Descans

Montserrat Abelló. Foc a les mans.

Cada nit un poema.
Sobre el full solitari
la mà es mou.

Dins la quietud
contemplo la claror
vacil·lant del carrer,
i sento com si tingués
algú arran de pell,
a frec de llavis.

Si em calia escollir,
em quedaria amb la ploma
a la mà. Mai més sola,
cada nit.

Biël Barnhills · Montserrat Abelló. Foc a les mans.

Alcover i Fabra, dos lingüistes en acció. Història d’un antagonisme. Gemma Pauné Xuriguera. Rafael Dalmau, Editor. 2021.

Relat de les desavinences de caire filològic entre Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover, que fou expulsat com a President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1918.

“Per Alcover la llengua és un tresor en ella mateixa, una riquesa que s’ha de conservar, i la tasca del lingüista és recollir-la per preservar-la. A més, amb una visió pròpia del Romanticisme, considera que totes les formes, modulacions, vibracions i matisos que presenta una llengua són manifestacions de l’ànima del poble que la parla. En la concepció fabriana, en canvi, la llengua és principalment un objecte funcional, una eina de comunicació, un sistema de mitjans d’expressió adequats a una fi, de manera que el seu valor depèn de com acompleix aquesta finalitat”.

Aquest volum de noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen una bibliografia que ens anima a seguir estirant del fil”.

Chema Madoz.

 

L’ull de la ment. Com se les enginya el cervell davant les privacions sensorials. Oliver Sacks. Traducció Núria Parés. La Magrana 2012.

Descripció de diferents casos de pèrdua de visió —parcial o total— i de com això ha comportat noves maneres de concebre el món, ordenar-lo, interpretar-lo, endreçar-lo. Més enllà i més ençà de la pèrdua de visió: com funciona el cervell.

"Compartir característiques i fins i tot compartir àrees neurals o mecanismes és una cosa, però Kosslyn i altres van més enllà d’això, i suggereixen que la percepció visual depèn de la imatgeria visual, combinant el que l’ull veu, la resposta de la retina, amb les imatges de records del cervell. Kosslyn proposa, a més, que la imatgeria mental pot ser crucial en el pensament mateix —en la solució de problemes, la planificació, el disseny, la teorització”.

Aquest volum de dues-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “primer llibre que vas agafar de préstec a la nova biblioteca de Vic”.

Rainer Maria Rilke. Du Dunkelheit.

Du Dunkelheit, aus der ich stamme,
ich liebe dich mehr als die Flamme,
welche die Welt begrenzt,

indem sie glänzt
für irgend einen Kreis,
aus dem heraus kein Wesen von ihr weiß.

Aber die Dunkelheit hält alles an sich:
Gestalten und Flammen, Tiere und mich,
wie sie's errafft,
Menschen und Mächte -

Und es kann sein: eine große Kraft
rührt sich in meiner Nachbarschaft.

Ich glaube an Nächte.


Versió d’en Joan Vinyoli

El llibre de la vida monàstica

Obscuritat d’on procedeixo,
t’estimo més que no la flama
que el món delimita,
Il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l’obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s’agiti prop d’aquí.

Crec en les nits.

Biël Barnhills · Rainer Maria Rilke. Du Dunkelheit.

Els pagesos / Viatge a la Catalunya Vella. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Volum que aplega els llibres Els pagesos, El campanaret, El carrer estret i Viatge a la Catalunya Vella. És una nova mostra de la seva capacitat d’observació i de descriure tot allò que ha llegit, vist, sentit o caminat.

 “Aquests xicots de la nina de l’ull vibràtil de curiositat i de malícia, que, trobant-se al llindar de la porta de la vida, se senten posseïts del noble impuls de l’ambició personal i — suposo– de l’encara més noble impuls d’ésser útils i de servir, que em pregunten: “Què hem de fer? ¿Tindria l’amabilitat de donar-nos una orientació i dir-nos en què podríem ocupar els nostres lleures?”, jo els aconsellaria un viatge a peu. Simplement: un viatge a peu. La invitació pot semblar, aparentment, extemporània. Tothom aspira avui a viatjar en avió. L’avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. ¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res? Sí senyor. Aconsellaria un viatge a peu per una qualsevol de les nostres comarques, per exemple, sense anar més lluny, pel país on transcorre la meva vida habitual, per l’Empordà Petit i a base d’un itinerari que comprendria un nombre de poblacions exígües, ínfimes, un nombre de poblacions pageses que no passessin de cinc-cents habitants. Proposaria així mateix anar d’una banda a l’altra, no pas passant pels camins rals i les carreteres de l’ordre que fossin, sinó a través de camins veïnals, carretals i, si fos possible, utilitzant dreceres”.

Aquest volum de vuit-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no pararies de recomanar".

Màrius Sampere. Descodificacions. La llum s'explica.

La llum s'explica, recorda (llum
és record d'haver mesurat
gra i oli
només el dia abans): érem
fets de carn excitada, o bé
de cucs compactes, amb nom propi, nom
de fruita melosa. Érem
una estona feliç
vora el sol. Després
va caure la nit. I érem somnis.

Biël Barnhills · Màrius Sampere. La llum s'explica.

Toni Prat. Gàbia Birret.

 

Assaigs. Llibre tercer. Michel de Montaigne. Traducció de Vicent Alonso. Proa. 2008.

Darrer volum dels assaigs que mostra com el seu estil va anar evolucionant, la manera d’enfocar els temes tractats i les giragonses per arribar-hi.

“A casa em dedique als llibres una mica més sovint, a la meua biblioteca, des d’on fàcilment dirigisc els meus assumptes. Soc damunt de l’entrada i veig per sota el meu jardí, el meu corral, el pati i la majoria de les parts de la casa. Allí, ara fullege un llibre; un altre més tard, sense ordre ni premeditació, en fragments sense relació; a vegades somie, a vegades prenc nota i dicte, passejant-me, les reflexions que teniu ací”. 

Aquest volum de cinc-centes trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas començar abans d’encetar-los i que els continuaràs llegint un cop acabats”.

Charles Baudelaire. Petits Poemes en prose. XVI. L’horloge.

Les Chinois voient l’heure dans l’œil des chats.

Un jour un missionnaire, se promenant dans la banlieue de Nankin, s’aperçut qu’il avait oublié sa montre, et demanda à un petit garçon quelle heure il était.

Le gamin du céleste Empire hésita d’abord ; puis, se ravisant, il répondit : « Je vais vous le dire ». Peu d’instants après, il reparut, tenant dans ses bras un fort gros chat, et le regardant, comme on dit, dans le blanc des yeux, il affirma sans hésiter : « Il n’est pas encore tout à fait midi. » Ce qui était vrai.

Pour moi, si je me penche vers la belle Féline, la si bien nommée, qui est à la fois l’honneur de son sexe, l’orgueil de mon cœur et le parfum de mon esprit, que ce soit la nuit, que ce soit le jour, dans la pleine lumière ou dans l’ombre opaque, au fond de ses yeux adorables je vois toujours l’heure distinctement, toujours la même, une heure vaste, solennelle, grande comme l’espace, sans divisions de minutes ni de secondes, — une heure immobile qui n’est pas marquée sur les horloges, et cependant légère comme un soupir, rapide comme un coup d’œil.

Et si quelque importun venait me déranger pendant que mon regard repose sur ce délicieux cadran, si quelque Génie malhonnête et intolérant, quelque Démon du contre-temps venait me dire: «Que regardes-tu là avec tant de soin ? Que cherches-tu dans les yeux de cet être ? Y vois-tu l’heure, mortel prodigue et fainéant?» je répondrais sans hésiter: «Oui, je vois l’heure; il est l’Éternité!»

N’est-ce pas, madame, que voici un madrigal vraiment méritoire, et aussi emphatique que vous-même ? En vérité, j’ai eu tant de plaisir à broder cette prétentieuse galanterie, que je ne vous demanderai rien en échange.

Petits poemes en porsa. El rellotge

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Els xinesos veuen l’hora en l’ull dels gats.

Un dia un missioner que passejava per la rodalia de Nanquín s’adonà que s’havia deixat el rellotge i demanà a un noiet l’hora que era.

D’antuvi el vailet del Celest Imperi vacil·là, i en acabat, tot canviant d’actitud, respongué: Ara mateix us ho diré. Al cap de poc va tornar amb un gat força gros a coll, i mirant-lo, com se sol dir, al blanc dels ulls, afirmà sense vacil·lar: Encara no és ben bé migdia. Cosa que era justa.

Per la meva part, si em decanto vers la bella Féline, nom que li escau força i que constitueix alhora l’honor del seu sexe, l’orgull del meu cor i el perfum del meu esperit, tant si és de nit com de dia, en plena llum o en l’ombra opaca, al fons dels seus ulls adorables veig sempre clarament l’hora, sempre la mateixa, una hora vasta, solemne, gran com l’espai, sense divisions de segons ni de minuts, una hora immòbil que no marquen mai els rellotges, i tanmateix lleugera com un sospir, ràpida com una llambrejada.

I si cap importú em destorbés mentre el meu esguard reposa en aquell deliciós quadrant, si cap Geni immund i intolerant, cap Dimoni de la deshora em digués: Què hi mires amb tanta atenció? ¿Que hi cerques, en els ulls d’aquest ésser? ¿Hi veus l’hora, mortal pròdig i malfeiner?, jo respondria sense vacil·lar: Sí, hi veig l’hora; és l’Eternitat!

Heus aquí, senyora meva, un madrigal veritablement meritós, i emfàtic com vós mateix, ¿oi? Val a dir que he fruït tant brodant aquesta galanteria pretensiosa que no us demanaré res a canvi.

Biel Barnils Carrera · Charles Baudelaire. Petits Poemes en prose. XVI. L’horloge.

Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Albert Sánchez. Edicions La Campana. 2000.

Una de les moltes nefastes conseqüències de la colonització europea —és a dir, de la postcolonització— del continent africà fou el sorgiment de dictadures. A tall d’exemple aquestes vuit. 

“Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intenta que els seus súbdits i els ciutadans del món sencer comparteixin aquesta visió grandiloqüent d’ell mateix. Organitza grans concentracions d’homenatge, s’envolta d’aduladors, omple les parets d’eslògans auto-glorificadors. L’atmosfera que crea és tan asfixiant que a la població només li queda una arma: la ironia, que fa banals totes les pretensions de grandesa”. 

Aquest volum de dues-centes trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens fan cercar altres llibres, que ens fan cercar altres llibres, que ens fan cercar altres llibres, si no és sempre això el fet de llegir”.

Pere Quart. Bestiari. Il·lustracions de Xavier Nogués.

Zebra

Pel desert corre la brama
que no et saps treure el pijama.

.

Biel Barnils Carrera · Pere Quart. Zebra.

Girafa

Tens el cap petit
perquè la distància

te l'ha empetitit.

 

Biel Barnils Carrera · Pere Quart. Girafa.

 

Pingüí

Amant de la mullena,
amb gregarisme rar,
com nosaltres emplena
les ribes de la mar.

Conserva tanmateix
el decòrum que ens manca
i neda com un peix
amb frac i armilla blanca.

 

Biel Barnils Carrera · Pere Quart. Pingüí.

Joan Brossa.

 

Joan Ponç. Fundació La Caixa. 2001.

Joan Ponç conté en ell mateix tot un univers que ens captiva per la seva imatgeria que sembla que vingui d’un altre món o ens hi porti ensems. 

Si llegir sempre és rellegir mirar un quadre sempre és remirar-lo. I ens llegim un quadre com qui mira un text 

Carrer sense cap mèrit arqueològic, 1951 

Tècnica mixta sobre paper, 32x 45cm. 

Col·lecció MACBA 

Aquest volum de dues-centes cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas fullejar a la flamant nova Biblioteca Pilarin Bayés de Vic i et vas voler endur a casa”.

Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes.

Traducció d’Eloi Creus

22b

... t’incito, Abantis,
a cantar Gòngila, amb l’arpa a les mans,
fins que un cop més el desig, entorn teu,
que ets tan bonica,
bati les ales. Perquè el teu vestit
excita sols de veure’l: jo en gaudeixo,
perquè fa temps la que va néixer a Xipre
us criticava,
i jo així prego...
això...
vull.

Biel Barnils Carrera · Safo de Lesbos. I desitjo i cremo.

0 que prenen la paraula

Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Jordi Coca. Ensiola Editorial. 2019.

Transcripció de les entrevistes Joan Brossa o el pedestal són les sabates (Pòrtic, 1971), Oblidar i caminar (Serra d’Or, 1982) i El cor de la màgia (Serra d’Or, 1992). S’hi mostra un Brossa sense inetermediaris, directe i clar.

“Com que camino molt, i a més m’agrada que les sabates no m’estrenyin, la veritat és que les faig malbé aviat. Les aprofito fins que la sola comença a caure i després vaig a can Segarra i en demano unes d’iguals. Per cert, que la dependenta sempre em clava una bronca: Però no li fa veronya anar així?, em diu. I el mateix passa amb les camises. Això no és cap problema. Reconec que si tothom fes igual seria una catàstrofe per a la societat de consum. Però potser se la mereix. Seria una catàstrofe positiva. Si has trobat una cosa que t’agrada, per què l’has de deixar?”.

Aquest volum de cent vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que els escoltes més que els llegeixes”.

Pilar Cabot. La remor d’un molt antic silenci. Desafecció.

M’has oblidat el cos:
Ni el desitges ni el penses.
Ja no poses les mans
damunt les meves sines
ni m’acarones tendrament el ventre.
Desaprens el meu gust,
la meva olor,
el tacte, tan subtil com les paraules.
M’has oblidat el cos.
Has oblidat que els cossos també estimen.

 

Il·lustració d'en Ramon Sellarès i Enrich

Biel Barnils Carrera · Pilar Cabot. Desafecció.

Anatol Knotek. Ego.

 

El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Haraitz Cano i Adur. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Ferriol Macip. Pol·len edicions. 2020.

Seguiment per la vida, les circumstàncies i l’assassinat del pediatra i polític basc a mans de l’estat espanyol. Un homenatge a la seva persona i un crit a favor dels que ningú reivindica —perquè si la seva vida era incòmode encara ho és més la seva mort. 

Aquest volum de cent trenta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar l’editorial i que vas llegit emocionat”.

Salvatore Quasimodo. Giorno dopo giorno. Neve.

Scende la sera: ancora ci lasciate,
o immagini care della terra, alberi,
animali, povera gente chiusa
dentro i mantelli dei soldati, madri
dal ventre inaridito dalle lacrime.
E la neve ci illumina dai prati
come luna. Oh, questi morti. Battete
sulla fronte, battete fino al cuore.
Che urli almeno qualcuno nel silenzio,
in questo cerchio bianco di sepolti.


Traducció d’en Ponç Pons

Dia rere dia

Neu

La tarda cau: altra vegada ens deixau,
oh imatges estimades de la terra, arbres,
animals, pobre gent tancada
dins els capots dels soldats, mares
de ventre eixorc per les llàgrimes.
I la neu ens il·lumina des dels prats
com lluna. Oh, aquests morts. Colpejau
sobre el front, colpejau fins al cor.
Que cridi almenys qualcú en el silenci,
en aquest cercle blanc de sepultats.

Biel Barnils Carrera · Salvatore Quasimodo. Neve.

Made in China. El despertar social, político y cultural de la China contemporánea. Manel Ollé. Ediciones Destino. 2005.

Panoràmica per la història i les vicissituds d’aquest enorme país que ha passat del comunisme intransigent al capitalisme salvatge en un tancar i obrir ulls. Un tast per seguir estirant el fil d’aquesta cultura tan aliena però potser ja no tant ensems.

“La escritura china no surgió como un medio para comunicar a los humanos entre sí. Surgió en el marco de prácticas adivinatorias, en un contexto ritual, para comunicar a los humanos con los ancestros. Los primeros testimonios de escritura se han encontrado  gravados en escápulas de bueyes y en caparazones de tortuga. La adivinación se efectuava aplicando un metal incandescente al hueso que se agrietaba de formes distintas. La interpretación de estas grietas daba voz al oráculo. A partir de la dinastía Shang empieza a aparecer la insripción sobre el hueso o el caparazón de la pregunta, la respuesta, la fecha ritual o el nombre del adivino”.

Aquest volum de tres-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest homenàs que sap coses i a més a més sap molt bé com dir-les”.

Manuel Forcano. Estàtues sense cap. Llengües.

No parlàvem la mateixa llengua,
qüestió d'accent o dialecte,
però ens dèiem paraules l'un a l'altre
com un pintor pobla d'ocells
el cel d'un quadre.
Mentre a xarrups preníem te
i a la ràdio sonava l'Um Kulzum,
ens explicàvem la canícula del dia,
l'espera impacient de trobar-nos,
les llums de colors i la música
a les barques sobre el Nil,
l'olor al basar de les guaiabes,
dels dàtils rojos, l'infern de la nit
quan cadascú tornés a casa.
Hi havia gent que et saludava
i em presentaves, i jo responia
amb una fórmula educada,
el gest de la mà al pit,
i tornàvem a l'univers tranquil
d'acceptar tot el que no podíem expressar,
de somriure'ns entre els mots
que no enteníem.

Que inútils les llengües:
el desig ho sap dir tot.

Biel Barnils Carrera · Manuel Forcano. Llengües.

Chema Madoz.

 

Quadres de viatges. Heinrich Heine. Traducció de Joan Fontcuberta. Edicions 62. 1983.

L’autor aprofita l’explicació dels seus viatges [aquest volum n’és una petita mostra] per dissertar sobre El Quixot, criticar el romanticisme —per la seva vinculació amb el feudalisme— però també i molt les religions i el despotisme de les monarquies.

“Ignoro quant de temps tolerarà Déu encara que els frarots el facin passar per un espantall enutjós i guanyin diners a costa d’ell. Però, no m’estranyaria llegir un dia a l’escrit d’un corresponsal imparcial d’Hamburg que el vell Jehovà adverteix a tothom que no es creguin a ningú que parli en el seu nom, sigui qui sigui, ni tan sols el seu fill. Estic convençut, però, que amb el temps veurem com els reis no voldran presentar-se ja a fer el titella dels seus nobles menyspreadors, trencaran l’etiqueta, s’evadiran de llurs parades de marbre i es desempallegaran indignats de les andròmines radiants destinades a impressionar el poble: la capa vermella, que intimidava per la seva semblança a la del botxí, la corona de diamants, que li tapava els orelles per barrar-li la veu del poble, el ceptre d’or, que li havien posat a la mà com a símbol aparent de sobirania. I els reis, alliberats, seran tan lliures com els altres homes i caminaran lliurement entre ells i sentiran lliurement, es casaran lliurement, manifestaran lliurement llurs opinions, i aquesta serà l’emancipació dels reis”. 

Aquest volum de dues-centes seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que tenia ben apartats fa temps per llegir i que, finalment, s'ha fet d’una revolada”.

Omar Khayyam. Quartetes. LXIII.

Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés

LXIII

Nosaltres només som titelles, el titellaire és el cel.

Aquesta és l'unica veritat, no és cap faula.

Sobre el tauler de l'existència juguem una estona,

i després, d'un en un, caiem a la capsa del no-res. 

Biel Barnils Carrera · Omar Khayyam. Quartetes. LXIII.

Escrits de combat. Joan Fuster. Edicions 3i4. 2020.

De combat però, sobretot, radicals, en el sentit que van a l’arrel dels dubtes catalanopensants de fons: qui som i on volem anar. Fuster sempre és lúcid, ensenya, fa pensar, diverteix i és una delícia llegir-lo.   

“Als Països Catalans l’idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. No hi ha cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l’unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l’autoconsciència més elemental. I de Salses i Maó, i de Fraga a Elx, i d’on siga on siga, la reclamació del català com a idioma normal ha de ser terminant. Les dissidències localistes, a les Illes i al País Valencià, ¿s’hi apuntaran o preferiran agenollar-se davant del castellà?... Siguen discrepàncies regionals o fonètiques, hem d’afermar-nos, si no com a catalans, almenys com a catalanoparlants. Els qui no entren en aquesta operació clarificadora, ja sabrem qui o què són: castellanistes, espanyolistes o tant se val. I si multitudinàriament no hi ha una resposta catalana o catalàunica, ja podem deixar-ho córrer. Perquè no és des de Madrid i amb la seua Constitució que ens han de salvar la llengua.

Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrats que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrats, ser els qui no podrem ser sinó, tots uns, i a partir d’una definició gramsciana de les classes populars, el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els mass-media i alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l'àrea lingüística... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants, dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en espanyols, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?”.

Aquest volum de dues-centes dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que haurien de ser consigna pels que creiem que valen la pena uns Països Catalans lliures i units”.

Maria-Mercè Marçal. Desglaç. No sé estimar-te sense el feix.

No sé estimar-te sense el feix
d’ombra que em fa gep a l’esquena
—com deixalla més obsena
a contrallum del cant que neix.

No sé estimar-te sense el pes,
pes mort que llasta barca i ombra
—com l’ala estèril del pesombre
a contrallei del somni tes.

No sé estimar-te sense mort:
salpa l’amor, foll com un rei
que, enverinat, cerqués remei
en l’alta nit i fora port.

A contra-llum, a contra-llei
no sé estimar-te sense mort.

Biel Barnils Carrera · Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol (1977-1979). Tombant. XII.

Toni Prat. Pèndol de Newton.

Com vaig buidar la casa dels meus pares. Lydia Flem. Traducció de Josefa Contijoch. Lleonard Muntaner. 2009.

La importància de les coses, lligades sempre a un temps i a unes persones determinades, les quals desperten en nosaltres connexions de nosaltres amb nosaltres mateixos i amb els altres.

“Reconciliar-se amb els morts, esperar la serenitat del record, requereix el lent sediment del temps. S’han de repetir les estacions, una rere l’altra, i la vida, pas a pas, gest rere gest, prevaldrà sobre la mort. Si travessem el temporal dels sentiments sense excloure’n cap, per viu o vil que sembli, si donem el consentiment a allò que ens passa per dintre, pot badar-se una nova lleugeresa, un renéixer després del diluvi, una primavera personal. Encara que aquesta doble pèrdua resti endins, escandalosa i irreparable”.

Aquest volum de cent cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar l’estimada Josefa Contijoch i penses que sempre els que tradueixen són autors també de l’obra traduïda, vulgues no vulgues”.

Óssip Mandelstam. Poemes.

Traducció d’Helena Vidal

4

Llegiré només llibres d’infants,
pensaré pensaments de joguina,
del que és gran, en faré pluja fina,
m’alçaré de les cendres estant.

Mai el viure no ha estat tan rebec,
no n’espero res més, de la vida,
però estimo la terra que em crida
perquè és l’únic país que conec.

Un jardí mig perdut en el temps,
jo m’hi gronxo amb tres fustes senzilles,
i recordo, entre boira i deliri,
els troncs foscos i esvelts dels avets.


1908

Biel Barnils Carrera · Óssip Mandelstam. Poemes. 4.

Donar nous als nens. Antologia. Gabriel Ferrater. Selecció i pròleg de Marina Porras. Editorial Comanegra. 2022.

Recull de textos de diverses procedències i de temàtiques variades (literatura, llenguatge, pintura, cartes, entrevistes i qüestionaris) que mostren un Ferrater interessat, sobretot, pel coneixement. 

“He fet tota classe d’oficis intel·lectuals. L’any 36 vaig descobrir Verlaine. Vaig estar durant set anys llegint molt i escrivint poemes, quasi bé tots en francès. Quan vaig tornar a Espanya em vaig dedicar amb molta atenció a la filosofia, vaig caure fins Ortega. Un bon dia —jo havia estat sempre una desgràcia per els matemàtiques— vaig veure que eren precisament les matemàtiques el que m’interessava i vaig fer uns cursos d’exactes. Després ho vaig deixar. L’estiu del 57, vaig descobrir Shakespeare. Em va caure el món a sobre. Vaig veure que en poesia es podia dir tot”. 

Aquest volum de tres-centes noranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest centenari curull de novetats i reedicions”.

Laia Noguera i Clofent. Inèdit.

No hi ha mal
que per bé no vingui.

En aquesta gran família
que som els estafats
per la hiperresponsabilitat
i les hiperagendes que no tenen final,
no et sembla que ja ens tocaria
començar a ser una mica
més feliços?
No estem tips
de viure encadenats
a fer i a córrer i a fer
i a córrer i a fer i a córrer
amb l'esperança
que els altres ens ho valorin?


Baixar d'aquest tren és gratis.
Baixar d'aquest tren i fer el que ens roti.
Perquè
ballar és gratis.
Prendre el sol és gratis.
Deixar-te sentir una abraçada és gratis.
Adonar-te que respires és gratis.

De debò
que no hi ha mal
que per bé no vingui.

Si fins ara aquest camí
no ens ha servit
per ser feliços,
en provarem un altre
i tal dia farà un any.

Biel Barnils Carrera · Laia Noguera. Inèdit.

Joan Brossa. Paperina.

 

Picasso total. 1881-1973. Brigitte Léal / Christine Piot / Marie-Laure Bernadac. Ediciones Polígrafa. 2003.

Mil cent vuitanta-cinc pintures, dibuixos, esbossos, escultures i ceràmiques d’aquest renovador incansable amb el fil musical de fons de la seva vida i trajectòria artística. Ben bé un resum de l’art del segle XX.

Gran banyista amb llibre 

París, 18 de febrer de 1937 

Oli, pastel i carbonet sobre tela, 130 x 97.5 cm. 

Musée Picasso, París

Aquest volum de cinc-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et vas empassar quan traballaves al Museu Picasso de Barcelona i no t’has cansat mai de remirar una vegada i una altra”.

Flóra Imre. reduccions 115. Pillanatfelvétel.

Barackot szedtünk. Mondanom se kell,
hogy inkább csak te szedted. Én meg álltam
a fa alatt, és bámultam a lábad,
ahogyan ágról ágra léptél, aztán
kitámasztottad olykor magadat;
álmodozva, csaknem fél-öntudatlan
néztem erős, barna lábszáradat,
ahogy mozdult, ahogy feszült-lazult,
mint valami különös és gyönyörű,
érthetetlen természeti jelenség.
– Mit segítsek? – kérdeztem. Mire te:
– Semmit, csak beszélgess velem.
És beszélgettünk. Nem tudom, miről.
Kertészkedésről és irodalomról,
politikáról, a barátainkról,
mindenről és semmiről. Ezt szerettem
mindig is a legjobban benned, ezt a
könnyű és értelmes gondtalanságot,
emberre, állatra világító,
nyugalmas, racionális derűt.
A barack szép érett volt, kicsikét
ananászillatú. Pitét sütöttem.
Miért mesélem el? Nem is tudom.
Igazából szeretnék, mint a macska,
most az öledben összegömbölyödni,
félig se nyitott, zöld szememmel
nézni eres, nyugodt, tiszta kezed.


Instantània.

Traducció de Balázs Déri i Carles Dachs

Collíem albercocs. No cal que digui
que eres més aviat tu qui els collia. Jo m’estava
a sota l’arbre, i m’embadalia amb les teves cames,
com anaves passant de branca en branca, i com després,
de tant en tant, t’apuntalaves;
somiejant, gairebé mig inconscient,
et mirava les cames fortes, brunes,
com es movien, com s’estiraven i relaxaven,
talment un preciós i especial
fenomen incomprensible de la natura.
—En què et puc ajudar?— vaig preguntar. I tu:
—En res, només dona’m conversa.
I conversàvem. No sé pas de què.
D’horticultura i literatura,
de política, dels nostres amics,
de tot, de res. És justament això
el que més m’agradava en tu, aquesta
lleugera i assenyada despreocupació,
aquesta placidesa calma, racional,
que els homes i les bèsties il·lumina.
Eren madurs els albercocs, amb una mica
d’olor de pinya. I en vaig fer un pastís.
Per què ho explico? No ho sé.
De fet, com una gata, ara voldria
cargolar-me a la teva falda,
ni mig oberts els ulls de color verd,
mirant les teves mans venoses, calmes, pures.

Biel Barnils Carrera · Flóra Imre. Pillanatfelvétel.

Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater. Jordi Amat. Edicions 62. 2022.

Retrat d’una època i d’un personatge mitificat fins a extrems indicibles però que el seu biògraf, basant-se sobretot amb la lectura atenta de la seva basta correspondència, el fa humà i concret, accessible. Lluny doncs de pedestals i elucubracions morboses.

“Clotas era perfectament conscient que Ferrater anava a la contra del que estava establert i que no perdonava cap tòpic repetit sense fonament. La poesia social? Una bestiesa. El millor poeta social era Yeats, un burgès que lloava la bona vida i els plaers de la família. La generació de poetes castellans del 27? Sobrevalorats. La brillantor de les imatges ocultava que la majoria de poetes no comunicaven res de veritat. La literatura espanyola està plena de monges, frares i fa pudor de sagristia. Excepcions? Algunes obres de l’edat mitjana, segur Antonio Machado. Es va avançar a Eliot. Era insuperable quan parlava dels clàssics. Dante? Una bestiota terrible. S’ha de ser molt fil de puta per imaginar una obra com l’infern amb aquells turments tan refinats a què sotmetia amics i veïns. Els recitava Catul gairebé amb lascívia, com si repetint les paraules en llatí pogués sentir la passió eròtica tan remota i tan present. No us han explicat qui és March? I la nit següent baixava de casa la mare els seus volums de l’edició de Pere Bohigas, els deixava damunt de la taula, bevia, obria el volum i els ensenyava els problemes de l’edició i la nota filològica esdevenia una reflexió amorosa. En una altra ocasió va aparèixer amb un exemplar de [Solitud]. En llegia un fragment, bevia, el comentava i bevia. Pensem que Víctor Català és una pagesa i la novel·la senzilla. No entenen el seu simbolisme. Quan la protagonista salta per sobre d’una foguera, Salvador, és o no és un símbol d’iniciació sexual? N’estava convençut. Era la millor novel·la catalana”.

Aquest volum de tres-centes vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que volies llegir fins i tot abans que fossin escrits”.

J. V. Foix. On he deixat les claus... El meu país és un roc...

XII

A l'estirp dels Foix, dels Torrents

El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l'home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d'una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Molls del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939

Biel Barnils Carrera • J. V. Foix. El meu país és un roc...

Anatol Knotek. Beautiful.