Descans

 

Chema Madoz.

 

Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Peter L. Berger. Traducció de Joan Estruch. Herder Editorial. 2015.

Introducció al camp de mines intel·lectual que representa la sociologia per a una formació crítica i analítica de la realitat —que mai és el que sembla. 

“La nostra tesi és que les arrels de la intenció desemmascaradora de la sociologia no són de caire psicològic, sinó d'ordre metodològic. El marc sociològic de referència, amb el seu mètode de buscar nivells de realitat diferents dels que apareixen a les interpretacions oficials de la societat, comporta un imperatiu lògic de desemmascarar les pretensions i la propaganda per les quals els homes es camuflen llurs accions els uns als altres. Aquest imperatiu desemmascarador és una de les característiques de la sociologia que més s'adiuen amb l'esperit de l'època moderna". 

Aquest volum de dues-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que hem llegit com qui es mira des de fora".

Anna Miralpeix. El silenci ja hi era.

El silenci, bellesa increada.

El silenci ja hi era.
Només tu decideixes
quin és l’ordre dels mots
que esquinçarà l’espai i omplirà el buit.
I t’hi atreveixes perquè creus que sempre
seràs a temps de polir versos.
Ressonen a la pell malenconies
que escriuen l’hora en punt al mot precís:
també la quietud és moviment,
insomni d’una nit amb lluna plena.

Encara hi ets a temps, de fer callar el poema.

Anna Miralpeix · El silenci ja hi era

Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes. 31.

Traducció d’Eloi Creus

Em sembla que és com un déu aquell home
tant és qui sigui, que et seu a la vora
i, gairebé tocant-te, escolta com
dolça li parles
i com li rius, coqueta. De debò,
això em regira el cor, que el pit m’esqueixa
perquè si un sol instant et miro, em quedo
sense paraules.
S’entortolliga la llengua i el cos
me l’inunda, de cop, un foc eteri
i als ulls se m’hi ha posat un tel i em brunzen
fort les orelles!
La suor freda em regala i tremolo
tota jo i perdo els colors com quan l’herba
s’asseca, i sento que no em queda gaire
temps per morir-me.
Però a tot t’has d’atrevir...

Biël Barnhills · Safo. 31.

Història Mundial de Catalunya. Borja de Riquer. Edicions 62. 2018.

Cent vint-i-quatre dates-episodis de la nostra història, des de temps remots (450.000 aC) fins als més recents (2017). Escrits per especialistes de cada àmbit és un recorregut a vol d’ocell, però que aterra fins a allò més concret. 

“Aquest primer terç del segle XX és també una etapa de gran eclosió intel·lectual i de consolidació d’uns espais culturals cada cop més amplis. La modernització i la democratització de la societat va acompanyada d’una tasca destacada en l’àmbit de nacionalització de Catalunya, reflectida tant en el procés de normalització lingüística, d’eclosió cultural i d’accions de mecenatge com en el disseny de noves polítiques públiques. En aquest terreny, la tasca de molts científics, intel·lectuals i professionals és un referent important de la voluntat d’innovació. L’avenç en la catalanització de la societat és notable durant els anys de la Generalitat republicana, inclosos els de la Guerra Civil. Aquest conflicte dramàtic i sagnant adquireix a Catalunya un caràcter polivalent, ja que s’enfrontaven ideologies i conviccions ben contraposades: la legalitat i la democràcia davant la dictadura; la voluntat de progrés social envers la involució conservadora; el laïcisme radical enfront de la confessionalitat catòlica; l’espanyolisme intransigent i centralista envers el catalanisme i l’autogovern”. 

Aquest volum de nou-centes setanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres gruixuts que expliquen el present i albiren el futur”.

Toni Prat.

Montse Caralt. De l'ànima. Retaule.

Flagel·lant una esquena se’ns confirma la inculpació i instigació d’aquell qui transmet una ideologia a seguir, una estructura de vida, unes normes que asseguren la contínua flagel·lació de nous instigadors i de noves confirmacions de lleis de conducta.

Biël Barnhills · Montse Caralt. Retaule.

El arte moderno. 1900-1945: la época de las vanguardias. Gabriele Crepaldi. Random House Mondari. 2006.

Una bona panoràmica de l'art durant la primera meitat del segle XX on es trenca amb el passat i s'apunta cap a un futur que ja no farà el present igual. 

George Grosz 

Metrópolis (Barlín) 1916-1917 

oli sobre tela, 

100x102cm 

Museu ThyssenBornemisza, Madrid 

Aquest volum de tres-centes noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que ens han acompanyat tots els vespres durant mesos".

Philippe Jaccottet. Aires.

Poids de pierres, des pensées

Songes et montagnes
n’ont pas même balance

Nous habitons encore un autre monde

Peut-être l’intervalle


Traducció d’Antoni Clapés

Pes de pedres, pes de pensaments

Somnis i muntanyes
no comparteixen la balança

Vivim encara en un altre món

Potser en l’interval

Biël Barnhills · Philippe Jaccottet. Aires.

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.

Quin tebi pler l’estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra sí em té enamorat!
¿On és l’espieta que l’amor ens priva?

Il·lustració Josep Guinovart

Biël Barnhills · Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.

Amb ulls de dona. Una biografia de Mercè Pàniker. Carla Gracia. Univers. 2022.

La fortalesa i les conviccions d’una dona que, en un món d’homes, va fer valer la seva manera de viure la vida sense rendir-se mai. Donassa és poc però, sobretot, exemple per a moltes —per a molts!

“Ningú es preguntava si un home pot ser un bon president o empresari, però sí que ens preguntem si una dona en serà capaç. Però el món actual està molt malament, així que la dona no pot quedar-se a casa, té l’obligació com a ciutadana del món d’accedir als centres de decisió del món globalitzat. Només així podrem aportar la manera diferent que tenim les dones de veure el món. I cal veure el món amb ulls de dona. No imiteu els homes. Els homes i les dones hem de tenir igualtat de drets, però som diferents, i gràcies que ho som!”.

Aquest volum de dues-centes vint-i-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que com dues fulles d’àlber papallonegen atretes per la força de la gravetat”. 

Joan Brossa. Oda a Marx.

 

Cartas a Max Brod (1904-1924). Franz Kafka. Traducció de Pablo Diener Ojeda. Grijalbo Mondadori. 1992.

Recull de totes les cartes que Kafka envià al seu millor amic —a qui demà que destruís tots els seus manuscrits—. S’hi pot construir bona part de la seva biografia i un bon tros de la seva concepció del món. 

“¿Cómo es la soledad? En el fondo, la soledad es mi único objectivo, representa el mayor atractivo para mí, mi alternativa, y suponiendo que sea possible decir que de alguna manera he organizado mi vida, simpre lo he hecho considerando que todo armonice con la soledad. Y aun así temo lo que amo tanto. Mucho mas comprensible es el temor a conservar la soledad, que posee igual fuerza y que ante cualquier llamada se manifiesta de inmediato”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la Marta Iglesias que he llegit al cap de molt de temps”.

Paul Celan. Sprachgitter. Sommerbericht.

Der nicht mehr beschrittene, der
umgangene Thymianteppich.
Eine Leerzeile, quer
durch die Glockenheide gelegt.
Nichts in den Windbruch getragen.

Wieder Begegnungen mit
vereinzelten Worten wie:
Steinschlag, Hartgräser, Zeit.


Traducció d’Arnau Pons

Reixes de llengua. Informe d’estiu.

Ja no més trepitjat, el
tapís de tem, esquivat amb les passes.
Una línia en blanc, posada de través
dins la landa dels brucs, amb les flors en campana.
Res portat a la zona d’esqueixos del vent.

Un altre cop encontres amb
paraules aïllades com:
pedraplè, herbafam, temps.

 

Biël Barnhills · Paul Celan. Informe d'estiu.

El fugitiu que no se’n va. Raül Garrigasait. Edcions de 1984. 2018.

Retrat biogràfic i artístic d’un dels personatges més interessants de la cultura catalana del segle XX i que desplegà la modernitat al nostre rodal. 

“Segur que també hi va tenir a veure la forta sensació de canvi d’hegemonia: els joves noucentistes, amb Eugeni d’Ors al capdavant, havien començat a remenar les cireres. A Rusiñol li resultaven estranys, aquells nois tan pulcres, amants de l’ordre i l’autoritat, podrits de cultura llibresca, disciplinats i decidits a crear institucions duradores, defensors d’una ideologia política i disposats a sotmetre’s als dictats d’un partit. Si bé compartien amb Rusiñol la mirada europea sobre Catalunya, en treien conseqüències totalment diferents”. 

Aquest volum de cent setanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que em vaig empassar amb avidesa abans de seguir llegint l’obra completa de l’artista dibuixat”.

Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.

No pas amb pompa ni en seient curull
sinó a l'ínfim racó d'un autocar,
vés Foix a prendre intensament pel cul
i deixa'ns a nosaltres disfrutar del mar.

Biël Barnhills · Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.

Anatol Knotek. Human right.

 

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre.

Hoshi suzushi

Bahha no aria
kikisumasu.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

 
Atentament
escolto àries de Bach;
espurna d’astres.

Biël Barnhills · Kawaguchi Teiichi. Atentament.

Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. L'amor que no obsedeix.

Avui em plau l’amor que no obsedeix;
l’amor petit, de somnis abastables;
l’amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l’aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l’harmonia
del benigne context. Res no m’encela.
L’amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.

Biël Barnhills · Pilar Cabot. L'amor que no obsedeix.

Shakespeare. Versions a peu d’obra. Hamlet. Traducció de Joan Sellent. Núvol, el digital de cultura. 2017.

El dubte constant, obsessiu, les passions desenfrenades i les aparences totes dalt d’un escenari en un text que és una delícia d’assaborir, d’escoltar, de rellegir una vegada i una altra, en veu baixa i alta. 

“Oh, febre, asseca’m el cervell! 

Oh, llàgrimes de sal, 

cremeu-me set vegades el poder dels ulls! 

Faré pagar la teva bogeria a pes, 

fins que s’inclini la balança a favor nostre! 

Rosa de maig, germana meva, dolça Ofèlia! 

Déu del cel! ¿És possible que el seny d’una donzella 

sigui tan vulnerable com la vida d’un vell? 

Però l’amor és exquisit fins a tal 

punt que es pot desprendre del millor de si mateix 

perquè s’ho endugui l’estimat absent”. 

Aquest volum de cent quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló “d’obres que has llegit en diverses traduccions i edicions variades”.

Chema Madoz.

 

No emprenyeu el comissari. Ferran Torrent. Edicions 3 i 4. 1984.

Primer llibre de la sèrie del mític detectiu Toni Butxana que ha d’investigar un robatori al xalet del comissari Garcia. Però hi ha moltes altres derivades i totes són ben fosques.

“Joan reconegué la casa perquè era impossible que en aquella cantonada n’hi hagués una d’igual. Es tractava d’una alqueria setcentista situada al terme de Sedaví, un terme que la bogeria industrial dels seixanta havia arrasat la major mart de la seva faç rural. Camps de dacsa, de cebes o d’encisam, es barrejaven amb fàbriques de mobles de dubtós estil i pèssim gust. Un dia la consigna fou fer diners, i ni això aconseguiren, ja que més de la meitat de les fàbriques havien tancat. El terme semblava ara una mena de vall dels caiguts”.

Aquest volum de cent noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han fet passar una bona estona mentre a fora plovia”.

Viatges. Una selecció. Stefan Zweig. Traducció d’Oriol Gil Sanchis. Univers. 2020.

Recórrer Europa i copsar-ne l’essència en les seves ciutats. Entendre la idiosincràsia de cada racó i la sensibilitat de cadascun dels seus fragments. 

“Ports i estacions, vet aquí la meva passió. M’hi puc passar hores al davant, esperant fins que una nova onada brunzent de persones i mercaderies atrapa la ja dissolta; m’agraden els senyals, els misteriosos senyals de les hores i les sortides, els crits i els sorolls, virolats i esmorteïts, que se solapen significativament. Cada estació és diferent a les altres: cadascuna es cruspeix una distància diferent; cada port, cada vaixell porta una càrrega diferent. Són el món dins les nostres ciutats, són la multiplicitat dins la nostra quotidianitat”. 

Aquest volum de cent quaranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit a estones molts migdies”.

Gwendolin Brooks. The old-marrieds. reduccions 119.

But in the crowding darkness not a word did they say.
Thought the pretty-coated birds have piped so lightly all the day.
And he had seent the lovers in the little side-streets.
And she had heard the morning stories clogged with sweets.
It was quite a time for loving. It was midnight. It was May.
But in the crowding darkness not a word did they say.


Traducció de Maite Coll

Matrimoni gran

Però en plena foscor, cap dels dos va dir res.
Encara que els ocells de colors haguessin piulat tot el dia.
I ell hagués vist els amants pels estrets carrerons.
I ella hagués escoltat les converses matinals repletes de dolçor.
Era bon moment per estimar-se. Era mitjanit. Era maig.
Però en plena foscor, cap dels dos va dir res.

Biël Barnhills · Gwendolin Brooks. The old-marrieds

0 que prenen la paraula

Rússia: Cultura i Cinema 1800-1924. Anna Casanovas. Íxia Libres. 1993.

Si la cultura —el cinema— sempre respon a una ideologia concreta en aquest cas és flagrant la correspondència.
Un volta més fascinen els canvis que sacsejaren Occident entre finals del segle XIX i principis del XX.

“Quan l’estat soviètic proclama el dret de les masses treballadores a l’accés a totes les arts, el diàleg ja esmentat es fa intens i apassionat. Multitud de manifestos, tallers, i procediments insòlits fins ara, demostren la intensa recerca de noves formes expressives adients per explicar un món de noves dimensions. L’art es transforma en la millor eina de propaganda de masses en captar l’atenció del poble i respondre als seus interrogants”.

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la Marta I. que has xalat i t’han fet estimar encara més el setè art”.  

Dolors Miquel. Ver7s de la terra. L'amor.

T'estimo tan tan endins
que no tinc por de la por
ni dels límits o els confins
més desconeguts del jo.

Biël Barnhills · Dolors Miquel. Ver7s de la terra. L'amor.

Toni Prat. Llaunes.

La Cavalleria Roja. Isaak Bàbel. Traducció de Monika Zgustová. Edicions 62. 1986.

A partir de les notes i dietaris que el seu autor va escriure participant en diverses campanyes bèl·liques, mostra la inhumanitat que contenen totes i no pas les vanagloria.

També hi fa vessar dolls de poesia.

“El poble flotava i s’inflava, la purpúria argila rajava de les seves enutjoses ferides. Damunt meu va refulgir la primera estrella i es va enfonsar en els núvols. La pluja va fuetejar els salzes i va esdevenir més feble. El vespre alçà el vol cap al cel com una bandada d’ocells i la fosca va plaçar sobre mi la seva humida corona. Les darreres forces em van abandonar, vaig caminar endavant mentre suplicava al destí que em concedís la més senzilla de les habilitats: l’habilitat de matar un home”.

Aquest volum de dues-centes tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que es poden llegir com una novel·la encara que se suposi que és un recull de contes”.

David Pérez Pol. Made in China.

 

Joan Miró. 1893-1993. Fundació Joan Miró / Leonardo Arte. 1993.

Catàleg que recull una bona part de la seva obra i també un bon grapat d’escrits de diverses procedències. 

“J. M.: (...) Mai no faig servir tal qual una tela que surt del magatzem de pintures. Hi provoco accidents, una forma, una taca de pintura. Qualsevol accident és bo. 

Al començament és una cosa directa. 

Qui decideix és la matèria. Preparo un fons, netejant, per exemple, les brotxes damunt la tela. Abocar-hi una mica de benzina faria igualment el fet. Si es tracta d’un dibuix, rebrego el full. El mullo.L’aigua que degota traça una forma. 

G. C.: D’això es desprèn que el començament d’una obra no té, per vós, gens d’importància? 

Una marca arbitrària, una marca feta per qualsevol, faria el fet? 

J. M.: Sí. Aquesta marca imposaria la continuació. Si vós comenceu a pintar, jo continuaré. La matèria és el que ho dirigeix tot. Estic en contra de tota recerca intel·lectual preconcebuda i morta. El pintor treballa com el poeta: de primer sorgeix el mot, i després el pensament. No es pot decidir escriure de bon començament sobre la felicitat dels homes! O, si no, malament. 

Fer un gargot. Per a mi, això serà un punt de partença, un xoc. Jo dono molta importància al xoc inicial. 

Charbonnier, 19 de gener 1951”. 

Pagès català al clar de lluna, 1968 

Acrílic damunt tela 162 x 130 cm 

Fundació Joan Miró, Barcelona

Aquest volum de cinc-centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest artista que em té el cap, el cor i l’estómac robat”.

Antònia Font. Alegria. Dins aquest iglú.

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Joan Brossa. O d'ouera.

 

Fouché. Retrat d’un home polític. Stefan Zweig. Traducció de Joan Fontcuberta. Quaderns Crema. 2004.

Dibuix precís i sense concessions, implacable, d’un home maquiavèl·lic que va ser darrere de la Revolució Francesa i de tot allò que la seguí. Esborronador. 

“Aquest estar a l’aguait en la foscor serà la postura de Joseph Fouché al llarg de la seva vida: no ser mai qui sustenta el poder i, tanmateix, tenir-lo plenament; moure tots els fils i, tanmateix, no passar mai per responsable de res. Situar-se sempre darrere d’un que va davant, atrinxerar-s’hi al darrere, empènyer-lo cap endavant i, tan bon punt s’hi aventura massa, negar-lo de pla en el moment decisiu. Vet aquí el seu paper preferit. I l’intrigant més consumat de l’escena política, l’interpretat amb mil disfresses, en innombrables episodis, amb el mateix virtuosisme sota la fèrula dels republicans, dels reis i dels emperadors”. 

Aquest volum de dues-centes setanta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “biografies d’aquest autor que t’agrada tant i tant i tant i tant”.

Torquato Tasso. Tacciono i boschi e i fiumi.

Tacciono i boschi e i fiumi,
e il mar senza onde giace,
ne le spelonche i venti han tregua e pace,
e ne la notte bruna
alto silenzio fa la bianca luna:
e noi tegnamo scose
le dolcezze amorose:
Amor non parli o spiri,
sien muti i baci e muti i miei sospiri


Traducció de Narcís Comadira

Callen els boscos i els rius,
i el mar sense onades jau,
el vent dintre les coves troba pau,
i en la nit bruna
un alt silenci fa la blanca lluna.
Guardem ben amagades
les dolçors enamorades:
Amor, no parlis ni respiris,
que siguin muts els besos i els deliris.

Biël Barnhills · Torquato Tasso. Tacciono i boschi e i fiumi.

Josep Pla o la vitalitat. Una biografia literària. Xavier Febrés. Pòrtic. 2020.

Repàs per l’obra —és a dir, per la vida— d’aquest autor al qual sempre es torna perquè sempre rebrota, malgat els seus il·lusos enterradors. Temps al temps: acabarà generant més bibliografia que tota la seva Obra Completa, que ja és dir. 

“Josep Pla va tenir al llarg de la seva vida dos grans errors i un encert de mèrit. El primer error va ser vendre tímidament la primogenitura de la llibertat creativa a Cambó per un plat de llenties, la qual cosa condicionaria la seva obra abans i després de la guerra. El segon, caure en la incontinència de la grafomania sense discernir l’alta qualitat que demostrava en la lírica descriptiva enfront de la repetició sense límit d’una narrativa que no estava a la mateixa altura, per acabar barrejant-ho tot dintre una Obra Completa esllenegada —ell hauria dit desfibrada. El gran encert va ser trobar el coratge necessari per renéixer de les cendres a la postguerra, amb la intensitat renovada i una fe militant en la llengua catalana com a vehicle d’expressió escrita, dintre d’un plantejament explícit i plenament assolit de llegat a les generacions següents, encara que això fos un repte més sociolingüístic que literari. Ai posteri —dunque— l’ardua sentenza. 

Aquest volum de cent vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que parlen de llibres que parlen de llibres que parlen de llibres”.

Lluís Solà. L’arbre constant. El lloc fidel.

VI 

Caminava i canviava, i la muntanya romania immòbil, i canviava, ingent. El Turó i les Agudes resplendien, solitaris i esbalaïts. L’aire impreceptible hi reposava i s’hi estimbava. La falda de la muntanya era fosca i compacta, les arrels eren invisibles. Caminava i canviava. La lluna havia ressuscitat i s’alçava feixuga i sagnant. Un àngel obscur beneïa amb els dits roents la nit que s’atansava.

 

Biël Barnhills · Lluís Solà. El lloc fidel. VI.

Anatol Knotek. Nothing lasts forever.

 

El fill del xofer. Els fils secrets del poder: ascens i caiguda d’Alfons Quintà. Jordi Amat. Traducció de Ricard Vela. Edicions 62. 2020.

Perfil del periodista que destapà el cas Banca Catalana, engegà TV3 i fou el director de El Observador [resumint molt] i que, tanmateix, fou també molt temut per tots els que el tractaren. N’Amat ho sap contextualitzar i el seu dibuix no fa mai ostentació d’allò que ha descobert o consultat, tot restant invisible. I és d’agrair.

“Alfons Quintà té trenta-un anys. Per primera vegada, teixeix una xarxa de contactes que ja només és la seva. No és la del seu pare. A favor seu té la memòria del que ha vist i el que ha sentit des que era petit. No hi ha ni un sol periodista de la seva generació que sàpiga com ell com s’ha desenvolupat el poder a Catalunya durant la postguerra desarrollista. La seva cara pública i la seva cara privada. Té coneixement d’aquell passat i llegeix la millor premsa estrangera, té interès per la política internacional i contactes, fervor i ambició. Comença a consolidar-e com una de les veus periodístiques del canvi, i es confegeix una agenda de noms i telèfons clau per als anys que vindran”.

Aquest volum de dues-centes seixanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que llegires perquè havies llegit el darrer llibre d’aquest mateix autor”.

Pic Adrian. Nucli de l’infinit.

Tout commence par le reflief
et finit par la séparation
par l’émancipation
toute disjonction tend à se triangulariser
à s’émanciper.


L’illa invisible.

Traducció de Carles Hac Mor i Ester Xargay

Tot comença pel relleu
i acaba per la separació
per l’emancipació
tota disjunció tendeix a triangularitzar-se
a emancipar-se.

Biël Barnhills · Pic Adrian. Nucli de l’infinit.

Montserrat Abelló. Foc a les mans.

Cada nit un poema.
Sobre el full solitari
la mà es mou.

Dins la quietud
contemplo la claror
vacil·lant del carrer,
i sento com si tingués
algú arran de pell,
a frec de llavis.

Si em calia escollir,
em quedaria amb la ploma
a la mà. Mai més sola,
cada nit.

Biël Barnhills · Montserrat Abelló. Foc a les mans.

Alcover i Fabra, dos lingüistes en acció. Història d’un antagonisme. Gemma Pauné Xuriguera. Rafael Dalmau, Editor. 2021.

Relat de les desavinences de caire filològic entre Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover, que fou expulsat com a President de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans el 1918.

“Per Alcover la llengua és un tresor en ella mateixa, una riquesa que s’ha de conservar, i la tasca del lingüista és recollir-la per preservar-la. A més, amb una visió pròpia del Romanticisme, considera que totes les formes, modulacions, vibracions i matisos que presenta una llengua són manifestacions de l’ànima del poble que la parla. En la concepció fabriana, en canvi, la llengua és principalment un objecte funcional, una eina de comunicació, un sistema de mitjans d’expressió adequats a una fi, de manera que el seu valor depèn de com acompleix aquesta finalitat”.

Aquest volum de noranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen una bibliografia que ens anima a seguir estirant del fil”.

Chema Madoz.

 

L’ull de la ment. Com se les enginya el cervell davant les privacions sensorials. Oliver Sacks. Traducció Núria Parés. La Magrana 2012.

Descripció de diferents casos de pèrdua de visió —parcial o total— i de com això ha comportat noves maneres de concebre el món, ordenar-lo, interpretar-lo, endreçar-lo. Més enllà i més ençà de la pèrdua de visió: com funciona el cervell.

"Compartir característiques i fins i tot compartir àrees neurals o mecanismes és una cosa, però Kosslyn i altres van més enllà d’això, i suggereixen que la percepció visual depèn de la imatgeria visual, combinant el que l’ull veu, la resposta de la retina, amb les imatges de records del cervell. Kosslyn proposa, a més, que la imatgeria mental pot ser crucial en el pensament mateix —en la solució de problemes, la planificació, el disseny, la teorització”.

Aquest volum de dues-centes vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “primer llibre que vas agafar de préstec a la nova biblioteca de Vic”.

Rainer Maria Rilke. Du Dunkelheit.

Du Dunkelheit, aus der ich stamme,
ich liebe dich mehr als die Flamme,
welche die Welt begrenzt,

indem sie glänzt
für irgend einen Kreis,
aus dem heraus kein Wesen von ihr weiß.

Aber die Dunkelheit hält alles an sich:
Gestalten und Flammen, Tiere und mich,
wie sie's errafft,
Menschen und Mächte -

Und es kann sein: eine große Kraft
rührt sich in meiner Nachbarschaft.

Ich glaube an Nächte.


Versió d’en Joan Vinyoli

El llibre de la vida monàstica

Obscuritat d’on procedeixo,
t’estimo més que no la flama
que el món delimita,
Il·luminant
qualsevol cercle,
fora del qual no la coneix cap ésser.

Però l’obscuritat tot ho reté:
visions, flames, animals i a mi,
tal com els rapeix,
homes, potències...

I pot ben ser que una gran força
s’agiti prop d’aquí.

Crec en les nits.

Biël Barnhills · Rainer Maria Rilke. Du Dunkelheit.

Els pagesos / Viatge a la Catalunya Vella. Josep Pla. Edicions Destino. 1992.

Volum que aplega els llibres Els pagesos, El campanaret, El carrer estret i Viatge a la Catalunya Vella. És una nova mostra de la seva capacitat d’observació i de descriure tot allò que ha llegit, vist, sentit o caminat.

 “Aquests xicots de la nina de l’ull vibràtil de curiositat i de malícia, que, trobant-se al llindar de la porta de la vida, se senten posseïts del noble impuls de l’ambició personal i — suposo– de l’encara més noble impuls d’ésser útils i de servir, que em pregunten: “Què hem de fer? ¿Tindria l’amabilitat de donar-nos una orientació i dir-nos en què podríem ocupar els nostres lleures?”, jo els aconsellaria un viatge a peu. Simplement: un viatge a peu. La invitació pot semblar, aparentment, extemporània. Tothom aspira avui a viatjar en avió. L’avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. ¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res? Sí senyor. Aconsellaria un viatge a peu per una qualsevol de les nostres comarques, per exemple, sense anar més lluny, pel país on transcorre la meva vida habitual, per l’Empordà Petit i a base d’un itinerari que comprendria un nombre de poblacions exígües, ínfimes, un nombre de poblacions pageses que no passessin de cinc-cents habitants. Proposaria així mateix anar d’una banda a l’altra, no pas passant pels camins rals i les carreteres de l’ordre que fossin, sinó a través de camins veïnals, carretals i, si fos possible, utilitzant dreceres”.

Aquest volum de vuit-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no pararies de recomanar".

Màrius Sampere. Descodificacions. La llum s'explica.

La llum s'explica, recorda (llum
és record d'haver mesurat
gra i oli
només el dia abans): érem
fets de carn excitada, o bé
de cucs compactes, amb nom propi, nom
de fruita melosa. Érem
una estona feliç
vora el sol. Després
va caure la nit. I érem somnis.

Biël Barnhills · Màrius Sampere. La llum s'explica.

Toni Prat. Gàbia Birret.

 

Assaigs. Llibre tercer. Michel de Montaigne. Traducció de Vicent Alonso. Proa. 2008.

Darrer volum dels assaigs que mostra com el seu estil va anar evolucionant, la manera d’enfocar els temes tractats i les giragonses per arribar-hi.

“A casa em dedique als llibres una mica més sovint, a la meua biblioteca, des d’on fàcilment dirigisc els meus assumptes. Soc damunt de l’entrada i veig per sota el meu jardí, el meu corral, el pati i la majoria de les parts de la casa. Allí, ara fullege un llibre; un altre més tard, sense ordre ni premeditació, en fragments sense relació; a vegades somie, a vegades prenc nota i dicte, passejant-me, les reflexions que teniu ací”. 

Aquest volum de cinc-centes trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas començar abans d’encetar-los i que els continuaràs llegint un cop acabats”.

Charles Baudelaire. Petits Poemes en prose. XVI. L’horloge.

Les Chinois voient l’heure dans l’œil des chats.

Un jour un missionnaire, se promenant dans la banlieue de Nankin, s’aperçut qu’il avait oublié sa montre, et demanda à un petit garçon quelle heure il était.

Le gamin du céleste Empire hésita d’abord ; puis, se ravisant, il répondit : « Je vais vous le dire ». Peu d’instants après, il reparut, tenant dans ses bras un fort gros chat, et le regardant, comme on dit, dans le blanc des yeux, il affirma sans hésiter : « Il n’est pas encore tout à fait midi. » Ce qui était vrai.

Pour moi, si je me penche vers la belle Féline, la si bien nommée, qui est à la fois l’honneur de son sexe, l’orgueil de mon cœur et le parfum de mon esprit, que ce soit la nuit, que ce soit le jour, dans la pleine lumière ou dans l’ombre opaque, au fond de ses yeux adorables je vois toujours l’heure distinctement, toujours la même, une heure vaste, solennelle, grande comme l’espace, sans divisions de minutes ni de secondes, — une heure immobile qui n’est pas marquée sur les horloges, et cependant légère comme un soupir, rapide comme un coup d’œil.

Et si quelque importun venait me déranger pendant que mon regard repose sur ce délicieux cadran, si quelque Génie malhonnête et intolérant, quelque Démon du contre-temps venait me dire: «Que regardes-tu là avec tant de soin ? Que cherches-tu dans les yeux de cet être ? Y vois-tu l’heure, mortel prodigue et fainéant?» je répondrais sans hésiter: «Oui, je vois l’heure; il est l’Éternité!»

N’est-ce pas, madame, que voici un madrigal vraiment méritoire, et aussi emphatique que vous-même ? En vérité, j’ai eu tant de plaisir à broder cette prétentieuse galanterie, que je ne vous demanderai rien en échange.

Petits poemes en porsa. El rellotge

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Els xinesos veuen l’hora en l’ull dels gats.

Un dia un missioner que passejava per la rodalia de Nanquín s’adonà que s’havia deixat el rellotge i demanà a un noiet l’hora que era.

D’antuvi el vailet del Celest Imperi vacil·là, i en acabat, tot canviant d’actitud, respongué: Ara mateix us ho diré. Al cap de poc va tornar amb un gat força gros a coll, i mirant-lo, com se sol dir, al blanc dels ulls, afirmà sense vacil·lar: Encara no és ben bé migdia. Cosa que era justa.

Per la meva part, si em decanto vers la bella Féline, nom que li escau força i que constitueix alhora l’honor del seu sexe, l’orgull del meu cor i el perfum del meu esperit, tant si és de nit com de dia, en plena llum o en l’ombra opaca, al fons dels seus ulls adorables veig sempre clarament l’hora, sempre la mateixa, una hora vasta, solemne, gran com l’espai, sense divisions de segons ni de minuts, una hora immòbil que no marquen mai els rellotges, i tanmateix lleugera com un sospir, ràpida com una llambrejada.

I si cap importú em destorbés mentre el meu esguard reposa en aquell deliciós quadrant, si cap Geni immund i intolerant, cap Dimoni de la deshora em digués: Què hi mires amb tanta atenció? ¿Que hi cerques, en els ulls d’aquest ésser? ¿Hi veus l’hora, mortal pròdig i malfeiner?, jo respondria sense vacil·lar: Sí, hi veig l’hora; és l’Eternitat!

Heus aquí, senyora meva, un madrigal veritablement meritós, i emfàtic com vós mateix, ¿oi? Val a dir que he fruït tant brodant aquesta galanteria pretensiosa que no us demanaré res a canvi.

Biel Barnils Carrera · Charles Baudelaire. Petits Poemes en prose. XVI. L’horloge.

Pallassos i monstres. La història tragicòmica de 8 dictadors africans. Albert Sánchez. Edicions La Campana. 2000.

Una de les moltes nefastes conseqüències de la colonització europea —és a dir, de la postcolonització— del continent africà fou el sorgiment de dictadures. A tall d’exemple aquestes vuit. 

“Què és un tirà, al cap i a la fi, sinó algú que es pren la seva persona massa seriosament? De manera sistemàtica, el dèspota intenta que els seus súbdits i els ciutadans del món sencer comparteixin aquesta visió grandiloqüent d’ell mateix. Organitza grans concentracions d’homenatge, s’envolta d’aduladors, omple les parets d’eslògans auto-glorificadors. L’atmosfera que crea és tan asfixiant que a la població només li queda una arma: la ironia, que fa banals totes les pretensions de grandesa”. 

Aquest volum de dues-centes trenta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens fan cercar altres llibres, que ens fan cercar altres llibres, que ens fan cercar altres llibres, si no és sempre això el fet de llegir”.