24 de febrer de 2017

Óssip Mandelstam. Poemes.


33

Beso el verd enganxós de les fulles,
la promesa de l’herba que creix,
porto als llavis la terra perjura,
mare d’àlbers, violes, muguets.

Creixo en força i els ulls se m’enceguen,
subjugant per les dòcils arrels.
¿Tanta ufana del parc no exagera
amb aquesta bullícia esplendent?

Les granotes, granets de mercuri,
s’entrellacen en bola de veus,
les branques fan rams i els efluvis
vaporosos fan somnis de llet.

30 d’abril de 1937






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

15 de febrer de 2017

Curs de filosofia en sis hores i quart. Witold Gombrowicz. Edicions 62. 1997.



Repàs esquemàtic, fins i tot aforístic o telegràfic, per alguns dels noms del pensament modern, començant per Kant i acabant per Marx. 
Itinerari que mostra la filosofia des d’un punt de vista personalíssim, subjectiu i, sobretot i moltes gràcies, gens dogmàtic ni alliçonador, és a dir, calm. 

“És la fortuna de tota filosofia. No hi ha cap sistema que duri. A través de la filosofia, la consciència humana tal com va avançant es descobreix a si mateixa. És el que dirà magníficament Hegel. 
—No és pas el cas de demanar si cal fer filosofia o no. Fem filosofia perquè és obligatori. És fatal. La nostra consciència es planteja qüestions i cal intentar resoldre-les. La filosofia és una cosa obligatòria. 
Quina era la visió més profunda del món al segle XVIII? La trobem en Kant, sense el qual seria impossible conèixer el desenvolupament de la consciència a través dels segles. Cal la filosofia per tenir una visió global de la cultura. És important per als escriptors.
La filosofia permet d’organitzar la pròpia cultura, d’introduir un ordre, de reorientar-se, d’obtenir una seguretat intel·lectual”. 

Aquest volum de noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig trobar en una biblioteca de pura casualitat i que-bé-que-fos-la-casualitat-que-m'hi-portà".










Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

9 de febrer de 2017

Montse Caralt. De l'ànima. Sexualitat humida.


Tendresa sinuosa despertant els llavis més càlids dels éssers meravellats. Color rogenc de la pell més íntima, dermis suau exaltant substàncies que desencadenen ritmes profunds, trencats. L'entonació melòdica dels cossos units per l'alè calent submergeixen els pensaments en la més sensata inòpia, despreocupació i alhora elegància del plaer. L'excitació dels malucs desvetlla el temperament de l'ànima, desperta, esperant, desitjosa.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

1 de febrer de 2017

Joan Brossa. Novel·la.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

25 de gener de 2017

Àlbum Foix. Una successió d’instants. A cura de Joan de Déu Domènech i de Vinyet Panyella. Quaderns Crema. 1990.


Repàs per la vida i l’obra d'en J. V. Foix a partir d’il·lustracions, textos seus —molt d’inèdits— i d’altres autors que el descriuen i l’expliquen. També la seva època i els seus contemporanis, les seves idees i la seva quotidianitat. 
Collage d’imatges i textos per assaborir el confiter més conegut de la vila de Sarrià. 

“Ésser a l’avantguarda no vol pas dir ésser de l’Avantguarda ni tan solament d’avançada. No hi ha hora ianqui, brasilera, eslava o hindú. Cadascú és la seva pròpia avantguarda, quan cadascú és ell. L’home, de naixença, és universal i poliglot, i, a la vegada, arrelat i monolingüe, que no vol pas dir monolític. No us fieu massa, però, dels qui canvien d’estil com la Madroneta de la tintoreria de pentinat, per anar a la moda. La vella de can Faci solia dir que, la moda, se l’ha de fer un per a ell mateix. L’evolució o el canvi d’estil han d’ésser provocats per necessitat o per urgència especuladora. O per pràctiques de renovellament o d’aplicació teòrica. Allò que no admet hom és la pensada de l’impotent. Tot artista pot tenir els seus estils. Vists i guaitats de lluny, en l’espai i en el temps, en fan un de sol, personal. Els híbrids, si n’hi ha, no compten per al crític amb responsabilitat. Quan fa nit, escolta els sons subtils que no saps d’on surten, els remoreigs del fullatge, el cant —o el plany— dels ocells tardans i dels amfibis, i aquelles veus llunyanes que no sabeu mai aclarir si coneixeu però que us plau d’oir, i la fressa pròpia de la solitud. Oblideu els qui fan córrer el que no dius, en llurs escrits rondallers, històries capcioses i insidioses, o en entrevistes falsejades. Ni la veu de falset de l’imperit marxant”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest escriptoràs que vaig descobrir a l’adolescència i no-ha-marxat-mai-de-cap-manera-del-meu-costat, editat per aquesta col·lecció d'àlbums espaterrants que editava Quaderns Crema”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de gener de 2017

Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Ezin esan.


Ezin da esan Libertatea, ezin da esan Berdintasuna,
ezin da esan Anaitasuna, ezin esan.
Ez zuhaitz ez erreka ez bihotz.
Ahaztu egin da antzinako legea.

Uholak eraman du hitzen eta gauzen arteko zubia.
Ezin zaio esan tiranoak erabaki irizten dionari heriotza.
Ezin da esan norbait falta dugunean,
oroitzapen txikienak odolusten gaituenean.

Inperfektua da hizkuntza, higatu egin dira zeinuak
errotarri zaharrak bezala, ibiliaren ibiliz. Horregatik,

ezin da esan Maitasuna, ezin da esan Edertasuna,
ezin da esan Elkartasuna, ezin esan.
Ez zuhaitz ez erreka ez bihotz.
Ahaztu egin da antzinako legea.

Alabaina «ene maitea» zure ahotik entzutean
aitor dut zirrara eragiten didala,
dela egia, dela gezurra.


Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera 

No es pot dir

No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
quan ens dessagna el record més petit.

La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,

no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.

Però quan sento que dius “amor meu”
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de gener de 2017

La vida plural de Fernando Pessoa. Ángel Crespo. Seix Barral. 1988.


Itinerari per la vida i l’obra d’aquest polièdric escriptor portuguès i tot el seu reguitzell d’heterònims.
Lúcid i documentat assaig escrit per aquest poeta, assagista, traductor i crític que tan bé coneixia Pessoa i tots els seus derivats. No, no deu ser el llibre definitiu d’en Pessoa però s’hi acosta. 

“La filosofía sólo le interesaba como arte y no como pretendida descubridora de una verdad —ni siquiera de una verdad exculsivamente racional— en la que no creyó nunca. Es lo que expresa muy bien Javier Urdanibia con estas iluminadoras palabras: A pesar de sus abundantes lecturas filosóficas clásicas, podrá decirse que los fragmentos filosóficos (...) proceden todos de fechas tan tempranas como 1906, en la que el poeta tenía dieciocho años y se matriculó en el Curso Superior de Letras. Ciertamente, por entonces debía estar, por razón de sus estudios, volcado en lecturas i reflexiones filosóficas. Pero también más tarde, en 1915 y en 1916, hay reactivación en la escritura de notas de filosofía. Precisamente en esta segunda cresta productiva, Pessoa escribió casi todo lo de sus heterónimos filósofos, António Mora y Rafael Baldaya, años de intsensidad creativa, los años de Orpheu y el suicidio de Sá-Carneiro. La práctica heteronímica llevó a Pessoa a la redacción de notas de filosofía. Pero no es esto lo importante, ni sobre estos datos puede levantarse una polémica entre literatura y filosofía, sino de qué forma la filosofía animó a la creación poética, como en los casos, por supuesto, de Dante y Petrarca, por no citar sino dos de los más conocidos. Es algo que ignoraba Pessoa cuando escribió, probablemente el año 1910, una larga nota cuyas primeras palabras son éstas: Yo era un poeta impulsado por la filosofía, no un filósosfo dotado de facultades poéticas”. 

Aquest volum de tres-centes vint pàgines quedarà al piló de “llibres que en David Serrador va trobar al Mercat de Vic del dissabte i em va dir corre-vés-i-veuràs-què-hi-ha”.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

4 de gener de 2017

J. V. Foix. Gertrudis. Diari 1918 (fragments).


Per a Carles Riba

Quan érem a la font tots dos, un missatger del rei m'ha dit que hi havia guerra. He pres la meva arma, i l'home de la carota de gegant no em vol deixar passar. En allargar-li tu una flor, havia desaparegut. Tu no li donaves, però, una flor sinó la meva arma amb la qual m'hauria pogut occir. ¿On és l'arma? ¿On és la flor? A l'home de la carota de gegant l'he vist avui penjat al portal de la Seu de Manresa fent una ganyota agònica. Però al fons del gorg de les seves pupil·les t'he vist a tu amb la flor als llavis i l'arma al braç ¿Per què m'has deixat, Gertrudis?





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de desembre de 2016

Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Joan Vinyoli / Miquel Martí i Pol. Editorial Empúries. 1987.


Relació epistolar entre el sobrevalorat M. Martí i Pol i l’infravalorat Joan Vinyoli que va del mes de maig del 1977 al mes de juny del 1983. Cartes que contenen des de la quotidianitat fins a profundes reflexions sobre la poesia. 
Un assaig sobre l’amistat i l’acte creatiu que ens ha agradat molt de rellegir. 

“Com que ja tinc anys, em sento més vell del que sóc, potser per la intensa vida que he portat, no tinc gaire salut i sóc massa apassionat, hipersensible i excitable —i, a més, tinc una determinada concepció de la vida sobre la qual no puc ara estendre’m—, podria molt ben ser que, un cop publicats A hores petites, els Cant d’Abelone, l’Antologia poètica de la sèrie de l’Aymà (tria i pròleg de Feliu Formosa) i la meva traducció de quaranta / cinquants poemes de Rilke, plegués d’escriure i em dediqués totalment a estudiar, meditar i contemplar en un sentit que jo em sé, que no vol dir fer el badoc, sinó tot el contrari”. 

Aquest volum de cent vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’enyorada col·lecció Tros de paper de l’Editorial Empúries”.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

21 de desembre de 2016

Chema Madoz.














Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 de desembre de 2016

Catul. Poemes.


XVI

Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.


Traducció d'Antoni Seva

Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent. Car, al poeta piadós, sí, li escau de ser cast; els seus versos, no cal pas que ho siguin: aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia si són una mica lascius i no gaire decents i poden excitar la pruïja no dic dels joves, sinó dels homes peluts que ja no poden bellugar el llom endurit. Vosaltres, perquè heu llegit allò de molts milers de petons, ¿em teniu per poc mascle? Us la fotré pel cul, jo, i per la boca.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de desembre de 2016

Wittgenstein: integritat i transcendència. Miquel Tresserras. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2003.


Compendi de les idees i pensaments d’un dels filòsofs més importants del segle XX que, juntament amb Bertrand Russell, impulsà l’anomenat tomb lingüístic
L’objecte d’estudi de la filosofia de Wittgenstein fou el llenguatge, l’eina bàsica del pensament, i fou el llengatge l’epicentre de tot el seu pensament. 

“El recorregut a través del pensament de Wittgenstein ha posat en evidència la relació que hi ha entre el llenguatge i molts dels problemes filosòfics tradicionals. Ha indicat una manera d’emprendre la crítica de les formes del llenguatge que ens confonen, que embrollen el nostre pensament i ens capfiquen, o ens fereixen perquè no diuen res. Amb Wittgenstein hem hagut de tractar del llenguatge en tota la seva amplitud i, en conseqüència, hem hagut de discutir el valor del discurs que aflueix quan s’intenten traspassar els límits d’allò que es pot dir amb claredat. Per això, i perquè era un dels objectius del nostre treball, ens hem entretingut d’una manera especial en les característiques del llenguatge religiós, que té una fragilitat peculiar, distinta de la resta de jocs lingüístics. A més a més, hem intentat explorar el camp misteriós del silenci que s’imposa quan el llenguatge ha arribat a la seva última frontera”.

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no ens cansaríem de rellegir i recomanar”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

1 de desembre de 2016

Perejaume. Pagèsiques.


¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món?
¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou
en el món per fer majestat de cada imatge,
per ser únicament món, prodigiosament món,
indiscriminadament món?
¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 de novembre de 2016

Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli. Miquel de Palol. Columna Edicions. 2006.


Breu assaig sobre la coneixença personal i les opinions de l’autor sobre els poetes Salvador Espriu i Joan Vinyoli. També reflecteixen una època i unes idees preconcebudes que circulaven en vides seves i més enllà de les seves morts. 
Espriu i Vinyoli són dos poetes antagònics que es complementen, allò que li mancava a un li sobrava a l’altre i allò que li sobrava a l’altre li mancava a un, suposant que s’haguéssin de complementar o que sobrin i faltin coses, que ja és molt suposar. 

“Un dels destins dels clàssics és tornar-se models a consumir, i en aquest sentit els dos poetes no han estat una excepció. Però Espriu pret-à-porter és un trajo estilístic que no li està bé a gairebé ningú; el poeta que tan bé sap acompanyar el lector, com a exemple resulta una mala companyia. Dels espriuans de primera hora en queda poca cosa, potser també perquè no en van prendre els aspectes adequats. No en va, quan jo era jove, dir que un poema espriuejava era acotar-lo negativament, de forma despectiva fins i tot; dir-ho d’un poeta era desqualificar-lo. I no dic que ara no hi hagi espriuans, però em sembla evident que les traces són poc visibles en l’obra de cap dels poetes actualment en plena forma. 
En canvi, curiosament -o potser no tant-, Vinyoli és el poeta més influent de l’actualitat. Hi ha vinyolians que en totes les generacions, al marge del bon enteniment, al marge que, com és habitual, un en discuiteix a un altre la visió. En aquest sentit no crec que es pugui parlar d’una escola vinyoliana -com en algun punt hi ha hagut el miratge, efímer per sort, d’una escola carneriana-, sinó d’una subtil i variada presència profunda entre els qui l’han entès i incorporat cadascú a la seva manera”.

Aquest volum de setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de poetes escrits per poetes”.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 de novembre de 2016

Toni Prat.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

9 de novembre de 2016

Milo De Angelis. Tema de l’adéu.


Cresce l’ansia nei bicchieri
dal tuo turbine segreto alla luce
verde del reparto, ai corridoi,
al vetro sbarrato, all’addio
con le ciglia asciutte, questa morte
che non più tempo.


Traducció d’en Joan-Elies Adell

Creix l’angoixa en els gots
des del teu remolí secret fins a la llum
verda de la secció de l’hospital, fins als passadissos,
fins al vidre barrat, fins a l’adéu
amb les pestanyes eixutes, aquesta mort
que ja no té més temps.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

3 de novembre de 2016

Per què llegir els clàssics. Italo Calvino. Edicions 62.

Itinerari per autors i obres de tots els temps, des de l’Odissea fins a Cesare Pavese, que Calvino desgrana, explica, justifica i contextualitza. I no, no és ben bé un cànon, és una mostra de la capacitat lectora i analítica del seu autor. 
“Per escriure breu, la invenció fonamental de Borges, que també va significar la invenció d’ell mateix com a narrador, l’ou de Colom que li va permetre superar el bloqueig que li impedia, fins als quaranta anys, passar de la prosa assagística a la prosa narrativa, va ser fingir que el llibre que volia escriure ja estava escrit, escrit per un altre, per un hipotètic autor desconegut, un autor d’una altra llengua, d’una altra cultura, i descriure, resumir, recensionar aquest llibre hipotètic”. 
Aquest volum de tres-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen d’altres llibres que parlen d’altres llibres que parlen d’altres llibres”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 d’octubre de 2016

Sílvia Romero i Olea. ABCdari poètic.


Ombrejant el llac,
aletejava rabent
entre les fines corbes
d'un esquelet vegetal.

El sol lluïa.

L'aigua feia espill,
amb reflex enlluernador,
del llunyà record
del teu anhelat somriure.

El sol brillava.

En tancar el llibre de versos,
embriagada,
satisfeta,
et sabia al meu costat
malgrat la distància
i l'eternitat.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

20 d’octubre de 2016

A manera de tascó. Notes sobre literatura. Vicent Alonso. Universitat de València. 2012.

Recull d’articles publicats a diaris i revistes diverses que aquest poeta, assagista i traductor del País Valencià divideix, per publicar-los en forma de llibre, en tres grans blocs: Llibres i dèries, Contra el mal de viure i A la manera de tascó. 
Tots ells tracten de la lletra impresa, és a dir de la vida, i de la relació que el seu autor hi manté. Aiguabarreig de vida i literatura, obres i vivències, noms i records, punt de partida a moltes altres lectures. 

“Potser són els poetes els qui amb més freqüència posen a prova el que fan. Quin poeta no s’ha parat un moment a escriure versos sobre l’essència de la poesia? Quin poeta, en la recerca del motius darrers de la seua obra, no ha confessat dubtes de pes sobre el gènere que practica? És cert que aprofitar la literatura per a reflexionar sobre la mateixa literatura no és patrimoni exclusiu dels poetes. Novel·listes, assagistes, contistes, etc. ho fan amb major o menor obstinació, però en el territori de la poesia aquests interrogants, dirigits al cor mateix de l’ofici, no esperen a ser formulats amb motiu de les habituals reflexions sobre la creació, sinó que es presenten durant l’exercici de la mateixa creació”. 

Aquest volum de tres-centes vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-sobre-llibres-que-permeten-una-lectura-en-paral·lel-amb-altres-llibres”.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 d’octubre de 2016

Joan Brossa. Elegia al Che.




 






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

6 d’octubre de 2016

M. V. Marcial. Epigrames.


Traducció d'Antoni Cobos 

45
Si Febus va fugir de la taula i del sopar de Tiestes, no ho sé. Nosaltres, però, fugim de la teva, Ligurí.
I això que és esplèndida i plena de menjars magnífics, però, quan tu recites, res no pot ser agradable.
No vull que em posis un turbot o un roger de dues lliures, no vull bolets, no vull ostres. Calla!

35
Les set clèpsidres que demanaves amb veu poderosa, el jutge te les ha concedides, Cecilià, a contracor.
Tu, però, parles molt i molta estona i, mig inclinat, beus aigua tèbia en ampolles de vidre.
Per saciar, d’una vegada, la teva set i la teva xerrera et preguem que beguis directament, Cecilià, de la clèpsidra.

3
Per què no t’envio, Pontilià, els meus llibres? Perquè tu no m’enviïs, Pontilià, els teus.

65
“Fes epigrames en hexàmetres”, sé que diu en Tuca. Tuca, això sol passar i, a més, Tuca, és permès.
“Però aquest és llarg”. També sol passar i és, Tuca, permès. Si t’agraden més els breus, llegeix només els dístics.
Fem un tracte: que tu puguis saltar-te els epigrames llargs, i jo pugui, Tuca, escriure’ls.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de setembre de 2016

Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental. José Mª Valverde. Editorial Ariel. 1993.


Repàs de la història de la filosofia occidental, des dels anomenats pre-socràtics fins al postmodernisme. Noms i corrents de pensament claus que es qüestionen allò que és el món des de que el món és món i fins ara mateix.
“Nietzsche, en efecto, se hace cargo plenamente del carácter lingüístico del pensar —conciencia que habíamos señalado que alboreó en algunos románticos alemanes, Herder, Humboldt, etc., un tanto extramuros de la filosofía—. Pero él lo expresa sin entusiasmo y con cierta ambigüedad, percibiendo fríamente que el lenguaje es un límite por lo mismo que es la posibilidad: hay que aceptarlo, aunque toda palabra es un prejuicio, si se quiere pensar. En los papeles póstumos de que se extrajo la colección titulada La voluntad de poder se encuentra esta frase: Tenemos que dejar de pensar si nos negamos a hacerlo bajo la coerción del lenguaje; pues no podemos ir más allá de la duda que pregunta si el límite que vemos es realmente el límite. Nietzsche se queja, pero acepta el lenguaje, aunque usarlo sea rebajarse. En otro momento anterior escribía: No nos estimamos bastante cuando nos comunicamos. Las experiencias que atravesamos no son parlantes. No podrían comunicarse aunque quisieran, porque les falta la palabra. Nosotros estamos ya fuera de las cosas para las cuales tenemos palabra. En todo discurso hay un grano de desprecio. Parece que el lenguaje se ha inventado sólo para las cosas mediocres, medianas, comunicables. Con el lenguaje el que habla se vulgariza ya. Esto forma parte de una moral para sordomudos y otros filósofos”.
 
Aquest volum de tres-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig trobar a la biblioteca Joan Triadú de Vic quan en buscava altres”.
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

22 de setembre de 2016

Joan Salvat-Papasseit. Óssa menor. Nocturn per a acordió.


A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

15 de setembre de 2016

Les històries naturals. Joan Perucho. Edicions 62. 1983.



Novel·la d’aventures on n’Antoni de Montpalau, un científic il·lustrat i liberal, va a la recerca del vampir Onofre de Dip. Entremig es troba amb les guerres carlines que enfronten liberals i carlins. 
El llibre més conegut del bibliòfil Joan Perucho on queden reflecties totes les seves dèries. 

“Se sentí un corc rosegant la fusta. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna. L’ombra oscil·lava, com les ales d’una monstruosa rata-pinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l’alta figura d’un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà devers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d’esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà, en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca, dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes de boc”. 

Aquest volum de dues-centes vint pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em vaig endur al sud d’Itàlia i que sempre més quedarà relacionat amb aquesta geografia”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de setembre de 2016

Chema Madoz.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de juny de 2016

Walt Withman. reduccions 107. Uncollected poems.


[I AM THE POET]

I am the poet of reality
I say the earth is not an echo
Nor man an apparition;
But that all the things seen are real,
The witness and albic dawn of things equally real
I have split the earth and the hard coal and rocks
and the solid bed of the sea
And went down to reconnoiter there a long time,
And bring back a report,
And I understand that those are positive and dense every one
And that what they seem to the child they are
[And the world is no joke,
Nor any part of it a sham]


Traducció de Jaume C. Pons Alorda

[JO SÓC EL POETA]

Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

23 de juny de 2016

Los descubridores. La naturaleza y la sociedad. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1997.



S’hi explica el descobriment de la naturalesa (la flora, la fauna i el propi cos) i el desenvolupament del coneixement científic. També el coneixement de la prehistòria, la història, la sociologia, les matemàtiques i l’astronomia. 
Fascinant itinerari de fets i idees concretes que han acompanyat la humanitat durant segles i que, encara ara, estem desgranant. 

“Parece que no era la fuerza de los hechos sino una preocupación estética y metafísica lo que empujaba a Copérinco. Se le ocurrió que un sistema diferente podía resultar mucho más hermoso. Poseía una mente extraodinariamente inquieta y una atrevida imaginación, pero su carrera no tuvo nada de extraodinario. Si bien no llegó nunca a tomar las órdenes sagradas, realizó cómodamente todas sus actividades en el seno de la iglesia. Y fue la iglesia la que posibilitó su dedicación a varias tareas intelectuales y artísticas”. 

Aquest volum de set-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’acompanyen d’una amplíssima bibliografia per a qui vulgui anar a les matexies fonts on ha anat a abeurar-se l’autor”.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

16 de juny de 2016

J. V. Foix. Del “Diari 1918”.


Hem arrambat un bidó curull de sal granada al tronc mort de l’alzina que hi ha davant la casa del calderer, a la sortida del passatge. Hem enquitranat dues posts velles bransolejants en un tou de ramatges d’eucaliptus i hem calat foc a un manyoc de versos meus que no havíem sabut interpretar. L’Elvira m’ha dit si volia anar a collir glans als Clots. Jo, distret tot mirant com la seva mare encubellava davantals en aigües àcides, i sense dir-li, com cada vespre, adéu, he desfermat el cavall, li he embenat els ulls i m’he esgarriat per l’ombra espessa dels arbres que voregen la carretera i dels quals pengen les esferes de vidre on fermenten els tints.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

8 de juny de 2016

Josep Pla, ficció autobiogràfica i veritat literària. Xavier Pla. Quaderns Crema. 1997.


Adaptació alleugerida de la tesi El concepte d’escriptura en l’obra de Josep Pla que el seu autor va presentar a la Universitat de la Sorbona l’octubre de 1996. Aquest és un assaig que enuncia i descabdella, com cap altre ha fet fins ara, les idees centrals i de fons de l’obra de l’escriptor empordanès. Un llibre de referència per situar-se en l’univers planià, ple de referències i caminois que es van multiplicant. 

“El dietari forma part del que habitualment es coneix com els gèneres no ficcionals de les escriptures del jo. Forma sense forma, exemple d’escriptura arbitrària lliurada a l’atzar i als capricis de l’escriptor, les contradiccions i les dificultats de caracterització i de sistematització del dietari són d’una gran complexitat. Estretament lligat al concepte de discontinuïtat, el diari íntim és un exemple d’escriptura fragmentària que sembla anunciar-se com l’única forma d’expressió literària capaç de reflectir un món que ha esdevingut, consegüentment, fragmentat i descompost. Durant molt de temps desconegut i de vegades injustament associat a conceptes com el d’imperfecció, el dietari s’ha convertit, al llarg del segle XX, en una veritable forma literària practicada pels més grans escriptors europeus, amb un auge especial durant el període històric que va entre la primera i la segona Guerra Mundial”. 

Aquest volum de cinc-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest autor que m’agrada tant i tant i des de fa tants i tants anys”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

2 de juny de 2016

Toni Prat.















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de maig de 2016

Rainer Maria Rilke. Lösch mir die Augen aus.


Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füsse kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.


Traducció d'en Joan Vinyoli

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.










Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de maig de 2016

Cartes a un jove poeta. Rainer Maria Rilke. Edicions 62. 1995.


Recull de deu cartes adreçades a en Franz Xaver Kappus, escrites entre el febrer de 1903 i el desembre de 1908, però que no van ser publicades fins tres anys després de la mort del seu autor, el 1929. 
En elles s’hi mostra la seva visió del món i la seva concepció de l’art. Consells, idees, fites i camins per desxifrar la complexitat. Tot i que adreçades a un sol lector, tenen un caire universal i són un clàssic de la literatura de tots els temps. 

“I li repeteixo el meu prec: com menys llegeixi coses de crítica literària o estètica millor anirà. O es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes en llur enduriment desmenjat, o són hàbils jocs de paraules dels qui avui en surt una opinió i demà la contrària. Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a d’altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment en ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea”. 

Aquest volum de vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens regalà el pare als tres germans i que guardo com un tresor”.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 de maig de 2016

Anna Miralpeix Llobet. El silenci ja hi era. Estàtic 4.


I de molt lluny,
la remor de l'autovia persistent.
Esmorteïda pel lladruc emmandrit d'algun gos desvagat
o la melodia imprevisible de les esquelles.
El cloquejar de les gallines
fa de coixí a la quietud dels arbres i dels núvols.
Dissimulen la seva condició de canviants
i la meva.

I, des d'aquí,
m'adono prou de quin desordre hi ha,
en quin batec retruny la vida que hem triat
amb massa pressa,
marbres silents que empresonen mirades.
Preguntes que es dissipen al paisatge
i a cada pas un mot sota una pedra.



         Il·lustració d'Elisenda Soler




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

5 de maig de 2016

Joan Brossa. Pilota.
















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

28 d’abril de 2016

Rere les línies. Sobre la lectura contemporània. Daniel Cassany. Editorial Empúries. 2006.


Assaig sobre la literacitat crítica, és a dir la capacitat dels lectors per interpretar les intencions últimes dels textos que llegeixen. Necessària, sobretot, en l’era digital on la diversitat de llengües, suports, nivells i registres exigeixen que prenguem més precaucions.
L’autor, practicant amb l’exemple, introdueix al seu discurs tres mentides deliberades que haurem de descobrir.
Qui vulgui més tasses, al final del volum trobarà una abundant i generosa bibliografia. 

“Tot té un punt de vista, una ideologia, una mirada parcial, uns interessos. No hi ha cap mirada neta. El biaix és omnipresent. Fins i tot sense malícia o intenció, la mirada és local i particular. Com a autors, només som un petit ésser que contempla el planeta des de casa seva. Com a lectors, som com un pollet de granja, confós, il·luminat per centenars de bombetes d’infrarojos que dibuixen ombres al sol des de mil angles”. 

Aquest llibre de dues-centes setanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres i de com els llegim”.










Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 d’abril de 2016

M. V. Marcial. Epigrames.


Traducció d'Antoni Cobos


57
Quina noia jo voldria i quina no, Flac, em preguntes?
No la vull ni massa fàcil ni massa difícil.
M’agrada allò que està al mig, entre una cosa i l’altra.
Ni vull allò que tortura ni vull allò que empatxa.

83
El teu gosset et llepa, Manneia, la cara i els llavis.
No m’estranya, si al teu gos li agrada menjar merda. 

88
No recites res, Mamerc, i vols semblar un poeta.
Sigues el que vulguis, mentre no recitis.

44
¿Vols saber què passa que ningú no se t’acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l’esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigressa enfurismada
perquè li han pres els cadells
ni l’escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sofriments?
Recites quan m’estic dret i recites quan m’assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M’escapo cap a les termes: et sento a cau d’orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: m’entretens quan hi vaig.
Em disposo a sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me’n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 d’abril de 2016

Palomar. Italo Calvino. Edicions 62. 1999.


En Palomar és un home atent i observador, minuciós i analític, de la realitat que l’envolta. Tot ho passa dels ulls al pensament. El seu embadocament és reflexiu, reposat. 
Aquesta novel·la curta és una delícia per les múltiples descripcions que conté i el tempo que transmet al lector, massa mal acostumat a les presses, també a l’hora de llegir. 

“La mar està suaument encrespada i les ones menudes baten la vorera sorrenca. El senyor Palomar està dret a la vorera i mira una ona. No és que estigui absort en la contemplació de les ones. No està absort perquè sap bé allò que fa: vol mirar una ona i la mira. No està contemplant, perquè a la contemplació cal un temperament adequat, un estat d’ànim adequat i una confluència adequada de circumstàncies externes: i encara que per principis el senyor Palomar no tingui res en contra de la contemplació, per a ell no es verifiquen, ara, cap d’aquestes tres condicions. És a dir, no pretén mirar les onades, sinó una única ona i prou: com que vol evitar les sensacions vagues, per a cada acte seu es proposa un objecte limitat i precís”. 

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor italià que m’agrada tant i tantes bones estones m’ha fet passar”.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

7 d’abril de 2016

Quimi Portet. Ós bipolar.


Quan calla el piano, renilla la nit
el seu renill d'aire comprimit.
A places horribles, pixen gossets mudats
i panseixen les floretes dels jardins.

Hibernat, planifica el seu futur l'ós bipolar;
dolçament, avalua el diagnòstic dels doctors;
és feliç, somnolent sota l'aurora boreal;
dins el cau, deixa la ment divagar per mons millors.

Dones femenines i homes masculins
reciclen  residus radioactius
i torna el piano, s'evapora la nit,
hi ha gossets milionaris adormits.

Cau la neu, blanca i pura com les illes de l'Egeu;
lentament, s'esmicolen les glaceres dins del mar;
xiula el vent, melodies inquietants en sol menor;
canta l'ós, la tornada del seu himne bipolar.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 de març de 2016

Llibre de les bèsties. Ramon Llull. Proa. 2015.


Ramon Llull és el pare fundador de la llengua catalana literària i aquest és un dels seus llibres més coneguts i assequibles. Forma part del Llibre de les meravelles i sembla inspirat amb Le roman de Renart i el Kaila wa dimna, ambós faules d’animals procedents del clàssic sànscrit Panchatantra. Que n’és de bèstia l’exercici del poder i que poc ha canviat amb els segles. 
El text original s’acara amb la versió moderna que signa en Miquel Desclot i les belles il·lustracions són obra d’en Perico Pastor. 

“Molt desplach a Na Renart e a sos companyons com no foren del consell del rey et en aquell punt Na Renart conçebé en son coratge tració et desirá la mort del rey. Et dix aquestes paraules al Aurifany: 
-De aquí avant gran enemistat será enfre les besties que menuguen carn et les besties que menuguen erba; cor lo rey e sos consellers menjen carn et vosaltres no havets en son consell nenguna bestia que sia de vostra natura ni que vostre dret mantingue”. 




Aquest volum de dues-centes set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no ens cansem de rellegir”.




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

25 de març de 2016

Chema Madoz.





















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 de març de 2016

Francis Ponge. Le parti pris des choses. Le cycle des saisons.


Las de s'être contractés tout l'hiver les arbres tout à coup se flattent d'être dupes. Ils ne peuvent plus y tenir: ils lâchent leurs paroles, un flot, un vomissement de vert. Ils tâchent d'aboutir à une feuillaison complète de paroles. Tant pis! Cela s'ordonnera comme cela pourra! Mais, en réalité, cela s'ordonne! Aucune liberté dans la feuillaison... Ils lancent, du moins le croient-ils, n'importe quelles paroles, lancent des tiges pour y suspendre encore des paroles: nos troncs, pensent-ils, sont là pour tout assumer. Ils s'efforcent à se cacher, à se confondre les uns dans les autres. Ils croient pouvoir dire tout, recouvrir entièrement le monde de paroles variées: ils ne disent que “les arbres”. Incapables même de retenir les oiseaux qui repartent d'eux, alors qu'ils se réjouissaient d'avoir produit de si étranges fleurs. Toujours la même feuille, toujours le même mode de dépliement, et la même limite, toujours des feuilles symétriques à elles-mêmes, symétriquement suspendues! Tente encore une feuille! —La même! Encore une autre! La même! Rien en somme ne saurait les arrêter que soudain cette remarque: “L'on ne sort pas des arbres par des moyens d'arbres”. Une nouvelle lassitude, et un nouveau retournement moral. “Laissons tout ça jaunir, et tomber. Vienne le taciturne état, le dépouillement, I'AUTOMNE”.


Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja 

El partit pres de les coses. El cicle de les estacions.

Cansats d’estar-se arraulits tot l’hivern, els arbres s’exclamen tot d’una d’haver estat enganyats. No es poden aguantar més: amollen les paraules, un doll, un vòmit de verd. Intenten d’assolir una foliació completa de paraules. Tant se val! Ja s’ordenarà com podrà! I, en realitat, tot s’ordena. No hi ha gens de llibertat en la foliació... Llancen, o creuen llançar, paraules qualssevol, llancen tiges per penjar-hi més paraules: els nostres troncs —pensen— hi són per assumir-ho tot. I intenten de tapar-se, de confondre’s els uns en els altres. Creuen poder dir-ho tot, recobrir el món sencer de paraules variades: i només diuen “els arbres”. Són incapaços fins i tot de retenir els ocells, que s’envolen tot seguit, mentre que es jactaven d’haver produït flors tan estranyes. Sempre la mateixa fulla, sempre la mateixa forma de desplegar-se, i el mateix límit, sempre fulles simètriques a elles mateixes, simètricament penjades! Prova de fer-ne una altra —La mateixa! Vinga, una altra! La mateixa! Res, al cap i a la fi, no podrà aturar-los sinó, de sobte, aquella observació: “No se surt dels arbres amb mitjans d’arbres”. Una nova lassitud, i un nou capgirell moral. “Deixem que tot s’esgrogueeixi i caigui. Vinga el taciturn estat, el despullament, la TARDOR”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

10 de març de 2016

La escultura: procesos y principios. Rudolf Wittkower. Alianza Editorial. 2008.


Com la Història de l’art de l’Ernst Gombrich aquest llibre és un clàssic de l’escultura. El seu autor, expert en renaixement i barroc, recull en aquest volum tot un seguit de conferències que impartí a la Universitat de Cambridge i que parteixen de l’antiguitat fins arribar a ple segle XX. 

“La respuesta de Miguel Ángel fue cortés, si bien breve, y no ocultó totalmente su disgusto hacia esa clase de juegos de sociedad, tan intelectuales y que tanto tiempo requerían. Tales disputas llevan más tiempo que la ejecución de estatuas, escribió. Pero hizo una observación, no obstante, que es de particular interés, aunque dudo que la consideren ustedes una gran revelación: Por escultura entiendo aquello que se hace a fuerza de quitar (per forza di levare), pues lo que se hace a fuerza de añadir (per via di porre -es decir, de moldear) se asemeja más bien a la pintura

Aquest volum de tres-centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que continuen una lleixa que tenia abandonada i que vull omplir i omplir i omplir per força d’afegir”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

3 de març de 2016

V. A. Estellés. Exili d’Ovidi.


III

celebraré la teua mort amb un crit d'alegria.
cantaré com damunt el cos d'una dona estimada!
celebraré la teua mort com el naixement de la meua pàtria.
des del lloc de la terra on es troben, els meus ossos
hauran de cantar la joia de la teua mort, oh molt més que cruel,
florits amb flames impensades, la meua pols cantarà per mi,
si és que jo no puc cantar aleshores l'ocasió febril de
la teua mort, tu que has de ser el més mort, en morir-te,
en deixar de signar els decrets, les sentències de mort,
en deixar de manar els registres i els greuges antics,
la llibertat pujarà a les finestres diürnes, i el sol
arribarà als tenebrosos racons dels exilis llunyans...






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

25 de febrer de 2016

Dotze mestres. Maurici Serrahima. Edicions Destino. 1972.


Els mestres són Verdaguer, Oller, Vayreda, Casellas, Ruyra, Maragall, Bertrana, Català, Carner, Gaziel, Riba i Sagarra. En podrien ser molts altres però aquests són alguns dels imprescindibles per saber d’on venim, literàriament parlant. Tots ells van néixer a mitjans-finals del segle XIX i desenvoluparen la seva obra a principis-mitjans del XX. 
Els coneixements i les maneres d’explicar-se de l’autor dels assaigs són una delícia per assaborir-la les vegades que faci falta. 

“Josep Maria de Sagarra ha estat un dels pocs grans escriptors del país que ha arribat de ple al gran públic. Dels de primer rengle, gairebé només hi podríem afegir, en primer terme, Verdaguer, i també Guimerà i Rusiñol. I, entre els vivents, Josep Pla. 
És prou curiós que, d’entre tots cinc, n’hi hagi tres —els tres més importants— de tan lligats a la terra. Verdaguer i Pla, directament pagesos. I Sagarra, nascut al carrer de Mercaders de Barcelona, però fill d’una vella família de la noblesa terratinent del país i, com a tal, lligada a la vida camperola, per la tradició i per unes llargues estades a les propietats; en tot cas, molt més a prop de la terra que del món dels afers en el qual vivia la burgesia del país. Tots tres dels qui, quan escriuen, no diuen un arbre, sinó un roure o un castanyer, ni tampoc un ocell, sinó una cadernera o una mallerenga”. 

Aquest volum de tres centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “clàssics de la crítica literària catalana que feia anys que volia llegir i que el va reeditar Edicions de 1984”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

18 de febrer de 2016

Toni Prat.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 de febrer de 2016

Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. Continuar vivint.


Traducció de Manuel Forcano


Fes-me el llit a l’aire càlid,
deixa’m descansar el cap al cel
que un cop fou aigua antiga.

Pensa en el món
que féu el millor que va poder
per calmar-nos
i per tal que no ens fem massa mal
en els anys que han de venir.

Continuar vivint:
evitar de retrobar-nos.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

4 de febrer de 2016

Emocionari. Digues el que sents. Diversos autors. Palabras Aladas. 2013.


Recorregut per quaranta-dos sentiments humans que estan enllaçats entre ells, tot i que no exigeixen una lectura lineal. S’acompanyen d’una breu, clara i concisa definició i una bella il·lustració. 
Que serveixi per aprofundir amb allò de la intel·ligència emocional i per interpretar tot allò que sentim, per què i com. 

“La melanconia és una forma accentuada de la nostàlgia. Quan estem melanconiosos sentim que el món en què desitjaríem viure és un lloc llunyà, difícil d’aconseguir. 
La melanconia pot assaltar-nos davant els canvis. En aquest cas, veiem amb resignació i amb tristesa que una diversió o un moment agradable està a punt de concloure. Per exemple, quan s’acaba la tarda del diumenge. 
El plaer melanconiós consisteix a surar en la seva pròpia melanconia, sense fer-hi res més. Si aquest plaer s’evapora, sorgeix l’avorriment”.



Aquest volum de noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres bonics de llegir i de mirar”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

28 de gener de 2016

Joan Vinyoli. Encara les paraules. Estranya consistència.


Passejo sense pensar en res que no sigui
desaprendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d'on venies.
A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú.

És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d'un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se'm torna gelatina freda.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 de gener de 2016

El quadern gris. Josep Pla. Edicions Destino. 2012.


Diari de joventut escrit als anys 1918 i 1919, ampliat i modificat quan el seu autor tenia gairebé setanta anys. S’hi mostra l’adveniment d’un jove Pla al món dels adults i la presa de consciència del seu ofici d’escriptor. 
Primer volum de l'obra completa, és un dels seus llibres més populars tot i que no necessàriament el millor. Aquesta edició d’en Narcís Garolera esmena més de cinc mil errors i correccions dels correctors Bartomeu Bardagí i Jordi Pla, i fou editat per en Josep Mª Cruzet. 

“31 de desembre. Pluja i humitat. Al cafè hi ha un baf blanc i blau irrespirable que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M’acosto al piano del cine, buit com una enorme gruta fosca, l’abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l’os. Sensació d’aprimar-se. Roldós toca una estona Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m’ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.” 

Aquest volum de set-centes seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres llegits durant la meva adolescència estiuenca al Passeig Àngel Guimerà de Ribes de Freser, que em van impactar de tal manera que mai més vaig llegir i escriure de la mateixa manera. No exagero”.







Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

13 de gener de 2016

Joan Brossa. Dos.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

6 de gener de 2016

Iijima Kōichi. La llengua materna.


Traducció de Felícia Fuster i Naoyuki Sawada


Durant el mig any que he estat a l'estranger
ni una sola vegada he desitjat
escriure cap poema.
Oblidant-me de mi mateix
vagarejava.
Em preguntaven per què no escrivia
i no sabia respondre.

De retorn al Japó,
després d'un cert temps,
no podria deixar d'escriure'n.
Finalment,
ara comprenc el mig any
de rodamón sense escriure poemes.
He retornat altra vegada
a la llengua materna.

En el mot llengua materna
hi ha mare, pàtria, llenguatge.
Durant aquell mig any intentava convence'm
que estava separat de la mare, la pàtria i el llenguatge,
caminava per la realitat
sense ferir-me.
Escriure no m'era necessari
quasi.

A l'abril, Paul Celan
es suïcidà tirant-se al Sena.
Crec que puc comprendre
l'acte del poeta jueu.
La poesia és trista.
Diuen que la poesia corregeix el llenguatge.
Per a mi no és així.
Cada dia em fereixo amb la llengua materna,
cada nit me n'he d'anar
cap a una altra llengua materna.
Això que em fa escriure poemes, i fa que encara existeixi.

1974




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 de desembre de 2015

El diari de Rywka. Rywka Lipszyc. Editorial Empúries. 2015.


Quadern que conté 6 mesos de vida d’una jueva de 14 anys que en fa 3 que viu en un gueto de la ciutat polonesa de Łódź ocupada pels alemanys. Les cases limítrofes al seu perímetre han estat enderrocades i no ocupa ni 4 quilòmetres quadrats. 
Com l’Anna Frank? Més curta i més crua. Més clara, vaja. 

“[…] Oh, vull abocar totes les meves penes sobre el paper —em trobaré més bé, així? —. I ara, què? Ara, quan hi ha tanta gent que pateix en aquests temps terribles i tràgics, hi ha lloc per a les meves penes i el meu sofriment absurds? Escrivint això, no alleugereixo les meves penes, sinó tot el contrari, encara les intensifico més. I fa més fred. Fred! Tremolo només de pronunciar aquesta paraula”. 

Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que és abrupta la realitat i el context històric que relaten com abrupta és la manera com acaben”.








Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

24 de desembre de 2015

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Fi del món.


Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es va donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

18 de desembre de 2015

L’exili 2 (1954-1977). Josep Tarradellas. Carles Santacana. Edicions DAU. 2015.


Després del Tarradellas dels orígens i la República, la guerra civil i el primer exili, aquest volum recull el Tarradellas des de que va ser escollit 125è president de la Generalitat a Mèxic, substituïnt Josep Irla, fins a les eleccions legislatives de 1977. 
El llibre s’acompanya d’una part de les fonts: missatges institucionals, cartes, notes, diaris, entrevistes i notícies. 

“S’obria, doncs, per Tarradellas la darrera oportunitat. Havia aconseguit sobreviure a Franco, però això no significava res de forma automàtica. Tot era molt obert i els protagonistes eren múltiples i les relacions, complexes. Tothom es movia. Des de Saint-Martin-les-Beau, l’1 de desembre va adreçar un missatge als catalans en què recordava com era de trist que un poble esperés la mort d’un home per alliberar-se i reclamava a tothom que tingués present que la nostra llibertat, el nostre benestar, depèn del que nosaltres farem i del que nosaltres estem disposats a defensar".

Aquestes quatre-centes setanta-vuit pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres per fer cagar tions i fer-se obrir els matins de reis”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

10 de desembre de 2015

Chema Madoz.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

4 de desembre de 2015

Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Mitja hora.


Traducció de Joan Ferraté

Ni t'he tingut ni et tindré pas
mai, em penso. Quatre paraules, la companyia d'una estona,
com en el bar abans d'ahir, i no res més.
És una llàstima, no dic. Però nosaltres, els de l'Art,
a voltes, amb només la ment ben testa, i sols
un temps molt curt, és clar, sabem crear un plaer
que quasi fa l'efecte que és real.
Així, en el bar, ahir -també ajudant-hi
molt d'alcohol clement-,
vaig tenir una mitja hora d'amor irreprotxable.
I ho vas comprendre, em sembla,
i a posta et vas quedar una mica més.
Era molt necessari, això. Perquè,
malgrat la fantasia i el màgic aiguardent,
calia que veiés també els teus llavis,
calia que el teu cos fos a la vora.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de novembre de 2015

Epiléptico. David B. Ediciones Sinsentido. 2009.



Recopilatori de sis àlbums d’aquesta novel·la gràfica, editada per parts entre el 1996 i el 2003, que expliquen les peripècies de la família Beauchard que tenen un fill epilèptic i de com això els canvia dràsticament la vida.
Cerquen desesperadament ajuda a tot arreu i a tothom per a la seva cura, però tot és en va. 
La història, narrada pel seu germà, és d’una imaginació i d’una cruesa desvordant. 






Aquest volum de tres-centes trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no saps on acaba la novel·la i on comença el còmic, tot i que, de fet, t'és igual”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

18 de novembre de 2015

Miquel Bauçà. El Canvi.


Els catalans som massa polits. Per a mi, la conseqüència més greu és que això va acompanyat de la por al ridícul. Aquest pànic ens reprimeix fortament. Moltes de les nostres obres no serien tan deficients si tiréssim pel dret i no ens garratibés el model que figura que no és ridícul. Aquells que se n’escapen més són els artistes plàstics i els cirugians; els que menys, els erudits -historiadors, autors d’enciclopèdies i diccionaris, tret del Fabra-… Llurs escrits posen el pèl de punta, donada l’extremitud de llur polidesa (…)

La cosa intolerable de la cultura que mostren i imposen els nostres enemics és que no és un fet aïllat, un meteor, ans una cultura, porca si hom vol, però cultura. No és com un constipat, és una malaltia crònica. L’error de molts dels meus compatriotes és que no l’han considerada així i no han pres cap mesura preventiva i han acabat contagiats, amb els seus símptomes més foscs i llords. (…)

Fer un poema és com trobar 
la cullera més idònia
o bé el clau que clavarà
dues fustes separades.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 de novembre de 2015

Obres completes 3. Anys d’aprenentatge. Narrativa, 1. Salvador Espriu. Edicions 62. 1986.



Edició a cura de Francesc Vallverdú que recull les novel·les i contes que publicà el seu autor entre el 1931 i el 1935, acabades de revisar a la tardor de 1984. És a dir, El doctor Rip, Laia, Aspectes, Ariadna al laberint grotesc i Miratge a Citerea
Els qui s’omplen la boca dient que Espriu és un gran poeta no han llegit la seva prosa. 

“Frau Doktor Ulrika Thöus. Institut für Verernungsforschung. Berlín-Dahlme. -Si un sol testicle i un que no compta, enmig de tants ovaris, resulten de barrejar, com m’informeu, distingida amiga, vulgaris x cristatus, vulgaris x palmatus, palmatus x vulgaris, vulgaris x alpestris i palmatus x cristatus, convic que les vostres conclusions són d’un pessimisme aclaparador. Però a la força hi ha d’haver algun lamentable error en les vostres observacions, altrament d’una pulcritud i una competència tan reconegudes. Alguns testicles s’hauran disfressat d’ovaris als vostres ulls, potser plens de fatiga: és excusable. Busqueu-los, doncs, estimada amiga, i no dubteu que els haureu de trobar. Per amagats que estiguin, i és incontrovertible que ho estan, els testicles tard o d’hora han d’aparèixer. Esperant d’un moment a l’altre l’agradable nova, em plau entretant d’oferir-me per a tot el que us calgui en la vostra esgotadora investigació sobre el sexe”. 

Aquest volum de tres-centes vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló “d’obres completes crítiques d’Edicions 62, de tapa dura vermella, que m’agraden tant de llegir i que m’agradaria que es fessin sobre Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, Jesús Moncada i un llarg etcètera”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

4 de novembre de 2015

Toni Prat.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

28 d’octubre de 2015

Salem Zenia. Nekk d ajentaḍ



Mm-izulga

A mm-izulga
rfed s yiri
Addud d yinzikmiren
Tagrawla?
Ddem tirni
bges i wfud ikerfen
Tekwmer tella
tegr irebbi
ɣer tama n wid-ak yettḍen
Tendeb tekla
ɣef tlelli
Idammen n wul-is uzzlen
Zeddiget am tala
Tṛeq amb yetri
D aɣbalu yettnuẓẓuren
A mm-izuhla
Akken i d-yenqer yeswi
Yeqqel-am rrgel ɣef allen


Jo sóc l’estranger.

Subjugada

Oh, dona subjugada!
Alça el cap.
Talla amb els turments.
La revolta?
S’implica.
No escatima esforços.
Tota ella és lluita,
la seva força
al costat dels seus
són penes i treballs
i sang vessada
per la llibertat.
És neta i pura
com la font d’aigua clara.
Brilla com una estrella.
Oh, dona subjugada.
Quan s’albira la llum
t’han embenat els ulls.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 d’octubre de 2015

Los descubridores. El tiempo y la geografía. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1997.



Assaig d’història que explica l’home com a descobridor del temps, fins arribar a mesurar-lo amb tota la seva precisió (esdevenint rellotger) i descobridor de tot el planeta i els seus oceans sencers (esdevenint cartògraf). 
Aquest llibre explica aquest viatge tan llarg com apassionant i ho explica molt bé: rellotges de sol, d’aigua, de foc, mecànics i mapes de tota mena. 

“Mientras el hombre aceptó que su tiempo fuera analizado y dividido según los ciclos cambiantes de la luz diurna, continuó siendo esclavo del sol. Tenía que encontrar el modo de distinguir secciones pequeñas y exactas -no solamente horas iguales sino también minutos, segundos y fracciones de seguno- para convertirse en el amo de su tiempo, incorporar la noche al día y dividir su vida en segmentos bien proporcionados y útiles. El hombre debía crear una máquina. Es sorprendente que las máquinas para medir el tiempo tardasen tanto en aparecer. Loes europeos no inventaron los relojes mecánicos hasta el siglo XIV”. 

Aquest volum de dues-centes vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir a-la-vora-d’una-bona-llar-de-foc-a-Figuerola-del-Camp-durant-l’adolescència que he rellegit amb fruïció i delit”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 d’octubre de 2015

Ricard Mirabate. Nuclear.


EL SO DEL SOMNI

Així com aquell que en un dia d'hivern
surt de casa i no troba el seu carrer,
a voltes, de sobte, m'abalteix el somni
i no en comprenc el so.
Són estranys els revolts de la comarca -em diuen-
i massa records posen senyals de trànsit erronis
a la carretera -escric al quadern.
Quan em volen fer girar a la dreta
tinc la fam a l'esquerra;
quan a cent metres hi ha una benzinera
el meu cos duu el dipòsit ple de rancor.
No busqueu la pau dins la taverna: allà hi és,
però cal empassar-se-la -em diuen.
No la cerqueu a fora si no la teniu
dins vostre -escric al quadern.
Són estranyes les lleis i encara més les paraules.
Errar de dia i de nit pel carrer dels arbres
és una bona manera d'escoltar-nos allò de dins.
Passejo totes les ànimes dels qui encara són a casa
amb la por de no trobar el carrer;
tal com jo no comprenc el meu somni.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

7 d’octubre de 2015

Els jardins de la melancolia. Memòries. Joan Perucho. Edicions 62. 1992.



Recull de les memòries escrites en primera persona, on l'autor fa un recorregut per la seva vida, els seus amics, les seves dèries, els seus llocs i les seves ocupacions. Comença amb l’origen del seu cognom i acaba quan torna a Albinyana. 
Sempre és un plaer llegir Perucho; el plaer és doble si es tracta de treure el nas a la vida d’algú altre explicada per ell mateix. 

“La vida era tranquil·la a Banyoles, la simpàtica vila del llac. M'agradava donar llargues passejades entorn de l'estany, i em sentia com un dels poetes lakistes anglesos, ple d’amor pel paisatge i la fauna, les aigües i les herbes màgiques. Naturalment, vaig escriure poemes i proses poemàtiques que van anar a raure a diversos llibres meus”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que el meu germà Ton va comprar el dia de sant Jordi de 1992”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post