cada setmana del món una poesia o les impressions d'un llibre
20 de setembre de 2017
Els secrets de parlar en públic. Guia pràctica per a professionals. Mariona Casas. Josep M. Castellà. Montserrat Vilà Santasusana. Eumo Editorial. 2016.
Útil manual per preparar-se diferents situacions comunicatives, pensar-les i posar-les en pràctica. Des de fer exposicions i presentar informes, passant per participar en debats, negociacions, i reunions fins a fer entrevistes professionals, parlar als mitjans de comunicació i pronunciar discursos protocol·laris.
“L'oralitat és viva, artesanal, contextual i el risc sempre acompanya tot allò que és viu, artesanal, contextual. El que sí que t'oferim són una varietat d'eines retòriques i suggeriments perquè tinguis la certesa que el teu discurs oral està ben preparat, la tranquil·litat d’una feina ben feta i l’expectativa de pensar que la teva intervenció oral pot ser un èxit.
I tot això amb dues constants: que siguis tu mateix o tu mateixa en qualsevol situació comunicativa oral a la qual t’hagis d’enfrontar al llarg de la teva vida, i que pensis que el més important és tenir presents els qui t’escolten”.
Aquest volum de dues-centes divuit quedarà amorrat al piló de “llibres per posar en pràctica”.
Petti, nihil me sicut antea iuvat
scribere versiculos
amore percussum gravi,
amore, qui me praeter omnis expetit
mollibus in pueris aut in puellis urere.
hic tertius December, ex quo destiti
Inachia furere, silvis honorem decutit.
heu me, per Vrbem (nam pudet tanti mali)
fabula quanta fui, conviviorum et paenitet,
in quis amantem languor et silentium
arguit et latere petitus imo spiritus.
'contrane lucrum nil valere candidum
pauperis ingenium' querebar adplorans tibi,
simul calentis inverecundus deus
fervidiore mero arcana promorat loco.
'quodsi meis inaestuet praecordiis
libera bilis, ut haec ingrata ventis dividat
fomenta volnus nil malum levantia,
desinet inparibus certare submotus pudor.'
ubi haec severus te palam laudaveram,
iussus abire domum ferebar incerto pede
ad non amicos heu mihi postis et heu
limina dura, quibus lumbos et infregi latus.
nunc gloriantis quamlibet mulierculam
vincere mollitia amor Lycisci me tenet;
unde expedire non amicorum queant
libera consilia nec contumeliae graves,
sed alius ardor aut puellae candidae
aut teretis pueri longam renodantis comam.
Traducció d’en Josep Vergés
Peti, ja no m’agrada, com abans, d’escriure versos, perquè m’ha atuït un feixuc cop de l’Amor; l’Amor vol que jo, més que cap altre, m’abrandi pels minyons gerds o per les noies. Aquest desembre, que ara despulla els boscs de llur agençament, és el tercer d’ençà que vaig deixar d’estar boig per Inàquia. Ai, pobre de mi! Per tota la ciutat -ara n’estic ben avergonyit- de quines enraonies no vaig ésser objecte! I em dolc d’aquells convits en els quals el meu amor es feia palès en la meva llangor, el meu silenci i els sospirs que em sortien del fons del pit. “¿És que davant dels diners no té cap força el cor sincer d’un pobre?” em planyia, desfogant-me amb tu, bon punt el déu insolent havia fet que jo, escalfat per un vi massa fort, fes sortir de llur amagatall els meus secrets. “Però, si el fel em bull desfermat dins el pit, fins al punt d’escampar als vents aquests remeis ingrats que no alleugen gens la meva greu ferida, el meu amor propi, del qual ja m’he desprès, deixarà de lluitar amb uns rivals que no es poden comparar amb mi”. I després d’haver proclamat davant teu amb gran fermesa aquest propòsit, tot i que tu m’aconsellaves que me n’anés a casa, jo m’adreçava amb passa vacil·lant a una porta, ai! no pas amiga i, ai! a un dur llindar on em vaig rompre els lloms i les costelles.
Ara em té pres l’amor de Licisc, que es gloria de vèncer en gerdor qualsevol noia, i res no me’n podria separar, ni els francs consells ni els blasmes severs dels amics, res, si no és un nou abrandament per una noia radiant o per un minyó de os tornejat, que es recull en un nus la llarga cabellera.
Gente peligrosa. El radicalismo olvidado de la Ilustración europea. Philipp Blom. Editorial Anagrama. 2012.
Es reunien els dijous i diumenges al saló d’Hobach i Diderot de la rue Royale Saint-Roch de París per posar en dubte l’existència de déu, parlar sobre la igualtat de tots els homes i apostar per una vida en harmonia amb la naturalesa.
Foren autors dels 17 volums de l’Encyclopédie i van ser més revolucionaris que els propis revolucionaris. De tot cor, gràcies per tot.
“Los amigos que se reunían alrededor de la mesa del barón no habían inventado esas ideas. Se habían inspirado en la escueta tradición del librepensamiento occidental, desde Epicuro y Lucrecio hasta Spinoza y Bayle, y la habían desarrollado. Los razonamientos fueron desarrollándose e intensificándose durante sus debates, y encontraron nueva munición en los descubrimientos científicos, un apoyo empírico con el que hasta entonces no habían contado. El humanismo radical que impregna sus obras lo leyó y comprendió un reducido grupo de mentes excepcionales, entre las que figuraron no sólo los poetas Johann Wolfgang Goethe (al que le encantaba Diderot, pero detestaba a D’Holbach), Heinrich Heine y Percy Bysshe Shelley, sinó también Karl Marx, Friederich Nietzsche y Sigmund Freud”.
Aquest volum de quatre-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que et va deixar fervorosament l’Andreu Roca.
Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Josep Carner.
En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.
Articles i assaigs polítics. J. V. Foix. O.C. Volum 3. Edició a cura de Manel Carbonell. Edicions 62. 1985.
Publicats entre el anys 1921 i 1936, van sortir a “Monitor”, “La Publicitat” i “L’Amic de les Arts”, mostren un articulista d’una basta, important i deliciosa obra, tan deliciosa que se’ns desfà a la boca, a la boca com molts dels seus pomes.
El volum inclou els Punts de meditació catalanista, Els lloms transparents, Altres articles de La Publicitat i Articles dispersos.
“Us irrita topar amb un col·lega il·lustre que per no passar per bufat us etziva a vós, exactament a vós, un doll de castellanades sintàctiques, prosòdiques i gosaria dir ortogràfiques que a hores d’ara hi ha molts de xofers, molts d’adroguers i molts de sastres, tots ells conseqüents, que s’avergonyirien de mantenir en llur lèxic.
No es tracta pas que diguin, exagerats!, mercès, historiare, quelcom, ni, a tot drap, tanmateix. Ni que ornin llurs paraules amb homs, ços i llurs indiscrets. Però que, com un anglès mitjà, un francès mitjà i fins i tot un català mitjà d’avui, bandegin de la conversa les impureses que han eliminat ja dels texts. Sense avergonyir-se’n! Puix que si la catalanització per mitjà de l’escola és tan progressiva com tots voldríem, es trobaran a no tardar pràcticament corregits per l’ataconador o l’esbotzacarrers, i considerats, de Terrassa a la Torrassa, com a ciutadans anacrònics.
Els assenyalaran amb el dit i diran: —Són uns senyors d’aquell temps... “.
Aquest volum de tres-centes vuitanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que sempre havia consultat i fullejat i que ara he llegit d’una tirada”.
Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;
Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,
And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.
I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I--
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.
Traducció d’en Josep Maria Jaumà
El camí no escollit
Dos camins divergien al bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.
Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.
Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.
D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
i això ha fet que tot fos diferent.
Levon y sus instantes. Josep Roca. Adicciones porquesí. 2013.
Un mariner viu en un vaixell mercant abandonat en un port d’un país en guerra. No en surt per por. Allà, però, hi viu tancat i les menges escassegen. Sort en té de la seva imaginació i del seu passat, l’únic món que li queda. Monòlegs interiors salvadors.
“Kilo. Whisky. Víctor.
Necesito comunicarme. Necesito un médico. Necesito auxilio.
Levon piensa en las banderas del Código Internacional de Señales que querría izar en el mástil de proa”.
Aquest volum de setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres il·lustrats per en Fernando Molero que hem assaborit en una tarda de dimecres d'una editorial que se'n mereixeria moltes de tardes de dimecres”.
Tot fent drecera
just al migdia arribava la mort.
Entre el desig i la impotència
jo esperava que es perdés pel camí
però tu i ella ja estàveu conxorxats.
Ella et va prendre. Dolça i exquisida
et va prendre en el son, potser en el somni.
No hi vaig poder fer res, només mirar-vos
i admirar-me de tanta placidesa.
No sé (qui ho sap?), no sé si vas notar
que jo et besava els peus... Ah, vaig trobar-los
càlids com dos ocells, tu els tenies
sempre tan freds i et posaves peücs —com un infant— a l'hora de dormir...
Ens vam acompanyar una bona estona
abans que entrés el personal de torn
"a treure el mort i netejar la cambra".
Fora, al carrer, algú em va agafar el braç
i va dir no sé què del sol que feia.
El Nord. M. À. Bergés - Cazares. Pagès editors. 2009.
Novel·la gràfica que explica les vides del Ludovic i la Nawal al carrer del Nord de la ciutat de Lleida. Venen de lluny i estan carregats i carregats de vivències i esperances.
També és un compendi d’història i una deliciosa narració que ens fa una dolça companyia.
Aquest volum de cent vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes a la biblioteca quan en buscaves d'altres”.
No passaran! Les aventures de Max Fridman. Vittorio Giardino. Norma Editorial. 2011.
Allò de la memòria històrica també passa per aquí: novel·les gràfiques que expliquin una part de tot allò que va passar del 36 al 39 del segle XX i que no ha de passar mai més i que qui menys vol saber que s’expliqui és que deu estar arrepentit del que va fer o confon reconciliació amb oblit.
Aquest volum de cent vuitanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que llegir lletres, dibuixos, colors i formes”.
Miro l'arbre si sap què és el fer,
però els arbres no s'ho demanen.
Qui sabés fer una obra
com fer una vida!
L'arbre, en això, és exemplar,
del tot indestriable l'obra que fa
d'allò que és.
Com el dia que, en signar,
s'enrojola
i s'aponenta.
Cartes a l’Anna Murià 1939-1956. Mercè Rodoreda. laSal edicions de les dones. 1985.
Dinou cartes que expliquen la relació entre aquestes dues donasses que van establir amistat durant l’exili a França i que van mantenir per correspondència.
El volum s’acompanya d’una interessant conversa amb l’Anna Murià, l’única carta que es conserva de les que envià a la Mercè Rodoreda i una altra d’aquesta a l’Agustí Bartra.
“París
8-II-47
Estimada Anna:
No et creguis que no em recordi de vosaltres; és que em falta esma, ni escric. Fins fa poc no he començat un conte i és un martiri perquè no el puc acabar. És curiós, he fet uns quants sonets. Ha estat com si vomités. I és que, encara estic malalta, Anna. Jo que fins i tot en moments difícils —Déu sap si n’he tinguts!— he sabut trobar una mica d’alegria, ara no puc. Ha estat una pallissa tan forta que no trobo manera de poder reaccionar. El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida, en fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot. Ni ell no podrà comprendre mai tot el que ha representat per a mi. El meu amor ha estat jove, fresc, pur. Dius que tu potser no te n’hauries anat en venir ella. Què volies que fes? Que els anés a sorprendre a l’hotel? Si haguessis vist l’Obiols aquella matinada, quan em va deixar per anar-la a rebre, després d’una nit terrible. Més que ganes d’anar-me’n vaig tenir ganes de morir-me. L’amor no és un mercadeig, Anna. L’amor de l’Obiols ha estat un amor de misèria. M’ha estimat, oh, sí! I m’estimarà quan serà vell. Quan farà deu anys que viurà amb ella, quan la seva filla potser s’haurà casat, l’Obiols plorarà per mi. Llavors veurà clar que érem un per l’altre. Ara no em veu a mi. M’estima massa. Però no em veu. Aquests anys que hem passat plens de sofriment en què he viscut d‘ell i per ell, en què no he tingut cap goig, només amargueses, no se’ls podrà treure de sobre. Però això no em resol res, és clar”.
Aquest volum de cent una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres menuts però plens de força, sentiment, passió, literatura pels quatre cantons i un munt de coses més”.
dans la tension — il se retire — se replie — durcit sa peau — rythme au cæur incontrôlé — retient le souffle — haleine intérieure — aux yeux la perte — déjà l'inscription si dans le silence se courbe — se dénude — s'approche — s'il serre contre lui — un corps — comme parfois sûrement de l'envie de dire — du flot des mots — débordant — cherchant l'issue au corps — invente — immatériel discours
Traducció d'en Toni Clapés i en Víctor Sunyol Allò doncs. en la tensió — s'enretira — es replega — endureix la pell — ritme al cor incontrolat — reté l'alè — hàlit interior — als ulls la pèrdua — ja la inscripció si en el silenci es corba — es despulla — s'atansa — si prem contra seu — un cos — com de vegades segurament de les ganes de dir — de l'ona dels mots — que desborda — que cerca la sortida pel cos — inventa — immaterial discurs
Modos de ver. John Berger. Editorial Gustavo Gili. 2007.
Adaptació en forma de 7 assaigs del programa de televisió Ways of seeing.
Clàssic de la teoria de l’art i la comunicació visual que, a partir de la pintura a l’oli, el sentit de la propietat, l’ús de la dona com a objecte pictòric, l’herència visual de la pintura i la publicitat i el significat de l’obra original i les seves múltiples reproduccions, explica com la nostra manera de veure afecta la nostra manera d’interpretar.
“Los cuadros originales son silenciosos e inmóviles en un sentido en el que la información nunca lo és. Ni siquiera una reproducción colgada de una pared es comparable en este aspecto, pues en el original, el silencio y la quietud impregnan el material real, la pintura, en el que es posible seguir el rastro de los gestos inmediatos del pintor. Esto tiene el efecto de acercar en el tiempo el acto de pintar el cuadro y nuestro acto de mirarlo. En este sentido concreto, todos los cuadros son contemporáneos. De ahí la inmediatez de su testimonio. Su momento histórico está literalmente ante nuestros ojos”.
Aquest volum de cent setanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per remirar”.
Ningú no representa els orfes d'occident.
Ningú no representa els orfes d'occident.
Es representen a si mateixes.
Agitació, acció i propaganda a cada banda de les reixes.
No estan en venda, marquen l'agenda
Si no practiques el què penses, de què et queixes?
Són valors a l'alça i tot cau com el Nikkei
La massa s'amansa i conjuren l'aliança.
Saltant-se l'ordenança, la justícia i la llei,
no fan servei si no estan en concordança.
Col·leccionen petites victòries, moments d'eufòria,
es queden amb les mitges derrotes.
Trepitgen els patriotes que només són "patrioteros".
Desquicien els idiotes que volen dones "florero".
Q21 als prestatges de l'"habita"
Admiren els personatges i desterren el mite.
Compren a la ciutat.
Si passen per l'FNAC treuen el "pita" i que pagui santa Rita.
Amb germanets petits que s'il·luminen quan els miren,
enyoren cada pedra quan la tiren.
Mai "nari nant", millor seriosos caminen, meditant,
saben qui són els que deliren:
Els que van pactar el 77,
els mateixos que ara tenen fent en l'Obama
(un blanc que no juga net),
però la paret de l'orfe d'occident és
plena de cuir i metall i tu tastaràs el seu fuet.
Amb bolis, "llàpissos", tapissos en blocs de pisos,
pors que escapen quan pots escupen colors en grisos murs
que pertanyen a poders obscurs
quan caputxes aixequen i les seves mans s'estrenyen
Què fer? ho saben
Ilitx Uliànov ho va pintar en oli el 1917
I, com vestir?
Ho improvisen, per mimetitzar-se a la ciutat
quan el patró passa el rasclet.
On començar?
A casa, al llit, a classe, al sindicat, a la cadena de muntatge i al bar.
I què he dit?
Està clar:
L'herència de tant màrtir ara no es pot tirar al mar.
Ningú no representa els orfes d'occident.
Saben qui els explota i qui és el delinqüent.
Ningú compra la ment d'un orfe d'occident
Atent, perquè el podrit present no viurà eternament (2)
Germans petits que s'il·luminen amb la claror del 36
partint el bloc massís del desencís i la foscor.
Al barri tots saben que el negre és color
i s'aixequen vencedors a cada cop
amb l'honor de l'insubmís.
Compromís; paraules que no estan de moda.
In extremis, posant pals a les rodes.
La solidaritat: la tendresa dels barris.
La ingenuïtat és la disfressa dels pèrfids.
Cascos, escuts... vol dir solitud Do it yourself significa plenitud
Milers de cervells que es qüestionen magnitud
I si agafen les regnes trenquen l'esclavitud.
Porten la societat a un coma induït.
Ho diu la tele, just do it,
som el curtcircuit del genoma
La metàstasi d'un càncer benigne
som el signe que es propaga per una vida digna.
Malviuen sense representació formal
rebel·lant-se contra el mal de la ignomínia cultural i absurda
que els hauria glorificat per resultats d'uns testos Mensa:
És la dansa dels orfes d'occident saltant la línia.
Amaguen piles d'ampolles buides i gasolina
en pisos on no trobaràs paroxetina ni prozac.
Alguns són hackers que llegeixen fins les tantes
s'amaguen com Houdini el mag entre el fum del tabac.
Van de negre perquè tenen dol perpetu
t'odien, es clar, "butru" superflu adicte al "fatu".
Els sobre ímpetu i mala bava, descuida,
grava a la puta retina que viuen per donar pel sac.
En manis per Palestina o tancats en facultats,
segellant caixers, pintant carrers, teixint afinitats,
Editen diaris, revistes i poesia insurrecta
tenen tacte i olfacte
diuen que són una secta, però...
Ningú no representa els orfes d'occident.
Saben qui els explota i qui és el delinqüent.
Ningú compra la ment d'un orfe d'occident
Atent perquè el podrit present no viurà eternament.
Foix i el seu temps. Gabriel Ferrater. Quaderns Crema. 1987.
Transcripció de cinc conferències que el seu autor donà a la Universitat de Barcelona els cursos 1965-66 i 1966-67. També els apunts de classe d’un dels seus alumnes, el doctor Joan Alegret.
A cura del seu germà, en Joan Ferraté, aquest volum permet seguir el fil enraonat d’aquest poeta, traductor i professor de lingüística i crítica literària sobre un dels escriptors més importants del segle XX a Catalunya. U-na de-lí-ci-a.
“El que convé que no entenguin el poeta són, simplement, la gent de la ràdio, la gent del cine, la gent de la televisió, la gent dels diaris. Són la gent que agafaran les seves imatges, que agafaran els seus temes i que els trivialitzaran. És el que els deia de la comparació dels Estats Units i de l’Imperi Romà que trobem a Saint-John Perse, però, en aquest cas, és el contrari: és una imatge trivialitzada pels imbècils dels diaris, que Sanit-John Perse subtilitza i aixeca pel seu procediment indirecte. Però és que podia passar el contrari: una imatge que a Foix és útil i interessant, és fatal que, si és entesa i si cau a les mans d’aquesta gent dels que els americans en diuen mitjans de massa, aquesta imatge serà corrompuda, serà trivilaitzada i serà explotada per fins abjectes. Per tant, és inevitable que el poeta es refugiï a amagar el seu sentit a aquesta gent de qui no vol ser entès, justament, per crear-se un públic, ben reduït, a qui demana i de qui espera que l’entengui plenament”.
Aquest volum de cent setze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres signats i plens de marques del pare”.
Curs de filosofia en sis hores i quart. Witold Gombrowicz. Edicions 62. 1997.
Repàs esquemàtic, fins i tot aforístic o telegràfic, per alguns dels noms del pensament modern, començant per Kant i acabant per Marx.
Itinerari que mostra la filosofia des d’un punt de vista personalíssim, subjectiu i, sobretot i moltes gràcies, gens dogmàtic ni alliçonador, és a dir, calm.
“És la fortuna de tota filosofia. No hi ha cap sistema que duri. A través de la filosofia, la consciència humana tal com va avançant es descobreix a si mateixa. És el que dirà magníficament Hegel.
—No és pas el cas de demanar si cal fer filosofia o no. Fem filosofia perquè és obligatori. És fatal. La nostra consciència es planteja qüestions i cal intentar resoldre-les. La filosofia és una cosa obligatòria.
Quina era la visió més profunda del món al segle XVIII? La trobem en Kant, sense el qual seria impossible conèixer el desenvolupament de la consciència a través dels segles. Cal la filosofia per tenir una visió global de la cultura. És important per als escriptors.
La filosofia permet d’organitzar la pròpia cultura, d’introduir un ordre, de reorientar-se, d’obtenir una seguretat intel·lectual”.
Aquest volum de noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig trobar en una biblioteca de pura casualitat i que-bé-que-fos-la-casualitat-que-m'hi-portà".
Tendresa sinuosa despertant els llavis més càlids dels éssers meravellats. Color rogenc de la pell més íntima, dermis suau exaltant substàncies que desencadenen ritmes profunds, trencats. L'entonació melòdica dels cossos units per l'alè calent submergeixen els pensaments en la més sensata inòpia, despreocupació i alhora elegància del plaer. L'excitació dels malucs desvetlla el temperament de l'ànima, desperta, esperant, desitjosa.
Àlbum Foix. Una successió d’instants. A cura de Joan de Déu Domènech i de Vinyet Panyella. Quaderns Crema. 1990.
Repàs per la vida i l’obra d'en J. V. Foix a partir d’il·lustracions, textos seus —molt d’inèdits— i d’altres autors que el descriuen i l’expliquen. També la seva època i els seus contemporanis, les seves idees i la seva quotidianitat.
Collage d’imatges i textos per assaborir el confiter més conegut de la vila de Sarrià.
“Ésser a l’avantguarda no vol pas dir ésser de l’Avantguarda ni tan solament d’avançada. No hi ha hora ianqui, brasilera, eslava o hindú. Cadascú és la seva pròpia avantguarda, quan cadascú és ell. L’home, de naixença, és universal i poliglot, i, a la vegada, arrelat i monolingüe, que no vol pas dir monolític. No us fieu massa, però, dels qui canvien d’estil com la Madroneta de la tintoreria de pentinat, per anar a la moda. La vella de can Faci solia dir que, la moda, se l’ha de fer un per a ell mateix. L’evolució o el canvi d’estil han d’ésser provocats per necessitat o per urgència especuladora. O per pràctiques de renovellament o d’aplicació teòrica. Allò que no admet hom és la pensada de l’impotent. Tot artista pot tenir els seus estils. Vists i guaitats de lluny, en l’espai i en el temps, en fan un de sol, personal. Els híbrids, si n’hi ha, no compten per al crític amb responsabilitat. Quan fa nit, escolta els sons subtils que no saps d’on surten, els remoreigs del fullatge, el cant —o el plany— dels ocells tardans i dels amfibis, i aquelles veus llunyanes que no sabeu mai aclarir si coneixeu però que us plau d’oir, i la fressa pròpia de la solitud. Oblideu els qui fan córrer el que no dius, en llurs escrits rondallers, històries capcioses i insidioses, o en entrevistes falsejades. Ni la veu de falset de l’imperit marxant”.
Aquest volum de tres-centes seixanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest escriptoràs que vaig descobrir a l’adolescència i no-ha-marxat-mai-de-cap-manera-del-meu-costat, editat per aquesta col·lecció d'àlbumsespaterrantsque editava Quaderns Crema”.
Ezin da esan Libertatea, ezin da esan Berdintasuna,
ezin da esan Anaitasuna, ezin esan.
Ez zuhaitz ez erreka ez bihotz.
Ahaztu egin da antzinako legea.
Uholak eraman du hitzen eta gauzen arteko zubia.
Ezin zaio esan tiranoak erabaki irizten dionari heriotza.
Ezin da esan norbait falta dugunean,
oroitzapen txikienak odolusten gaituenean.
Inperfektua da hizkuntza, higatu egin dira zeinuak
errotarri zaharrak bezala, ibiliaren ibiliz. Horregatik,
ezin da esan Maitasuna, ezin da esan Edertasuna,
ezin da esan Elkartasuna, ezin esan.
Ez zuhaitz ez erreka ez bihotz.
Ahaztu egin da antzinako legea.
Alabaina «ene maitea» zure ahotik entzutean
aitor dut zirrara eragiten didala,
dela egia, dela gezurra.
Traducció de Jon Elordi i Laia Noguera
No es pot dir
No es pot dir Llibertat, no es pot dir Igualtat,
no es pot dir Fraternitat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.
Una riuada s'ha endut el pont entre les paraules i les coses.
No es pot anomenar mort allò que el tirà considera decisió.
No es pot dir quan ens manca una persona,
quan ens dessagna el record més petit.
La llengua és imperfecta, els signes s'han gastat
com rodes de molí, de tant utilitzar-los. Per això,
no es pot dir Amor, no es pot dir Bellesa,
no es pot dir Solidaritat, no es pot.
Ni arbre, ni riu, ni cor.
S'ha oblidat la llei antiga.
Però quan sento que dius “amor meu”
he de reconèixer que tinc esgarrifances
tant si és veritat com si és mentida.
La vida plural de Fernando Pessoa. Ángel Crespo. Seix Barral. 1988.
Itinerari per la vida i l’obra d’aquest polièdric escriptor portuguès i tot el seu reguitzell d’heterònims. Lúcid i documentat assaig escrit per aquest poeta, assagista, traductor i crític que tan bé coneixia Pessoa i tots els seus derivats.
No, no deu ser el llibre definitiu d’en Pessoa però s’hi acosta.
“La filosofía sólo le interesaba como arte y no como pretendida descubridora de una verdad —ni siquiera de una verdad exculsivamente racional— en la que no creyó nunca. Es lo que expresa muy bien Javier Urdanibia con estas iluminadoras palabras: A pesar de sus abundantes lecturas filosóficas clásicas, podrá decirse que los fragmentos filosóficos (...) proceden todos de fechas tan tempranas como 1906, en la que el poeta tenía dieciocho años y se matriculó en el Curso Superior de Letras. Ciertamente, por entonces debía estar, por razón de sus estudios, volcado en lecturas i reflexiones filosóficas. Pero también más tarde, en 1915 y en 1916, hay reactivación en la escritura de notas de filosofía. Precisamente en esta segunda cresta productiva, Pessoa escribió casi todo lo de sus heterónimos filósofos, António Mora y Rafael Baldaya, años de intsensidad creativa, los años de Orpheu y el suicidio de Sá-Carneiro. La práctica heteronímica llevó a Pessoa a la redacción de notas de filosofía. Pero no es esto lo importante, ni sobre estos datos puede levantarse una polémica entre literatura y filosofía, sino de qué forma la filosofía animó a la creación poética, como en los casos, por supuesto, de Dante y Petrarca, por no citar sino dos de los más conocidos. Es algo que ignoraba Pessoa cuando escribió, probablemente el año 1910, una larga nota cuyas primeras palabras son éstas: Yo era un poeta impulsado por la filosofía, no un filósosfo dotado de facultades poéticas”.
Aquest volum de tres-centes vint pàgines quedarà al piló de “llibres que en David Serrador va trobar al Mercat de Vic del dissabte i em va dir corre-vés-i-veuràs-què-hi-ha”.
Quan érem a la font tots dos, un missatger del rei m'ha dit que hi havia guerra. He pres la meva arma, i l'home de la carota de gegant no em vol deixar passar. En allargar-li tu una flor, havia desaparegut. Tu no li donaves, però, una flor sinó la meva arma amb la qual m'hauria pogut occir. ¿On és l'arma? ¿On és la flor? A l'home de la carota de gegant l'he vist avui penjat al portal de la Seu de Manresa fent una ganyota agònica. Però al fons del gorg de les seves pupil·les t'he vist a tu amb la flor als llavis i l'arma al braç ¿Per què m'has deixat, Gertrudis?
Barcelona / Roda de Ter. Correspondència. Joan Vinyoli / Miquel Martí i Pol. Editorial Empúries. 1987.
Relació epistolar entre el sobrevalorat M. Martí i Pol i l’infravalorat Joan Vinyoli que va del mes de maig del 1977 al mes de juny del 1983. Cartes que contenen des de la quotidianitat fins a profundes reflexions sobre la poesia.
Un assaig sobre l’amistat i l’acte creatiu que ens ha agradat molt de rellegir.
“Com que ja tinc anys, em sento més vell del que sóc, potser per la intensa vida que he portat, no tinc gaire salut i sóc massa apassionat, hipersensible i excitable —i, a més, tinc una determinada concepció de la vida sobre la qual no puc ara estendre’m—, podria molt ben ser que, un cop publicats A hores petites, els Cant d’Abelone, l’Antologia poètica de la sèrie de l’Aymà (tria i pròleg de Feliu Formosa) i la meva traducció de quaranta / cinquants poemes de Rilke, plegués d’escriure i em dediqués totalment a estudiar, meditar i contemplar en un sentit que jo em sé, que no vol dir fer el badoc, sinó tot el contrari”.
Aquest volum de cent vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de l’enyorada col·lecció Tros de paper de l’Editorial Empúries”.
Pedicabo ego vos et irrumabo,
Aureli pathice et cinaede Furi,
qui me ex versiculis meis putastis,
quod sunt molliculi, parum pudicum.
Nam castum esse decet pium poetam
ipsum, versiculos nihil necesse est;
qui tum denique habent salem ac leporem,
si sunt molliculi ac parum pudici,
et quod pruriat incitare possunt,
non dico pueris, sed his pilosis
qui duros nequeunt movere lumbos.
Vos, quod milia multa basiorum
legistis, male me marem putatis?
Pedicabo ego vos et irrumabo.
Traducció d'Antoni Seva
Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent. Car, al poeta piadós, sí, li escau de ser cast; els seus versos, no cal pas que ho siguin: aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia si són una mica lascius i no gaire decents i poden excitar la pruïja no dic dels joves, sinó dels homes peluts que ja no poden bellugar el llom endurit. Vosaltres, perquè heu llegit allò de molts milers de petons, ¿em teniu per poc mascle? Us la fotré pel cul, jo, i per la boca.
Wittgenstein: integritat i transcendència. Miquel Tresserras. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2003.
Compendi de les idees i pensaments d’un dels filòsofs més importants del segle XX que, juntament amb Bertrand Russell, impulsà l’anomenat tomb lingüístic.
L’objecte d’estudi de la filosofia de Wittgenstein fou el llenguatge, l’eina bàsica del pensament, i fou el llengatge l’epicentre de tot el seu pensament.
“El recorregut a través del pensament de Wittgenstein ha posat en evidència la relació que hi ha entre el llenguatge i molts dels problemes filosòfics tradicionals. Ha indicat una manera d’emprendre la crítica de les formes del llenguatge que ens confonen, que embrollen el nostre pensament i ens capfiquen, o ens fereixen perquè no diuen res. Amb Wittgenstein hem hagut de tractar del llenguatge en tota la seva amplitud i, en conseqüència, hem hagut de discutir el valor del discurs que aflueix quan s’intenten traspassar els límits d’allò que es pot dir amb claredat. Per això, i perquè era un dels objectius del nostre treball, ens hem entretingut d’una manera especial en les característiques del llenguatge religiós, que té una fragilitat peculiar, distinta de la resta de jocs lingüístics. A més a més, hem intentat explorar el camp misteriós del silenci que s’imposa quan el llenguatge ha arribat a la seva última frontera”.
Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no ens cansaríem de rellegir i recomanar”.
¿Com fer-nos món? ¿Com fer-nos més món?
¿Com inserir-nos, com infantar-nos de bell nou
en el món per fer majestat de cada imatge,
per ser únicament món, prodigiosament món,
indiscriminadament món?
¿I on és, religions al marge, la força que fa adorar?
Dos poetes. Impressions d’Espriu i Vinyoli. Miquel de Palol. Columna Edicions. 2006.
Breu assaig sobre la coneixença personal i les opinions de l’autor sobre els poetes Salvador Espriu i Joan Vinyoli. També reflecteixen una època i unes idees preconcebudes que circulaven en vides seves i més enllà de les seves morts.
Espriu i Vinyoli són dos poetes antagònics que es complementen, allò que li mancava a un li sobrava a l’altre i allò que li sobrava a l’altre li mancava a un, suposant que s’haguéssin de complementar o que sobrin i faltin coses, que ja és molt suposar.
“Un dels destins dels clàssics és tornar-se models a consumir, i en aquest sentit els dos poetes no han estat una excepció. Però Espriu pret-à-porter és un trajo estilístic que no li està bé a gairebé ningú; el poeta que tan bé sap acompanyar el lector, com a exemple resulta una mala companyia. Dels espriuans de primera hora en queda poca cosa, potser també perquè no en van prendre els aspectes adequats. No en va, quan jo era jove, dir que un poema espriuejava era acotar-lo negativament, de forma despectiva fins i tot; dir-ho d’un poeta era desqualificar-lo. I no dic que ara no hi hagi espriuans, però em sembla evident que les traces són poc visibles en l’obra de cap dels poetes actualment en plena forma.
En canvi, curiosament -o potser no tant-, Vinyoli és el poeta més influent de l’actualitat. Hi ha vinyolians que en totes les generacions, al marge del bon enteniment, al marge que, com és habitual, un en discuiteix a un altre la visió. En aquest sentit no crec que es pugui parlar d’una escola vinyoliana -com en algun punt hi ha hagut el miratge, efímer per sort, d’una escola carneriana-, sinó d’una subtil i variada presència profunda entre els qui l’han entès i incorporat cadascú a la seva manera”.
Aquest volum de setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de poetes escrits per poetes”.
Cresce l’ansia nei bicchieri
dal tuo turbine segreto alla luce
verde del reparto, ai corridoi,
al vetro sbarrato, all’addio
con le ciglia asciutte, questa morte
che non più tempo.
Traducció d’en Joan-Elies Adell
Creix l’angoixa en els gots
des del teu remolí secret fins a la llum
verda de la secció de l’hospital, fins als passadissos,
fins al vidre barrat, fins a l’adéu
amb les pestanyes eixutes, aquesta mort
que ja no té més temps.
Per què llegir els clàssics. Italo Calvino. Edicions 62.
Itinerari per autors i obres de tots els temps, des de l’Odissea fins a Cesare Pavese, que Calvino desgrana, explica, justifica i contextualitza. I no, no és ben bé un cànon, és una mostra de la capacitat lectora i analítica del seu autor.
“Per escriure breu, la invenció fonamental de Borges, que també va significar la invenció d’ell mateix com a narrador, l’ou de Colom que li va permetre superar el bloqueig que li impedia, fins als quaranta anys, passar de la prosa assagística a la prosa narrativa, va ser fingir que el llibre que volia escriure ja estava escrit, escrit per un altre, per un hipotètic autor desconegut, un autor d’una altra llengua, d’una altra cultura, i descriure, resumir, recensionar aquest llibre hipotètic”.
Aquest volum de tres-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen d’altres llibres que parlen d’altres llibres que parlen d’altres llibres”.
A manera de tascó. Notes sobre literatura. Vicent Alonso. Universitat de València. 2012.
Recull d’articles publicats a diaris i revistes diverses que aquest poeta, assagista i traductor del País Valencià divideix, per publicar-los en forma de llibre, en tres grans blocs: Llibres i dèries, Contra el mal de viure i A la manera de tascó.
Tots ells tracten de la lletra impresa, és a dir de la vida, i de la relació que el seu autor hi manté. Aiguabarreig de vida i literatura, obres i vivències, noms i records, punt de partida a moltes altres lectures.
“Potser són els poetes els qui amb més freqüència posen a prova el que fan. Quin poeta no s’ha parat un moment a escriure versos sobre l’essència de la poesia? Quin poeta, en la recerca del motius darrers de la seua obra, no ha confessat dubtes de pes sobre el gènere que practica? És cert que aprofitar la literatura per a reflexionar sobre la mateixa literatura no és patrimoni exclusiu dels poetes. Novel·listes, assagistes, contistes, etc. ho fan amb major o menor obstinació, però en el territori de la poesia aquests interrogants, dirigits al cor mateix de l’ofici, no esperen a ser formulats amb motiu de les habituals reflexions sobre la creació, sinó que es presenten durant l’exercici de la mateixa creació”.
Aquest volum de tres-centes vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-sobre-llibres-que-permeten-una-lectura-en-paral·lel-amb-altres-llibres”.
45
Si Febus va fugir de la taula i del sopar de Tiestes, no ho sé. Nosaltres, però, fugim de la teva, Ligurí.
I això que és esplèndida i plena de menjars magnífics, però, quan tu recites, res no pot ser agradable.
No vull que em posis un turbot o un roger de dues lliures, no vull bolets, no vull ostres. Calla!
35
Les set clèpsidres que demanaves amb veu poderosa, el jutge te les ha concedides, Cecilià, a contracor.
Tu, però, parles molt i molta estona i, mig inclinat, beus aigua tèbia en ampolles de vidre.
Per saciar, d’una vegada, la teva set i la teva xerrera et preguem que beguis directament, Cecilià, de la clèpsidra.
3
Per què no t’envio, Pontilià, els meus llibres? Perquè tu no m’enviïs, Pontilià, els teus.
65
“Fes epigrames en hexàmetres”, sé que diu en Tuca. Tuca, això sol passar i, a més, Tuca, és permès.
“Però aquest és llarg”. També sol passar i és, Tuca, permès. Si t’agraden més els breus, llegeix només els dístics.
Fem un tracte: que tu puguis saltar-te els epigrames llargs, i jo pugui, Tuca, escriure’ls.
Vida y muerte de las ideas. Pequeña historia del pensamiento occidental. José Mª Valverde. Editorial Ariel. 1993.
Repàs de la història de la filosofia occidental, des dels anomenats pre-socràtics fins al postmodernisme. Noms i corrents de pensament claus que es qüestionen allò que és el món des de que el món és món i fins ara mateix.
“Nietzsche, en efecto, se hace cargo plenamente del carácter lingüístico del pensar —conciencia que habíamos señalado que alboreó en algunos románticos alemanes, Herder, Humboldt, etc., un tanto extramuros de la filosofía—. Pero él lo expresa sin entusiasmo y con cierta ambigüedad, percibiendo fríamente que el lenguaje es un límite por lo mismo que es la posibilidad: hay que aceptarlo, aunque toda palabra es un prejuicio, si se quiere pensar. En los papeles póstumos de que se extrajo la colección titulada La voluntad de poder se encuentra esta frase: Tenemos que dejar de pensar si nos negamos a hacerlo bajo la coerción del lenguaje; pues no podemos ir más allá de la duda que pregunta si el límite que vemos es realmente el límite. Nietzsche se queja, pero acepta el lenguaje, aunque usarlo sea rebajarse. En otro momento anterior escribía: No nos estimamos bastante cuando nos comunicamos. Las experiencias que atravesamos no son parlantes. No podrían comunicarse aunque quisieran, porque les falta la palabra. Nosotros estamos ya fuera de las cosas para las cuales tenemos palabra. En todo discurso hay un grano de desprecio. Parece que el lenguaje se ha inventado sólo para las cosas mediocres, medianas, comunicables. Con el lenguaje el que habla se vulgariza ya. Esto forma parte de una moral para sordomudos y otros filósofos”.
Aquest volum de tres-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vaig trobar a la biblioteca Joan Triadú de Vic quan en buscava altres”.
Joan Salvat-Papasseit. Óssa menor. Nocturn per a acordió.
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
I en la boira es perdia el trepig.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
Les històries naturals. Joan Perucho. Edicions 62. 1983.
Novel·la d’aventures on n’Antoni de Montpalau, un científic il·lustrat i liberal, va a la recerca del vampir Onofre de Dip. Entremig es troba amb les guerres carlines que enfronten liberals i carlins.
El llibre més conegut del bibliòfil Joan Perucho on queden reflecties totes les seves dèries.
“Se sentí un corc rosegant la fusta. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna. L’ombra oscil·lava, com les ales d’una monstruosa rata-pinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l’alta figura d’un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà devers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d’esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà, en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca, dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes de boc”.
Aquest volum de dues-centes vint pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em vaig endur al sud d’Itàlia i que sempre més quedarà relacionat amb aquesta geografia”.
I am the poet of reality
I say the earth is not an echo
Nor man an apparition;
But that all the things seen are real,
The witness and albic dawn of things equally real
I have split the earth and the hard coal and rocks
and the solid bed of the sea
And went down to reconnoiter there a long time,
And bring back a report,
And I understand that those are positive and dense every one
And that what they seem to the child they are
[And the world is no joke,
Nor any part of it a sham]
Traducció de Jaume C. Pons Alorda
[JO SÓC EL POETA]
Jo sóc el poeta de la realitat
Jo dic que la terra no és un eco
Ni l'home un espectre;
Sinó que totes les coses que veiem són autèntiques,
La testimoniant i àlbica matinada de les coses també autèntiques
Jo he separat la terra i el dur carbó i les roques i el sòlid llit de la mar
I vaig submergir-m'hi per cavil·lar durant molt de temps,
I tornar amb un informe,
I entenc que totes i cadascuna d'aquestes coses són positives i poderoses
I que són el que al nen li sembla que són
[I el món no és cap acudit,
I res no és una farsa]
Los descubridores. La naturaleza y la sociedad. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1997.
S’hi explica el descobriment de la naturalesa (la flora, la fauna i el propi cos) i el desenvolupament del coneixement científic. També el coneixement de la prehistòria, la història, la sociologia, les matemàtiques i l’astronomia.
Fascinant itinerari de fets i idees concretes que han acompanyat la humanitat durant segles i que, encara ara, estem desgranant.
“Parece que no era la fuerza de los hechos sino una preocupación estética y metafísica lo que empujaba a Copérinco. Se le ocurrió que un sistema diferente podía resultar mucho más hermoso. Poseía una mente extraodinariamente inquieta y una atrevida imaginación, pero su carrera no tuvo nada de extraodinario. Si bien no llegó nunca a tomar las órdenes sagradas, realizó cómodamente todas sus actividades en el seno de la iglesia. Y fue la iglesia la que posibilitó su dedicación a varias tareas intelectuales y artísticas”.
Aquest volum de set-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’acompanyen d’una amplíssima bibliografia per a qui vulgui anar a les matexies fonts on ha anat a abeurar-se l’autor”.
Hem arrambat un bidó curull de sal granada al tronc mort de l’alzina que hi ha davant la casa del calderer, a la sortida del passatge. Hem enquitranat dues posts velles bransolejants en un tou de ramatges d’eucaliptus i hem calat foc a un manyoc de versos meus que no havíem sabut interpretar. L’Elvira m’ha dit si volia anar a collir glans als Clots. Jo, distret tot mirant com la seva mare encubellava davantals en aigües àcides, i sense dir-li, com cada vespre, adéu, he desfermat el cavall, li he embenat els ulls i m’he esgarriat per l’ombra espessa dels arbres que voregen la carretera i dels quals pengen les esferes de vidre on fermenten els tints.
Adaptació alleugerida de la tesi El concepte d’escriptura en l’obra de Josep Pla que el seu autor va presentar a la Universitat de la Sorbona l’octubre de 1996. Aquest és un assaig que enuncia i descabdella, com cap altre ha fet fins ara, les idees centrals i de fons de l’obra de l’escriptor empordanès.
Un llibre de referència per situar-se en l’univers planià, ple de referències i caminois que es van multiplicant.
“El dietari forma part del que habitualment es coneix com els gèneres no ficcionals de les escriptures del jo. Forma sense forma, exemple d’escriptura arbitrària lliurada a l’atzar i als capricis de l’escriptor, les contradiccions i les dificultats de caracterització i de sistematització del dietari són d’una gran complexitat. Estretament lligat al concepte de discontinuïtat, el diari íntim és un exemple d’escriptura fragmentària que sembla anunciar-se com l’única forma d’expressió literària capaç de reflectir un món que ha esdevingut, consegüentment, fragmentat i descompost. Durant molt de temps desconegut i de vegades injustament associat a conceptes com el d’imperfecció, el dietari s’ha convertit, al llarg del segle XX, en una veritable forma literària practicada pels més grans escriptors europeus, amb un auge especial durant el període històric que va entre la primera i la segona Guerra Mundial”.
Aquest volum de cinc-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest autor que m’agrada tant i tant i des de fa tants i tants anys”.
Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füsse kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.
Traducció d'en Joan Vinyoli
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Cartes a un jove poeta. Rainer Maria Rilke. Edicions 62. 1995.
Recull de deu cartes adreçades a en Franz Xaver Kappus, escrites entre el febrer de 1903 i el desembre de 1908, però que no van ser publicades fins tres anys després de la mort del seu autor, el 1929.
En elles s’hi mostra la seva visió del món i la seva concepció de l’art. Consells, idees, fites i camins per desxifrar la complexitat. Tot i que adreçades a un sol lector, tenen un caire universal i són un clàssic de la literatura de tots els temps.
“I li repeteixo el meu prec: com menys llegeixi coses de crítica literària o estètica millor anirà. O es tracta d’opinions sectàries, petrificades i absurdes en llur enduriment desmenjat, o són hàbils jocs de paraules dels qui avui en surt una opinió i demà la contrària. Les obres d’art són soledats infinites i amb el que menys es poden tocar és amb la crítica. Sols l’amor pot copsar-les, celebrar-les i ser-hi just. Doni’s sempre la raó a vostè mateix i al propi sentir contra semblants arranjaments, discussions o introduccions. Tot i que no tingués raó, el creixement natural de la vida interior, a poc a poc i amb el temps, el conduirà cap a d’altres criteris. Deixi que els seus judicis trobin llur desenvolupament propi, tranquil i pacífic, el qual, com tot progrés, ha de venir, profund, de dins i per res no pot ser empaitat o accelerat. Tot és estar embarassat i després donar llum. Deixar perfer cada impressió, cada germen d’un sentiment en ell mateix, en l’obscur, en allò que no té nom, en l’inconscient, en allò inabastable per la pròpia comprensió, i esperar amb profunda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claror. Sols així es viu segons l’art, tant quan es contempla com quan es crea”.
Aquest volum de vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens regalà el pare als tres germans i que guardo com un tresor”.
Tinta xinesa
