1 de febrer del 2023
Manuel Forcano. Estàtues sense cap. Llengües.
No parlàvem la mateixa llengua,
qüestió d'accent o dialecte,
però ens dèiem paraules l'un a l'altre
com un pintor pobla d'ocells
el cel d'un quadre.
Mentre a xarrups preníem te
i a la ràdio sonava l'Um Kulzum,
ens explicàvem la canícula del dia,
l'espera impacient de trobar-nos,
les llums de colors i la música
a les barques sobre el Nil,
l'olor al basar de les guaiabes,
dels dàtils rojos, l'infern de la nit
quan cadascú tornés a casa.
Hi havia gent que et saludava
i em presentaves, i jo responia
amb una fórmula educada,
el gest de la mà al pit,
i tornàvem a l'univers tranquil
d'acceptar tot el que no podíem expressar,
de somriure'ns entre els mots
que no enteníem.
Que inútils les llengües:
el desig ho sap dir tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada