Cómo la vida imita al ajedrez. Garry Kasparov. Random House Mondadori. 2007.

Conceptes com lliçó, estratègia, tàctica, càlcul, talent, preparació, material, temps, qualitat, intercanvis, desequilibris, innovació, fases, presa de decisions, avantatges, èxit, partida interior, perspectiva, intuïció i crisis serveixen tant per explicar l’apassionant món de les 64 caselles com el món de l’empresa, el laboral i la vida quotidiana.

Un assaig d’aquest campió del món dels escacs que assenyala les lliçons que podem aprendre d’aquest joc mil·lenari per a la nostra vida de cada dia.

“Sabemos que los ordenadores calculan mejor que nosostros. Entonces, ¿cuál es la razón de nuestra supremacía? La respuesta es la síntesis, la habilidad de combinar la creatividad y el cálculo, el arte y la ciencia, en un todo que es mucho más que la suma de sus partes. El ajedrez es un nexo cognitivo único, un lugar donde el arte y la ciencia se unen en la mente humana, y son depurados y mejorados por la experiencia.

Ese es el camino para mejorar cualquier aspecto de nuestra vida que implique al pensamiento, es decir, todas las cosas. Un consejero delegado debe combinar el análisis y la investigación con el pensamiento creativo para dirigir su compañía con eficacia. Un general del ejército debe aplicar sus conocimentos sobre la naturaleza humana para predecir y contrarrestar las estrategias del enemigo.

También ayuda poseer un vocabulario común con el que trabajar. Si casualmente oímos una conversación sobre fase de apertura, plan estratégico y ejecución táctica, deduciremos la presencia de una fusión corporativa en el horizonte. Pero también puede tratarse de un torneo de ajedrez cualquiera de fin de semana.

Por supuesto, el mundo de los negocios y el terreno militar son ilimitados, si los comparamos con los sesenta y cuatro escaques del tablero de ajedrez. Pero debido a su reducido ámbito, el ajedrez proporciona un modelo muy versátil acerca de la toma de decisiones. En el ajedrez, el éxito y el fracaso se miden con patrones muy estrictos. Si te equivocas en las decisiones, tu posición se debilita y el péndulo oscila hacia la derrota; si aciertas, se mueve hacia la victoria. Cada uno de los movimientos es el reflejo de una decisión, y, con el tiempo suficiente, podría analizarse con perfección científica si esa decisión fue la más eficaz o no.”

Aquest volum de tres-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest joc-esport que m’apassiona”.

Danielle Collobert. Il donc.

il s’entend – à la fin – dernier mot – dernière respiration – son corps soulevé – cherche encore à dire – se tend désmesurément – extension démentielle – à la fin – peut-être pas – le mot étouffé peut-être– dans un gémissement – ou le souffle perdu – perdu depuis longtemps – pour l’oreille – souffrance immobile – sans cri

Traducció d’Antoni Clapés i Víctor Sunyol

Allò doncs.

s’escolta – finalment – darrer mot – darrera respiració – el seu cos alçat – cerca encara dir – s’estira desmesuradament – extenció demencial – a la fi – potser no – el mot ofegat potser – en un gemec – o l’alè perdut – perdut de fa molt – per a l’orella – sofriment immòbil – sense crit

Biel Barnils · Danielle Collobert. S'escolta.

100 mites de la ciència. Daniel Closa i Autet. Cossetània Edicions. 2010.

Ni fem servir només el 10% del nostre cervell ni la vitamina ce cura els refredats, ni els espinacs tenen molt de ferro ni els gats cauen sempre dempeus, ni existeixen races humanes ni fa més calor a l’estiu perquè la Terra és més a prop del Sol, ni la muralla xinesa és visible des de l’espai ni Einstein fou un mal estudiant, ni al zoodíac hi ha dotze signes ni els cactus absorbeixen les radiacions del nostre ordinador.

Aquest assaig contradiu un bon grapat de mentides assumides per un bon grapat de persones de bona fe que de fe n’han de tenir ben poca quan es tracta de ciència. O massa.

Els capítols, d’una pàgina i escaig de llargada, agrupats per temes, inviten a aprofundir-hi.

“Igual que passa amb els mites clàssics, els mites moderns són fruit en part del desconeixement i en part dels nostres desitjos. Ens agradaria que quedés una mica de màgia al món i, per tant, atribuïm propietats místiques a la Lluna o als astres. Interpretem el comportament dels animals des del nostre punt de vista i arribem a donar interpretacions absurdes a comportaments senzills. Enyorem una vida senzilla, que en realitat mai no ha existit, i de seguida atribuïm unes suposades propietats saludables a coses naturals, i altres de malignes a productes artificials.

Els mites es mantenen a còpia de ser repetits una vegada i una altra. I amb Internet n’han apareguts de nous, i se n’han reforçats altres. Finalment n’hi ha que els tenim tan incoporats que ja apareixen als anuncis publicitaris o a les pel·lícules com si fossin veritats científiques innegables”.

Aquest volum de dues-centes trenta pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres per desaprendre, tan important però més difícil que l’aprendre”.