10 de març del 2024

7 de març del 2024

5 de març del 2024

Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. L'amor que no obsedeix.


Avui em plau l’amor que no obsedeix;
l’amor petit, de somnis abastables;
l’amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l’aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l’harmonia
del benigne context. Res no m’encela.
L’amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

23 de febrer del 2024

Shakespeare. Versions a peu d’obra. Hamlet. Traducció de Joan Sellent. Núvol, el digital de cultura. 2017.



El dubte constant, obsessiu, les passions desenfrenades i les aparences totes dalt d’un escenari en un text que és una delícia d’assaborir, d’escoltar, de rellegir una vegada i una altra, en veu baixa i alta. 






“Oh, febre, asseca’m el cervell! 
Oh, llàgrimes de sal, 
cremeu-me set vegades el poder dels ulls! 
Faré pagar la teva bogeria a pes, 
fins que s’inclini la balança a favor nostre! 
Rosa de maig, germana meva, dolça Ofèlia! 
Déu del cel! ¿És possible que el seny d’una donzella 
sigui tan vulnerable com la vida d’un vell? 
Però l’amor és exquisit fins a tal 
punt que es pot desprendre del millor de si mateix 
perquè s’ho endugui l’estimat absent”. 

Aquest volum de cent quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló “d’obres que has llegit en diverses traduccions i edicions variades”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

9 de febrer del 2024

1 de febrer del 2024

No emprenyeu el comissari. Ferran Torrent. Edicions 3 i 4. 1984.

Primer llibre de la sèrie del mític detectiu Toni Butxana que ha d’investigar un robatori al xalet del comissari Garcia. Però hi ha moltes altres derivades i totes són ben fosques.

“Joan reconegué la casa perquè era impossible que en aquella cantonada n’hi hagués una d’igual. Es tractava d’una alqueria setcentista situada al terme de Sedaví, un terme que la bogeria industrial dels seixanta havia arrasat la major mart de la seva faç rural. Camps de dacsa, de cebes o d’encisam, es barrejaven amb fàbriques de mobles de dubtós estil i pèssim gust. Un dia la consigna fou fer diners, i ni això aconseguiren, ja que més de la meitat de les fàbriques havien tancat. El terme semblava ara una mena de vall dels caiguts”.

Aquest volum de cent noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han fet passar una bona estona mentre a fora plovia”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

25 de gener del 2024

Viatges. Una selecció. Stefan Zweig. Traducció d’Oriol Gil Sanchis. Univers. 2020.

Recórrer Europa i copsar-ne l’essència en les seves ciutats. Entendre la idiosincràsia de cada racó i la sensibilitat de cadascun dels seus fragments. 
“Ports i estacions, vet aquí la meva passió. M’hi puc passar hores al davant, esperant fins que una nova onada brunzent de persones i mercaderies atrapa la ja dissolta; m’agraden els senyals, els misteriosos senyals de les hores i les sortides, els crits i els sorolls, virolats i esmorteïts, que se solapen significativament. Cada estació és diferent a les altres: cadascuna es cruspeix una distància diferent; cada port, cada vaixell porta una càrrega diferent. Són el món dins les nostres ciutats, són la multiplicitat dins la nostra quotidianitat”. 
Aquest volum de cent quaranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit a estones molts migdies”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

18 de gener del 2024

Gwendolin Brooks. The old-marrieds. reduccions 119.


But in the crowding darkness not a word did they say.
Thought the pretty-coated birds have piped so lightly all the day.
And he had seent the lovers in the little side-streets.
And she had heard the morning stories clogged with sweets.
It was quite a time for loving. It was midnight. It was May.
But in the crowding darkness not a word did they say.


Traducció de Maite Coll

Matrimoni gran

Però en plena foscor, cap dels dos va dir res.
Encara que els ocells de colors haguessin piulat tot el dia.
I ell hagués vist els amants pels estrets carrerons.
I ella hagués escoltat les converses matinals repletes de dolçor.
Era bon moment per estimar-se. Era mitjanit. Era maig.
Però en plena foscor, cap dels dos va dir res.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

10 de gener del 2024

Rússia: Cultura i Cinema 1800-1924. Anna Casanovas. Íxia Libres. 1993.

Si la cultura —el cinema— sempre respon a una ideologia concreta en aquest cas és flagrant la correspondència.
Un volta més fascinen els canvis que sacsejaren Occident entre finals del segle XIX i principis del XX.
“Quan l’estat soviètic proclama el dret de les masses treballadores a l’accés a totes les arts, el diàleg ja esmentat es fa intens i apassionat. Multitud de manifestos, tallers, i procediments insòlits fins ara, demostren la intensa recerca de noves formes expressives adients per explicar un món de noves dimensions. L’art es transforma en la millor eina de propaganda de masses en captar l’atenció del poble i respondre als seus interrogants”.
Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la Marta I. que has xalat i t’han fet estimar encara més el setè art”.  





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

3 de gener del 2024

28 de desembre del 2023

19 de desembre del 2023

La Cavalleria Roja. Isaak Bàbel. Traducció de Monika Zgustová. Edicions 62. 1986.

A partir de les notes i dietaris que el seu autor va escriure participant en diverses campanyes bèl·liques, mostra la inhumanitat que contenen totes i no pas les vanagloria.
També hi fa vessar dolls de poesia.

“El poble flotava i s’inflava, la purpúria argila rajava de les seves enutjoses ferides. Damunt meu va refulgir la primera estrella i es va enfonsar en els núvols. La pluja va fuetejar els salzes i va esdevenir més feble. El vespre alçà el vol cap al cel com una bandada d’ocells i la fosca va plaçar sobre mi la seva humida corona. Les darreres forces em van abandonar, vaig caminar endavant mentre suplicava al destí que em concedís la més senzilla de les habilitats: l’habilitat de matar un home”.

Aquest volum de dues-centes tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que es poden llegir com una novel·la encara que se suposi que és un recull de contes”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

17 de desembre del 2023

6 de desembre del 2023

Joan Miró. 1893-1993. Fundació Joan Miró / Leonardo Arte. 1993.

Catàleg que recull una bona part de la seva obra i també un bon grapat d’escrits de diverses procedències. 
“J. M.: (...) Mai no faig servir tal qual una tela que surt del magatzem de pintures. Hi provoco accidents, una forma, una taca de pintura. Qualsevol accident és bo. 
Al començament és una cosa directa. 
Qui decideix és la matèria. Preparo un fons, netejant, per exemple, les brotxes damunt la tela. Abocar-hi una mica de benzina faria igualment el fet. Si es tracta d’un dibuix, rebrego el full. El mullo.L’aigua que degota traça una forma. 
G. C.: D’això es desprèn que el començament d’una obra no té, per vós, gens d’importància? 
Una marca arbitrària, una marca feta per qualsevol, faria el fet? 
J. M.: Sí. Aquesta marca imposaria la continuació. Si vós comenceu a pintar, jo continuaré. La matèria és el que ho dirigeix tot. Estic en contra de tota recerca intel·lectual preconcebuda i morta. El pintor treballa com el poeta: de primer sorgeix el mot, i després el pensament. No es pot decidir escriure de bon començament sobre la felicitat dels homes! O, si no, malament. 
Fer un gargot. Per a mi, això serà un punt de partença, un xoc. Jo dono molta importància al xoc inicial. 
Charbonnier, 19 de gener 1951”. 













Pagès català al clar de lluna, 1968 
Acrílic damunt tela 162 x 130 cm 
Fundació Joan Miró, Barcelona

Aquest volum de cinc-centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest artista que em té el cap, el cor i l’estómac robat”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

30 de novembre del 2023

Antònia Font. Alegria. Dins aquest iglú.


Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

22 de novembre del 2023

15 de novembre del 2023

Fouché. Retrat d’un home polític. Stefan Zweig. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2004.

Dibuix precís i sense concessions, implacable, d’un home maquiavèl·lic que va ser darrere de la Revolució Francesa i de tot allò que la seguí. Esborronador. 
“Aquest estar a l’aguait en la foscor serà la postura de Joseph Fouché al llarg de la seva vida: no ser mai qui sustenta el poder i, tanmateix, tenir-lo plenament; moure tots els fils i, tanmateix, no passar mai per responsable de res. Situar-se sempre darrere d’un que va davant, atrinxerar-s’hi al darrere, empènyer-lo cap endavant i, tan bon punt s’hi aventura massa, negar-lo de pla en el moment decisiu. Vet aquí el seu paper preferit. I l’intrigant més consumat de l’escena política, l’interpretat amb mil disfresses, en innombrables episodis, amb el mateix virtuosisme sota la fèrula dels republicans, dels reis i dels emperadors”. 
Aquest volum de dues-centes setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “biografies d’aquest autor que t’agrada tant i tant i tant i tant”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

8 de novembre del 2023

Torquato Tasso. Tacciono i boschi e i fiumi.


Tacciono i boschi e i fiumi,
e il mar senza onde giace,
ne le spelonche i venti han tregua e pace,
e ne la notte bruna
alto silenzio fa la bianca luna:
e noi tegnamo scose
le dolcezze amorose:
Amor non parli o spiri,
sien muti i baci e muti i miei sospiri


Traducció de Narcís Comadira

Callen els boscos i els rius,
i el mar sense onades jau,
el vent dintre les coves troba pau,
i en la nit bruna
un alt silenci fa la blanca lluna.
Guardem ben amagades
les dolçors enamorades:
Amor, no parlis ni respiris,
que siguin muts els besos i els deliris.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

1 de novembre del 2023

Josep Pla o la vitalitat. Una biografia literària. Xavier Febrés. Pòrtic. 2020.

Repàs per l’obra —és a dir, per la vida— d’aquest autor al qual sempre es torna perquè sempre rebrota, malgat els seus il·lusos enterradors. Temps al temps: acabarà generant més bibliografia que tota la seva Obra Completa, que ja és dir. 
“Josep Pla va tenir al llarg de la seva vida dos grans errors i un encert de mèrit. El primer error va ser vendre tímidament la primogenitura de la llibertat creativa a Cambó per un plat de llenties, la qual cosa condicionaria la seva obra abans i després de la guerra. El segon, caure en la incontinència de la grafomania sense discernir l’alta qualitat que demostrava en la lírica descriptiva enfront de la repetició sense límit d’una narrativa que no estava a la mateixa altura, per acabar barrejant-ho tot dintre una Obra Completa esllenegada —ell hauria dit desfibrada. El gran encert va ser trobar el coratge necessari per renéixer de les cendres a la postguerra, amb la intensitat renovada i una fe militant en la llengua catalana com a vehicle d’expressió escrita, dintre d’un plantejament explícit i plenament assolit de llegat a les generacions següents, encara que això fos un repte més sociolingüístic que literari. Ai posteri —dunque— l’ardua sentenza
Aquest volum de cent vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres que parlen de llibres que parlen de llibres”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

25 d’octubre del 2023

Lluís Solà. L’arbre constant. El lloc fidel.


VI 

Caminava i canviava, i la muntanya romania immòbil, i canviava, ingent. El Turó i les Agudes resplendien, solitaris i esbalaïts. L’aire impreceptible hi reposava i s’hi estimbava. La falda de la muntanya era fosca i compacta, les arrels eren invisibles. Caminava i canviava. La lluna havia ressuscitat i s’alçava feixuga i sagnant. Un àngel obscur beneïa amb els dits roents la nit que s’atansava.


 




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

18 d’octubre del 2023

10 d’octubre del 2023

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat. Traducció de Ricard Vela. Edicions 62. 2020.

Perfil del periodista que destapà el cas Banca Catalana, engegà TV3 i fou el director de El Observador [resumint molt] i que, tanmateix, fou també molt temut per tots els que el tractaren. N’Amat ho sap contextualitzar i el seu dibuix no fa mai ostentació d’allò que ha descobert o consultat, tot restant invisible. I és d’agrair.

“Alfons Quintà té trenta-un anys. Per primera vegada, teixeix una xarxa de contactes que ja només és la seva. No és la del seu pare. A favor seu té la memòria del que ha vist i el que ha sentit des que era petit. No hi ha ni un sol periodista de la seva generació que sàpiga com ell com s’ha desenvolupat el poder a Catalunya durant la postguerra desarrollista. La seva cara pública i la seva cara privada. Té coneixement d’aquell passat i llegeix la millor premsa estrangera, té interès per la política internacional i contactes, fervor i ambició. Comença a consolidar-e com una de les veus periodístiques del canvi, i es confegeix una agenda de noms i telèfons clau per als anys que vindran”.

Aquest volum de dues-centes seixanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que llegires perquè havies llegit el darrer llibre d’aquest mateix autor”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

2 d’octubre del 2023

Pic Adrian. Nucli de l’infinit.


Tout commence par le reflief
et finit par la séparation
par l’émancipation
toute disjonction tend à se triangulariser
à s’émanciper.


L’illa invisible.

Traducció de Carles Hac Mor i Ester Xargay

Tot comença pel relleu
i acaba per la separació
per l’emancipació
tota disjunció tendeix a triangularitzar-se
a emancipar-se.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

29 de juny del 2023

23 de juny del 2023

Alcover i Fabra, dos lingüistes en acció. Història d’un antagonisme. Gemma Pauné Xuriguera. Rafael Dalmau, Editor. 2021.

Relat de les desavinences de caire filològic entre Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover, que fou expulsat com a President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1918.
“Per Alcover la llengua és un tresor en ella mateixa, una riquesa que s’ha de conservar, i la tasca del lingüista és recollir-la per preservar-la. A més, amb una visió pròpia del Romanticisme, considera que totes les formes, modulacions, vibracions i matisos que presenta una llengua són manifestacions de l’ànima del poble que la parla. En la concepció fabriana, en canvi, la llengua és principalment un objecte funcional, una eina de comunicació, un sistema de mitjans d’expressió adequats a una fi, de manera que el seu valor depèn de com acompleix aquesta finalitat”.
Aquest volum de noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen una bibliografia que ens anima a seguir estirant del fil”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

13 de juny del 2023

7 de juny del 2023

L’ull de la ment. Com se les enginya el cervell davant les privacions sensorials. Oliver Sacks. Traducció Núria Parés. La Magrana 2012.

Descripció de diferents casos de pèrdua de visió —parcial o total— i de com això ha comportat noves maneres de concebre el món, ordenar-lo, interpretar-lo, endreçar-lo. Més enllà i més ençà de la pèrdua de visió: com funciona el cervell.
"Compartir característiques i fins i tot compartir àrees neurals o mecanismes és una cosa, però Kosslyn i altres van més enllà d’això, i suggereixen que la percepció visual depèn de la imatgeria visual, combinant el que l’ull veu, la resposta de la retina, amb les imatges de records del cervell. Kosslyn proposa, a més, que la imatgeria mental pot ser crucial en el pensament mateix —en la solució de problemes, la planificació, el disseny, la teorització”.
Aquest volum de dues-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “primer llibre que vas agafar de préstec a la nova biblioteca de Vic”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

31 de maig del 2023

Rainer Maria Rilke. Du Dunkelheit.


Du Dunkelheit, aus der ich stamme,
ich liebe dich mehr als die Flamme,
welche die Welt begrenzt,

indem sie glänzt
für irgend einen Kreis,
aus dem heraus kein Wesen von ihr weiß.

Aber die Dunkelheit hält alles an sich:
Gestalten und Flammen, Tiere und mich,
wie sie's errafft,
Menschen und Mächte -

Und es kann sein: eine große Kraft
rührt sich in meiner Nachbarschaft.

Ich glaube an Nächte.


Versió d’en Joan Vinyoli

El llibre de la vida monàstica

Obscuritat d’on procedeixo,
t’estimo més que no la flama
que el món delimita,
Il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l’obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s’agiti prop d’aquí.

Crec en les nits.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

24 de maig del 2023

Els pagesos / Viatge a la Catalunya Vella. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Volum que aplega els llibres Els pagesos, El campanaret, El carrer estret i Viatge a la Catalunya Vella. És una nova mostra de la seva capacitat d’observació i de descriure tot allò que ha llegit, vist, sentit o caminat.
 “Aquests xicots de la nina de l’ull vibràtil de curiositat i de malícia, que, trobant-se al llindar de la porta de la vida, se senten posseïts del noble impuls de l’ambició personal i — suposo– de l’encara més noble impuls d’ésser útils i de servir, que em pregunten: “Què hem de fer? ¿Tindria l’amabilitat de donar-nos una orientació i dir-nos en què podríem ocupar els nostres lleures?”, jo els aconsellaria un viatge a peu. Simplement: un viatge a peu. La invitació pot semblar, aparentment, extemporània. Tothom aspira avui a viatjar en avió. L’avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. ¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res? Sí senyor. Aconsellaria un viatge a peu per una qualsevol de les nostres comarques, per exemple, sense anar més lluny, pel país on transcorre la meva vida habitual, per l’Empordà Petit i a base d’un itinerari que comprendria un nombre de poblacions exígües, ínfimes, un nombre de poblacions pageses que no passessin de cinc-cents habitants. Proposaria així mateix anar d’una banda a l’altra, no pas passant pels camins rals i les carreteres de l’ordre que fossin, sinó a través de camins veïnals, carretals i, si fos possible, utilitzant dreceres”.
Aquest volum de vuit-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no pararies de recomanar".


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

19 de maig del 2023

10 de maig del 2023

3 de maig del 2023

Assaigs. Llibre tercer. Michel de Montaigne. Traducció de Vicent Alonso. Proa. 2008.

Darrer volum dels assaigs que mostra com el seu estil va anar evolucionant, la manera d’enfocar els temes tractats i les giragonses per arribar-hi.
“A casa em dedique als llibres una mica més sovint, a la meua biblioteca, des d’on fàcilment dirigisc els meus assumptes. Soc damunt de l’entrada i veig per sota el meu jardí, el meu corral, el pati i la majoria de les parts de la casa. Allí, ara fullege un llibre; un altre més tard, sense ordre ni premeditació, en fragments sense relació; a vegades somie, a vegades prenc nota i dicte, passejant-me, les reflexions que teniu ací”. 
Aquest volum de cinc-centes trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas començar abans d’encetar-los i que els continuaràs llegint un cop acabats”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

27 d’abril del 2023

Charles Baudelaire. Petits Poemes en prose. XVI. L’horloge.


Les Chinois voient l’heure dans l’œil des chats.
Un jour un missionnaire, se promenant dans la banlieue de Nankin, s’aperçut qu’il avait oublié sa montre, et demanda à un petit garçon quelle heure il était.
Le gamin du céleste Empire hésita d’abord ; puis, se ravisant, il répondit : « Je vais vous le dire ». Peu d’instants après, il reparut, tenant dans ses bras un fort gros chat, et le regardant, comme on dit, dans le blanc des yeux, il affirma sans hésiter : « Il n’est pas encore tout à fait midi. » Ce qui était vrai.
Pour moi, si je me penche vers la belle Féline, la si bien nommée, qui est à la fois l’honneur de son sexe, l’orgueil de mon cœur et le parfum de mon esprit, que ce soit la nuit, que ce soit le jour, dans la pleine lumière ou dans l’ombre opaque, au fond de ses yeux adorables je vois toujours l’heure distinctement, toujours la même, une heure vaste, solennelle, grande comme l’espace, sans divisions de minutes ni de secondes, — une heure immobile qui n’est pas marquée sur les horloges, et cependant légère comme un soupir, rapide comme un coup d’œil.
Et si quelque importun venait me déranger pendant que mon regard repose sur ce délicieux cadran, si quelque Génie malhonnête et intolérant, quelque Démon du contre-temps venait me dire: «Que regardes-tu là avec tant de soin ? Que cherches-tu dans les yeux de cet être ? Y vois-tu l’heure, mortel prodigue et fainéant?» je répondrais sans hésiter: «Oui, je vois l’heure; il est l’Éternité!»
N’est-ce pas, madame, que voici un madrigal vraiment méritoire, et aussi emphatique que vous-même ? En vérité, j’ai eu tant de plaisir à broder cette prétentieuse galanterie, que je ne vous demanderai rien en échange.


Petits poemes en porsa. El rellotge

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Els xinesos veuen l’hora en l’ull dels gats.
Un dia un missioner que passejava per la rodalia de Nanquín s’adonà que s’havia deixat el rellotge i demanà a un noiet l’hora que era.
D’antuvi el vailet del Celest Imperi vacil·là, i en acabat, tot canviant d’actitud, respongué: Ara mateix us ho diré. Al cap de poc va tornar amb un gat força gros a coll, i mirant-lo, com se sol dir, al blanc dels ulls, afirmà sense vacil·lar: Encara no és ben bé migdia. Cosa que era justa.
Per la meva part, si em decanto vers la bella Féline, nom que li escau força i que constitueix alhora l’honor del seu sexe, l’orgull del meu cor i el perfum del meu esperit, tant si és de nit com de dia, en plena llum o en l’ombra opaca, al fons dels seus ulls adorables veig sempre clarament l’hora, sempre la mateixa, una hora vasta, solemne, gran com l’espai, sense divisions de segons ni de minuts, una hora immòbil que no marquen mai els rellotges, i tanmateix lleugera com un sospir, ràpida com una llambrejada.
I si cap importú em destorbés mentre el meu esguard reposa en aquell deliciós quadrant, si cap Geni immund i intolerant, cap Dimoni de la deshora em digués: Què hi mires amb tanta atenció? ¿Que hi cerques, en els ulls d’aquest ésser? ¿Hi veus l’hora, mortal pròdig i malfeiner?, jo respondria sense vacil·lar: Sí, hi veig l’hora; és l’Eternitat!
Heus aquí, senyora meva, un madrigal veritablement meritós, i emfàtic com vós mateix, ¿oi? Val a dir que he fruït tant brodant aquesta galanteria pretensiosa que no us demanaré res a canvi.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

20 d’abril del 2023

Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Albert Sánchez. Edicions La Campana. 2000.

Una de les moltes nefastes conseqüències de la colonització europea —és a dir, de la postcolonització— del continent africà fou el sorgiment de dictadures. A tall d’exemple aquestes vuit. 
“Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intenta que els seus súbdits i els ciutadans del món sencer comparteixin aquesta visió grandiloqüent d’ell mateix. Organitza grans concentracions d’homenatge, s’envolta d’aduladors, omple les parets d’eslògans auto-glorificadors. L’atmosfera que crea és tan asfixiant que a la població només li queda una arma: la ironia, que fa banals totes les pretensions de grandesa”. 
Aquest volum de dues-centes trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens fan cercar altres llibres, que ens fan cercar altres llibres, que ens fan cercar altres llibres, si no és sempre això el fet de llegir”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

13 d’abril del 2023

Pere Quart. Bestiari. Il·lustracions de Xavier Nogués.


Zebra

Pel desert corre la brama
que no et saps treure el pijama.






.



Girafa

Tens el cap petit
perquè la distància
te l'ha empetitit.





 


 
Pingüí

Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.

Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca.




 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

5 d’abril del 2023

29 de març del 2023

Joan Ponç. Fundació La Caixa. 2001.

Joan Ponç conté en ell mateix tot un univers que ens captiva per la seva imatgeria que sembla que vingui d’un altre món o ens hi porti ensems. 
Si llegir sempre és rellegir mirar un quadre sempre és remirar-lo. I ens llegim un quadre com qui mira un text 








Carrer sense cap mèrit arqueològic, 1951 
Tècnica mixta sobre paper, 32x 45cm. 
Col·lecció MACBA 

Aquest volum de dues-centes cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas fullejar a la flamant nova Biblioteca Pilarin Bayés de Vic i et vas voler endur a casa”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

22 de març del 2023

Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes.













Traducció d’Eloi Creus

22b

... t’incito, Abantis,
a cantar Gòngila, amb l’arpa a les mans,
fins que un cop més el desig, entorn teu,
que ets tan bonica,
bati les ales. Perquè el teu vestit
excita sols de veure’l: jo en gaudeixo,
perquè fa temps la que va néixer a Xipre
us criticava,
i jo així prego...
això...
vull.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

15 de març del 2023

Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Jordi Coca. Ensiola Editorial. 2019.

Transcripció de les entrevistes Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Pòrtic, 1971), Oblidar i caminar (Serra d’Or, 1982) i El cor de la màgia (Serra d’Or, 1992). S’hi mostra un Brossa sense inetermediaris, directe i clar.
“Com que camino molt, i a més m’agrada que les sabates no m’estrenyin, la veritat és que les faig malbé aviat. Les aprofito fins que la sola comença a caure i després vaig a can Segarra i en demano unes d’iguals. Per cert, que la dependenta sempre em clava una bronca: Però no li fa veronya anar així?, em diu. I el mateix passa amb les camises. Això no és cap problema. Reconec que si tothom fes igual seria una catàstrofe per a la societat de consum. Però potser se la mereix. Seria una catàstrofe positiva. Si has trobat una cosa que t’agrada, per què l’has de deixar?”.
Aquest volum de cent vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que els escoltes més que els llegeixes”.

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

7 de març del 2023

Pilar Cabot. La remor d’un molt antic silenci. Desafecció.


M’has oblidat el cos:
Ni el desitges ni el penses.
Ja no poses les mans
damunt les meves sines
ni m’acarones tendrament el ventre.
Desaprens el meu gust,
la meva olor,
el tacte, tan subtil com les paraules.
M’has oblidat el cos.
Has oblidat que els cossos també estimen.


 















Il·lustració d'en Ramon Sellarès i Enrich

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

2 de març del 2023

23 de febrer del 2023

El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Haraitz Cano i Adur. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Ferriol Macip. Pol·len edicions. 2020.

Seguiment per la vida, les circumstàncies i l’assassinat del pediatra i polític basc a mans de l’estat espanyol. Un homenatge a la seva persona i un crit a favor dels que ningú reivindica —perquè si la seva vida era incòmode encara ho és més la seva mort. 










Aquest volum de cent trenta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar l’editorial i que vas llegit emocionat”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

14 de febrer del 2023

Salvatore Quasimodo. Giorno dopo giorno. Neve.


Scende la sera: ancora ci lasciate,
o immagini care della terra, alberi,
animali, povera gente chiusa
dentro i mantelli dei soldati, madri
dal ventre inaridito dalle lacrime.
E la neve ci illumina dai prati
come luna. Oh, questi morti. Battete
sulla fronte, battete fino al cuore.
Che urli almeno qualcuno nel silenzio,
in questo cerchio bianco di sepolti.


Traducció d’en Ponç Pons

Dia rere dia

Neu

La tarda cau: altra vegada ens deixau,
oh imatges estimades de la terra, arbres,
animals, pobre gent tancada
dins els capots dels soldats, mares
de ventre eixorc per les llàgrimes.
I la neu ens il·lumina des dels prats
com lluna. Oh, aquests morts. Colpejau
sobre el front, colpejau fins al cor.
Que cridi almenys qualcú en el silenci,
en aquest cercle blanc de sepultats.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

9 de febrer del 2023

Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea. Manel Ollé. Ediciones Destino. 2005.

Panoràmica per la història i les vicissituds d’aquest enorme país que ha passat del comunisme intransigent al capitalisme salvatge en un tancar i obrir ulls. Un tast per seguir estirant el fil d’aquesta cultura tan aliena però potser ja no tant ensems.

“La escritura china no surgió como un medio para comunicar a los humanos entre sí. Surgió en el marco de prácticas adivinatorias, en un contexto ritual, para comunicar a los humanos con los ancestros. Los primeros testimonios de escritura se han encontrado  gravados en escápulas de bueyes y en caparazones de tortuga. La adivinación se efectuava aplicando un metal incandescente al hueso que se agrietaba de formes distintas. La interpretación de estas grietas daba voz al oráculo. A partir de la dinastía Shang empieza a aparecer la insripción sobre el hueso o el caparazón de la pregunta, la respuesta, la fecha ritual o el nombre del adivino”.

Aquest volum de tres-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest homenàs que sap coses i a més a més sap molt bé com dir-les”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

1 de febrer del 2023

Manuel Forcano. Estàtues sense cap. Llengües.



No parlàvem la mateixa llengua,
qüestió d'accent o dialecte,
però ens dèiem paraules l'un a l'altre
com un pintor pobla d'ocells
el cel d'un quadre.
Mentre a xarrups preníem te
i a la ràdio sonava l'Um Kulzum,
ens explicàvem la canícula del dia,
l'espera impacient de trobar-nos,
les llums de colors i la música
a les barques sobre el Nil,
l'olor al basar de les guaiabes,
dels dàtils rojos, l'infern de la nit
quan cadascú tornés a casa.
Hi havia gent que et saludava
i em presentaves, i jo responia
amb una fórmula educada,
el gest de la mà al pit,
i tornàvem a l'univers tranquil
d'acceptar tot el que no podíem expressar,
de somriure'ns entre els mots
que no enteníem.

Que inútils les llengües:
el desig ho sap dir tot.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

24 de gener del 2023

20 de gener del 2023

Quadres de viatges. Heinrich Heine. Traducció de Joan Fontcuberta. Edicions 62. 1983.

L’autor aprofita l’explicació dels seus viatges [aquest volum n’és una petita mostra] per dissertar sobre El Quixot, criticar el romanticisme —per la seva vinculació amb el feudalisme— però també i molt les religions i el despotisme de les monarquies.
“Ignoro quant de temps tolerarà Déu encara que els frarots el facin passar per un espantall enutjós i guanyin diners a costa d’ell. Però, no m’estranyaria llegir un dia a l’escrit d’un corresponsal imparcial d’Hamburg que el vell Jehovà adverteix a tothom que no es creguin a ningú que parli en el seu nom, sigui qui sigui, ni tan sols el seu fill. Estic convençut, però, que amb el temps veurem com els reis no voldran presentar-se ja a fer el titella dels seus nobles menyspreadors, trencaran l’etiqueta, s’evadiran de llurs parades de marbre i es desempallegaran indignats de les andròmines radiants destinades a impressionar el poble: la capa vermella, que intimidava per la seva semblança a la del botxí, la corona de diamants, que li tapava els orelles per barrar-li la veu del poble, el ceptre d’or, que li havien posat a la mà com a símbol aparent de sobirania. I els reis, alliberats, seran tan lliures com els altres homes i caminaran lliurement entre ells i sentiran lliurement, es casaran lliurement, manifestaran lliurement llurs opinions, i aquesta serà l’emancipació dels reis”. 
Aquest volum de dues-centes seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que tenia ben apartats fa temps per llegir i que, finalment, s'ha fet d’una revolada”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

10 de gener del 2023