Lluís Calvo & Jordi Valls. Última oda a Barcelona. La Garúa Llibres. 2008.

UNA VIDA MODÈLICA

Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model -a la pressió model-
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n’entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpoderós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d’esca d’Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n’hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l’estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.
I t’ha tocat. I pares tu.
Sí, t’ha tocat i t’has de fotre.
Has jugat a la ruleta, a la taula dels russos:
apostares a la segona i la roda ha girat
sobre el seu eix.
A poc a poc es va alentint l’ull:
ni tercera, ni cinquena, ni segona...
T’ha tocat la quarta i no pots entrar a cap altra,
així són les regles del joc.
I pares tu.
Sí, t’ha ben tocat i t’has de fotre:
aquesta és l’escola dels nens dolents,
dels repetidors que s’han de corregir.
Quina assignatura vas suspendre?
A fora hi ha els qui van copiar l’examen
i van passar desapercebuts.
(...)

Ébano. Ryszard Kapuscinski. Editorial Anagrama. 2004.

Excel·lents cròniques dels viatges que aquest reconegut periodista polonès va fer al llarg de quaranta anys per diferents països del continent africà. La seva prosa, sempre eficaç, és molt difícil de trobar d’entre els mitjans de desinformació habituals.
De la crua realitat de les guerres civils al lirisme del paisatge, de l’article periodístic al full de dietari, aquest és un necessari testimoni per saber qui i com es viu en el nostre sud més ignorat.

“Otra consecuencia de aquel monopolio de los contactos con África, ostentado por la mencionada clase de ignorantes, radica en el hecho de que las lenguas europeas no han desarrollado un vocabulario que permita describir adecuadamente mundos diferentes, no europeos. Grandes cuestiones de la vida africana quedan inescrutadas, o ni siquiera planteadas, a causa de una cierta pobreza de las lenguas europeas. ¿Cómo describir el interior de la selva, tenebroso, verde, asfixiante? Y esos cientos de árboles y arbustos, ¿qué nombres tienen? Conozco nombres como palmera, baobab o euforbio, pero precisamente estos árboles no crecen en la selva. Y esos árboles immensos, de diez pisos, que vi en Ubangi y en Ituri, ¿cómo se llaman? ¿Cómo llamar a los más diversos insectos con que nos topamos por todas partes y que no paran de atacar y de picarnos? A veces se puede encontrar un nombre en latín, pero ¿qué les aclarará éste a un lector medio? Y eso que no son más que problemas con la botánica y la zoología. ¿Y qué pasa con toda la enorme esfera de lo psíquico, con las creencias y la mentalidad de esa gente?

Cada una de las lenguas europeas es rica, sólo que su riqueza no se manifiesta sino en la descripción de su propia cultura, en la representación de su propio mundo. Si embargo, cuando se intenta entrar en territorio de otra cultura, y describirla, la lengua desvela sus límites, su subdesarrollo, su impotencia semántica”.

Aquest llibre de tres-centes quaranta pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres que et va regalar la Pilar i que et van agradar gairebé tant com a ella”.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Caragol.

Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s’arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.

Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans. Edicions 62 - Enciclopèdia Catalana. 2007.

A la típica pregunta quin llibre t’emportaries a una illa deserta la meva resposta és l’última edició del diccionari de la meva llengua. Bíblia, llibre de llibres, que els conté tots i a partir del qual tots es poden escriure. Els diccionaris són una font inesgotable de coneixement i de plaer, eines de consulta imprescindibles no només mentre es llegeix o s’escriu sinó també quan es pensa.

Així com el llibre electrònic crec que no té res a fer davant el de paper sí que penso que els llibres de consulta acabaran essent només digitals -tal i com el tinc als meus enllaços-.

“ tinta

1 1 f. [CO] [AF] Substància fluida o viscosa, de diferents colors, usada per a escriure, dibuixar o imprimir. Una ampolla de tinta.
1 2 f. [LC] [AF] Substància sòlida que, deixatada, forneix tinta. Una barreta de tinta xinesa.
1 3 [AF] tinta bitò Tinta especial que en una sola impressió produeix el mateix efecte que dos tiratges successius.
1 4 [FL] [AF] tinta d’impremta Tinta emprada en les arts gràfiques.
1 5 [AF] tinta electrònica Conjunt de partícules que per mitjà d’impulsos elèctrics permet d’escriure o de dibuixar en un suport de paper electrònic.
1 6 [LC] tinta simpàtica Tinta que fa un traç invisible, però que es pot fer després visible per l’acció d’un reactiu.
1 7 [LC] tinta xinesa Tinta feta amb fum d’estampa o negre de vori barrejat amb una matèria glutinosa.
2 f. [LC] [ZOA] Secreció protectora negra d’un cefalòpode.
3 1 f. [LC] Color estès sobre un fons, del qual modifica el to, el matís.
3 2 f. pl. [LC] Colors dominants d’una pintura i llurs gradacions.
3 3 [LC] [AF] mitja tinta To intermediari entre el clar i l’obscur, la llum i l’ombra.
3 4 [LC] mitges tintes Paraules o accions no gens precises dictades per una cautela excessiva.
4 f. [AGF] [BOB] [AGA] tinta del castanyer Malura del castanyer, produïda pel fong Phytophthora cambivora, que es manifesta pel podriment de les arrels i per l’enfosquiment de la fusta i el clivellament de l’escorça a la base del tronc."

Aquestes mil set-centes seixanta-dues pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres de consulta gairebé diària”.

eloqüències. Toni Prat. Tabelaria Edicions. 2008.

L’últim patriarca. Najat El Hachmi. Editorial Planeta. 2008.

Aquesta és una novel·la valenta. Valenta per les coses que s’hi diuen i pels temes que s’hi tracten. Valenta perquè descriu una dura realitat com és la de viure amb un monstre. Monstre que resulta ser el pare.
L’autora lliga molt bé tots els diàlegs amb la narració, no li calen ni punts i a part ni guionets, ni cometes ni lletres cursives. Tot flueix i vessa professionalitat.

“Escrivia molt en aquelles planes que m’havia regalat la mestra que era amiga i que no vaig veure durant anys, hi escrivia cent vegades em vull morir, em vull morir, em vull morir... però no era cert. Sort en vaig tenir, de Mirall trencat, de l’Adriana al laberint grotesc, de les memòries del Tísner, de Faulkner, de Goethe, de totes aquelles lectures que passaven per les meves mans. Que el diccionari ja se m’acabava i jo havia de créixer del tot, però em resistia i pensava que tot era una frase, que aquella obsessió que tenia per mi aviat li passaria.”

Aquest volum de tres-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres-de-l’amaziga-i-catalana-que-recitarà-poesies-aquest-divendres-a-la-jazz-cava-de-Vic”.

W. H. Auden. 1929.

I

It was Easter as I walked in the public gardens
Hearing the frogs exhaling from the pond,
Watching traffic of magnificent cloud
Moving without anxiety on open sky–
Season when lovers and writers find
An altering speech for altering things,
An emphasis on new names, on the arm
A fresh hand with fresh power.
But thinking so I came at once
Where solitary man sad weeping on a bench,
Hanging his head down, with his mouth distorted
Helpless and ugly as an embryo chicken.

So I remember all of those whose death
Is necessary condition of the season’s setting forth,
Who sorry in this time look only back
To Christmas intimacy, a winter dialogue
Fading in silence, leaving them in tears.
And recent particulars come to mind:
The death by cancer of a once hated master,
A friend’s analysis of his own failure,
Listened to at intervals throughout the winter
At different ours and in different rooms.
But always with success of others for comparison,
The happiness, for instance, of my friend Kurt Groote,
Absence of fear in Gerhart Meyer
From the sea, the truly strong man.

A bus ran home then, on the public ground
Lay fallen bicycles like huddled corpses:
No chattering valves of laugther emphasised
Nor the swept gown ends of a gesture stirred
The sessile hush; until a sudden shower
Fell willing into grass and closed the day,
Making choice seem a necessary error.


Traducció de Josep Marco

Era Pasqua i jo anava pels jardins públics
sentint les granotes exhalar dins l’estany,
sotjant el trànsit de magnífic núvol
movent-se sens neguit pel cel obert:
estació en què amants i escriptors troben
una parla que muda per coses que muden,
un èmfasi en noms nous, damunt del braç
una mà nova amb nou poder.
Però pensant això vinguí a topar-me
un home solitari que plorava en un banc,
amb el cap cot, la boca torta,
indefens i lleig com embrió de pollastre.

Així recorde tots aquells que han de morir
perquè l’estació es pose en marxa,
que ara afligits només enyoren
el caliu de Nadal, un diàleg d’hivern
que esvaint-se en silenci els deixa plorant.
I certs detalls recents vénen a esment:
la mort de càncer d’un mestre abans odiat,
un amic que analitza el seu propi fracàs,
escoltat a intervals tot al llarg de l’hivern
a diferents hores i en cambres diferents.
Mes sempre amb el contrast de l’èxit d’altres,
la joia, per exemple, del meu amic Kurt Groote,
manca de por d’en Gerhart Meyer
del mar, l’home verament fort.

Un òmnibus llavors tornava a casa, al parc
jeien les bicicletes com acimats cadàvers:
cap vàlvula del riure xisclant no emfasitzava
ni cap gest no trencava, amb el frec del vestit,
la sèssil calma; fins que un xàfec sobtat
caigué de grat dins l’herba i clogué el dia,
fent que elegir semblés un error necessari.

El quadern gris. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Primer dels volums de les Obres Completes editades per Destino. Dietari íntim dels seus vint-i-pocs anys i reescrit quan en tenia vora setanta. A El primer quadern gris, facsímil a cura de Xavier Pla, poden llegir-se les llibretes originals que serviren de base per a la redacció del llibre.
Des d’aquest blog hi ha l’opció de rebre al vostre correu electrònic les entrades de El quadern gris exactament noranta anys després que fossin escrites.

“22 d’abril.- Retorn a Barcelona. A Flaçà, agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera, llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén una llumeta al sostre del vagó. La llum trontolla i m’és impossible continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora... Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.”

Aquestes cinc-centes cinquanta pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que vas llegir dues vegades, durant l’adolescència i la joventut i que algun dia voldràs rellegir de nou”.