En Pólvora. Àngel Guimerà. Versió de Sergi Belbel. Proa Edicions. 2006.

En Pólvora s’encén de seguida i està disposat a tot per l’amor a la Taneta. També és total l’odi cap a la burgesia que oprimeix la seva classe social. 

Una escalada de passió i violència que va augmentant a mesura que va avançant la història i que és una delícia de llengua viva. 

“VILETA: Bé, al vostre temps no hi havia màquines. 

GORI: Però filàvem més prim, vet-ho aquí. 

VILETA: Si ja ho sabem, Gori, lo que fèieu aleshores els obrers era cantar als goigs de sant Prim. Bé si us vestíeu com nosaltres, i puro i cafè els diumenges. 

GORI: Doncs no dieu que esteu tan malament? (al Vailet) Qui els entén en aquestos. 

RAMON: Veureu: nosaltres no ho hem estat de malament sinó que voldríem que tothom estés bé. 

GORI: Sí, els pagesos: d’ells sí que no us en recordeu gens ni gota. 

VILETA: Prou que ens en recordem. 

RAMON: És que nosaltres voldríem aquell temps en què l’amo, més que amo era company del treballador. 

 GORI: Sí, bé. Però ara ni ells són ells, ni nosaltres som nosaltres”. 

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit d’una revolada i que t’ha agradat escoltar el català d’abans de la guerra civil”.

Quimi Portet. Oh my Love. Putes paraules.

Hi ha qui es lleva i s'empatolla,
s'adorm i no pot callar;
és d'una eloqüència trista el seu alenar.
També hi ha el que calla sempre,
sembla que quan vol parlar
se li esbraven les paraules dintre el pap.

Putes paraules, buides i amargues,
dites, refranys i cançons.
Terra a l'Havana, tocacampanes
amb sandàlies i mitjons.

"He dit" …diuen als discursos;
ha dit el conferenciant.
La claca s'aixeca i pica de mans.
Clausurada l'assemblea, escolta què diu la gent;
la xicota diu al xicot: "hem de parlar".

Hem de parlar d'això que ens passa
i de tot el que ens pot passar
i del sol que tot ens ho eixuga
i de la pluja que ho deixa moll.
I si callem d'una vegada?
Foteu el favor de callar!
I que parli l'oracle mut,
que cantin les muses en si bemoll.

Putes paraules, contes de fades,
sopars de duro avorrits;
veles i amarres, terres estranyes,
dones nues i mosquits.

Putes paraules, nimfes i faunes,
naufraguen les emocions.
Burros que volen, àngels que cauen;
sagues, faules i sermons
(…i cançons).

Chema Madoz.

La màquina del temps. H. G. Wells. Traducció d’Octavi Gil Pujol. Sembra Llibres. 2022.

Un científic reuneix a una sèrie de personalitats per explicar-los un viatge que ha fet al futur, concretament a l’any 802.701. Se l’escolten incrèduls per molts detalls que arribi a descriure.

“Aviat vaig descobrir una cosa ben curiosa dels meus petits amfitrions: la seva manca d’interès. Se m’acostaven baladrejant amb exclamacions d’estupefacció, com nens, però, també com nens, de seguida deixaven d’examinar-me i se n’anaven a buscar un altre entreteniment”.

Aquest volum de cent cinquanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que són els primers exemples de la després anomenada ciència-ficció”.

Rose Aüslander. Compto els estels dels meus mots.

Aus dem Lichtquell
eines Großen Augenblicks
Gedichte schöpfen Das Erz

spüren
das im Herzen pocht


Traducció del Curs de traducció avançada Alemany-Català (UPF)
Professor: Feliu Formosa

Del raig de llum
d’un gran instant
treure poemes

Sentir el metall
que al cor batega

Biël Barnhills · Rose Aülsander. Compto els estels dels meus mots.

Amor. Manel Castromil Pérez. Angle Editorial. 2022.

Una parella sense fills es va acostant a la jubilació. Ell sent una buidor molt gran que remou tota la seva quotidianitat i omple tota la casa que comparteixen.

"La paraula és més potent que la matèria perquè
quan desapareix la cosa el mot roman. Un mot
que només defineix allò que hi havia hagut. Per-
durem perquè estem fets de paraules. Paraules que
no sempre esdevenen fets; mots que no necessà-
riament impliquen una acció, penso. Els mate-
rials de què suposadament estem compostos no
són més que materials d’enderroc. Al contrari del
que li passava al poeta, jo recordo perfectament el
mot que em defineix. Puc desdebanar la meva exis-
tència i que en resti només el feix d’allò que no
em podré endur. La runa d’una vida. Un silenci.
Definir el que ja no hi és significa fer present el
passat. Fer-lo tangible. Portar-lo aquí. Ara. Avui".

Aquest volum de dues-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest autor que no diferencia la vida de l’escriptura”.

Ricard Mirabete. La rèmora. La tarda.

La llum germina a l’aigua
i es fa visible en talls de cel;
s’encén la parla i el somieig.
El riu comença i avança davant nostre.
Els cormorans despleguen les ales
i durant uns minuts l’aire tebi
apaga la tarda i els asseca el llom.
Segueixo el fil de la música negra.
On són les ales?
La música es pon al Besòs
i la llum germina a l’aigua.
El so és migdia, tarda i carbassa.
On són les ales?

Biël Barnhills · Ricard Mirabete. La tarda.

Toni Prat.

 

El cor de les tenebres. Joseph Conrad. Traducció de Yannick Garcia. Sembra Llibres. 2017.

Charlie Marlow capitaneja un vaixell de vapor a la recerca del senyor Kurtz, que viu aïllat del món enmig de la selva. Remunta un riu africà tot endinsant-se en un món que cada vegada es torna més espès i claustrofòbic. 

“Remuntar aquell riu va ser com retornar als primers inicis del món, quan la vegetació campava per tot el planeta i hi regnaven els arbres de grandària. Un torrent buit, un gran silenci, i una selva impenetrable. L’aire era càlid, espès, pesant, mandrós. La lluïssor del sol no contenia cap alegria. La llarga extensió del canal navegable s’estenia, abandonada, cap a la foscor de la llunyania entenebrida”. 

Aquest volum de cent vint-i-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir en tres tongades curtes que et porta a Apocalipsy Now i a la narrativa nord-americana que tant t’agrada, també”.

Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro.

XLIX

Meto-me para dentro, e fecho a janela.
Trazem o candeeiro e dão as boas noites,
E a minha voz contente dá as boas noites.
Oxalá a minha vida seja sempre isto:
O dia cheio de sol, ou suave de chuva,
Ou tempestuoso como se acabasse o Mundo,
A tarde suave e os ranchos que passam
Fitados com interesse da janela,
O último olhar amigo dado ao sossego das árvores,
E depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
Sem ler nada, nem pensar em nada, nem dormir,
Sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito.
E lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.


Traducció d'en Joaquim Sala-Sanahuja

Em fico a dins i tanco la finestra.
Em porten el llum, em diuen bona nit.
I la meva veu, contenta, desitja bona nit.
Tant de bo la meva vida sigui sempre això:
el dia ple de sol, o suau de pluja,
o tempestuós com si fos la fi del Món,
la tarda suau i les colles que passen
fitades amb interès de la finestra estant,
la darrera mirada amiga vers la calma dels arbres,
i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

Biël Barnhills · Fernando Pessoa. Poemes d'Alberto Caeiro. XLIX

El soldat de Baltimore. Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció. Xavier Pla. Lleonard Muntaner. 2022.

Recull de textos, alguns de nova creació, altres de recuperats, que, lluny de l’egotisme i la literatura confessional, contenen molts exemples d’autoficcions que posen la distància i prenen el risc necessari per no resultar buides sense re dins. 

“Avui la teoria literària s’ha institucionalitzat i ha perdut la seva vis polèmica. Ja no és un contra discurs. Sembla que persisteixen les mateixes preguntes, i es manté la idèntica contradicció i complexa fragilitat en les respostes que podem donar. Dos dels millors pensadors actuals, el filòsof Jacques Bouveresse i el professor de literatura Antoine Compagnon, han denunciat els excessos dels anys salvatges de la teoria”. 

Aquest volum de dues-centes dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre llibres que ens recorden volums que hem llegit i ens marquen possibles futures noves lectures”.

Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). 6. Per a.

I

Per a tu,
ara que ja només podem pensar-te,
per a tu aquest jo tan nostre,
perquè siguis en ell
—aquest jo tan teu—

Per a tu,
que soc aquell qui soc perquè tu siguis,
ben endins de mi, tan enllà,
ara que per tu soc
—que tots som en tu—

Per a tu,
ara que ja només podem parlar-te,
per a tu aquests mots que et diuen,
perquè siguis en ells
—aquests mots tan nostres—

Per a tu,
que som allò que ets en tots nosaltres,
ben endins del nostre conhort;
a tu el nostre ser
—que és tot ell en tu—


II

Per a tu,
ara que ja només ets recordar-te,
ben endins d’aquest nom tan lluny, tan nostre.

Per a tu,
ara tot en nosaltres
—tal com som en tu—

Il·lustracions de Josep Ricart i Rial

Biël Barnhills · Víctor Sunyol. Des de quin on? Antologia 1976-2017. NO ON (rèquiem). 6. Per a.

Joan Brossa. Vers/ Prosa.

 

Shakespeare. Versions a peu d’obra. El somni d’una nit d’estiu. Traducció de Joan Sellent. Núvol, el digital de cultura. 2017.

Barreja de màgia, matrimonis pactats i amors romàntics en una trama senzilla i molt ben explicada. Delícies pel cap i pel cor. 

“DEMETRI: (Despertant-se.) 

Oh Helena, nimfa, divinitat perfecta...! 

Amb què puc comparar els teus ulls, amor? 

El cristall és fangós al seu costat... 

quin roig madur, les excitants cireres 

dels teus llavis! I la blancor dels cims 

de Turquia, que oreja el vent de l’Est, 

sembla un corb quan tu alces una mà. 

Deixa’m besar aquest blanc de neu, princesa, 

aquest segell de benaurança!”. 

Aquest volum de setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has assaborit perquè cada paraula és una carícia o un cop de puny”.

Robert Frost. In the clearing.

[In winter in the woods...].

In winter in the woods alone
Against the trees I go.
I mark a maple for my own
And lay the maple low.

At four o’clock I shoulder axe
And in the afterglow
I link a line of shadowy tracks
Across the tinted snow.

I see for Nature no defeat
In one tree’s overthrow
Or for myself in my retreat
For yet another blow.

Traducció de Josep Maria Jaumà

Gebre i sol. A la clariana. 

[A l’hivern, als boscos...]

A l’hivern, als boscos, sol,
ataco els arbres.
M’escullo un auró per a mi
i em poso a abatre’l.

Deso, a les quatre, la destral,
i a l’horabaixa
vaig dibuixant línies ombrívoles
per la neu obaga.

No veig que hi perdi res, Natura,
per una arbre tombat,
ni jo tampoc quan m’enretiro
a rebre un altre cop.

Biël Barnhills · Robert Frost. [In winter in the woods...].

Un cor furtiu. Vida de Josep Pla. Xavier Pla. Edicions Destino. 2024.

Exhaustiva i completíssima biografia d’un dels autors més importants del segle XX català, és a dir, universal. No hi és tot perquè és impossible i tampoc caldria. L’autor destil·la una prosa i un ofici que enamoren. Ho llegeixin. 

“El castellà que utilitza Pla els treu de polleguera. Els camarades falangistes i altres articulistes franquistes s’irriten per les catalanades que Pla introdueix voluntàriament als seus articles. Setmana rere setmana, s’exasperen perquè, en realitat, comprenen perfectament, encara que no el comparteixin, l’efecte de lectura que provoca l’ambigua estratègia planiana. Són recursos que presenten una clara picada d’ullet a un lector com el del setmanari Destino, un lector barceloní i català en general que es troba confrontat a l’obligació de llegir el seu favorit en castellà”. 

Aquestes 1.533 pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que ja volies llegir abans que sortissin publicats, fins i tot escrits”.

Josep-Ramon Bach. Secreta dàlia. 15.

Estimo la pell
dels dies tristos.
I la geometria opaca
dels finestrals closos.
Amb un cafè exprés
(on amarguen ametllons
i afloren aromes denses),
formulo el desig
de sentir-me còmode.
M’aclofo al sofà
i em trec les ulleres.
Feliç, inicio
una partida de daus.

Biël Barnhills · Josep-Ramon Bach. Secreta dàlia. 15.

Anatol Knotek. Tears.

 

Les afinitats electives. J. W. Goethe. Traducció de Carme Gala. Edicions Proa. 1996.

De la mateixa manera que dos elements químics associats es disgreguen sota l’acció simultània de dos altres elements tot associant-s’hi formant noves parelles, als humans ens passa el mateix. 

“Les passions són defectes o virtuts, però augmentades. Les nostres passions són veritables fènixs. Mentre crema la darrera en torna a sorgir una de nova de les cendres. Les grans passions són malalties sense esperança. Allò que les podria guarir fa que encara perillin més. La passió augmenta i minva en confessar-la. Potser no hi ha res més desitjable que una via intermèdia entre la confiança i el silenci respecte als qui estimes”. 

Aquest volum de dues-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas llegir un estiu a Ribes amb el Freser de fons i el Taga fent-te l’ullet”.

Ōnakatomi Yoshinobu. En coixí d’herba. De la lírica clàssica japonesa.

Versió de Miquel Desclot

Al coll de Cedre,
on no enrogeix la fulla,
l’arment de cérvols
només saben l’atumne
pels propis brams nostàlgics

Biël Barnhills · Ōnakatomi Yoshinobu

Introducció a la lingüística. Jesús Tuson. Educaula62. 2009.

Molt bàsic però imprescindible per anar pujant graons cap al vast coneixement de la lingüística i tot allò que s’hi relaciona. S’agraeix l’extensa bibliografia i els llibres recomanats. 

“En un altre espai cultural, l’Índia, a l’entorn de l’any 500 aC, el gramàtic Panini va recollir prop de 400 sutres o regles per a la recitació en sànscrit dels textos sagrats (els Vedes, dels segles XV-XII aC), la pronúncia dels quals no admetia de cap de les maneres actualitzacions que poguessin desvirtuar el seu sentit original. És d’aquesta forma que a l’Orient va néixer la gramàtica, lligada a necessitats pràctiques de tipus religiós. A l’Occident, en canvi, les reflexions sobre l’estructura lingüística va tenir un origen diferent: els filòlegs alexandrins (entre d’altres, Aristarc de Samotràcia i el seu deixeble Dionís de Tràcia), preocupats per la restitució de les obres homèriques, van posar els fonaments d’una metodologia gramatical que ha arribat fins als nostres dies”. 

Aquest volum de cent cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que vas comprar a la mítica llibreria La Tralla de Vic del carrer de la Riera quan hi treballaves”.

Josep Carner. Segon llibre de sonets. Els tudons de Cornudella

Mouen les fulles ab dolçor may vista
els oreigs de la posta qui murmuren;
els claps de pins estranyament fulguren
y el riu s’esmuny per la fondaria trista.
El sol, tot sangonent, avans d’anarsen
besa l’aspre quietud de les Gritelles;
el cel exhala un sospirar d’estrelles
y les grans vermellors s’esfilagarcen.
Y en aquell’hora, de les serres brunes
de solitut inmensa, baixen unes
llargues bandades de tudons sorruts.
Y an aquell’hora esplayen cada dia
—oprimits sordament per l’agonía—
llurs selvatges amors inconeguts.

Biël Barnhills · Josep Carner. Segon llibre de sonets. Els tudons de Cornudella

Chema Madoz.

 

Invitació a la sociologia. Una perspectiva humanística. Peter L. Berger. Traducció de Joan Estruch. Herder Editorial. 2015.

Introducció al camp de mines intel·lectual que representa la sociologia per a una formació crítica i analítica de la realitat —que mai és el que sembla. 

“La nostra tesi és que les arrels de la intenció desemmascaradora de la sociologia no són de caire psicològic, sinó d'ordre metodològic. El marc sociològic de referència, amb el seu mètode de buscar nivells de realitat diferents dels que apareixen a les interpretacions oficials de la societat, comporta un imperatiu lògic de desemmascarar les pretensions i la propaganda per les quals els homes es camuflen llurs accions els uns als altres. Aquest imperatiu desemmascarador és una de les característiques de la sociologia que més s'adiuen amb l'esperit de l'època moderna". 

Aquest volum de dues-centes vint-i-set pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que hem llegit com qui es mira des de fora".

Anna Miralpeix. El silenci ja hi era.

El silenci, bellesa increada.

El silenci ja hi era.
Només tu decideixes
quin és l’ordre dels mots
que esquinçarà l’espai i omplirà el buit.
I t’hi atreveixes perquè creus que sempre
seràs a temps de polir versos.
Ressonen a la pell malenconies
que escriuen l’hora en punt al mot precís:
també la quietud és moviment,
insomni d’una nit amb lluna plena.

Encara hi ets a temps, de fer callar el poema.

Anna Miralpeix · El silenci ja hi era

Safo de Lesbos. I desitjo i cremo. Poesies incompletes. 31.

Traducció d’Eloi Creus

Em sembla que és com un déu aquell home
tant és qui sigui, que et seu a la vora
i, gairebé tocant-te, escolta com
dolça li parles
i com li rius, coqueta. De debò,
això em regira el cor, que el pit m’esqueixa
perquè si un sol instant et miro, em quedo
sense paraules.
S’entortolliga la llengua i el cos
me l’inunda, de cop, un foc eteri
i als ulls se m’hi ha posat un tel i em brunzen
fort les orelles!
La suor freda em regala i tremolo
tota jo i perdo els colors com quan l’herba
s’asseca, i sento que no em queda gaire
temps per morir-me.
Però a tot t’has d’atrevir...

Biël Barnhills · Safo. 31.

Història Mundial de Catalunya. Borja de Riquer. Edicions 62. 2018.

Cent vint-i-quatre dates-episodis de la nostra història, des de temps remots (450.000 aC) fins als més recents (2017). Escrits per especialistes de cada àmbit és un recorregut a vol d’ocell, però que aterra fins a allò més concret. 

“Aquest primer terç del segle XX és també una etapa de gran eclosió intel·lectual i de consolidació d’uns espais culturals cada cop més amplis. La modernització i la democratització de la societat va acompanyada d’una tasca destacada en l’àmbit de nacionalització de Catalunya, reflectida tant en el procés de normalització lingüística, d’eclosió cultural i d’accions de mecenatge com en el disseny de noves polítiques públiques. En aquest terreny, la tasca de molts científics, intel·lectuals i professionals és un referent important de la voluntat d’innovació. L’avenç en la catalanització de la societat és notable durant els anys de la Generalitat republicana, inclosos els de la Guerra Civil. Aquest conflicte dramàtic i sagnant adquireix a Catalunya un caràcter polivalent, ja que s’enfrontaven ideologies i conviccions ben contraposades: la legalitat i la democràcia davant la dictadura; la voluntat de progrés social envers la involució conservadora; el laïcisme radical enfront de la confessionalitat catòlica; l’espanyolisme intransigent i centralista envers el catalanisme i l’autogovern”. 

Aquest volum de nou-centes setanta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres gruixuts que expliquen el present i albiren el futur”.

Toni Prat.

Montse Caralt. De l'ànima. Retaule.

Flagel·lant una esquena se’ns confirma la inculpació i instigació d’aquell qui transmet una ideologia a seguir, una estructura de vida, unes normes que asseguren la contínua flagel·lació de nous instigadors i de noves confirmacions de lleis de conducta.

Biël Barnhills · Montse Caralt. Retaule.

El arte moderno. 1900-1945: la época de las vanguardias. Gabriele Crepaldi. Random House Mondari. 2006.

Una bona panoràmica de l'art durant la primera meitat del segle XX on es trenca amb el passat i s'apunta cap a un futur que ja no farà el present igual. 

George Grosz 

Metrópolis (Barlín) 1916-1917 

oli sobre tela, 

100x102cm 

Museu ThyssenBornemisza, Madrid 

Aquest volum de tres-centes noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que ens han acompanyat tots els vespres durant mesos".

Philippe Jaccottet. Aires.

Poids de pierres, des pensées

Songes et montagnes
n’ont pas même balance

Nous habitons encore un autre monde

Peut-être l’intervalle


Traducció d’Antoni Clapés

Pes de pedres, pes de pensaments

Somnis i muntanyes
no comparteixen la balança

Vivim encara en un altre món

Potser en l’interval

Biël Barnhills · Philippe Jaccottet. Aires.

Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.

Quin tebi pler l’estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.

La seva cambra sí em té enamorat!
¿On és l’espieta que l’amor ens priva?

Il·lustració Josep Guinovart

Biël Barnhills · Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis. IX. Contentament.

Joan Brossa. Oda a Marx.

 

Cartas a Max Brod (1904-1924). Franz Kafka. Traducció de Pablo Diener Ojeda. Grijalbo Mondadori. 1992.

Recull de totes les cartes que Kafka envià al seu millor amic —a qui demà que destruís tots els seus manuscrits—. S’hi pot construir bona part de la seva biografia i un bon tros de la seva concepció del món. 

“¿Cómo es la soledad? En el fondo, la soledad es mi único objectivo, representa el mayor atractivo para mí, mi alternativa, y suponiendo que sea possible decir que de alguna manera he organizado mi vida, simpre lo he hecho considerando que todo armonice con la soledad. Y aun así temo lo que amo tanto. Mucho mas comprensible es el temor a conservar la soledad, que posee igual fuerza y que ante cualquier llamada se manifiesta de inmediato”. 

Aquest volum de tres-centes trenta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la Marta Iglesias que he llegit al cap de molt de temps”.

Paul Celan. Sprachgitter. Sommerbericht.

Der nicht mehr beschrittene, der
umgangene Thymianteppich.
Eine Leerzeile, quer
durch die Glockenheide gelegt.
Nichts in den Windbruch getragen.

Wieder Begegnungen mit
vereinzelten Worten wie:
Steinschlag, Hartgräser, Zeit.


Traducció d’Arnau Pons

Reixes de llengua. Informe d’estiu.

Ja no més trepitjat, el
tapís de tem, esquivat amb les passes.
Una línia en blanc, posada de través
dins la landa dels brucs, amb les flors en campana.
Res portat a la zona d’esqueixos del vent.

Un altre cop encontres amb
paraules aïllades com:
pedraplè, herbafam, temps.

 

Biël Barnhills · Paul Celan. Informe d'estiu.

El fugitiu que no se’n va. Raül Garrigasait. Edcions de 1984. 2018.

Retrat biogràfic i artístic d’un dels personatges més interessants de la cultura catalana del segle XX i que desplegà la modernitat al nostre rodal. 

“Segur que també hi va tenir a veure la forta sensació de canvi d’hegemonia: els joves noucentistes, amb Eugeni d’Ors al capdavant, havien començat a remenar les cireres. A Rusiñol li resultaven estranys, aquells nois tan pulcres, amants de l’ordre i l’autoritat, podrits de cultura llibresca, disciplinats i decidits a crear institucions duradores, defensors d’una ideologia política i disposats a sotmetre’s als dictats d’un partit. Si bé compartien amb Rusiñol la mirada europea sobre Catalunya, en treien conseqüències totalment diferents”. 

Aquest volum de cent setanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de llibres que em vaig empassar amb avidesa abans de seguir llegint l’obra completa de l’artista dibuixat”.

Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.

No pas amb pompa ni en seient curull
sinó a l'ínfim racó d'un autocar,
vés Foix a prendre intensament pel cul
i deixa'ns a nosaltres disfrutar del mar.

Biël Barnhills · Josep Maria de Sagarra. Poesia satírica.

Anatol Knotek. Human right.

 

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre.

Hoshi suzushi

Bahha no aria
kikisumasu.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

 
Atentament
escolto àries de Bach;
espurna d’astres.

Biël Barnhills · Kawaguchi Teiichi. Atentament.

Pilar Cabot. Els rossinyols insomnes. L'amor que no obsedeix.

Avui em plau l’amor que no obsedeix;
l’amor petit, de somnis abastables;
l’amor marcat per límits mesurables.
Brilla en silenci avui al cap dels dits
l’aigua de la tendresa. Ni neguits
ni un borrall de desig o de follia.
Plàcidament em lliuro a l’harmonia
del benigne context. Res no m’encela.
L’amor que avui em plau navega a vela
suaument impulsat pel ventijol.
Dòcil amor que no exalta ni dol.

Biël Barnhills · Pilar Cabot. L'amor que no obsedeix.

Shakespeare. Versions a peu d’obra. Hamlet. Traducció de Joan Sellent. Núvol, el digital de cultura. 2017.

El dubte constant, obsessiu, les passions desenfrenades i les aparences totes dalt d’un escenari en un text que és una delícia d’assaborir, d’escoltar, de rellegir una vegada i una altra, en veu baixa i alta. 

“Oh, febre, asseca’m el cervell! 

Oh, llàgrimes de sal, 

cremeu-me set vegades el poder dels ulls! 

Faré pagar la teva bogeria a pes, 

fins que s’inclini la balança a favor nostre! 

Rosa de maig, germana meva, dolça Ofèlia! 

Déu del cel! ¿És possible que el seny d’una donzella 

sigui tan vulnerable com la vida d’un vell? 

Però l’amor és exquisit fins a tal 

punt que es pot desprendre del millor de si mateix 

perquè s’ho endugui l’estimat absent”. 

Aquest volum de cent quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló “d’obres que has llegit en diverses traduccions i edicions variades”.

Chema Madoz.

 

No emprenyeu el comissari. Ferran Torrent. Edicions 3 i 4. 1984.

Primer llibre de la sèrie del mític detectiu Toni Butxana que ha d’investigar un robatori al xalet del comissari Garcia. Però hi ha moltes altres derivades i totes són ben fosques.

“Joan reconegué la casa perquè era impossible que en aquella cantonada n’hi hagués una d’igual. Es tractava d’una alqueria setcentista situada al terme de Sedaví, un terme que la bogeria industrial dels seixanta havia arrasat la major mart de la seva faç rural. Camps de dacsa, de cebes o d’encisam, es barrejaven amb fàbriques de mobles de dubtós estil i pèssim gust. Un dia la consigna fou fer diners, i ni això aconseguiren, ja que més de la meitat de les fàbriques havien tancat. El terme semblava ara una mena de vall dels caiguts”.

Aquest volum de cent noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que ens han fet passar una bona estona mentre a fora plovia”.

Viatges. Una selecció. Stefan Zweig. Traducció d’Oriol Gil Sanchis. Univers. 2020.

Recórrer Europa i copsar-ne l’essència en les seves ciutats. Entendre la idiosincràsia de cada racó i la sensibilitat de cadascun dels seus fragments. 

“Ports i estacions, vet aquí la meva passió. M’hi puc passar hores al davant, esperant fins que una nova onada brunzent de persones i mercaderies atrapa la ja dissolta; m’agraden els senyals, els misteriosos senyals de les hores i les sortides, els crits i els sorolls, virolats i esmorteïts, que se solapen significativament. Cada estació és diferent a les altres: cadascuna es cruspeix una distància diferent; cada port, cada vaixell porta una càrrega diferent. Són el món dins les nostres ciutats, són la multiplicitat dins la nostra quotidianitat”. 

Aquest volum de cent quaranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que has llegit a estones molts migdies”.

Gwendolin Brooks. The old-marrieds. reduccions 119.

But in the crowding darkness not a word did they say.
Thought the pretty-coated birds have piped so lightly all the day.
And he had seent the lovers in the little side-streets.
And she had heard the morning stories clogged with sweets.
It was quite a time for loving. It was midnight. It was May.
But in the crowding darkness not a word did they say.


Traducció de Maite Coll

Matrimoni gran

Però en plena foscor, cap dels dos va dir res.
Encara que els ocells de colors haguessin piulat tot el dia.
I ell hagués vist els amants pels estrets carrerons.
I ella hagués escoltat les converses matinals repletes de dolçor.
Era bon moment per estimar-se. Era mitjanit. Era maig.
Però en plena foscor, cap dels dos va dir res.

Biël Barnhills · Gwendolin Brooks. The old-marrieds

0 que prenen la paraula

Rússia: Cultura i Cinema 1800-1924. Anna Casanovas. Íxia Libres. 1993.

Si la cultura —el cinema— sempre respon a una ideologia concreta en aquest cas és flagrant la correspondència.
Un volta més fascinen els canvis que sacsejaren Occident entre finals del segle XIX i principis del XX.

“Quan l’estat soviètic proclama el dret de les masses treballadores a l’accés a totes les arts, el diàleg ja esmentat es fa intens i apassionat. Multitud de manifestos, tallers, i procediments insòlits fins ara, demostren la intensa recerca de noves formes expressives adients per explicar un món de noves dimensions. L’art es transforma en la millor eina de propaganda de masses en captar l’atenció del poble i respondre als seus interrogants”.

Aquest volum de cent noranta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la Marta I. que has xalat i t’han fet estimar encara més el setè art”.  

Dolors Miquel. Ver7s de la terra. L'amor.

T'estimo tan tan endins
que no tinc por de la por
ni dels límits o els confins
més desconeguts del jo.

Biël Barnhills · Dolors Miquel. Ver7s de la terra. L'amor.

Toni Prat. Llaunes.

La Cavalleria Roja. Isaak Bàbel. Traducció de Monika Zgustová. Edicions 62. 1986.

A partir de les notes i dietaris que el seu autor va escriure participant en diverses campanyes bèl·liques, mostra la inhumanitat que contenen totes i no pas les vanagloria.

També hi fa vessar dolls de poesia.

“El poble flotava i s’inflava, la purpúria argila rajava de les seves enutjoses ferides. Damunt meu va refulgir la primera estrella i es va enfonsar en els núvols. La pluja va fuetejar els salzes i va esdevenir més feble. El vespre alçà el vol cap al cel com una bandada d’ocells i la fosca va plaçar sobre mi la seva humida corona. Les darreres forces em van abandonar, vaig caminar endavant mentre suplicava al destí que em concedís la més senzilla de les habilitats: l’habilitat de matar un home”.

Aquest volum de dues-centes tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que es poden llegir com una novel·la encara que se suposi que és un recull de contes”.

David Pérez Pol. Made in China.

 

Joan Miró. 1893-1993. Fundació Joan Miró / Leonardo Arte. 1993.

Catàleg que recull una bona part de la seva obra i també un bon grapat d’escrits de diverses procedències. 

“J. M.: (...) Mai no faig servir tal qual una tela que surt del magatzem de pintures. Hi provoco accidents, una forma, una taca de pintura. Qualsevol accident és bo. 

Al començament és una cosa directa. 

Qui decideix és la matèria. Preparo un fons, netejant, per exemple, les brotxes damunt la tela. Abocar-hi una mica de benzina faria igualment el fet. Si es tracta d’un dibuix, rebrego el full. El mullo.L’aigua que degota traça una forma. 

G. C.: D’això es desprèn que el començament d’una obra no té, per vós, gens d’importància? 

Una marca arbitrària, una marca feta per qualsevol, faria el fet? 

J. M.: Sí. Aquesta marca imposaria la continuació. Si vós comenceu a pintar, jo continuaré. La matèria és el que ho dirigeix tot. Estic en contra de tota recerca intel·lectual preconcebuda i morta. El pintor treballa com el poeta: de primer sorgeix el mot, i després el pensament. No es pot decidir escriure de bon començament sobre la felicitat dels homes! O, si no, malament. 

Fer un gargot. Per a mi, això serà un punt de partença, un xoc. Jo dono molta importància al xoc inicial. 

Charbonnier, 19 de gener 1951”. 

Pagès català al clar de lluna, 1968 

Acrílic damunt tela 162 x 130 cm 

Fundació Joan Miró, Barcelona

Aquest volum de cinc-centes trenta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest artista que em té el cap, el cor i l’estómac robat”.

Antònia Font. Alegria. Dins aquest iglú.

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Joan Brossa. O d'ouera.