Malcolm X. El Poder Negre. Edició de Materials. 1967.

Autobiografia d’un dels personatges més influents del segle XX i defensor a ultrança dels drets dels afroamericans. Aquest llibre és fruit d’una sèrie de converses amb Alex Haley que li serviren de base per escriure’l.
Drogadicte de jove, engarjolat sis anys per robatori a mà armada, convertit a la Nació de l’Islam, defensà la creació d’un estat independent negre. Fundà la Muslim Mosque, Inc. i l’Organització de la Unitat Afroamericana.

“Que se’n podia a arribar a ésser de ridícul! Admirava, al mirall, un negre amb cabells blancs! Vaig jurar-me de no tornar a portar mai més el cabell cresp, i efectivament me’ls vaig desarrissar regularment durant una pila d’anys.
Acabava de donar el primer pas cap a la pròpia degradació. M’havia afegit a aquella multitud d’homes i de dones negres que a Amèrica, a còpia d’inflar-los el cap, acaben per creure que els negres són inferiors -i els blancs, superiors- fins a l’extrem que no dubten a mutilar i profanar el cos que Déu els ha donat per tal d’estar al punt dolç, segons el criteri dels blancs”.

Aquestes tres-centes vint-i-vuit pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que ja no es troben a les llibreries i que algú els hauria de reeditar”.

Maram al-Masri. Et miro.

Traducció de Jaume Pont i François-Michel Durazzo,
amb la col·laboració de l’autora

Per què vas oblidar
d’apagar,
abans d’adormir-te,
el llum
ardent del meu desig?

Em vas abandonar,
encesa,
als ocells rapinyaires...

Els castellans. Jordi Puntí. L’Avenç. 2011.

Arran de la publicació d’una sèrie d’articles a L’Avenç l’autor confegeix aquest volum, hipotètic capítol d’unes hipotètiques memòries. Si la infantesa és una ficció, qui millor que ell per narrar-nos-la? El Manlleu dels anys seixanta i setanta. Olor de fregits i de rumbes, de descampats i rivalitats entre castellans i catalans.

Com Anatole Broyard a Quan Kafka feia furor Jordi Puntí converteix en relat una època precisa de la seva vida.

“Una de les motivacions del narrador és trobar una veu pròpia. Pere Calders deia que aquesta veu és sempre una aproximació, un intent més o menys reeixit, i mai no esdevé definitiva. Mentre visquis i escriguis, poc o molt la veu narradora ha d’evolucionar. Així, els textos escrits en el passat, els llibres publicats, són com pells mortes de serp que testimonien una existència. Si ens les mirem de prop, atentament, hi descobrirem tot de senyals i accidents que van conformar la nostra veu pròpia en el moment d’escriure’ls”.

Aquestes cent trenta-tres pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres que formen part d’aquesta col·lecció, Literatures, tan gratificant”.

Sílvia Bel. Gebre als ulls.

Aquest matí he descobert
com et lliscava,
parpella avall,
una solitària llàgrima.

I m’he quedat contemplant
l’imperceptible camí
que recorria
abans de caure al buit.

Llavors, m’he apropat
cautelosament
amb el dit índex,
per fregar-la
com si fos una bombolla.

-Està freda, t’he dit.

I m’he guardat per a mi
que aquell minúscul plor
era el gebre de la teva nit.