Enric Casasses & Pascal Comelade. N’ix. Mon pare.

Mon pare fou
del tot ateu.
No un ateu tou
si creu no creu...
Igual que un cuc
l'home és fugaç
i serà suc
i després gas.
Com mor el cos
mor l'esperit
i en el rebost
de l'infinit
els llucifers
són electrons.
No hi ha res més.
No hi ha més mons.
Estava en contra
dels més-enllans
i de les ombres
dels capellans.
Mon pare fou
del tot ateu.
No acceptà jous
posats per zeus.
Aquests mahomes,
pastors, profetes
papes de romes
gurus, mongetes,
tiratarots,
vidents, xamans,
santons, els gots
giravagants,
mèdiums, druides,
budes, odins:
paraules buides
sense re a dins.
Un dels pocs pics
que féu esment
del seu morir
digué breument:
que quan expiri
ma cendra escampin
al mateix pàrquing
del cementiri.
Mon pare fou
del tot ateu,
ni el xuclà el pou
ni el xafà creu.
No sé si en veia
mai, de fantasmes,
sé que no hi creia:
guerra als miasmes.
Ara, a la feina
mesurà espectres,
tenia una eina
que els veu perfectes,
un espectrògraf
de masses, que és
com si un fotògraf
que s'hi endinsés
fes transparents
i ens els fes veure
els components
de la matèria,
i els determina
de forma exacta,
precisa, fina,
car d'això es tracta,
que ell feia anàlisi
moderna, química
sabent que l'avi
en deia alquímia
i remenava
sofre, esperit,
cervell, paraules
i brins de nit.
I així i tot fou
del tot ateu.
I no ateu tou:
no hi creia, en reus.

Petita antologia de Daniïl Kharms. Edicions de 1984. 2007.

Recull de vint-i-tres proses breus, nou texts autobiogràfics i una peça curta de teatre d’aquest avantguardista rus, desconegut i enigmàtic, que gastava una prosa carregada d’absurds i d’exageracions.

Una edició molt acurada -de Miquel Cabal Guarro- que forma part de la col·lecció Temps maleïts d’una de les millors editorials d’aquests països nostres.

“31 d’octubre de 1937. A mi només m’interessa el disbarat: només allò que no té cap sentit pràctic. A mi la vida només m’interessa en la seva manifestació absurda.

L’heroisme, la solemnitat, el coratge, la moralitat, la higiene, la moral, la tendresa i el frenesí són, per a mi, mots i conceptes odiosos.

En canvi, comprenc i respecto absolutament: l’entusiasme i l’exaltació, la inspiració i el desencís, la passió i la temperança, el llibertinatge i la castedat, la pena i la tristesa, l’alegria i el riure.

Aquests són els meus escriptors preferits:

1. Gógol, 2. Prutkov, 3.Meyrink, 4. Hamsun, 5. Edward Lear, 6. Lewis Carroll.”

Aquest volum de cent cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que contenen fragments d’altres llibres, si és que no és així sempre”.

Janko Polić-Kamov. Preludij.

Silovat ću te, bijela hartijo, nevina hartijo;
ogromna je strast moja i jedva ćeš je podnijeti;
izmičeš se bijesu mojem i blijeda si od prepasti;
cjelov na bljedoću tvoju - moji su cjelovi crni.

Nema zakona vrhu tebe i umrli su zakoni za me;
bježim ih i bijeg je moj strelovit;
onud sam prošao, gdje plaze pognute šije,
gdje pseta slave orgije i lizanje je njihov blud.

Izmičeš se, plašna košutko, i dršćeš ko prvi stid;
zamamna je nevinost i ludilo je njezina jeka;
mahnit sam, o hartijo, i srdžba mi plamsa u oku.

Pobožan je narod i uvinuti su u njega repovi;
nema iskrenosti u očima i vucaranje je njegov hod;
njuškanje je posao njegov i bogata mu je plaća;
nema ni mjesta među njima i kažnjiva je moja riječ;
gutam misli i zagušit će me stid.

Stani, ljubavi moja, poslušaj bol moju;
ti primaš ljudsku riječ i magare još nije razumjelo čovjeka;
volovi vuku plug i ropstvo im donaša sijeno;
konjče nosi boljara i sjajna je dlaka njegova;
bogato se pita krmak i tečno je meso njegovo:
vitki su zakoni i oštri i krcate su staje zobi.

Ne izmiči se, poljubljena djevojko, nema žene za mene;
ne daju se one za nervozne cjelove i napetu put;
o nema zlata u mene, ni diploma nema bez njega.

Ljubim te, hartijo, i topla je ljubav moja;
topla ko moja krv i mahnita ko srdžba moja.
Podaj mi se zauvijek - crni su cjelovi moji;
crni su cjelovi moji, a rumena je u njima krv.


Traducció de Pau Sanchis

Preludi.

Et violaré, paper blanc, paper innocent;
és tan gran la meua passió que a penes la resistiràs;
et fa recular la meua ràbia i empal·lideixes de temor;
un bes en la teua pal·lidesa –els meus besos són negres.

Cap llei s'ha fet per a tu i les lleis han mort per a mi;
m'enfuig d'elles i la fugida és un llamp;
he estat allà on els clatells esguerren corbes,
on els gossos celebren orgies i es llepen de lascívia.

T'allunyes, cérvola espantada, i tremoles com el primer pudor;
la innocència és fascinant i el deliri el seu eco;
estic boig, oh paper, i la ira em crema a l'ull.

El poble és devot i du la cua entre cames;
sense franquesa als ulls i d'erràtica marxa,
fa la feina del tafaner i és rica la recompensa;
no hi tinc lloc entre ells i la meua paraula és punible;
engolisc pensaments i la vergonya m'ofegarà.

Atura't, amor meu, escolta el meu dolor;
tu aculls la paraula humana i l'ase encara no ha entés l'home
els bous tiren l'arada i els esclaus els porten farratge
el cavall transporta el bouer i el seu cabell és brillant;
el porc s'alimenta bé i la carn n'és suculenta;
les lleis són flexibles i severes, i els estables són curulls d'avena.

No et retires, xicota besada, no hi ha dones per a mi;
no els hi van les besades frisoses, ni la carn tibada;
oh, no hi ha or en mi, i sense or no hi ha diplomes.

T'estime, paper, i és ardent el meu amor;
ardent com la meua sang i foll com la meua ira.
Dóna't a mi per sempre –els meus besos són negres;
els meus besos són negres, però roja n'és la sang.

Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots. Jaume Passarell. Acontravent. 2010.

Recull d’alguns dels articles publicats, a diverses revistes i diaris de la dècada dels anys 30 del segle XX, per aquest ninotaire, periodista i escriptor que retratà ben bé l’ambient i l’època a partir d’alguns dels seus llocs i personatges.

Enyoro el genuí català que es gastava abans de la guerra, envejable, irrecuperable, que fa de mal comparar amb el que gasten ara els mitjans de (des)informació majoritaris del país.

"L’anarquisme del segle passat anava, doncs, de bracet amb uns senyors importants; a més a més, mantenia una certa amistat amb personatjassos grossos com Schopenhauer, Nietzsche i un senyor alemany, per cert molt espès, que s’anomenava Max Stirner; a través d’en Cortiella, era amanit amb una mica de sal i pebre catalans. Vol dir que no era un anarquisme ruc, vaja.

Un estol d’estudiants, tarats de literatura, es cremaven les celles llegint la Crítica de la raó pura, els Parerga i Paralipòmena, l’Humà, massa humà, i la polèmica enverinada que es descabdellà entre Wagner i Nietzsche.

Tot i que el procés de Montjuïc, gràcies al qual hom procurà donar-li un tomb terrorífic, aquell anarquisme era net d’impureses. Quan algun exacerbat es desfermava, tirava contra el personatge que als seus ulls encarnava la tirania burgesa; per exemple, contra Cànovas. Encara a ningú no se li havia acudit convertir el fet d’anar-se’n a un camp a omplir un sac de patates o de buidar calaixos d’estanc, en una afirmació de principis revolucionaris".

Aquest llibre de dues-centes noranta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de "llibres que em transporten a principis del XX, una època que no deixa de fascinar-me".

Laia Martínez i Lopez. L’abc de Laia Martinez i Lopez. adúltera amb adolescent (II)

Et mossegues els llavis
tacats de raïm
i em dius que no ho faci:
com puc evitar-ho?
Sento el desig,
ganes de matar-ho
[sempre t’atures a mig camí...].
Se m’infla quelcom a sota
l’estómac
i més amunt. M’ofego.
M’ofego en un petó i no em salves
[no saps nedar?]

Rescata’m.
Fes que s’aturin les pessigolles,
que la suor em molesti
[ara la seva agror m’agrada],
que se’m faci estrany
voler tornar-te a posseir.

Mata’m
[literalment, sense metàfores].
Assassina’m amb el teu membre,
amb el teu sexe
clava-me’l.

Fes sonar l’alarma del despertador
de la meva luxúria,
que s’adormia
[a la mateixa hora, cada dia].

Toca’m, sense vergonya,
ja em coneixes,
les tremolors, les pessigolles
[la meva pell et crida],
i deixa que t’esgarrapi
i et fereixi.

Afonia.
Fes-m’ho a poc a poc i
de pressa.
I besa’m de tant en tant
[per a endolcir-ho una mica].
Els llavis s’escalfen com brases
i et cremaràs, un altre cop,
per culpa meva
de primer grau.

Però no goses arribar al final
i em demanes
-Després del foc, de l’estaca,
del semen escampat... ¿què resta?
-Cendres [i un bon merder!].

Jo les desaré a l’urna dels meus records,
en un poema. Tu, mentrestant, neteja.