Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (I). El Vuit-cents. VV.AA. Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona. 2018.

Cinquè volum que explica amb noms, textos i moviments la represa de la llengua catalana al tombant del segle XIX i els fonaments del que seran els inicis del segle XX.

“Amb tot, Riera i Bertran avisava (a La Renaixensa, 1871) que [Fins que la classe treballadora (no) estiga interessada, per instint i per reflexió, en lo moviment catalanista, no devem cantar victòria]. Riera advertia bé que la cultura del catalanisme, i dins seu el catalanisme literari, no era sinó un aspecte de la cultura lletrada burgesa del moment. I els èxits evidents de la premsa i el teatre que celebrava Sardà eren d’una índole diferent: eren els d’una incipient indústria del lleure que actualitzava els usos de la cultura popular tradicional —l’arrelada en la tradició oral, de carrer, d’agitació i combat, folklòrica, festiva, irreverent ([carnavalesca], segons el clixé popularitzat per Bakhtin)— i els conformava als d’una incipient cultura de masses”.

Aquest volum de sis-centes vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit de dalt a baix i no n’hem fet pas un ús de consulta com potser pertocaria”.

Miquel Bauçà. El noble joc. Aquell sempre havia dit...

Aquell sempre havia dit
que volia pis a Praga,
fos com fos, amb un retrat
amb bigotis del Leucèmic.
Pis a Praga amb finestró
amb gerani blau ceruli
per on veure els carrers buits
quan caigués la pluja clara.
Pis a Praga on cartenir
una noia tendra i cega,
amb poemes fets a mà
referint la contarella
d'aquells tous esperitons,
malferits dins boscos fondos,
ofegats pels aiguamolls.

Biel Barnils Carrera · Miquel Bauçà. Aquell sempre havia dit.

Sàpiens. Una història gràfica. El naixement de la humanitat. David Vandermeulen/Daniel Casanave. Edicions 62. 2020.

Compendi de les idees força d’aquest antropòleg que explica els orígens i evolució de la humanitat. També allà on encara som perquè som allò que som. 

Aquest volum de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens expliquen”.

Toni Prat.

 

Danielle Collobert. Il donc.

combien de temps ainsi
il tient
combien de temps le repos
va être repris — le sait — à bord déjà attendent les premiers mots — renaît parole — barre d’attache encore qui cherche sa fixation


Traducció d'Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

quant de temps així
aguanta
quant de temps el repòs
serà reprès — ho sap — a bord ja esperen els primers mots — reneix la paraula — barra de fermar que encara cerca on fermar-se

Biel Barnils · Danielle Collobert. Quan de temps així.

L’home és el tot. Gaziel. Editorial Selecta. 1968.

El periodista torna l’any 1.956 a la ciutat de Florència, molts anys després d’haver-hi estat, per assistir al XIV Congrés de la Unió Internacional d’Editors. De fet, però, s’escapa sempre que pot i revisita uns espais que el tenen ben enamorat per explicar-nos-els.

“Llavors ha tornat a venir-me, com un ocellot nocturn, aquell pensament negre que ahir va assaltar-me a dalt de l’avió, mentre travessàvem volant la Roma antiga: l’horror de veure com el temps ho destrueix tot, fins les obres humanes més sòlides, les que nosaltres, massa sovint, qualifiquem d’eternes. I em demanava —tot sentint tan propera la seva remor vital— si aquesta Florència única també passarà, com ha passat aquella que semblava tan forta. La resposta dolorosa m’era tan evident, que no calia formurar-la”.

Aquest volum de dues-centes cinquanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest periodista que t’agrada tant i tant poc que es coneix a casa nostra”.

Jordi Valls. Pla 10 de l'espai exterior. Llamps i trons.

Una tempesta de llamps i trons (diria que és més que una tempesta) i del cel cau sang i ulls que embruten els carrers. Avui s’acaba el món i el món tot just comença. El cel renova la mirada amb el sol roent, però la gent trepitja els ulls vells i el terra es torna gelatinós, com una confitura llisquent i apegalosa. Les àvies en cullen, deleroses, del terra i després de bullir-los al bany maria, fiquen el líquid en pots de vidre amb etiqueta. Hi ha un dia límit que brega amb l’esponjosa llàgrima viva que no vas saber parar a temps. Facis el que facis tothom t’observa.

 

Biel Barnils · Jordi Valls. Llamps i trons.

Joan Brossa. Hitchcock.

 

Es vessa una sang fàcil. Manuel de Pedrolo. Pagès Editors. 2018.

Novel·la negra i curta d’en Pedrolo de l’any 1952 que narra les peripècies d’una banda d’atracadors que furta una bona picossada de calés d’una entitat bancària. Però un d’ells fuig —potser a Girona— amb el botí i els altres quatre, és clar, corren cames ajudeu-me a cercar-lo.

“Faltaven cinc minuts per a la una de la tarda quan un xicot alt i ben vestit —com asseguren les cròniques— entrà per la porta giratòria de la B.A.N.C.A., va encaminar-se directament, però amb lentitud, a la taula-vitrina on, sota la protecció del vidre, s’apilaven els impresos, n’agafà un, va traslladar-se amb la mateixa lentitud a una taula veïna i, després d’haver-se tret l’estilogràfica de la butxaca, es posà a escriure”.

Aquest volum de cent trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest escriptor que vols reivindicar arreu-tothora per raons culturals i polítiques si és que és decent separar una cosa de l’altre”.

W. H. Auden. If I could tell you.

Time will say nothing but I told you so,
Time only knows the price we have to pay;
If I could tell you I would let you know.

If we should weep when clowns put on their show,
If we should stumble when musicians play,
Time will say nothing but I told you so.

There are no fortunes to be told, although,
Because I love you more than I can say,
If I could tell you I would let you know.

The winds must come from somewhere when they blow,
There must be reasons why the leaves decay;
Time will say nothing but I told you so.

Perhaps the roses really want to grow,
The vision seriously intends to stay;
If I could tell you I would let you know.

Suppose all the lions get up and go,
And all the brooks and soldiers run away;
Will Time say nothing but I told you so?
If I could tell you I would let you know.


Si t’ho pogués dir.

Versió d’en Josep Porcar

El Temps només dirà «ja t'ho vaig dir»,
El Temps només sap quin preu hem de pagar;
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si ploréssim quan surten els pallassos,
Si tentinegéssim quan toquen els músics,
El Temps només diria «ja t'ho vaig dir».

No hi ha, però, joies que puguen ser dites,
Perquè t'estime més del que puc dir,
I si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir des d'algun lloc quan bufen,
Hi ha d'haver raons perquè les fulles caiguin;
El Temps només dirà «ja t'ho vaig dir».

Tal vegada les roses vulguin realment créixer,
Que la figuració intenti de debò romandre-hi;
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que tots els lleons s'aixequen i se'n van,
I que tots els rierols i els soldats s'esvaeixen;
¿El Temps només dirà «ja t'ho vaig dir»?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

«If I could tell you», de W. H. Auden from blocsdelletres on Vimeo.

Excursions. Henry David Thoreau. Traducció d’Alicia Rodríguez. Edicions Reremús. 2021.

Recull de breus assaigs sobre caminades diverses que l’autor feu al llarg de la seva vida. Variades pel què fa als enfocaments, temes i anys en què es publicaren són una bella companyia i ens acosten a un autor cabdal del XIX —és a dir, del XX!— nord-americà. Caminar, pensar, mirar, caminar. I així anar fent.

“Aquí regna la simplicitat i la puresa d’una època primitiva, i una salut i una esperança molt allunyades dels pobles i de les ciutats. Endinsats al bosc, dempeus i completament sols, mentre el vent sacsega la neu dels arbres i deixem enrere les úniques petjades humanes, trobem que allà les nostres reflexions són molt més variades que les de la vida urbana. La companyia del carboner i el pica-soques blau és més inspiradora que la dels estadistes i els filòsofs, i nosaltres haurem de tornar a la companyia més vulgar d’aquests últims. En aquesta vall solitària, amb el rierol que s’escola pels vessants, el glaç ple de solcs i cristalls de totes les tonalitats, on els avets roigs i les tsugues s’aixequen a banda i banda i els joncs i les cugules fàtues seques creixen al rierol mateix, la nostra vida és més serena i digna de contemplació”.

Aquest volum de dues-centes disset pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que sembla que es vol recuperar ara i aquí perquè, sí, va apuntar coses que ens ocupen i molt al segle XXI ja ben començat.

Enric Casasses. Enric Casasses & Pascal Comelade. N’ix. Després.

Trenca una branca seca
arracona un esbarzer
quasi rellisca amb el fang
espanta les mosques
sua bufa
posa la mà en una pedra per agafar força
mira lluny mira a prop mira a terra
passa el riu pel lloc dels rocs
puja a l’altra banda, de 4 potes
com sigui, amb les esgarrinxades
i salta la tanca
travessa el camp abandonat
i corre, corre avall!
t’espero a la font!

Biel Barnils · Enric Casasses. Després.

Anatol Knotek. Censored.

Oliver Twist. Charles Dickens. Traducció de Pau Romeva. Edicions Proa. 1929.

Vicissituds d’un orfe a l’Anglaterra del segle XIX on regnen les desigualtats socials, l’explotació infantil i els maltractes a tort i a dret cap als més dèbils. Dickens ho explica i ho explica bé tot i que ho endolceix cosa de no dir.

“Oliver s’aixecà el matí següent més coratjós, i anà a les seves usuals ocupacions matineres amb més esperança i plaer del que havia conegut durant molts dies. Els ocells tornaren a ésser penjats perquè cantessin en els seus antics indrets, i les més oloroses flors silvestres que es pogueren trobar foren aplegades una vegada més per alegrar a Rosa amb la seva beutat i fragància. La melanconia que als ulls tristos del noi semblava planar, dies passats, damunt cada objecte, per bells que fossin, s’esbargí per encant. La rosada semblava espurnejar més brillantment damunt les verdes fulles, l’aire remorejava entre elles amb una més dolça música; i el cel apareixia més blau i més clar. Tal és la influència que la condició dels nostres pensaments exerceix fins damunt l’aparença dels objectes exteriors. Els homes que es miren la natura i els seus semblants, i criden que tot és negre i ombrívol, tenen raó; però els ombrívols colors són reflexions de llurs propis ulls i cors biliosos. Les reals tintes són delicades i necessiten una visió més clara”.

Aquestes cinc-centes setanta pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que tenia entre cella i cella que volia llegir i no trobava mai el moment”.

Tomas Tranströmer. Det vilda torget. Postludium.

Jag släpar som en dragg över världens botten.
Allt fastnar som jag inte behöver.
Trött indignation, glödande indignation.
Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.
Möblerna står flygfärdiga i månskenet.
Jag går sakta in i mig själv
genom en skog av tomma rustningar.


Traducció de Carolina Moreno Tena

La Plaça Salvatge. Postludium.

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.
Tot el que no em cal s’hi enganxa.
Indignació cansada, resignació ardent.
Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.
Els mobles a punt d’aixecar el vol al clar de la lluna.
Entro lentament a dins meu
a través d’un bosc d’armadures buides.

Biel Barnils · Tomas Transtömer. Postludium.

L’islam avui. Alguns aspectes controvertits. Dolors Bramon. Fragmenta Editorial. 2016.

Assaig didàctic sobre aquesta cultura no tan allunyada de la nostra i amb la qual hem conviscut sempre malgrat els intents frustrats de separar-nos o confrontar-nos. De la mateixa manera que els monoteistes d’una banda i l’altre s’assemblen també s’hi assemblen els agnòstics o ateus. 

“La pertinença a un país àrab no té res a veure amb la condició religiosa de la gent que hi viu o en prové. Això és així perquè, com és sabut, hi ha i hi ha hagut àrabs i arabòfons que no són ni han estat mai musulmans i que són cristians, jueus, de qualsevol altra doctrina o agnòstics. D’altra banda, no tots els musulmans, tant d’ara com d’abans, són àrabs, ni s’expressen en aquesta llengua, ni participen de la seva cultura. Així les coses, el terme àrab no pot ser confós de cap manera amb el de musulmà, sinó que al·ludeix únicament a conceptes geogràfics, culturals i lingüístics, mentre que el de musulmà fa referència a unes creences específiques i, com he dit, a un a manera d’entendre Déu, a la doctrina i a la pràctica que se’n deriven”. 

Aquest volum de dues-centes cinquanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que corregeixen malentesos i matisen prejudicis”.

Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència.

5

Diuen: que el vers
et sorprengui en plena feina
és a dir: mentre el busques.

Però hi pot haver un obstacle:
la tensió
que pot durar anys
i t'impedeix trobar
justament perquè busques.

Arribar a treballar
sense esforç ni propòsits:
mirar, tocar, sentir
l'escalfor del sol al migdia,
acariciar
equival a crear.

Al mur hi ha un llangardaix
que escolta Debussy.

Biel Barnils · Feliu Formosa. Al llarg de tota una impaciència. 5.

Chema Madoz.

 

Historia de la Filosofía. I. Grecia y Roma. Frederick Copleston. Editorial Ariel. 1994.

Primer volum d’aquest clàssic de la història de la filosofia que repassa tots aquells filòsofs i corrents filosòfiques a les quals sempre tornem perquè són la base del pensament occidental. 

“Platón y Aristóteles son, sin ningún género de duda, los dos mayores filósofos griegos, y también dos de les filósofos más importantes que ha habido en el mundo. Tuvieron muchas cosas en común (y ¿cómo no, si Aristóteles fue durante largos años discípulo de Platón y partió de los puntos de vista de éste?); pero hay también, entre sus maneras de ver la cosas, una notoria diferencia que, si se prescinde de lo mucho y muy importante que les une, permite caracterizar sus respectivas filosofías, en cierto modo, como quieren que se les concilie en una síntesis superior, en el sentido de que los elementos válidos y verdaderos de una y otra necesitan ser desarrollados en un sistema más completo y adecuado de cada uno de los sistemas de los dos filósofos tomado aparte. Lo característico del platonismo puede decirse que es su idea del Ser como realidad permanente y sólida; la concepción más típica del aristotelismo es la del devenir, y todo sistema filosófico que aspire a ser completo tendrá que hacer justicia a ambas realidades”. 

Aquest volum de cinc-centes vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et semblen un punt de partida a partir del qual es pot construir”.

Iehuda Amikhai. Clavats a la carn del món. Continuar vivint.

Traducció de Manuel Forcano.

 
Un record d’amor - La descripció

Ja no sé imaginar-me
com viurem l’un sense l’altre,
vam dir.

I d’aleshores ençà, nosaltres vivim dins aquesta
descripció,
dia rere dia, lluny l’un de l’altre
i lluny de la casa
on vam dir-nos aquests mots.

Tota porta que es tanca, tota finestra que s’obre,
són com una operació amb anestèsia, sense dolor.

El dolor, després.

Biel Barnils • Iehuda Amikhai. Continuar vivint

Planeta humà. Eudald Carbonell i Robert Sala. Editorial Empúries. 2000.

Ens ha fet humans els canvis climàtics successius, el bipedisme, el control del foc, el creixement del cervell, la manipulació i l’ús d’eines, la cacera de grans animals, l’out of africa, el llenguatge, l’art i els enterraments. Aquest llibre ho explica ben bé i anima a seguir llegint.

“La capacitat simbòlica humana és la condició sine qua non per a la ciència, la filosofia i les diferents ideologies. En definitiva, per al coneixement, interpretació i organització del món que ens envolta i del propi món intern que hem creat. Les hipòtesis científiques són creades gràcies a les propietats del llenguatge per fer evidents i comunicar la percepció i l’organització del món físic. Aquest mateix text que elaborem flueix de la interiorització i l’organització mitjançant el llenguatge d’una interpretació del funcionament del nostre cervell. D’ençà que el van crear, res s’escapa al llenguatge. Ens ha servit per dominar i organitzar el planeta i per formular les lleis i normes que ens regeixen però també, si es vol, i fins a un cert sentit metafòric, som esclaus del seu desenvolupament imparable”.

Aquest volum de dues-centes setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al “piló de llibres que vas llegir fa una pila d’anys i has rellegit amb delit”.

Joan Brossa. Cau de poemes.

Sóc a casa meva
La casa és al carrer de Balmes
El carrer de Balmes és a Sant Gervasi
Sant Gervasi és a Barcelona
Barcelona és al Principat
El Principat és als Països Catalans
Els Països Catalans són a Europa
Europa és una de les cinc parts del món
El món és un astre
i l’astre ens transporta sense treva
espais enllà.

Biel Barnils • Joan Brossa. Sóc a casa meva.

Toni Prat.

 

Què és en realitat el feixisme? Kalle Johansson. Takatuka. 2020.

Resum en forma de còmic dels orígens i característiques d’aquesta nefasta ideologia a abatre per terra, mar i aire; aquí mateix i arreu, tingui la forma i el nom que tingui. Sense dubitacions de cap mena de manera ni mitges tintes —ni que siguin xineses!—.

Aquest volum de seixanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas trobar sense buscar-los a la Triadú de Vic que et recorden que sempre s’ha d’estar alerta perquè tot es pot repetir".

Charles Bukowski. The Laughing Heart.

your life is your life
don’t let it be clubbed into dank submission.
be on the watch.
there are ways out.
there is a light somewhere.
it may not be much light but
it beats the darkness.
be on the watch.
the gods will offer you chances.
know them.
take them.
you can’t beat death but
you can beat death in life, sometimes.
and the more often you learn to do it,
the more light there will be.
your life is your life.
know it while you have it.
you are marvelous
the gods wait to delight
in you.


traducció de Marta Pera Cucurell

 
El cor que riu

la teva vida és la teva vida
no la deixis bastonejar fins a una submissió humida.
estigues alerta.
hi ha sortides.
hi ha llum en algun lloc.
potser no és gaire llum però
venç la foscor.
estigues alerta.
els déus et donaran oportunitats.
reconeix-les.
pren-les.
no pots vèncer la mort, però
pots vèncer la vida, de vegades.
i com més sovint ho aprenguis a fer,
més llum hi haurà.
la teva vida és la teva vida.
reconeix-la ara que la tens.
ets meravellós.
els déus es volen delectar
en tu.


[al vídeo versió d'en Josep Porcar]

The Laughing Heart, Charles Bukowski from blocsdelletres on Vimeo.

El camí del monjo. Converses amb Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat al Santuari del Miracle. Salvador Giralt. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2021.

Per sort no és paraula de déu, sinó dos personatges —diguem-ne homo sapiens sapiens— que intercanvien vocals i consonants sobre tota mena de temes i en surt un text agradable d’escoltar carregat de silencis, móns paral·lels i fils per estirar.

“La vida monàstica busca la rutina?

Sí, sí, es busca la rutina. Sempre és igual.

Avui dia, la rutina, si més no com a concepte, està molt desprestigiada. Tothom vol fer coses noves, com si repetir no tingués cap valor.

Si vols treballar necessites la rutina. Si vols treballar i vols que les coses t’arribin a fons, necessites la rutina.

S’associa rutina amb avorriment. Se sent a dir: és una rutina, no és gens creatiu!

No, no. Si vols treballar a fons, si vols treballar-te a fons, necessites la rutina. Llavors no et distreu res.

La rutina et permet concentrar-te...

Estàs concentrat en el que fas!

En el cas del caminar, caminar no deixa de ser una rutina.

Això t’anava a dir, caminar és una rutina.Tu deies que quan caminem no podem fer res més que caminar. Però també es pensa, es pensa perquè com que sempre el pas és igual, aquesta monotonia et permet pensar.

La rutina ens proporciona un alliberament d’allò que és superflu. Ens focalitza, ens dona perspectiva, ens dona llibertat mental.

La rutina no et deixa fer una altra cosa que el que estàs fent.

Si aquesta habitació és nova per a mi, miraré el rellotge, miraré el quadre, les cortines, miraré arreu; però quan això fa un any que ho veig...

Ha perdut l’interès.

Hauria d’estar molt avorrit per fixar-me en el quadro.

Jo normalment, quan caminava...; ara camino poc, poc vol dir uns vint quilòmetres, tampoc no vull dir gens.

Vint quilòmetres...

És poc. Per a mi és poc. Abans, quan caminava, el trenta primers quilòmetres eren perfectes; els trenta segons, bé; i a partir dels seixanta ja... Quan feia sortides de mes de 60 km com aquesta de Lord, arribava un moment que el cap es disparava; aleshores és bastant al·lucinant això, com una pèrdua de control...

El cap es disparava... de cansament?

Sí, de cansament.

Vols dir que no s’hi hauria d’arribar, a això?

Mmm... no. O sí, s’hi arriba. Jo volia arribar-hi, allò que dèiem de la curiositat. Sí, s’hi arriba. Has de pensar que estàs en un estat diferent, completament clar”.

Aquest volum de cent quaranta-nou pàgines quedarà amorat al piló de “llibres que van començar a escriure’s sense saber-ho aleshores en un grand tour-nau-côclea-by-clara-garí-&-company, com tantes altres coses que entren i surten sense que te n’adonis”.

 

Antònia Font. Lamparetes. Abraham Lincoln.

Es sol ixent com un fil de caliu crema un full de paper,
i escampa una taca de llum
que filtra es paisatge en color lentament,
verd, gris, groc de fulles pansides,
de camps amb espigues i blau de muntanyes.

Abraham Lincoln amb teles d'aranyes tirant a grapades cavalls,
darrere un exèrcit d'infants l'acompanya
i ordena amb un gest en silenci
que posin el cel, es desert i es turons,
mini napoleons amb tambors, guspires,
siluetes de dunes en trànsit.

Joan Brossa.

 

Les proeses d’un jove Don Joan. Guillaume Apollinaire. Traducció d’en Jesús Moncada. Edicions de La Magrana. 1988.

Els dies d’estiu que en Roger passa en una casa de camp del segle XVII, que son pare ha comprat a contracor, els aprofita cosa de no dir. Hi descobreix el sexe i no s’hi posa pas per poc —és a dir, per poques—. És un no parar.

“Quan vaig acabar de vestir-me, va eixir de la banyera per eixugar-se. Vaig agenollar-me i, amb la tovallola humida del meu cos, vaig fregar-li els peus bonics. Va deixar-me fer sense protestar. Quan vaig passar-li la tovallola entre els dits, va riure, i quan vaig tocar-li les plantes dels peus fent-li pessigolles, va recobrar del tot el bon humor i va deixar-se eixugar també les cames. Quan vaig arribar als genolls, va indicar-me que no pugés més amunt. Vaig obeir, encara que, des de feia molt temps, em consumia per saber què duien les dones de tan valuós sota les faldilles que es creien obligades a mantenir-ho amagat amb tanta cura”.

Aquest volum de noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la col·lecció la marrana d’aquesta editorial que enyoro tant”.

Krišjānis Zeļģis. Bèsties.

esmu mājās bet nav elektrības
tumsā klusi kūst ledusskapis
magnētiņi pakalpīgi tur
neizlasāmu ziņu
man ir auksti
nopērc zupu
mīlu

Traducció d’en Xevi Pujol Molist

soc a casa i no hi ha electricitat
la nevera es fon silenciosament en la foscor
els imants aguanten servicialment
un missatge il·legible
tinc fred
compra sopa
t’estimo

 

Biel Barnils • Krišjānis Zeļģis. Bèsties.

Marines i boscatges. Joaquim Ruyra. Edicions 62. 2004.

Aplec de narracions plenes de dialectalismes i argot mariner que fan de bon escoltar. Com qui seu en un banc d’un poble de la costa catalana, mira i escolta. I que vagin garlant. 

“Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s’obriren esvorancs en la polseguera del ruixat i es descobriren gran clapes de mar d’un verd rogenc. Aquella coloració era deguda a l’aigua terrosa de les rieres i torrents. El nas percebia el tuf fat característic de l’argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s’eixamplà l’espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d’un bellugós ramat de moltons, que corrien cap a garbí en inacabable desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven soles, saltant, saltant... Però no... no eren moltons: vaig reparar que algunes voleiaven; no eren sinó borrallons de bromera, que l’escuma grassa deixava fondre’s en el sorral i que el vent s’emportava, fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya estava inundada. Alguns sàlics i podats de besses s’aixecaven en actituds de desesper sobre el xopoll, mostrant al cel llur braços bonyeguts i mutilats. I en el mar aquells capgirells de la ressaga, aquell brogit... i banques perilloses, que sobreeixien aixaragallades en el refluix i que, quan el fluix les assaltava, escopien a través dels rompents violentes sorrades. Anava vesprejant”. 

Aquest volum de dues-centes seixanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que feia tant de temps que volia llegir”.

Joan Maragall. Poesies no recollides en volum. Tardor.

Ah!... l’octubre... primeres fredorades.
L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel, buit d’orenetes,
les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat.

1893

Biel Barnils · Joan Maragall. Tardor.

Anatol Knotek. Generation after generation.

 

Esborradís i blanc. Aina Roca Anfruns. Camí de marges. 2021.

Itinerari artístic que transita per una ínfima part de l'obra de l'Aina Roca Anfruns. Feta sempre des dels marges, la discreció, els silencis, la sensibilitat, l'exigència, el dubte, la intel·ligència i l'amor que la caracteritzava; la major part resta encara inèdita. 

Enyorar-la és poc.

Aiguada i tinta sobre paper, 42x29.8 cm.  

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que quedaran per sempre més al dalt més alt de la nostra diguéssim vida, és a dir, de la nostra diguéssim mort".

*el podeu trobar a la Llibreria Foster & Wallace de Vic

Lu Rois. Microcosmos. L'amor més gran de tots.

En secret vaig estimar-te
Vaig perdre-ho tot per tenir-te
Mar enllà vaig anar a buscar-te
Sembrant petons als teus passos.

L'amor més gran de tots,
O això ens pensàvem.
Ho havíem pogut tot
Però no el pas del temps.
Que mai no n'hi haurà prou
amb estimar-se
Fugim ben lluny d'aquí,
Abans no ens atrapi la nit.

I si mai em veus allunyar-me
Si us plau, segueix el meu rastre.
Que això tan dolç, això tan nostre,
Res ni ningú en faci cendres.

Elogio del caminar. La nueva ciencia que estudia cómo caminamos y por qué es bueno para nosotros. Traducció d’en Francisco J. Ramos Mena. Editorial Anagrama. 2020.

Moltes de les derivades de la vella i simple acció de caminar explicades des de la ciència però que arriben a molts llocs i tots relacionats entre ells. In-te-res-san-tís-sim!

“Los humanos somo hábiles, expertos y consumados caminantes: caminar constituye un medio excelente para experimentar el flujo que está al alcance de casi todos nosotros. La marcha puede facilitar un rápido intercambio entre diferentes estados mentales, y eso es lo que favorece la cognición creativa, precisamente porque caminar permite experimentar lo contrario de una atención plena, lo que podríamos llamar una forma peculiarmente placentera de inatención plena. Caminar, con la experiencia de no centrarse en un pensamiento concreto, constituye una de esas oportunidades en las que pueden surgir asociaciones extrañas pero creativas en diferentes partes de las redes semánticas del cerebro que procesan la memoria y el significado”.

Aquestes dues-centes seixanta-vuit pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que agrupen molts dels meus interessos: el rigor i els límits de la ciència, com funciona la memòria, com ens afecta l’urbanisme, què és l’aprenentage, què comportà el bipedisme, què aporta a nivell social el fet de caminar, la seva relació amb el pensament i la creativitat i un llarguíssim etcètera”.

Sylvia Plath. El colós. Lorelei.

It is no night to drown in:
A full moon, river lapsing
Black beneath bland mirror—sheen,

The blue water—mists dropping
Scrim after scrim like fishnets
Though fishermen are sleeping,

The massive castle turrets
Doubling themselves in a glass
All stillness. Yet these shapes float

Up toward me, troubling the face
Of quiet. From the nadir
They rise, their limbs ponderous

With richness, hair heavier
Than sculptured marble. They sing
Of a world more full and clear

Than can be. Sisters, your song
Bears a burden too weighty
For the whorled ear’s listening

Here, in a well—steered country,
Under a balanced ruler.
Deranging by harmony

Beyond the mundane order,
Your voices lay siege. You lodge
On the pitched reefs of nightmare,

Promising sure harborage;
By day, descant from borders
Of hebetude, from the ledge

Also of high windows. Worse
Even than your maddening
Song, your silence. At the source

Of your ice—hearted calling—
Drunkenness of the great depths.
O river, I see drifting

Deep in your flux of silver
Those great goddesses of peace.
Stone, stone, ferry me down there.


Traducció de la Núria Busquet Molist

No fa nit per ofegar-s’hi:
una lluna plena, el riu fluint
negre sota un suau reflex brillant,

blaves boires de l’aigua es despleguen
tel a tel, com xarxes,
però els pescadors dormen,

les massisses torrasses dels castells
es dupliquen en un vidre
tot en calma. Amb tot, aquestes formes floten

s’eleven cap a mi, pertorben el rostre
de la quietud. S’alcen
del nadir, amb extremitats pesants

de riquesa, de cabells tan espessos
com el marbre esculpit. Canten
sobre un món ple i més clar

que el que és possible. Germanes, la cançó
que canteu és un pes massa pesant
per a l’orella en espiral que l’escolta

aquí, en un país ben dirigit
per un governador just.
Trastornant amb harmonia

més enllà de l’ordre mundà,
les vostres veus són un setge. Viviu
en els esculls de punxa del malson,

prometent un refugi segur;
de dia, feu de contrapunt dels marges
de la letargia, també des del sortint

de les finestres altes. Fins i tot
pitjor que la vostra cançó
embogidora, és el silenci. A l’origen

del vostre reclam de cor congelat:
ebrietat de les grans profunditats.
Oh, riu, veig anar a la deriva

al fons del teu flux de plata
aquestes grans deesses de la pau.
Pedra, pedra, condueix-me cap a elles, avall.

Biel Barnils · Sylvia Plath. Lorelei.

Chema Madoz.

 

El salconduit. Borís Pasternak. Traducció de Josep M. Güell. Edicions 62. 1991.

Tres deliciosos textos: un relat a la memòria de Rainer Maria Rilke que li serveix per parlar d’ell mateix, les impressions de dos viatges (a Marburg i a Venècia) i un perfil de Maiakovski a partir de les trobades entre ambdós. Teta gallega.

“La boira es dissipava, el dia prometia ser calorós. A poc a poc, la ciutat s’anava posant en moviment. Pertot arreu lliscaven carros, bicicletes, furgons i trens. Per damunt, com invisibles sultants, zigzaguejaven els projectes i els anhels humans. Fumejaven i es movien condensats com al·legories íntimes, comprensibles sense necessitat d’explicacions. Els ocells, les cases, els gossos, els arbres, els cavalls, les tulipes, la gent, eren ara més curts i sobtats de com els coneixia la infantesa. Se’m descobrí el fresc laconisme de la vida, que travessà el camí, m’agafà de bracet i em conduí per la vorera. Jo mereixia menys que mai la germanor d’aquell enorme cel d’estiu. Però de moment no era cosa de parlar-ne. De moment se’m perdonava tot. En algun lloc del futur m’hauria de guanyar la confiança que m’atorgava el matí. I a l’entorn tot era vertiginosament fiable, com si una llei determinés que aqueixos emprèstits mai no quedaran impagats”.

Aquest volum de cent cinquanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la mítica col·lecció Les millors obres de la literatura universal segle XX que reposen a Ribes de Freser i que m’agrada anar espigolant de tant en tant”.

Konstantinos Kavafis. Les poesies de C. P. Cavafis. Torna.

Traducció d'en Joan Ferraté

Torna sovint i pren-me,
sensació estimada, torna i pren-me—
quan del cos la memòria es desperta
i un vell desig novament passa per la sang;
quan recorden els llavis i la pell
i les mans senten com si tornessin a tocar.

Torna sovint i pren-me, en ser de nit,
quan recorden els llavis i la pell...

Biel Barnils · Cavafis. Torna.

Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Josep Pla. Edició de Francesc Montero. Edicions Destino. 2017.

Inèdit que segueix l’estela traçada de El quadern gris, Notes disperses, Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol. L’apunt dietarístic, l’opinió, la descripció del paisatge, el desplegament de la quotidianitat o de la psicologia humana.

“De vegades em fa un gran efecte de pensar en la quantitat de dies, de setmanes, que prenc ni un aperitiu, ni un conyac, nin un whisky. Els aperitius, els vaig deixar el 1957 perquè em feien molt de mal. El conyac, el 1959. Per falta de diners no he tingut mai, en aquests últims anys, accés al whisky —bo, s’entén. Durant tot aquest període de dictadura franquista només s’han pogut veure coses infectes, d’ínfima categoria. El vi espanyol, fins i tot el de la Rioja, no té cap importància. És un vi que no es pot prendre mai sol: sempre s’hi ha de menjar alguna cosa. Els conyacs andalusos no tenen res a veure amb els conyacs autèntics; són una cosa destructiva. Els xampanys catalans són contraris al benestar humà elemental i normalíssim. La gent del país beu aquest líquid perquè aquest és un poble sobri i, per tant, aspira, de vegades, a estar malament. És fatídic”.

Aquest volum de dues-centes setanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que hem llegit amb l’avidesa del neòfit”.

Perejaume. Pagèsiques.

Avui fa un cel amb la vermellor forta. La pintura té com unes ganes d’acabar, com un regust de massa tard. Surto del taller i em creuo amb els pigments que tornen de pintar un cel amb la vermellor molt forta.

Els arbres, en canvi, com que la pintura els creix per dintre, de mica en mica es van tornar exactes. Corregeixen i broten i porten la saba cap a les seves possibilitats més plausibles i verges, fins el punt que bé podríem parlar del fer seu com d’una llarga experiència artesanal, d’una molt provada destresa.

A banda de l’experiència d’obra, d’haver estat ja obra, que alguns d’ells podien tenir, em mirava els arbres del taller estant; hauria volgut pintar com ells però no en sabia, ni tampoc en sabia aprendre. Per més que els sentia pintar-se amb tanta exactitud, no en podia aprendre. Mai no en sabria com ells. Els podia copiar, sí, però la meva pintura no en sabria mai tant com la d’ells.

Biel Barnils · Perejaume. Pagèsiques.

Toni Prat.

El mirall de les nostres penes. Pierre Lemaitre. Traducció d’Albert Pejó. Edicions Bromera. 2020.

Els esdeveniments històrics —l’ocupació alemanya de França en tres dates de 1940: 6 d’abril, 6 de juny i 13 de juny— explicats a través de la història de diversos personatges que en són víctimes i protagonistes involuntaris ensems. 

“El cap de serveis era un home d’un seixanta anys. Amb aquell rostre molsut i aquells llavis emmurriats, sempre feia la sensació que estava a punt de posar-se a plorar. Un efecte del cansament, segur, de les responsabilitats. Dirigir el ministeri d’Informació, és a dir, de la censura, cinc-cents agents la majoria normalistes, catedràtics, professors, oficials, personal diplomàtic, no era precisament una qüestió menor. Només calia entrar a l’hotel Continental, aquell formiguer, per entendre que les ulleres enormes que tenia sota els ulls no es devien a una vetllada que havia acabat tard ni a una esposa rondinaire”. 

Aquest volum de quatre-centes cinquanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que em regalà el seu traductor i em llegí d’una revolada”.

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre.

Motenashi no
kunko ware ni
haru asaku.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

La primavera
perfuma com l’encens
la meva cel·la.

Biel Barnils • Kawaguchi Teiichi.

El paisatgisme a Catalunya. Francesc Fontbona i Ramon Manent. Edicions Destino. 1979.

El paisatgisme, malgrat la necessària desmitificació que reclama en Perejaume, és un dels temes preferents de la pintura catalana de finals del XIX i principis del XX, a diferència de l’espanyola ancorada als estaments oficials, mitificadora de les glòries pàtries o costumista d’intenció moralitzadora.

“El pasiatgisme català arribà a ser tan consubstancial amb la personalitat general catalana que un Pere Coromines, al seu llibre Elogi del paisatge català (Publicacions La Revista, Barcelona 1932), arriba a dir que el poble català és un producte secular del nostre paisatge, i assaja una mena d’aproximació tipològico-literària a aquest paisatge. Segons ell, a la terra catalana la plana d’extensió aparentment infinita no existeix i sempre es veu la serra que Aribau distingia de lluny. El paisatge català és variat i ric de colors, però la llum aquí no talla amb una fulla d’acer la línia d’ombra com passa cap a Migjorn, en altres pobles que parlen també la nostra llengua. Coromines, en la seva mitificació del paisatge, creia que, si desapareguessin els catalans, el seu paisatge tornaria a produir una altra raça tan essencialment catalana com la nostra”.

Jaume Morera Galícia [Guadarrama, Valle de Miraflores. Oli sobre tela 62 x 97.5 cm. 

Museu d'Art Jaume Morera. 1891-1892]

Aquest volum de tres-centes seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que et va regalar el Ton amb l’emoció que el caracteritza”.

Joan Vinyoli. Realitats. El llaurador.

Vermell i groc són arrencats una nit
per matusseres mans de vent,
tot queda sec i falb,
no em reca gens.
S’arremolina el vent d’aram
als últims camps;
jo sempre estic al mateix lloc
corbat damunt els solcs
de la paraula, llaurant.

Biel Barnils · Joan Vinyoli. Realitats. El llaurador.

Joan Brossa.

Opinions d’un pallasso. Heinrich Böll. Traducció de Carme Gala. La Magrana. 2001.

Hans Schnier malviu del seu ofici de pallasso. De cap manera es pot treure del cap la seva companya que l’ha deixat per un altre i deambula amunt i avall sense cap mena de rumb ni esperança.

“Vaig omplir la banyera d’aigua calenta i vaig abocar-hi una mica de sals de bany que m’havia portat Monika Silvs. Banyar-se és gairebé tan bo com dormir, i dormir és gairebé tan bo com fer la cosa. Marie ho expressava així i sempre hi penso anomenant-ho com ella. No em podia imaginar de cap manera que ella fes la cosa amb Züpfner, l’abast de la meva fantasia simplement no dóna per a unes tals imaginacions, així com tampoc no vaig estar mai seriosament temptat de remenar-li la roba interior. Tan sols em podia imaginar que jugava al parxís amb Züpfner, i això em posava frenètic”.

Aquest volum de cent noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “darrers llibres que va començar a llegir mon pare i va deixar a mig començar perquè aleshores la poesia li deia molt més amb molt menys”.

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.

XXXIV

Acho tão natural que não se pense
Que me ponho a rir às vezes, sozinho,
Não sei bem de quê, mas é de qualquer coisa
Que tem que ver com haver gente que pensa...

Que pensará o meu muro da minha sombra?
Pergunto-me às vezes isto até dar por mim
A perguntar-me coisas...
E então desagrado-me, e incomodo-me
Como se desse por mim com um pé dormente...

Que pensará isto de aquilo?
Nada pensa nada.
Terá a terra consciência das pedras e plantas que tem?
Se ela a tiver, que a tenha...
Que me importa isso a mim?
Se eu pensasse nessas coisas,

Deixaria de ver as árvores e as plantas
E deixava de ver a Terra,
Para ver só os meus pensamentos...
Entristecia e ficava às escuras.
E assim, sem pensar, tenho a Terra e o Céu.


Traducció d'en Joaquim Sala-Sanahuja

Trobo tan natural el fet de no pensar
que, de vegades, em poso a riure tot sol,
no sé gaire de què, però és d'alguna cosa relacionada
amb el fet que hi hagi gent que pensa...

¿I la meva paret, què en pensarà, de la meva ombra?
De vegades m'ho pregunto, fins que m'adono
que em faig preguntes...
Aleshores em desplac, i em sento incomodat
com si m'adonés que tinc un peu adormit...

¿Què pot pensar això d'allò?
Res no pensa res.
¿Té, potser, la terra consciència de les pedres i plantes que té?
Si en té, que en tingui...
¿Què pot fer-me, a mi?
Si jo pensés en totes aquestes coses,

deixaria de veure els arbres i les plantes
i deixaria de veure la Terra
per veure tan sols els meus pensaments...
M'entristiria, em quedaria a les fosques.
I així, sense pensar, tinc la Terra i el Cel.

Biel Barnils · Fernando Pessoa. Trobo tan natural.

Glosari. Eugeni d’Ors. Edicions 62. 1982.

Selecció a cura d’en Josep Morgades de les populars gloses publicades primer a La Veu de Catalunya i després a El Día Gráfico entre 1906 i 1921 d’aquest intel·lectual i ideòleg del noucentisme amb tantes llums com ombres (o més d'una cosa que de l'altra). 

"Dels punts suspensius 

Els punts suspensius formen part de l’arsenal d’immoralitat de la literatura contemporània. —Evidentment, al constatar això, devem dir-ho sense acritud. Solament el qui fos net de culpa podria tirar la primera pedra. 

Mes no és temerari afirmar que els punts apertanyen a un ordre estètic aproximadament anàleg als xiprers de Boecklin, a les llànties de Maeterlinck, al lirisme de tants altres, al conjunt de trucs i de mètodes, sota els quals correntment se dissimula la incapacitat per a la precisió. —En resum, un materialisme groller, sots pretext d’eteri espiritualisme. 

Perquè noteu això: se pretén que els mots són insuficients per a expressar certes emocions. I lo que no arriben a expressar les paraules, se vol que ho expressin, simplement, els signes tipogràfics! 

No. Contra tot això cal afirmar el poder, la profunditat de les paraules. Com cal afirmar, contra tot rastre de romanticisme, el valor, la profunditat possible de les idees. Se tracta només que dintre de les paraules, dintre de les idees, hi hagi l’Esperit. 

El qual viu més fàcilment, més fecundament, dintre de les primeres que dintre de les segones. I enlloc més incòmodament que en xiprers, llànties, punts suspensius i altres varietats múltiples d’aquesta fonamental deshonestitat que sol dissimular-se sota el nom d’ambient”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que en fa d’anys que volia llegir i mai trobava el moment fins que sí que el vaig trobar”.