Antropocè: la fi d’un món. Guia per entendre com estem alterant el planeta. Daniel Closa. Angle Editorial. 2019.

Com si estiguéssim en una nova era geològica el moment actual es considera que és la primera vegada que estem modificant de forma irreversible el medi ambient a causa de la nostra desaforada activitat capitalista.

“Quan saps que s’apropen canvis, pots fer diverses coses: pots intentar que no es produeixin, pots minimitzar-ne l’impacte o pots mirar d’adaptar-te a les noves condicions. També pots ignorar els canvis i seguir com si res, però aquesta acostuma a ser una opció més aviat desastrosa. Per descomptat que també hi ha qui opta pel postureig: fer coses que semblen molt útils però que en realitat no solucionen res. Dediqueu uns minuts a escoltar discursos polítics parlant del medi ambient durant alguna campanya electoral de no importa quin país i entendreu perfectament aquesta posició”.

Aquest volum de cent noranta-una pàgines quedarà morrat al piló de “llibres que expliquen on som, cap a on anem i algunes possibles solucions”.

 

 

 

 

 

 

William Shakespeare. Sonnet XIV.

Not from the stars do I my judgement pluck;
And yet methinks I have Astronomy,
But not to tell of good or evil luck,
Of plagues, of dearths, or seasons' quality;
Nor can I fortune to brief minutes tell,
Pointing to each his thunder, rain and wind,
Or say with princes if it shall go well
By oft predict that I in heaven find:
But from thine eyes my knowledge I derive,
And, constant stars, in them I read such art
As truth and beauty shall together thrive,
If from thyself, to store thou wouldst convert;
Or else of thee this I prognosticate:
Thy end is truth's and beauty's doom and date.


Traducció d'en Salvador Oliva

El meu coneixement, no l'obtinc pas dels astres;
però en astrologia em penso ser un expert;
no pas per augurar la sort o el desconcert, ni predir plagues,
ni collites, ni desastres.

Tampoc no puc predir la sort a cada instant,
assignant-li el llampec o la pluja o el vent;
ni als prínceps si tindran un futur bo o dolent
a partir dels presagis que el cel em va dictant.

És dels teus ulls d'on vaig traient la saviesa,
astres lleials, on puc llegir pel tornassol
que si et multipliquessis, en lloc de ser
un de sol, podrien florir juntes veritat i bellesa.

però, si no ho vols fer, ja et tinc pronosticat
que no tindràs bellesa ni tampoc veritat.


*Sampler d'amor (CD)
Recitat per Pasqual Maragall

Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies. Alain Corbin. Fragmenta Editorial. 2019.

Recull de cites d’autors i obres que fan referència al silenci. N’hi ha de moltes menes i en moltes direccions. Té molts usos i sentits. Aquest llibre en recull una bona mostra i posa de relleu la urgent necessitat del mutisme davant de tanta de xerrameca i sorolls imperants.

“Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada.

Tanmateix, alguns pelegrins solitaris, artistes i escriptors, adeptes de la meditació, dones i homes retirats en monestirs, alguns visitants de tombes i, sobretot, enamorats que es miren i callen, són a la recerca del silenci i resten sensibles a les seves textures. Tot i això, són com viatgers atrapats en una illa, més aviat deserta, les ribes de la qual estan erosionades”.

Aquest volum de cent quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al pìló de “llibres que, més que mai, he volgut llegir en silenci”.  

 

 

 

 

 

 

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. Jaculatòria.

 

 

 

Chema Madoz.

  

 

 

 

 

Capcorestómac. Biel Barnils. Témenos Edicions. 2019.

Al bell mig camí de la meva vida, antologia dels 60 poemes que salvo de la foguera.

Publicar-los ha estat la meva manera d’allunyar-me’n, desprendre-me'n, treure-me’ls de sobre, començar altres coses.
Ordenats per pensament, sentiment i estómac, és una manera com una altra d'ordenar-los, tot i que estigui lluny de la veritat i l'exhaustivitat perquè hom no sap mai on comença una cosa i on acaba l'altra.

La resina dels arbres és la seva memòria
que enganxa peces soltes
dels nostres records.
La saba és la seva sang que flueix
a ritme acompassat bategant.
L’escorça, la pell que perd i guanya.
Les fulles són els nostres desitjos
que voleien fins a estendre’s per terra,
arrelant-hi de nou.

 

Aquest volum de noranta pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que expliquen 43 anys de vida".





 

Joseba Sarrionandia. Hilda dago poesia? Lagun presoei gutuna.

Nahiago nizueke izkiriatu gutuna hitzik gabekoa:
dena esanda dago eta zer akigarria den errepikatzea,
batez ere hitzek esan nahi dutena geroago eta gutiago diotenean;
alemanerazko hitz luze eta ikaragarriak ere ez omen dira erabat zehatzak.

Polizia, bankero, ugazaba eta apezek «terrorista» esaten dizuete,
eta barregarria da gure jendea ere «heroe» deitzen,
zuei, estatuen harri gatibutza inola ametituko ez duzuenoi,
askatasunaren aldeko burrukan askatasuna galdu duzuen giza zatioi.

600 baino gehiago zaretela esaten da beti eta zero horiek
eta dispertsioak eta urtaldien amaigabeak abstrakzio itxura ematen dizuete;
zin egin behar zaio jendeari ez zaretela batere abstraktoak,
nahiz eta hurrinak, nahiz eta zuen bizimodua esanezineko modukoa izan.

Hemen eguna odolustutzen ari da ortzemugan
zauri sakon bat bezala, nork daki sendagarria den.
Guk betiko antzera jarraitzen dugu polbora eta lore artean, logistika eta
metafora artean, Karl Marx eta andere biluziaren artean:

gauza bakoitzak bere zailtasuna, batzutan mosu bat ematea
etsaiaren kuartel jeneralean lehergailu bat jartzea baino zailagoa da...
Zuen askatasuna behar dugu, eginkizun zailetan elkarrekin jarraitzeko.
Gure herriaren gorputz galdua bilatzea esate baterako.

Zuen askatasuna behar dugu, libre gaudenok ere libreak izateko,
giza jendeak berez haragian itsatsirik dituen katea luze
eta ilunekin librea izan daitekeen nehurrian behintzat.


Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

És morta la poesia? Carta als amics presos.

M’estimaria més escriure-us una carta sense paraules.
Ja està tot dit i repetir-se es fa pesat,
sobretot quan les paraules cada cop diuen menys el que volen dir;
sembla que fins i tot les paraules terribles de l’alemany
han deixat de ser precises.

Els policies i els banquers, els patrons i els capellans us diuen “terroristes”,
i encara és més inadequat que la vostra gent us anomeni “herois”,
a vosaltres, que us negueu rotundament a acceptar
la captivitat pètria de les estàtues,
porció d’humanitat que heu perdut la llibertat lluitant per la llibertat.

Sempre s’ha dit que sou més de 600 i aquests zeros
i la disperció i les temporades inteminables us donen un aire d’abstracció.
Val a dir que no sou en absolut abstractes, tot i ser lluny,
tot i que la vostra forma de vida sigui indescriptible.

Aquí, el dia va desagnant-se a l’horitzó
com si fos una ferida profunda que ningú no sap si es pot curar.

Nosaltres seguim com sempre, entre les flors i la pólvora,
entre la metàfora i la logística, amb Karl Marx a un costat
i una dona nua a l’altra.

Cada acció té la seva dificultat, de vegades fer un petó
és més difícil que posar una bomba al quarter general de l’enemic.
Necessitem la vostra llibertat per seguir fent coses difícils junts.
Com ara buscar el cos perdut del nostre poble.

Els qui vivim lliures necessitem la vostra llibertat
per poder ser lliures també, almenys en la mesura
en què els éssers humans, amb aquestes cadenes llargues i fosques
adherides a la carn per naturalesa, podríem ser lliures.

El cervell convuls. Relats detectivescos d’una neuròloga. Suzanne O’Sullivan. Traducció d’Anna Turró Armengol. Angle Editorial. 2019.

Dotze casos d’epilèpsia que l’autora aprofita per explicar la complexitat del cervell i els intents, fracassos i encerts de la humanitat per capir-lo.

“L’estat d’ànim és l’estat del cervell. Es crea a partir de processos biològics. La ment existeix en connexions de fluids entre regions del cervell anatòmic que controlen la memòria, la percepció, la imaginació, els pensaments, les emocions, la intel•ligència i les creences. La ment és intangible i difícil d’explicar, però segueix sent una cosa real, igual quen els trastorns mèdics que s’hi generen”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’expliquen bé vista la complexitat de la qual tracten”.

Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.

L'estraperlisme prospera,
ve el divuit de juliol
i, tot cantant "Cara al sol",
ens van donant pel darrera.

Entre misses i anatemes
i camps de concentració,
jo vaig dedicant poemes
i seguint la processó.
Ai, amic Josep Maria,
qui ens ho havia de dir?
Però demà serà un altre dia,
la mare que els va parir!

Toni Prat.

 

 

 

 

 

Aprendre a parlar amb les plantes . Marta Orriols. Edicions del Periscopi. 2018.

Què passa després d’una gran pèrdua? Aquest és el difícil punt de partida de la novel·la que la seva autora sap resoldre amb mestratge i estil perfilant el text amb la tècnica i la paciència d’una gúbia.
S’hi explica molt bé la quotidianitat del personatge central i tot allò del seu entorn. 

“Aquest matí el cel té vetes coral·lines. He vist sortir el sol aferrada a una tassa de cafè a l’esplanada de darrere el vestíbul de l’hospital quan passaven dos minuts d’un quart de nou. Hi vinc molts matins si he treballat de nit. S’hi està bé, aquí, i a aquesta hora no hi ha ningú tret d’algun treballador que hi surt a fer un cigarret. L’Eric hi surt sovint per fumar però a partir d’ara serem curosos de no coincidir fora de l’UCI. No hem resultat uns amants dignes d’elogi. No hi ha penediment ni desig de repetir. No hi ha res, de fet. Evitem mirar-nos i ens focalitzem a acabar l’estudi, ens concentrem en el poder d’unes mans que han estat capaces d’introduir canvis positius en els pacients però que van tremolar temoroses sobre els meus pits i entre les meves cuixes. Soc com un sisme que espanta. Serà fàcil oblidar-nos”.

Aquest volum de dues-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ha funcionat el boca-orella perquè ha agradat molt i de pressa”.

Rasha Omran. Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari.

Traducció de Margarida Castells Criballés

-5-

 Compro una planta,

Li faig un lloc en un racó de l’habitació,

cada dos dies li canvio la terra,

m’assec a contemplar com creix, dia sí dia també,

lentament, en direcció al sostre,

porto el compte de les seves escasses fulles noves,

la canvio de racó,

encenc el llum perquè pugui respirar

i l’apago per posar a prova la seva resistència.

Li poso noms dels que he perdut

per no oblidar-me del seu nom,

li xiuxiuejo coses per atuir l’insomni,

li xiuxiuejo coses després dels malsons de matinada.

No, no cultivo

l’esperança.

Cultivo la meva desolació.

 

El árbol de la ciencia. Pío Baroja. Ediciones Cátedra. 2012.

Un jove estudiant de medicina topa amb la mediocritat del sistema universitari. Després exerceix de metge i ho fa amb la mentalitat provinciana i tancada.

Tot ell ple d’escepticisme busca respostes en les idees de Schopenhauer que tenyeixen tota la història.

“—¿Y qué?—replicó Andrés—. Uno tiene la angustia, la desesperación de no saber qué hacer con la vida, de no tener un plan, de encontrarse perdido, sin brújula, sin luz a donde dirigirse. ¿Qué dirección se le da? Si la vida fuera tan fuerte que le arrastrara a uno, el pensar sería una maravilla, algo como para el caminante deternerse y sentarse a la sombra de un árbol, algo como penetrar en un oasis de paz; pero la vida es estúpida, sin emociones, sin accidentes, al menos aquí, y creo que en todas partes, y el pensamiento se llena de terrores como compensación a la esterilidad emocional de la existencia.

—Estás perdido—murmuró Iturrioz—. Ese intelectualismo no te puede llevar a nada bueno”.

Aquest volum de dues-centes noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir al COU per passar la selectivitat i t’ha agradat fruir anys més tard i és que que bé que escrivia Baroja”.

 

 

 

 

  

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. Esculls al dic sec de la memòria.

10

/ cada dia el dia t'escull / per error / i et toca sortir del call que t'havies triat / la nit dels arbres és llarga / passeges per fora / fora de tu / ni via ni rastres / emparat en els ulls que mai no miren / com els teus / un punt de roig / de tant en tant / o un verd lúcid / cridant-te sordament d'amagat a abocar-t'hi enllà / núvols que passen i aigua de font / el dia té tantes hores com vols / arrambat a la cuneta / i tot passa abans de tu / a l'altra banda / ni un encontre / desfilen passatges i rostres / carrers / la pedra en el riu / cada dia /   

 Il·lustracions de Josep Ricart i Rial

Joan Brossa. Contes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Meditacions en el desert (1946-1953). Gaziel. L’Altra Editorial. 2018.

Recull d’articles, notes i pensaments escrits en la desolació de la postguerra, entre els focs creuats del comunisme i del franquisme, perplexe per la desídia de les suposades Europa i nord-amèrica democràtiques que permetien un règim franquista.

Abatiment i deliciosa escriptura d’un dels grans periodistes del segle XX a Catalunya.

“Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.

No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i viure, els gustos, els costums, la llengua, l’escala de valors col·lectius: la nostra weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella.

Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai, fóra per als veritables espanyols —els castellans i castellanitzats— més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és pels catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d’aquí ve la tragèdia”.

Aquest volum de tres-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest periodista massa oblidat per uns i altres”.

 

 

 

 

 

Ibn Khafaja. Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Ministre.

Versió de Josep Piera

¿Per què has renunciat al lliure pensament
amb què abans t'engalanaves tothora?
¿Que potser ser ministre t'ha canviat el tarannà?
Ben cert, el ministeri comporta nous costums.
  

L’ordre del dia. Éric Vuillard. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edicions 62. 2018.

Episodis d’alguns dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, fets de carn i ossos, com per exemple la reunió de 24 empresaris que donaren suport a Adolf Hitler. Ai las!

S’hi troben les misèries i les debilitats del que la Història vol fer passar com a grans moments però que són, sobretot, humans, massa humans.

“Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acaben de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula còmica: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila a trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit”.

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres deliciosos que enfoquen la Història des d’altres punts de vista que matisen les suposades grans cròniques”.

Anna Miralpeix. Escriure. Inèdit.

He retrobat la veu
amb els peus nus
caminant sobre els marges.
El pas dels núvols,
indiferents,
besa la tarda clara.

Chema Madoz.

  

 

 

  

 

Caminades foixianes: 3 dietaris de viatge carregats d’LSD. Biel Barnils (amb il·lustracions d'Olga Capdevila). Adicciones porquesí. 2019.

A partir de l’experiència del caminar i de la pràctica de l’escriptura automàtica ensems neixen aquests dietaris de viatge il·lustrats pels dibuixos deliciosos de l’Olga Capdevila.

“Una boira de color de lluna embolcalla el paisatge, sembla que cel es fiqui pertot i vagi baixant. Carregat de records que se m’apareixen transito per camins familiars. Allà on hi havia dos arbres ara n’hi ha un de caigut, ací on una pedra estancava un bassal ara hi ha un rierol.
Als marges verds-verdíssims ens acompanyen colors efímers que mai més copsarem. Fa una llum única, apagada, els colors se’m fan tots estranys.
Un home dalt d’un cavall fa símbols estranys amb una mà mentre amb l’altre subjecta fort la regna. És com si la bèstia se li desboqués. Quan em passen pel davant el cavall recita en una llengua morta versos satànics d’antany.
Creixen alhora els fils elèctrics que ens sobrevolen per dalt, dues torres elèctriques sembla que custodien el pas.
Una bella donzella vestida amb bata blanca, talment una científica al seu laboratori, recull aigües, fang i molses. D’allà n’extreurà estranyíssimes formes abstractes per analitzar”.

Aquest llibre-mapa quedarà amorrat al piló de “escriptures que no se sap ben bé d’on venen i no se se sap ben bé cap a on van ni se les pot aturar”.

 

Ibn Al-Labbana. Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Les pigues.

Versions de Josep Piera.

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, d’una a una
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, d’una a una.

L’art de callar. Abbé Dinouart. Traducció de Maria Dasca. Edicions de la Ela Geminada. 2016.

Un necessari antídot davant de tanta faramalla, tanta xerrameca, tants volums i volums de llibres inútils que han fet perdre el temps al seu autors i, sobretot, als que els hem llegits.

Un assaig contundent i del tot imprescindible.
“Hi ha homes que escriuen per escriure, com n’hi ha que parlen per parlar. No hi ha gens d’enginy ni una orientació clara, ni en el discurs dels uns, ni en els llibres dels altres; els llegim i no hi entenem res, no hi aprenem res. Aquests autors no s’escolten ni tan sols a si mateixos. ¿Per què esciuen, doncs? És així que, triant malament el tema o escrivint d’una manera que no duu enlloc, el món s’omple de llibres estèrils i infructuosos. Ja hem dit que hi ha pocs llibres que continguin res de bo; però, ¿quants llibres hi ha a les biblioteques que no obrim mai perquè no ens proporcionen res d’útil? ¿I quants d’altres, en els infolis dels quals només hi ha una o dues pàgines de coses bones, que sembla que se’ls hagin escapat sense voler, que cal buscar i descobrir enmig d’una barrija-barreja de coses enutjoses? Oh, que en seria de bo i curiós, un llibre amb una selecció d’extractes dels llibres que no es llegeixen mai o que només podem llegir amb avorriment i fàstic! Una obra així es podria incloure en dos infolis, en els quals uns quaranta mil autors serien reduïts al que han escrit d’útil i al que realment els és originals. Llavors posseiríem, en una petita biblioteca, un fons molt ric, molt important, que podríem llegir més d’un cop al llarg de la vida, ja que, amb aquesta selecció, només tindríem un petit nombre de llibres per llegir”.

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per evitar llegir altres llibres i callar, sobretot callar, és a dir, deixar d'escriure”.

 

 

 

 

 

 

Dolors Miquel. Ver7s de la terra. Pagesos.

Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.

Pa que los volem los reis
si los hem de mantenir?
No n'hi ha prou amb tenir lleis
i tenir allà Madrí?

Mos caguem en tots los Sants,
en les Verges i en lo Déu,
en monges i en capellans.
Prò que no ens tòcon la Seu.

Toni Prat.

  

 

 

 

 

 

 

Epistolari de Josep Carner. Volum I. A cura d’Albert Manent i Jaume Medina. Curial Edicions. 1994.

Epistolari deliciós (1900-1957) entre el Príncep dels Poetes i Xavier Benguerel, Jaume Bofill i Mates, Miquel Utrillo, Josep Carbonell, Pare Miquel d’Esplugues, Joan Maragall, Carles Riba, Ramon Rucabado, Rossend Serra i Pagès, Xavier Tusell i Miquel de Unamuno.  Això ens permet mirar per l’espiell el personatge i l’època que va viure.

“Hom se sent tronat i provincià. Sense posseir l’Estat, no és possible viure. Les nostres provatures de cultura em fan pensar en els xiprers que hi ha al fons de la pedrera del Mèdol: s’enfilen i s’enfilen per a heure un poc de sol i com més s’enfilen més s’aprimen”.

Aquest volum de quatre centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són a la biblioteca de Ribes de Freser, població que se’m fa difícil separar de la lectura”.

 

 

 

Joseph Brodsky. Poemes escollits. Vint sonets a Maria Stuart.

Traducció de Judit Díaz Barneda

Jo us he estimat. L’amor encara (potser
només és dolor) se’m clava al cervell.
Tot es va fer miques i se’n va anar a fer punyetes.
Vaig intentar disparar-me, però les armes
són complicades. A més, les temples:
quina s’ha de triar? Es va esguerrar, no per por,
sinó per cavil·lació. Redéu, quina bestialitat!
Jo us he estimat amb tanta passió i desesperança
que tant de bo Déu us en doni un altre... Però no!
Ell, encara que sigui molt capaç de tot,
no conjugarà, a l’estil de Parmènides, un segon cop
els mateixos calfreds als ossos, la sang encesa
capaç de fondre en motlles el plom per la passió
de tocar-vos (els pits, ho esborro) els dits.

Diccionari Amazic-Català / Català-Amazic. AAVV. Llibres de l’Índex. 2016.

Diccionari estàndard de la llengua amaziga, la tercera més parlada als Països Catalans, que conté unes 20.000 entrades del català a l’amazic i 4.000 de l’amazic al català. També inclou un apèndix onomàstic de més de 1.000 topònims, més de 1.000 antropònims i prop de 200 etnònims. També pot consultar-se via internet ací.

Aquest volum de mil cent setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ja era hora que es publiquessin essent els diccionaris unes eines indispensables per establir ponts entre cultures”.

Laia Noguera. No et puc dir res.

No et puc dir res. Buit.

Hi ha un soroll buit
al món inútil
d'entre nosaltres.

Hi ha una muralla
que et resguarda de tu,
la camisa de força que t'abraça.

Per molt que te m'acostis, no hi seré.

Joan Brossa.

 

 

 

 

 

 

 

 

Crist de 200.000 braços. Agustí Bartra. Lleonard Muntaner Editor. 2008.

Records ficcionats de l’experiència de l’autor internat als camps de concentració d’Argelers i Agde abans d’exiliar-se a Mèxic per haver defensat, en contra del feixisme, la legalitat democràtica.
Al Puig, al Vives, al Roldós i al Tarrés els acompanya un gos, el Boira, que compartirà xabola amb ells i bona part dels seus turments.

 

“És de nit. Roldós tus. No puc dormir. Aquí no arriba el murmuri dels brolladors, i en la seva ànima no s’alça cap cançó. L’enyorança és com una quieta aigua de sèquia.

És de nit. Només se sent la remor sorda de les ones. Estels i sorra. Puig s’ha quedat adormit amb la petita flauta a la mà. Roldós tossirà tota la nit, en el seu racó de la papallona.

És de nit. Cal que ofegui en el meu esperit la queixa del mesquí Zaratustra sense àguila i sense serpent. Roldós tus. Boira dorm, a fora. Cobreixo els meus pensaments amb el tros de manta que em pertoca. La soledat ens fa irreals. Maleïda sigui la vana temptació dels brolladors!”.

 

Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que caldria que tinguéssim de capçalera per recordar el nostre passat recent”.

 

 

 

 

 

 

Wallace Stevens. The Snow Man.

One must have a mind of winter
To regard the frost and the boughs
Of the pine-trees crusted with snow;

And have been cold a long time
To behold the junipers shagged with ice,
The spruces rough in the distant glitter

Of the January sun; and not to think
Of any misery in the sound of the wind,
In the sound of a few leaves,

Which is the sound of the land
Full of the same wind
That is blowing in the same bare place

For the listener, who listens in the snow,
And, nothing himself, beholds
Nothing that is not there and the nothing that is.


L’home de la neu.

Versió de Josep Porcar 

Hom ha de tenir una ànima d'hivern
per contemplar la gebrada i les branques
dels pins atepeïdes de neu;

i haver patit fred molt de temps
per contemplar els ginebrers eriçats de gel,
els aspres avets en els llampecs remots

del sol de gener; i no pressentir
cap turment en el so del vent,
en el so d'unes poques fulles,

que és la veu de la terra
plena del mateix vent
que bufa al mateix indret nu

per a qui escolta, qui escolta en la neu,
i, no-res ell mateix, esguarda
el no-res que no hi és i el no-res que hi és.


«The Snow Man», de Wallace Stevens from blocsdelletres on Vimeo.

Assaigs. Llibre segon. Michel de Montaigne. Traducció de Vicent Alonso. Proa. 2007.

No hi ha tema ni replec de la condició humana que no sigui escrutat per Montaigne. A la seva experiència de vida s’hi sumen les seves múltiples lectures, sobretot les cites dels clàssics romans que sempre suren. 

“Però, per seguir el meu camí, m’ha semblat sempre que en poesia Virgili, Lucreci, Catul i Horaci ocupen de lluny el primer lloc, i particularment Virgili en les seues Geòrgiques, que em sembla l’obra poètica més aconseguida, en comparació amb la qual es pot reconèixer fàcilment que hi ha moments de l’Eneida que l’autor hauria pogut pentinar una mica més si haguera tingut temps. I el llibre V de l’Eneida em sembla el més perfecte. M’estime també Lucà, i m’hi pose a vegades; no tant pel seu estil com pel valor i la veritat de les seues opinions i dels seus raonaments. Quant al bo de Terenci, amb la delicadesa i les gràcies del llenguatge llatí, el trobe admirable quan representa al viu els moviments de l’ànima i la condició dels nostres costums; constantment les nostres accions em porten cap a ell”. 

Aquest volum de set-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’haurien de llegir al llit amb un llapis a la mà”.

Tot sembla tan senzill. Canten les dones.

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Chema Madoz.

Fungus. Albert Sánchez Piñol. La Campana. 2018.

La bestialitat humana pren moltes formes i quan l’exerceix el poder és quan més aflora. Aquest és un dels temes més recurrents del seu autor que ens la descriu mitjançant una prosa tan eficaç com seductora. En volem més. 

“El pitjor que li pot passar a un home que no sap parlar és que el deixin parlar: en Ric-Ric va intentar resumir el seu ideari, però de seguida es va fer un embolic. Va explicar-los que en honor al progrés tècnic a Barcelona ja hi havia compañeros que batejaven els seus fills amb noms com Telescopio o Sumergible. De la tecnologia, que alliberaria els humans del treball, va passar a la religió: Jesucrist, va afirmar, era el primer revolucionari de la Història, un proletari palestí i, per descomptat, ateu. Va seguir barrejant temes, cada cop més insegur del que deia. Va descriure l’existència de planetes habitats , mons que practicaven el comunisme llibertari des de feia mil anys. També va parlar-los dels altres plans de l’existència, descrits per mèdiums com Allan Kardec. De fet, va dir, seria mol lògic que la Revolució mundial impliqués els diferents elements: l’Espiritual, el Carnal i el Vegetal, en una convergència sidero-còsmica múltiple. I ves per on: ara que hi pensava, l’avantguarda revolucionària més pura potser era d’índole vegetal. En resum: el Poder polític no es pot reformar, només pot ser destruït. ¿Ho entenien? No, esclar que no, perquè amb prou feines s’entenia ell mateix. Va aturar-se, desanimat, i es va mirar l’audiència silenciosa”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas presentar un dia ple d’emocions després d’una lectura molt intensa”.

Sylvia Plath. The Jailer.

My night sweats grease his breakfast plate.
The same placard of blue fog is wheeled into position
With the same trees and headstones.
Is that all he can come up with,
The rattler of keys?

I have been drugged and raped.
Seven hours knocked out of my right mind
Into a black sack
Where I relax, foetus or cat,
Lever of his wet dreams.

Something is gone.
My sleeping capsule, my red and blue zeppelin
Drops me from a terrible altitude.
Carapace smashed,
I spread to the beaks of birds.

O little gimlets—
What holes this papery day is already full of!
He has been burning me with cigarettes,
Pretending I am a negress with pink paws.
I am myself. That is not enough.

The fever trickles and stiffens in my hair.
My ribs show. What have I eaten?
Lies and smiles.
Surely the sky is not that color,
Surely the grass should be rippling.

All day, gluing my church of burnt matchsticks,
I dream of someone else entirely.
And he, for this subversion,
Hurts me, he
With his armor of fakery,

His high cold masks of amnesia.
How did I get here?
Indeterminate criminal,
I die with variety—
Hung, starved, burned, hooked.

I imagine him
Impotent as distant thunder,
In whose shadow I have eaten my ghost ration.
I wish him dead or away.
That, it seems, is the impossibility.

That being free. What would the dark
Do without fevers to eat?
What would the light
Do without eyes to knife, what would he
Do, do, do without me?


Traducció de Montserrat Abelló

El carceller

La meva nit sua greix al seu plat d'esmorzar.
La mateixa paret de boira blava és col·locada en el seu lloc
amb els mateixos arbres i làpides.
És això tot el que ell ens pot dur,
el sacsejador de claus?

He estat drogada i violada.
Arrossegada set hores fora de mi
dins un sac negre.
On em relaxo, fetus o gat,
alçaprem dels seus somnis humits.

Alguna cosa ja no hi és.
La meva càpsula per dormir, el meu zepelí roig i blau
em deixa caure des d'una terrible alçada.
Closca aixafada
m'escampo pels becs dels ocells.

Oh petites barrines;
amb quins forats ja n'és ple aquest dia com paper!
Ell m'ha estat cremant amb cigarrets,
fent veure que sóc una negra amb potes rosa.
Jo sóc jo mateixa. No n'hi ha prou amb això.

La febre degota i se m'encarcara pels cabells.
Se'm veuen les costelles. Què he menjat?
Mentides i somriures.
Segur que el cel no té aquest color,
segur que l'herba hauria d'onejar.

Tot el dia, enganxo llumins socarrats a la meva església,
somio en algú completament diferent.
I ell, per haver-lo subvertit
em fa mal, ell
amb la seva armadura de fingiments,

les seves màscares altives i fredes d'amnèsia.
Com vaig arribar-hi aquí?
Criminal indeterminada,
em moro amb diversitat;
penjada, afamada, cremada, burxada.

Me l'imagino
impotent com un tro llunyà,
a l'ombra del qual he menjat la meva ració fantasmal.
Desitjaria que fos mort o ben lluny.
Això sembla, n'és la impossibilitat.

Aquest ésser lliure. Què faria la fosca
sense la febre de menjar?
Què faria la llum
sense ulls per clavar, què faria
ell, ell, sense mi?

Beethoven. Jan Swafford. Traducció de Juan Lucas. El Acantilado. 2017.

Extensa i aprofundida biografia on l’autor segueix la consigna de saber-ho tot i explicar-ho al detall, d’aquest músic irrepetible, caràcter explosiu i que fou, per qui signa la ressenya, un emblema d’adolescència. La seva lectura va dibuixant el personatge tan humà com fora del comú ensems. 

“En la casa de un viticultor de Oberdöbling, en el verano de 1803, se pone manos a la obra. A medida que los sueños épicos se despligan en su imaginación, se apresura a materializarlos en el teclado, en su cabeza, en notas arañadas sobre la página. Pasa horas perdido en su raptus, improvisando al teclado: las ideas fluyen desde sus dedos para convertirse en sonidos, y en un cuaderno de notas sobre una mesa junto a él fija los sonidos antes que se vayan. Mientras escribe los apuntes sigue el ritmo con sus manos y sus pies, maldice las notas por su contumacia. Porque, para Beethoven, el acto de componer es un proceso tan físico como mental; todo su cuerpo se ve invloucrado en ello. Cada día, haga el tiempo que haga, camina por las colina, los bosques y los senderos campestres, gruñendo, aullando y agitando los brazos mientras dirige la música en su cabeza, deteniéndose para escribir las ideas en los cuadernos de bolsillo que lleva consigo”. 

Aquest volum de mil quatre-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que recuperen velles passions i que ens transporten a un món que sembla una ficció essent exactament la història i el context d’una persona real”.

Joseba Sarrionandia. Hilda dago poesia? Badakizue zer den justizia?

Lekukoa izana naiz ni zuen
antzezlekuan,
ikusia dut auzitegien arkitektura tinko
eta eszenografia dotorea,
itotzeraino usnatua dut horko giro
neoklasikoa,
erreparatuak ditut legearen teatroko
aktoreok maskaratzeko dituzuen
toga beltz eta zilarrezko puinetak,
sarritan harritua naiz
zuen berunezko paper-gainekoen
berun astuntasunaz,
ikertua dut gramatika funtzionalen
baliabideez
zeremonialeko zuen lengoaia arkaizante
eta arauemailea,
arnasa hartua dut bekainetan pausatzen
zaizuen
aretootako aireko hautsa, irina baino
hagitzez finagoa,
barre egina naiz gorrotoaren ondorioak
logika aristotelikoz
epaitzeko zuen esfortzuez, sufritua naiz
zelda itxietan
zuen itxaronarazi behar erritualak,
kalkulatua dut
zuen paperen erreprodukzio infinitua zeuen artxiboen desolazioan,
haintzat hartua dut beraz zeuen epaile eginbide
sakratua…

Eta eginahalak egingo ditut
berriro harrapa ez nazazuen.


Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

És morta la poesia? Sabeu què és la justícia?

He estat testimoni
al vostre teatre,
he vist l’arquitectura sòlida
i l’escenografia elegant dels tribunals,
n’he respirat fins a ofergar-me l’aire
neoclàssic,
he observat la toga negra
i els punyets de plata
amb què us disfresseu els actors del teatre de la llei,
sovint m’ha sobtat
el pes feixuc
dels vostres petjapapers de plom,
he investigat amb les eines
de la gramàtica funcional
el llenguatge prescriptiu i arcaïtzant
dels vostres cerimonials,
he respirat la pols de l’aire d’aquells espais
que se us diposita
a les celles,
molt més fina que la farina,
he rigut amb els vostres esforços
per jutjar amb la lògica aristotèlica
les conseqüències de l’odi, he patit
en cel·les tancades
els vostres rituals de fer-nos esperar,
he calculat
la reproducció infinita dels vostres papers
en la desolació dels vostres arxius,
i així, he considerat el vostre deure sagrat
de jutjar-me.

i faré el que calgui
perquè no em torneu a enxampar.

Toni Prat.

Els dics. Irene Solà. L’Altra Editorial. 2018.

Novel·la sobre el fet de narrar, d’explicar històries. L’oralitat, l’escriptura, els personatges que escriuen, els que escolten i els que són narrats. Explicar la narració des de la pròpia narració. 

Un collage fabulós d’una jove autora que no és que tingui un gran futur sinó que ja té un gran present. 

“Morir-se va ser com prémer l’interruptor d’una bombeta fosa. Ínfim. Sabia que s’havia mort perquè en Jaume li va fer un petó al front i va dir: mare, i no va notar el tacte dels seus llavis. I perquè la Roser li va agafar les mans i hi va enfonsar la cara, i no va notar l’escalfor de les seves llàgrimes. També perquè va sentir una alegria d’aquelles que no vénen d’enlloc ni responen a res mentre els altres dos ploraven. Una alegria calenta com una bossa d’aigua, que al cap d’una estona va sortir per la mateixa porta per on havia entrat, ràpida com un esquirol i volàtil com un matí, i la va deixar submergida en una calma molt agradable”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “premis documenta que d’entrada fan de bon llegir”.

Danielle Collobert. Il donc.

il disperse les sons — harmonie — discordance — réveil

au corps inapaisé — mord — lenteur du mouvement — du corps redressé — ampleur du souffle —  appuie des coudes au-dessous — tete relevée en arrière — déjà vu ainsi — cambrure des reins —  respiration au ventre arriviera le flux — ou de bouche ouverte le mot — ou d'espace la mémoire — des lambeaux d'articulation


Traducció d'Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

dispersa els sons — harmonia — discordança — despertar

el cos desassossegat — mossega — lentitud del moviment — del cos redreçat — amplitud de l'alè — se sosté a sota amb els colzes —cap tirat enrere — ja vist així — arquejat pels ronyons — respiració al ventre el flux arribarà — o de la boca oberta el mot — o de l'espai la memòria — parracs d'articulació

Blankets. Craig Thompson. Astiberri Ediciones. 1999.

El primer amor no és com els altres, és com una explosió d’aquelles que tot ho modifica. Això és el que li passa exactament al Craig que és d’una família cristiana del centre de Wisconsin (als Estats Units) el qual s’enamora de la Raina. Déu n'hi do.

Aquest volum de cinc-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que vas trobar a la biblioteca Joan Triadú de Vic quan de fet buscaves una altra cosa i que ara resulta que és un clàssic de les novel·la gràfica, vés per on".

Bob Dylan. Girl from de The North Country.

If you're travelin' in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine.

If you go when the snowflakes storm
When the rivers freeze and summer ends
Please see if she's wearing a coat so warm
To keep her from the howlin' winds.

Please see for me if her hair hangs long
If it rolls and flows all down her breast
Please see for me if her hair hangs long
For that's the way I remember her best.

I'm a-wonderin' if she remembers me at all
Many times I've often prayed
In the darkness of my night
In the brightness of my day.

So, if you're travelin' in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine.


Traducció lliure de Borja Penalba 

La noia del nord

Si algun dia, sol, arribes al Nord
On el vent bufa fort i la boira dol,
Dóna-li un bes de la meua part,
Ella fou un dels meus grans amors.

Si hi arribes amb el fred de l’hivern,
Quan els rius glaçats obliden l’estiu,
Fes-li una ullada, que porte l’abric,
Per resguardar-se d’aquell vent furtiu.

Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell
Roman negre, llarg, suau, fins al pit,
Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell
Roman intacte, com el meu record.

Tant de bo ella també pense en mi,
Deu mil cops sovint ho he pregat,
Per la nit, en la foscor,
O amb la llum del matí en soledat.

Doncs si un dia, amb sort, arribes al Nord
On el vent bufa fort i la boira dol,
Dóna-li un bes de la meua part,
Ella és el meu gran amor.

Joan Brossa. Eclipsi.

Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable. Bel Zaballa. Sembra Llibres. 2018.

Biografia d’un dels escriptors més importants i censurats de la literatura catalana. Víctima de la dictadura franquista, la transició i els seus efectes secundaris. Incorruptible fins al final és inevitable tornar-hi sempre perquè la seva obra literària abarca tots els gèneres. 

“Mentre va ser conscient, no va deixar mai de fer allò que creia que havia de fer i a què va dedicar tota la vida: escriure. Manuel de Pedrolo va deixar milers de pàgines escrites, moltes de publicades, encara un bon grapat de desades en carpetes i tantes altres llençades a la paperera. Desenes i desenes de novel·les, contes, poemes, relats, esbossos, articles, amb els respectius títols que tanta feina li donaven. I quin art i quina traça tenia a titular! Escrivia sabedor que, com tantes vegades s’havia repetit, en unes altres circumstàncies hauria estat un altre i hauria fet una altra obra, però sempre va escriure des de la consciència d’home lliure, malgrat la censura, les prohibicions, els retrets i el silenciament”. 

Aquest volum de cent seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquell autor que fent d’objector de consciència vaig conèixer la seva dona, al seu pis del carrer Calvet, que m’ensenyà l’escriptori i els llibres. M'emocionà el moment”.

Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes.

Vaig intentar desactivar l'amor.
Desactivar-lo
com si desactivessis un enginy
altament explosiu
que pot fer estralls.

La vida secreta de los árboles. Peter Wohlleben. Edicines Obelisco. 2016.

Trenta-sis articles sobre el món dels arbres i els boscos. Tan apassionants com necessaris, tan coneguts com encara per conèixer. I és que és ben bé que per estimar abans s’ha de conèixer. 

“Así pues, los árboles se comunican a través de los olores, visual y eléctricamente (por medio de una especie de células nerviosas que se encuentran en la punta de las raíces). ¿Y qué ocurre con los sonidos, también oyen y hablan?” 

Aquest volum de dues-centes dinou pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que es poden olorar i sentir com un bosc o una arbreda". 

Sònia Moya. Intersecció de conjunts. Fusta vella.

Regust de fusta vella les paraules

gastades.

Francesc Garriga

D'esquena a la llum de la cuina
escric amb llapis desgastat
paraules que no sé si he dit
o potser les he dit massa.

Remugo lletres i saliva,
i el pap buit de poemes.
Gust de serradures
i de carn estellosa.
Versos que no arriben.
Fam antiga i mal de barres.

Diuen que al final ho trobes,
si hi treballes.

Mastego, doncs,
fragments de vent i arbres
que et duguin una mica d'aigua
quan la vida se't faci bola.

Chema Madoz.

55 urnes per la llibertat. VV.AA. Comitè de solidaritat catalana - Catalunya Nord. 2018.

Catàleg de l’exposició col·lectiva on 55 artistes van fer les seves propostes artístiques a partir de les urnes que es van fer servir durant el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya.
Consultar aquí.

Aquest volum de cent setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’art i política, si és que és decent separar una cosa de l’altre”.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. Parlar de canvis era parlar d'amor.

Traducció d'en Manuel Forcano

Ja fa temps que no sé res de tu
i no he rebut ni una sola carta,
com si el registre oficial hagués oblidat el meu nom i que existeixo.

La màquina de les generacions encara és dolça
entre les meves cames, però fa temps
que no he sentit la dolçor d'una carta
entre els meus ulls.

No vam estar prou temps junts
perquè ens aixequessin una estàtua d'amants.

Ara un temps ve en lloc d'un altre,
la tristor canvia de gent com de roba
i el teu rostre seriós llesca la teva vida:
cada llesca amb un home diferent.

Una vegada vam parlar de canvis.
I parlar de canvis era parlar d'amor.

Biografia del silenci. Breu assaig sobre meditació. Pablo d’Ors. Traducció de Tina Vallès. Angle Editorial. 2017.

Quaranta-nou reflexions al voltant de la meditació i tot el que la seva pràctica comporta. Itinerari de com li ha canviat la vida a l’autor després de practicar-la i de tots els espais que se li han eixamplat.

Només se li poden atribuir bondats i avantatges al no fer, al no pensar. 

“Per enfortir la meva convicció i apuntalar la meva voluntat, em vaig centrar en el que vaig pensar que era determinant: el silenci. Em refereixo tant al que hi ha en el silenci com al silenci mateix, que és una autèntica revelació. He d’advertir des d’ara, però, que el silenci, si més no tal com l’he viscut jo, no té res de particular. El silenci és tan sols el marc o el context que possibilitat tota la resta. ¿I què és tota la resta? El que és sorprenent és que no és res, absolutament res: la vida que transcorre, res d’especial. Esclar que dic res, però també podria dir tot”. 

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes de casualitat i llegeixes com un regal”.

Roger Mas. Parnàs. Jordi.

Mentre caminava en la boira d'hivern,
de bon matí als camps d'ordi,
vaig sentir d'una dona el lament,
es planyia pel seu Jordi.

Penjaran en Jordi amb una corda d'or,
que a pocs és reservada;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.

Per valls i muntanyes, sense repòs,
cavalca nit i dia
per arribar a temps a la cort
a implorar per la seva vida.

En Jordi no ha robat mai, ni tan sols per mi,
un fruit o una flor rara;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.

Salveu els seus llavis, salveu el seu somriure,
no té vint anys encara;
és innocent com el cant d'un ocell
una matinada clara.

El jutge li digué: «Bona dona, em sap greu,
no hi haurà pas clemència.
I ara marxeu, res no hi podeu fer:
la llei ha dictat sentència».

I així penjaran Jordi amb una corda d'or,
 que a pocs és reservada;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.

Toni Prat.

On eres l’1-O? De l’orgull a la indignació. Quico Sallés. Rosa dels Vents. 2018.

Dietari que explica la mobilització de la societat civil catalana més determinant de la història que detalla des del divendres 2 de setembre fins al dimarts 3 d’octubre de 2017.

És la visió trepidant del periodista que viu sota els efectes de la notícia que va explicant. Per quan el llibre de fons que expliqui el què i el per què del Primer d’Octubre i els seus efectes secundaris?

“La primera història és el pla B. Tot queda en mans de la gent. En un sistema de nodes, de xarxa. Com una malla i no com una cadena. De manera que si un nus peta, la malla aguanta. A diferència de la cadena que, si s’esberla, tot se’n va en orris. Tothom ha treballat clandestinament. Ni la meva dona ho sabia, afirmen murris.

Una de les conyes més reptides a les xarxes és que en un país on la gent es deixaria matar abans de confessar on troba rovellons, com volien trobar les urnes?! De fet, per si de cas, la gent feia fotocòpies de les paperetes a la feina els dies abans o les imprimia a casa. Era l’altre pla. La logística, secreta, de la gent havia triomfat”.

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quadarà amorrat al piló de “llibres d’aquest amic-company de feines, platós, impovisacions i llargues converses, treballador incansable i curiós fins a l’extenuació”.

J. V. Foix, investigador en poesia. Manuel Guerrero. Editorial Empúries. 1996.

El més extens dels assaigs sobre el pastisser de Sarrià. Vida, obra, context i derivats que expliquen amb prou detall i una àmplia bibliografia un dels autors més importants de la cultura catalana, és a dir, universal. 

“J. V. Foix, un univers múltiple i divers els esclats lluminosos del qual tot just comencem a entreveure. La vida del poeta s’inicia i es clou a Sarrià, Barcelona. Fora de les seves estades estivals al Port de la Selva, les seves caminades pel país i algunes sortides escadusseres a l’estranger, la biografia de Foix és sobretot una profunda aventura interior, espiritual i intel·lectual, de la qual ens han previngut els rastres constel·lats de la seva obra. Amb una vida discreta i austera, exercint el periodisme, primer, regentant les seves pastisseries de Sarrià, després, J. V. Foix tot fent defensa, com T. S. Eliot, de la necessitat d’un segon ofici per al poeta, ha creat la seva obra silenciosament, rigorosament i lentament per convertir-la en la seva biografia, en la biografia d’una llengua, en una biografia col·lectiva”. 

Aquest volum de cinc-centes pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir i recomanar als quatre vents”.

Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. Continuar vivint. Negar l’oblit per uns moments.

Traducció de Manuel Forcano. 

Negar l’oblit per uns moments
no et portarà res de tot allò que fou
sinó el fardell buit del record
com la feixuga bola lligada
a una clau d’hotel.
Però el record no t’obrirà mai més
aquelles cambres.

Recordo que vam seure al costat de la finestra
i de sobte va començar a tronar
i de sobte la pluja
i de sobte vam començar a desestimar-nos.

Los pensadores. Daniel J. Boorstin. Traducció de Santiago Jordán. Editorial Crítica. 1999.

Després dels volums Los descubridores i Los creadores es clou aquesta trilogia sobre la història de la humanitat amb aquest volum sobre el pensament i la seva evolució al llarg dels segles fins avui mateix. 

“La cultura occidental ha conocido tres grandes épocas de búsqueda. En primer lugar estuvo la heroica empresa de los profetas y los filósofos, que buscaron la salvación o la verdad en el Dios de los cielos o en la capacidad de raciocinio que nos es innata. Luego vino una época de búsqueda colectiva, de emulación de la civilización en el sentido democrático y, por último, más recientemente, la era de la ciencas sociales, en la cual, orientado hacia el futuro, el hombre parece gobernado por las fuerzas de la historia”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que estimulen la lectura d’altres llibres i que no pararíem mai”.

Màrius Sampere i Passarell. La ciutat submergida. Has pensat mai?

Has pensat mai
en l'única
possibilitat, la mort de la mort?

Has pensat mai que res no és ni tan sols probable
si un dia es fa fosc sense avisar?

Dius que no hi has pensat mai,
dius que la fi vol dir el començament de les flors,
penses que les flors que comencen
t'obren els ulls.

I veus la mort de la mort
en cada color.

Joan Brossa. Nupcial.