04 de febrer, 2016

Emocionari. Digues el que sents. Diversos autors. Palabras Aladas. 2013.


Recorregut per quaranta-dos sentiments humans que estan enllaçats entre ells, tot i que no exigeixen una lectura lineal. S’acompanyen d’una breu, clara i concisa definició i una bella il·lustració. 
Que serveixi per aprofundir amb allò de la intel·ligència emocional i per interpretar tot allò que sentim, per què i com. 

“La melanconia és una forma accentuada de la nostàlgia. Quan estem melanconiosos sentim que el món en què desitjaríem viure és un lloc llunyà, difícil d’aconseguir. 
La melanconia pot assaltar-nos davant els canvis. En aquest cas, veiem amb resignació i amb tristesa que una diversió o un moment agradable està a punt de concloure. Per exemple, quan s’acaba la tarda del diumenge. 
El plaer melanconiós consisteix a surar en la seva pròpia melanconia, sense fer-hi res més. Si aquest plaer s’evapora, sorgeix l’avorriment”.



Aquest volum de noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres bonics de llegir i de mirar”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

28 de gener, 2016

Joan Vinyoli. Encara les paraules. Estranya consistència.


Passejo sense pensar en res que no sigui
desaprendre de fer-me cap propòsit,
filant teranyines atrapar-hi
de tant en tant insectes de paraula
que mai no sé què volen dir.
Deixa que et fugin. Torna vagament
al lloc d'on venies.
A la cantonada,
tres dones parlen del polsim dels corcs
de la biblioteca,
mentre al jardí ple de verdors, al pont
xinès, un home entotsolant-se toca
les canyes de bambú.

És així com d’un femer el gira-sol
o de la fosca el llevant puja.
Baixo d'un tren llarguíssim aturat
a ple camp a la nit:
el món se'm torna gelatina freda.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 de gener, 2016

El quadern gris. Josep Pla. Edicions Destino. 2012.


Diari de joventut escrit als anys 1918 i 1919, ampliat i modificat quan el seu autor tenia gairebé setanta anys. S’hi mostra l’adveniment d’un jove Pla al món dels adults i la presa de consciència del seu ofici d’escriptor. 
Primer volum de l'obra completa, és un dels seus llibres més populars tot i que no necessàriament el millor. Aquesta edició d’en Narcís Garolera esmena més de cinc mil errors i correccions dels correctors Bartomeu Bardagí i Jordi Pla, i fou editat per en Josep Mª Cruzet. 

“31 de desembre. Pluja i humitat. Al cafè hi ha un baf blanc i blau irrespirable que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M’acosto al piano del cine, buit com una enorme gruta fosca, l’abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l’os. Sensació d’aprimar-se. Roldós toca una estona Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m’ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.” 

Aquest volum de set-centes seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres llegits durant la meva adolescència estiuenca al Passeig Àngel Guimerà de Ribes de Freser, que em van impactar de tal manera que mai més vaig llegir i escriure de la mateixa manera. No exagero”.







Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

13 de gener, 2016

Joan Brossa. Dos.












Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

06 de gener, 2016

Iijima Kōichi. La llengua materna.


Traducció de Felícia Fuster i Naoyuki Sawada


Durant el mig any que he estat a l'estranger
ni una sola vegada he desitjat
escriure cap poema.
Oblidant-me de mi mateix
vagarejava.
Em preguntaven per què no escrivia
i no sabia respondre.

De retorn al Japó,
després d'un cert temps,
no podria deixar d'escriure'n.
Finalment,
ara comprenc el mig any
de rodamón sense escriure poemes.
He retornat altra vegada
a la llengua materna.

En el mot llengua materna
hi ha mare, pàtria, llenguatge.
Durant aquell mig any intentava convence'm
que estava separat de la mare, la pàtria i el llenguatge,
caminava per la realitat
sense ferir-me.
Escriure no m'era necessari
quasi.

A l'abril, Paul Celan
es suïcidà tirant-se al Sena.
Crec que puc comprendre
l'acte del poeta jueu.
La poesia és trista.
Diuen que la poesia corregeix el llenguatge.
Per a mi no és així.
Cada dia em fereixo amb la llengua materna,
cada nit me n'he d'anar
cap a una altra llengua materna.
Això que em fa escriure poemes, i fa que encara existeixi.

1974




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 de desembre, 2015

El diari de Rywka. Rywka Lipszyc. Editorial Empúries. 2015.


Quadern que conté 6 mesos de vida d’una jueva de 14 anys que en fa 3 que viu en un gueto de la ciutat polonesa de Łódź ocupada pels alemanys. Les cases limítrofes al seu perímetre han estat enderrocades i no ocupa ni 4 quilòmetres quadrats. 
Com l’Anna Frank? Més curta i més crua. Més clara, vaja. 

“[…] Oh, vull abocar totes les meves penes sobre el paper —em trobaré més bé, així? —. I ara, què? Ara, quan hi ha tanta gent que pateix en aquests temps terribles i tràgics, hi ha lloc per a les meves penes i el meu sofriment absurds? Escrivint això, no alleugereixo les meves penes, sinó tot el contrari, encara les intensifico més. I fa més fred. Fred! Tremolo només de pronunciar aquesta paraula”. 

Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que és abrupta la realitat i el context històric que relaten com abrupta és la manera com acaben”.








Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

24 de desembre, 2015

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Fi del món.


Puc repetir la frase que s'ha endut
el teu record. No sé res més de tu.
Aquesta insistent aigua de paraules,
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real.
La terra pedregosa i fatigosa
de caminar, i els arbres que em ferien
els ulls amb una branca delicada,
tan vivament maligna, convincent
amb la prova millor, la de les llàgrimes,
sembla que no són res. Es va donant
a l'amplària grisa, jaspiada
d'esperma pàl·lid, embafós. Tot cau
amb una fressa lenta i molla, i flota
sense figura, o s'enfonsa per sempre.
Tot fa sentit, només sentit, tot és
tal com ho he dit. Ja no sé res de tu.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

18 de desembre, 2015

L’exili 2 (1954-1977). Josep Tarradellas. Carles Santacana. Edicions DAU. 2015.


Després del Tarradellas dels orígens i la República, la guerra civil i el primer exili, aquest volum recull el Tarradellas des de que va ser escollit 125è president de la Generalitat a Mèxic, substituïnt Josep Irla, fins a les eleccions legislatives de 1977. 
El llibre s’acompanya d’una part de les fonts: missatges institucionals, cartes, notes, diaris, entrevistes i notícies. 

“S’obria, doncs, per Tarradellas la darrera oportunitat. Havia aconseguit sobreviure a Franco, però això no significava res de forma automàtica. Tot era molt obert i els protagonistes eren múltiples i les relacions, complexes. Tothom es movia. Des de Saint-Martin-les-Beau, l’1 de desembre va adreçar un missatge als catalans en què recordava com era de trist que un poble esperés la mort d’un home per alliberar-se i reclamava a tothom que tingués present que la nostra llibertat, el nostre benestar, depèn del que nosaltres farem i del que nosaltres estem disposats a defensar".

Aquestes quatre-centes setanta-vuit pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres per fer cagar tions i fer-se obrir els matins de reis”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

10 de desembre, 2015

Chema Madoz.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

04 de desembre, 2015

Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Mitja hora.


Traducció de Joan Ferraté

Ni t'he tingut ni et tindré pas
mai, em penso. Quatre paraules, la companyia d'una estona,
com en el bar abans d'ahir, i no res més.
És una llàstima, no dic. Però nosaltres, els de l'Art,
a voltes, amb només la ment ben testa, i sols
un temps molt curt, és clar, sabem crear un plaer
que quasi fa l'efecte que és real.
Així, en el bar, ahir -també ajudant-hi
molt d'alcohol clement-,
vaig tenir una mitja hora d'amor irreprotxable.
I ho vas comprendre, em sembla,
i a posta et vas quedar una mica més.
Era molt necessari, això. Perquè,
malgrat la fantasia i el màgic aiguardent,
calia que veiés també els teus llavis,
calia que el teu cos fos a la vora.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

26 de novembre, 2015

Epiléptico. David B. Ediciones Sinsentido. 2009.



Recopilatori de sis àlbums d’aquesta novel·la gràfica, editada per parts entre el 1996 i el 2003, que expliquen les peripècies de la família Beauchard que tenen un fill epilèptic i de com això els canvia dràsticament la vida.
Cerquen desesperadament ajuda a tot arreu i a tothom per a la seva cura, però tot és en va. 
La història, narrada pel seu germà, és d’una imaginació i d’una cruesa desvordant. 






Aquest volum de tres-centes trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no saps on acaba la novel·la i on comença el còmic, tot i que, de fet, t'és igual”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

18 de novembre, 2015

Miquel Bauçà. El Canvi.


Els catalans som massa polits. Per a mi, la conseqüència més greu és que això va acompanyat de la por al ridícul. Aquest pànic ens reprimeix fortament. Moltes de les nostres obres no serien tan deficients si tiréssim pel dret i no ens garratibés el model que figura que no és ridícul. Aquells que se n’escapen més són els artistes plàstics i els cirugians; els que menys, els erudits -historiadors, autors d’enciclopèdies i diccionaris, tret del Fabra-… Llurs escrits posen el pèl de punta, donada l’extremitud de llur polidesa (…)

La cosa intolerable de la cultura que mostren i imposen els nostres enemics és que no és un fet aïllat, un meteor, ans una cultura, porca si hom vol, però cultura. No és com un constipat, és una malaltia crònica. L’error de molts dels meus compatriotes és que no l’han considerada així i no han pres cap mesura preventiva i han acabat contagiats, amb els seus símptomes més foscs i llords. (…)

Fer un poema és com trobar 
la cullera més idònia
o bé el clau que clavarà
dues fustes separades.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 de novembre, 2015

Obres completes 3. Anys d’aprenentatge. Narrativa, 1. Salvador Espriu. Edicions 62. 1986.



Edició a cura de Francesc Vallverdú que recull les novel·les i contes que publicà el seu autor entre el 1931 i el 1935, acabades de revisar a la tardor de 1984. És a dir, El doctor Rip, Laia, Aspectes, Ariadna al laberint grotesc i Miratge a Citerea
Els qui s’omplen la boca dient que Espriu és un gran poeta no han llegit la seva prosa. 

“Frau Doktor Ulrika Thöus. Institut für Verernungsforschung. Berlín-Dahlme. -Si un sol testicle i un que no compta, enmig de tants ovaris, resulten de barrejar, com m’informeu, distingida amiga, vulgaris x cristatus, vulgaris x palmatus, palmatus x vulgaris, vulgaris x alpestris i palmatus x cristatus, convic que les vostres conclusions són d’un pessimisme aclaparador. Però a la força hi ha d’haver algun lamentable error en les vostres observacions, altrament d’una pulcritud i una competència tan reconegudes. Alguns testicles s’hauran disfressat d’ovaris als vostres ulls, potser plens de fatiga: és excusable. Busqueu-los, doncs, estimada amiga, i no dubteu que els haureu de trobar. Per amagats que estiguin, i és incontrovertible que ho estan, els testicles tard o d’hora han d’aparèixer. Esperant d’un moment a l’altre l’agradable nova, em plau entretant d’oferir-me per a tot el que us calgui en la vostra esgotadora investigació sobre el sexe”. 

Aquest volum de tres-centes vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló “d’obres completes crítiques d’Edicions 62, de tapa dura vermella, que m’agraden tant de llegir i que m’agradaria que es fessin sobre Gabriel Ferrater, Segimon Serrallonga, Jesús Moncada i un llarg etcètera”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

04 de novembre, 2015

Toni Prat.









Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

28 d’octubre, 2015

Salem Zenia. Nekk d ajentaḍ



Mm-izulga

A mm-izulga
rfed s yiri
Addud d yinzikmiren
Tagrawla?
Ddem tirni
bges i wfud ikerfen
Tekwmer tella
tegr irebbi
ɣer tama n wid-ak yettḍen
Tendeb tekla
ɣef tlelli
Idammen n wul-is uzzlen
Zeddiget am tala
Tṛeq amb yetri
D aɣbalu yettnuẓẓuren
A mm-izuhla
Akken i d-yenqer yeswi
Yeqqel-am rrgel ɣef allen


Jo sóc l’estranger.

Subjugada

Oh, dona subjugada!
Alça el cap.
Talla amb els turments.
La revolta?
S’implica.
No escatima esforços.
Tota ella és lluita,
la seva força
al costat dels seus
són penes i treballs
i sang vessada
per la llibertat.
És neta i pura
com la font d’aigua clara.
Brilla com una estrella.
Oh, dona subjugada.
Quan s’albira la llum
t’han embenat els ulls.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 d’octubre, 2015

Los descubridores. El tiempo y la geografía. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1997.



Assaig d’història que explica l’home com a descobridor del temps, fins arribar a mesurar-lo amb tota la seva precisió (esdevenint rellotger) i descobridor de tot el planeta i els seus oceans sencers (esdevenint cartògraf). 
Aquest llibre explica aquest viatge tan llarg com apassionant i ho explica molt bé: rellotges de sol, d’aigua, de foc, mecànics i mapes de tota mena. 

“Mientras el hombre aceptó que su tiempo fuera analizado y dividido según los ciclos cambiantes de la luz diurna, continuó siendo esclavo del sol. Tenía que encontrar el modo de distinguir secciones pequeñas y exactas -no solamente horas iguales sino también minutos, segundos y fracciones de seguno- para convertirse en el amo de su tiempo, incorporar la noche al día y dividir su vida en segmentos bien proporcionados y útiles. El hombre debía crear una máquina. Es sorprendente que las máquinas para medir el tiempo tardasen tanto en aparecer. Loes europeos no inventaron los relojes mecánicos hasta el siglo XIV”. 

Aquest volum de dues-centes vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir a-la-vora-d’una-bona-llar-de-foc-a-Figuerola-del-Camp-durant-l’adolescència que he rellegit amb fruïció i delit”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 d’octubre, 2015

Ricard Mirabate. Nuclear.


EL SO DEL SOMNI

Així com aquell que en un dia d'hivern
surt de casa i no troba el seu carrer,
a voltes, de sobte, m'abalteix el somni
i no en comprenc el so.
Són estranys els revolts de la comarca -em diuen-
i massa records posen senyals de trànsit erronis
a la carretera -escric al quadern.
Quan em volen fer girar a la dreta
tinc la fam a l'esquerra;
quan a cent metres hi ha una benzinera
el meu cos duu el dipòsit ple de rancor.
No busqueu la pau dins la taverna: allà hi és,
però cal empassar-se-la -em diuen.
No la cerqueu a fora si no la teniu
dins vostre -escric al quadern.
Són estranyes les lleis i encara més les paraules.
Errar de dia i de nit pel carrer dels arbres
és una bona manera d'escoltar-nos allò de dins.
Passejo totes les ànimes dels qui encara són a casa
amb la por de no trobar el carrer;
tal com jo no comprenc el meu somni.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

07 d’octubre, 2015

Els jardins de la melancolia. Memòries. Joan Perucho. Edicions 62. 1992.



Recull de les memòries escrites en primera persona, on l'autor fa un recorregut per la seva vida, els seus amics, les seves dèries, els seus llocs i les seves ocupacions. Comença amb l’origen del seu cognom i acaba quan torna a Albinyana. 
Sempre és un plaer llegir Perucho; el plaer és doble si es tracta de treure el nas a la vida d’algú altre explicada per ell mateix. 

“La vida era tranquil·la a Banyoles, la simpàtica vila del llac. M'agradava donar llargues passejades entorn de l'estany, i em sentia com un dels poetes lakistes anglesos, ple d’amor pel paisatge i la fauna, les aigües i les herbes màgiques. Naturalment, vaig escriure poemes i proses poemàtiques que van anar a raure a diversos llibres meus”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que el meu germà Ton va comprar el dia de sant Jordi de 1992”.



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de setembre, 2015

Joan Brossa. Espanya.













Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 de setembre, 2015

Giacomo Lepoardi. L’infinito.


Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
e questa siepe, che da tanta parte
dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
spazi di là da quella, e sovrumani
silenzi, e profondissima quïete
io nel pensier mi fingo, ove per poco
il cor non si spaura. E come il vento
odo stormir tra queste piante, io quello
infinito silenzio a questa voce
vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
e le morte stagioni, e la presente
e viva, e il suon di lei. Così tra questa
immensità s’annega il pensier mio:
e il naufragar m’è dolce in questo mare.


Traducció d’en Josep Carner 

L'infinit

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l’últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m’espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d’aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l’etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d’aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m’és dolç de naugragar-hi.


Tradució d’en Narcís Comadira 

Sempre em fou car aquest eixorc turó
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Mes, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. Tant que, per poc,
el cor no se m’espanta. I com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i allò etern em revé
i les èpoques mortes i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.






Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

15 de setembre, 2015

La cabaña de Heidegger. Un espacio para pensar. Adam Sharr. Gustavo Gili. 2006.

Des del 1922 el filòsof Martin Heidegger va començar a freqüentar una menuda cabana al sud d’Alemanya, a les muntanyes de la Selva Negra. Allà hi va escriure i rumiar molts dels seus textos publicats. 
L’espai, l’entorn, la relació d’aquests amb el pensament i les diferències amb la casa que el filòsof i la seva dona tenien a la ciutat, centren aquest llibre que és l’origen de la tesi doctoral del seu autor. 

“Según la retórica de Heidegger sobre la vida en la cabaña, ésta le ponía en riguroso contacto con la existencia. Formulaba al edificio y a sus alrededores como participantes en cuestiones activas de presencia. Para él, el edificio emmarcaba intensamente a sus habitantes y su entorno, trazando destellos de de nuevas percepciones. La cabaña, sus enseres y sus pequeños lugares se convertían en navíos vacíos que permítan la poderosa posibilidad de la ocupación humana. Sentía que sus sencillas comodidades le ponían en un contacto enormemente estimulante con el clima y la flora y la fauna del bosque, con cuyos movimientos trataba de demarcar la existencia. Heidegger atribuía una autoridad filosófica al orden que encontraba en estas cosas y en estos fenómenos. Para él, Todtnauberg medía el mundo en sus momentos de retiro. En los momentos más álgidos, él mismo respondía a la cabaña y a las montañas con una rutina de subsistencia casi monástica , ratificando allí una liturgia del ser y de su concepción de la vida mediante la rutina”. 

Aquest volum de cent vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig descobrir i fullejar a La Tralla de Vic”.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

07 de setembre, 2015

Sabor de Gràcia. Gitanos catalans.


1425, arribem a Perpinyà
amb carros i cavalls, a Catalunya ens vàrem quedar.
Des d’aquell moment i sense fer mal a ningú,
diferents cultures amb civisme hem conviscut.

Hi ha gitanos a Gràcia i al barri d’Hostafrans,
a Tarragona i a Lleida, i al barri del Raval.
Hi ha gitanos a Reus, Girona, Manresa i Mataró.
Hi ha gitanos catalans per tot el món.

Sóc, sóc, sóc, sóc gitano català
i tinc una cultura universal,
també diccionari i bandera,
quatre barres per senyera i una rumba per enamorar.

Una bona escudella mengem junts per Nadal,
amb rostit, cava i canalons, com a bons catalans.
Tenim virtuts i també tenim defectes,
pues us vull preguntar, quina cultura és la perfecta?

Sóc, sóc, sóc, sóc gitano català
i tinc una cultura universal,
també diccionari i bandera,
quatre barres per senyera i una rumba per enamorar.

Cuidem i respectem a tots els nostres avis,
per molt malalts que estiguin no els tanquem en geriàtrics.
La núvia ens corona el dia del seu casament
amb un mocador amb tres roses,
l’honra que els gitanos volem.

Sóc, sóc, sóc, sóc gitano català
i tinc una cultura universal,
també diccionari i bandera,
quatre barres per senyera i una rumba per enamorar.

Sóc gitano català, que sóc gitano català!

Hem fet de Catalunya la nostra pàtria i país
perquè és la nostra terra des del 1425.

Sóc gitano català, que sóc gitano català!

Si en puquevelas a la pestanyí,
sinaras com els busnos,
nai nai, nastis panelis, mansas sinela Caló.

Sóc, sóc, sóc, sóc gitano català
i tinc una cultura universal,
també diccionari i bandera,
quatre barres per senyera i una rumba per enamorar.

Sóc, sóc!


 



Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

01 de setembre, 2015

Brossa x Brossa. Records. Lluís Permanyer. La Campana. 1999.

Transcripcions, corregides i ampliades, de les llargues converses que l’autor va mantenir amb en Joan Brossa, on s’explica en primera persona la seva vida i algunes de les seves anècdotes viscudes. 
Tot i que no és una biografia ni unes memòries, sí que és un tast de la vida i idees d’un dels escriptors més influents de la segona meitat del segle XX a la cultura catalana, és a dir universal.

"Algunes de les meves fòbies conegudes són l’Opus, el Vaticà i el clero, els Jocs Olímpics, els microfonistes. Les meves fílies conegudes són Keaton, el cinema, Dreyer, els germans Marx i sobretot Harpo, la màgia. Per damunt de tots ells, però, Wagner i Fregoli, amb el benentès que tenen categories diferents: el primer és un oli i l’altre, una aquarel·la”. 

Aquest volum de cent setanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que es llegeixen en una tarda i es disfruten com un gelat d’estiu en plena canícula d’agost”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

24 de juny, 2015

Chema Madoz.




















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 de juny, 2015

Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Maiatza.


Utzi begietara begiratzen. 
Nola zauden jakin nahi dut. 
RAINER W. FASSBINDER 

Begira, sartu da maiatza,
Zabaldu du bere betazal urdina portuan.
Erdu, aspaldian ez dut zure berri izan,
Ikarati zabiltza, ito ditugun katakumeak bezala.
Erdu eta egingo dugu berba betiko kontuez,
Atsegin izatearen balioaz,
Zalantzekin moldatu beharraz,
Barruan ditugun zuloak nola bete.
Erdu, sentitu goiza aurpegian,
Goibel gaudenean dena irizten zaigu ospel,
Adoretsu gaudenean, atzera, papurtu egiten da mundua.
Denok gordetzen dugu betiko besteren alde ezkutu bat,
Dela sekretua, dela akatsa, dela keinua.
Erdu eta larrutuko ditugu irabazleak,
Zubitik jauzi egin geure buruaz barre.
Isilik begiratuko diegu portuko garabiei,
Elkarrekin isilik egotea baita adiskidetasunaren frogarik behinena.
Erdu nirekin, herriz aldatu nahi dut,
Nire gorputz hau albo batera utzi
Eta maskor batean zurekin sartu,
Gure txikitasunarekin, mangolinoak bezala.
Erdu, zure zain nago,
Duela urtebete etendako istorioa jarraituko dugu,
Ibai ondoko urki zuriek uztai bat gehiago ez balute bezala. 


Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera

Mentrestant agafa’m la mà. Maig.

Deixa'm mirar-te als ulls.
Vull saber com estàs.
RAINER W. FASSBINDER

Mira, el maig ha arribat,
ha estès per sobre del port la seva palpebra blava.
Vine, fa temps que no sé res de tu,
et mous amb por, com els gatets que hem ofegat.
Vine i parlarem de les coses de sempre,
del valor de ser amable,
de la necessitat de sortir-se’n malgrat els dubtes,
de com omplir els forats que portem dins.
Vine, sent el matí a la cara.
Si estem tristos, tot ens sembla fosc;
si estem animats, en canvi, el món s’engruna.
Tots guardem per sempre una part amagada dels altres,
un secret, un defecte, un gest.
Vine i traurem la pell als vencedors,
saltarem des del pont, ens riurem de nosaltres mateixos.
Mirarem en silenci les grues del port,
perquè estar junts en silenci
és la mostra més clara d’amistat.
Vine amb mi, que me’n vull anar a una altra banda,
abandonar aquest cos meu
i ficar-me amb tu en una petxina,
amb la nostra menudesa, com petits cargols de mar.
Vine, que t’espero,
seguirem la conversa que vam interrompre fa un any,
com si els bedolls de la vora del riu no tinguessin un nou anell.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

11 de juny, 2015

El consol de la filosofia. Alain de Botton. La Magrana. 2001.


No és la filosofia una superesctructura deslligada del nostre dia a dia, sinó que hi dóna respostes, lluny de la idea que els filòsofs són necessàriament pessimistes. Perquè, de fet, és un gran consol per a la manca de popularitat, de diners, la frustració, la incapacitat, els mals d’amor i les dificultats.
Aquest és un assaig que repassa grans noms i corrents filosòfiques posant-les en relació amb allò més immediat i quotidià. 

“Aquells que s’havien cregut rumors, devien quedar parats en descobrir els gustos reals del filòsof del plaer. La casa no era sumptuosa. El menjar era senzill, Epicur bevia aigua en comptes de vi, i era feliç amb un àpat de pa, hortalisses i un grapat d’olives. Regala’m un tupí de formatge, va dir a un amic, perquè pugui fer un banquet cada cop que em plagui. Aquests eren els gustos d’un home que havia dit que l’objecte de la vida era el plaer”. 

Aquest volum de dues-centes vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de filosofia, on sempre torno perquè mai n’he marxat del tot”.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

04 de juny, 2015

Rosa Comes. Evito el verb. Caic.


Desequilibri del pulmó
si em giro cap a tu i et miro els ulls
de l’infinit, si se’t concentren a la mà
que ara t’apropes cap al llavi amb lentitud.
Desequilibri del meu gest,
convulsionat pel teu retall,
alliberat dintre del marc dels teus cabells,
el pit, el braç, el sexe en distensió,
les cames doblegades sota el sol,
els peus al ferro del balcó.
Desequilibri quan m’aboco dins del buit
del teu perfil que ara es desfà,
si deixes l’horitzó i em converteixo en
l’altra banda del mirall.

Sóc just a l’angle del desig.
Caic




Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

28 de maig, 2015

El cor de les muntanyes. Dietari de la transpirinenca. Ton Barnils. Tushita edicions. 2015.




Travessa a peu de nou-cents quilòmetres, des de l’Oceà Atlàntic fins a la Mar Mediterrània, és a dir, des d’Hondarribia fins a Banyuls. 
Dietari de les cinc setmanes de l’excursió, a partir de les notes que prenia el seu autor cada nit, amb la posterior reescriptura farcida de referències culturals, mitològiques, personals i sensitives. 
Sense arribar a embafar mai, aconsegueix un difícil equilibri entre el dietari més personal i l’assaig. Una me-ra-ve-lla. 

“Els Pirineus es mostren altius i em diuen que encara no està tot fet si vull arribar al mar. He trobat un gos abandonat i vell a cinquanta metres i he sentit la necessitat de girar-me per dir adéu amb la mà als amics, malgrat que estiguin dormint dins del refugi. L’aire és feixuc. Plovisqueja. Una gralla ha xisclat amb un so metàl·lic i estrident que fa basarda. M’he encarat amb la muntanya ple de recança per les coses de cada dia: llegir, xerrar, perdre el temps una estona. I jo segueixo condemnat a donar tombs com un jueu errant, xop, sense casa ni lloc on caure mort. M’ha envaït la tristesa en la profunditat del bosc mentre la pluja va i ve. El plor de les fulles que gotegen, la molsa humida dels troncs i la meva desolació que regalima molla per l’escorça. L’ànima somica en la seva solitud. Tot és espès, ombrívol; em sento petit. L’avetosa s’amaga sota la boira i les bromes s’escolen lentes entre els arbres, que apareixen i desapareixen”. 

Aquest volum de cent tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ha escrit el meu germà i que ha estat un plaer llegir, rellegir i recomanar”.






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

20 de maig, 2015

Toni Prat.













Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

13 de maig, 2015

Arthur Rimbaud. Sensation.


Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l'herbe menue,
Rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds.
Je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:
Mais l'amour infini me montera dans l'âme,
Et j'irais loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la nature, heureux comme avec une femme.


Traducció de Josep Palau i Fabre 

Sensació

Pels vespres blaus d'estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l'herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l'amor infinit m'inundarà l'entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura -com amb una companya.


 
Sensation, d'Arthur Rimbaud from blocsdelletres on Vimeo.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

07 de maig, 2015

El arte de leer. Ensayos. W. H. Auden. Lumen. 2013.


Recull d’assaigs, conferències, pròlegs i introduccions que va escriure aquest poeta i crític literari anglès. Un plaer sense límits, doncs en sap un pou i s’explica molt bé. I què més es pot demanar d’algú que escriu o parla? 
Només pel capítol que dedica al poeta grec C. P. Cavafis ja val la pena de llegir-lo. 

“Leer es traducir, puesto que no existen dos personas con idénticas experiencias. Un mal lector es como un mal traductor: es literal allí donde tendría que parafrasear y parafrasea allí donde debería leer literalmente. Cuando se trata de la lectura, la erudición, valiosa como es, importa menos que el instinto: grandes estudiosos han sido pésimos traductores. 
A menudo obtenemos un gran provecho leyendo un libro de un modo distinto al que pretendía su autor, pero eso solo sucede (superada la infancia) si nos damos cuenta de que eso es justamente lo que estamos haciendo”. 

Aquest volum de quatre-centes seixanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em va recomenar el meu germà Ton, d’aquest autor que em va presentar en Gabriel Ferrater fa una pila d’anys”.






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

30 d’abril, 2015

Josep Casadesús. Els murs de Troia. Medea.


Plou. Si sabessis el fred, com em crema la pell cada gota
ara que surto al carrer. Sense tu no em conec: una estranya.
Duc un petó resclosit per clavar sobre un vent que m'entengui.
Massa em vaig dar, a l'amor, que em xuclava la carn dels meus somnis.
Quins intangibles secrets, ben avar, als racons amagaves?
Sola, massa ample era el llit, no venies, com tantes nits, sola.
Fuges de mi, se m'esmuny entre els dits la teva ànima d'aigua.
Tanquen el bar. Un got més, que m'esperen parets gemegoses.
Miro el telèfon: ningú. Sense agenda, invisible, no em truquen.
És molt cansat, infeliç, el primer moviment per ser lliure.





Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

22 d’abril, 2015

La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964). Edicions Destino. 2014.




Notes telegràfiques diàries que el seu autor escrivia i que resumeixen la seva vida quotidiana. Sense retocar, sense refregir, hom té l'oportunitat de veure'l des de l'espiell d'una porta. 
Són la cuina de l'escriptura, l'esquelet del que hauria pogut ser un dietari. Mínima expressió, esbós del seu dia a dia, on deixa constància de les seves obsessions i dèries. 
Una delícia. Ho llegeixin. 

“8 de juny de 1956 
El mas. Treballo una mica, després d'haver dormit suficientment. Escric fins a quarts de vuit i vaig a Palafrugell. Sento la ràdio francesa. Sopo sol a Can Miquel. El nou menjador està gairebé acabat. Ha quedat bé, gens pagès. Tertúlia amb Medir, Martinell i Matas fins a les dotze. Torno a casa i encara treballo una mica. Llegeixo fins a les set del matí. Fresqueja. Tinc gairebé fred al llit. Llegir és l'única cosa que m'apassiona, que em fa viure”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d'aquest escriptor que-no-sé-què-té que la seva diabòlica mania d'escriure m'atrapa”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

17 d’abril, 2015

Joan Brossa. L'intel·lectual.


















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

08 d’abril, 2015

Tomas Transtömer. Det vilda torget. Drömseminarium.



Fyra miljarder människor på jorden.
Och alla sover, alla drömmer.
I varje dröm trängs ansikten och kroppar -
de drömda människorna är fler än vi.
Men de tar ingen plats...
Det händer att du somnar på teatern.
Mitt under tjäsen sjunker ögonlocken.
En kort stunds dubbelexponering: scenen
där framme överflyglas av en dröm.
Sen finns det ingen scen mer, den är du.
Teatern i det ärliga djupet!
Mysteriet med den överansträngde
teaterdirektören!
De ständiga nyinstuderingarna...
Ett sovrum. Det är natt.
Den mörka himlen flyter genom rummet.
Den bok som någon somnade ifrån
är fortfarande uppslagen
och ligger skadskjuten på sängkanten.
Den sovandes ögon rör sig,
de följer den bokstavslösa texten
i en annan bok-
illuminerad, ålderdomlig, snabb.
En hisnande commedia som präntas
innanför ögonlockens klostermurar.
Ett enda exemplar. Det finns just nu!
I morgon är alltsammans utstruket.
Mysteriet med det stora slöseriet!
Utplåningen... Som när turisten hejdas
ab misstänksamma män i uniform -
de öppnar kameran, rullar ut hans film
och Iåter solen döda bilderna:
så mörkläggs drömmarna av dagens ljus.
Utplånat eller bara osynligt?
Det finns ett utom-synhåll-drömmande
som alltid pågår. Ljus för andra ögon.
En zon där krypande tankar lär sig gå.
Andsikten och gestalter omgropperas.
Vi rör oss på en gata, bland människor
i solgasset.
Men lika många eller fler
som vi inte ser
finns inne i de mörka byggnader
som reser sig på båda sidorna.
Ibland går någon av dem fram till fönstret
och kastar en blick ner på oss.


Traducció de Carolina Moreno Tena 

La plaça salvatge. Seminari dels somnis.

Quatre mil milions de persones a la terra.
I tothom dorm, tothom somia.
En cada somni t’apareixen cares i cossos -
les persones somniades són més que nosaltres.
Però no ocupen espai...
Pot ser que t’adormis al teatre.
Durant l’obra et pesen les parpelles.
Una breu estona de doble exposició: l’escenari
davant teu és desbordat per un somni.
Després ja no hi ha cap escenari: ho ets tu.
El teatre en la més sincera profunditat!
El misteri de l’exhaust
director teatral!
Els constants assajos de textos nous...
Un dormitori. És de nit.
El cel fosc travessa la cambra.
El llibre amb què algú s’ha adormit
encara és obert
i jau ferit a la vora del llit.
Els ulls del dorment es mouen,
ressegueixen el text sense lletra
en un altre llibre -
il·luminat, arcaic, veloç.
Una comèdia vertiginosa impresa
dins els murs monesterials de les parpelles.
Un únic exemplar. A l’abast ara mateix!
Demà tot s’haurà esborrat.
El misteri de la gran malversació!
Anihilament... Com quan el turista és aturat per
recelosos homes uniformats -
obren la càmera, desenrotllen la pel·lícula
i deixen que el sol cegui les imatges:
així és com la claror diürna enfosqueix els somnis.
Anihilat o només invisible?
Hi ha un somniar-fora-l’abast-de-la-vista
que no cessa. Llum per a d’altres ulls.
Una zona on pensaments a gates aprenen a caminar.
Rostres i figures es reagrupen.
Ens movem per un carrer, entre la gent
a ple sol.
Però n’hi ha tanta o més
que no veiem
a l’interior dels edificis foscos
que s’alcen a banda i banda.
De vegades algú s’acosta a la finestra
i ens llança una llambregada.






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

02 d’abril, 2015

Per què salto? Naoki Higashida. Edicions Bromera. 2014.


Gràcies a una graella alfabètica que li va permetre comunicar-se, és a dir, escriure, aquest nen japonès va poder començar a explicar, en primera persona, el seu món als altres, els seus pensaments, els seus sentiments i la relació amb el seu propi cos. 
Aquest és un llibre impactant que aporta un bri d’esperança per entendre l’hermètic món de l’autisme i que demostra que ni estem tan lluny dels autistes ni els autistes estan tan lluny de nosaltres, sempre i quan seguim construint les eines adequades per a comunicar-nos. 

“Nosaltres sentim plaer amb una cosa que probablement vosaltres no seríeu capaços d’endevinar. Concretament, fent-nos amics de la naturalesa. La raó que no tinguem unes habilitats socials i comunicatives gaire bones és perquè nosaltres pensem massa en quina mena d’impressió causem a l’altre, o en com hauríem de reaccionar a això o allò altre. Però la naturalesa sempre hi és, ben a mà, per embolcallar-nos dolçament: desbordant-nos de satisfacció, bressolant-nos, posant-nos en efervescència, xiuxiuejant-nos. 
Només pel fet d’observar-la jo em sento com si la naturalesa se m’hagués empassat, i en aquest precís moment tinc la sensació que el meu cos és un partícula, una partícula molt anterior al meu naixement i que es fon en la natura. Aquesta sensació és tan espaterrant que oblido que sóc un ésser humà, i menys encara que en sóc un amb necessitats especials que cal inicialitzar. La naturalesa em tranquil·litza quan estic furiós, i riu amb mi quan sóc feliç. Pot ser que penseu que no és possible que la naturalesa pugui ser un amic, si més no de debò. Però els éssers humans també formen part del regne animal i potser nosaltres, les persones autistes, en conservem encara algunes restes de consciència, colgades en algun lloc ben profund. Jo aprecio molt la part de mi que pensa en la natura com en un amic”. 

Aquest volum de cent seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han remogut fils que em pengen per dins i m’han generat connexions noves”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de març, 2015

Gemma Gorga. El desordre de les mans.



Ens mirem fins a l’extenuació,
fins a omplir-nos el cos de llagues.
Benvingut el dolor que degota incansablement
i ens forada la pell. Tots els rius corren al mar i el mar
no s’omple. Ens bevem fins a l’extenuació, però la set creix
amb cada marea que ens llança contra la sorra de la nit. Letal
com un somnífer, em llisques saliva endins i m’adorms les paraules.
La mort no deu ser massa lluny d’aquí: si acuitem el pas, aviat hi arribarem.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de març, 2015

La primavera a Pequín. Un dietari. Francesc Parcerisas. Quaderns Crema. 2013.


L’autor fou convidat a impartir uns seminaris a la Universitat d’Estudis Estrangers de Pequín durant el mes de maig de 2011. Aquest llibre recull una part de tot allò que hi va observar i reflexionar. També s’hi van intercal·lant belles versions de versions de poemes xinesos a partir de l’anglès i tots els somnis que fou capaç de retenir. 
Una agradable lectura que ens transporta a la capital de la Xina però, sobretot, a certes interioritats d’aquest poeta, traductor i crític. 

“L’astorament davant un paisatge, davant els dits d’un peu que juga a la sorra, o davant el rostre innocent d’una criatura, una peça de terrissa, o una primera claror del dia damunt el mar no té, em sembla, paral·lel possible en l’opinió. ¿Quina mena de pensament pretensiós pot creure que ha descobert una idea que tothom considerarà esbalaïdora, bella o contundent? Jo, que sóc un agnòstic convençut, en tinc prou amb mirar una estoneta la nit clara de maig, aquest univers profund i fosc amb formacions lletoses com filagarses espesses i infinites, per creure que és més senzill i honrat decantar-se per la descripció despullada, positiva, estricta, provar de dir allò que hom veu, sense altre judici que el de la tria dels mots, que no pas voler crear una opinió enraonada o contundent, una raó o justificació del món, sempre massa fràgil i personalista. Hi ha una frase de l’Enric Sòria al seu llibre Mentre parlem que m’agrada molt i que ho resumeix molt bé: “El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci”El llenguatge que descriu el món que anomenem “objectiu” malda, en els seus millors moments, per defugir aquesta trivialitat, però el llenguatge que descriu el fum que ens surt del cap i que ens sol semblar tan important malda, cosa encara més preocupant, per donar respostes al silenci”. 

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que en contenen molts”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de març, 2015

Chema Madoz.














Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

05 de març, 2015

Robinson Jeffers. Joy.


Though joy is better than sorrow joy is not great;
Peace is great, strength is great.
Not for joy the stars burn, not for joy the vulture
Spreads her gray sails in the air
Over the mountain; not for joy the worn mountain
Stands, while years like water
Trench his long sides. «I am neither mountain nor bird
Nor star; and I seek joy.»
The weakness of your breed: yet at length quietness
Will cover those wistful eyes


Traducció de Josep Porcar

Alegria

Per bé que l'alegria és millor que la tristesa, l'alegria no és extraordinària;
La pau és extraordinària, l'enteresa és extraordinària.
No d'alegria espurnegen les estrelles, no d'alegria el voltor
desplega a l'aire els seus grisos velams
sobre la muntanya; no d'alegria la corcada muntanya
hi roman, mentre els anys com l'aigua
hi solquen vastes fondalades. «Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i percaço l'alegria.»
El defalliment de la teva raça: tot i així, l'assossec
agombolarà encara aquests ulls somiadors.


Traducció de Jaume Subirana

Felicitat

Tot i que la felicitat és millor que la pena, la felicitat no és gran.
La pau és gran, la força és gran.
Les estrelles no brillen de felicitat, ni és per felicitat que el voltor
estén al cel les seves veles grises
per damunt de la muntanya, ni és felicitat el que manté dreta
la muntanya desgastada mentre els anys com l'aigua
li caven els vessants. "Jo no sóc muntanya ni ocell
ni estrella, i busco la felicitat."
La feblesa del teu llinatge: de tota manera a la llarga el silenci
cobrirà aquests ulls pensarosos.




«Joy», de Robinson Jeffers from blocsdelletres on Vimeo.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de febrer, 2015

Les matemàtiques explicades a les meves filles. Denis Guedj. Ara Llibres. 2008.


Seguint l’estela del gran El món de Sofia de Jostein Gaarder aquest llibre fa un repàs dels temes més importants d’aquesta disciplina científica, talment com si els expliqués a les seves filles: de què parlen, els nombres, geometria, àlgebra, els punts i les relacions, els problemes i el raonament. I ho fa aprofundint, però d’una manera entenedora i en forma de preguntes i respostes. 
Llegint aquest llibre hom s’adona que qualsevol coneixement, també el matemàtic, tendeix a l’infinit, per inabastable i per inacabable. 

“Per què és tan important el sistema binari? En el segle XVII, el gran matemàtic i filòsof Leibniz es va mobilitzar perquè els seus col·legues l’adoptessin, però no va funcionar i el sistema binari va ser oblidat. Fins a l’arribada dels ordinadors; llavors, de seguida es va percebre com el llenguatge més adaptat per communicar-se amb les matemàtiques. El nostre llenguatge escrit consta de paraules i nombres, vint-i-sis lletres i deu xifres; és a dir, trenta-sis signes, més l’espai i els signes de puntuació. Per comunicar-se amb una màquina, la informació es transmet per un corrent elèctric. Però el corrent només admet dos estats: que el corrent passi i que no passi. Es va triar utilitzar les xifres 1 i 10. Passa corrent: 1; no passa corrent: 0. Aleshores, es codifiquen els 36 signes per sèries d’1 a 0. En aquest moment és quan hi intervé el sistema binari”. 

Aquest volum de cent vint-i-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta disciplina que fa anys que m’agrada i que vull anar aprofundint-hi més amb els anys que vindran. Ei, si pot ser”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

19 de febrer, 2015

Perejaume. Pagèsiques.


Ara vosaltres, arbres,
poematitzeu-nos.
Que sigueu, vosaltres,
autors nostres.
Aquí ens teniu
perquè —just al revés
del que és costum—
acompliu, en nosaltres,
el vostre ofici de literats.
Som-hi, doncs.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de febrer, 2015

Toni Prat. Violí.
















Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 de febrer, 2015

Dos taüts negres i dos de blancs. Pep Coll. Proa. 2013.


És a partir de dinou personatges, que ocupen cadascun d’ells un capítol, que es narra la història, tan bèstia com verídica, de l’assassinat de quatre persones d’un mateixa família a les masies de Carreu, a prop de la Pobla de Segur. 
L’autor, amb molt d’ofici i una llengua ferma, fa córrer l’argument talment com si baixés tot ell per la Noguera Pallaresa i recollís les aigües de tots els seus afluents, amb la postguerra civil i els seus efectes secundaris de rerefons. 

“Un voltor comú, m’informà el guia, i veient la meua cara de fàstic, es posà a fer elogis de la noble missió que realitzen els seus animals preferits. Si no fos per ells, argumentava, aquesta carronya esdevindria un munt de podridura, tard o d’hora acabaria desapareixent del tot. En canvi, ara la carn de la vaca es convertirà en carn de voltor, d’alguna manera l’animal mort continuarà viu, volant per damunt de valls i de muntanyes. I em va posar a l’altura dels seus excelsos carronyaires: Al capdavall, tu també has pujat aquí dalt a buscar carn morta, no és cert? Potser sí, vaig admetre per seguir-li la broma. Però no com aquests voltors subvencionats de la reserva. A mi, la carnota no me la regala ningú”. 

Aquest llibre de quatre-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig llegir d’una tirada aquest estiu passat”.











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

30 de gener, 2015

Liu He. Dia d'estiu.


Aquell any, el dia que marxares,
em vas dir que anaves a la ciutat, però mai t'hi he trobat.
Deixo les finestres que donen al nord obertes
per sentir, en la fresca, les teves passes i el teu cant.
Els gatets que vas abandonar ara viuen feréstecs
entre el riu i els boscos de bambú.
El teu record hauria de ser un fum o una boira,
però m'és una espasa clavada a tocar del penya-segat.


(Versió de Francesc Parcerisas d'una traducció de l'anglès
recollida a "La primavera a Pequín. Un dietari")




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

21 de gener, 2015

Sàtires. Horaci. Adesiara Editorial. 2008.



Composat per divuit poemes agrupats en dos llibres, Horaci l’escrigué durant la seva juventut, entre l’any 30 i 35 aC. Hi tracta tota mena de temes per explicar el seu món, que també és encara una mica el nostre.
El pròleg i la bella traducció la signa en Jaume Juan Castelló. I el llibre l’edita aquesta editorial, puntal ja indispensable, de la nostra literatura. 

“Sic raro scribis, ut toto non quater anno
membranam poscas, scriptorum quaeque retexens,
iratus tibi quod uini somnique benignus
nil dignum sermone canas. quid fiet? at ipsi
Saturnalibus huc fugisti. sobrius ergo
dic aliquid dignum promissis: incipe. nil est.
culpantur frustra calami, inmeritusque laborat
iratis natus paries dis atque poetis.

-Escrius només de tant en tant i en tot un any no demanes pergamí ni tan sols quatre vegades, i et remires allò que ja has escrit, t’enfurismes contra tu mateix perquè et lliures generosament al vi i a la son i no ets capaç d’escriure cap poesia memorable, ¿què és el que haurem de fer? En plenes Saturnals t’has refugiat en aquest lloc. Així doncs, ara que no has begut, escriu alguna cosa digna del que s’espera de tu. Au, comença! ¿Res? És injust que donis la culpa als càlams, i no hi ha dret que assotis aquesta paret nascuda per a suportar la ira dels déus i dels poetes”. 

Aquest volum de dues-centes seixanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la literatura clàssica grega que es llegeixen amb el plaer amb el qual es viatja a vela cap a Grècia”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

14 de gener, 2015

Jaume Coll Mariné. Quanta aigua clara als ulls de la veïna. La son dels conills.


El bosc grata amb el morro dins la terra
i les escorces dels seus arbres,
enfanga les escorces dels seus arbres
amb el seu cos massa dur i ample
per ser un sol cos.

Ha nedat dins l'aigua marró
del seu ventre de pluja i dins el fang;
ha nedat dins la terra i dins la son;
i va deixant un rastre de pèls i de sang
que no són de ningú.

Refrega el seu cos contra el ventre de les bèsties,
que criden el seu nom de carn i fusta.
Així es nodreix tot ell i sempre.

El bosc ho observa i ho vol tot.
Ell és la son, la mort dels roures,
la Nit, i la Muntanya.
Ell és el Vent, la Llum, que són el món,
la son dels gossos i els conills,

el Fred, i la llengua esponjosa del senglar.
És els ocells que exploten contra el fang
amb cada nit, quan res no es mou

i tot ressona massa fort per poder entendre-ho.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

07 de gener, 2015

Història de Catalunya. Albert Balcells. labutxaca. 2011.


Sempre ens quedem amb l’època medieval, el 1714, el segle XIX, la guerra civil i la dictadura del XX, com si entremig i després no hagués passat res. Aquest llibre ho explica tot i ho fa de forma divulgativa, dibuixant una panoràmica fascinant de la nostra història. 
S’agraeix molt la bibliografia que acompanya cada capítol per si hom vol aprofundir-hi. A més a més, l’he llegit en paral·lel i cronològicament amb l’Atles d’Història de Catalunya. Víctor Hurtado, Jesús Mestre i Toni Miserachs. Edicions 62/El Punt. 1998 i La vida quotidiana a través dels segles. Mª dels Àngels Pérez Samper. Pòrtic. 2002. 

“Pel que fa al coneixement actualitzat de l’evolució històrica de Catalunya i dels seus habitants, es produeix una contradicció. D’una banda creix l’interès general per la història dels països que no són el propi i també sobre aquells àmbits d’identitat que no són simplement els dels estats existents. Però per un altre costat hi ha un dèficit de difusió i posat al dia del coneixement que se’n fa, atès que, com en la resta de les ciències socials, la història està molt territorialitzada, a diferència d’altres ciències. Avui, quan l’intercanvi universitari és cada vegada més notable, convé comptar amb síntesis de primera mà, escrites per investigadors autòctons, en lloc d’haver de recórrer a una bibliografia sobre la base indirecte, de vegades desfasada i fins i tot esbiaixiada. Els autors d’aquesta obra no l’han escrit només per als lectors de Catalunya sinó d’arreu”. 

Aquest volum de mil dues-centes cinquanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’han servit per entendre millor el meu passat que duc a la motxil·la, vulgues no vulgues”.








Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

01 de gener, 2015

Joan Brossa. Poema objecte.














Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

24 de desembre, 2014

Lord Byron. We’ll go no more a-roving.


So we’ll go no more a-roving,
so late into the night,
though the heart be still as loving,
and the moon be still as bright.

For the sword outwears its sheath,
and the soul wears out the breast,
and the heart must pause to breathe,
and the love itself must rest.

Though the night was made for loving,
And the day returns too soon,
Yet we’ll go no more a-roving
by the light of the moon.


Traducció de J. Porcar

Mai més no passejarem com ara


Mai més no passejarem com ara,
endinsant-nos errants en la nit,
per bé que el cor amor guardi encara
i la lluna continuï lluint.

Car l'espasa el seu folre malmet
i l’ànima el pit va trepanant,
i cal que el cor recobri l’alè
i que trobi l'amor un descans.

Per a l'amor la nit fou creada,
i el nou dia de pressa vindrà,
i mai més no vagarem com ara
a la llum d’una lluna brillant.



«We’ll go no more a-roving», de Lord Byron from blocsdelletres on Vimeo.




Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula links to this post

18 de desembre, 2014

Identitat. Zygmunt Bauman. Universitat de València. 2005.



Així com en segles anteriors el terme “identitat” ni tan sols existia i els sociòlegs no se’n podien ocupar, o tenia noms i matisos molt allunyats dels actuals, ara és un terme amb múltiples significats que s’usa en camps molt diversos. 

Aquest autor de renom, que ens explica la complexitat en un discurs fluïd, mira d’aclarir conceptes i endreçar idees. 

“Sí, identitat és una idea irremeiablement ambigua i una espasa de doble tall. Pot ser un crit de guerra d’individus o de comunitats que desitgen que aquests les imaginin. De vegades el tall de la identitat és girat contra les pressions col·lectives per individus que es rebel·len contra la conformitat i s’aferren a les seves pròpies creences (que el grup titllarà de prejudicis) i a les seves pròpies formes de vida (que el grup condemnarà com a casos de desviació o estupidesa, o almenys com una anomalia que cal guarir o castigar). Altres vegades, és el grup qui gira el tall contra un grup més gran al qual s’acusa de voler devorar-lo o destruir-lo, de tenir la intenció innoble i perversa d’ofegar la diferència del grup més petit, de forçar-lo o induir-lo a retre el seu ésser col•lectiu, a esborrar-ne els trets distintius, a diluir-los… En tots dos casos la identitat apareix com un crit de guerra que es fa servir en una guerra defensiva: un individu contra l’atac d’un grup, un grup més petit i dèbil (i, per això, amenaçat) contra una totalitat més gran i amb més recursos (i, per tant, amenaçadora)”. 

Aquest volum de cent trenta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em va deixar la Carme”.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

12 de desembre, 2014

Triulet + Gerard Horta. Balada de l’holandès errant. L’Ondina: para de moure’t ja.


Para de moure’t ja:
començo balada
llançada al cant
d’éssers més o menys lliures
sense jornals ni rals
ni benaventurança ni queviures de dia llunyà,
demà somniat en l’imaginari llustrat
del penjat que naufraga dins el globus d’un vas,
cristall i malpàs…
Et duc, he vingut a insinuar-te
fets, actituds i gestos, quasi gestes,
no d’un poruc, sinó d’un home teu germà:
l’Holandès errant en diuen,
perquè roda en continu petar
-milers d’estels rebentant-
amunt i avall, estigmatitzat,
provant de desapariar extrems per fondre’ls
al centre estable del cor bategant
que massa humans amb ànsia de moldre’ls
han desallotjat
[poca traça, molt de morro,
baix astral, mal rotllo,
mer egoïsme, pura vanitat].

El proïsme l’han linxat.
Ara, aquí, avui.
L’ultraisme és la seva veritat.
Ell no ve d’Holanda, prové del cel,
del planeta Mart exactament
-hi quedà penjat sense nau amb què retonar-.
Durant una temporada violà i assassinà
fins a fer-se’n un fart
(“Testosterona” i “Senyor Vonved” el batejaren)
i a la fi d’allà en caigué.
Reaparegué en aquesta esfera -la Terra- a cavall,
amb una tarongina a cada mà
per humitejar-se llavis i ànima,
car el viatge havia de ser llarg.
Tarongina, flor esquerdada per la pluja de la Terra blava,
tempesta de bola solar.
L’explosió segueix la caiguda, esclat d’individualitat,
commoció rude de la generalitat.
L’Holandès errant, testosterona, Senyor Vonved
¿tens ganes de matar?
¿sents calor o t’arriba el fred?
¿qui enraona: el laberint o l’atzar?
¿el deliri o l’afany?
Quan la consciència es dissocia
sols en queden fragments desmembrats,
bocins, cadàvers a la cuneta, ficcions,
gemecs, trossos de realitat…
Adéu paradís, ja no som un:
ara jo seré jo i tu seràs tu.
Cada jardí una dicció:
De les putes assassinades en direm
“democràcia”, de les roses roges calcinades,
“bosc”,
i del feixisme en direm “diversitat cultural”
sense oprimits ni gossos ni indigents,
i arreu, pertot, calerons, beneficis, bans municipals,
polítics i periodistes encobrint la realitat,
la pista de la fel,
mossos torturant i que s’aturi ton pare,
que això és guerra, damnatge, maldat,
combat ingrat, fermesa i aguant,
odi, còlera, fúria i supèrbia.

¿Compreneu ara la psicosi occidental?







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

05 de desembre, 2014

Revoltes. Itziar González i Iago Otero. Edicions DAU. 2014.



Aquí no es tracta que el Iago pregunti i la Itziar respongui (o viceversa), sinó que els dos fan ambdues coses. Cadascú des del seu àmbit, proposen possibles sortides als atzucacs on, com a societat, ens trobem tots abocats. 
De fet, de revoltes n’hi ha moltes de necessàries i aquest bon llibre de converses n’explica unes quantes. Hi ha molta reflexió i moltes ganes de canvis. 

“Han convertit el nostre temple de l’espai públic en un mercat. Només hi pots entrar si pagues una taxa i el privatitzes. Són espais en els quals o consumeixes o te’n sents exclosa. Nosaltres tornarem a treure les cadires de vímet a les places i reconquerirem l’espai públic per convertir-lo en un lloc de comunitat. L’Administració ens ha dotat de places, però només físicament. No estan vives, no són espais per a viure. A cap plaça podem beure-hi un got d’aigua sense pagar, no hi ha fonts ni cadires. No t’hi pots estar! Hem d’humanitzar i polititzar els nostres espais públics”. 

Aquest volum de dues-centes vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que mereixerien ser cagats a tots els tiós de totes les cases del país, durant aquestes sempre horripilants privatitzades festes nadalenques”.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

27 de novembre, 2014

Chema Madoz.













Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula links to this post

21 de novembre, 2014

Fernando Pessoa. Robaiyat (Cançons del beure).


Longe do vão tumulto de pensar,
Gosa d'esta frescura a mal durar,
E nao de metaphysica nenhuma.
Gosa por que és como ella un sopro d'ar.


Traducció de Gabriel de la S. T. Sampol

Lluny del tumult inútil de pensar,
gaudeix d'aquest efímer benestar
i no de qualsevulla metafísica.
Gaudeix, que tu i l'instant sou un buf va.



Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

12 de novembre, 2014

Nietzsche. El águila angustiada. Una biografía. Werner Ross. Ediciones Paidós. 1994.




Completíssima, rigorosíssima i aprofundida biografia sobre un dels filòsofs que més van influenciar el segle XX. L’autor se serveix de múltiples llibres i d’una extensa correspondència epistolar.

Escrita com un bloc de marbre, sembla que no es deixi re. Ni fantasieja ni juga amb els falsos mites que envolten el personatge. Personatge aclaparador, tant per les seves idees com per la seva vida. 

“Lo que sigue resulta opresivo por su desmesura en el autohalago. Él, Nietzsche, ha llevado la lengua alemana a su perfección. Desde Lutero y Goethe había sido necesario dar un tercer paso: Observa y dime, viejo y querido camarada, si la fuerza, la suavidad y la sonoridad se habían encontrado ya alguna vez tan próximas en la lengua alemana. En general, Goethe todavía habría sido demasiado ondulante, demasiado blando, y Lutero, a pesar de toda la fuerza de su lenguaje, un palurdo. Él superaba a Goethe por la severidad y virilidad de su línea. Mi estilo es una danza; un juego de simetrías, hasta la misma elección de las vocales. En el fondo, él había seguido siendo un poeta hasta cualquier límite de este concepto, por mucho que se hubiera tiranizado a sí mismo con la filosofía”. 

Aquest volum de vuit-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la família em va regalar quan vaig fer els dinou anys i que m’ha entusiasmat de rellegir de dalt a baix, sense mesura ni aturador, com un Nietzsche enfollit”.







Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post

05 de novembre, 2014

Joan Brossa. Malviatge. Llostre.


Aquesta gent tan ufana.
I superba. Un altre juny.
Alerta! Muntanya i plana.
L'enemic. Posem-lo lluny.

Ens volen fer patir gana.
Bon cop de falç! Alço el puny.
Sí. La terra catalana.
L'ensenya. I el cop retruny.

Au, defensors de la terra!
Com seguem el blat. Bon cop de falç!
Volen fer la guerra.

Esmolem eines. El roc.
Tornarà a ser rica i plena.
Segadors, seguem cadena.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

31 d’octubre, 2014

La revolució tranquil·la. Andreu Barnils. Rosa dels Vents. 2014.


S’hi explica la Carme Forcadell i l’Assemblea Nacional Catalana a partir de les persones que la formen. Històries d’algunes de les ànimes que han dut a una Catalunya sense sigles, a tres manifestacions històriques, al color groc i les urnes del 9-N. 

“Quan parlem de revolució tranquil·la també parlem d’això. Que una persona que ha treballat més de quaranta anys en una banca privada ara vulgui l’opció de la pública. Que un senyor de setanta-nou anys, que podria viure com un marquès a la seva casa de Sant Cugat, prefereixi passar-se les nits entre setmana trucant a empreses de Riudellots i Ribes de Freser per ajudar, o matins de cap de setmana fent de pont entre l’Assemblea i gent del món dels negocis, o assistint a sopars al Set Portes amb presidents de länder alemanys”. 

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló “del primer llibre del meu germà Andreu. M’ha entusiasmat”.













Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

23 d’octubre, 2014

Toni Prat. Urna.








Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula links to this post

16 d’octubre, 2014

Philip Larkin. The Old Fools.

What do they think has happened, the old fools,
To make them like this? Do they somehow suppose
It's more grown-up when your mouth hangs open and drools,
And you keep on pissing yourself, and can't remember
Who called this morning? Or that, if they only chose,
They could alter things back to when they danced all night,
Or went to their wedding, or sloped arms some September?
Or do they fancy there's really been no change,
And they've always behaved as if they were crippled or tight,
Or sat through days of thin continuous dreaming
Watching the light move? If they don't (and they can't), it's strange;
Why aren't they screaming?

At death you break up: the bits that were you
Start speeding away from each other for ever
With no one to see. It's only oblivion, true:
We had it before, but then it was going to end,
And was all the time merging with a unique endeavour
To bring to bloom the million-petalled flower
Of being here. Next time you can't pretend
There'll be anything else. And these are the first signs:
Not knowing how, not hearing who, the power
Of choosing gone. Their looks show that they're for it:
Ash hair, toad hands, prune face dried into lines -
How can they ignore it?

Perhaps being old is having lighted rooms
Inside you head, and people in them, acting
People you know, yet can't quite name; each looms
Like a deep loss restored, from known doors turning,
Setting down a lamp, smiling from a stair, extracting
A known book from the shelves; or sometimes only
The rooms themselves, chairs and a fire burning,
The blown bush at the window, or the sun's
Faint friendliness on the wall some lonely
Rain-ceased midsummer evening. That is where they live:
Not here and now, but where all happened once.
This is why they give

An air of baffled absence, trying to be there
Yet being here. For the rooms grow farther, leaving
Incompetent cold, the constant wear and tear
Of taken breath, and them crouching below
Extinction's alp, the old fools, never perceiving
How near it is. This must be what keeps them quiet:
The peak that stays in view wherever we go
For them is rising ground. Can they never tell
What is dragging them back, and how it will end?
Not at night? Not when the strangers come? Never, throughout
The whole hideous inverted childhood? Well,
We shall find out.


Traducció de Josep Porcar

Els vells ximples

Què deuen pensar que els ha passat, els vells ximples,
per acabar d'aquesta manera? Potser consideren 
que és més assenyat anar així, bocabadats, bavejants,
pixant-se a sobre, incapaços de recordar
qui els ha trucat aquest matí? O creuen que, al seu albir,
ho podrien capgirar tot i retornar a les nits de ball interminables,
o al dia del seu casament, o al setembre aquell amb el fusell penjat?
O ja s'imaginen que realment res no ha canviat,
que s'han comportat sempre com si fossin tarats o embriacs,
o que s'han passat els dies rere el tel d'un somni etern,
mirant com la llum va i ve? I si no ho creuen (que no poden), és estrany;
Per què no bramen?

Quan mors, et desfàs: els bocins del teu ésser
comencen immediatament a esvanir-se per a sempre,
sense testimonis. És només l'oblit, cert: 
ja ens l'havíem topat abans, però llavors era sempre transitori
i permanentment se'ns fonia amb l'anhel inigualable
de voler florir en la flor del milió de pètals
de ser aquí. D'ara endavant no podeu aparentar
que ens trobarem una altra cosa. I aquests són els primers senyals:
no saber com, no reconèixer qui, el poder
de decidir, balafiat. La seva fatxa els delata:
cabell cendrós, mans de tòtil, cara pansida, a solcs–
Com ho poden ignorar?

Tal vegada, envellir sigui tenir cambres enllumenades 
a l'interior del teu cap, i gent a dins, actuant.
Gent coneguda, que no pots anomenar; cadascú emergeix,
com una greu pèrdua reparada, de portes familiars que giravolten,
col·locant un fanal, somrient des d'algun esglaó, agafant
dels prestatges un llibre conegut; o bé, a vegades, 
les cambres solament, cadires i un foc encès,
l'arbust tremolant en la finestra, o el sol
sobre el mur acollidorament tebi en un solitari
vespre d'estiu, després de la pluja. És allà on viuen:
no aquí ni ara, sinó on tot s'hi esdevingué una vegada.
És per això que tenen

un semblant d'esbalaïda absència, car volen restar allà
i romanen aquí. Per les cambres s'allunyen, desprenent
una fredor matussera, el constant desgast
de recuperar l'alè, i ells arrupits al peu del cingle
de l'extinció, els vells ximples, sense adonar-se
que és a tocar. Això explicaria per què van tan tranquils:
aquell cim que nosaltres ataüllem, on sigui que anem,
per a ells és terra rosta. ¿És que no se n'adonen,
d'allò que els ressaga, ni de com s'acabarà? Tampoc de nit?
Ni quan apareixen els estranys? No mai, ni una sola vegada
durant aquesta monstruosa tornada a la infància? Doncs bé,
ja ho esbrinarem.


 
«The Old Fools», de Philip Larkin from blocsdelletres on Vimeo.









Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula links to this post