Eduard Escoffet. quan et veig; quan no et veig.

quan et veig; quan no et veig
quan et veig ara; quan no et veig ara
quan et veig cos i cos; quan no et veig cos i cos
quan et veig tu la casa el pes; quan no et veig tu la casa el pes
quan et veig i plou; quan no et veig i plou
quan et veig les coses que em dius; quan no et veig les coses que em dius
quan et veig afono el mot en la pedra la porta; quan no et veig afono el mot en la pedra la porta
quan et veig i quan no et veig; quan no et veig i quan et veig
quan et veig quan et veig i moro quan et veig; quan no et veig quan no et veig i moro quan no et veig
quan et veig fet i fet; quan no et veig res
quan et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes; quan no et veig aquesta llum aquesta encegadora llum dóna voltes
quan et veig i clou; quan no et veig i clou la rosa

Werther. Johann W. Goethe. Tusquets Editores. 2011.

Novel·la epistolar on Werther escriu cartes al seu millor amic, Wilhelm, explicant-li la passió desenfrenada que sent per Charlotte S. Aquest és un amor impossible ja que ella està compromesa i després es casarà amb el bonàs de l’Albert.

El protagonista, per acabar amb aquesta situació que el corca per dins, pren una decisió dràstica, contundent, poc recomenable, exemple de bon romàntic. Ja hi som.

“26 de juliol

Alguna vegada, ja, m’he fet el propòsit de no veure-la tan sovint. Però tant de bo el pogués complir! Cada dia fracasso en l’intent i em prometo solemnement: Demà, res d’anar-hi. Però quan arriba l’endemà, torno a trobar un motiu irresistible i, abans no me n’adoni, ja hi sóc. Si el vespre abans m’ha dit: Que vindrà demà?, qui seria capaç de no anar-hi? O bé em fa un encàrrec i jo trobo oportú de portar-li la resposta personalment. O bé, si fa un bon dia, me’n vaig a Wahlheim i, un cop allà, casa seva em queda a només mitja hora! Sóc massa a prop de la seva atmosfera… i au, ja em tens allà. La meva àvia m’explicava un conte d’una muntanya magnètica. A tots els vaixells que s’hi acostaven els arrabassava les peces de ferro. Els claus sortien volant cap a la muntanya i els pobres desgraciats naufragaven entre les posts que queien l’una sobre l’altra”.

Aquest volum de cent vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló dels ”llibres que, diuen, s’endugué Napoleó Bonaparte a totes les seves campanyes militars”.