cada setmana del món una poesia o les impressions d'un llibre
20 de juny de 2018
Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. Continuar vivint. Negar l’oblit per uns moments.
Traducció de Manuel Forcano.
Negar l’oblit per uns moments
no et portarà res de tot allò que fou
sinó el fardell buit del record
com la feixuga bola lligada
a una clau d’hotel.
Però el record no t’obrirà mai més
aquelles cambres.
Recordo que vam seure al costat de la finestra
i de sobte va començar a tronar
i de sobte la pluja
i de sobte vam començar a desestimar-nos.
Los pensadores. Daniel J. Boorstin. Traducció de Santiago Jordán. Editorial Crítica. 1999.
Després dels volums Los descubridores i Los creadores es clou aquesta trilogia sobre la història de la humanitat amb aquest volum sobre el pensament i la seva evolució al llarg dels segles fins avui mateix.
“La cultura occidental ha conocido tres grandes épocas de búsqueda. En primer lugar estuvo la heroica empresa de los profetas y los filósofos, que buscaron la salvación o la verdad en el Dios de los cielos o en la capacidad de raciocinio que nos es innata. Luego vino una época de búsqueda colectiva, de emulación de la civilización en el sentido democrático y, por último, más recientemente, la era de la ciencas sociales, en la cual, orientado hacia el futuro, el hombre parece gobernado por las fuerzas de la historia”.
Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que estimulen la lectura d’altres llibres i que no pararíem mai”.
El mirall dels llibres. Xavier Lloveras. Diputació de Girona. Col·lecció Josep Pla Assaig. 2017.
Aplec de crítiques literàries publicades a diversos diaris i revistes entre els anys 1989 i 2003, tot i que n’hi ha de molt més recents. L’ordre de publicació és l’alfabètic (cognom de l’autor).
Tot i que ens ha agradat molt l’edició i els textos aplegats, hi hem trobat a faltar moltes més traduccions al català.
“Si, com diu el tòpic, l’estudi del passat ens ha de servir per entendre el present i preparar el futur, potser val la pena mirar una mica de prop el cànon d’autors contemporanis que ens proposen la universitat i les institucions o que ens ofereixen, a mitges, històries de la literatura i els crítics especialitzats. Potser trobarem, llavors, que Manuel de Pedrolo és el López-Picó de la prosa contemporània, i que els decasíl·labs blancs i tous de Martí i Pol potser no passaran el mil·leni, i que potser l’avantguardisme de Joan Brossa té més pols que el seu estudi, i que Pere Calders potser sí és humorista, però potser no és genial, i que potser n’hem fet un gra massa, amb els nobelitzables, i que Déu n’hi do dels premis de la crítica discutibles. O potser d’aquí vint anys descobrirem, bocabadats, que Salvador Espriu i Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga i Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli no valien res. I que l’obra catalana de Terenci Moix és comparable a la de Joyce, i que les novel·les ploramiques de Monserrat Roig tenen l’altura de Madame Bovary, i que la generació dels setanta és la nostra generació perduda, i que Amorrada al piló i la dotzena de frares de La profecia —que són quinze— són, com el Parc Güell i Sunset Bulevard, una part inextirpable del patrimoni universal”.
Aquest volum de tres-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres i autors i que ens suggereixen altres lectures que ens suggereixen altres lectures i no acabaríem mai i és que per què hauríem d’acabar”.
Llibres o cigarrets. George Orwell. Traducció de Dolors Udina. Viena Edicions. 2016.
Recull de 8 articles publicats a diverses revistes i diaris dels anys 40 del segle XX que mostren un George Orwell ple de curiositat pel món i ple de ganes d’explicar-lo.
“Ja he dit prou fins ara per demostrar que llegir és una de les activitats d’esbarjo més barates: segurament la més barata després d’escoltar la ràdio. Però, ja que hi som: quina és la quantitat real que gasta en llibres el públic britànic? No he pogut trobar-ne xifres, tot i que segur que existeixen. Però sí que sé que, abans de la guerra, en aquest país es publicaven uns 15.000 llibres l’any, incloent reimpressions i llibres de text. Si es venien 10.000 exemplars de cada llibre —i pensant que per als llibres de text potser és una estimació massa alta—, vol dir que cada persona comprava només, directament o indirectament, uns tres llibres l’any. Aquests tres llibres podries costar 1 lliura, o potser menys”.
Aquest volum de cent quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes de casualitat i te’n fas creus de no haver-los trobats abans”.
Anuari mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2016-2017. Pol·len Edicions / Grup de Periodistes Ramon Barnils. 2017.
Vist que la premsa lliure ja només pot exercir al twitter, perquè els grans grups de comunicació estan lligats a l’intocable poder econòmic, es fa imprescindible de llegir aquest variat recull de tot allò que s’ha dit amb la boca petita o que directament s’ha callat de forma premeditada.
Un oasi de periodisme d’investigació que no ens fa perdre tota esperança.
“Entenguem per intermediació la funció fonamental que dóna sentit al periodisme, la d’observar el fet, interpretar-lo, contrastar-lo i, després, difondre’l. És la manera clàssica, o no tan clàssica, de donar l’oportunitat al lector de disposar d’una informació valorada per professionals, d’evitar que arribi tal com pretén el polític, el partit, la institució. Sense intermediació no hi ha possibilitat de jutjar el fet, sense intermediació es facilita la manipulació, sense intermediació mor el periodisme i guanya la propaganda. Sense intermediació el missatge arriba a l’opinió pública contaminat per la mateixa voluntat de l’emissor, en algunes ocasions perversa i, sens dubte, innocent”.
Aquest volum de cent cinquanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló “llibres de periodistes que fan de periodistes i no de transmissors del poder de torn”.
El món de 1914. Stefan Zweig. Edicions de la Ela Geminada. 2014.
Aquest recull d’articles escrits durant el període de la Guerra Gran posen aigua freda a la calenta a la visió que tenim del Zweig pacifista.
Escrits en calent tornen a mostrar un autor passional i precís, desaforat i convençut d’allò que diu i de com ho diu.
“Ara, una vegada i una altra, els homes i les dones solquen amb neguits i visions la gleva fèrtil de la nit, i, quan per fi cauen en el son, senten els somnis estranys. Perquè la sang els flueix per les venes més calenta , i aquesta escalfor fa florir les plantes tropicals de l’horror i l’angoixa, somnis dels quals ens despertem amb alleujament, en adonar-nos que eren un malson inútil i res més que el somni paorós de la veritat terrible de la humanitat: la guerra de tots contra tots”.
Aquest volum de cent tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta exquisita editorial que apuja el nivell cultural del país prou tros ben amunt i que per molts anys”.
Joan Maragall. Avui el mar... Poesies no recollides en volum.
Avui el mar té vint-i-vuit colors,
i tot està revolt, el cel i l'aigua:
el cel brillant i blau; el vent, furiós.
Hi escotona els núvols i els empaita.
Fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya:
tot són crits i sorolls i lluentors,
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.
Què! Estampes d’un dependent filòsof. Miquel de Palol. Angle Editorial. 2017.
Història extremadament extremada amb un extremat personatge que es planteja l'extremada possibilitat de matar el seu veí.
Estil al servei d’un argument que no s’està per brocs, ni en el fons ni en la forma, i és d’agraïr. Molt. Acostumats com estem als arguments i als estils tous. Massa.
“A cas, durant els preliminars se m’ha acudit fins i tot estrangular-la (això sí que hauria estat un entrenament a fons), però ho he descartat quan l’he vist sense roba de cintura en amunt. És molt més forta que en Pelegós, i un cop posats m’ha fet una mandra monstruosa anar a la cuina a buscar el ganivet, o a l’armari a treure el bat de beisbol, segurament l’única manera segura d’abordar-la amb èxit, perquè a mà no hi tinc res a fer: també és més forta que jo”.
Aquest llibre de dues-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no et semblen bèsties perquè prou bèstia és la vida”.
Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Lluny.
Traducció d'en Joan Ferraté
Voldria dir-lo, aquest record...
Però ja està tan apagat... gairebé res no en queda—
de tan lluny com roman, en els primer anys juvenils.
Una pell com si fos de llessamí...
Aquella tarda d'agost —¿era l'agost?— ...
A penes sí recordo els ulls; eren, em penso, blaus...
Ah, sí, ben blaus; un blau com de safir.
Los creadores. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1994.
Si el primer volum l’autor parlava de l’home com a descobridor en aquest en parla com a creador. Un recorregut des del més enllà fins al més ençà, doncs l’ànima humana és creadora per naturalesa i aquest llibre mostra alguns dels grans creadors i creacions de cada època. I ho fa amb totes les contextualitzacions possibles.
“Finalmente, el hombre llega hasta sí mismo como una rica materia prima de creación. No como los notables famosos a los que Plutarco alababa entre los griegos y los romanos, sino las idiosincrásicas personas de cada día. Cada persona es un sujeto, no una acción o un sentimiento demasiado íntimo, demasiado banal, para ser moldeado en forma de biografía, o autobiografía. No sólo el alma, a la que se han dedicado santos, sacerdotes y profetas, sino también al yo con toda su ensoñación. La selva interior no es sólo una jungla de esperanzas y frustraciones, sino también un lugar lleno de misterio y de belleza, de memorias épicas, amargas luchas y euforias, donde toda la historia de la raza humana vuelve a representarse. Desde este paraje aventajado, se contemplan vistas nunca divisadas o reveladas con anterioridad”.
Aquest volum de set-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir a Figuerola del Camp i ara has rellegit a Vic”.
Un actor està punt de sortir a escena per representar el rei Duncan de Macbeth de William Shakespeare quan comença a qüestionar-s’ho tot, és a dir, el món, és a dir, el llenguatge. I és a partir d’aquest soliloqui que va desgranant i cosint un enfilall de referents culturals i cites que l’empenyen a seguir dubtant, és a dir, a seguir pensant. Perquè pensar és dubtar. O no.
“Ell. Segurament, un actor. Segurament encara. Segurament encara un actor. Potser encara no sap que segurament encara. Ara ell -potser encara actor-, ara ell -l´actor- es mira al mirall del camerino per començar a veure-hi Duncan. Sempre ho ha fet de la mateixa manera, cercar aquell dins el mirall i trobar-l´hi. Duncan: «Qui és aquest que sagna?»: el rei que vol saber. Duncan: “no hi ha cap art que ens permeti de veure, en el rostre d´un home, com és la seva ment: el qui mira, i fa, i creu; i per això dubta. Duncan: «Amb el vostre permís, senyora»: l’hoste de la vida i de la tragèdia. Duncan: Ara el noble Macbeth serà el baró de Cawdor: mà i mirall, vent i aturador, origen i no-res. Duncan: el guia en la travessa immòbil”.
Aquest volum de cent vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que deixes ple de marques de llapis de la lectura que n’has fet, talment un mapa mental”.
En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie. Carlos Taibo. Editorial Catarata. 2017.
Per fer front a la globalització capitalista, el canvi climàtic, l’esgotament de les matèries primeres i la sobrepoblació hi ha l’opció radical de decréixer, decréixer i decréixer, sobretot sabent tot allò que comporta l’anomenat creixement econòmic.
“La expresión simplicidad voluntaria fue ideada en 1981 por Duane Elgin para definir la actitud de las personas que desean vivir con menos, consumir de forma responsable y examinar sus vidas para así determinar lo que es importante y lo que no lo es. En este terreno cabe afirmar, con Henry David Thoreau, que un hombre es tanto más rico cuanto mayor es el número de cosas de las cuales puede prescindir, como cabe recordar que Sócrates acudía al mercado para cerciorarse del sinfín de bienes de los que no tenía necesidad”.
Aquest volum de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que és com si ja els haguéssim llegit perquè diuen allò que pensem”.
Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. Marina Garcés. Arcàdia. 2016.
Recull dels articles que la seva autora publicà al diari Ara durant dos anys, aposant per la filosofia que desencaixa, que amplia els marges, que hi creix, sense territori propi, desestabilitzant i incomodant. La proposta és clara: cooperar entre nosaltres i entendre la filosofia com una eina de transformació.
“La vertadera qüestió de l’emancipació és si hi ha alguna manera de viure junts que no depengui de l’obediència. La Boéite la veia clara i potser avui l’estem redescobrint: la cooperació. Obeir-nos a nosaltres mateixos és impossible o inabastable. Però cooperar entre nosaltres no només és possible, sinó que és el que sempre és necessari. L’única expressió de la llibretat en què podem confiar. La base de la societat sense amos que estem tornant a imaginar”.
Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que porten a altres llibres, autors que porten a altres autors”.
Moo Pak. Gabriel Josipovici. Traducció de Ferran Ràfols. Raig Verd Editorial. 2012.
En Jack Toledano i en Damien Andreson passegen llargament pels parcs de Londres i els seus amples prats. No només hi passegen sinó que sobretot hi garlen: de filosofia, de literatura, d’escriptura, és a dir, de vida i de mort i de tot l’etcètera que ho matisa i ho eixampla.
Sense cap punt i a part es podria llegir com un assaig que va enllaçant idees com passos, parcs com ciutats i pensaments com silencis.
“Els valors antics són objecte de burla i al seu lloc hi ha aparegut una cobdícia, una amargor i una sentimentalitat horribles de classe mitjana i de cultura mitjana i també la incapacitat per distingir el que és autèntic del que és fals que ara mateix és la base de la vida intel·lectual del país”.
Aquest volum premi Núvol de traducció de cent setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va recomanar la bibliotecària més divertida i rellegida de Vic quan li parlaves d’un altre llibre sense punts i a part”.
Joan Brossa. Poemes civils. Escamoteig franquista de cinc poemes.
L'OFICI
... Esta Dirección General de Información, a propuesta del Servicio correspondiente, ha decidido: Resolver dicha solicitud, en las condiciones indicadas en la hoja adjunta.
Dios guarde a Vd. muchos años.
Madrid, 24 de febrero de 1960.
EL PAPER ADJUNT
Suprímase los poemas en páginas 33, 45, 60, 64, 70 (los sonetos suprimidos en rojo), y preséntese galerada impresa.
Recull dels articles que sobre la nit barcelonina va escriure aquest periodista d’investigació acompanyat d'un pròleg d’en Josep Mª de Sagarra i de les il·lustracions d'Olaguer Junyent.
Una delícia que ens mostra el català que es parlava i s'escrivia abans de la guerra.
“La Rambla és el final obligat de les nits de Barcelona, tant en literatura com en la realitat. Però mentre ens trobem que un cabaret, un dancing, un music-hall són temes periodístics que en certa manera caben dintre les possibilitats de la nostra prosa, la Rambla ens fuig de les mans, se’ns escapa, com un ocell meravellós que es riu del poder caçador de la nostra ploma”.
Aquest volum de cent vuitanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d'aquest periodista que t'és tan plaent de llegir i al qual sempre tornes”.
Pregunta-ho a la pols. John Fante. Traducció de Martí Sales. Edicions de 1984. 2016.
L’Arturo Bandini és un jove aspirant a escriptor que espera amb delit que el seu editor Hackmuth li publiqui algun dels seus contes. Ho espera per una qüestió d’amor propi però també per sortir de la seva misèria econòmica. Però com un huracà apareix la Camilla, una mexicana que ho revoltarà tot.
“Els bons dies, els dies fructífers, els dies d’anar amuntegant pàgina damunt de pàgina; dies pròspers, amb coses a dir, la història de la Vera Rivken, les pàgines s’amuntegaven i jo era feliç. Dies fabulosos, el lloguer pagat i encara em quedaven cinquanta dòlars a la butxaca, res a fer en tot el dia i tota la nit tret d’escriure i pensar en l’escriptura: ah, quins dies més dolços, veure com creix, preocupar-se’n, de mi, del llibre, de les meves paraules, potser importants, potser eternes, però sobretot meves, de l’indòmit Arturo Bandini, que ja estava ficat fins al coll en la seva primera novel·la”.
Aquest volum de dues-centes vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va deixar en Salvador Giralt”.
La meravella rau en aquests punts: I: no haver de mullar la ploma a cada moment amb la tensió que implicava no trabucar el tinter. Ni cal eixugar la tinta amb un secant; 2: L'escriptor gaudeix dels mateixos avantatges que el pintor. Era injust.
Ara només cal no haver d'utilitzar les mans: que el cervell escrigui directament a la pantalla, amb el sistema de la ràdio.
Tot és amagat en alguna banda: les primeres paraules no són vassalles del cap. És després que es fan amigues amb la resta, si convé, si els hi abelleix. I hom pot gaudir amb elles de llur llibertat magnífica.
És com construir una catedral i no haver de patir al moment de fer una volta: les pedres s'aguanten soles. Hom pot afegir-n'hi una i tornar a retocar algun punt dels fonaments.
Un altre avantatge és no haver d'escriure una novel·la. Abans, aquell que escrivia una novel·la era perquè no tenia ordinador, era per tenir un dispositiu que l'agafés, que no li consentís de perdre's. Avui no cal. Em costa molt d'entendre els novel·listes d'avui.
De fora vingueren. Matthew Tree. Traducció de Jordi Cussà. Columna Edicions.
Primera novel·la que escriu en llengua anglesa el seu autor després de treure’s de sobre l’encorsetament que l’hi impedia. Explica el racisme —després d’haver-ho fet ja a l’assaig Negre de merda— i la sensació d’ocupació que senten els habitants d’un petit poble de la costa meridional de l’illa de Wight a Anglaterra a on hi comencen a arribar africans.
“Potser algú es pensarà que aquest assumpte m’obsessiona. Però quan has descobert una veritat, i et consta que és tota la veriat i res més que la veritat, i t’adones que aparentment a gairebé ningú li importa un rave, és del tot normal que et pugi la mosca al nas.
El problema és que la gent d’esquerres, que sempre es creu en possessió de la raó, no permet que s’obri un debat saludable sobre la qüestió. Tan bon punt detecten una engruna d’alguna cosa que vagi en contra dels seus dogmes dels collons, comencen a burlar-se’n. Aquesta mena d’ostracisme resulta francament intolerable, provinent com prové de la pleballa més aviat inculta”.
Aquest volum de quatre-centes quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que vam comentar amb el seu autor al Club de Lectura de la UVic".
Ci teniamo vicini
all’urlo, mentre passa il dodici
e l’attimo separato
dal suo vortice resta qui, nel cuore
buio dell’estate, nell’annuncio
di una volta sola. Tu
non ci sei. Resta la tua assoluta
voce nella segreteria, questa
morte che non ha luogo.
Traducció d'en Joan-Elies Adell
Ens mantenim a prop
del crit, mentre passa el dotze
i l'instant separat
del seu vòrtex queda aquí, en el cor
fosc de l'estiu, en l'anunci
d'una única vegada. Tu
no hi ets. Queda la teva absoluta
veu en el contestador, aquesta
mort que no té lloc.
Encuentros y extravíos. Josep Roca - Albert Cano. Adicciones porquesí. 2015.
Plaquette que recull 7 narracions eròtiques d’aproximadament mitja pàgina de llargada del Josep Roca acompanyades de collages fotogràfics de l’Albert Cano.
Es va fer un tiratge de 150 exemplars i és un bellíssim retorn a les bellíssimes edicions.
“Ahora te digo con labios muertos que en aquella cama con dosel, o en cualquier otra que se mezcla en el vacío, hubiéramos ascendido a los cielos de Giotto en un orgasmo de oro”.
Aquest volum de setze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens agrada de llegir, mirar i tocar”.
Rafael Subirachs. Bac de Roda. Catalunya, comtat gran.
Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxà l'orella:
-Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;
n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.
A presència dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-
Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.
A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.
Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità,
aquesta és nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!
Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica per a professionals. Mariona Casas. Josep M. Castellà. Montserrat Vilà Santasusana. Eumo Editorial. 2016.
Útil manual per preparar-se diferents situacions comunicatives, pensar-les i posar-les en pràctica. Des de fer exposicions i presentar informes, passant per participar en debats, negociacions, i reunions fins a fer entrevistes professionals, parlar als mitjans de comunicació i pronunciar discursos protocol·laris.
“L'oralitat és viva, artesanal, contextual i el risc sempre acompanya tot allò que és viu, artesanal, contextual. El que sí que t'oferim són una varietat d'eines retòriques i suggeriments perquè tinguis la certesa que el teu discurs oral està ben preparat, la tranquil·litat d’una feina ben feta i l’expectativa de pensar que la teva intervenció oral pot ser un èxit.
I tot això amb dues constants: que siguis tu mateix o tu mateixa en qualsevol situació comunicativa oral a la qual t’hagis d’enfrontar al llarg de la teva vida, i que pensis que el més important és tenir presents els qui t’escolten”.
Aquest volum de dues-centes divuit quedarà amorrat al piló de “llibres per posar en pràctica”.
Petti, nihil me sicut antea iuvat
scribere versiculos
amore percussum gravi,
amore, qui me praeter omnis expetit
mollibus in pueris aut in puellis urere.
hic tertius December, ex quo destiti
Inachia furere, silvis honorem decutit.
heu me, per Vrbem (nam pudet tanti mali)
fabula quanta fui, conviviorum et paenitet,
in quis amantem languor et silentium
arguit et latere petitus imo spiritus.
'contrane lucrum nil valere candidum
pauperis ingenium' querebar adplorans tibi,
simul calentis inverecundus deus
fervidiore mero arcana promorat loco.
'quodsi meis inaestuet praecordiis
libera bilis, ut haec ingrata ventis dividat
fomenta volnus nil malum levantia,
desinet inparibus certare submotus pudor.'
ubi haec severus te palam laudaveram,
iussus abire domum ferebar incerto pede
ad non amicos heu mihi postis et heu
limina dura, quibus lumbos et infregi latus.
nunc gloriantis quamlibet mulierculam
vincere mollitia amor Lycisci me tenet;
unde expedire non amicorum queant
libera consilia nec contumeliae graves,
sed alius ardor aut puellae candidae
aut teretis pueri longam renodantis comam.
Traducció d’en Josep Vergés
Peti, ja no m’agrada, com abans, d’escriure versos, perquè m’ha atuït un feixuc cop de l’Amor; l’Amor vol que jo, més que cap altre, m’abrandi pels minyons gerds o per les noies. Aquest desembre, que ara despulla els boscs de llur agençament, és el tercer d’ençà que vaig deixar d’estar boig per Inàquia. Ai, pobre de mi! Per tota la ciutat -ara n’estic ben avergonyit- de quines enraonies no vaig ésser objecte! I em dolc d’aquells convits en els quals el meu amor es feia palès en la meva llangor, el meu silenci i els sospirs que em sortien del fons del pit. “¿És que davant dels diners no té cap força el cor sincer d’un pobre?” em planyia, desfogant-me amb tu, bon punt el déu insolent havia fet que jo, escalfat per un vi massa fort, fes sortir de llur amagatall els meus secrets. “Però, si el fel em bull desfermat dins el pit, fins al punt d’escampar als vents aquests remeis ingrats que no alleugen gens la meva greu ferida, el meu amor propi, del qual ja m’he desprès, deixarà de lluitar amb uns rivals que no es poden comparar amb mi”. I després d’haver proclamat davant teu amb gran fermesa aquest propòsit, tot i que tu m’aconsellaves que me n’anés a casa, jo m’adreçava amb passa vacil·lant a una porta, ai! no pas amiga i, ai! a un dur llindar on em vaig rompre els lloms i les costelles.
Ara em té pres l’amor de Licisc, que es gloria de vèncer en gerdor qualsevol noia, i res no me’n podria separar, ni els francs consells ni els blasmes severs dels amics, res, si no és un nou abrandament per una noia radiant o per un minyó de os tornejat, que es recull en un nus la llarga cabellera.
Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea. Philipp Blom. Editorial Anagrama. 2012.
Es reunien els dijous i diumenges al saló d’Hobach i Diderot de la rue Royale Saint-Roch de París per posar en dubte l’existència de déu, parlar sobre la igualtat de tots els homes i apostar per una vida en harmonia amb la naturalesa.
Foren autors dels 17 volums de l’Encyclopédie i van ser més revolucionaris que els propis revolucionaris. De tot cor, gràcies per tot.
“Los amigos que se reunían alrededor de la mesa del barón no habían inventado esas ideas. Se habían inspirado en la escueta tradición del librepensamiento occidental, desde Epicuro y Lucrecio hasta Spinoza y Bayle, y la habían desarrollado. Los razonamientos fueron desarrollándose e intensificándose durante sus debates, y encontraron nueva munición en los descubrimientos científicos, un apoyo empírico con el que hasta entonces no habían contado. El humanismo radical que impregna sus obras lo leyó y comprendió un reducido grupo de mentes excepcionales, entre las que figuraron no sólo los poetas Johann Wolfgang Goethe (al que le encantaba Diderot, pero detestaba a D’Holbach), Heinrich Heine y Percy Bysshe Shelley, sinó también Karl Marx, Friederich Nietzsche y Sigmund Freud”.
Aquest volum de quatre-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que et va deixar fervorosament l’Andreu Roca.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Josep Carner.
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Articles i assaigs polítics. J. V. Foix. O.C. Volum 3. Edició a cura de Manel Carbonell. Edicions 62. 1985.
Publicats entre el anys 1921 i 1936, van sortir a “Monitor”, “La Publicitat” i “L’Amic de les Arts”, mostren un articulista d’una basta, important i deliciosa obra, tan deliciosa que se’ns desfà a la boca, a la boca com molts dels seus pomes.
El volum inclou els Punts de meditació catalanista, Els lloms transparents, Altres articles de La Publicitat i Articles dispersos.
“Us irrita topar amb un col·lega il·lustre que per no passar per bufat us etziva a vós, exactament a vós, un doll de castellanades sintàctiques, prosòdiques i gosaria dir ortogràfiques que a hores d’ara hi ha molts de xofers, molts d’adroguers i molts de sastres, tots ells conseqüents, que s’avergonyirien de mantenir en llur lèxic.
No es tracta pas que diguin, exagerats!, mercès, historiare, quelcom, ni, a tot drap, tanmateix. Ni que ornin llurs paraules amb homs, ços i llurs indiscrets. Però que, com un anglès mitjà, un francès mitjà i fins i tot un català mitjà d’avui, bandegin de la conversa les impureses que han eliminat ja dels texts. Sense avergonyir-se’n! Puix que si la catalanització per mitjà de l’escola és tan progressiva com tots voldríem, es trobaran a no tardar pràcticament corregits per l’ataconador o l’esbotzacarrers, i considerats, de Terrassa a la Torrassa, com a ciutadans anacrònics.
Els assenyalaran amb el dit i diran: —Són uns senyors d’aquell temps... “.
Aquest volum de tres-centes vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que sempre havia consultat i fullejat i que ara he llegit d’una tirada”.
Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;
Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,
And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.
I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I--
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.
Traducció d’en Josep Maria Jaumà
El camí no escollit
Dos camins divergien al bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.
Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.
Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.
D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
i això ha fet que tot fos diferent.
Levon y sus instantes. Josep Roca. Adicciones porquesí. 2013.
Un mariner viu en un vaixell mercant abandonat en un port d’un país en guerra. No en surt per por. Allà, però, hi viu tancat i les menges escassegen. Sort en té de la seva imaginació i del seu passat, l’únic món que li queda. Monòlegs interiors salvadors.
“Kilo. Whisky. Víctor.
Necesito comunicarme. Necesito un médico. Necesito auxilio.
Levon piensa en las banderas del Código Internacional de Señales que querría izar en el mástil de proa”.
Aquest volum de setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres il·lustrats per en Fernando Molero que hem assaborit en una tarda de dimecres d'una editorial que se'n mereixeria moltes de tardes de dimecres”.
Tot fent drecera
just al migdia arribava la mort.
Entre el desig i la impotència
jo esperava que es perdés pel camí
però tu i ella ja estàveu conxorxats.
Ella et va prendre. Dolça i exquisida
et va prendre en el son, potser en el somni.
No hi vaig poder fer res, només mirar-vos
i admirar-me de tanta placidesa.
No sé (qui ho sap?), no sé si vas notar
que jo et besava els peus... Ah, vaig trobar-los
càlids com dos ocells, tu els tenies
sempre tan freds i et posaves peücs —com un infant— a l'hora de dormir...
Ens vam acompanyar una bona estona
abans que entrés el personal de torn
"a treure el mort i netejar la cambra".
Fora, al carrer, algú em va agafar el braç
i va dir no sé què del sol que feia.
El Nord. M. À. Bergés - Cazares. Pagès editors. 2009.
Novel·la gràfica que explica les vides del Ludovic i la Nawal al carrer del Nord de la ciutat de Lleida. Venen de lluny i estan carregats i carregats de vivències i esperances.
També és un compendi d’història i una deliciosa narració que ens fa una dolça companyia.
Aquest volum de cent vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes a la biblioteca quan en buscaves d'altres”.
No passaran! Les aventures de Max Fridman. Vittorio Giardino. Norma Editorial. 2011.
Allò de la memòria històrica també passa per aquí: novel·les gràfiques que expliquin una part de tot allò que va passar del 36 al 39 del segle XX i que no ha de passar mai més i que qui menys vol saber que s’expliqui és que deu estar arrepentit del que va fer o confon reconciliació amb oblit.
Aquest volum de cent vuitanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que llegir lletres, dibuixos, colors i formes”.
Miro l'arbre si sap què és el fer,
però els arbres no s'ho demanen.
Qui sabés fer una obra
com fer una vida!
L'arbre, en això, és exemplar,
del tot indestriable l'obra que fa
d'allò que és.
Com el dia que, en signar,
s'enrojola
i s'aponenta.
Cartes a l’Anna Murià 1939-1956. Mercè Rodoreda. laSal edicions de les dones. 1985.
Dinou cartes que expliquen la relació entre aquestes dues donasses que van establir amistat durant l’exili a França i que van mantenir per correspondència.
El volum s’acompanya d’una interessant conversa amb l’Anna Murià, l’única carta que es conserva de les que envià a la Mercè Rodoreda i una altra d’aquesta a l’Agustí Bartra.
“París
8-II-47
Estimada Anna:
No et creguis que no em recordi de vosaltres; és que em falta esma, ni escric. Fins fa poc no he començat un conte i és un martiri perquè no el puc acabar. És curiós, he fet uns quants sonets. Ha estat com si vomités. I és que, encara estic malalta, Anna. Jo que fins i tot en moments difícils —Déu sap si n’he tinguts!— he sabut trobar una mica d’alegria, ara no puc. Ha estat una pallissa tan forta que no trobo manera de poder reaccionar. El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida, en fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot. Ni ell no podrà comprendre mai tot el que ha representat per a mi. El meu amor ha estat jove, fresc, pur. Dius que tu potser no te n’hauries anat en venir ella. Què volies que fes? Que els anés a sorprendre a l’hotel? Si haguessis vist l’Obiols aquella matinada, quan em va deixar per anar-la a rebre, després d’una nit terrible. Més que ganes d’anar-me’n vaig tenir ganes de morir-me. L’amor no és un mercadeig, Anna. L’amor de l’Obiols ha estat un amor de misèria. M’ha estimat, oh, sí! I m’estimarà quan serà vell. Quan farà deu anys que viurà amb ella, quan la seva filla potser s’haurà casat, l’Obiols plorarà per mi. Llavors veurà clar que érem un per l’altre. Ara no em veu a mi. M’estima massa. Però no em veu. Aquests anys que hem passat plens de sofriment en què he viscut d‘ell i per ell, en què no he tingut cap goig, només amargueses, no se’ls podrà treure de sobre. Però això no em resol res, és clar”.
Aquest volum de cent una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres menuts però plens de força, sentiment, passió, literatura pels quatre cantons i un munt de coses més”.
dans la tension — il se retire — se replie — durcit sa peau — rythme au cæur incontrôlé — retient le souffle — haleine intérieure — aux yeux la perte — déjà l'inscription si dans le silence se courbe — se dénude — s'approche — s'il serre contre lui — un corps — comme parfois sûrement de l'envie de dire — du flot des mots — débordant — cherchant l'issue au corps — invente — immatériel discours
Traducció d'en Toni Clapés i en Víctor Sunyol Allò doncs. en la tensió — s'enretira — es replega — endureix la pell — ritme al cor incontrolat — reté l'alè — hàlit interior — als ulls la pèrdua — ja la inscripció si en el silenci es corba — es despulla — s'atansa — si prem contra seu — un cos — com de vegades segurament de les ganes de dir — de l'ona dels mots — que desborda — que cerca la sortida pel cos — inventa — immaterial discurs
Modos de ver. John Berger. Editorial Gustavo Gili. 2007.
Adaptació en forma de 7 assaigs del programa de televisió Ways of seeing.
Clàssic de la teoria de l’art i la comunicació visual que, a partir de la pintura a l’oli, el sentit de la propietat, l’ús de la dona com a objecte pictòric, l’herència visual de la pintura i la publicitat i el significat de l’obra original i les seves múltiples reproduccions, explica com la nostra manera de veure afecta la nostra manera d’interpretar.
“Los cuadros originales son silenciosos e inmóviles en un sentido en el que la información nunca lo és. Ni siquiera una reproducción colgada de una pared es comparable en este aspecto, pues en el original, el silencio y la quietud impregnan el material real, la pintura, en el que es posible seguir el rastro de los gestos inmediatos del pintor. Esto tiene el efecto de acercar en el tiempo el acto de pintar el cuadro y nuestro acto de mirarlo. En este sentido concreto, todos los cuadros son contemporáneos. De ahí la inmediatez de su testimonio. Su momento histórico está literalmente ante nuestros ojos”.
Aquest volum de cent setanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per remirar”.
Ningú no representa els orfes d'occident.
Ningú no representa els orfes d'occident.
Es representen a si mateixes.
Agitació, acció i propaganda a cada banda de les reixes.
No estan en venda, marquen l'agenda
Si no practiques el què penses, de què et queixes?
Són valors a l'alça i tot cau com el Nikkei
La massa s'amansa i conjuren l'aliança.
Saltant-se l'ordenança, la justícia i la llei,
no fan servei si no estan en concordança.
Col·leccionen petites victòries, moments d'eufòria,
es queden amb les mitges derrotes.
Trepitgen els patriotes que només són "patrioteros".
Desquicien els idiotes que volen dones "florero".
Q21 als prestatges de l'"habita"
Admiren els personatges i desterren el mite.
Compren a la ciutat.
Si passen per l'FNAC treuen el "pita" i que pagui santa Rita.
Amb germanets petits que s'il·luminen quan els miren,
enyoren cada pedra quan la tiren.
Mai "nari nant", millor seriosos caminen, meditant,
saben qui són els que deliren:
Els que van pactar el 77,
els mateixos que ara tenen fent en l'Obama
(un blanc que no juga net),
però la paret de l'orfe d'occident és
plena de cuir i metall i tu tastaràs el seu fuet.
Amb bolis, "llàpissos", tapissos en blocs de pisos,
pors que escapen quan pots escupen colors en grisos murs
que pertanyen a poders obscurs
quan caputxes aixequen i les seves mans s'estrenyen
Què fer? ho saben
Ilitx Uliànov ho va pintar en oli el 1917
I, com vestir?
Ho improvisen, per mimetitzar-se a la ciutat
quan el patró passa el rasclet.
On començar?
A casa, al llit, a classe, al sindicat, a la cadena de muntatge i al bar.
I què he dit?
Està clar:
L'herència de tant màrtir ara no es pot tirar al mar.
Ningú no representa els orfes d'occident.
Saben qui els explota i qui és el delinqüent.
Ningú compra la ment d'un orfe d'occident
Atent, perquè el podrit present no viurà eternament (2)
Germans petits que s'il·luminen amb la claror del 36
partint el bloc massís del desencís i la foscor.
Al barri tots saben que el negre és color
i s'aixequen vencedors a cada cop
amb l'honor de l'insubmís.
Compromís; paraules que no estan de moda.
In extremis, posant pals a les rodes.
La solidaritat: la tendresa dels barris.
La ingenuïtat és la disfressa dels pèrfids.
Cascos, escuts... vol dir solitud Do it yourself significa plenitud
Milers de cervells que es qüestionen magnitud
I si agafen les regnes trenquen l'esclavitud.
Porten la societat a un coma induït.
Ho diu la tele, just do it,
som el curtcircuit del genoma
La metàstasi d'un càncer benigne
som el signe que es propaga per una vida digna.
Malviuen sense representació formal
rebel·lant-se contra el mal de la ignomínia cultural i absurda
que els hauria glorificat per resultats d'uns testos Mensa:
És la dansa dels orfes d'occident saltant la línia.
Amaguen piles d'ampolles buides i gasolina
en pisos on no trobaràs paroxetina ni prozac.
Alguns són hackers que llegeixen fins les tantes
s'amaguen com Houdini el mag entre el fum del tabac.
Van de negre perquè tenen dol perpetu
t'odien, es clar, "butru" superflu adicte al "fatu".
Els sobre ímpetu i mala bava, descuida,
grava a la puta retina que viuen per donar pel sac.
En manis per Palestina o tancats en facultats,
segellant caixers, pintant carrers, teixint afinitats,
Editen diaris, revistes i poesia insurrecta
tenen tacte i olfacte
diuen que són una secta, però...
Ningú no representa els orfes d'occident.
Saben qui els explota i qui és el delinqüent.
Ningú compra la ment d'un orfe d'occident
Atent perquè el podrit present no viurà eternament.
Tinta xinesa
