_

    

 

  

 

L’ordre del dia. Éric Vuillard. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edicions 62. 2018.

Episodis d’alguns dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, fets de carn i ossos, com per exemple la reunió de 24 empresaris que donaren suport a Adolf Hitler. Ai las!

S’hi troben les misèries i les debilitats del que la Història vol fer passar com a grans moments però que són, sobretot, humans, massa humans.

“Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acaben de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula còmica: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila a trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit”.

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres deliciosos que enfoquen la Història des d’altres punts de vista que matisen les suposades grans cròniques”.

Anna Miralpeix. Escriure. Inèdit.

He retrobat la veu
amb els peus nus
caminant sobre els marges.
El pas dels núvols,
indiferents,
besa la tarda clara.

Chema Madoz.

  

 

 

  

 

Caminades foixianes: 3 dietaris de viatge carregats d’LSD. Biel Barnils (amb il·lustracions d'Olga Capdevila). Adicciones porquesí. 2019.

A partir de l’experiència del caminar i de la pràctica de l’escriptura automàtica ensems neixen aquests dietaris de viatge il·lustrats pels dibuixos deliciosos de l’Olga Capdevila.

“Una boira de color de lluna embolcalla el paisatge, sembla que cel es fiqui pertot i vagi baixant. Carregat de records que se m’apareixen transito per camins familiars. Allà on hi havia dos arbres ara n’hi ha un de caigut, ací on una pedra estancava un bassal ara hi ha un rierol.
Als marges verds-verdíssims ens acompanyen colors efímers que mai més copsarem. Fa una llum única, apagada, els colors se’m fan tots estranys.
Un home dalt d’un cavall fa símbols estranys amb una mà mentre amb l’altre subjecta fort la regna. És com si la bèstia se li desboqués. Quan em passen pel davant el cavall recita en una llengua morta versos satànics d’antany.
Creixen alhora els fils elèctrics que ens sobrevolen per dalt, dues torres elèctriques sembla que custodien el pas.
Una bella donzella vestida amb bata blanca, talment una científica al seu laboratori, recull aigües, fang i molses. D’allà n’extreurà estranyíssimes formes abstractes per analitzar”.

Aquest llibre-mapa quedarà amorrat al piló de “escriptures que no se sap ben bé d’on venen i no se se sap ben bé cap a on van ni se les pot aturar”.

 

Ibn Al-Labbana. Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Les pigues.

Versions de Josep Piera.

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, d’una a una
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, d’una a una.

L’art de callar. Abbé Dinouart. Traducció de Maria Dasca. Edicions de la Ela Geminada. 2016.

Un necessari antídot davant de tanta faramalla, tanta xerrameca, tants volums i volums de llibres inútils que han fet perdre el temps al seu autors i, sobretot, als que els hem llegits.

Un assaig contundent i del tot imprescindible.
“Hi ha homes que escriuen per escriure, com n’hi ha que parlen per parlar. No hi ha gens d’enginy ni una orientació clara, ni en el discurs dels uns, ni en els llibres dels altres; els llegim i no hi entenem res, no hi aprenem res. Aquests autors no s’escolten ni tan sols a si mateixos. ¿Per què esciuen, doncs? És així que, triant malament el tema o escrivint d’una manera que no duu enlloc, el món s’omple de llibres estèrils i infructuosos. Ja hem dit que hi ha pocs llibres que continguin res de bo; però, ¿quants llibres hi ha a les biblioteques que no obrim mai perquè no ens proporcionen res d’útil? ¿I quants d’altres, en els infolis dels quals només hi ha una o dues pàgines de coses bones, que sembla que se’ls hagin escapat sense voler, que cal buscar i descobrir enmig d’una barrija-barreja de coses enutjoses? Oh, que en seria de bo i curiós, un llibre amb una selecció d’extractes dels llibres que no es llegeixen mai o que només podem llegir amb avorriment i fàstic! Una obra així es podria incloure en dos infolis, en els quals uns quaranta mil autors serien reduïts al que han escrit d’útil i al que realment els és originals. Llavors posseiríem, en una petita biblioteca, un fons molt ric, molt important, que podríem llegir més d’un cop al llarg de la vida, ja que, amb aquesta selecció, només tindríem un petit nombre de llibres per llegir”.

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per evitar llegir altres llibres i callar, sobretot callar, és a dir, deixar d'escriure”.

 

 

 

 

 

 

Dolors Miquel. Ver7s de la terra. Pagesos.

Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.

Pa que los volem los reis
si los hem de mantenir?
No n'hi ha prou amb tenir lleis
i tenir allà Madrí?

Mos caguem en tots los Sants,
en les Verges i en lo Déu,
en monges i en capellans.
Prò que no ens tòcon la Seu.

Toni Prat.

  

 

 

 

 

 

 

Epistolari de Josep Carner. Volum I. A cura d’Albert Manent i Jaume Medina. Curial Edicions. 1994.

Epistolari deliciós (1900-1957) entre el Príncep dels Poetes i Xavier Benguerel, Jaume Bofill i Mates, Miquel Utrillo, Josep Carbonell, Pare Miquel d’Esplugues, Joan Maragall, Carles Riba, Ramon Rucabado, Rossend Serra i Pagès, Xavier Tusell i Miquel de Unamuno.  Això ens permet mirar per l’espiell el personatge i l’època que va viure.

“Hom se sent tronat i provincià. Sense posseir l’Estat, no és possible viure. Les nostres provatures de cultura em fan pensar en els xiprers que hi ha al fons de la pedrera del Mèdol: s’enfilen i s’enfilen per a heure un poc de sol i com més s’enfilen més s’aprimen”.

Aquest volum de quatre centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són a la biblioteca de Ribes de Freser, població que se’m fa difícil separar de la lectura”.

 

 

 

Joseph Brodsky. Poemes escollits. Vint sonets a Maria Stuart.

Traducció de Judit Díaz Barneda

Jo us he estimat. L’amor encara (potser
només és dolor) se’m clava al cervell.
Tot es va fer miques i se’n va anar a fer punyetes.
Vaig intentar disparar-me, però les armes
són complicades. A més, les temples:
quina s’ha de triar? Es va esguerrar, no per por,
sinó per cavil·lació. Redéu, quina bestialitat!
Jo us he estimat amb tanta passió i desesperança
que tant de bo Déu us en doni un altre... Però no!
Ell, encara que sigui molt capaç de tot,
no conjugarà, a l’estil de Parmènides, un segon cop
els mateixos calfreds als ossos, la sang encesa
capaç de fondre en motlles el plom per la passió
de tocar-vos (els pits, ho esborro) els dits.

Diccionari Amazic-Català / Català-Amazic. AAVV. Llibres de l’Índex. 2016.

Diccionari estàndard de la llengua amaziga, la tercera més parlada als Països Catalans, que conté unes 20.000 entrades del català a l’amazic i 4.000 de l’amazic al català. També inclou un apèndix onomàstic de més de 1.000 topònims, més de 1.000 antropònims i prop de 200 etnònims. També pot consultar-se via internet ací.

Aquest volum de mil cent setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ja era hora que es publiquessin essent els diccionaris unes eines indispensables per establir ponts entre cultures”.

Laia Noguera. No et puc dir res.

No et puc dir res. Buit.

Hi ha un soroll buit
al món inútil
d'entre nosaltres.

Hi ha una muralla
que et resguarda de tu,
la camisa de força que t'abraça.

Per molt que te m'acostis, no hi seré.

Joan Brossa.

 

 

 

 

 

 

 

 

Crist de 200.000 braços. Agustí Bartra. Lleonard Muntaner Editor. 2008.

Records ficcionats de l’experiència de l’autor internat als camps de concentració d’Argelers i Agde abans d’exiliar-se a Mèxic per haver defensat, en contra del feixisme, la legalitat democràtica.
Al Puig, al Vives, al Roldós i al Tarrés els acompanya un gos, el Boira, que compartirà xabola amb ells i bona part dels seus turments.

 

“És de nit. Roldós tus. No puc dormir. Aquí no arriba el murmuri dels brolladors, i en la seva ànima no s’alça cap cançó. L’enyorança és com una quieta aigua de sèquia.

És de nit. Només se sent la remor sorda de les ones. Estels i sorra. Puig s’ha quedat adormit amb la petita flauta a la mà. Roldós tossirà tota la nit, en el seu racó de la papallona.

És de nit. Cal que ofegui en el meu esperit la queixa del mesquí Zaratustra sense àguila i sense serpent. Roldós tus. Boira dorm, a fora. Cobreixo els meus pensaments amb el tros de manta que em pertoca. La soledat ens fa irreals. Maleïda sigui la vana temptació dels brolladors!”.

 

Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que caldria que tinguéssim de capçalera per recordar el nostre passat recent”.

 

 

 

 

 

 

Wallace Stevens. The Snow Man.

One must have a mind of winter
To regard the frost and the boughs
Of the pine-trees crusted with snow;

And have been cold a long time
To behold the junipers shagged with ice,
The spruces rough in the distant glitter

Of the January sun; and not to think
Of any misery in the sound of the wind,
In the sound of a few leaves,

Which is the sound of the land
Full of the same wind
That is blowing in the same bare place

For the listener, who listens in the snow,
And, nothing himself, beholds
Nothing that is not there and the nothing that is.


L’home de la neu.

Versió de Josep Porcar 

Hom ha de tenir una ànima d'hivern
per contemplar la gebrada i les branques
dels pins atepeïdes de neu;

i haver patit fred molt de temps
per contemplar els ginebrers eriçats de gel,
els aspres avets en els llampecs remots

del sol de gener; i no pressentir
cap turment en el so del vent,
en el so d'unes poques fulles,

que és la veu de la terra
plena del mateix vent
que bufa al mateix indret nu

per a qui escolta, qui escolta en la neu,
i, no-res ell mateix, esguarda
el no-res que no hi és i el no-res que hi és.


«The Snow Man», de Wallace Stevens from blocsdelletres on Vimeo.

Assaigs. Llibre segon. Michel de Montaigne. Traducció de Vicent Alonso. Proa. 2007.

No hi ha tema ni replec de la condició humana que no sigui escrutat per Montaigne. A la seva experiència de vida s’hi sumen les seves múltiples lectures, sobretot les cites dels clàssics romans que sempre suren. 

“Però, per seguir el meu camí, m’ha semblat sempre que en poesia Virgili, Lucreci, Catul i Horaci ocupen de lluny el primer lloc, i particularment Virgili en les seues Geòrgiques, que em sembla l’obra poètica més aconseguida, en comparació amb la qual es pot reconèixer fàcilment que hi ha moments de l’Eneida que l’autor hauria pogut pentinar una mica més si haguera tingut temps. I el llibre V de l’Eneida em sembla el més perfecte. M’estime també Lucà, i m’hi pose a vegades; no tant pel seu estil com pel valor i la veritat de les seues opinions i dels seus raonaments. Quant al bo de Terenci, amb la delicadesa i les gràcies del llenguatge llatí, el trobe admirable quan representa al viu els moviments de l’ànima i la condició dels nostres costums; constantment les nostres accions em porten cap a ell”. 

Aquest volum de set-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’haurien de llegir al llit amb un llapis a la mà”.

Tot sembla tan senzill. Canten les dones.

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Chema Madoz.

Fungus. Albert Sánchez Piñol. La Campana. 2018.

La bestialitat humana pren moltes formes i quan l’exerceix el poder és quan més aflora. Aquest és un dels temes més recurrents del seu autor que ens la descriu mitjançant una prosa tan eficaç com seductora. En volem més. 

“El pitjor que li pot passar a un home que no sap parlar és que el deixin parlar: en Ric-Ric va intentar resumir el seu ideari, però de seguida es va fer un embolic. Va explicar-los que en honor al progrés tècnic a Barcelona ja hi havia compañeros que batejaven els seus fills amb noms com Telescopio o Sumergible. De la tecnologia, que alliberaria els humans del treball, va passar a la religió: Jesucrist, va afirmar, era el primer revolucionari de la Història, un proletari palestí i, per descomptat, ateu. Va seguir barrejant temes, cada cop més insegur del que deia. Va descriure l’existència de planetes habitats , mons que practicaven el comunisme llibertari des de feia mil anys. També va parlar-los dels altres plans de l’existència, descrits per mèdiums com Allan Kardec. De fet, va dir, seria mol lògic que la Revolució mundial impliqués els diferents elements: l’Espiritual, el Carnal i el Vegetal, en una convergència sidero-còsmica múltiple. I ves per on: ara que hi pensava, l’avantguarda revolucionària més pura potser era d’índole vegetal. En resum: el Poder polític no es pot reformar, només pot ser destruït. ¿Ho entenien? No, esclar que no, perquè amb prou feines s’entenia ell mateix. Va aturar-se, desanimat, i es va mirar l’audiència silenciosa”. 

Aquest volum de tres-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas presentar un dia ple d’emocions després d’una lectura molt intensa”.

Sylvia Plath. The Jailer.

My night sweats grease his breakfast plate.
The same placard of blue fog is wheeled into position
With the same trees and headstones.
Is that all he can come up with,
The rattler of keys?

I have been drugged and raped.
Seven hours knocked out of my right mind
Into a black sack
Where I relax, foetus or cat,
Lever of his wet dreams.

Something is gone.
My sleeping capsule, my red and blue zeppelin
Drops me from a terrible altitude.
Carapace smashed,
I spread to the beaks of birds.

O little gimlets—
What holes this papery day is already full of!
He has been burning me with cigarettes,
Pretending I am a negress with pink paws.
I am myself. That is not enough.

The fever trickles and stiffens in my hair.
My ribs show. What have I eaten?
Lies and smiles.
Surely the sky is not that color,
Surely the grass should be rippling.

All day, gluing my church of burnt matchsticks,
I dream of someone else entirely.
And he, for this subversion,
Hurts me, he
With his armor of fakery,

His high cold masks of amnesia.
How did I get here?
Indeterminate criminal,
I die with variety—
Hung, starved, burned, hooked.

I imagine him
Impotent as distant thunder,
In whose shadow I have eaten my ghost ration.
I wish him dead or away.
That, it seems, is the impossibility.

That being free. What would the dark
Do without fevers to eat?
What would the light
Do without eyes to knife, what would he
Do, do, do without me?


Traducció de Montserrat Abelló

El carceller

La meva nit sua greix al seu plat d'esmorzar.
La mateixa paret de boira blava és col·locada en el seu lloc
amb els mateixos arbres i làpides.
És això tot el que ell ens pot dur,
el sacsejador de claus?

He estat drogada i violada.
Arrossegada set hores fora de mi
dins un sac negre.
On em relaxo, fetus o gat,
alçaprem dels seus somnis humits.

Alguna cosa ja no hi és.
La meva càpsula per dormir, el meu zepelí roig i blau
em deixa caure des d'una terrible alçada.
Closca aixafada
m'escampo pels becs dels ocells.

Oh petites barrines;
amb quins forats ja n'és ple aquest dia com paper!
Ell m'ha estat cremant amb cigarrets,
fent veure que sóc una negra amb potes rosa.
Jo sóc jo mateixa. No n'hi ha prou amb això.

La febre degota i se m'encarcara pels cabells.
Se'm veuen les costelles. Què he menjat?
Mentides i somriures.
Segur que el cel no té aquest color,
segur que l'herba hauria d'onejar.

Tot el dia, enganxo llumins socarrats a la meva església,
somio en algú completament diferent.
I ell, per haver-lo subvertit
em fa mal, ell
amb la seva armadura de fingiments,

les seves màscares altives i fredes d'amnèsia.
Com vaig arribar-hi aquí?
Criminal indeterminada,
em moro amb diversitat;
penjada, afamada, cremada, burxada.

Me l'imagino
impotent com un tro llunyà,
a l'ombra del qual he menjat la meva ració fantasmal.
Desitjaria que fos mort o ben lluny.
Això sembla, n'és la impossibilitat.

Aquest ésser lliure. Què faria la fosca
sense la febre de menjar?
Què faria la llum
sense ulls per clavar, què faria
ell, ell, sense mi?

Beethoven. Jan Swafford. Traducció de Juan Lucas. El Acantilado. 2017.

Extensa i aprofundida biografia on l’autor segueix la consigna de saber-ho tot i explicar-ho al detall, d’aquest músic irrepetible, caràcter explosiu i que fou, per qui signa la ressenya, un emblema d’adolescència. La seva lectura va dibuixant el personatge tan humà com fora del comú ensems. 

“En la casa de un viticultor de Oberdöbling, en el verano de 1803, se pone manos a la obra. A medida que los sueños épicos se despligan en su imaginación, se apresura a materializarlos en el teclado, en su cabeza, en notas arañadas sobre la página. Pasa horas perdido en su raptus, improvisando al teclado: las ideas fluyen desde sus dedos para convertirse en sonidos, y en un cuaderno de notas sobre una mesa junto a él fija los sonidos antes que se vayan. Mientras escribe los apuntes sigue el ritmo con sus manos y sus pies, maldice las notas por su contumacia. Porque, para Beethoven, el acto de componer es un proceso tan físico como mental; todo su cuerpo se ve invloucrado en ello. Cada día, haga el tiempo que haga, camina por las colina, los bosques y los senderos campestres, gruñendo, aullando y agitando los brazos mientras dirige la música en su cabeza, deteniéndose para escribir las ideas en los cuadernos de bolsillo que lleva consigo”. 

Aquest volum de mil quatre-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que recuperen velles passions i que ens transporten a un món que sembla una ficció essent exactament la història i el context d’una persona real”.

Joseba Sarrionandia. Hilda dago poesia? Badakizue zer den justizia?

Lekukoa izana naiz ni zuen
antzezlekuan,
ikusia dut auzitegien arkitektura tinko
eta eszenografia dotorea,
itotzeraino usnatua dut horko giro
neoklasikoa,
erreparatuak ditut legearen teatroko
aktoreok maskaratzeko dituzuen
toga beltz eta zilarrezko puinetak,
sarritan harritua naiz
zuen berunezko paper-gainekoen
berun astuntasunaz,
ikertua dut gramatika funtzionalen
baliabideez
zeremonialeko zuen lengoaia arkaizante
eta arauemailea,
arnasa hartua dut bekainetan pausatzen
zaizuen
aretootako aireko hautsa, irina baino
hagitzez finagoa,
barre egina naiz gorrotoaren ondorioak
logika aristotelikoz
epaitzeko zuen esfortzuez, sufritua naiz
zelda itxietan
zuen itxaronarazi behar erritualak,
kalkulatua dut
zuen paperen erreprodukzio infinitua zeuen artxiboen desolazioan,
haintzat hartua dut beraz zeuen epaile eginbide
sakratua…

Eta eginahalak egingo ditut
berriro harrapa ez nazazuen.


Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

És morta la poesia? Sabeu què és la justícia?

He estat testimoni
al vostre teatre,
he vist l’arquitectura sòlida
i l’escenografia elegant dels tribunals,
n’he respirat fins a ofergar-me l’aire
neoclàssic,
he observat la toga negra
i els punyets de plata
amb què us disfresseu els actors del teatre de la llei,
sovint m’ha sobtat
el pes feixuc
dels vostres petjapapers de plom,
he investigat amb les eines
de la gramàtica funcional
el llenguatge prescriptiu i arcaïtzant
dels vostres cerimonials,
he respirat la pols de l’aire d’aquells espais
que se us diposita
a les celles,
molt més fina que la farina,
he rigut amb els vostres esforços
per jutjar amb la lògica aristotèlica
les conseqüències de l’odi, he patit
en cel·les tancades
els vostres rituals de fer-nos esperar,
he calculat
la reproducció infinita dels vostres papers
en la desolació dels vostres arxius,
i així, he considerat el vostre deure sagrat
de jutjar-me.

i faré el que calgui
perquè no em torneu a enxampar.

Toni Prat.

Els dics. Irene Solà. L’Altra Editorial. 2018.

Novel·la sobre el fet de narrar, d’explicar històries. L’oralitat, l’escriptura, els personatges que escriuen, els que escolten i els que són narrats. Explicar la narració des de la pròpia narració. 

Un collage fabulós d’una jove autora que no és que tingui un gran futur sinó que ja té un gran present. 

“Morir-se va ser com prémer l’interruptor d’una bombeta fosa. Ínfim. Sabia que s’havia mort perquè en Jaume li va fer un petó al front i va dir: mare, i no va notar el tacte dels seus llavis. I perquè la Roser li va agafar les mans i hi va enfonsar la cara, i no va notar l’escalfor de les seves llàgrimes. També perquè va sentir una alegria d’aquelles que no vénen d’enlloc ni responen a res mentre els altres dos ploraven. Una alegria calenta com una bossa d’aigua, que al cap d’una estona va sortir per la mateixa porta per on havia entrat, ràpida com un esquirol i volàtil com un matí, i la va deixar submergida en una calma molt agradable”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “premis documenta que d’entrada fan de bon llegir”.

Danielle Collobert. Il donc.

il disperse les sons — harmonie — discordance — réveil

au corps inapaisé — mord — lenteur du mouvement — du corps redressé — ampleur du souffle —  appuie des coudes au-dessous — tete relevée en arrière — déjà vu ainsi — cambrure des reins —  respiration au ventre arriviera le flux — ou de bouche ouverte le mot — ou d'espace la mémoire — des lambeaux d'articulation


Traducció d'Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

dispersa els sons — harmonia — discordança — despertar

el cos desassossegat — mossega — lentitud del moviment — del cos redreçat — amplitud de l'alè — se sosté a sota amb els colzes —cap tirat enrere — ja vist així — arquejat pels ronyons — respiració al ventre el flux arribarà — o de la boca oberta el mot — o de l'espai la memòria — parracs d'articulació

Blankets. Craig Thompson. Astiberri Ediciones. 1999.

El primer amor no és com els altres, és com una explosió d’aquelles que tot ho modifica. Això és el que li passa exactament al Craig que és d’una família cristiana del centre de Wisconsin (als Estats Units) el qual s’enamora de la Raina. Déu n'hi do.

Aquest volum de cinc-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que vas trobar a la biblioteca Joan Triadú de Vic quan de fet buscaves una altra cosa i que ara resulta que és un clàssic de les novel·la gràfica, vés per on".

Bob Dylan. Girl from de The North Country.

If you're travelin' in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine.

If you go when the snowflakes storm
When the rivers freeze and summer ends
Please see if she's wearing a coat so warm
To keep her from the howlin' winds.

Please see for me if her hair hangs long
If it rolls and flows all down her breast
Please see for me if her hair hangs long
For that's the way I remember her best.

I'm a-wonderin' if she remembers me at all
Many times I've often prayed
In the darkness of my night
In the brightness of my day.

So, if you're travelin' in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine.


Traducció lliure de Borja Penalba 

La noia del nord

Si algun dia, sol, arribes al Nord
On el vent bufa fort i la boira dol,
Dóna-li un bes de la meua part,
Ella fou un dels meus grans amors.

Si hi arribes amb el fred de l’hivern,
Quan els rius glaçats obliden l’estiu,
Fes-li una ullada, que porte l’abric,
Per resguardar-se d’aquell vent furtiu.

Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell
Roman negre, llarg, suau, fins al pit,
Fes-ho per mi, conta’m si el seu cabell
Roman intacte, com el meu record.

Tant de bo ella també pense en mi,
Deu mil cops sovint ho he pregat,
Per la nit, en la foscor,
O amb la llum del matí en soledat.

Doncs si un dia, amb sort, arribes al Nord
On el vent bufa fort i la boira dol,
Dóna-li un bes de la meua part,
Ella és el meu gran amor.

Joan Brossa. Eclipsi.

Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable. Bel Zaballa. Sembra Llibres. 2018.

Biografia d’un dels escriptors més importants i censurats de la literatura catalana. Víctima de la dictadura franquista, la transició i els seus efectes secundaris. Incorruptible fins al final és inevitable tornar-hi sempre perquè la seva obra literària abarca tots els gèneres. 

“Mentre va ser conscient, no va deixar mai de fer allò que creia que havia de fer i a què va dedicar tota la vida: escriure. Manuel de Pedrolo va deixar milers de pàgines escrites, moltes de publicades, encara un bon grapat de desades en carpetes i tantes altres llençades a la paperera. Desenes i desenes de novel·les, contes, poemes, relats, esbossos, articles, amb els respectius títols que tanta feina li donaven. I quin art i quina traça tenia a titular! Escrivia sabedor que, com tantes vegades s’havia repetit, en unes altres circumstàncies hauria estat un altre i hauria fet una altra obra, però sempre va escriure des de la consciència d’home lliure, malgrat la censura, les prohibicions, els retrets i el silenciament”. 

Aquest volum de cent seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquell autor que fent d’objector de consciència vaig conèixer la seva dona, al seu pis del carrer Calvet, que m’ensenyà l’escriptori i els llibres. M'emocionà el moment”.

Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes.

Vaig intentar desactivar l'amor.
Desactivar-lo
com si desactivessis un enginy
altament explosiu
que pot fer estralls.

La vida secreta de los árboles. Peter Wohlleben. Edicines Obelisco. 2016.

Trenta-sis articles sobre el món dels arbres i els boscos. Tan apassionants com necessaris, tan coneguts com encara per conèixer. I és que és ben bé que per estimar abans s’ha de conèixer. 

“Así pues, los árboles se comunican a través de los olores, visual y eléctricamente (por medio de una especie de células nerviosas que se encuentran en la punta de las raíces). ¿Y qué ocurre con los sonidos, también oyen y hablan?” 

Aquest volum de dues-centes dinou pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que es poden olorar i sentir com un bosc o una arbreda". 

Sònia Moya. Intersecció de conjunts. Fusta vella.

Regust de fusta vella les paraules

gastades.

Francesc Garriga

D'esquena a la llum de la cuina
escric amb llapis desgastat
paraules que no sé si he dit
o potser les he dit massa.

Remugo lletres i saliva,
i el pap buit de poemes.
Gust de serradures
i de carn estellosa.
Versos que no arriben.
Fam antiga i mal de barres.

Diuen que al final ho trobes,
si hi treballes.

Mastego, doncs,
fragments de vent i arbres
que et duguin una mica d'aigua
quan la vida se't faci bola.

Chema Madoz.

55 urnes per la llibertat. VV.AA. Comitè de solidaritat catalana - Catalunya Nord. 2018.

Catàleg de l’exposició col·lectiva on 55 artistes van fer les seves propostes artístiques a partir de les urnes que es van fer servir durant el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya.
Consultar aquí.

Aquest volum de cent setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’art i política, si és que és decent separar una cosa de l’altre”.

Iehuda Amikhai. Poemes de cos i d'ànima. Parlar de canvis era parlar d'amor.

Traducció d'en Manuel Forcano

Ja fa temps que no sé res de tu
i no he rebut ni una sola carta,
com si el registre oficial hagués oblidat el meu nom i que existeixo.

La màquina de les generacions encara és dolça
entre les meves cames, però fa temps
que no he sentit la dolçor d'una carta
entre els meus ulls.

No vam estar prou temps junts
perquè ens aixequessin una estàtua d'amants.

Ara un temps ve en lloc d'un altre,
la tristor canvia de gent com de roba
i el teu rostre seriós llesca la teva vida:
cada llesca amb un home diferent.

Una vegada vam parlar de canvis.
I parlar de canvis era parlar d'amor.

Biografia del silenci. Breu assaig sobre meditació. Pablo d’Ors. Traducció de Tina Vallès. Angle Editorial. 2017.

Quaranta-nou reflexions al voltant de la meditació i tot el que la seva pràctica comporta. Itinerari de com li ha canviat la vida a l’autor després de practicar-la i de tots els espais que se li han eixamplat.

Només se li poden atribuir bondats i avantatges al no fer, al no pensar. 

“Per enfortir la meva convicció i apuntalar la meva voluntat, em vaig centrar en el que vaig pensar que era determinant: el silenci. Em refereixo tant al que hi ha en el silenci com al silenci mateix, que és una autèntica revelació. He d’advertir des d’ara, però, que el silenci, si més no tal com l’he viscut jo, no té res de particular. El silenci és tan sols el marc o el context que possibilitat tota la resta. ¿I què és tota la resta? El que és sorprenent és que no és res, absolutament res: la vida que transcorre, res d’especial. Esclar que dic res, però també podria dir tot”. 

Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes de casualitat i llegeixes com un regal”.

Roger Mas. Parnàs. Jordi.

Mentre caminava en la boira d'hivern,
de bon matí als camps d'ordi,
vaig sentir d'una dona el lament,
es planyia pel seu Jordi.

Penjaran en Jordi amb una corda d'or,
que a pocs és reservada;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.

Per valls i muntanyes, sense repòs,
cavalca nit i dia
per arribar a temps a la cort
a implorar per la seva vida.

En Jordi no ha robat mai, ni tan sols per mi,
un fruit o una flor rara;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.

Salveu els seus llavis, salveu el seu somriure,
no té vint anys encara;
és innocent com el cant d'un ocell
una matinada clara.

El jutge li digué: «Bona dona, em sap greu,
no hi haurà pas clemència.
I ara marxeu, res no hi podeu fer:
la llei ha dictat sentència».

I així penjaran Jordi amb una corda d'or,
 que a pocs és reservada;
caçà sis cérvols al bosc del rei
i els vengué per la contrada.

Toni Prat.

On eres l’1-O? De l’orgull a la indignació. Quico Sallés. Rosa dels Vents. 2018.

Dietari que explica la mobilització de la societat civil catalana més determinant de la història que detalla des del divendres 2 de setembre fins al dimarts 3 d’octubre de 2017.

És la visió trepidant del periodista que viu sota els efectes de la notícia que va explicant. Per quan el llibre de fons que expliqui el què i el per què del Primer d’Octubre i els seus efectes secundaris?

“La primera història és el pla B. Tot queda en mans de la gent. En un sistema de nodes, de xarxa. Com una malla i no com una cadena. De manera que si un nus peta, la malla aguanta. A diferència de la cadena que, si s’esberla, tot se’n va en orris. Tothom ha treballat clandestinament. Ni la meva dona ho sabia, afirmen murris.

Una de les conyes més reptides a les xarxes és que en un país on la gent es deixaria matar abans de confessar on troba rovellons, com volien trobar les urnes?! De fet, per si de cas, la gent feia fotocòpies de les paperetes a la feina els dies abans o les imprimia a casa. Era l’altre pla. La logística, secreta, de la gent havia triomfat”.

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quadarà amorrat al piló de “llibres d’aquest amic-company de feines, platós, impovisacions i llargues converses, treballador incansable i curiós fins a l’extenuació”.

J. V. Foix, investigador en poesia. Manuel Guerrero. Editorial Empúries. 1996.

El més extens dels assaigs sobre el pastisser de Sarrià. Vida, obra, context i derivats que expliquen amb prou detall i una àmplia bibliografia un dels autors més importants de la cultura catalana, és a dir, universal. 

“J. V. Foix, un univers múltiple i divers els esclats lluminosos del qual tot just comencem a entreveure. La vida del poeta s’inicia i es clou a Sarrià, Barcelona. Fora de les seves estades estivals al Port de la Selva, les seves caminades pel país i algunes sortides escadusseres a l’estranger, la biografia de Foix és sobretot una profunda aventura interior, espiritual i intel·lectual, de la qual ens han previngut els rastres constel·lats de la seva obra. Amb una vida discreta i austera, exercint el periodisme, primer, regentant les seves pastisseries de Sarrià, després, J. V. Foix tot fent defensa, com T. S. Eliot, de la necessitat d’un segon ofici per al poeta, ha creat la seva obra silenciosament, rigorosament i lentament per convertir-la en la seva biografia, en la biografia d’una llengua, en una biografia col·lectiva”. 

Aquest volum de cinc-centes pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per rellegir i recomanar als quatre vents”.

Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. Continuar vivint. Negar l’oblit per uns moments.

Traducció de Manuel Forcano. 

Negar l’oblit per uns moments
no et portarà res de tot allò que fou
sinó el fardell buit del record
com la feixuga bola lligada
a una clau d’hotel.
Però el record no t’obrirà mai més
aquelles cambres.

Recordo que vam seure al costat de la finestra
i de sobte va començar a tronar
i de sobte la pluja
i de sobte vam començar a desestimar-nos.

Los pensadores. Daniel J. Boorstin. Traducció de Santiago Jordán. Editorial Crítica. 1999.

Després dels volums Los descubridores i Los creadores es clou aquesta trilogia sobre la història de la humanitat amb aquest volum sobre el pensament i la seva evolució al llarg dels segles fins avui mateix. 

“La cultura occidental ha conocido tres grandes épocas de búsqueda. En primer lugar estuvo la heroica empresa de los profetas y los filósofos, que buscaron la salvación o la verdad en el Dios de los cielos o en la capacidad de raciocinio que nos es innata. Luego vino una época de búsqueda colectiva, de emulación de la civilización en el sentido democrático y, por último, más recientemente, la era de la ciencas sociales, en la cual, orientado hacia el futuro, el hombre parece gobernado por las fuerzas de la historia”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que estimulen la lectura d’altres llibres i que no pararíem mai”.

Màrius Sampere i Passarell. La ciutat submergida. Has pensat mai?

Has pensat mai
en l'única
possibilitat, la mort de la mort?

Has pensat mai que res no és ni tan sols probable
si un dia es fa fosc sense avisar?

Dius que no hi has pensat mai,
dius que la fi vol dir el començament de les flors,
penses que les flors que comencen
t'obren els ulls.

I veus la mort de la mort
en cada color.

Joan Brossa. Nupcial.

El mirall dels llibres. Xavier Lloveras. Diputació de Girona. Col·lecció Josep Pla Assaig. 2017.

Aplec de crítiques literàries publicades a diversos diaris i revistes entre els anys 1989 i 2003, tot i que n’hi ha de molt més recents. L’ordre de publicació és l’alfabètic (cognom de l’autor). 

Tot i que ens ha agradat molt l’edició i els textos aplegats, hi hem trobat a faltar moltes més traduccions al català. 

“Si, com diu el tòpic, l’estudi del passat ens ha de servir per entendre el present i preparar el futur, potser val la pena mirar una mica de prop el cànon d’autors contemporanis que ens proposen la universitat i les institucions o que ens ofereixen, a mitges, històries de la literatura i els crítics especialitzats. Potser trobarem, llavors, que Manuel de Pedrolo és el López-Picó de la prosa contemporània, i que els decasíl·labs blancs i tous de Martí i Pol potser no passaran el mil·leni, i que potser l’avantguardisme de Joan Brossa té més pols que el seu estudi, i que Pere Calders potser sí és humorista, però potser no és genial, i que potser n’hem fet un gra massa, amb els nobelitzables, i que Déu n’hi do dels premis de la crítica discutibles. O potser d’aquí vint anys descobrirem, bocabadats, que Salvador Espriu i Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga i Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli no valien res. I que l’obra catalana de Terenci Moix és comparable a la de Joyce, i que les novel·les ploramiques de Monserrat Roig tenen l’altura de Madame Bovary, i que la generació dels setanta és la nostra generació perduda, i que Amorrada al piló i la dotzena de frares de La profecia —que són quinze— són, com el Parc Güell i Sunset Bulevard, una part inextirpable del patrimoni universal”.

Aquest volum de tres-centes catorze pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres i autors i que ens suggereixen altres lectures que ens suggereixen altres lectures i no acabaríem mai i és que per què hauríem d’acabar”.

Tomas Transtömer. Det vilda torget. Svarta vykort.

I

Almanackan fullskriven, framtid okänd.
Kabeln nynnar folkvisan utan hemland.
Snöfall i det blystilla havet. Skuggor
brottas på kajen.

II

Mitt i livet händer att döden kommer
och tar mått på människan. Det besöket
glöms och livet fortsätter. Men kostymen
sys i det tysta.


Traducció de Carolina Moreno Tena 

La plaça salvatge. Postals negres.

I

L’agenda plena, futur ignot.
El cable taral·leja la cançó apàtrida.
Nevada en el mar plomís. Ombres en
combat al moll.

II

En plena vida la mort s’acosta
i pren les mides a l’home. La visita
s’oblida i la vida continua. Però el vestit
es cus a la callada.

Llibres o cigarrets. George Orwell. Traducció de Dolors Udina. Viena Edicions. 2016.

Recull de 8 articles publicats a diverses revistes i diaris dels anys 40 del segle XX que mostren un George Orwell ple de curiositat pel món i ple de ganes d’explicar-lo. 

“Ja he dit prou fins ara per demostrar que llegir és una de les activitats d’esbarjo més barates: segurament la més barata després d’escoltar la ràdio. Però, ja que hi som: quina és la quantitat real que gasta en llibres el públic britànic? No he pogut trobar-ne xifres, tot i que segur que existeixen. Però sí que sé que, abans de la guerra, en aquest país es publicaven uns 15.000 llibres l’any, incloent reimpressions i llibres de text. Si es venien 10.000 exemplars de cada llibre —i pensant que per als llibres de text potser és una estimació massa alta—, vol dir que cada persona comprava només, directament o indirectament, uns tres llibres l’any. Aquests tres llibres podries costar 1 lliura, o potser menys”. 

Aquest volum de cent quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que trobes de casualitat i te’n fas creus de no haver-los trobats abans”.

Pere Quart. Quatre mil mots. Secrets.

Els teus secrets, poeta, no els esbombis.
Són tresors o vergonyes intangibles
en una monarquia sense súbdits.

En seràs amo mentre no els oblidis.

Que no et tempti, però, deixatar-los
en poemes hermètics; no t'hi arrisquis.

Remuga'ls, solitari, al soterrani.

Criminals o dolcíssims, t'enriqueixen
avarament i sobirana. Endú-te'ls
intactes, com el cor, al crematori.

Serva'ls per una eternitat o dues.

Chema Madoz.

Anuari mèdia.cat. Els silencis mediàtics de 2016-2017. Pol·len Edicions / Grup de Periodistes Ramon Barnils. 2017.

Vist que la premsa lliure ja només pot exercir al twitter, perquè els grans grups de comunicació estan lligats a l’intocable poder econòmic, es fa imprescindible de llegir aquest variat recull de tot allò que s’ha dit amb la boca petita o que directament s’ha callat de forma premeditada. 

Un oasi de periodisme d’investigació que no ens fa perdre tota esperança.  

“Entenguem per intermediació la funció fonamental que dóna sentit al periodisme, la d’observar el fet, interpretar-lo, contrastar-lo i, després, difondre’l. És la manera clàssica, o no tan clàssica, de donar l’oportunitat al lector de disposar d’una informació valorada per professionals, d’evitar que arribi tal com pretén el polític, el partit, la institució. Sense intermediació no hi ha possibilitat de jutjar el fet, sense intermediació es facilita la manipulació, sense intermediació mor el periodisme i guanya la propaganda. Sense intermediació el missatge arriba a l’opinió pública contaminat per la mateixa voluntat de l’emissor, en algunes ocasions perversa i, sens dubte, innocent”. 

Aquest volum de cent cinquanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló “llibres de periodistes que fan de periodistes i no de transmissors del poder de torn”.

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.

XVIII

Quem me dera que eu fosse o pó da estrada
E que os pés dos pobres me estivessem pisando...

Quem me dera que eu fosse os rios que correm
E que as lavadeiras estivessem à minha beira...

Quem me dera que eu fosse os choupos à margem do rio
E tivesse só o céu por cima e a água por baixo...

Quem me dera que eu fosse o burro do moleiro
E que ele me batesse e me estimasse...

Antes isso que ser o que atravessa a vida
Olhando para trás de si e tendo pena...


Traducció d'en Joaquim Sala-Sanahuja

Tan de bo jo fos la pols del camí,
i que els peus del pobres m'anessin trepitjant...

Tant de bo jo fos els rius que corren
i a la riba hi tingués les bugaderes....

Tant de bo jo fos els pollancs als marges del riu
i tingués només el cel al cap o l'aigua als peus...

Tant de bo jo fos l'ase del moliner,
i que el moliner em pegués i m'estimés...

Abans això que no pas ser aquell que va per la vida
mirant rere seu amb pena al cor...

El món de 1914. Stefan Zweig. Edicions de la Ela Geminada. 2014.

Aquest recull d’articles escrits durant el període de la Guerra Gran posen aigua freda a la calenta a la visió que tenim del Zweig pacifista.
Escrits en calent tornen a mostrar un autor passional i precís, desaforat i convençut d’allò que diu i de com ho diu. 

“Ara, una vegada i una altra, els homes i les dones solquen amb neguits i visions la gleva fèrtil de la nit, i, quan per fi cauen en el son, senten els somnis estranys. Perquè la sang els flueix per les venes més calenta , i aquesta escalfor fa florir les plantes tropicals de l’horror i l’angoixa, somnis dels quals ens despertem amb alleujament, en adonar-nos que eren un malson inútil i res més que el somni paorós de la veritat terrible de la humanitat: la guerra de tots contra tots”. 

Aquest volum de cent tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquesta exquisita editorial que apuja el nivell cultural del país prou tros ben amunt i que per molts anys”.

Joan Maragall. Avui el mar... Poesies no recollides en volum.

Avui el mar té vint-i-vuit colors,
i tot està revolt, el cel i l'aigua:
el cel brillant i blau; el vent, furiós.
Hi escotona els núvols i els empaita.
Fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya:
tot són crits i sorolls i lluentors,
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.

Caldetes, 12 de juliol 1909

Arxiu Joan Maragall.

Toni Prat.

Què! Estampes d’un dependent filòsof. Miquel de Palol. Angle Editorial. 2017.

Història extremadament extremada amb un extremat personatge que es planteja l'extremada possibilitat de matar el seu veí. 

Estil al servei d’un argument que no s’està per brocs, ni en el fons ni en la forma, i és d’agraïr. Molt. Acostumats com estem als arguments i als estils tous. Massa. 

“A cas, durant els preliminars se m’ha acudit fins i tot estrangular-la (això sí que hauria estat un entrenament a fons), però ho he descartat quan l’he vist sense roba de cintura en amunt. És molt més forta que en Pelegós, i un cop posats m’ha fet una mandra monstruosa anar a la cuina a buscar el ganivet, o a l’armari a treure el bat de beisbol, segurament l’única manera segura d’abordar-la amb èxit, perquè a mà no hi tinc res a fer: també és més forta que jo”. 

Aquest llibre de dues-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no et semblen bèsties perquè prou bèstia és la vida”.

Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Lluny.

Traducció d'en Joan Ferraté 

Voldria dir-lo, aquest record...
Però ja està tan apagat... gairebé res no en queda—
de tan lluny com roman, en els primer anys juvenils.

Una pell com si fos de llessamí...
Aquella tarda d'agost —¿era l'agost?— ...
A penes sí recordo els ulls; eren, em penso, blaus...
Ah, sí, ben blaus; un blau com de safir.

Los creadores. Daniel J. Boorstin. Grijalbo Mondadori. 1994.

Si el primer volum l’autor parlava de l’home com a descobridor en aquest en parla com a creador. Un recorregut des del més enllà fins al més ençà, doncs l’ànima humana és creadora per naturalesa i aquest llibre mostra alguns dels grans creadors i creacions de cada època. I ho fa amb totes les contextualitzacions possibles. 

“Finalmente, el hombre llega hasta sí mismo como una rica materia prima de creación. No como los notables famosos a los que Plutarco alababa entre los griegos y los romanos, sino las idiosincrásicas personas de cada día. Cada persona es un sujeto, no una acción o un sentimiento demasiado íntimo, demasiado banal, para ser moldeado en forma de biografía, o autobiografía. No sólo el alma, a la que se han dedicado santos, sacerdotes y profetas, sino también al yo con toda su ensoñación. La selva interior no es sólo una jungla de esperanzas y frustraciones, sino también un lugar lleno de misterio y de belleza, de memorias épicas, amargas luchas y euforias, donde toda la historia de la raza humana vuelve a representarse. Desde este paraje aventajado, se contemplan vistas nunca divisadas o reveladas con anterioridad”. 

Aquest volum de set-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir a Figuerola del Camp i ara has rellegit a Vic”.

Josep Carner. Verger de les galanies. Joc de tennis.

Anaves damunt l'herba de la prada
y volava ton braç adolescent,
y pel filat de la raqueta alçada
hi passava la llum del sol ponent.

La pau dominical tan dilatada
y ta faç d'ingleseta y l'amatent
joc seriós, ma vida han encisada.
D'un «pastô reformat», pàlidament

te veya filla; entorn del presbiteri
cullies roses; contes de misteri
amaves, y el blancatge y els infants.

Jo, oficial, de les Indies arribava...
Mon cos vermell, altissim, s'inclinava...
Carros de fenc passaven odorants.

Joan Brossa.

Birnam. Víctor Sunyol. LaBreu Edicions. 2014.

Un actor està punt de sortir a escena per representar el rei Duncan de Macbeth de William Shakespeare quan comença a qüestionar-s’ho tot, és a dir, el món, és a dir, el llenguatge. I és a partir d’aquest soliloqui que va desgranant i cosint un enfilall de referents culturals i cites que l’empenyen a seguir dubtant, és a dir, a seguir pensant. Perquè pensar és dubtar. O no. 

“Ell. Segurament, un actor. Segurament encara. Segurament encara un actor. Potser encara no sap que segurament encara. Ara ell -potser encara actor-, ara ell -l´actor- es mira al mirall del camerino per començar a veure-hi Duncan. Sempre ho ha fet de la mateixa manera, cercar aquell dins el mirall i trobar-l´hi. Duncan: «Qui és aquest que sagna?»: el rei que vol saber. Duncan: “no hi ha cap art que ens permeti de veure, en el rostre d´un home, com és la seva ment: el qui mira, i fa, i creu; i per això dubta. Duncan: «Amb el vostre permís, senyora»: l’hoste de la vida i de la tragèdia. Duncan: Ara el noble Macbeth serà el baró de Cawdor: mà i mirall, vent i aturador, origen i no-res. Duncan: el guia en la travessa immòbil”. 

Aquest volum de cent vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que deixes ple de marques de llapis de la lectura que n’has fet, talment un mapa mental”.

Omar Khayyam. Quartetes.

Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés

XLVIII

Ai! Quan ja no hi serem, el món seguirà existint,

i no quedarà de nosaltres ni el nom ni el rastre.

Abans, quan no hi érem, no hi havia cap desordre;

després, quan no hi serem, tot continuarà igual. 

En defensa del decrecimiento. Sobre capitalismo, crisis y barbarie. Carlos Taibo. Editorial Catarata. 2017.

Per fer front a la globalització capitalista, el canvi climàtic, l’esgotament de les matèries primeres i la sobrepoblació hi ha l’opció radical de decréixer, decréixer i decréixer, sobretot sabent tot allò que comporta l’anomenat creixement econòmic. 

“La expresión simplicidad voluntaria fue ideada en 1981 por Duane Elgin para definir la actitud de las personas que desean vivir con menos, consumir de forma responsable y examinar sus vidas para así determinar lo que es importante y lo que no lo es. En este terreno cabe afirmar, con Henry David Thoreau, que un hombre es tanto más rico cuanto mayor es el número de cosas de las cuales puede prescindir, como cabe recordar que Sócrates acudía al mercado para cerciorarse del sinfín de bienes de los que no tenía necesidad”. 

Aquest volum de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que és com si ja els haguéssim llegit perquè diuen allò que pensem”.

Laia Noguera i Clofent. Caure. Jo no camino.

Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
Em caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.

Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre l’ombra petita de la fulla.

Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.

Chema Madoz.

Fora de classe. Textos de filosofia de guerrilla. Marina Garcés. Arcàdia. 2016.

Recull dels articles que la seva autora publicà al diari Ara durant dos anys, aposant per la filosofia que desencaixa, que amplia els marges, que hi creix, sense territori propi, desestabilitzant i incomodant. La proposta és clara: cooperar entre nosaltres i entendre la filosofia com una eina de transformació.

“La vertadera qüestió de l’emancipació és si hi ha alguna manera de viure junts que no depengui de l’obediència. La Boéite la veia clara i potser avui l’estem redescobrint: la cooperació. Obeir-nos a nosaltres mateixos és impossible o inabastable. Però cooperar entre nosaltres no només és possible, sinó que és el que sempre és necessari. L’única expressió de la llibretat en què podem confiar. La base de la societat sense amos que estem tornant a imaginar”.

Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que porten a altres llibres, autors que porten a altres autors”.