Georg Trakl. Melancholie des Abends.

—Der Wald, der sich verstorben breitet—
Und Schatten sind um ihn, wie Hecken.
Das Wild kommt zitternd aus Verstecken,
Indes ein Bach ganz leise gleitet.

Und Farnen folgt und alten Steinen
Und silbern glänzt aus Laubgewinden.
Man hört ihn bald in schwarzen Schlünden—
Vielleicht, daß auch schon Sterne scheinen.

Der dunkle Plan scheint ohne Maßen,
Verstreute Dörfer, Sumpf und Weiher,
Und etwas täuscht dir vor ein Feuer.
Ein kalter Glanz huscht über Straßen.

Am Himmel ahnet man Bewegung,
Ein Heer von wilden Vögeln wandern
Nach jenen Ländern, schönen, andern.
Es steigt und sinkt des Rohres Regung.


Traducció de Feliu Formosa 

Melanconia del vespre 

—El bosc amb els seus arbres morts s'estén—
i té ombres al voltant com bardissars.
La fera surt del cau tot tremolant,
mentre suau s'esmuny un rierol

i segueix pedres velles i falgueres
i lluu com plata entre manyocs de fulles.
Ara hom el sent en negres fondalades—
potser també hi llueixen ja els estels.

La plana fosca sembla immensurable,
poblets dispersos, aiguamolls i basses,
i alguna cosa que et fingeix un foc.
Un fred fulgor s'esquitlla pels vials.

Al cel hom endevina moviment,
l'emigrar d'una host d'ocells salvatges
devers aquells països bells, distints.
Puja i baixa del jonc el tremolor.

Biel Barnils · Georg Trakl. Melancholie des Abends.

Víctor Català, l’escriptora emmascarada. Margarida Casacuberta. L’Avenç. 2020.

Repàs per la trajectòria vital i, sobretot, creativa d’aquesta autora que hagué de masculinitzar-se el nom per entrar als salons de la cultura catalana. La seva és una prosa dura i carregada de verisme, autèntica, que entra als ossos i ja no en surt. 

“¿Notes biogràfiques? Que vaig néixer a l’Escala; que m’agradà escriure des de molt joveneta; que vaig formar-me a la bona de Déu, deixant parlar a l’instint lliurement, sens mestres ni apriorismes de cap mena (per lo que no som ni pretenc ser més que un amateur), i que m’agrada l’honrada claredat de sentiment, concepte i expressió del poble, dels clàssics i dels místics... Això és tot el que sé de mi”. 

Aquest volum de dues-centes vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em deixà l’amic Eduard Garrell i que llegí d’una revolada i que em portà a llegir les cartes que s'envià amb Maragall, Joan.”.

Sònia Moya. Silur. Marinera.

Navega sola
en un mar de dies.

Es fa seu
el bressol de les onades,
l’espetec encabritat
de la tempesta.

I prou que ho sap
que en algun lloc
un pont de mans
s’espera.

Biel Barnils • Sònia Moya. Marinera.

Chema Madoz.

 

Stanley Kubrick. Esteve Riambau. Ediciones Cátedra. 1999.

Repàs per la trajectòria professional d’un dels directors més aplaudits de la segona meitat del segle XX. Lluny de ser polèmic –només el puritanisme i el políticament correcte l’hi considera— les seves pel·lícules conviden a visionar-se moltes vegades i no cansen mai. 

“Ha leído mucho pero raras veces va al teatro. Ve muchos films y dispone de una sala de proyección privada. Posee un sentido musical muy pronunciado. Es una persona muy cultivada hasta cierto punto, pero no conoce demasiado bien la pintura, aunque ahora se interese un poco más por ella y se dé el hecho de que su mujer sea pintora. Pero no conoce el Renacimiento italiano, por ejemplo. Es maestro de ajedrez, en su infancia en Nueva York, y posee este tipo de inteligencia. Se interesó mucho en las batallas de las dos guerras mundiales y la primera vez que vino a Europa creo que visitó todos los campos de batalla en Francia y en Bélgica. Además tiene un ojo extraodinario y sigue siendo un magnífico fotógrafo, increíble. Visualmente es increíble pero no sabe dibujar. Algunos realizadores tienen un concepto muy preciso de lo que ellos quieren, visualmente. Kubrick no puede funcionar realmente sin haber visto antes alguna cosa. Cuando le muestro un croquis, siempre opina que se trata de un croquis ideal y que no puede rodar a partir de eso. Siempre es necesario construir una maqueta, hacer proyecciones con diferentes objetivos para llegar a convencerlo. Y puede cambiar de opinión en el último momento”. 

Aquestes dues-centes seixanta-tres pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que em van portar els reis de l’orient el 2001 i que he rellegit ara amb devoció”.

Francis Ponge. Le parti pris des choses. La mousse.

Les patrouilles de la végétation s'arrêtèrent jadis sur la stupéfaction des rocs. Mille bâtonnets du velours de soie s'assirent alors en tailleur.

Dès lors, depuis l'apparente crispation de la mousse à même le roc avec ses licteurs, tout au monde pris dans un embarras inextricable et bouclé là-dessous, s'affole, trépigne, étouffe.

Bien plus, les poils ont poussé; avec le temps tout s'est encore assombri.

O préoccupations à poils de plus en plus longs! Les profonds tapis, en prière lorsqu'on s'assoit dessus, se relèvent aujourd'hui avec des aspirations confuses. Ainsi ont lieu non seulement des étouffements mais des noyades.

Or, scalper tout simplement du vieux roc austère et solide ces terrains de tissu-éponge, ces paillassons humides, à saturation devient possible.

 

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

El partit pres de les coses. La molsa.

Les patrulles de la vegetació s’aturaren, temps ha, en l’estupefacció de les roques. Mil bastonets de vellut de seda s’assegueren llavors a la turca.

Des d’aleshores, d’ençà de l’aparent cripsació de la molsa arran de roca amb els seus lictors, tot pres pertot arreu en un enganyament inextricable i clos al dessota, s’agita, pica de peus, se sufoca.

I al damunt, els pèls han crescut; amb el temps tot s’ha anat enfosquint encara més.

Oh preocupacions de pèls cada vegada més llargs! Les profundes catifes, pregant quan un home s’hi asseu damunt, s’alcen avui amb aspiracions confuses. Així tenen lloc no tan sols sufocaments, sinó també ofecs.

Ara bé, arrencar simplement de la vella roca austera i sòlida aquests terrenys de pelfa, aquests peluts humits, esdevé finalment possible amb la saturació.

 

Biel Barnils • Francis Ponge. La mousse.

 

 

 

Cartes d’un polemista (1907-1973). Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 2019.

Correspondència amb amics i coneguts escrita des de diversos països del món, llocs on Xammar visqué i treballà, lluny del seu país però sempre amatent a tot allò que hi passava.

L’edició i el pròleg va a càrrec d’en Xavier Pla i l’epíleg de l’Amadeu Cuito.

“A Manuel de Pedrolo

Sr. Manuel de Pedrolo

Barcelona

7 d’abril de 1967

Distingit i senyor amic,

No ens hem vist gaires vegades, potser només una, que recordo perfectament, quan l’enyorat Rafel Tasis ens va presentar la seva botiga, arribat jo feia poc dels Estats Units. Però el nom de vostè, per la seva obra i les seves obres, se m’ha fet sovint present aquests anys, com el d’un català al servei per damunt de tot de Catalunya. Així, per exemple, en el darrer número de Serra d’Or, amb el seu article sobre el bilingüisme. Article molt bo per la seva tesi, que em sembla irrefrutable, però més encara per seu to, que és el to del patriotisme, un to que, per cert, no ressona tan sovint com jo voldria —i convindria.

Un català de mèrit, com és el cas de vostè, que no es preocupi massa pel budisme zen ni de les teories de Roland Barthes sobre el cinema i pari esment a les amenaces contra l’existència nacional de Catalunya és un fenomen massa important perquè un vell catalanista com jo el deixi passar sense un mot de solidaritat. El tàcit conformisme d’un gran ramat, d’un ramat (és el mot) massa nombrós d’intel·lectuals catalans, conformisme dissimulat només per la seva ignoscència, és un espectacle trist. Quan se sent la veu de l’excepció, cal estar amatent a saludar-la. És el que jo em permeto fer en aquestes ratlles.

Una cosa voldria precisar. No em prengui per un pessimista. Cada dia estic més convençut que les coses de Catalunya faran un tomb, i quan el facin (com més aviat millor i sigui com sigui), el poc gruix de les aparences presents deixarà meravellat a tothom.

No voldria haver abusat de la seva paciència, i li prego que em cregui molt devotament seu.

Eugeni Xammar

Hotel Europa

Granollers”.

Aquest volum de cinc-centes noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vam comentar al Casino de Vic amb en Xavier Pla i l’Amadeu Cuito i que en gaurdes un bell record”.

 

 

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). Ara.

 

Ara.

Ara que ja ets tu.

Que ja ets tu per sempre.

 

Ara.

 

Ara reposa.

 

Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.

Reposa en nosaltres, ara que et som,

perquè així reposem en el teu repòs:

 

la pau de saber que ens ets.

 

*

 

Ara.

Ara que ets absència.

Que ets només absència.

 

Ara.

 

Ara acull-nos.

 

Acull-nos en tu, ara que ens ets aquest buit nostre.

Acull-nos, mirall, en el tu que som,

per viure i ser present en nosaltres tots:

 

repòs d’aquest ja mai més.

 

*

 

Ara.

Ara que no ets.

Que ets ja tot no-res.

 

Ara.

 

Ara sigues.

 

Sigues en nosaltres llum de tu que t’il·lumina.

Sigues per nosaltres el ser que et som,

que et puguem acollir en la nostra via:

 

deixa que en tu et reposem.

 

 

                        Aina Roca Anfruns

 

Biel Barnils · Víctor Sunyol. Ara.

 

 

Masterpieces of western art. A history of art in 900 individual studies. Taschen. 1999.

Recull de 800 anys d’història de l’art europeu amb centenars de quadres i escultures acompanyats de 683 biografies d’artista.
Una delícia a la vista i a la imaginació que no em canso de remirar i remirar.

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jean Fouquet - Madonna and child

Aquest volum de set-centes seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que m'enduc allà on vaig i que són porta d'entrada i sortida a altres llibres".

 

 

 

Toni Prat. Trempallapis.

 

 

 

 

 

L’ou de la serp. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 1998.

Recull de tots els articles que publicà Xammar a La Veu de Catalunya i a La Publicitat entre el 1922 i el 1925 com a corresponsal a Alemanya, país que havia de pagar un deute astronòmic dictat pel Tractat de Versalles, avantsala de l’ascens del nazisme.

“—No hi ha cap nació opresa que hagi arribat tan avall com la nostra—diu—. Nosaltres mateixos, els activistes de la renaixença nacional, arribàvem a dubtar, però ara sabem que els nostres dubtes no tenien fonament. El poble va sentir la llibertat des del primer moment i com més va, més la comprèn, més l’agraeix i més l’estima. Els agents eslovacs de la domincació estan ara a les ordres del nou Estat. Quan es té l’ànima de criat els canvis d’amo són una cosa sense importància.

Fa una fosca que hom no veu on posa els peus, i arribem a l’hotel com si haguéssim fet el camí amb els ulls embenats. L’endemà, al matí, en treure el cap a la finestra, tenim al davant nostre un paisatge de muntanya d’una grandesa i d’una serenor impressionants. Els contrafots de les Altes Tatras a primer terme, l’ampla vall del Vag amb cent campanars, i més enllà la línia grisa de les Baixes Tatras. Fa un dia clar i lluent, de llum blava i aire fi, amb un horitzó llunyà i precís, obsessionant.

Mai —em penso— cap català ha posat la mirada a l’horitzó amb tanta certitud com jo en aquest moment, recolzat a la finestra d’una cambra d’hotel de Tatranska Lomnica”.

Aquest volum de dues-centes noranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest cosmopolita catalanista que el franquisme enterrà i la suposada transició no va recuperar”.  

 

 

Milo De Angelis. Tema de l’adéu.

Il luogo era immobile, la parola scura. Era quello
il luogo stabilito. Addio memoria di notti
lucenti, addio grande sorriso. Il luogo era lì.
Respirare fu un buio di persiane, uno stare primitivo.
Silenzio e deserto si scambiavano volto e noi
parlavamo a una lampada. Il luogo era quello. I tram
passavano radi. Venere ritornava nella sua baracca.
Dalla gola guerriera si staccavano episodi. Non abbiamo
detto più niente. Il luogo era quello. Era lì
che stavi morendo.


Traducció d’en Joan-Elies Adell

El lloc immòbil, la paraula obscura. Era aquell
el lloc establert. Adéu memòria de nits
resplendents, adéu gran somriure. El lloc era allí.
Respirar va ser una foscor de persianes, un estar primitiu.
Silenci i desert s’intercanviaven rostre i nosaltres
parlàvem a una llum. El lloc era aquell. Pocs tramvies
hi passaven. Venus tornava a la seva barraca.
De la gola guerrera es desprenien episodis. No havien
dit res més. El lloc era aquell . Era allí
que t’estaves morint.

Biel Barnils · Milo De Angelis

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau. Traducció d’Anna Turró i Armengol. Símbol Editors. 2011.

Resultat de l’experiència de viure 2 anys, 2 mesos i 2 dies en una casa de fusta en un bosc a la riba del petit llac de Walden a una milla i mitja del poble de Concord, a l’estat nord-americà de Massachussets. A partir d'aquí l'autor reflexiona sobre l'entorn natural, el comportament humà, el físic, el psicològic i el cultural. Tot un clàssic que convé rellegir.

“La companyia, en general, és massa fàcil. Ens trobem massa sovint i, amb aquests intervals curts, no hem tingut temps d’adquirir nous valors els uns dels altres. Fem tres àpats junts al dia i cada vegada donem a qui ens acompanya un tast del formatge vell i florit que som. Ens hem hagut de posar d’acord en un grapat de normes, que anomenem protocol i bones maneres, per tal que aquestes trobades tan freqüents siguin tolerables i no serveixin per iniciar una guerra. Ens trobem a l’oficina de correus, a la congregació i al voltant del foc cada nit; vivim enganxats i al mig de camí dels altres i no parem de topar amb tothom, i em sembla que és per això que perdem el respecte els uns pels altres. Una freqüència inferior seria certament suficient per a dur a terme totes les comunicacions importants i cordials. Penseu en les noies de la fàbrica: mai soles, amb prou feines ni en els seus somnis. Seria millor si hi hagués un habitant per milla quadrada, com on visc jo. El valor d’un home no és a la seva pell per tal que el puguem tocar”.

Aquest volum de tres-centes noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit sentint el fred i la calor de qui l’escrivia”.

 

 

Josep Carner. II Ll. de sonets. Amiga, jo us volía...

Amiga, jo us volía
en aquell temps passat
de vaga claretat
y dolça melodía.
Que pàlit devenia
el meu recort daurat!
Si el seny no m'és ingrat
vau sê la vida mia.
Vau ésser ma follía;
vau ésser mon pecat,
y ara entre els dos, aymía,
apenes hi ha restat
un xich de melangia
d'un bès evaporat.

 
 



Biel Barnils · Josep Carner. Amiga, jo us volía...

Joan Brossa. Lunar.

 

El futur. Poesia de la inexperiència. Jaume Munar. AdiA Edicions - Cafè Central. 2018.

Només un lector adormit o acomodat en la grisor insulsa del políticament correcte pot escandalitzar-se d’aquest assaig sobre la literatura (la poesia), les idees de fons que la sostenen i el seu món. I em sorprèn que qualque esperit crític o cultura digne d'aquest nom se sorprengui.

“La poesia, per tant, o és política o no és. Perquè quan l’art no es fa en oposició al poder establert —sigui quin sigui aquest poder— queda reduït a art decoratiu i la seva suposada llibertat creativa esdevé, en realitat, un mite més dels tants que ajuden a reforçar la mateixa hegemonia que l’artista ha renunciat a combatre. La llibertat, entesa com a l’assumpció de la responsabilitat individual aliena a tota afectació burocràtica i assumida amb totes les conseqüències, és la fita més alta i la més sagrada de totes a quant pot aspirar la poesia. Perquè, en definitiva, la transgressió del límit polític no consisteix en altra cosa que fer de la poesia un buit legal, un cràter al bell mig del sistema burocràtic”.

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “bombes al Liceu d’aquesta gent tan ufana i superba”.



 

Omar Khayyam. Quartetes.

 

 

 

 

 

 

Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés

I

El torn de la vida en quatre dies m'ha passat
com l'aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d'arribar.

Biel Barnils · Omar Khayyam. I.

Memoranda. Diarios 1836-1864. Jules Barbey d’Aurevilly. Editorial Alfama. 2009.

Anotacions del dia a dia i de les idees d’aquest escriptor francès que mostren el seu caràcter, l'entorn social i la societat parisenca de la primera meitat del segle XIX. Un caràcter fort que recull el tedi que ens envolta, les esperances i els neguits persistents. 

“ 9 de diciembre de 1864, viernes.

El estado de León, que no mejora, me contraría, así como tantas otras cosas me afligen. —Si él pudiera salir, podíamos haber ido hoy a la landa de Lessay y a la abadía de Blanchelande. —Hacía un tiempo prodigiosamente templado y el sol esplendía. —Esta mañana, hasta la hora del almuerzo, León y yo tuvimos una conversación íntima. Es para nosotros la hora más apropiada para hablar con la mayor franqueza. Después de almorzar leí y escribí una hora; —luego me cambié e hice algunas visitas obligadas, una, entre otras, a uno de nuestros parientes, que fue miembro de la guardia del Rey Carlos X, Monsieur Pinel. (Remember, la Pinelli de la pobre Mariotte!) —Regresé, cené. —León y mi padre se refugiaron de inmediato en su concha. —Me quedé en el salón hasta que se hizo de noche y la luna estaba alta en el cielo. —Entonces me vinieron ganas de hacer un peregrinaje nocturno por todos los rincones de Saint-Sauveur, para ver este pueblecito, que ya no es más que un fantasma para mí, a la luz de los fantasmas. Mi vagabundeo de aparecido fue solitario. —La luna estaba cubierta por una gasa de nubes grises, soplaba un viento quejumbroso, el aire estaba fresco pero no frío. —Todo el pueblo se encontraba encerrado detrás de los postigos ribeteados por su hendiduras de luz”.  

Aquest volum de cinc-centes vint-i-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas començar fa molts anys i que ara, aprofitant el confinament, has acabat d’una revolada”.

Ricard Mirabete. Radar.

L’altre enlloc d’on vas partir.
Era un record. Era una nit de coloms marcats a la grava
del pont romà. En un carrer en què les passes
escollien el marge dret del Mèder, cap a la
carretera de Prats. Lliscaves els peus en tolls
d’aigua i essències vaporoses. Caminaves
sense avançar gaire, de dret al fons de contes
d’altri a la matinada. L’onada de nit et duia
però seguies immòbil. Vas pensar que les cartes
d’una melodia estranya i quasi asiàtica que
provenia qui sap si d’aquell restaurant t’ennuegava
el despit fumós. Recorries aquella corba de pedra
cada vegada més a prop del riu. Fumaves. Encenies
els segons però res cremava en tu. Fumaves. Tenies
una solució d’entre totes les impossibles. Tenies
boca i oïdes disposats per tal d’escoltar les ones del
RADAR. Aquell altre enlloc on arribaves.

Chema Madoz.

 

 

 

 

 

 

Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 2007.

Recull d’anècdotes i records d’una vida pràcticament tota fora del seu país. Catalanista, cosmopolita, políglota, traductor i periodista modern que treballà a desenes de capçaleres i organismes internacionals. La seva veu, ploma i vida omplen un bon tros del segle XX.

“El football era aleshores encara una gran novetat a Catalunya. Ocupaven el primer terme de l’escena dos clubs: el Barcelona, fundat per Hans Gamper i un grup de ciutadans suïssos i anglesos residents a Barcelona, i l’Hispània, fundat i sostingut pels empleats i obrers qualificats anglesos que treballaven a les fàbriques d’acabats dels afores de Barcelona. Per bé que jugat en condicions ultrarudimentàries —un camp de naps o de patates, aplanat de mala manera a Sant Andreu o a Horta— el joc de futbol va plaure tot seguit i va prendre arrels, a Barcelona. Aficionats catalans van fundar el Football Club Català, un grup d’estudiants van fundar el Football Club Universitari i personatges distingits d’altres terres d’Espanya residents a casa nostra foren els iniciadors del Real Club Deportivo Español. El Barcelona havia d’ésser amb el temps un dels grans clubs de futbol del món. L’Hispània i el Català van desaparèixer aviat sense pena ni glòria. Del Real Club Deportivo Español no cal que m’entretingui contant la història que ningú no ignora. La rivalitat Barcelona-Español és tan vella com el nostre segle”.

Aquest volum de cinc-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat el piló de “llibres que vas llegir davant d’un ventilador engegat tot al llarg d’un calorós mes de juliol”.

 

 

 

 

Óssip Mandelstam. Poemes.

Traducció d’Helena Vidal

19

Sorra en els ulls. Una llàgrima es nua en el pit.
Veig sense por la tempesta que arriba: és aquí.
Cuita a esborrar-se un record que batega, es deslliura.
Fa xafogor. Però tinc tantes ganes de viure!

Com un captiu que es desperta en sentir el primer so,
alça el cap, mira el cau on s’està, amb estupor,
i cantusseja amb veu ronca algun aire de fira,
l’hora en què l’alba s’aixeca damunt el presidi.

2 de març de 1931

Babel. La vuelta la mundo en 20 idiomas. Gaston Dorren. Traducció de José C. Vales. Turner Publicaciones. 2019.

Recorregut per les 20 llengües més parlades del món. Les seves característiques, allò que les fa úniques i diferents a la resta, les societats i països que les parlen, el caràcter que denoten. Un viatge geogràfic i històric.

“Las lenguas más habladas del mundo, que son objecto de este libro, están provocando a su vez el declive de centenares e incluso miles de otras menos afortunadas. Es una tragedia, porque cuando las lenguas más pequeñas pierden vigencia en un territorio, desaparece para siempre un conglomerado valiosísimo de conocimentos codificados en palabras, narraciones y nombres, lo que Alok Rai denominaba las sutiles estructuras de los mundos en que vivimos. Al mismo tiempo, las lenguas dominantes ofecen en sí mismas más variedad lingüística, cultural e historica de la que habitualmente suponemos. Este contraste hace de Babel un libro con sabor agridulce: las veinte lenguas de las que nos ocuparemos son maravillosas y peligrosas en las misma medida”.

Aquest volum de quatre-centes dinou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas comprar per impuls i trobar de casualitat”.

 

 

 

 

 

 

Josep-Ramon Bach. Secreta Dàlia.

Desxifro textos enigmàtics a l’escorça de les pinedes i en el mapa traçat a les ales dels insectes. En les pedres ajagudes en el flanc d’un tossal aspre. En els pètals moradencs de les flors del marcòlic. I en les valls dubtoses de la col arrissada. Desxifro silencis en els espadats de les carbasses. En les escates del samaruc i en els ulls de la bagra.

Sóc un amant dels llenguatges invisibles. En temps d’estiu, llegeixo la pell de l’escurçó i la closca de la tortuga d’aigua. En fer-se vell el temps a l’aire lliure, recullo bolets de tinta i escric amb passió de bosc l’alegria de viure.

Toni Prat.

 

  

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Editorial Anagrama. 2019.

Narrativa confegida per addició, suma de veus i punts de vista que avança imparable en totes direccions. El plaer tan humà d’explicar-nos històries uns als altres i, sobretot, el plaer de llegir Irene Solà.

“La lluna és rodona i plena, i la Lluna jau als peus del llit, i anem a dormir d’hora perquè estem cansades. No la deixo dormir d’hora perquè estem cansades. No la deixo dormir a dalt, a la Lluna, i si em desperta al matí perquè té la impaciència o gana o amor desbocat, m’enfado, o faig veure que m’enfado, perquè no m’ho faci més”.

Aquest llibre de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquella noia que vaig conèixer al claustre d’una escola d’art i que no és que em sembli que té tingui tot el futur sinó que ja té tot el present del món”.






 

Rasha Omran. Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Traducció de Margarida Castells Criballés

-18-

No en tinc prou amb observar la buidor;

hi he ficat la mà,

com a dins de l’aigua,

per comprovar-ne el grau de fredor.

Només així podré mesurar
la densitat
dels morts.

 

Josep Pla y Miguel Delibes . El escritor y su territorio. Xavier Pla y Francisco Fuster (eds.). Sílex Ediciones. 2018.

Recull del que es va dir a la jornada Josep Pla y Miguel Delibes: el escritor y su territorio organitzada al Centre Cultural Blanquerna de Madrid. Comparativa entre aquests dos escriptors coetanis que obren nous camps a explorar i en matisen de vells.

“El cazador, según Puntí, podría ser aquel escritor que apuesta por la aventura, por la fabulación, sería el narrador que necesita imaginar, que se desplaza muy lejos y vuelve con historias, que cuenta, cerca del fuego, de noche, a los que le quieren escuchar. El pescador, en cambio, sería más bien el escritor ensimismado, ya que él mismo se convierte en materia literaria, el que tendrá más tendencia a la autobiografía que a la autoficción, por ejemplo. Posiblemente, no existiría un escritor cazador (o pescador) puro. Todo escritor es ambos a la vez, si no simultániamente, sí al menos alternativamente, a veces sale a la caza con la fuerza de un leñador y a veces se queda quieto e intenta, paciente, pescar algo”.

Aquest volum de dues-centes quaranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre Josep Pla que se sumen als múltiples que tinc i que van sortint”.  

 

 

 

 

Gabriel Ferrater. reduccions 113. Punta de dia.

La nit que se me’n va, una altra nit, i l’ala
d’un immens avió caigut s’ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l’úter amb la imposició de l’excessiva
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

29.6.58

Joan Brossa.

 

 

 

Antropocè: la fi d’un món. Guia per entendre com estem alterant el planeta. Daniel Closa. Angle Editorial. 2019.

Com si estiguéssim en una nova era geològica el moment actual es considera que és la primera vegada que estem modificant de forma irreversible el medi ambient a causa de la nostra desaforada activitat capitalista.

“Quan saps que s’apropen canvis, pots fer diverses coses: pots intentar que no es produeixin, pots minimitzar-ne l’impacte o pots mirar d’adaptar-te a les noves condicions. També pots ignorar els canvis i seguir com si res, però aquesta acostuma a ser una opció més aviat desastrosa. Per descomptat que també hi ha qui opta pel postureig: fer coses que semblen molt útils però que en realitat no solucionen res. Dediqueu uns minuts a escoltar discursos polítics parlant del medi ambient durant alguna campanya electoral de no importa quin país i entendreu perfectament aquesta posició”.

Aquest volum de cent noranta-una pàgines quedarà morrat al piló de “llibres que expliquen on som, cap a on anem i algunes possibles solucions”.

 

 

 

 

 

 

William Shakespeare. Sonnet XIV.

Not from the stars do I my judgement pluck;
And yet methinks I have Astronomy,
But not to tell of good or evil luck,
Of plagues, of dearths, or seasons' quality;
Nor can I fortune to brief minutes tell,
Pointing to each his thunder, rain and wind,
Or say with princes if it shall go well
By oft predict that I in heaven find:
But from thine eyes my knowledge I derive,
And, constant stars, in them I read such art
As truth and beauty shall together thrive,
If from thyself, to store thou wouldst convert;
Or else of thee this I prognosticate:
Thy end is truth's and beauty's doom and date.


Traducció d'en Salvador Oliva

El meu coneixement, no l'obtinc pas dels astres;
però en astrologia em penso ser un expert;
no pas per augurar la sort o el desconcert, ni predir plagues,
ni collites, ni desastres.

Tampoc no puc predir la sort a cada instant,
assignant-li el llampec o la pluja o el vent;
ni als prínceps si tindran un futur bo o dolent
a partir dels presagis que el cel em va dictant.

És dels teus ulls d'on vaig traient la saviesa,
astres lleials, on puc llegir pel tornassol
que si et multipliquessis, en lloc de ser
un de sol, podrien florir juntes veritat i bellesa.

però, si no ho vols fer, ja et tinc pronosticat
que no tindràs bellesa ni tampoc veritat.


*Sampler d'amor (CD)
Recitat per Pasqual Maragall

Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies. Alain Corbin. Fragmenta Editorial. 2019.

Recull de cites d’autors i obres que fan referència al silenci. N’hi ha de moltes menes i en moltes direccions. Té molts usos i sentits. Aquest llibre en recull una bona mostra i posa de relleu la urgent necessitat del mutisme davant de tanta de xerrameca i sorolls imperants.

“Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada.

Tanmateix, alguns pelegrins solitaris, artistes i escriptors, adeptes de la meditació, dones i homes retirats en monestirs, alguns visitants de tombes i, sobretot, enamorats que es miren i callen, són a la recerca del silenci i resten sensibles a les seves textures. Tot i això, són com viatgers atrapats en una illa, més aviat deserta, les ribes de la qual estan erosionades”.

Aquest volum de cent quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al pìló de “llibres que, més que mai, he volgut llegir en silenci”.  

 

 

 

 

 

 

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. Jaculatòria.

 

 

 

Chema Madoz.

  

 

 

 

 

Capcorestómac. Biel Barnils. Témenos Edicions. 2019.

Al bell mig camí de la meva vida, antologia dels 60 poemes que salvo de la foguera.

Publicar-los ha estat la meva manera d’allunyar-me’n, desprendre-me'n, treure-me’ls de sobre, començar altres coses.
Ordenats per pensament, sentiment i estómac, és una manera com una altra d'ordenar-los, tot i que estigui lluny de la veritat i l'exhaustivitat perquè hom no sap mai on comença una cosa i on acaba l'altra.

La resina dels arbres és la seva memòria
que enganxa peces soltes
dels nostres records.
La saba és la seva sang que flueix
a ritme acompassat bategant.
L’escorça, la pell que perd i guanya.
Les fulles són els nostres desitjos
que voleien fins a estendre’s per terra,
arrelant-hi de nou.

 

Aquest volum de noranta pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que expliquen 43 anys de vida".





 

Joseba Sarrionandia. Hilda dago poesia? Lagun presoei gutuna.

Nahiago nizueke izkiriatu gutuna hitzik gabekoa:
dena esanda dago eta zer akigarria den errepikatzea,
batez ere hitzek esan nahi dutena geroago eta gutiago diotenean;
alemanerazko hitz luze eta ikaragarriak ere ez omen dira erabat zehatzak.

Polizia, bankero, ugazaba eta apezek «terrorista» esaten dizuete,
eta barregarria da gure jendea ere «heroe» deitzen,
zuei, estatuen harri gatibutza inola ametituko ez duzuenoi,
askatasunaren aldeko burrukan askatasuna galdu duzuen giza zatioi.

600 baino gehiago zaretela esaten da beti eta zero horiek
eta dispertsioak eta urtaldien amaigabeak abstrakzio itxura ematen dizuete;
zin egin behar zaio jendeari ez zaretela batere abstraktoak,
nahiz eta hurrinak, nahiz eta zuen bizimodua esanezineko modukoa izan.

Hemen eguna odolustutzen ari da ortzemugan
zauri sakon bat bezala, nork daki sendagarria den.
Guk betiko antzera jarraitzen dugu polbora eta lore artean, logistika eta
metafora artean, Karl Marx eta andere biluziaren artean:

gauza bakoitzak bere zailtasuna, batzutan mosu bat ematea
etsaiaren kuartel jeneralean lehergailu bat jartzea baino zailagoa da...
Zuen askatasuna behar dugu, eginkizun zailetan elkarrekin jarraitzeko.
Gure herriaren gorputz galdua bilatzea esate baterako.

Zuen askatasuna behar dugu, libre gaudenok ere libreak izateko,
giza jendeak berez haragian itsatsirik dituen katea luze
eta ilunekin librea izan daitekeen nehurrian behintzat.


Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

És morta la poesia? Carta als amics presos.

M’estimaria més escriure-us una carta sense paraules.
Ja està tot dit i repetir-se es fa pesat,
sobretot quan les paraules cada cop diuen menys el que volen dir;
sembla que fins i tot les paraules terribles de l’alemany
han deixat de ser precises.

Els policies i els banquers, els patrons i els capellans us diuen “terroristes”,
i encara és més inadequat que la vostra gent us anomeni “herois”,
a vosaltres, que us negueu rotundament a acceptar
la captivitat pètria de les estàtues,
porció d’humanitat que heu perdut la llibertat lluitant per la llibertat.

Sempre s’ha dit que sou més de 600 i aquests zeros
i la disperció i les temporades inteminables us donen un aire d’abstracció.
Val a dir que no sou en absolut abstractes, tot i ser lluny,
tot i que la vostra forma de vida sigui indescriptible.

Aquí, el dia va desagnant-se a l’horitzó
com si fos una ferida profunda que ningú no sap si es pot curar.

Nosaltres seguim com sempre, entre les flors i la pólvora,
entre la metàfora i la logística, amb Karl Marx a un costat
i una dona nua a l’altra.

Cada acció té la seva dificultat, de vegades fer un petó
és més difícil que posar una bomba al quarter general de l’enemic.
Necessitem la vostra llibertat per seguir fent coses difícils junts.
Com ara buscar el cos perdut del nostre poble.

Els qui vivim lliures necessitem la vostra llibertat
per poder ser lliures també, almenys en la mesura
en què els éssers humans, amb aquestes cadenes llargues i fosques
adherides a la carn per naturalesa, podríem ser lliures.

El cervell convuls. Relats detectivescos d’una neuròloga. Suzanne O’Sullivan. Traducció d’Anna Turró Armengol. Angle Editorial. 2019.

Dotze casos d’epilèpsia que l’autora aprofita per explicar la complexitat del cervell i els intents, fracassos i encerts de la humanitat per capir-lo.

“L’estat d’ànim és l’estat del cervell. Es crea a partir de processos biològics. La ment existeix en connexions de fluids entre regions del cervell anatòmic que controlen la memòria, la percepció, la imaginació, els pensaments, les emocions, la intel•ligència i les creences. La ment és intangible i difícil d’explicar, però segueix sent una cosa real, igual quen els trastorns mèdics que s’hi generen”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’expliquen bé vista la complexitat de la qual tracten”.

Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.

L'estraperlisme prospera,
ve el divuit de juliol
i, tot cantant "Cara al sol",
ens van donant pel darrera.

Entre misses i anatemes
i camps de concentració,
jo vaig dedicant poemes
i seguint la processó.
Ai, amic Josep Maria,
qui ens ho havia de dir?
Però demà serà un altre dia,
la mare que els va parir!

Toni Prat.

 

 

 

 

 

Aprendre a parlar amb les plantes . Marta Orriols. Edicions del Periscopi. 2018.

Què passa després d’una gran pèrdua? Aquest és el difícil punt de partida de la novel·la que la seva autora sap resoldre amb mestratge i estil perfilant el text amb la tècnica i la paciència d’una gúbia.
S’hi explica molt bé la quotidianitat del personatge central i tot allò del seu entorn. 

“Aquest matí el cel té vetes coral·lines. He vist sortir el sol aferrada a una tassa de cafè a l’esplanada de darrere el vestíbul de l’hospital quan passaven dos minuts d’un quart de nou. Hi vinc molts matins si he treballat de nit. S’hi està bé, aquí, i a aquesta hora no hi ha ningú tret d’algun treballador que hi surt a fer un cigarret. L’Eric hi surt sovint per fumar però a partir d’ara serem curosos de no coincidir fora de l’UCI. No hem resultat uns amants dignes d’elogi. No hi ha penediment ni desig de repetir. No hi ha res, de fet. Evitem mirar-nos i ens focalitzem a acabar l’estudi, ens concentrem en el poder d’unes mans que han estat capaces d’introduir canvis positius en els pacients però que van tremolar temoroses sobre els meus pits i entre les meves cuixes. Soc com un sisme que espanta. Serà fàcil oblidar-nos”.

Aquest volum de dues-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ha funcionat el boca-orella perquè ha agradat molt i de pressa”.

Rasha Omran. Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Traducció de Margarida Castells Criballés

-5-

 Compro una planta,

Li faig un lloc en un racó de l’habitació,

cada dos dies li canvio la terra,

m’assec a contemplar com creix, dia sí dia també,

lentament, en direcció al sostre,

porto el compte de les seves escasses fulles noves,

la canvio de racó,

encenc el llum perquè pugui respirar

i l’apago per posar a prova la seva resistència.

Li poso noms dels que he perdut

per no oblidar-me del seu nom,

li xiuxiuejo coses per atuir l’insomni,

li xiuxiuejo coses després dels malsons de matinada.

No, no cultivo

l’esperança.

Cultivo la meva desolació.

 

El árbol de la ciencia. Pío Baroja. Ediciones Cátedra. 2012.

Un jove estudiant de medicina topa amb la mediocritat del sistema universitari. Després exerceix de metge i ho fa amb la mentalitat provinciana i tancada.

Tot ell ple d’escepticisme busca respostes en les idees de Schopenhauer que tenyeixen tota la història.

“—¿Y qué?—replicó Andrés—. Uno tiene la angustia, la desesperación de no saber qué hacer con la vida, de no tener un plan, de encontrarse perdido, sin brújula, sin luz a donde dirigirse. ¿Qué dirección se le da? Si la vida fuera tan fuerte que le arrastrara a uno, el pensar sería una maravilla, algo como para el caminante deternerse y sentarse a la sombra de un árbol, algo como penetrar en un oasis de paz; pero la vida es estúpida, sin emociones, sin accidentes, al menos aquí, y creo que en todas partes, y el pensamiento se llena de terrores como compensación a la esterilidad emocional de la existencia.

—Estás perdido—murmuró Iturrioz—. Ese intelectualismo no te puede llevar a nada bueno”.

Aquest volum de dues-centes noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir al COU per passar la selectivitat i t’ha agradat fruir anys més tard i és que que bé que escrivia Baroja”.

 

 

 

 

  

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. Esculls al dic sec de la memòria.

10

/ cada dia el dia t'escull / per error / i et toca sortir del call que t'havies triat / la nit dels arbres és llarga / passeges per fora / fora de tu / ni via ni rastres / emparat en els ulls que mai no miren / com els teus / un punt de roig / de tant en tant / o un verd lúcid / cridant-te sordament d'amagat a abocar-t'hi enllà / núvols que passen i aigua de font / el dia té tantes hores com vols / arrambat a la cuneta / i tot passa abans de tu / a l'altra banda / ni un encontre / desfilen passatges i rostres / carrers / la pedra en el riu / cada dia /   

 Il·lustracions de Josep Ricart i Rial

Joan Brossa. Contes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Meditacions en el desert (1946-1953). Gaziel. L’Altra Editorial. 2018.

Recull d’articles, notes i pensaments escrits en la desolació de la postguerra, entre els focs creuats del comunisme i del franquisme, perplexe per la desídia de les suposades Europa i nord-amèrica democràtiques que permetien un règim franquista.

Abatiment i deliciosa escriptura d’un dels grans periodistes del segle XX a Catalunya.

“Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.

No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i viure, els gustos, els costums, la llengua, l’escala de valors col·lectius: la nostra weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella.

Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai, fóra per als veritables espanyols —els castellans i castellanitzats— més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és pels catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d’aquí ve la tragèdia”.

Aquest volum de tres-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest periodista massa oblidat per uns i altres”.