29 de juny de 2020

descans_

 
 

0 que prenen la paraula

25 de juny de 2020

Masterpieces of western art. A history of art in 900 individual studies. Taschen. 1999.



Recull de 800 anys d’història de l’art europeu amb centenars de quadres i escultures acompanyats de 683 biografies d’artista.
Una delícia a la vista i a la imaginació que no em canso de remirar i remirar.













Jean Fouquet - Madonna and child

Aquest volum de set-centes seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que m'enduc allà on vaig i que són porta d'entrada i sortida a altres llibres".





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

18 de juny de 2020

Toni Prat. Trempallapis.

 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

11 de juny de 2020

L’ou de la serp. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 1998.

Recull de tots els articles que publicà Xammar a La Veu de Catalunya i a La Publicitat entre el 1922 i el 1925 com a corresponsal a Alemanya, país que havia de pagar un deute astronòmic dictat pel Tractat de Versalles, avantsala de l’ascens del nazisme.
“—No hi ha cap nació opresa que hagi arribat tan avall com la nostra—diu—. Nosaltres mateixos, els activistes de la renaixença nacional, arribàvem a dubtar, però ara sabem que els nostres dubtes no tenien fonament. El poble va sentir la llibertat des del primer moment i com més va, més la comprèn, més l’agraeix i més l’estima. Els agents eslovacs de la domincació estan ara a les ordres del nou Estat. Quan es té l’ànima de criat els canvis d’amo són una cosa sense importància.
Fa una fosca que hom no veu on posa els peus, i arribem a l’hotel com si haguéssim fet el camí amb els ulls embenats. L’endemà, al matí, en treure el cap a la finestra, tenim al davant nostre un paisatge de muntanya d’una grandesa i d’una serenor impressionants. Els contrafots de les Altes Tatras a primer terme, l’ampla vall del Vag amb cent campanars, i més enllà la línia grisa de les Baixes Tatras. Fa un dia clar i lluent, de llum blava i aire fi, amb un horitzó llunyà i precís, obsessionant.
Mai —em penso— cap català ha posat la mirada a l’horitzó amb tanta certitud com jo en aquest moment, recolzat a la finestra d’una cambra d’hotel de Tatranska Lomnica”.
Aquest volum de dues-centes noranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest cosmopolita catalanista que el franquisme enterrà i la suposada transició no va recuperar”.  
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

4 de juny de 2020

Milo De Angelis. Tema de l’adéu.


Il luogo era immobile, la parola scura. Era quello
il luogo stabilito. Addio memoria di notti
lucenti, addio grande sorriso. Il luogo era lì.
Respirare fu un buio di persiane, uno stare primitivo.
Silenzio e deserto si scambiavano volto e noi
parlavamo a una lampada. Il luogo era quello. I tram
passavano radi. Venere ritornava nella sua baracca.
Dalla gola guerriera si staccavano episodi. Non abbiamo
detto più niente. Il luogo era quello. Era lì
che stavi morendo.


Traducció d’en Joan-Elies Adell

El lloc immòbil, la paraula obscura. Era aquell
el lloc establert. Adéu memòria de nits
resplendents, adéu gran somriure. El lloc era allí.
Respirar va ser una foscor de persianes, un estar primitiu.
Silenci i desert s’intercanviaven rostre i nosaltres
parlàvem a una llum. El lloc era aquell. Pocs tramvies
hi passaven. Venus tornava a la seva barraca.
De la gola guerrera es desprenien episodis. No havien
dit res més. El lloc era aquell . Era allí
que t’estaves morint.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

27 de maig de 2020

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau. Traducció d’Anna Turró i Armengol. Símbol Editors. 2011.


Resultat de l’experiència de viure 2 anys, 2 mesos i 2 dies en una casa de fusta en un bosc a la riba del petit llac de Walden a una milla i mitja del poble de Concord, a l’estat nord-americà de Massachussets. A partir d'aquí l'autor reflexiona sobre l'entorn natural, el comportament humà, el físic, el psicològic i el cultural. Tot un clàssic que convé rellegir.
“La companyia, en general, és massa fàcil. Ens trobem massa sovint i, amb aquests intervals curts, no hem tingut temps d’adquirir nous valors els uns dels altres. Fem tres àpats junts al dia i cada vegada donem a qui ens acompanya un tast del formatge vell i florit que som. Ens hem hagut de posar d’acord en un grapat de normes, que anomenem protocol i bones maneres, per tal que aquestes trobades tan freqüents siguin tolerables i no serveixin per iniciar una guerra. Ens trobem a l’oficina de correus, a la congregació i al voltant del foc cada nit; vivim enganxats i al mig de camí dels altres i no parem de topar amb tothom, i em sembla que és per això que perdem el respecte els uns pels altres. Una freqüència inferior seria certament suficient per a dur a terme totes les comunicacions importants i cordials. Penseu en les noies de la fàbrica: mai soles, amb prou feines ni en els seus somnis. Seria millor si hi hagués un habitant per milla quadrada, com on visc jo. El valor d’un home no és a la seva pell per tal que el puguem tocar”.
Aquest volum de tres-centes noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit sentint el fred i la calor de qui l’escrivia”.
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

21 de maig de 2020

Josep Carner. II Ll. de sonets. Amiga, jo us volía...


Amiga, jo us volía
en aquell temps passat
de vaga claretat
y dolça melodía.
Que pàlit devenia
el meu recort daurat!
Si el seny no m'és ingrat
vau sê la vida mia.
Vau ésser ma follía;
vau ésser mon pecat,
y ara entre els dos, aymía,
apenes hi ha restat
un xich de melangia
d'un bès evaporat.

 
 





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

13 de maig de 2020

Joan Brossa. Lunar.

 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

6 de maig de 2020

El futur. Poesia de la inexperiència. Jaume Munar. AdiA Edicions - Cafè Central. 2018.

Només un lector adormit o acomodat en la grisor insulsa del políticament correcte pot escandalitzar-se d’aquest assaig sobre la literatura (la poesia), les idees de fons que la sostenen i el seu món. I em sorprèn que qualque esperit crític o cultura digne d'aquest nom se sorprengui.
“La poesia, per tant, o és política o no és. Perquè quan l’art no es fa en oposició al poder establert —sigui quin sigui aquest poder— queda reduït a art decoratiu i la seva suposada llibertat creativa esdevé, en realitat, un mite més dels tants que ajuden a reforçar la mateixa hegemonia que l’artista ha renunciat a combatre. La llibertat, entesa com a l’assumpció de la responsabilitat individual aliena a tota afectació burocràtica i assumida amb totes les conseqüències, és la fita més alta i la més sagrada de totes a quant pot aspirar la poesia. Perquè, en definitiva, la transgressió del límit polític no consisteix en altra cosa que fer de la poesia un buit legal, un cràter al bell mig del sistema burocràtic”.
Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “bombes al Liceu d’aquesta gent tan ufana i superba”.



 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

29 d’abril de 2020

Omar Khayyam. Quartetes.




Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés

I

El torn de la vida en quatre dies m'ha passat
com l'aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d'arribar.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

22 d’abril de 2020

Memoranda. Diarios 1836-1864. Jules Barbey d’Aurevilly. Editorial Alfama. 2009.

Anotacions del dia a dia i de les idees d’aquest escriptor francès que mostren el seu caràcter, l'entorn social i la societat parisenca de la primera meitat del segle XIX. Un caràcter fort que recull el tedi que ens envolta, les esperances i els neguits persistents. 
“ 9 de diciembre de 1864, viernes.
El estado de León, que no mejora, me contraría, así como tantas otras cosas me afligen. —Si él pudiera salir, podíamos haber ido hoy a la landa de Lessay y a la abadía de Blanchelande. —Hacía un tiempo prodigiosamente templado y el sol esplendía. —Esta mañana, hasta la hora del almuerzo, León y yo tuvimos una conversación íntima. Es para nosotros la hora más apropiada para hablar con la mayor franqueza. Después de almorzar leí y escribí una hora; —luego me cambié e hice algunas visitas obligadas, una, entre otras, a uno de nuestros parientes, que fue miembro de la guardia del Rey Carlos X, Monsieur Pinel. (Remember, la Pinelli de la pobre Mariotte!) —Regresé, cené. —León y mi padre se refugiaron de inmediato en su concha. —Me quedé en el salón hasta que se hizo de noche y la luna estaba alta en el cielo. —Entonces me vinieron ganas de hacer un peregrinaje nocturno por todos los rincones de Saint-Sauveur, para ver este pueblecito, que ya no es más que un fantasma para mí, a la luz de los fantasmas. Mi vagabundeo de aparecido fue solitario. —La luna estaba cubierta por una gasa de nubes grises, soplaba un viento quejumbroso, el aire estaba fresco pero no frío. —Todo el pueblo se encontraba encerrado detrás de los postigos ribeteados por su hendiduras de luz”.  
Aquest volum de cinc-centes vint-i-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas començar fa molts anys i que ara, aprofitant el confinament, has acabat d’una revolada”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

15 d’abril de 2020

Ricard Mirabete. Radar.


L’altre enlloc d’on vas partir.
Era un record. Era una nit de coloms marcats a la grava
del pont romà. En un carrer en què les passes
escollien el marge dret del Mèder, cap a la
carretera de Prats. Lliscaves els peus en tolls
d’aigua i essències vaporoses. Caminaves
sense avançar gaire, de dret al fons de contes
d’altri a la matinada. L’onada de nit et duia
però seguies immòbil. Vas pensar que les cartes
d’una melodia estranya i quasi asiàtica que
provenia qui sap si d’aquell restaurant t’ennuegava
el despit fumós. Recorries aquella corba de pedra
cada vegada més a prop del riu. Fumaves. Encenies
els segons però res cremava en tu. Fumaves. Tenies
una solució d’entre totes les impossibles. Tenies
boca i oïdes disposats per tal d’escoltar les ones del
RADAR. Aquell altre enlloc on arribaves.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

9 d’abril de 2020

Chema Madoz.


 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

1 d’abril de 2020

Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 2007.

Recull d’anècdotes i records d’una vida pràcticament tota fora del seu país. Catalanista, cosmopolita, políglota, traductor i periodista modern que treballà a desenes de capçaleres i organismes internacionals. La seva veu, ploma i vida omplen un bon tros del segle XX.
“El football era aleshores encara una gran novetat a Catalunya. Ocupaven el primer terme de l’escena dos clubs: el Barcelona, fundat per Hans Gamper i un grup de ciutadans suïssos i anglesos residents a Barcelona, i l’Hispània, fundat i sostingut pels empleats i obrers qualificats anglesos que treballaven a les fàbriques d’acabats dels afores de Barcelona. Per bé que jugat en condicions ultrarudimentàries —un camp de naps o de patates, aplanat de mala manera a Sant Andreu o a Horta— el joc de futbol va plaure tot seguit i va prendre arrels, a Barcelona. Aficionats catalans van fundar el Football Club Català, un grup d’estudiants van fundar el Football Club Universitari i personatges distingits d’altres terres d’Espanya residents a casa nostra foren els iniciadors del Real Club Deportivo Español. El Barcelona havia d’ésser amb el temps un dels grans clubs de futbol del món. L’Hispània i el Català van desaparèixer aviat sense pena ni glòria. Del Real Club Deportivo Español no cal que m’entretingui contant la història que ningú no ignora. La rivalitat Barcelona-Español és tan vella com el nostre segle”.
Aquest volum de cinc-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat el piló de “llibres que vas llegir davant d’un ventilador engegat tot al llarg d’un calorós mes de juliol”.
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

25 de març de 2020

Óssip Mandelstam. Poemes.


Traducció d’Helena Vidal

19

Sorra en els ulls. Una llàgrima es nua en el pit.
Veig sense por la tempesta que arriba: és aquí.
Cuita a esborrar-se un record que batega, es deslliura.
Fa xafogor. Però tinc tantes ganes de viure!

Com un captiu que es desperta en sentir el primer so,
alça el cap, mira el cau on s’està, amb estupor,
i cantusseja amb veu ronca algun aire de fira,
l’hora en què l’alba s’aixeca damunt el presidi.

2 de març de 1931




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

19 de març de 2020

Babel. La vuelta la mundo en 20 idiomas. Gaston Dorren. Traducció de José C. Vales. Turner Publicaciones. 2019.


Recorregut per les 20 llengües més parlades del món. Les seves característiques, allò que les fa úniques i diferents a la resta, les societats i països que les parlen, el caràcter que denoten. Un viatge geogràfic i històric.
“Las lenguas más habladas del mundo, que son objecto de este libro, están provocando a su vez el declive de centenares e incluso miles de otras menos afortunadas. Es una tragedia, porque cuando las lenguas más pequeñas pierden vigencia en un territorio, desaparece para siempre un conglomerado valiosísimo de conocimentos codificados en palabras, narraciones y nombres, lo que Alok Rai denominaba las sutiles estructuras de los mundos en que vivimos. Al mismo tiempo, las lenguas dominantes ofecen en sí mismas más variedad lingüística, cultural e historica de la que habitualmente suponemos. Este contraste hace de Babel un libro con sabor agridulce: las veinte lenguas de las que nos ocuparemos son maravillosas y peligrosas en las misma medida”.
Aquest volum de quatre-centes dinou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas comprar per impuls i trobar de casualitat”.
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

11 de març de 2020

Josep-Ramon Bach. Secreta Dàlia.


Desxifro textos enigmàtics a l’escorça de les pinedes i en el mapa traçat a les ales dels insectes. En les pedres ajagudes en el flanc d’un tossal aspre. En els pètals moradencs de les flors del marcòlic. I en les valls dubtoses de la col arrissada. Desxifro silencis en els espadats de les carbasses. En les escates del samaruc i en els ulls de la bagra.
Sóc un amant dels llenguatges invisibles. En temps d’estiu, llegeixo la pell de l’escurçó i la closca de la tortuga d’aigua. En fer-se vell el temps a l’aire lliure, recullo bolets de tinta i escric amb passió de bosc l’alegria de viure.









Etiquetes de comentaris:

2 que prenen la paraula

5 de març de 2020

Toni Prat.


 
  

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

26 de febrer de 2020

Canto jo i la muntanya balla. Irene Solà. Editorial Anagrama. 2019.


Narrativa confegida per addició, suma de veus i punts de vista que avança imparable en totes direccions. El plaer tan humà d’explicar-nos històries uns als altres i, sobretot, el plaer de llegir Irene Solà.
“La lluna és rodona i plena, i la Lluna jau als peus del llit, i anem a dormir d’hora perquè estem cansades. No la deixo dormir d’hora perquè estem cansades. No la deixo dormir a dalt, a la Lluna, i si em desperta al matí perquè té la impaciència o gana o amor desbocat, m’enfado, o faig veure que m’enfado, perquè no m’ho faci més”.
Aquest llibre de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquella noia que vaig conèixer al claustre d’una escola d’art i que no és que em sembli que té tingui tot el futur sinó que ja té tot el present del món”.






 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

20 de febrer de 2020

Rasha Omran. Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari.




Traducció de Margarida Castells Criballés

-18-
No en tinc prou amb observar la buidor;
hi he ficat la mà,
com a dins de l’aigua,
per comprovar-ne el grau de fredor.
Només així podré mesurar
la densitat
dels morts.
 











Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

13 de febrer de 2020

Josep Pla y Miguel Delibes . El escritor y su territorio. Xavier Pla y Francisco Fuster (eds.). Sílex Ediciones. 2018.



Recull del que es va dir a la jornada Josep Pla y Miguel Delibes: el escritor y su territorio organitzada al Centre Cultural Blanquerna de Madrid. Comparativa entre aquests dos escriptors coetanis que obren nous camps a explorar i en matisen de vells.
“El cazador, según Puntí, podría ser aquel escritor que apuesta por la aventura, por la fabulación, sería el narrador que necesita imaginar, que se desplaza muy lejos y vuelve con historias, que cuenta, cerca del fuego, de noche, a los que le quieren escuchar. El pescador, en cambio, sería más bien el escritor ensimismado, ya que él mismo se convierte en materia literaria, el que tendrá más tendencia a la autobiografía que a la autoficción, por ejemplo. Posiblemente, no existiría un escritor cazador (o pescador) puro. Todo escritor es ambos a la vez, si no simultániamente, sí al menos alternativamente, a veces sale a la caza con la fuerza de un leñador y a veces se queda quieto e intenta, paciente, pescar algo”.
Aquest volum de dues-centes quaranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre Josep Pla que se sumen als múltiples que tinc i que van sortint”.  
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

6 de febrer de 2020

Gabriel Ferrater. reduccions 113. Punta de dia.


La nit que se me’n va, una altra nit, i l’ala
d’un immens avió caigut s’ha interposat
entre aquell blau espès i la finestra, i dubto
si és un verd tenuíssim o si és plata, freda
com la insistent finor del bisturí que esquinça
l’úter amb la imposició de l’excessiva
vida, o també la llum mateixa, quan clivella
la mà del nen que es cansa de fer força per
irritar els seus germans, fent veure que els amaga
no se sap què de valuós, i va afluixant
la presa, i sé que res no en sortirà que no
fos ahir en mi desconsoladament, i em fa
fred de mirar-me un dia més, pinyol
tot salivat, pelat de polpa, fora nit.

29.6.58



Etiquetes de comentaris: ,

1 que prenen la paraula

29 de gener de 2020

Joan Brossa.

 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

23 de gener de 2020

Antropocè: la fi d’un món. Guia per entendre com estem alterant el planeta. Daniel Closa. Angle Editorial. 2019.


Com si estiguéssim en una nova era geològica el moment actual es considera que és la primera vegada que estem modificant de forma irreversible el medi ambient a causa de la nostra desaforada activitat capitalista.

“Quan saps que s’apropen canvis, pots fer diverses coses: pots intentar que no es produeixin, pots minimitzar-ne l’impacte o pots mirar d’adaptar-te a les noves condicions. També pots ignorar els canvis i seguir com si res, però aquesta acostuma a ser una opció més aviat desastrosa. Per descomptat que també hi ha qui opta pel postureig: fer coses que semblen molt útils però que en realitat no solucionen res. Dediqueu uns minuts a escoltar discursos polítics parlant del medi ambient durant alguna campanya electoral de no importa quin país i entendreu perfectament aquesta posició”.
Aquest volum de cent noranta-una pàgines quedarà morrat al piló de “llibres que expliquen on som, cap a on anem i algunes possibles solucions”.
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

16 de gener de 2020

William Shakespeare. Sonnet XIV.


Not from the stars do I my judgement pluck;
And yet methinks I have Astronomy,
But not to tell of good or evil luck,
Of plagues, of dearths, or seasons' quality;
Nor can I fortune to brief minutes tell,
Pointing to each his thunder, rain and wind,
Or say with princes if it shall go well
By oft predict that I in heaven find:
But from thine eyes my knowledge I derive,
And, constant stars, in them I read such art
As truth and beauty shall together thrive,
If from thyself, to store thou wouldst convert;
Or else of thee this I prognosticate:
Thy end is truth's and beauty's doom and date.


Traducció d'en Salvador Oliva

El meu coneixement, no l'obtinc pas dels astres;
però en astrologia em penso ser un expert;
no pas per augurar la sort o el desconcert, ni predir plagues,
ni collites, ni desastres.

Tampoc no puc predir la sort a cada instant,
assignant-li el llampec o la pluja o el vent;
ni als prínceps si tindran un futur bo o dolent
a partir dels presagis que el cel em va dictant.

És dels teus ulls d'on vaig traient la saviesa,
astres lleials, on puc llegir pel tornassol
que si et multipliquessis, en lloc de ser
un de sol, podrien florir juntes veritat i bellesa.

però, si no ho vols fer, ja et tinc pronosticat
que no tindràs bellesa ni tampoc veritat.


*Sampler d'amor (CD)
Recitat per Pasqual Maragall







Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

9 de gener de 2020

Història del silenci. Del Renaixement als nostres dies. Alain Corbin. Fragmenta Editorial. 2019.

Recull de cites d’autors i obres que fan referència al silenci. N’hi ha de moltes menes i en moltes direccions. Té molts usos i sentits. Aquest llibre en recull una bona mostra i posa de relleu la urgent necessitat del mutisme davant de tanta de xerrameca i sorolls imperants.
“Avui en dia és difícil estar en silenci, cosa que ens impedeix sentir aquesta paraula interior que calma i que tranquil·litza. La societat imposa rendir-se al soroll per tal de ser part del tot en lloc d’apostar per l’escolta d’un mateix. D’aquesta manera, l’estructura mateixa de l’individu s’ha vist modificada.
Tanmateix, alguns pelegrins solitaris, artistes i escriptors, adeptes de la meditació, dones i homes retirats en monestirs, alguns visitants de tombes i, sobretot, enamorats que es miren i callen, són a la recerca del silenci i resten sensibles a les seves textures. Tot i això, són com viatgers atrapats en una illa, més aviat deserta, les ribes de la qual estan erosionades”.
Aquest volum de cent quaranta-sis pàgines quedarà amorrat al pìló de “llibres que, més que mai, he volgut llegir en silenci”.  
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

2 de gener de 2020

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. Jaculatòria.


 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

24 de desembre de 2019

Chema Madoz.

  
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

18 de desembre de 2019

Capcorestómac. Biel Barnils. Témenos Edicions. 2019.


Al bell mig camí de la meva vida, antologia dels 60 poemes que salvo de la foguera.
Publicar-los ha estat la meva manera d’allunyar-me’n, desprendre-me'n, treure-me’ls de sobre, començar altres coses.
Ordenats per pensament, sentiment i estómac, és una manera com una altra d'ordenar-los, tot i que estigui lluny de la veritat i l'exhaustivitat perquè hom no sap mai on comença una cosa i on acaba l'altra.


La resina dels arbres és la seva memòria
que enganxa peces soltes
dels nostres records.
La saba és la seva sang que flueix
a ritme acompassat bategant.
L’escorça, la pell que perd i guanya.
Les fulles són els nostres desitjos
que voleien fins a estendre’s per terra,
arrelant-hi de nou.
 
Aquest volum de noranta pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que expliquen 43 anys de vida".





 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

12 de desembre de 2019

Joseba Sarrionandia. Hilda dago poesia? Lagun presoei gutuna.


Nahiago nizueke izkiriatu gutuna hitzik gabekoa:
dena esanda dago eta zer akigarria den errepikatzea,
batez ere hitzek esan nahi dutena geroago eta gutiago diotenean;
alemanerazko hitz luze eta ikaragarriak ere ez omen dira erabat zehatzak.

Polizia, bankero, ugazaba eta apezek «terrorista» esaten dizuete,
eta barregarria da gure jendea ere «heroe» deitzen,
zuei, estatuen harri gatibutza inola ametituko ez duzuenoi,
askatasunaren aldeko burrukan askatasuna galdu duzuen giza zatioi.

600 baino gehiago zaretela esaten da beti eta zero horiek
eta dispertsioak eta urtaldien amaigabeak abstrakzio itxura ematen dizuete;
zin egin behar zaio jendeari ez zaretela batere abstraktoak,
nahiz eta hurrinak, nahiz eta zuen bizimodua esanezineko modukoa izan.

Hemen eguna odolustutzen ari da ortzemugan
zauri sakon bat bezala, nork daki sendagarria den.
Guk betiko antzera jarraitzen dugu polbora eta lore artean, logistika eta
metafora artean, Karl Marx eta andere biluziaren artean:

gauza bakoitzak bere zailtasuna, batzutan mosu bat ematea
etsaiaren kuartel jeneralean lehergailu bat jartzea baino zailagoa da...
Zuen askatasuna behar dugu, eginkizun zailetan elkarrekin jarraitzeko.
Gure herriaren gorputz galdua bilatzea esate baterako.

Zuen askatasuna behar dugu, libre gaudenok ere libreak izateko,
giza jendeak berez haragian itsatsirik dituen katea luze
eta ilunekin librea izan daitekeen nehurrian behintzat.


Traducció d’Ainara Munt Ojanguren

És morta la poesia? Carta als amics presos.

M’estimaria més escriure-us una carta sense paraules.
Ja està tot dit i repetir-se es fa pesat,
sobretot quan les paraules cada cop diuen menys el que volen dir;
sembla que fins i tot les paraules terribles de l’alemany
han deixat de ser precises.

Els policies i els banquers, els patrons i els capellans us diuen “terroristes”,
i encara és més inadequat que la vostra gent us anomeni “herois”,
a vosaltres, que us negueu rotundament a acceptar
la captivitat pètria de les estàtues,
porció d’humanitat que heu perdut la llibertat lluitant per la llibertat.

Sempre s’ha dit que sou més de 600 i aquests zeros
i la disperció i les temporades inteminables us donen un aire d’abstracció.
Val a dir que no sou en absolut abstractes, tot i ser lluny,
tot i que la vostra forma de vida sigui indescriptible.

Aquí, el dia va desagnant-se a l’horitzó
com si fos una ferida profunda que ningú no sap si es pot curar.

Nosaltres seguim com sempre, entre les flors i la pólvora,
entre la metàfora i la logística, amb Karl Marx a un costat
i una dona nua a l’altra.

Cada acció té la seva dificultat, de vegades fer un petó
és més difícil que posar una bomba al quarter general de l’enemic.
Necessitem la vostra llibertat per seguir fent coses difícils junts.
Com ara buscar el cos perdut del nostre poble.

Els qui vivim lliures necessitem la vostra llibertat
per poder ser lliures també, almenys en la mesura
en què els éssers humans, amb aquestes cadenes llargues i fosques
adherides a la carn per naturalesa, podríem ser lliures.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

5 de desembre de 2019

El cervell convuls. Relats detectivescos d’una neuròloga. Suzanne O’Sullivan. Traducció d’Anna Turró Armengol. Angle Editorial. 2019.


Dotze casos d’epilèpsia que l’autora aprofita per explicar la complexitat del cervell i els intents, fracassos i encerts de la humanitat per capir-lo.
“L’estat d’ànim és l’estat del cervell. Es crea a partir de processos biològics. La ment existeix en connexions de fluids entre regions del cervell anatòmic que controlen la memòria, la percepció, la imaginació, els pensaments, les emocions, la intel•ligència i les creences. La ment és intangible i difícil d’explicar, però segueix sent una cosa real, igual quen els trastorns mèdics que s’hi generen”. 
Aquest volum de tres-centes trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’expliquen bé vista la complexitat de la qual tracten”.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

27 de novembre de 2019

Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.


L'estraperlisme prospera,
ve el divuit de juliol
i, tot cantant "Cara al sol",
ens van donant pel darrera.

Entre misses i anatemes
i camps de concentració,
jo vaig dedicant poemes
i seguint la processó.
Ai, amic Josep Maria,
qui ens ho havia de dir?
Però demà serà un altre dia,
la mare que els va parir!


Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula

20 de novembre de 2019

Toni Prat.

 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

12 de novembre de 2019

Aprendre a parlar amb les plantes . Marta Orriols. Edicions del Periscopi. 2018.

Què passa després d’una gran pèrdua? Aquest és el difícil punt de partida de la novel·la que la seva autora sap resoldre amb mestratge i estil perfilant el text amb la tècnica i la paciència d’una gúbia.
S’hi explica molt bé la quotidianitat del personatge central i tot allò del seu entorn. 
“Aquest matí el cel té vetes coral·lines. He vist sortir el sol aferrada a una tassa de cafè a l’esplanada de darrere el vestíbul de l’hospital quan passaven dos minuts d’un quart de nou. Hi vinc molts matins si he treballat de nit. S’hi està bé, aquí, i a aquesta hora no hi ha ningú tret d’algun treballador que hi surt a fer un cigarret. L’Eric hi surt sovint per fumar però a partir d’ara serem curosos de no coincidir fora de l’UCI. No hem resultat uns amants dignes d’elogi. No hi ha penediment ni desig de repetir. No hi ha res, de fet. Evitem mirar-nos i ens focalitzem a acabar l’estudi, ens concentrem en el poder d’unes mans que han estat capaces d’introduir canvis positius en els pacients però que van tremolar temoroses sobre els meus pits i entre les meves cuixes. Soc com un sisme que espanta. Serà fàcil oblidar-nos”.

Aquest volum de dues-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ha funcionat el boca-orella perquè ha agradat molt i de pressa”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

6 de novembre de 2019

Rasha Omran. Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria. Edició a cura de Mohamad Bitari.




Traducció de Margarida Castells Criballés

-5-
 Compro una planta,
Li faig un lloc en un racó de l’habitació,
cada dos dies li canvio la terra,
m’assec a contemplar com creix, dia sí dia també,
lentament, en direcció al sostre,
porto el compte de les seves escasses fulles noves,
la canvio de racó,
encenc el llum perquè pugui respirar
i l’apago per posar a prova la seva resistència.
Li poso noms dels que he perdut
per no oblidar-me del seu nom,
li xiuxiuejo coses per atuir l’insomni,
li xiuxiuejo coses després dels malsons de matinada.
No, no cultivo
l’esperança.
Cultivo la meva desolació.
 




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

30 d’octubre de 2019

El árbol de la ciencia. Pío Baroja. Ediciones Cátedra. 2012.

Un jove estudiant de medicina topa amb la mediocritat del sistema universitari. Després exerceix de metge i ho fa amb la mentalitat provinciana i tancada.
Tot ell ple d’escepticisme busca respostes en les idees de Schopenhauer que tenyeixen tota la història.
“—¿Y qué?—replicó Andrés—. Uno tiene la angustia, la desesperación de no saber qué hacer con la vida, de no tener un plan, de encontrarse perdido, sin brújula, sin luz a donde dirigirse. ¿Qué dirección se le da? Si la vida fuera tan fuerte que le arrastrara a uno, el pensar sería una maravilla, algo como para el caminante deternerse y sentarse a la sombra de un árbol, algo como penetrar en un oasis de paz; pero la vida es estúpida, sin emociones, sin accidentes, al menos aquí, y creo que en todas partes, y el pensamiento se llena de terrores como compensación a la esterilidad emocional de la existencia.
—Estás perdido—murmuró Iturrioz—. Ese intelectualismo no te puede llevar a nada bueno”.
Aquest volum de dues-centes noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir al COU per passar la selectivitat i t’ha agradat fruir anys més tard i és que que bé que escrivia Baroja”.
 
 
 
 
  

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

23 d’octubre de 2019

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. Esculls al dic sec de la memòria.


10

/ cada dia el dia t'escull / per error / i et toca sortir del call que t'havies triat / la nit dels arbres és llarga / passeges per fora / fora de tu / ni via ni rastres / emparat en els ulls que mai no miren / com els teus / un punt de roig / de tant en tant / o un verd lúcid / cridant-te sordament d'amagat a abocar-t'hi enllà / núvols que passen i aigua de font / el dia té tantes hores com vols / arrambat a la cuneta / i tot passa abans de tu / a l'altra banda / ni un encontre / desfilen passatges i rostres / carrers / la pedra en el riu / cada dia /   








 Il·lustracions de Josep Ricart i Rial






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

16 d’octubre de 2019

Joan Brossa. Contes.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

10 d’octubre de 2019

Meditacions en el desert (1946-1953). Gaziel. L’Altra Editorial. 2018.


Recull d’articles, notes i pensaments escrits en la desolació de la postguerra, entre els focs creuats del comunisme i del franquisme, perplexe per la desídia de les suposades Europa i nord-amèrica democràtiques que permetien un règim franquista.
Abatiment i deliciosa escriptura d’un dels grans periodistes del segle XX a Catalunya.
“Segons el sentit que Castella ha donat a Espanya i ha imposat a tots els pobles peninsulars, amb la sola excepció de Portugal, els catalans no som espanyols.
No ho podem ser, ni volent. El caràcter, la manera de pensar i viure, els gustos, els costums, la llengua, l’escala de valors col·lectius: la nostra weltanschauung, com en diuen els alemanys, ens separa totalment, irreductiblement, de Castella.
Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai, fóra per als veritables espanyols —els castellans i castellanitzats— més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és pels catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d’aquí ve la tragèdia”.
Aquest volum de tres-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest periodista massa oblidat per uns i altres”.
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

1 d’octubre de 2019

Ibn Khafaja. Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Ministre.


Versió de Josep Piera

¿Per què has renunciat al lliure pensament
amb què abans t'engalanaves tothora?
¿Que potser ser ministre t'ha canviat el tarannà?
Ben cert, el ministeri comporta nous costums.
  

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

27 de juny de 2019

L’ordre del dia. Éric Vuillard. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edicions 62. 2018.

Episodis d’alguns dels prolegòmens de la Segona Guerra Mundial, fets de carn i ossos, com per exemple la reunió de 24 empresaris que donaren suport a Adolf Hitler. Ai las!
S’hi troben les misèries i les debilitats del que la Història vol fer passar com a grans moments però que són, sobretot, humans, massa humans.
“Perquè no eren només uns quants tancs aïllats els que acaben de tenir pana, no era només un petit tanc per aquí i un altre per allà, no, era la immensa majoria del gran exèrcit alemany; i ara la carretera estava totalment bloquejada. Allò semblava una pel·lícula còmica: un Führer fet una fúria, tot de mecànics corrent per la calçada, ordres cridades atropelladament en la llengua aspra i febril del Tercer Reich. I també és veritat que un exèrcit, quan se’t llança a sobre, quan desfila a trenta-cinc per hora sota un sol radiant, impressiona cosa de no dir. Però un exèrcit en pana ja no és res. Un general es guanya una bona esbroncada! Crits, insults; Hitler el considera responsable d’aquest desastre. Va caldre treure els vehicles pesants, remolcar uns quants tancs i empènyer uns quants automòbils per tal de deixar passar el Führer, que va arribar per fi a Linz ja de nit”.
Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres deliciosos que enfoquen la Història des d’altres punts de vista que matisen les suposades grans cròniques”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

20 de juny de 2019

Anna Miralpeix. Escriure. Inèdit.


He retrobat la veu
amb els peus nus
caminant sobre els marges.
El pas dels núvols,
indiferents,
besa la tarda clara.





Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

13 de juny de 2019

Chema Madoz.

  
 
 
  
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

5 de juny de 2019

Caminades foixianes: 3 dietaris de viatge carregats d’LSD. Biel Barnils (amb il·lustracions d'Olga Capdevila). Adicciones porquesí. 2019.

A partir de l’experiència del caminar i de la pràctica de l’escriptura automàtica ensems neixen aquests dietaris de viatge il·lustrats pels dibuixos deliciosos de l’Olga Capdevila.
“Una boira de color de lluna embolcalla el paisatge, sembla que cel es fiqui pertot i vagi baixant. Carregat de records que se m’apareixen transito per camins familiars. Allà on hi havia dos arbres ara n’hi ha un de caigut, ací on una pedra estancava un bassal ara hi ha un rierol.
Als marges verds-verdíssims ens acompanyen colors efímers que mai més copsarem. Fa una llum única, apagada, els colors se’m fan tots estranys.
Un home dalt d’un cavall fa símbols estranys amb una mà mentre amb l’altre subjecta fort la regna. És com si la bèstia se li desboqués. Quan em passen pel davant el cavall recita en una llengua morta versos satànics d’antany.
Creixen alhora els fils elèctrics que ens sobrevolen per dalt, dues torres elèctriques sembla que custodien el pas.
Una bella donzella vestida amb bata blanca, talment una científica al seu laboratori, recull aigües, fang i molses. D’allà n’extreurà estranyíssimes formes abstractes per analitzar”.




Aquest llibre-mapa quedarà amorrat al piló de “escriptures que no se sap ben bé d’on venen i no se se sap ben bé cap a on van ni se les pot aturar”.


 

Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

29 de maig de 2019

Ibn Al-Labbana. Trobadors amb turbant. Diwan andalusí. Les pigues.


Versions de Josep Piera.

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, d’una a una
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, d’una a una.


Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

24 de maig de 2019

L’art de callar. Abbé Dinouart. Traducció de Maria Dasca. Edicions de la Ela Geminada. 2016.


Un necessari antídot davant de tanta faramalla, tanta xerrameca, tants volums i volums de llibres inútils que han fet perdre el temps al seu autors i, sobretot, als que els hem llegits.
Un assaig contundent i del tot imprescindible.
“Hi ha homes que escriuen per escriure, com n’hi ha que parlen per parlar. No hi ha gens d’enginy ni una orientació clara, ni en el discurs dels uns, ni en els llibres dels altres; els llegim i no hi entenem res, no hi aprenem res. Aquests autors no s’escolten ni tan sols a si mateixos. ¿Per què esciuen, doncs? És així que, triant malament el tema o escrivint d’una manera que no duu enlloc, el món s’omple de llibres estèrils i infructuosos. Ja hem dit que hi ha pocs llibres que continguin res de bo; però, ¿quants llibres hi ha a les biblioteques que no obrim mai perquè no ens proporcionen res d’útil? ¿I quants d’altres, en els infolis dels quals només hi ha una o dues pàgines de coses bones, que sembla que se’ls hagin escapat sense voler, que cal buscar i descobrir enmig d’una barrija-barreja de coses enutjoses? Oh, que en seria de bo i curiós, un llibre amb una selecció d’extractes dels llibres que no es llegeixen mai o que només podem llegir amb avorriment i fàstic! Una obra així es podria incloure en dos infolis, en els quals uns quaranta mil autors serien reduïts al que han escrit d’útil i al que realment els és originals. Llavors posseiríem, en una petita biblioteca, un fons molt ric, molt important, que podríem llegir més d’un cop al llarg de la vida, ja que, amb aquesta selecció, només tindríem un petit nombre de llibres per llegir”.
Aquest volum de cent vint-i-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per evitar llegir altres llibres i callar, sobretot callar, és a dir, deixar d'escriure”.
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

15 de maig de 2019

Dolors Miquel. Ver7s de la terra. Pagesos.


Ni misses, ni capellans,
ni reis ni hereus. Lo tros.
I per déu un porró gros
i una arengada a les mans.

Pa que los volem los reis
si los hem de mantenir?
No n'hi ha prou amb tenir lleis
i tenir allà Madrí?

Mos caguem en tots los Sants,
en les Verges i en lo Déu,
en monges i en capellans.
Prò que no ens tòcon la Seu.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

10 de maig de 2019

Toni Prat.

  
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

2 de maig de 2019

Epistolari de Josep Carner. Volum I. A cura d’Albert Manent i Jaume Medina. Curial Edicions. 1994.


Epistolari deliciós (1900-1957) entre el Príncep dels Poetes i Xavier Benguerel, Jaume Bofill i Mates, Miquel Utrillo, Josep Carbonell, Pare Miquel d’Esplugues, Joan Maragall, Carles Riba, Ramon Rucabado, Rossend Serra i Pagès, Xavier Tusell i Miquel de Unamuno.  Això ens permet mirar per l’espiell el personatge i l’època que va viure.

“Hom se sent tronat i provincià. Sense posseir l’Estat, no és possible viure. Les nostres provatures de cultura em fan pensar en els xiprers que hi ha al fons de la pedrera del Mèdol: s’enfilen i s’enfilen per a heure un poc de sol i com més s’enfilen més s’aprimen”.
Aquest volum de quatre centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són a la biblioteca de Ribes de Freser, població que se’m fa difícil separar de la lectura”.
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

24 d’abril de 2019

Joseph Brodsky. Poemes escollits. Vint sonets a Maria Stuart.


Traducció de Judit Díaz Barneda

Jo us he estimat. L’amor encara (potser
només és dolor) se’m clava al cervell.
Tot es va fer miques i se’n va anar a fer punyetes.
Vaig intentar disparar-me, però les armes
són complicades. A més, les temples:
quina s’ha de triar? Es va esguerrar, no per por,
sinó per cavil·lació. Redéu, quina bestialitat!
Jo us he estimat amb tanta passió i desesperança
que tant de bo Déu us en doni un altre... Però no!
Ell, encara que sigui molt capaç de tot,
no conjugarà, a l’estil de Parmènides, un segon cop
els mateixos calfreds als ossos, la sang encesa
capaç de fondre en motlles el plom per la passió
de tocar-vos (els pits, ho esborro) els dits.






Etiquetes de comentaris:

1 que prenen la paraula

17 d’abril de 2019

Diccionari Amazic-Català / Català-Amazic. AAVV. Llibres de l’Índex. 2016.

Diccionari estàndard de la llengua amaziga, la tercera més parlada als Països Catalans, que conté unes 20.000 entrades del català a l’amazic i 4.000 de l’amazic al català. També inclou un apèndix onomàstic de més de 1.000 topònims, més de 1.000 antropònims i prop de 200 etnònims. També pot consultar-se via internet ací.

Aquest volum de mil cent setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ja era hora que es publiquessin essent els diccionaris unes eines indispensables per establir ponts entre cultures”.



Etiquetes de comentaris:

3 que prenen la paraula

12 d’abril de 2019

Laia Noguera. No et puc dir res.


No et puc dir res. Buit.

Hi ha un soroll buit
al món inútil
d'entre nosaltres.

Hi ha una muralla
que et resguarda de tu,
la camisa de força que t'abraça.

Per molt que te m'acostis, no hi seré.






Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

5 d’abril de 2019

Joan Brossa.


 
 
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

29 de març de 2019

Crist de 200.000 braços. Agustí Bartra. Lleonard Muntaner Editor. 2008.


Records ficcionats de l’experiència de l’autor internat als camps de concentració d’Argelers i Agde abans d’exiliar-se a Mèxic per haver defensat, en contra del feixisme, la legalitat democràtica.
Al Puig, al Vives, al Roldós i al Tarrés els acompanya un gos, el Boira, que compartirà xabola amb ells i bona part dels seus turments.
 
“És de nit. Roldós tus. No puc dormir. Aquí no arriba el murmuri dels brolladors, i en la seva ànima no s’alça cap cançó. L’enyorança és com una quieta aigua de sèquia.
És de nit. Només se sent la remor sorda de les ones. Estels i sorra. Puig s’ha quedat adormit amb la petita flauta a la mà. Roldós tossirà tota la nit, en el seu racó de la papallona.
És de nit. Cal que ofegui en el meu esperit la queixa del mesquí Zaratustra sense àguila i sense serpent. Roldós tus. Boira dorm, a fora. Cobreixo els meus pensaments amb el tros de manta que em pertoca. La soledat ens fa irreals. Maleïda sigui la vana temptació dels brolladors!”.
 
Aquest volum de cent noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que caldria que tinguéssim de capçalera per recordar el nostre passat recent”.
 
 
 
 
 
 

Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

19 de març de 2019

Wallace Stevens. The Snow Man.


One must have a mind of winter
To regard the frost and the boughs
Of the pine-trees crusted with snow;

And have been cold a long time
To behold the junipers shagged with ice,
The spruces rough in the distant glitter

Of the January sun; and not to think
Of any misery in the sound of the wind,
In the sound of a few leaves,

Which is the sound of the land
Full of the same wind
That is blowing in the same bare place

For the listener, who listens in the snow,
And, nothing himself, beholds
Nothing that is not there and the nothing that is.


L’home de la neu.

Versió de Josep Porcar 

Hom ha de tenir una ànima d'hivern
per contemplar la gebrada i les branques
dels pins atepeïdes de neu;

i haver patit fred molt de temps
per contemplar els ginebrers eriçats de gel,
els aspres avets en els llampecs remots

del sol de gener; i no pressentir
cap turment en el so del vent,
en el so d'unes poques fulles,

que és la veu de la terra
plena del mateix vent
que bufa al mateix indret nu

per a qui escolta, qui escolta en la neu,
i, no-res ell mateix, esguarda
el no-res que no hi és i el no-res que hi és.


«The Snow Man», de Wallace Stevens from blocsdelletres on Vimeo.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

13 de març de 2019

Assaigs. Llibre segon. Michel de Montaigne. Traducció de Vicent Alonso. Proa. 2007.

No hi ha tema ni replec de la condició humana que no sigui escrutat per Montaigne. A la seva experiència de vida s’hi sumen les seves múltiples lectures, sobretot les cites dels clàssics romans que sempre suren. 
“Però, per seguir el meu camí, m’ha semblat sempre que en poesia Virgili, Lucreci, Catul i Horaci ocupen de lluny el primer lloc, i particularment Virgili en les seues Geòrgiques, que em sembla l’obra poètica més aconseguida, en comparació amb la qual es pot reconèixer fàcilment que hi ha moments de l’Eneida que l’autor hauria pogut pentinar una mica més si haguera tingut temps. I el llibre V de l’Eneida em sembla el més perfecte. M’estime també Lucà, i m’hi pose a vegades; no tant pel seu estil com pel valor i la veritat de les seues opinions i dels seus raonaments. Quant al bo de Terenci, amb la delicadesa i les gràcies del llenguatge llatí, el trobe admirable quan representa al viu els moviments de l’ànima i la condició dels nostres costums; constantment les nostres accions em porten cap a ell”. 
Aquest volum de set-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que s’haurien de llegir al llit amb un llapis a la mà”.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

6 de març de 2019

Tot sembla tan senzill. Canten les dones.


Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s'aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

27 de febrer de 2019

Chema Madoz.







Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

20 de febrer de 2019

Fungus. Albert Sánchez Piñol. La Campana. 2018.

La bestialitat humana pren moltes formes i quan l’exerceix el poder és quan més aflora. Aquest és un dels temes més recurrents del seu autor que ens la descriu mitjançant una prosa tan eficaç com seductora. En volem més. 
“El pitjor que li pot passar a un home que no sap parlar és que el deixin parlar: en Ric-Ric va intentar resumir el seu ideari, però de seguida es va fer un embolic. Va explicar-los que en honor al progrés tècnic a Barcelona ja hi havia compañeros que batejaven els seus fills amb noms com Telescopio o Sumergible. De la tecnologia, que alliberaria els humans del treball, va passar a la religió: Jesucrist, va afirmar, era el primer revolucionari de la Història, un proletari palestí i, per descomptat, ateu. Va seguir barrejant temes, cada cop més insegur del que deia. Va descriure l’existència de planetes habitats , mons que practicaven el comunisme llibertari des de feia mil anys. També va parlar-los dels altres plans de l’existència, descrits per mèdiums com Allan Kardec. De fet, va dir, seria mol lògic que la Revolució mundial impliqués els diferents elements: l’Espiritual, el Carnal i el Vegetal, en una convergència sidero-còsmica múltiple. I ves per on: ara que hi pensava, l’avantguarda revolucionària més pura potser era d’índole vegetal. En resum: el Poder polític no es pot reformar, només pot ser destruït. ¿Ho entenien? No, esclar que no, perquè amb prou feines s’entenia ell mateix. Va aturar-se, desanimat, i es va mirar l’audiència silenciosa”. 
Aquest volum de tres-centes seixanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas presentar un dia ple d’emocions després d’una lectura molt intensa”.




Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula

13 de febrer de 2019

Sylvia Plath. The Jailer.


My night sweats grease his breakfast plate.
The same placard of blue fog is wheeled into position
With the same trees and headstones.
Is that all he can come up with,
The rattler of keys?

I have been drugged and raped.
Seven hours knocked out of my right mind
Into a black sack
Where I relax, foetus or cat,
Lever of his wet dreams.

Something is gone.
My sleeping capsule, my red and blue zeppelin
Drops me from a terrible altitude.
Carapace smashed,
I spread to the beaks of birds.

O little gimlets—
What holes this papery day is already full of!
He has been burning me with cigarettes,
Pretending I am a negress with pink paws.
I am myself. That is not enough.

The fever trickles and stiffens in my hair.
My ribs show. What have I eaten?
Lies and smiles.
Surely the sky is not that color,
Surely the grass should be rippling.

All day, gluing my church of burnt matchsticks,
I dream of someone else entirely.
And he, for this subversion,
Hurts me, he
With his armor of fakery,

His high cold masks of amnesia.
How did I get here?
Indeterminate criminal,
I die with variety—
Hung, starved, burned, hooked.

I imagine him
Impotent as distant thunder,
In whose shadow I have eaten my ghost ration.
I wish him dead or away.
That, it seems, is the impossibility.

That being free. What would the dark
Do without fevers to eat?
What would the light
Do without eyes to knife, what would he
Do, do, do without me?


Traducció de Montserrat Abelló

El carceller

La meva nit sua greix al seu plat d'esmorzar.
La mateixa paret de boira blava és col·locada en el seu lloc
amb els mateixos arbres i làpides.
És això tot el que ell ens pot dur,
el sacsejador de claus?

He estat drogada i violada.
Arrossegada set hores fora de mi
dins un sac negre.
On em relaxo, fetus o gat,
alçaprem dels seus somnis humits.

Alguna cosa ja no hi és.
La meva càpsula per dormir, el meu zepelí roig i blau
em deixa caure des d'una terrible alçada.
Closca aixafada
m'escampo pels becs dels ocells.

Oh petites barrines;
amb quins forats ja n'és ple aquest dia com paper!
Ell m'ha estat cremant amb cigarrets,
fent veure que sóc una negra amb potes rosa.
Jo sóc jo mateixa. No n'hi ha prou amb això.

La febre degota i se m'encarcara pels cabells.
Se'm veuen les costelles. Què he menjat?
Mentides i somriures.
Segur que el cel no té aquest color,
segur que l'herba hauria d'onejar.

Tot el dia, enganxo llumins socarrats a la meva església,
somio en algú completament diferent.
I ell, per haver-lo subvertit
em fa mal, ell
amb la seva armadura de fingiments,

les seves màscares altives i fredes d'amnèsia.
Com vaig arribar-hi aquí?
Criminal indeterminada,
em moro amb diversitat;
penjada, afamada, cremada, burxada.

Me l'imagino
impotent com un tro llunyà,
a l'ombra del qual he menjat la meva ració fantasmal.
Desitjaria que fos mort o ben lluny.
Això sembla, n'és la impossibilitat.

Aquest ésser lliure. Què faria la fosca
sense la febre de menjar?
Què faria la llum
sense ulls per clavar, què faria
ell, ell, sense mi?





Etiquetes de comentaris:

0 que prenen la paraula