Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. Gabriel Ferrater. Editorial Empúries. 2010.

Transcripció de les conferències que l’autor donà durant el curs 1966-1967 a la Universitat de Barcelona.

Hi parla de Joaquim Ruyra (La parada), Víctor Català (Solitud) i Josep Pla. Sempre agut, sempre lúcid, dissecciona els autors i les seves obres i les posa en relació amb multitud de temes. Nous i sorprenents enfocaments que s’allunyen de l’academicisme endogàmic que repeteix com lloros tot allò que altres lloros han repetit d’altres lloros.

Acostumats com estàvem a la santíssima trinitat Triadú-Castellet-Molas, Ferrater és una alenada d’aire fresc, vivificadora i, encara ara, moderna, electritzant.

“Aleshores, en Pla ha tret, de Baroja secundàriament, però primàriament de Stendhal –que és un dels seus grans mestres, dels que sempre ha anomenat amb admiració–, la idea del que durant una temporada ell en deia la banalitat. Aquest terme banalitat no és pròpiament d’en Pla; era d’André Gide, que el va posar en circulació cap a l’any 15 o 20. El va posar en circulació molt copiosa, justament oposant-se a aquesta écriture d’artiste, aquesta escriptura constantment metafòrica. I en Pla (també en Gide) aquesta idea deriva de Stendhal i, en definitiva, el que hi ha darrere de la banalitat és allò que Stendhal expressava paradoxalment dient que, quan havia perdut la noció del seu estil i la volia recobrar, llegia unes guantes pàgines del Codi Civil. Naturalment, això és exagerat, el Codi Civil. Es tracta del Codi Civil de Napoleó, que estava ben escrit, naturalment. El Codi Civil espanyol no ensenyaria a escriure a ningú, ni tan sols a veure els objectes. Però el Codi Civil de Napoleó, realment, està escrit a base de subjecte, verb, complement directe. I el subjecte designa una cosa, el verb una altra i el complement directe una altra, o sigui que ens entenem clarament. Stendhal deia que cercava això al Codi Civil, és a dir, de la llengua no metafòrica, de la llengua totes les coses, és la base de la idea estilística de Pla com, d’una altra manera diferent, per exemple, i també per raons similars, és la base de la idea estilística i de la revolució que va produir a l’estil alemany Bertold Bretch. Hi ha una semblança enorme entre la intenció estilística de Pla i la de Brecht. Brecht és un dels poetes més traduïbles, que ha estat traduït a totes les llengües del món, i alguna cosa se’n conserva, de la gràcia del seu estil, justament perquè el seu estil presenta contínuament coses. Es basa en aquesta idea de la banalitat”.

Aquest volum de cent trenta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no voldríem deixar de rellegir ni de recomenar, però ens reprimirem; no volem fer-nos pesats amb nosaltres ni amb els altres”.

At Versaris. A cada passa.

Després d’entrar de cul a l’era del telèfon mòbil,
escriure mòdul sis en una adreça,
saber que no és la pressa què t’ha fet incrèdul,
entendre que la peça clau era el llenguatge.
Habituar-nos a l’argot, a l’enèssima gota que vessa el got,
al placatge del mercat, la poció del mastegot,
l’aprenentatge, les hòsties, i la marca del foc.

Després de l’era digital, informatius, tolerància,
arxius il·legals, ànsia de llibertat sota videovigilància,
control quirúrgic a cada passa malgrat la distància.

Després de convertir-nos en una llista negra de violents
quan picàvem pedra a contracorrent, perseguint la nostra Venus,
inoculant el virus del subjecte insurgent a cada passa.

Després d’haver estimat una gentada de persones,
que han donat sentit a la bondat i han desmentit a Hobbes.
Després d’avorrir snobs bufaclatells a les tertúlies
i cops i manilles que ens obrissin els canells

Després que ens aplatanés la semàntica demòcrata
que estigmatitza el canvi amb la navalla més subtil,
que esquinça el fil que havíem guardat en mil cabdells
perquè arribin ells i jutgin violent cada perfil de nosaltres.

Després d’humanitzar-nos sols, autodidactes a la força a cada passa,
perquè el mercat va tornar a sortir a la caça
i col·locar una diana a la universitat,
i la veritat va subhastar-se a classe.

Després d’estudiar escèptics cada opció pacífica
per plantejar un nou paradigma, on viure sense por
i sense armes ni dolor, vam plorar amb Allende a la foscor
de cada passa i ara sols somiem amb ales.

A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant amb bales (només somiant amb bales).
A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
I com que sempre véns a males seguim a cada passa, nen,
només somiant amb bales.

Després de sentir que la violència és tirar ous
i quatre pals, i l’elegància d’immortals yuppies és sana
Després que aquesta gent, tan ufana i tan superba,
no deixi parlar el meu poble mentre expulsa ma germana immigrant.

Després de l’escamot Dixan i de les ràtzies al Raval
i deixar els àrabs tremolant.
Després que el que és fonamental i inqüestionable marxi
i deixi sensacions de pesadesa i seguim vomitant.

Després de pregar per un salvavides miserable i, condescendents,
ens donéssiu l'atur.
Després d’equiparar, treballar-nos un futur,
amb competir, ser responsable i mediocre però pur i amb ales,
bategéssiu la propietat intel·lectual, els intel·lectes més mediocres
a l’assalt de la cosa més bonica, la música,
ens és igual si véns a males,
seguim a cada passa sols somiant amb bales.

Després d’haver abraçat tanta gent,
cridar el nostre odi als quatre vents
no hem vessat cap llàgrima de més
per cap mort que no s’ho valgués
i menjar-nos assassinats que són accidents.
I buidar-nos l’ànima, contractes d’obra i servei
quan legislava l’Opus Dei, estupefactes,
llàstima, canvi de gos però els mateixos amos,
la paraula màgica és el pacte entre marranos.

I què ens queda? La sàvia, que corre per les venes,
la ràbia ofega les penes, la gàbia de les nostres il·lusions
cobertes de seda, les ferides i els nostres marrons.
Avui encenem bengales de buidor,
baixem les escales del terror
i ens és igual si véns a males
seguim a cada passa, i només somiem amb bales.

A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
Ens heu robat els somnis i seguim a cada passa
només somiant amb bales (només somiant amb bales).
A cada passa, a cada passa, només somiem amb bales.
I com que sempre véns a males, seguim a cada passa, nen,
només somiant amb bales.

Sukkwan Island. David Vann. Traducció d'en Francesc Rovira Faixa. Editorial Empúries. 2010.

En Jim i en Roy, pare i fill, se’n van a viure en una cabana de fusta enmig del no-res del sud-est d’Alaska. Allà aniran emmagatzemant menjar pel llarg hivern que s’acosta.

El pare plora moltes nits lamentant-se d’accions passades, el fill l’escolta però no sap pas com ajudar-lo.

Si la història et deixa corglaçat i t’endureix l’estómac, el paisatge i la brutalitat dels esdeveniments que se succeeixen t’acompanyen més enllà de la seva lectura, molt més enllà. I alguna peça del més endins ja no et tornarà a la posició inicial.

“El dia va arribar lentament. Primer una fina línia de color gris, o potser d’un blau menys fosc, després els pics retallats com si tinguessin llum pròpia, a continuació una franja de llum que creixia ràpidament fins que els cims es van encongir encesos en foc i de sobte tot era blanc i el sol taronja que s’alçava lentament, primer amb línies fines i segmentades entre dos pics, després en una explosió de color groc fins que es fonia amb el món, massa roent per poder-lo mirar. Tot es va tornar cec. L’aigua, les muntanyes i l’aire banyats per la mateixa resplendor, la mateixa refulgència. En Jim no distingia embarcacions ni ones ni la costa, incapaç de veure res durant gairebé mitja hora, fins que el dia va ser dia i la terra va tornar a ser terra, i les ones van adquirir perspectiva i al seu damunt tot era ple de vaixells. La superfície de l’aigua continuava opaca, d’un gris blanquinós, com una membrana sòlida. El pesquer avançava lentament a vuit o nou nusos, allunyant-se de Haines, ara ja en la distància o desaparegut, massa llunyà per veure’s”.

Aquest llibre de cent seixanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de ”Premi Llibreter 2011 d’altres literatures”.

Janko Polić-Kamov. Psovka. Preludij.

Silovat ću te, bijela hartijo, nevina hartijo;
ogromna je strast moja i jedva ćeš je podnijeti;
izmičeš se bijesu mojem i blijeda si od prepasti;
cjelov na bljedoću tvoju - moji su cjelovi crni.

Nema zakona vrhu tebe i umrli su zakoni za me;
bježim ih i bijeg je moj strelovit;
onud sam prošao, gdje plaze pognute šije,
gdje pseta slave orgije i lizanje je njihov blud.

Izmičeš se, plašna košutko, i dršćeš ko prvi stid;
zamamna je nevinost i ludilo je njezina jeka;
mahnit sam, o hartijo, i srdžba mi plamsa u oku.

Pobožan je narod i uvinuti su u njega repovi;
nema iskrenosti u očima i vucaranje je njegov hod;
njuškanje je posao njegov i bogata mu je plaća;
nema ni mjesta među njima i kažnjiva je moja riječ;
gutam misli i zagušit će me stid.

Stani, ljubavi moja, poslušaj bol moju;
ti primaš ljudsku riječ i magare još nije razumjelo čovjeka;
volovi vuku plug i ropstvo im donaša sijeno;
konjče nosi boljara i sjajna je dlaka njegova;
bogato se pita krmak i tečno je meso njegovo:
vitki su zakoni i oštri i krcate su staje zobi.

Ne izmiči se, poljubljena djevojko, nema žene za mene;
ne daju se one za nervozne cjelove i napetu put;
o nema zlata u mene, ni diploma nema bez njega.

Ljubim te, hartijo, i topla je ljubav moja;
topla ko moja krv i mahnita ko srdžba moja.
Podaj mi se zauvijek - crni su cjelovi moji;
crni su cjelovi moji, a rumena je u njima krv.


Traducció de Pau Sanchis

Blasfèmia. Preludi.

Et violaré, paper blanc, paper innocent;
és tan gran la meua passió que a penes la resistiràs;
et fa recular la meua ràbia i empal·lideixes de temor;
un bes en la teua pal·lidesa –els meus besos són negres.

Cap llei s’ha fet per a tu i les lleis han mort per a mi;
m’enfuig d’elles i la fugida és un llamp;
he estat allà on els clatells esguerren corbes,
on els gossos celebren orgies i es llepen de lascívia.

T’allunyes, cérvola espantada, i tremoles com el primer pudor;
la innocència és fascinant i el deliri el seu eco;
estic boig, oh paper, i la ira em crema a l’ull.

El poble és devot i du la cua entre cames;
sense franquesa als ulls i d’erràtica marxa,
fa la feina del tafaner i és rica la recompensa;
no hi tinc lloc entre ells i la meua paraula és punible;
engolisc pensaments i la vergonya m’ofegarà.

Atura’t, amor meu, escolta el meu dolor;
tu aculls la paraula humana i l’ase encara no ha entès l’home
els bous tiren l’arada i els esclaus els porten farratge
el cavall transporta el bouer i el seu cabell és brillant;
el porc s’alimenta bé i la carn n’és suculenta;
les lleis són flexibles i severes, i els estables són curulls d’avena.

No et retires, xicota besada, no hi ha dones per a mi;
no els hi van les besades frisoses, ni la carn tibada;
oh, no hi ha or en mi, i sense or no hi ha diplomes.

T’estime, paper, i és ardent el meu amor;
ardent com la meua sang i foll com la meua ira.
Dóna’t a mi per sempre –els meus besos són negres;
els meus besos són negres, però roja n’és la sang.

Biel Barnils • Janko Polić-Kamov. Psovka. Preludij.

L’or negre de la mort. Xavier Montanyà. Editorial Empúries. 2011.

No és un blanc bo ajudant un negre pobre, sinó un periodista explicant la situació al delta del Níger: l’extracció i els vessaments de cru de les multinacionals petrolieres, la corrupció dels governats, l’impacte ecològic, la pobresa i violència en què viuen els seus habitants; és a dir, el perquè d’una notícia que els mitjans de (des)informació majoritaris, massa lligats al poder econòmic, no expliquen.

En Xavier Montanyà ho fa, posant la llengua al servei de la informació, subjecte, verb i predicat, sense refistolaments ni joanbarriladesdediumengealatarda. Trepitja el terreny, parla amb gent, dóna dades, fa fotografies, cita webs i llibres, ho escriu, fa periodisme d’investigació. És que n’hi ha d’altre?

“No obstant això, personalment tinc la impressió que hi ha un abisme insalvable entre el que hauria de passar i el que passa. Com a mínim fins avui. I més encara llegint les últimes notícies que arriben d’allà. És com si les paraules amaguessin intencions contràries al que signifiquen. Com si existís una agenda oculta. Aquestes intencions perverses esdevenen objectius que acaben assolint-se, amb conseqüències terribles per a la gent del delta. Són conseqüències que es vol que siguin invisibles internacionalment. Per activa i, sobretot, per passiva, hi ha una complicitat amb la impunitat globalitzada per part de les institucions internacionals i, de retruc, de molts ciutadans al món. Potser per vèncer la impotència, o no tenir mala consciència, la gent s’estima més no saber, anar fent d’esquena al món, viure de capritxos i il·lusions materials o morals, treballar, dormir i, sobretot, consumir. És com si la trama de poders locals i internacionals que interaccionen al delta del Níger, la suma de vectors globals de força -diplomàtics, multinacionals, mafiosos o, direcatment, criminals-, s’haguessin quedat trabats en un colapse total, instituint el mal com a norma a escala mundial. Avui, però, la banalitat del mal no té rostre. O és múltiple”.

Aquest volum de cent setenta-cinc pàgines quedarà amorrat el piló de “llibres d’aquest llamp de periodista que va escriure aquest article, digne del millor El Be Negre i el millor Amb Potes Rosses”.