De què parlo quan parlo de córrer. Haruki Murakami. Editorial Empúries. 2010.

Llibre de memòries, que ha trigat 10 anys a escriure, on el seu autor explica la seva passió per córrer.

En fa més de 25 que participa a maratons i triatlons d’arreu del món. Desvetlla el mètode que utilitza i les raons de fons que l’han portat a fer-ho. Mètode i raons de fons que no divergeixen gaire de les de l’escriure. Com si una cosa el portés a l'altre. Ni el córrer és una activitat només física ni l'escriure només intel·lectual.

“Estic convençut que escriure novel·les és bàsicament una feina física. El fet d’escriure en si mateix potser és una feina intel·lectual, però acabar tot un llibre és més aviat una activitat física. Evidentment, per escriure un llibre no cal aixecar grans pesos, ni córrer molt de pressa, ni saltar molt amunt. Per això la majoria de gent es queden amb l’aparença i s’imaginen que els escriptors ens guanyem la vida ben tranquils, fent una feina intel·lectual tancats en un estudi. Si tens prou força per aixecar una tassa de cafè, pensen, ja pots escriure una novel·la. Però si ho proves de seguida t’adones que no és una feina tan tranquil·la com sembla. Tot plegat -seure a l’escriptori, concentrar el pensament en un punt com si fos un raig làser, imaginar-te alguna cosa a partir d’un horitzó absolutament desert, crear la trama, triar les paraules adequades, fer que la història sigui coherent- demana molta més energia i molt més temps del que la gent s’imagina. Potser no has de moure gaire el cos, però dins teu es desenvolupa una activitat dinàmica i esgotadora. Evidentment, qui pensa les coses és el cervell. Però els escriptors es posen una disfressa que es diu relat i pensen amb tot el cos, la qual cosa els exigeix mobilitzar totes les reserves físiques, sovint fins a arribar a l’esgotament”.

Aquest volum de cent cinquanta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el córrer i l’escriure”.

Joan Brossa. Objector.

Michelangelo Buonarroti. Rime.

Chi qui morto mi piange indarno spera,
bagnando l’ossa e’l mie sepulcro, tutto
ritornarmi com’arbor secco al frutto;
c’uom morto non risurge a primavera.


Traducció de Màrius Torres

Rima.

El que, mort, em plora, vanament espera
mullant-me els ossos i el fúnebre marbre
que jo floreixi de nou, com un arbre.
No rebrosten els morts, cap primavera.

Diari d’un fotògraf. Bram, 1939. Agustí Centelles. Edicions Destino. 2009.

Diari del fotoperiodista Agustí Centelles reclòs als camps de concentració francesos d’Argelers i Bram, on hi guardà més de 4000 negatius i va fer-hi més de 600 fotografies. Testimoni de les penúries i angoixes que hi passà des de l’abril de 1939 fins a l’octubre de 1940.

Aquest volum és un bon complement del llibre Agustí Centelles. La maleta del fotògraf. Destino, 2009 que posa lletra i sensacions a moltes de les imatges recollides.

“(...) Avui fa cinc mesos que sóc fora de la meva pàtria. Cinc mesos i cinc dies que no he vist el meu fill, ni la meva esposa, ni el meu pare. Cinc mesos que estic com un presoner, com un assassí que hagués comès infinitat de delictes, sense ser culpable més que d’haver defensat la pàtria, i haver-ho fet amb els meus coneixements posats al servei del govern de la República, un govern legalment constituït per sufragi universal al qual es va negar el dret de defensar-se d’uns traïdors sublevats que han permès que la invasió es portés a terme. Algun dia se’n planyerà, França, d’haver-ho permès en no facilitar-nos les armes que necessitàvem.”

Aquestes dues-centes pàgines quedaran amorrades al piló de “diaris sense trampa ni betum; o bé m’ho semblen”.

Jordi Valls. Felix orbe. Parc de killarney.

Dos espiadimonis copulen en vol, mantenint-se
en un tornassolat equilibri. Salta el reflex
dels cossos pel rierol que flueix constant; fosforescència
estantissa quan decreix el foc satisfet. La bellesa
de tots dos que s’ofega en l’individu i no surt més
per la por de dissoldre’s en l’altre. Han palpat l’absència.