És com si les paraules amaguessin intencions contràries al que signifiquen. Com si existís una agenda oculta. Aquestes intencions perverses esdevenen objectius que acaben assolint-se, amb conseqüències terribles per a la gent del delta. Són conseqüències que es vol que siguin invisibles internacionalment. Per activa i, sobretot, per passiva, hi ha una complicitat amb la impunitat globalitzada per part de les institucions internacionals i, de retruc, de molts ciutadans al món. Potser per vèncer la impotència, o no tenir mala consciència, la gent s’estima més no saber, anar fent d’esquena al món, viure de capritxos i il·lusions materials o morals, treballar, dormir i, sobretot, consumir. És com si la trama de poders locals i internacionals que interaccionen al delta del Níger, la suma de vectors globals de força -diplomàtics, multinacionals, mafiosos o, direcatment, criminals-, s’haguessin quedat trabats en un colapse total, instituint el mal com a norma a escala mundial. Avui, però, la banalitat del mal no té rostre. O és múltiple”.

Aquest volum de cent setenta-cinc pàgines quedarà amorrat el piló de “llibres d’aquest llamp de periodista que va escriure aquest article, digne del millor El Be Negre i el millor Amb Potes Rosses”.

Eduard Escoffet. quan et veig; quan no et veig.

quan et veig; quan no et veig
quan et veig ara; quan no et veig ara
quan et veig cos i cos; quan no et veig cos i cos
quan et veig tu la casa el pes; quan no et veig tu la casa el pes
quan et veig i plou; quan no et veig i plou
quan et veig les coses que em dius; quan no et veig les coses que em dius
quan et veig afono el mot en la pedra la porta; quan no et veig afono el mot en la pedra la porta
quan et veig i quan no et veig; quan no et veig i quan et veig
quan et veig quan et veig i moro quan et veig; quan no et veig quan no et veig i moro quan no et veig
quan et veig fet i fet; quan no et veig res
quan et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes; quan no et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes
quan et veig i clou; quan no et veig i clou la rosa

Werther. Johann W. Goethe. Tusquets Editores. 2011.

Novel·la epistolar on Werther escriu cartes al seu millor amic, Wilhelm, explicant-li la passió desenfrenada que sent per Charlotte S. Aquest és un amor impossible ja que ella està compromesa i després es casarà amb el bonàs de l’Albert.

El protagonista, per acabar amb aquesta situació que el corca per dins, pren una decisió dràstica, contundent, poc recomenable, exemple de bon romàntic. Ja hi som.

“26 de juliol

Alguna vegada, ja, m’he fet el propòsit de no veure-la tan sovint. Però tant de bo el pogués complir! Cada dia fracasso en l’intent i em prometo solemnement: Demà, res d’anar-hi. Però quan arriba l’endemà, torno a trobar un motiu irresistible i, abans no me n’adoni, ja hi sóc. Si el vespre abans m’ha dit: Que vindrà demà?, qui seria capaç de no anar-hi? O bé em fa un encàrrec i jo trobo oportú de portar-li la resposta personalment. O bé, si fa un bon dia, me’n vaig a Wahlheim i, un cop allà, casa seva em queda a només mitja hora! Sóc massa a prop de la seva atmosfera… i au, ja em tens allà. La meva àvia m’explicava un conte d’una muntanya magnètica. A tots els vaixells que s’hi acostaven els arrabassava les peces de ferro. Els claus sortien volant cap a la muntanya i els pobres desgraciats naufragaven entre les posts que queien l’una sobre l’altra”.

Aquest volum de cent vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló dels ”llibres que, diuen, s’endugué Napoleó Bonaparte a totes les seves campanyes militars”.

Danielle Collobert. Il donc.

se lance – avec effort – l’arrachement continuel d’un corps – se lance – trébuchant – s'arrête – repart – mots lancés en avant – plie des lèvres – plie de tout son corps – tombe – se relève – dans la phrase jaillie du désir – court encore vers l’autre voix – retombe – reste là – immobilité – dans la répétition d’un même mot – à prononcer clairement – à haute voix – pour tous – enfin dehors – à genoux – dans le mot – enfin se livre

Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

es llança – amb esforç – l’arrabassament continuat d’un cos – es llança – ensopegant – s’atura – torna a marxar – paraules llançades endavant – es replega amb els llavis – es replega amb el cos sencer – cau – es torna a aixecar – en la frase sorgida del desig – corre encara cap a l’altra veu – torna a caure – es queda aquí – immobilitat – en la repetició d’un mateix mot – per pronunciar clarament – en veu alta – per a tots – finalment a fora – agenollat – en el mot – finalment es lliura

Octubre. Miquel Pairolí. Acontravent. 2010.

Tercer dietari de l’autor, escrit entre els anys 2005 i 2009, on hi gasta un estil que ens pot recordar el de Josep Pla; ell ho diu, no se n’amaga. I ens ha agradat, l’hem assaborit com qui menja una fruita de temporada, carnosa i fresca, sense additius, sense falses presentacions.

Avui, casualitats de la vida, llegeixo la notícia de la seva mort. Ens ha deixat una obra sòlida i coherent que defugia el gat per llebre i els focs d’artifici. Els seus interessos també van passar pel gènere de la narrativa i l’articulisme. Faríem bé de reivindicar-lo, de propagar-lo o de, senzillament, llegir-lo.

“La terra, les eines. -Emili Manzano, a Pinyols d’aubercoc, escriu: Treballar la terra és conversar amb els morts, com llegir els clàssics. A la frase coincideixen exactitud i senzillesa. Jo també he tingut força vegades aquesta conversa. La tinc molts dies que treballo una bona estona a l’hort. Aleshores, penso en els avantpassats que van llaurar aquesta mateixa terra, que van adobar-la, regalar-la, collir-ne els fruits, com ara faig jo. Un dia, ja fa temps, vaig adonar-me d’aquesta insistència en el record. Per tant, ja n’era conscient que vaig trobar la mateixa idea expressada en el llibre de Manzano. Devia ser per un motiu d’identificació que la frase em va atreure i vaig subratllar-la de segudia. Per què conversem amb els morts quan treballem la terra? És una mena de comunicació a través de la matèria, de la substància? És la terra mateixa que ens els fa avinents i propers i ens els retorna? La terra que ells van cultivar i que ara conreo... La terra com a mèdium, però sobretot com a objecte comú de l’esforç de les generacions, la terra que acumula el nostre treball i que ens relaciona, mitjançant uns mateixos gestos, trabucar-la, afinar-la, obrir-hi solcs, a través d’uns desitjos compartits, que tingui saó, que doni fruit”.

Aquest volum de dues centes noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló “d’aquell que va escriure amb tota la raó del món que travessem-temps-molt-adversos-per-al-sentit-crític,-per-a-la-reflexió-i-per-a-la-memòria.-Són-tres-bèsties-negres-per-als-poders-que-ara-ens-governen-i-que-ens-volen-dòcils,-emotius-i-oblidadissos.

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta (1943-1978). La pau de l’abisme.

Fill de puta, no marxes? L’abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdill de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t’amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l’arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d’odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?

Bouvard i Pécuchet. Gustave Flaubert. Edicions Proa. 1990.

Dos copistes parisencs, que es coneixen per casualitat, es retiren en una casa de camp a Normandia. Allà es dedicaran a l’estudi de tota mena de matèries tècniques, científiques i humanístiques: horticultura, jardineria, química, medicina, ciències naturals, arqueologia, història, teatre, literatura, llengua, política, gimnàstica, espiritisme, filosofia, religió i educació, entre altres.

De la documentació passen a la discussió i a la posada en pràctica dels coneixements adquirits, però fracassen una vegada i una altra.

L’autor va llegir més de 1500 llibres abans de començar la redacció d’aquest d’inacabat, publicat pòstumament i seguit pel Diccionari de tòpics, una provable segona part.

“Havent dinat, s’instal·laven a la saleta, un a cada costat de la llar de foc; i encarats l’un amb l’altre, amb un llibre a la mà, llegien en silenci. Quan vesprejava, sortien a passejar pel camí ral, sopaven d’una revolada i continuaven la lectura fins entrada la nit. Perquè les llànties no els enlluernessin, Bouvard es protegia els ulls amb unes ulleres de vidres blaus; Pécuchet es tirava endavant la visera de la gorra.

Germaine no se’n va anar, al final, i Gorgu passava de tard en tard a cavar l’hort: havien cedit per indiferència, per descuit de les coses materials”.

Aquest volum de tres-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “magnes obres que m’han agradat per allò que tenen d’imperfecte i d’inacabat”.

Philip Larkin. High windows. Vers de Société.

My wife and I have asked a crowd of craps
To come and waste their time and ours: perhaps
You’d care to join us? In a pig’s arse, friend.

Day comes to an end.
The gas fire breathes, the trees are darkly swayed.
And so Dear Warlock-Williams: I’m afraid -

Funny how hard it is to be alone.
I could spend half my evenings, if I wanted,
Holding a glass of washing sherry, canted
Over to catch the drivel of some bitch
Who’s read nothing but Which;
Just think of all the spare time that has flown

Straight into nothingness by being filled
With forks and faces, rather than repaid
Under a lamp, hearing the noise of wind,
And looking out to see the moon thinned
To an air-sharpened blade.
A life, and yet how sternly it’s instilled

All solitude is selfish. No one now
Believes the hermit with his gown and dish
Talking to God (who’s gone too); the big wish
Is to have people nice to you, which means
Doing it back somehow.
Virtue is social. Are, then, these routines

Playing at goodness, like going to church?
Something that bores us, something we don’t do well
(Asking that ass about his fool research)
But try to feel, because, however crudely,
It shows us what should be?
Too subtle, that. Too decent, too. Oh hell,

Only the young can be alone freely.
The time is shorter now for company,
And sitting by a lamp more often brings
Not peace, but other things.
Beyond the light stand failure and remorse
Whispering Dear Warlock-Williams: Why, of course –


Traducció de Marcel Riera

Finestrals. Vers de Société.

La meva dona i jo hem convidat a una colla de desgraciats
perquè vinguin a perdre el seu temps i el nostre: t’hi voldries
afegir? Ni parlar-ne, amic meu.

S’està fent fosc.
L’estufa de gas respira, els arbres balancegen foscament.
Així doncs Benvolgut Warlock-Williams: em sap greu...

Sembla mentida que costi tant estar sol.
Em podria passar la meitat dels vespres, si volgués,
amb una copa de xerès aigualit a la mà, inclinant-me
a escoltar les bestieses de qualsevol mala pècora
que no ha llegit més que revistes del cor;
només de pensar en el temps lliure que s’ha esquitllat

de dret cap al no-res mentre l’omplíem
amb forquilles i rostres, en lloc de posar-lo
sota un llum i escoltar la remor del vent
i sortir a fora per veure la lluna reduïda
a una navalla esmolada en l’aire...
Una vida i, tanmateix, com ens inculquen severament

que la solitud és sempre egoista. Ara ningú
no es creu l’eremita de la túnica i el platet
que parla amb Déu (que també se n’ha anat); el gran desig
és que la gent sigui amable amb tu, i això vol dir
ser-ho tu amb ells, no saps com.
La virtut és social. ¿Són, doncs, aquestes rutines

una manera de jugar a fer bondat, com anar a missa?
¿Una cosa que ens avorreix o que no fem bé
(demanar a aquell imbècil com va la seva recerca estúpida)
tot i esforçar-nos-hi maldestrament,
però que ens ensenya com haurien de ser les coses?
Massa subtil, tot plegat. Fins i tot massa decent. Maleït sia,

només els joves poden estar sols tranquil·lament.
Ara queda menys temps per a la companyia,
i seure sota un llum sovint ens porta
no pas pau, sinó altres coses.
Més enllà de la llum hi ha el fracàs i el remordiment
que remuguen Benvolgut Warlock-Williams: I tant que sí...

Primavera, estiu, etcètera. Marta Rojals. RBA Llibres. 2011.

Llibre-homenatge a una de les moltes virtuts de la nostra llengua, la seva rica varietat dialectal, que es parla a quatre Estats diferents, de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En el cas que ens ocupa ara el parlar del poble de l’autora, la Palma d’Ebre.
A la Rojals, Marta, la coneixia dels articles que ha anat publicant al Mail Obert de Can Vilaweb -ací hi són tots- i aquesta seva espaterrant novel·la em confirma allò que ja sabia: no és que sigui joveneta i tingui molt de futur, ans té tot el present del món i una mica de passat.
És una narració on no hi pesa l’argument sinó els personatges i la llengua viva. Deu ser per això que l’he xalada tant.

“-Arregla la soca. Té les pinces.
Amb una pinça metàl·lica que amb prou feines puc obrir, fixo la borrassa al coll de la soca, ben tibant, i queda com una rebequeta verda. Abans d’aixecar-me, sense ser-ne conscient, passo la mà plana per l’escorça recargolada, i el tacte em torna una sensació compacta i viva, com una energia que em sorprèn i em fa constrènyer el front. De sobte, no puc evitar que m’envaeixi un respecte profund cap a aquest ésser de gravetat pètria i metabolisme lentíssim. Aquest oliver, i l’altre, i tots els que m’envolten em veuran passar, com han vist passar als meus padrins, i als padrins dels meus padrins. El seu temps es mesura amb una altra escala de l’escalímetre. Les meues circumstàncies passen a I:I.000, i les seues a I:20, potser a I:5. Per a ells sóc un insecte frenètic de temporada. I resulta que jo els ho dec tot i ells no em deuen res de res.
-Ja t’encantes?
-Quants anys té, aquest auliver?
-Més que tu i que jo. Estira la borrassa d’allà, que cauran totes”.

Aquest opera prima de tres-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrada al piló de “llibres que si fins ara no han guanyat cap premi literari deu ser que no els cal per demostrar la seva qualitat literària”.

Montse Caralt i Sagalés. Inèdit.

Paret de pedra arrenglerada; esmorteïda pel dol. Ara és menys viva que mai. El vent bufa fort i enretira la cortina de pluja intensa que s'acostava. Les branques del llorer s'equilibren paral·leles entre elles, alçant-se al buit estèril del moment silenciós. Sols la percepció d'impressions indeterminades; no sospirs en el balanceig constant del món. Acrobàcia incessant de la tarda.

Malcolm X. El Poder Negre. Edició de Materials. 1967.

Autobiografia d’un dels personatges més influents del segle XX i defensor a ultrança dels drets dels afroamericans. Aquest llibre és fruit d’una sèrie de converses amb Alex Haley que li serviren de base per escriure’l.
Drogadicte de jove, engarjolat sis anys per robatori a mà armada, convertit a la Nació de l’Islam, defensà la creació d’un estat independent negre. Fundà la Muslim Mosque, Inc. i l’Organització de la Unitat Afroamericana.

“Que se’n podia a arribar a ésser de ridícul! Admirava, al mirall, un negre amb cabells blancs! Vaig jurar-me de no tornar a portar mai més el cabell cresp, i efectivament me’ls vaig desarrissar regularment durant una pila d’anys.
Acabava de donar el primer pas cap a la pròpia degradació. M’havia afegit a aquella multitud d’homes i de dones negres que a Amèrica, a còpia d’inflar-los el cap, acaben per creure que els negres són inferiors -i els blancs, superiors- fins a l’extrem que no dubten a mutilar i profanar el cos que Déu els ha donat per tal d’estar al punt dolç, segons el criteri dels blancs”.

Aquestes tres-centes vint-i-vuit pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que ja no es troben a les llibreries i que algú els hauria de reeditar”.

Maram al-Masri. Et miro.

Traducció de Jaume Pont i François-Michel Durazzo,
amb la col·laboració de l’autora

Per què vas oblidar
d’apagar,
abans d’adormir-te,
el llum
ardent del meu desig?

Em vas abandonar,
encesa,
als ocells rapinyaires...

Els castellans. Jordi Puntí. L’Avenç. 2011.

Arran de la publicació d’una sèrie d’articles a L’Avenç l’autor confegeix aquest volum, hipotètic capítol d’unes hipotètiques memòries. Si la infantesa és una ficció, qui millor que ell per narrar-nos-la? El Manlleu dels anys seixanta i setanta. Olor de fregits i de rumbes, de descampats i rivalitats entre castellans i catalans.

Com Anatole Broyard a Quan Kafka feia furor Jordi Puntí converteix en relat una època precisa de la seva vida.

“Una de les motivacions del narrador és trobar una veu pròpia. Pere Calders deia que aquesta veu és sempre una aproximació, un intent més o menys reeixit, i mai no esdevé definitiva. Mentre visquis i escriguis, poc o molt la veu narradora ha d’evolucionar. Així, els textos escrits en el passat, els llibres publicats, són com pells mortes de serp que testimonien una existència. Si ens les mirem de prop, atentament, hi descobrirem tot de senyals i accidents que van conformar la nostra veu pròpia en el moment d’escriure’ls”.

Aquestes cent trenta-tres pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que formen part d’aquesta col·lecció, Literatures, tan gratificant”.

Sílvia Bel. Gebre als ulls.

Aquest matí he descobert
com et lliscava,
parpella avall,
una solitària llàgrima.

I m’he quedat contemplant
l’imperceptible camí
que recorria
abans de caure al buit.

Llavors, m’he apropat
cautelosament
amb el dit índex,
per fregar-la
com si fos una bombolla.

-Està freda, t’he dit.

I m’he guardat per a mi
que aquell minúscul plor
era el gebre de la teva nit.

Quan Kafka feia furor. Records del Greenwich Village. Anatole Broyard. Editorial 3 i 4. 2011.

Memòries inacabades però fabuloses d’aquest crític literari que presenten un espai (el barri novaiorquès de Greenwich Village) i un temps (després de la Segona Guerra Mundial) molt concrets.

S’hi respira ben bé l’ambient i s’hi retraten alguns dels personatges del moment, les seves fílies i manera de comportar-se, la passió desmesurada per la literatura i l’art, la revolució sexual.

Una delícia de llibre que ja em va entusiasmar només de fullejar-lo.

“M’admirava la seva capacitat d’abstracció, l’habilitat per pensar en generalitzacions no inclusives, però també el compadia. Em deia que la seva era una generació perduda, com la de Hemingway i Fitzgerald, i en realitat més i tot. Mentre els escriptors dels anys vint només havien perdut les il·lusions particulars, Delmore, el típic intel·lectual novaiorquès dels quaranta, semblava haver perdut tot el món. Feien la impressió d’haver quedat cecs de tant llegir, aquells homes. Tenien el cap tan ple de llibres, de personatges ficticis i símbols, que no hi havia lloc per a la informació tosca de l’actualitat. No eren capaços de veure els detalls, només miraven a gran escala. Encara pensaven que la gent normal era el proletariat, o les masses.

Jo també volia ser un intel·lectual, mirar-me la vida des d’una altura colossal, però no volia sacrificar el sentit de la connectivitat, de la intimitat amb les coses reals. Quan llegia un llibre, sempre mantenia un ull sobre el món, com algú que vigila el rellotge”.

Aquest volum de cent vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest llamp d’editorial del País Valencià que acaba d’engegar la col·lecció empremtes”.

Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Bidaia kaiera: Bhutan.

Ahiturik iritsi dira turistak bordara.
Malkartsua izan da mendi arteko bide luzea.
Afari beroa paratu die etxeko nagusiak.
Leihoan ilargi betea, Himalaiako gailur zuria.

Turistetako batek besteari:
“Oraindik ez dute jaikingo menturaz
gizaika ilargian egon denik ere”.
Etxeko nagusiari kontatu dio konkista.

Pentsakor jarri da bhutandarra. Ez du, ordea,
harridura eta miresmen keinurik adierazi.

Apal ihardetsi die begibitartea zimurtuz:
“Eta zenbat sherpa behar izan zituzten
ura hara goraino eramateko?”.


Traducció de Jon Elordin i Laia Noguera

Mentrestant agafa’m la mà. Quadern de viatge: Bhutan.

Els turistes han arribat esgotats al refugi.
El llarg camí entre les muntanyes ha estat molt aspre.
L’amo de la casa els ha preparat sopar calent.
A la finestra, la lluna plena, els cims blancs de l’Himàlaia.

Un turista diu a un altre:
“Potser encara no deuen ni saber
que l’home ha estat a la Lluna”.
Ha explicat la conquesta a l’amo de la casa.

El bhutanès s’ha quedat pensatiu. Malgrat tot, no ha
mostrat cap signe de sorpresa ni d’admiració.

Els ha respost suaument arrufant les celles:
“I quants de xerpes van haver de menester
per portar l’aigua fins allà dalt?”.

Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937). Edicions DAU. 2011.

Compendi d’actes, cartes, notes personals i informes trobats a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. A la primera part hi ha la documentació relacionada amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i les Patrulles de Control. A la segona i tercera amb les organitzacions que rellevaran el Comité Central, és a dir, la Junta de Seguretat i la Conselleria de Seguretat Interior. L’última està dedicada als conflictes locals i de les organitzacions antifeixistes arreu del territori.

Magna obra relligada pel doctor Josep Lluís Martín Ramos que n’ha escrit la introducció i n’ha fet la revisió historiogràfica. L’útil índex onomàstic i de topònims permet fer-ne una lectura també de consulta.

“Ara bé, crec oportú subratllar la conveniència que l’aplicació del Decret de col·lectivitzacions sigui duta al camp català amb tot mena d’atenció i ductilitat. El cas de la Fatarella es reproduirà. I es reproduirà perquè per més bona voluntat que hi posin les organitzacions, fracassaran si no es té la precaució d’eliminar tots aquells elements provocadors que aprofiten tota avinentesa per a sabotejar l’obra immensa del proletariat, interessats que la nau de la revolució no arribi mai més a bon port. Això no inclou que jo, home del poble i català de soca-rel, per tant condolgut i adolorit de veure la seva terra destrossada, com a català i com a proletari no em cansi de recomanar a les organitzacions obreres que facin cas omís de totes aquestes sirenes que els xiuxiuegen a cau d’orella paraules enverinades i consells disgregadors. El bloc antifeixista no es pot rompre. Els problemes que se suscitin entre organitzacions s’han de resoldre entre organitzacions, però d’una manera cordial i franca, sense campanyes de premsa ni estridències de carrer que donin lloc a l’enemic que està a l’aguait per esgarrapar-nos la victòria. Ha costat, està costant molta sang encara, la nostra revolució, perquè la prostituïm amb discòrdies i picabaralles. El bloc antifeixista no es pot rompre. Devem conservar-lo i reforçar-lo. No oblideu que la nostra unió és l’únic vehicle que ens conduirà al triomf.”

Aquest volum de quatre-centes divuit pàgines quedarà amorrat a piló de “llibres que posen una mica de llum a l’ombra allargada de la Guerra Civil, que ni la postguerra ni la suposada transició democràtica han volgut aclarir”.

Gemma Arimany. Ulls a través. Anhels.

If you want something to play with,
go anf find yourself a toy.

NINA SIMONE


Si tens ganes de jugar,
si el que vols és maquinar
i interpretar personatges,
rei, pensa que hi ha mil coses:
la botifarra, la brisca,
l’escalèxtric, el parxís,
dames, escacs, jocs de rol,
i, bé, així fins a mil.
Si el que et falta és carinyo,
rei, vés i compra’t un gos.
Però a mi no m’han fabricat
per jugar ni per fer córrer,
ni m’han adjuntat instruccions,
ni llepo culs, ni faig bonic.
A mi m’han parit d’un ventre,
dona, subtil, forta i humil.
Jo, rei meu, tinc pols i venes.
Sí, dins la carn hi tinc venes,
sí, allà on corre sang,
¿saps?, rei, que la sang és vida,
com lo riu, que també és vida.
I la vida no només és
el que veus, flaires i toques,
no, parlo de vida humana,
rei, humà, ¿saps què és això?
¿Humà, humanitat… sí?
¿Sentir-me, valorar-me,
apreciar fins al moll de l’os?
Ah, no, tu no arribes a la
medul•la, massa endins, ¿no?
Pell i carn, només, ¿no, rei?
D’alçada i cames ben llargues,
i corbes irreverents
embolicades per robes
que siguin com vulguis, però
de marca: Dolce&Gabbana.
Calvin Klein, Burberry, Dior,
Lacoste, Armani, Levi’s, mínim.
I el cap, el que és el cervell…
¿tampoc, no? Només cabells,
amb reflexos, si pot ser,
¿no? I rossos, a més, ¿no?
I jo, esclar, de rossa res,
ni tampoc cap cabellera.
Jo, moreneta, baixeta,
sense teta, normaleta.
I sense cap marca al cul
o a la samarreta.
I encara que tingués
un moll d’os un xic lluent,
doncs, a tu , què t’hi aniria,
perquè a tu ben poc t’importa,
ja ho hem dit, i per això jugues.
I com que ja em sento imbècil
i marejada de tant
anar com una baldufa,
doncs et vinc amb aquests versos,
i acabo parlan-te clar.
Mira, rei: sóc dona humana,
i no sé mirar i prou,
ni tampoc jugar i prou,
ni molt menys cardar i prou.
El meu anhel ho vol tot.

Buscar más canciones de Mecànica orgànica en Myspace Music

De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami. Editorial Empúries. 2010.

Llibre de memòries, que ha trigat 10 anys a escriure, on el seu autor explica la seva passió per córrer.

En fa més de 25 que participa a maratons i triatlons d’arreu del món. Desvetlla el mètode que utilitza i les raons de fons que l’han portat a fer-ho. Mètode i raons de fons que no divergeixen gaire de les de l’escriure. Com si una cosa el portés a l'altre. Ni el córrer és una activitat només física ni l'escriure només intel·lectual.

“Estic convençut que escriure novel·les és bàsicament una feina física. El fet d’escriure en si mateix potser és una feina intel·lectual, però acabar tot un llibre és més aviat una activitat física. Evidentment, per escriure un llibre no cal aixecar grans pesos, ni córrer molt de pressa, ni saltar molt amunt. Per això la majoria de gent es queden amb l’aparença i s’imaginen que els escriptors ens guanyem la vida ben tranquils, fent una feina intel·lectual tancats en un estudi. Si tens prou força per aixecar una tassa de cafè, pensen, ja pots escriure una novel·la. Però si ho proves de seguida t’adones que no és una feina tan tranquil·la com sembla. Tot plegat -seure a l’escriptori, concentrar el pensament en un punt com si fos un raig làser, imaginar-te alguna cosa a partir d’un horitzó absolutament desert, crear la trama, triar les paraules adequades, fer que la història sigui coherent- demana molta més energia i molt més temps del que la gent s’imagina. Potser no has de moure gaire el cos, però dins teu es desenvolupa una activitat dinàmica i esgotadora. Evidentment, qui pensa les coses és el cervell. Però els escriptors es posen una disfressa que es diu relat i pensen amb tot el cos, la qual cosa els exigeix mobilitzar totes les reserves físiques, sovint fins a arribar a l’esgotament”.

Aquest volum de cent cinquanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el córrer i l’escriure”.

Joan Brossa. Objector.

Michelangelo Buonarroti. Rime.

Chi qui morto mi piange indarno spera,
bagnando l’ossa e’l mie sepulcro, tutto
ritornarmi com’arbor secco al frutto;
c’uom morto non risurge a primavera.


Traducció de Màrius Torres

Rima.

El que, mort, em plora, vanament espera
mullant-me els ossos i el fúnebre marbre
que jo floreixi de nou, com un arbre.
No rebrosten els morts, cap primavera.

Diari d’un fotògraf. Bram, 1939. Agustí Centelles. Edicions Destino. 2009.

Diari del fotoperiodista Agustí Centelles reclòs als camps de concentració francesos d’Argelers i Bram, on hi guardà més de 4000 negatius i va fer-hi més de 600 fotografies. Testimoni de les penúries i angoixes que hi passà des de l’abril de 1939 fins a l’octubre de 1940.

Aquest volum és un bon complement del llibre Agustí Centelles. La maleta del fotògraf. Destino, 2009 que posa lletra i sensacions a moltes de les imatges recollides.

“(...) Avui fa cinc mesos que sóc fora de la meva pàtria. Cinc mesos i cinc dies que no he vist el meu fill, ni la meva esposa, ni el meu pare. Cinc mesos que estic com un presoner, com un assassí que hagués comès infinitat de delictes, sense ser culpable més que d’haver defensat la pàtria, i haver-ho fet amb els meus coneixements posats al servei del govern de la República, un govern legalment constituït per sufragi universal al qual es va negar el dret de defensar-se d’uns traïdors sublevats que han permès que la invasió es portés a terme. Algun dia se’n planyerà, França, d’haver-ho permès en no facilitar-nos les armes que necessitàvem.”

Aquestes dues-centes pàgines quedaran amorrades al piló de “diaris sense trampa ni betum; o bé m’ho semblen”.

Jordi Valls. Felix orbe. Parc de killarney.

Dos espiadimonis copulen en vol, mantenint-se
en un tornassolat equilibri. Salta el reflex
dels cossos pel rierol que flueix constant; fosforescència
estantissa quan decreix el foc satisfet. La bellesa
de tots dos que s’ofega en l’individu i no surt més
per la por de dissoldre’s en l’altre. Han palpat l’absència.

Cómo la vida imita al ajedrez. Garry Kasparov. Random House Mondadori. 2007.

Conceptes com lliçó, estratègia, tàctica, càlcul, talent, preparació, material, temps, qualitat, intercanvis, desequilibris, innovació, fases, presa de decisions, avantatges, èxit, partida interior, perspectiva, intuïció i crisis serveixen tant per explicar l’apassionant món de les 64 caselles com el món de l’empresa, el laboral i la vida quotidiana.

Un assaig d’aquest campió del món dels escacs que assenyala les lliçons que podem aprendre d’aquest joc mil·lenari per a la nostra vida de cada dia.

“Sabemos que los ordenadores calculan mejor que nosostros. Entonces, ¿cuál es la razón de nuestra supremacía? La respuesta es la síntesis, la habilidad de combinar la creatividad y el cálculo, el arte y la ciencia, en un todo que es mucho más que la suma de sus partes. El ajedrez es un nexo cognitivo único, un lugar donde el arte y la ciencia se unen en la mente humana, y son depurados y mejorados por la experiencia.

Ese es el camino para mejorar cualquier aspecto de nuestra vida que implique al pensamiento, es decir, todas las cosas. Un consejero delegado debe combinar el análisis y la investigación con el pensamiento creativo para dirigir su compañía con eficacia. Un general del ejército debe aplicar sus conocimentos sobre la naturaleza humana para predecir y contrarrestar las estrategias del enemigo.

También ayuda poseer un vocabulario común con el que trabajar. Si casualmente oímos una conversación sobre fase de apertura, plan estratégico y ejecución táctica, deduciremos la presencia de una fusión corporativa en el horizonte. Pero también puede tratarse de un torneo de ajedrez cualquiera de fin de semana.

Por supuesto, el mundo de los negocios y el terreno militar son ilimitados, si los comparamos con los sesenta y cuatro escaques del tablero de ajedrez. Pero debido a su reducido ámbito, el ajedrez proporciona un modelo muy versátil acerca de la toma de decisiones. En el ajedrez, el éxito y el fracaso se miden con patrones muy estrictos. Si te equivocas en las decisiones, tu posición se debilita y el péndulo oscila hacia la derrota; si aciertas, se mueve hacia la victoria. Cada uno de los movimientos es el reflejo de una decisión, y, con el tiempo suficiente, podría analizarse con perfección científica si esa decisión fue la más eficaz o no.”

Aquest volum de tres-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest joc-esport que m’apassiona”.

Danielle Collobert. Il donc.

il s’entend – à la fin – dernier mot – dernière respiration – son corps soulevé – cherche encore à dire – se tend désmesurément – extension démentielle – à la fin – peut-être pas – le mot étouffé peut-être– dans un gémissement – ou le souffle perdu – perdu depuis longtemps – pour l’oreille – souffrance immobile – sans cri

Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

s’escolta – finalment – darrer mot – darrera respiració – el seu cos alçat – cerca encara dir – s’estira desmesuradament – extenció demencial – a la fi – potser no – el mot ofegat potser – en un gemec – o l’alè perdut – perdut de fa molt – per a l’orella – sofriment immòbil – sense crit

100 mites de la ciència. Daniel Closa i Autet. Cossetània Edicions. 2010.

Ni fem servir només el 10% del nostre cervell ni la vitamina ce cura els refredats, ni els espinacs tenen molt de ferro ni els gats cauen sempre dempeus, ni existeixen races humanes ni fa més calor a l’estiu perquè la Terra és més a prop del Sol, ni la muralla xinesa és visible des de l’espai ni Einstein fou un mal estudiant, ni al zoodíac hi ha dotze signes ni els cactus absorbeixen les radiacions del nostre ordinador.

Aquest assaig contradiu un bon grapat de mentides assumides per un bon grapat de persones de bona fe que de fe n’han de tenir ben poca quan es tracta de ciència. O massa.

Els capítols, d’una pàgina i escaig de llargada, agrupats per temes, inviten a aprofundir-hi.

“Igual que passa amb els mites clàssics, els mites moderns són fruit en part del desconeixement i en part dels nostres desitjos. Ens agradaria que quedés una mica de màgia al món i, per tant, atribuïm propietats místiques a la Lluna o als astres. Interpretem el comportament dels animals des del nostre punt de vista i arribem a donar interpretacions absurdes a comportaments senzills. Enyorem una vida senzilla, que en realitat mai no ha existit, i de seguida atribuïm unes suposades propietats saludables a coses naturals, i altres de malignes a productes artificials.

Els mites es mantenen a còpia de ser repetits una vegada i una altra. I amb Internet n’han apareguts de nous, i se n’han reforçats altres. Finalment n’hi ha que els tenim tan incoporats que ja apareixen als anuncis publicitaris o a les pel·lícules com si fossin veritats científiques innegables”.

Aquest volum de dues-centes trenta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per desaprendre, tan important però més difícil que l’aprendre”.

Enric Casasses & Pascal Comelade. N’ix. Mon pare.

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l'avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Petita antologia de Daniïl Kharms. Edicions de 1984. 2007.

Recull de vint-i-tres proses breus, nou texts autobiogràfics i una peça curta de teatre d’aquest avantguardista rus, desconegut i enigmàtic, que gastava una prosa carregada d’absurds i d’exageracions.

Una edició molt acurada -de Miquel Cabal Guarro- que forma part de la col·lecció Temps maleïts d’una de les millors editorials d’aquests països nostres.

“31 d’octubre de 1937. A mi només m’interessa el disbarat: només allò que no té cap sentit pràctic. A mi la vida només m’interessa en la seva manifestació absurda.

L’heroisme, la solemnitat, el coratge, la moralitat, la higiene, la moral, la tendresa i el frenesí són, per a mi, mots i conceptes odiosos.

En canvi, comprenc i respecto absolutament: l’entusiasme i l’exaltació, la inspiració i el desencís, la passió i la temperança, el llibertinatge i la castedat, la pena i la tristesa, l’alegria i el riure.

Aquests són els meus escriptors preferits:

1. Gógol, 2. Prutkov, 3.Meyrink, 4. Hamsun, 5. Edward Lear, 6. Lewis Carroll.”

Aquest volum de cent cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen fragments d’altres llibres, si és que no és així sempre”.

Janko Polić-Kamov. Preludij.

Silovat ću te, bijela hartijo, nevina hartijo;
ogromna je strast moja i jedva ćeš je podnijeti;
izmičeš se bijesu mojem i blijeda si od prepasti;
cjelov na bljedoću tvoju - moji su cjelovi crni.

Nema zakona vrhu tebe i umrli su zakoni za me;
bježim ih i bijeg je moj strelovit;
onud sam prošao, gdje plaze pognute šije,
gdje pseta slave orgije i lizanje je njihov blud.

Izmičeš se, plašna košutko, i dršćeš ko prvi stid;
zamamna je nevinost i ludilo je njezina jeka;
mahnit sam, o hartijo, i srdžba mi plamsa u oku.

Pobožan je narod i uvinuti su u njega repovi;
nema iskrenosti u očima i vucaranje je njegov hod;
njuškanje je posao njegov i bogata mu je plaća;
nema ni mjesta među njima i kažnjiva je moja riječ;
gutam misli i zagušit će me stid.

Stani, ljubavi moja, poslušaj bol moju;
ti primaš ljudsku riječ i magare još nije razumjelo čovjeka;
volovi vuku plug i ropstvo im donaša sijeno;
konjče nosi boljara i sjajna je dlaka njegova;
bogato se pita krmak i tečno je meso njegovo:
vitki su zakoni i oštri i krcate su staje zobi.

Ne izmiči se, poljubljena djevojko, nema žene za mene;
ne daju se one za nervozne cjelove i napetu put;
o nema zlata u mene, ni diploma nema bez njega.

Ljubim te, hartijo, i topla je ljubav moja;
topla ko moja krv i mahnita ko srdžba moja.
Podaj mi se zauvijek - crni su cjelovi moji;
crni su cjelovi moji, a rumena je u njima krv.


Traducció de Pau Sanchis

Preludi.

Et violaré, paper blanc, paper innocent;
és tan gran la meua passió que a penes la resistiràs;
et fa recular la meua ràbia i empal·lideixes de temor;
un bes en la teua pal·lidesa –els meus besos són negres.

Cap llei s'ha fet per a tu i les lleis han mort per a mi;
m'enfuig d'elles i la fugida és un llamp;
he estat allà on els clatells esguerren corbes,
on els gossos celebren orgies i es llepen de lascívia.

T'allunyes, cérvola espantada, i tremoles com el primer pudor;
la innocència és fascinant i el deliri el seu eco;
estic boig, oh paper, i la ira em crema a l'ull.

El poble és devot i du la cua entre cames;
sense franquesa als ulls i d'erràtica marxa,
fa la feina del tafaner i és rica la recompensa;
no hi tinc lloc entre ells i la meua paraula és punible;
engolisc pensaments i la vergonya m'ofegarà.

Atura't, amor meu, escolta el meu dolor;
tu aculls la paraula humana i l'ase encara no ha entés l'home
els bous tiren l'arada i els esclaus els porten farratge
el cavall transporta el bouer i el seu cabell és brillant;
el porc s'alimenta bé i la carn n'és suculenta;
les lleis són flexibles i severes, i els estables són curulls d'avena.

No et retires, xicota besada, no hi ha dones per a mi;
no els hi van les besades frisoses, ni la carn tibada;
oh, no hi ha or en mi, i sense or no hi ha diplomes.

T'estime, paper, i és ardent el meu amor;
ardent com la meua sang i foll com la meua ira.
Dóna't a mi per sempre –els meus besos són negres;
els meus besos són negres, però roja n'és la sang.

Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots. Jaume Passarell. Acontravent. 2010.

Recull d’alguns dels articles publicats, a diverses revistes i diaris de la dècada dels anys 30 del segle XX, per aquest ninotaire, periodista i escriptor que retratà ben bé l’ambient i l’època a partir d’alguns dels seus llocs i personatges.

Enyoro el genuí català que es gastava abans de la guerra, envejable, irrecuperable, que fa de mal comparar amb el que gasten ara els mitjans de (des)informació majoritaris del país.

"L’anarquisme del segle passat anava, doncs, de bracet amb uns senyors importants; a més a més, mantenia una certa amistat amb personatjassos grossos com Schopenhauer, Nietzsche i un senyor alemany, per cert molt espès, que s’anomenava Max Stirner; a través d’en Cortiella, era amanit amb una mica de sal i pebre catalans. Vol dir que no era un anarquisme ruc, vaja.

Un estol d’estudiants, tarats de literatura, es cremaven les celles llegint la Crítica de la raó pura, els Parerga i Paralipòmena, l’Humà, massa humà, i la polèmica enverinada que es descabdellà entre Wagner i Nietzsche.

Tot i que el procés de Montjuïc, gràcies al qual hom procurà donar-li un tomb terrorífic, aquell anarquisme era net d’impureses. Quan algun exacerbat es desfermava, tirava contra el personatge que als seus ulls encarnava la tirania burgesa; per exemple, contra Cànovas. Encara a ningú no se li havia acudit convertir el fet d’anar-se’n a un camp a omplir un sac de patates o de buidar calaixos d’estanc, en una afirmació de principis revolucionaris".

Aquest llibre de dues-centes noranta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que em transporten a principis del XX, una època que no deixa de fascinar-me".

Laia Martínez i Lopez. L’abc de Laia Martinez i Lopez. adúltera amb adolescent (II)

Et mossegues els llavis
tacats de raïm
i em dius que no ho faci:
com puc evitar-ho?
Sento el desig,
ganes de matar-ho
[sempre t’atures a mig camí...].
Se m’infla quelcom a sota
l’estómac
i més amunt. M’ofego.
M’ofego en un petó i no em salves
[no saps nedar?]

Rescata’m.
Fes que s’aturin les pessigolles,
que la suor em molesti
[ara la seva agror m’agrada],
que se’m faci estrany
voler tornar-te a posseir.

Mata’m
[literalment, sense metàfores].
Assassina’m amb el teu membre,
amb el teu sexe
clava-me’l.

Fes sonar l’alarma del despertador
de la meva luxúria,
que s’adormia
[a la mateixa hora, cada dia].

Toca’m, sense vergonya,
ja em coneixes,
les tremolors, les pessigolles
[la meva pell et crida],
i deixa que t’esgarrapi
i et fereixi.

Afonia.
Fes-m’ho a poc a poc i
de pressa.
I besa’m de tant en tant
[per a endolcir-ho una mica].
Els llavis s’escalfen com brases
i et cremaràs, un altre cop,
per culpa meva
de primer grau.

Però no goses arribar al final
i em demanes
-Després del foc, de l’estaca,
del semen escampat... ¿què resta?
-Cendres [i un bon merder!].

Jo les desaré a l’urna dels meus records,
en un poema. Tu, mentrestant, neteja.

Vides seques. Graciliano Ramos. Adesiara editorial. 2010.

En Fabiano fa de vaquer en un mas on viu miserablement amb la seva dona Vitória, els seus dos fills i la seva gossa Balena. Vagabundegen buscant menjar i recer entre un paisatge inhòspit amenaçat per la sequera.

En tenim prou amb la bella prosa i l’excel·lent traducció per recomenar-lo molt abans i molt després de Reis.

“Es va recordar del senyor Tomás de la mola. Dels homes del sertão, el més alacaigut era el senyor Tomás de la mola . ¿Per què? Només hi havia una explicació: perquè llegia massa. Ell, en Fabiano, li havia dit un munt de vegades: Senyor Tomás, vostè no hi toca del tot. ¿Per a què serveix tant de paper? Quan arribi la terrabastada, el senyor Tomás es quedarà amb una mà al davant i una altra al darrere, igual que els altres . Dit i fet: va arribar la sequera, i el pobre vellarcàs, tan bo i tan cultivat, ho va perdre tot. Completament abatut, semblava una avoia perduda. Potser ja se n’havia anat al canyet, perquè la gent com ell no té gens d’aguant.”

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’autors brasilers que desconeixia del tot abans de llegir aquest llibre”.

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre. Fuyu.

Bunmei no
kague antan to
fuyu no kawa.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

Hivern

Tanta cultura
ens destorba l’encant
d’un riu gelat.

L’Orgia verbal. Converses amb Màrius Serra. Biel Barnils. Edicions DAU. 2010.

Transcripció gairebé literal de quinze hores de converses entre aquest verbívor i qui signa aquest blog. Hi garlem dels seus quaranta-set anys de vida, de tota l’obra que ha publicat fins ara, del món del periodisme, de la independència de Catalunya, de la dependència del seu fill, de la seva biblioteca personal, del món literari que coneix tan bé, de la llengua i de la mort, el gran tabú de la nostra societat, des de l’agnosticisme.
Un plaer infinit que m’agradaria molt poder compartir amb tots vosaltres.

“BARNILS L’altre dia vaig estar llegint en diagonal, hi ha moltes maneres de llegir, també es pot llegir en diagonal, el llibre Hitler’s Private Library, que es va publicar el 2008 i que els espanyols van traduir el 2009 amb el títol Los libros del Gran Dictador. Las lecturas que moldearon la vida y la ideología de Adolf Hitler.
Es pot conèixer una persona a partir de les seves lectures. Coses que vaig llegir-hi, algunes de força previsibles: li agradava molt la religió, les ciències ocultes, va llegir força Nietzsche però manipulant-lo molt. Tenia setze mil llibres, sobretot d’astrologia i espiritisme. Molts volums sobre la mort i el suïcidi. No tenia re de poesia, cosa que m’alegra.
SERRA [Riu.]
BARNILS I absolutament re de teatre. S’avergonyia de la novel·la popular, en tenia, però amagada. Per exemple, si avui fos viu, tindria la trilogia de l’Stieg Larsson, però d’amagatotis.
SERRA Això molts, eh? [Riu.]
BARNILS Per tant, a partir de les lectures de qualsevol podem conèixer una mica la persona. De la mateixa manera que som el que mengem, també som el que llegim.
Quina mena de llibres tens en aquesta biblioteca personal on ens trobem ara?
SERRA D’entrada estic plenament d’acord amb això que dius però amb una correcció, que, a més, serà molt pertinent en el món en què vivim. La construcció de les biblioteques, aquí dec tenir uns vuit mil llibres, la meitat dels llibres de Hitler [riu], depèn de factors diferents de les lectures. Hi ha molts llibres que he llegit que no estan en aquesta biblioteca i hi ha una quants llibres d’aquesta biblioteca que no he llegit. A la biblioteca també mengem amb els ulls, implica possessió; per tant, estem més en la bibliofília que no en la lectura mateixa. Jo no dic que el Hitler no s’hagués llegit aquells setze mil llibres, però si en tenia dos mil d’astrologia és perquè tenia aquella pulsió, aquest és un bon indicador però no ho hem de confondre. En el món de la lectura, hi ha molta farsa, hi ha gent que es construeix una bibliografia i no l’ha consumida. En tot cas, tinc aquesta biblioteca perquè la meva vida, finalment, en aquests últims vint anys, tot i que he viatjat molt, ha estat sedentària; he viscut en tres o quatre cases diferents i, en canvi, hauria pogut tenir una altra vida amb les mateixes lectures que he fet fins ara i no posseir cap llibre”.

Aquest volum de cent noranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló “d’òperes primes”.