Quan Kafka feia furor. Records del Greenwich Village. Anatole Broyard. Editorial 3 i 4. 2011.

Memòries inacabades però fabuloses d’aquest crític literari que presenten un espai (el barri novaiorquès de Greenwich Village) i un temps (després de la Segona Guerra Mundial) molt concrets.

S’hi respira ben bé l’ambient i s’hi retraten alguns dels personatges del moment, les seves fílies i manera de comportar-se, la passió desmesurada per la literatura i l’art, la revolució sexual.

Una delícia de llibre que ja em va entusiasmar només de fullejar-lo.

“M’admirava la seva capacitat d’abstracció, l’habilitat per pensar en generalitzacions no inclusives, però també el compadia. Em deia que la seva era una generació perduda, com la de Hemingway i Fitzgerald, i en realitat més i tot. Mentre els escriptors dels anys vint només havien perdut les il·lusions particulars, Delmore, el típic intel·lectual novaiorquès dels quaranta, semblava haver perdut tot el món. Feien la impressió d’haver quedat cecs de tant llegir, aquells homes. Tenien el cap tan ple de llibres, de personatges ficticis i símbols, que no hi havia lloc per a la informació tosca de l’actualitat. No eren capaços de veure els detalls, només miraven a gran escala. Encara pensaven que la gent normal era el proletariat, o les masses.

Jo també volia ser un intel·lectual, mirar-me la vida des d’una altura colossal, però no volia sacrificar el sentit de la connectivitat, de la intimitat amb les coses reals. Quan llegia un llibre, sempre mantenia un ull sobre el món, com algú que vigila el rellotge”.

Aquest volum de cent vuitanta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest llamp d’editorial del País Valencià que acaba d’engegar la col·lecció empremtes”.

Kirmen Uribe. Bitartean heldu eskutik. Bidaia kaiera: Bhutan.

Ahiturik iritsi dira turistak bordara.
Malkartsua izan da mendi arteko bide luzea.
Afari beroa paratu die etxeko nagusiak.
Leihoan ilargi betea, Himalaiako gailur zuria.

Turistetako batek besteari:
“Oraindik ez dute jaikingo menturaz
gizaika ilargian egon denik ere”.
Etxeko nagusiari kontatu dio konkista.

Pentsakor jarri da bhutandarra. Ez du, ordea,
harridura eta miresmen keinurik adierazi.

Apal ihardetsi die begibitartea zimurtuz:
“Eta zenbat sherpa behar izan zituzten
ura hara goraino eramateko?”.


Traducció de Jon Elordin i Laia Noguera

Mentrestant agafa’m la mà. Quadern de viatge: Bhutan.

Els turistes han arribat esgotats al refugi.
El llarg camí entre les muntanyes ha estat molt aspre.
L’amo de la casa els ha preparat sopar calent.
A la finestra, la lluna plena, els cims blancs de l’Himàlaia.

Un turista diu a un altre:
“Potser encara no deuen ni saber
que l’home ha estat a la Lluna”.
Ha explicat la conquesta a l’amo de la casa.

El bhutanès s’ha quedat pensatiu. Malgrat tot, no ha
mostrat cap signe de sorpresa ni d’admiració.

Els ha respost suaument arrufant les celles:
“I quants de xerpes van haver de menester
per portar l’aigua fins allà dalt?”.

Ordre públic i violència a Catalunya (1936-1937). Edicions DAU. 2011.

Compendi d’actes, cartes, notes personals i informes trobats a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. A la primera part hi ha la documentació relacionada amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes i les Patrulles de Control. A la segona i tercera amb les organitzacions que rellevaran el Comité Central, és a dir, la Junta de Seguretat i la Conselleria de Seguretat Interior. L’última està dedicada als conflictes locals i de les organitzacions antifeixistes arreu del territori.

Magna obra relligada pel doctor Josep Lluís Martín Ramos que n’ha escrit la introducció i n’ha fet la revisió historiogràfica. L’útil índex onomàstic i de topònims permet fer-ne una lectura també de consulta.

“Ara bé, crec oportú subratllar la conveniència que l’aplicació del Decret de col·lectivitzacions sigui duta al camp català amb tot mena d’atenció i ductilitat. El cas de la Fatarella es reproduirà. I es reproduirà perquè per més bona voluntat que hi posin les organitzacions, fracassaran si no es té la precaució d’eliminar tots aquells elements provocadors que aprofiten tota avinentesa per a sabotejar l’obra immensa del proletariat, interessats que la nau de la revolució no arribi mai més a bon port. Això no inclou que jo, home del poble i català de soca-rel, per tant condolgut i adolorit de veure la seva terra destrossada, com a català i com a proletari no em cansi de recomanar a les organitzacions obreres que facin cas omís de totes aquestes sirenes que els xiuxiuegen a cau d’orella paraules enverinades i consells disgregadors. El bloc antifeixista no es pot rompre. Els problemes que se suscitin entre organitzacions s’han de resoldre entre organitzacions, però d’una manera cordial i franca, sense campanyes de premsa ni estridències de carrer que donin lloc a l’enemic que està a l’aguait per esgarrapar-nos la victòria. Ha costat, està costant molta sang encara, la nostra revolució, perquè la prostituïm amb discòrdies i picabaralles. El bloc antifeixista no es pot rompre. Devem conservar-lo i reforçar-lo. No oblideu que la nostra unió és l’únic vehicle que ens conduirà al triomf.”

Aquest volum de quatre-centes divuit pàgines quedarà amorrat a piló de “llibres que posen una mica de llum a l’ombra allargada de la Guerra Civil, que ni la postguerra ni la suposada transició democràtica han volgut aclarir”.

Gemma Arimany. Ulls a través. Anhels.

If you want something to play with,
go anf find yourself a toy.

NINA SIMONE


Si tens ganes de jugar,
si el que vols és maquinar
i interpretar personatges,
rei, pensa que hi ha mil coses:
la botifarra, la brisca,
l’escalèxtric, el parxís,
dames, escacs, jocs de rol,
i, bé, així fins a mil.
Si el que et falta és carinyo,
rei, vés i compra’t un gos.
Però a mi no m’han fabricat
per jugar ni per fer córrer,
ni m’han adjuntat instruccions,
ni llepo culs, ni faig bonic.
A mi m’han parit d’un ventre,
dona, subtil, forta i humil.
Jo, rei meu, tinc pols i venes.
Sí, dins la carn hi tinc venes,
sí, allà on corre sang,
¿saps?, rei, que la sang és vida,
com lo riu, que també és vida.
I la vida no només és
el que veus, flaires i toques,
no, parlo de vida humana,
rei, humà, ¿saps què és això?
¿Humà, humanitat… sí?
¿Sentir-me, valorar-me,
apreciar fins al moll de l’os?
Ah, no, tu no arribes a la
medul•la, massa endins, ¿no?
Pell i carn, només, ¿no, rei?
D’alçada i cames ben llargues,
i corbes irreverents
embolicades per robes
que siguin com vulguis, però
de marca: Dolce&Gabbana.
Calvin Klein, Burberry, Dior,
Lacoste, Armani, Levi’s, mínim.
I el cap, el que és el cervell…
¿tampoc, no? Només cabells,
amb reflexos, si pot ser,
¿no? I rossos, a més, ¿no?
I jo, esclar, de rossa res,
ni tampoc cap cabellera.
Jo, moreneta, baixeta,
sense teta, normaleta.
I sense cap marca al cul
o a la samarreta.
I encara que tingués
un moll d’os un xic lluent,
doncs, a tu , què t’hi aniria,
perquè a tu ben poc t’importa,
ja ho hem dit, i per això jugues.
I com que ja em sento imbècil
i marejada de tant
anar com una baldufa,
doncs et vinc amb aquests versos,
i acabo parlan-te clar.
Mira, rei: sóc dona humana,
i no sé mirar i prou,
ni tampoc jugar i prou,
ni molt menys cardar i prou.
El meu anhel ho vol tot.

Buscar más canciones de Mecànica orgànica en Myspace Music