Un actor està punt de sortir a escena per representar el rei Duncan de Macbeth de William Shakespeare quan comença a qüestionar-s’ho tot, és a dir, el món, és a dir, el llenguatge. I és a partir d’aquest soliloqui que va desgranant i cosint un enfilall de referents culturals i cites que l’empenyen a seguir dubtant, és a dir, a seguir pensant. Perquè pensar és dubtar. O no.
“Ell. Segurament, un actor. Segurament encara. Segurament encara un actor. Potser encara no sap que segurament encara. Ara ell -potser encara actor-, ara ell -l´actor- es mira al mirall del camerino per començar a veure-hi Duncan. Sempre ho ha fet de la mateixa manera, cercar aquell dins el mirall i trobar-l´hi. Duncan: «Qui és aquest que sagna?»: el rei que vol saber. Duncan: “no hi ha cap art que ens permeti de veure, en el rostre d´un home, com és la seva ment: el qui mira, i fa, i creu; i per això dubta. Duncan: «Amb el vostre permís, senyora»: l’hoste de la vida i de la tragèdia. Duncan: Ara el noble Macbeth serà el baró de Cawdor: mà i mirall, vent i aturador, origen i no-res. Duncan: el guia en la travessa immòbil”.
Aquest volum de cent vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que deixes ple de marques de llapis de la lectura que n’has fet, talment un mapa mental”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada