Enric Casasses & Pascal Comelade. N’ix. Mon pare.

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes,
papes de romes,
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots,
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l'avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Biel Barnils · Enric Casasses. Mon pare.

Petita antologia de Daniïl Kharms. Traducció de Miquel Cabal Guarro. Edicions de 1984. 2007.

Recull de vint-i-tres proses breus, nou texts autobiogràfics i una peça curta de teatre d’aquest avantguardista rus, desconegut i enigmàtic, que gastava una prosa carregada d’absurds i d’exageracions.

Una edició molt acurada -de Miquel Cabal Guarro- que forma part de la col·lecció Temps maleïts d’una de les millors editorials d’aquests països nostres.

“31 d’octubre de 1937. A mi només m’interessa el disbarat: només allò que no té cap sentit pràctic. A mi la vida només m’interessa en la seva manifestació absurda.

L’heroisme, la solemnitat, el coratge, la moralitat, la higiene, la moral, la tendresa i el frenesí són, per a mi, mots i conceptes odiosos.

En canvi, comprenc i respecto absolutament: l’entusiasme i l’exaltació, la inspiració i el desencís, la passió i la temperança, el llibertinatge i la castedat, la pena i la tristesa, l’alegria i el riure.

Aquests són els meus escriptors preferits:

1. Gógol, 2. Prutkov, 3.Meyrink, 4. Hamsun, 5. Edward Lear, 6. Lewis Carroll.”

Aquest volum de cent cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen fragments d’altres llibres, si és que no és així sempre”.

Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots. Jaume Passarell. Acontravent. 2010.

Recull d’alguns dels articles publicats, a diverses revistes i diaris de la dècada dels anys 30 del segle XX, per aquest ninotaire, periodista i escriptor que retratà ben bé l’ambient i l’època a partir d’alguns dels seus llocs i personatges.

Enyoro el genuí català que es gastava abans de la guerra, envejable, irrecuperable, que fa de mal comparar amb el que gasten ara els mitjans de (des)informació majoritaris del país.

"L’anarquisme del segle passat anava, doncs, de bracet amb uns senyors importants; a més a més, mantenia una certa amistat amb personatjassos grossos com Schopenhauer, Nietzsche i un senyor alemany, per cert molt espès, que s’anomenava Max Stirner; a través d’en Cortiella, era amanit amb una mica de sal i pebre catalans. Vol dir que no era un anarquisme ruc, vaja.

Un estol d’estudiants, tarats de literatura, es cremaven les celles llegint la Crítica de la raó pura, els Parerga i Paralipòmena, l’Humà, massa humà, i la polèmica enverinada que es descabdellà entre Wagner i Nietzsche.

Tot i que el procés de Montjuïc, gràcies al qual hom procurà donar-li un tomb terrorífic, aquell anarquisme era net d’impureses. Quan algun exacerbat es desfermava, tirava contra el personatge que als seus ulls encarnava la tirania burgesa; per exemple, contra Cànovas. Encara a ningú no se li havia acudit convertir el fet d’anar-se’n a un camp a omplir un sac de patates o de buidar calaixos d’estanc, en una afirmació de principis revolucionaris".

Aquest llibre de dues-centes noranta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que em transporten a principis del XX, una època que no deixa de fascinar-me".

Laia Martínez i Lopez. L’abc de Laia Martinez i Lopez. adúltera amb adolescent (II)

Et mossegues els llavis
tacats de raïm
i em dius que no ho faci:
com puc evitar-ho?Altres poetes
Sento el desig,
ganes de matar-ho
[sempre t’atures a mig camí...].
Se m’infla quelcom a sota
l’estómac
i més amunt. M’ofego.
M’ofego en un petó i no em salves
[no saps nedar?]

Rescata’m.
Fes que s’aturin les pessigolles,
que la suor em molesti
[ara la seva agror m’agrada],
que se’m faci estrany
voler tornar-te a posseir.

Mata’m
[literalment, sense metàfores].
Assassina’m amb el teu membre,
amb el teu sexe
clava-me’l.
Fes sonar l’alarma del despertador
de la meva luxúria,
que s’adormia
[a la mateixa hora, cada dia].

Toca’m, sense vergonya,
ja em coneixes,
les tremolors, les pessigolles
[la meva pell et crida],
i deixa que t’esgarrapi
i et fereixi.
Afonia.
Fes-m’ho a poc a poc i
de pressa.
I besa’m de tant en tant
[per a endolcir-ho una mica].
Els llavis s’escalfen com brases
i et cremaràs, un altre cop,
per culpa meva
de primer grau.

Però no goses arribar al final
i em demanes
-Després del foc, de l’estaca,
del semen escampat... ¿què resta?
-Cendres [i un bon merder!].

Jo les desaré a l’urna dels meus records,
en un poema. Tu, mentrestant, neteja.

Biël Barnhills · Laia Martínez i Lopez. L’abc de Laia Martinez i Lopez. adúltera amb adolescent (II)