Elogio del caminar. La nueva ciencia que estudia cómo caminamos y por qué es bueno para nosotros. Traducció d’en Francisco J. Ramos Mena. Editorial Anagrama. 2020.

Moltes de les derivades de la vella i simple acció de caminar explicades des de la ciència però que arriben a molts llocs i tots relacionats entre ells. In-te-res-san-tís-sim!

“Los humanos somo hábiles, expertos y consumados caminantes: caminar constituye un medio excelente para experimentar el flujo que está al alcance de casi todos nosotros. La marcha puede facilitar un rápido intercambio entre diferentes estados mentales, y eso es lo que favorece la cognición creativa, precisamente porque caminar permite experimentar lo contrario de una atención plena, lo que podríamos llamar una forma peculiarmente placentera de inatención plena. Caminar, con la experiencia de no centrarse en un pensamiento concreto, constituye una de esas oportunidades en las que pueden surgir asociaciones extrañas pero creativas en diferentes partes de las redes semánticas del cerebro que procesan la memoria y el significado”.

Aquestes dues-centes seixanta-vuit pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que agrupen molts dels meus interessos: el rigor i els límits de la ciència, com funciona la memòria, com ens afecta l’urbanisme, què és l’aprenentage, què comportà el bipedisme, què aporta a nivell social el fet de caminar, la seva relació amb el pensament i la creativitat i un llarguíssim etcètera”.

Sylvia Plath. El colós. Lorelei.

It is no night to drown in:
A full moon, river lapsing
Black beneath bland mirror—sheen,

The blue water—mists dropping
Scrim after scrim like fishnets
Though fishermen are sleeping,

The massive castle turrets
Doubling themselves in a glass
All stillness. Yet these shapes float

Up toward me, troubling the face
Of quiet. From the nadir
They rise, their limbs ponderous

With richness, hair heavier
Than sculptured marble. They sing
Of a world more full and clear

Than can be. Sisters, your song
Bears a burden too weighty
For the whorled ear’s listening

Here, in a well—steered country,
Under a balanced ruler.
Deranging by harmony

Beyond the mundane order,
Your voices lay siege. You lodge
On the pitched reefs of nightmare,

Promising sure harborage;
By day, descant from borders
Of hebetude, from the ledge

Also of high windows. Worse
Even than your maddening
Song, your silence. At the source

Of your ice—hearted calling—
Drunkenness of the great depths.
O river, I see drifting

Deep in your flux of silver
Those great goddesses of peace.
Stone, stone, ferry me down there.


Traducció de la Núria Busquet Molist

No fa nit per ofegar-s’hi:
una lluna plena, el riu fluint
negre sota un suau reflex brillant,

blaves boires de l’aigua es despleguen
tel a tel, com xarxes,
però els pescadors dormen,

les massisses torrasses dels castells
es dupliquen en un vidre
tot en calma. Amb tot, aquestes formes floten

s’eleven cap a mi, pertorben el rostre
de la quietud. S’alcen
del nadir, amb extremitats pesants

de riquesa, de cabells tan espessos
com el marbre esculpit. Canten
sobre un món ple i més clar

que el que és possible. Germanes, la cançó
que canteu és un pes massa pesant
per a l’orella en espiral que l’escolta

aquí, en un país ben dirigit
per un governador just.
Trastornant amb harmonia

més enllà de l’ordre mundà,
les vostres veus són un setge. Viviu
en els esculls de punxa del malson,

prometent un refugi segur;
de dia, feu de contrapunt dels marges
de la letargia, també des del sortint

de les finestres altes. Fins i tot
pitjor que la vostra cançó
embogidora, és el silenci. A l’origen

del vostre reclam de cor congelat:
ebrietat de les grans profunditats.
Oh, riu, veig anar a la deriva

al fons del teu flux de plata
aquestes grans deesses de la pau.
Pedra, pedra, condueix-me cap a elles, avall.

Biel Barnils · Sylvia Plath. Lorelei.

Chema Madoz.

 

El salconduit. Borís Pasternak. Traducció de Josep M. Güell. Edicions 62. 1991.

Tres deliciosos textos: un relat a la memòria de Rainer Maria Rilke que li serveix per parlar d’ell mateix, les impressions de dos viatges (a Marburg i a Venècia) i un perfil de Maiakovski a partir de les trobades entre ambdós. Teta gallega.

“La boira es dissipava, el dia prometia ser calorós. A poc a poc, la ciutat s’anava posant en moviment. Pertot arreu lliscaven carros, bicicletes, furgons i trens. Per damunt, com invisibles sultants, zigzaguejaven els projectes i els anhels humans. Fumejaven i es movien condensats com al·legories íntimes, comprensibles sense necessitat d’explicacions. Els ocells, les cases, els gossos, els arbres, els cavalls, les tulipes, la gent, eren ara més curts i sobtats de com els coneixia la infantesa. Se’m descobrí el fresc laconisme de la vida, que travessà el camí, m’agafà de bracet i em conduí per la vorera. Jo mereixia menys que mai la germanor d’aquell enorme cel d’estiu. Però de moment no era cosa de parlar-ne. De moment se’m perdonava tot. En algun lloc del futur m’hauria de guanyar la confiança que m’atorgava el matí. I a l’entorn tot era vertiginosament fiable, com si una llei determinés que aqueixos emprèstits mai no quedaran impagats”.

Aquest volum de cent cinquanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la mítica col·lecció Les millors obres de la literatura universal segle XX que reposen a Ribes de Freser i que m’agrada anar espigolant de tant en tant”.

Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Torna.

Traducció d'en Joan Ferraté

Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me—
quan del cos la memòria es desperta
i un vell desig novament passa per la sang;
quan recorden els llavis i la pell
i les mans senten com si tornessin a tocar.

Torna sovint i pren-me, en ser de nit,
quan recorden els llavis i la pell...

Biel Barnils · Cavafis. Torna.

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Edició de Francesc Montero. Edicions Destino. 2017.

Inèdit que segueix l’estela traçada de El quadern gris, Notes disperses, Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol. L’apunt dietarístic, l’opinió, la descripció del paisatge, el desplegament de la quotidianitat o de la psicologia humana.

“De vegades em fa un gran efecte de pensar en la quantitat de dies, de setmanes, que prenc ni un aperitiu, ni un conyac, nin un whisky. Els aperitius, els vaig deixar el 1957 perquè em feien molt de mal. El conyac, el 1959. Per falta de diners no he tingut mai, en aquests últims anys, accés al whisky —bo, s’entén. Durant tot aquest període de dictadura franquista només s’han pogut veure coses infectes, d’ínfima categoria. El vi espanyol, fins i tot el de la Rioja, no té cap importància. És un vi que no es pot prendre mai sol: sempre s’hi ha de menjar alguna cosa. Els conyacs andalusos no tenen res a veure amb els conyacs autèntics; són una cosa destructiva. Els xampanys catalans són contraris al benestar humà elemental i normalíssim. La gent del país beu aquest líquid perquè aquest és un poble sobri i, per tant, aspira, de vegades, a estar malament. És fatídic”.

Aquest volum de dues-centes setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit amb l’avidesa del neòfit”.

Perejaume. Pagèsiques.

Avui fa un cel amb la vermellor forta. La pintura té com unes ganes d’acabar, com un regust de massa tard. Surto del taller i em creuo amb els pigments que tornen de pintar un cel amb la vermellor molt forta.

Els arbres, en canvi, com que la pintura els creix per dintre, de mica en mica es van tornar exactes. Corregeixen i broten i porten la saba cap a les seves possibilitats més plausibles i verges, fins el punt que bé podríem parlar del fer seu com d’una llarga experiència artesanal, d’una molt provada destresa.

A banda de l’experiència d’obra, d’haver estat ja obra, que alguns d’ells podien tenir, em mirava els arbres del taller estant; hauria volgut pintar com ells però no en sabia, ni tampoc en sabia aprendre. Per més que els sentia pintar-se amb tanta exactitud, no en podia aprendre. Mai no en sabria com ells. Els podia copiar, sí, però la meva pintura no en sabria mai tant com la d’ells.

Biel Barnils · Perejaume. Pagèsiques.

Toni Prat.

El mirall de les nostres penes. Pierre Lemaitre. Traducció d’Albert Pejó. Edicions Bromera. 2020.

Els esdeveniments històrics —l’ocupació alemanya de França en tres dates de 1940: 6 d’abril, 6 de juny i 13 de juny— explicats a través de la història de diversos personatges que en són víctimes i protagonistes involuntaris ensems. 

“El cap de serveis era un home d’un seixanta anys. Amb aquell rostre molsut i aquells llavis emmurriats, sempre feia la sensació que estava a punt de posar-se a plorar. Un efecte del cansament, segur, de les responsabilitats. Dirigir el ministeri d’Informació, és a dir, de la censura, cinc-cents agents la majoria normalistes, catedràtics, professors, oficials, personal diplomàtic, no era precisament una qüestió menor. Només calia entrar a l’hotel Continental, aquell formiguer, per entendre que les ulleres enormes que tenia sota els ulls no es devien a una vetllada que havia acabat tard ni a una esposa rondinaire”. 

Aquest volum de quatre-centes cinquanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em regalà el seu traductor i em llegí d’una revolada”.

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre.

Motenashi no
kunko ware ni
haru asaku.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

La primavera
perfuma com l’encens
la meva cel·la.

Biel Barnils • Kawaguchi Teiichi.

El paisatgisme a Catalunya. Francesc Fontbona i Ramon Manent. Edicions Destino. 1979.

El paisatgisme, malgrat la necessària desmitificació que reclama en Perejaume, és un dels temes preferents de la pintura catalana de finals del XIX i principis del XX, a diferència de l’espanyola ancorada als estaments oficials, mitificadora de les glòries pàtries o costumista d’intenció moralitzadora.

“El pasiatgisme català arribà a ser tan consubstancial amb la personalitat general catalana que un Pere Coromines, al seu llibre Elogi del paisatge català (Publicacions La Revista, Barcelona 1932), arriba a dir que el poble català és un producte secular del nostre paisatge, i assaja una mena d’aproximació tipològico-literària a aquest paisatge. Segons ell, a la terra catalana la plana d’extensió aparentment infinita no existeix i sempre es veu la serra que Aribau distingia de lluny. El paisatge català és variat i ric de colors, però la llum aquí no talla amb una fulla d’acer la línia d’ombra com passa cap a Migjorn, en altres pobles que parlen també la nostra llengua. Coromines, en la seva mitificació del paisatge, creia que, si desapareguessin els catalans, el seu paisatge tornaria a produir una altra raça tan essencialment catalana com la nostra”.

Jaume Morera Galícia [Guadarrama, Valle de Miraflores. Oli sobre tela 62 x 97.5 cm. 

Museu d'Art Jaume Morera. 1891-1892]

Aquest volum de tres-centes seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar el Ton amb l’emoció que el caracteritza”.

Joan Vinyoli. Realitats. El llaurador.

Vermell i groc són arrencats una nit
per matusseres mans de vent,
tot queda sec i falb,
no em reca gens.
S’arremolina el vent d’aram
als últims camps;
jo sempre estic al mateix lloc
corbat damunt els solcs
de la paraula, llaurant.

Biel Barnils · Joan Vinyoli. Realitats. El llaurador.

Joan Brossa.

Opinions d’un pallasso. Heinrich Böll. Traducció de Carme Gala. La Magrana. 2001.

Hans Schnier malviu del seu ofici de pallasso. De cap manera es pot treure del cap la seva companya que l’ha deixat per un altre i deambula amunt i avall sense cap mena de rumb ni esperança.

“Vaig omplir la banyera d’aigua calenta i vaig abocar-hi una mica de sals de bany que m’havia portat Monika Silvs. Banyar-se és gairebé tan bo com dormir, i dormir és gairebé tan bo com fer la cosa. Marie ho expressava així i sempre hi penso anomenant-ho com ella. No em podia imaginar de cap manera que ella fes la cosa amb Züpfner, l’abast de la meva fantasia simplement no dóna per a unes tals imaginacions, així com tampoc no vaig estar mai seriosament temptat de remenar-li la roba interior. Tan sols em podia imaginar que jugava al parxís amb Züpfner, i això em posava frenètic”.

Aquest volum de cent noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “darrers llibres que va començar a llegir mon pare i va deixar a mig començar perquè aleshores la poesia li deia molt més amb molt menys”.

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.

XXXIV

Acho tão natural que não se pense
Que me ponho a rir às vezes, sozinho,
Não sei bem de quê, mas é de qualquer coisa
Que tem que ver com haver gente que pensa...

Que pensará o meu muro da minha sombra?
Pergunto-me às vezes isto até dar por mim
A perguntar-me coisas...
E então desagrado-me, e incomodo-me
Como se desse por mim com um pé dormente...

Que pensará isto de aquilo?
Nada pensa nada.
Terá a terra consciência das pedras e plantas que tem?
Se ela a tiver, que a tenha...
Que me importa isso a mim?
Se eu pensasse nessas coisas,

Deixaria de ver as árvores e as plantas
E deixava de ver a Terra,
Para ver só os meus pensamentos...
Entristecia e ficava às escuras.
E assim, sem pensar, tenho a Terra e o Céu.


Traducció d'en Joaquim Sala-Sanahuja

Trobo tan natural el fet de no pensar
que, de vegades, em poso a riure tot sol,
no sé gaire de què, però és d'alguna cosa relacionada
amb el fet que hi hagi gent que pensa...

¿I la meva paret, què en pensarà, de la meva ombra?
De vegades m'ho pregunto, fins que m'adono
que em faig preguntes...
Aleshores em desplac, i em sento incomodat
com si m'adonés que tinc un peu adormit...

¿Què pot pensar això d'allò?
Res no pensa res.
¿Té, potser, la terra consciència de les pedres i plantes que té?
Si en té, que en tingui...
¿Què pot fer-me, a mi?
Si jo pensés en totes aquestes coses,

deixaria de veure els arbres i les plantes
i deixaria de veure la Terra
per veure tan sols els meus pensaments...
M'entristiria, em quedaria a les fosques.
I així, sense pensar, tinc la Terra i el Cel.

Biel Barnils · Fernando Pessoa. Trobo tan natural.

Glosari. Eugeni d’Ors. Edicions 62. 1982.

Selecció a cura d’en Josep Morgades de les populars gloses publicades primer a La Veu de Catalunya i després a El Día Gráfico entre 1906 i 1921 d’aquest intel·lectual i ideòleg del noucentisme amb tantes llums com ombres (o més d'una cosa que de l'altra). 

"Dels punts suspensius 

Els punts suspensius formen part de l’arsenal d’immoralitat de la literatura contemporània. —Evidentment, al constatar això, devem dir-ho sense acritud. Solament el qui fos net de culpa podria tirar la primera pedra. 

Mes no és temerari afirmar que els punts apertanyen a un ordre estètic aproximadament anàleg als xiprers de Boecklin, a les llànties de Maeterlinck, al lirisme de tants altres, al conjunt de trucs i de mètodes, sota els quals correntment se dissimula la incapacitat per a la precisió. —En resum, un materialisme groller, sots pretext d’eteri espiritualisme. 

Perquè noteu això: se pretén que els mots són insuficients per a expressar certes emocions. I lo que no arriben a expressar les paraules, se vol que ho expressin, simplement, els signes tipogràfics! 

No. Contra tot això cal afirmar el poder, la profunditat de les paraules. Com cal afirmar, contra tot rastre de romanticisme, el valor, la profunditat possible de les idees. Se tracta només que dintre de les paraules, dintre de les idees, hi hagi l’Esperit. 

El qual viu més fàcilment, més fecundament, dintre de les primeres que dintre de les segones. I enlloc més incòmodament que en xiprers, llànties, punts suspensius i altres varietats múltiples d’aquesta fonamental deshonestitat que sol dissimular-se sota el nom d’ambient”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que en fa d’anys que volia llegir i mai trobava el moment fins que sí que el vaig trobar”. 

V. A. Estellés. Epitafis. XX.

intentes recordar un vers de salvador espriu
que et faça una distreta companyia
però t'és més difícil que canviar de postura.

Biel Barnils · V. A. Estellés.

Chema Madoz.

 

Sobre el dibuix. John Berger. Traducció de Marta Pera Cucurell. Viena Edicions. 2016.

Aplec de textos de diferents procedències que expliquen la vella activitat de dibuixar, ancestral, primària, consubstancial a l’home i a la seva cosmovisió. Només per les cartes creuades amb en James Elkins ja paga la pena de llegir-lo. 

“Aquesta és una part de la naturalesa fantasmal del dibuix. L’altra part ve del segle XVI, quan el dibuix es va començar a valorar com alguna cosa més que una tècnica útil en la preparació de pintures i escultures. Un dibuix lleuger, que no hauria atret mai gaire atenció, es va convertir en un primer pensament (un primo pensiero, com el va anomenar Charles De Tolnay): el registre inestimable de la trobada entre una mà pensant en moviment i l’espai hipnotitzador de les formes potencials que s’anomena simplement full de paper en blanc. Al segle XIX dibuix havia esdevingut el nom d’aquesta trobada, i amb això s’escapava per sempre de la possibilitat de ser una cosa que es podia ensenyar”.
Aquest volum de cent setanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens ha agradat mirar com qui mira un text o llegir com qui llegeix un dibuix”.

Krišjānis Zeļģis. Bèsties.

izrādās ka lauki sākas jau ielas galā
braucu pa dzeltenu aleju
slapji riteņi aplīp lapām
nav skaidrs cik tālu tā varēs
gribēju nokļūt punktā
ko kads nezināms cilvēks bija atzīmējis
kā pēdējo ko vērts apskatīt
nekas jau tur nebija
klajums ar grāvjiem
kuros sastrēguši truši


Traducció d’en Xevi Oujol Molist

resulta que els camps comencen ja al final del carrer
condueixo per l’avinguda groga
les fulles s’enganxen als pneumàtics molls
no està clar quant pot durar això
vull arribar al punt
que una persona desconeguda havia marcat
com l’última cosa de les que val la pena de veure
no hi havia pràcticament res allà
una clariana plena de rases
amb tot de conills que no podien moure’s d’allà.

Biel Barnils · Krišjānis Zeļģis. Bèsties.

Joan Miró. L’escala de l’evasió. Marko Daniel i Matthew Gale. Fundació Joan Miró. 2012.

Catàleg que mostra un Joan Miró compromès amb el seu temps, acèrrim defensor de la llibertat i la democràcia que es mostrà contrari als feixismes i totalitarismes del segle XX. 

Paysage

 Aquest volum de dues-centes trenta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen quadres que es llegeixen amb la vista”. 

 

Quimi Portet. Si plou, ho farem al pavelló. (Live in Cincinnati). Homes i dones del cap dret.

D'esquena al mar i a la muntanya; completament al marge de l' activitat industrial; sota una col, canta el poeta:

Des d'una àrea de servei,
la meva terra
és com un parrac grapejat;
un país vençut pel davant
i pel darrere;
d'atrotinada dignitat.

Adéu turons amics,
adéu rieres,
boscos d'alzines i de roures i fagedes.
Muntanyes del meu cor,
adéu estrelles,
adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:

Sona una guitarra
i el solet no vol sortir;
a veure la terra promesa
com fa el seu darrer sospir.
Hola pudors d'inferns,
brutes i abjectes;
d'animals escorxats, sentor de sang i merda.

Adéu olors d'abans:
fenc, trepadella;
d'espígol dolç i farigola a l'escudella.
Adéu amor, bonica,
la millor amiga,
adéu rateta que escombrava l'escaleta.
I allà a sota una col,
canta el poeta:
homes i dones del cap dret,
adéu per sempre.

Toni Prat.

 

La natura exposada. Erri De Luca. Traducció d’Albert Pejó. Edicions Bromera. 2019.

Senzilla i bonica història d’un escultor a qui fan un encàrrec que li ocupa l’ànima. I coneix una dona. I ha de marxar del seu poble. 

“De nit, als pensaments els agrada canviar de rumb. El cervell buit és com un prat perquè hi pasturin tranquil·lament. Entre les branques de la Via Làctia apareix la silueta del crucificat. El que es mor, no nota que es mori ell mateix, sinó que sent morir el món, les persones que l’envolten, els dies, les nits, els planetes, els mars. El que es mor nota que s’apaga l’univers fora d’ell mateix. És el dot de misericòrdia que rep cada mort, que dissol la desesperació dins la immensitat de totes les extincions. Veig un cometa que esquitxa l’aire i s’apaga de seguida. Devia fer milions d’anys que viatjava abans de desfer-se a miques roents contra una atmosfera, ara. Ara. Acabo d’assistir a l’esdeveniment més antic que conec. Ara és, per un moment, una paraula gegantesca”. 

Aquest volum de cent seixanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar el seu traductor, vas llegir en dos dies i que ha entrat en un pou que encara no sé dir”.

Oguma Hideo. Poesia japonesa contemporània. Voldria pensar dins el tors d'un cavall.

Traducció de la Felícia Fuster i en Naoyuki Sawada

Oh, cavall del meu país natal,
dins el bressol, al teu costat,
he après paraules,
tantes paraules com tots els camperols.
En anar-me'n del poble em vaig fer poeta;
llavors necessitava paraules, moltes paraules.
Vaig aprendre mil mots
que el poble no sap dir,
vaig voler representar la voluntat del poble.
Des de les paraules lentes com un carro de combat
fins als mots impressionants com el llamp.
La llibertat de les paraules és meva,
no pertany a ningú.
De sobte el gran lladre:
—sigues silenciós
calla—
i em posava el punyal a frec de nas,
jo que parlava amb vehemència en altre temps,
perdent força i coratge,
em vaig tornant a cada pas més silenciós.
I trobo lamentable
de no haver nascut mut,
ara em sap greu fins tenir forma d'home.
Oh, cavall del meu país natal,
dintre el teu tors,
saps, voldria poder reflexionar tranquil.
Si no se'm deixa dir un sol mot de llibertat,
la nit gelada,
oh, cavall,
voldria tornar al país natal
per respirar amb el nas,
com tu, l'alenada blanca.

Biel Barnils · Oguma Hideo

Contra el nacionalisme espanyol. Ramon Barnils. Edicions 3i4. 2020.

Tria d’en Jan Brugueras de 164 articles publicats a la revista El Temps que expliquen la no-transició política i les dècades dels 80 i dels 90 als Països Catalans. Tot plegat explicat des de l’independentisme tranquil però incisiu de l'escàs periodisme lliure del moment. 

“Segons els manuals de Sociolingüística la llengua d’un grup humà és una. Quan un grup humà es troba amb dues llengües al damunt, això només és amb la finalitat, i el resultat, de substituir l’una per l’altra. Així, el grup humà que parla la llengua A, la parlarà sempre; si hi ha intrusió d’una altra llengua, B, el període de convivència de totes dues llengües serà més o menys llarg però transitori, i mai no permanent; fins que o bé el grup mantindrà com a pròpia la llengua A, o bé el grup humà es farà pròpia la llengua B. I tornarà a ser, diuen els manuals de Sociolingüística, un grup monolingüe, que és l’estat lingüístic actual, lògic, normal i permanent”. 

Aquest volum de tres-centes divuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vam presentar al Palau de la Generalitat d’Amunt amb un President a l’exili i un altre d’inhabilitat”.

Lluís Calvo. L’espai profund. Presències.

Arrenglerar pedres
dins el bosc.
Cantar el romanço
que ningú no escolta.
Buidar el torrent
a poc a poc.

Accions inútils,
gratuïtes, supèrflues,
sempre per a ningú.

Aquest Ningú
que ho omple tot,
amb milers de presències.

Biel Barnils · Lluís Calvo. Presències.

Joan Brossa. L'esquer.

 

Professió del pare. Sorj Chalandon. Traducció de Josep Alemany. Edicions de 1984.

Un pare violent, autoritari i enfollit té atemorits la dona i el fill. La violència és una constant durant tot el llibre i s’hi explica amb tota la cruesa les conseqüències del trastorn mental a l’entorn familiar. 

“Els combats ja no m’interessaven. Jo era massa lleuger. Un judoka utilitza la força de l’adversari per desequilibrar-lo; però, a terra, jo no podia fer res. I no m’agradava ensenyar els peus. Per això sortia de casa sense dir res, amb el quimono envoltat pel cinturó taronja, i me n’anava al Museu de Belles Arts.

Tenia una cita amb Sant Francesc d’Assís. Ho sabia tot, de la seva vida. Fill d’un ric mercader, greument malalt, destinat a la cavalleria, a la glòria, a la guerra, troba l’Evangeli. I abandona el seu pare pel parenostre. A vint-i-quatre anys, davant el tribunal que el deshereta, torna als seus el que encara posseeix. Es treu la roba. Queda nu davant tots els altres. Es fa penitent, captaire, missioner. És humil entre leprosos. I gairebé cada setmana el visitava, pintat el 1645 per Francisco de Zurbarán. El visitava a ell, i a ningú més. 

Al principi, em quedava al banc davant el quadre, amb la llibreta i els llapis grassos a la falda. Però estava massa lluny. Un dia em vaig asseure a terra amb les cames encreuades, a sota mateix del quadre. La sala era deserta. El guardià em coneixia. Em va mirar. No sabia què fer. Va llançar una ràpida mirada al voltant i després em va somriure. Res més. Vaig continuar dibuixant. Cada dijous de judo, m’asseia davant Francesc d’Assís, sense demanar-ne l’autorització”. 

 Aquest volum de dues-centes seixanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas comentar a la trobada de clubs de lectura de les biblioteques d’Osona i que va ser d’allò més profitosa”.

Georg Trakl. Melancholie des Abends.

—Der Wald, der sich verstorben breitet—
Und Schatten sind um ihn, wie Hecken.
Das Wild kommt zitternd aus Verstecken,
Indes ein Bach ganz leise gleitet.

Und Farnen folgt und alten Steinen
Und silbern glänzt aus Laubgewinden.
Man hört ihn bald in schwarzen Schlünden—
Vielleicht, daß auch schon Sterne scheinen.

Der dunkle Plan scheint ohne Maßen,
Verstreute Dörfer, Sumpf und Weiher,
Und etwas täuscht dir vor ein Feuer.
Ein kalter Glanz huscht über Straßen.

Am Himmel ahnet man Bewegung,
Ein Heer von wilden Vögeln wandern
Nach jenen Ländern, schönen, andern.
Es steigt und sinkt des Rohres Regung.


Traducció de Feliu Formosa 

Melanconia del vespre 

—El bosc amb els seus arbres morts s'estén—
i té ombres al voltant com bardissars.
La fera surt del cau tot tremolant,
mentre suau s'esmuny un rierol

i segueix pedres velles i falgueres
i lluu com plata entre manyocs de fulles.
Ara hom el sent en negres fondalades—
potser també hi llueixen ja els estels.

La plana fosca sembla immensurable,
poblets dispersos, aiguamolls i basses,
i alguna cosa que et fingeix un foc.
Un fred fulgor s'esquitlla pels vials.

Al cel hom endevina moviment,
l'emigrar d'una host d'ocells salvatges
devers aquells països bells, distints.
Puja i baixa del jonc el tremolor.

Biel Barnils · Georg Trakl. Melancholie des Abends.

Víctor Català, l’escriptora emmascarada. Margarida Casacuberta. L’Avenç. 2020.

Repàs per la trajectòria vital i, sobretot, creativa d’aquesta autora que hagué de masculinitzar-se el nom per entrar als salons de la cultura catalana. La seva és una prosa dura i carregada de verisme, autèntica, que entra als ossos i ja no en surt. 

“¿Notes biogràfiques? Que vaig néixer a l’Escala; que m’agradà escriure des de molt joveneta; que vaig formar-me a la bona de Déu, deixant parlar a l’instint lliurement, sens mestres ni apriorismes de cap mena (per lo que no som ni pretenc ser més que un amateur), i que m’agrada l’honrada claredat de sentiment, concepte i expressió del poble, dels clàssics i dels místics... Això és tot el que sé de mi”. 

Aquest volum de dues-centes vint-i-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em deixà l’amic Eduard Garrell i que llegí d’una revolada i que em portà a llegir les cartes que s'envià amb Maragall, Joan.”.

Sònia Moya. Silur. Marinera.

Navega sola
en un mar de dies.

Es fa seu
el bressol de les onades,
l’espetec encabritat
de la tempesta.

I prou que ho sap
que en algun lloc
un pont de mans
s’espera.

Biel Barnils • Sònia Moya. Marinera.

Chema Madoz.

 

Stanley Kubrick. Esteve Riambau. Ediciones Cátedra. 1999.

Repàs per la trajectòria professional d’un dels directors més aplaudits de la segona meitat del segle XX. Lluny de ser polèmic –només el puritanisme i el políticament correcte l’hi considera— les seves pel·lícules conviden a visionar-se moltes vegades i no cansen mai. 

“Ha leído mucho pero raras veces va al teatro. Ve muchos films y dispone de una sala de proyección privada. Posee un sentido musical muy pronunciado. Es una persona muy cultivada hasta cierto punto, pero no conoce demasiado bien la pintura, aunque ahora se interese un poco más por ella y se dé el hecho de que su mujer sea pintora. Pero no conoce el Renacimiento italiano, por ejemplo. Es maestro de ajedrez, en su infancia en Nueva York, y posee este tipo de inteligencia. Se interesó mucho en las batallas de las dos guerras mundiales y la primera vez que vino a Europa creo que visitó todos los campos de batalla en Francia y en Bélgica. Además tiene un ojo extraodinario y sigue siendo un magnífico fotógrafo, increíble. Visualmente es increíble pero no sabe dibujar. Algunos realizadores tienen un concepto muy preciso de lo que ellos quieren, visualmente. Kubrick no puede funcionar realmente sin haber visto antes alguna cosa. Cuando le muestro un croquis, siempre opina que se trata de un croquis ideal y que no puede rodar a partir de eso. Siempre es necesario construir una maqueta, hacer proyecciones con diferentes objetivos para llegar a convencerlo. Y puede cambiar de opinión en el último momento”. 

Aquestes dues-centes seixanta-tres pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que em van portar els reis de l’orient el 2001 i que he rellegit ara amb devoció”.

Francis Ponge. Le parti pris des choses. La mousse.

Les patrouilles de la végétation s'arrêtèrent jadis sur la stupéfaction des rocs. Mille bâtonnets du velours de soie s'assirent alors en tailleur.

Dès lors, depuis l'apparente crispation de la mousse à même le roc avec ses licteurs, tout au monde pris dans un embarras inextricable et bouclé là-dessous, s'affole, trépigne, étouffe.

Bien plus, les poils ont poussé; avec le temps tout s'est encore assombri.

O préoccupations à poils de plus en plus longs! Les profonds tapis, en prière lorsqu'on s'assoit dessus, se relèvent aujourd'hui avec des aspirations confuses. Ainsi ont lieu non seulement des étouffements mais des noyades.

Or, scalper tout simplement du vieux roc austère et solide ces terrains de tissu-éponge, ces paillassons humides, à saturation devient possible.

 

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.

El partit pres de les coses. La molsa.

Les patrulles de la vegetació s’aturaren, temps ha, en l’estupefacció de les roques. Mil bastonets de vellut de seda s’assegueren llavors a la turca.

Des d’aleshores, d’ençà de l’aparent cripsació de la molsa arran de roca amb els seus lictors, tot pres pertot arreu en un enganyament inextricable i clos al dessota, s’agita, pica de peus, se sufoca.

I al damunt, els pèls han crescut; amb el temps tot s’ha anat enfosquint encara més.

Oh preocupacions de pèls cada vegada més llargs! Les profundes catifes, pregant quan un home s’hi asseu damunt, s’alcen avui amb aspiracions confuses. Així tenen lloc no tan sols sufocaments, sinó també ofecs.

Ara bé, arrencar simplement de la vella roca austera i sòlida aquests terrenys de pelfa, aquests peluts humits, esdevé finalment possible amb la saturació.

 

Biel Barnils • Francis Ponge. La mousse.

 

 

 

Cartes d’un polemista (1907-1973). Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 2019.

Correspondència amb amics i coneguts escrita des de diversos països del món, llocs on Xammar visqué i treballà, lluny del seu país però sempre amatent a tot allò que hi passava.

L’edició i el pròleg va a càrrec d’en Xavier Pla i l’epíleg de l’Amadeu Cuito.

“A Manuel de Pedrolo

Sr. Manuel de Pedrolo

Barcelona

7 d’abril de 1967

Distingit i senyor amic,

No ens hem vist gaires vegades, potser només una, que recordo perfectament, quan l’enyorat Rafel Tasis ens va presentar la seva botiga, arribat jo feia poc dels Estats Units. Però el nom de vostè, per la seva obra i les seves obres, se m’ha fet sovint present aquests anys, com el d’un català al servei per damunt de tot de Catalunya. Així, per exemple, en el darrer número de Serra d’Or, amb el seu article sobre el bilingüisme. Article molt bo per la seva tesi, que em sembla irrefrutable, però més encara per seu to, que és el to del patriotisme, un to que, per cert, no ressona tan sovint com jo voldria —i convindria.

Un català de mèrit, com és el cas de vostè, que no es preocupi massa pel budisme zen ni de les teories de Roland Barthes sobre el cinema i pari esment a les amenaces contra l’existència nacional de Catalunya és un fenomen massa important perquè un vell catalanista com jo el deixi passar sense un mot de solidaritat. El tàcit conformisme d’un gran ramat, d’un ramat (és el mot) massa nombrós d’intel·lectuals catalans, conformisme dissimulat només per la seva ignoscència, és un espectacle trist. Quan se sent la veu de l’excepció, cal estar amatent a saludar-la. És el que jo em permeto fer en aquestes ratlles.

Una cosa voldria precisar. No em prengui per un pessimista. Cada dia estic més convençut que les coses de Catalunya faran un tomb, i quan el facin (com més aviat millor i sigui com sigui), el poc gruix de les aparences presents deixarà meravellat a tothom.

No voldria haver abusat de la seva paciència, i li prego que em cregui molt devotament seu.

Eugeni Xammar

Hotel Europa

Granollers”.

Aquest volum de cinc-centes noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vam comentar al Casino de Vic amb en Xavier Pla i l’Amadeu Cuito i que en gaurdes un bell record”.

 

 

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). Ara.

 

Ara.

Ara que ja ets tu.

Que ja ets tu per sempre.

 

Ara.

 

Ara reposa.

 

Reposa en l’absència que tota en tu s’empara.

Reposa en nosaltres, ara que et som,

perquè així reposem en el teu repòs:

 

la pau de saber que ens ets.

 

*

 

Ara.

Ara que ets absència.

Que ets només absència.

 

Ara.

 

Ara acull-nos.

 

Acull-nos en tu, ara que ens ets aquest buit nostre.

Acull-nos, mirall, en el tu que som,

per viure i ser present en nosaltres tots:

 

repòs d’aquest ja mai més.

 

*

 

Ara.

Ara que no ets.

Que ets ja tot no-res.

 

Ara.

 

Ara sigues.

 

Sigues en nosaltres llum de tu que t’il·lumina.

Sigues per nosaltres el ser que et som,

que et puguem acollir en la nostra via:

 

deixa que en tu et reposem.

 

 

                        Aina Roca Anfruns

 

Biel Barnils · Víctor Sunyol. Ara.

 

 

Masterpieces of western art. A history of art in 900 individual studies. Taschen. 1999.

Recull de 800 anys d’història de l’art europeu amb centenars de quadres i escultures acompanyats de 683 biografies d’artista.
Una delícia a la vista i a la imaginació que no em canso de remirar i remirar.

  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Jean Fouquet - Madonna and child

Aquest volum de set-centes seixanta pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que m'enduc allà on vaig i que són porta d'entrada i sortida a altres llibres".

 

 

 

Toni Prat. Trempallapis.

 

 

 

 

 

L’ou de la serp. Eugeni Xammar. Quaderns Crema. 1998.

Recull de tots els articles que publicà Xammar a La Veu de Catalunya i a La Publicitat entre el 1922 i el 1925 com a corresponsal a Alemanya, país que havia de pagar un deute astronòmic dictat pel Tractat de Versalles, avantsala de l’ascens del nazisme.

“—No hi ha cap nació opresa que hagi arribat tan avall com la nostra—diu—. Nosaltres mateixos, els activistes de la renaixença nacional, arribàvem a dubtar, però ara sabem que els nostres dubtes no tenien fonament. El poble va sentir la llibertat des del primer moment i com més va, més la comprèn, més l’agraeix i més l’estima. Els agents eslovacs de la domincació estan ara a les ordres del nou Estat. Quan es té l’ànima de criat els canvis d’amo són una cosa sense importància.

Fa una fosca que hom no veu on posa els peus, i arribem a l’hotel com si haguéssim fet el camí amb els ulls embenats. L’endemà, al matí, en treure el cap a la finestra, tenim al davant nostre un paisatge de muntanya d’una grandesa i d’una serenor impressionants. Els contrafots de les Altes Tatras a primer terme, l’ampla vall del Vag amb cent campanars, i més enllà la línia grisa de les Baixes Tatras. Fa un dia clar i lluent, de llum blava i aire fi, amb un horitzó llunyà i precís, obsessionant.

Mai —em penso— cap català ha posat la mirada a l’horitzó amb tanta certitud com jo en aquest moment, recolzat a la finestra d’una cambra d’hotel de Tatranska Lomnica”.

Aquest volum de dues-centes noranta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest cosmopolita catalanista que el franquisme enterrà i la suposada transició no va recuperar”.  

 

 

Milo De Angelis. Tema de l’adéu.

Il luogo era immobile, la parola scura. Era quello
il luogo stabilito. Addio memoria di notti
lucenti, addio grande sorriso. Il luogo era lì.
Respirare fu un buio di persiane, uno stare primitivo.
Silenzio e deserto si scambiavano volto e noi
parlavamo a una lampada. Il luogo era quello. I tram
passavano radi. Venere ritornava nella sua baracca.
Dalla gola guerriera si staccavano episodi. Non abbiamo
detto più niente. Il luogo era quello. Era lì
che stavi morendo.


Traducció d’en Joan-Elies Adell

El lloc immòbil, la paraula obscura. Era aquell
el lloc establert. Adéu memòria de nits
resplendents, adéu gran somriure. El lloc era allí.
Respirar va ser una foscor de persianes, un estar primitiu.
Silenci i desert s’intercanviaven rostre i nosaltres
parlàvem a una llum. El lloc era aquell. Pocs tramvies
hi passaven. Venus tornava a la seva barraca.
De la gola guerrera es desprenien episodis. No havien
dit res més. El lloc era aquell . Era allí
que t’estaves morint.

Biel Barnils · Milo De Angelis

Walden o la vida als boscos. Henry David Thoreau. Traducció d’Anna Turró i Armengol. Símbol Editors. 2011.

Resultat de l’experiència de viure 2 anys, 2 mesos i 2 dies en una casa de fusta en un bosc a la riba del petit llac de Walden a una milla i mitja del poble de Concord, a l’estat nord-americà de Massachussets. A partir d'aquí l'autor reflexiona sobre l'entorn natural, el comportament humà, el físic, el psicològic i el cultural. Tot un clàssic que convé rellegir.

“La companyia, en general, és massa fàcil. Ens trobem massa sovint i, amb aquests intervals curts, no hem tingut temps d’adquirir nous valors els uns dels altres. Fem tres àpats junts al dia i cada vegada donem a qui ens acompanya un tast del formatge vell i florit que som. Ens hem hagut de posar d’acord en un grapat de normes, que anomenem protocol i bones maneres, per tal que aquestes trobades tan freqüents siguin tolerables i no serveixin per iniciar una guerra. Ens trobem a l’oficina de correus, a la congregació i al voltant del foc cada nit; vivim enganxats i al mig de camí dels altres i no parem de topar amb tothom, i em sembla que és per això que perdem el respecte els uns pels altres. Una freqüència inferior seria certament suficient per a dur a terme totes les comunicacions importants i cordials. Penseu en les noies de la fàbrica: mai soles, amb prou feines ni en els seus somnis. Seria millor si hi hagués un habitant per milla quadrada, com on visc jo. El valor d’un home no és a la seva pell per tal que el puguem tocar”.

Aquest volum de tres-centes noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit sentint el fred i la calor de qui l’escrivia”.

 

 

Josep Carner. II Ll. de sonets. Amiga, jo us volía...

Amiga, jo us volía
en aquell temps passat
de vaga claretat
y dolça melodía.
Que pàlit devenia
el meu recort daurat!
Si el seny no m'és ingrat
vau sê la vida mia.
Vau ésser ma follía;
vau ésser mon pecat,
y ara entre els dos, aymía,
apenes hi ha restat
un xich de melangia
d'un bès evaporat.

 
 



Biel Barnils · Josep Carner. Amiga, jo us volía...

Joan Brossa. Lunar.

 

El futur. Poesia de la inexperiència. Jaume Munar. AdiA Edicions - Cafè Central. 2018.

Només un lector adormit o acomodat en la grisor insulsa del políticament correcte pot escandalitzar-se d’aquest assaig sobre la literatura (la poesia), les idees de fons que la sostenen i el seu món. I em sorprèn que qualque esperit crític o cultura digne d'aquest nom se sorprengui.

“La poesia, per tant, o és política o no és. Perquè quan l’art no es fa en oposició al poder establert —sigui quin sigui aquest poder— queda reduït a art decoratiu i la seva suposada llibertat creativa esdevé, en realitat, un mite més dels tants que ajuden a reforçar la mateixa hegemonia que l’artista ha renunciat a combatre. La llibertat, entesa com a l’assumpció de la responsabilitat individual aliena a tota afectació burocràtica i assumida amb totes les conseqüències, és la fita més alta i la més sagrada de totes a quant pot aspirar la poesia. Perquè, en definitiva, la transgressió del límit polític no consisteix en altra cosa que fer de la poesia un buit legal, un cràter al bell mig del sistema burocràtic”.

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “bombes al Liceu d’aquesta gent tan ufana i superba”.



 

Omar Khayyam. Quartetes.

 

 

 

 

 

 

Traducció d'Àlex Queraltó Bartrés

I

El torn de la vida en quatre dies m'ha passat
com l'aigua pel torrent o el vent per la prada.
Però hi ha dos dies que mai no em preocuparan,
el dia que ja ha passat i el dia que ha d'arribar.

Biel Barnils · Omar Khayyam. I.