Diari d’un home de cinquanta anys. Henry James. Angle Editorial. 2006.

Un home de cinquanta-dos anys torna a Florència. Allà coneix un jove que està enamorat de la filla de l’amor de la seva vida. Tot i que ho intentarà, podrà evitar que cometi els mateixos errors que ell va cometre?
Escrit en forma de dietari és una delícia per a tots els sentits, hom el llegirà en una tarda però el recordarà tota la vida.

“Té una semblança d’allò més increïble amb la seva mare. Quan he entrat, me n’he sorprès extraordinàriament; no podia parar de mirar-la. Acabo de tornar a l’hostal; és passada la mitjanit; he estat tot el vespre a Casa Salvi. Fa molta calor (tinc la finestra oberta), puc veure el riu llambrejant a la llum dels estels. També aleshores, quan tornava a casa, solia quedar-me mirant per la finestra. Es veuen els mateixos xiprers als turons de l’altra riba”.

Aquest llibre de vuitanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que he volgut llegir d’una revolada abans del quadern de notes del seu autor, 1878-1911”.

Omar Khayyam. Quartetes.

Traducció d’Àlex Queraltó Bartrés

CXLIII

El dia que m’agenolli als peus de la mort
i m’arrenquin de soca-rel l’esperança de viure,
vetlla perquè del meu fang només facin càntirs.
Potser si els omplen de vi, llavors ressuscitaré.

Biel Barnils Carrera · Omar Khayyam. Quartetes. CXLIII.

Un liberal a la Xina. Roger Albinyana. Edicions DAU. 2010.

Assaig polític, econòmic i social -si és que és decent separar una cosa de l’altra- que ens aproxima a aquest país asiàtic.
L’autor se serveix, sobretot, de la vintena llarga d’entrevistes que ha mantingut els darrers cinc anys amb acadèmics, polítics, periodistes i diplomàtics orientals i occidentals.
Mereixen un capítol cadascú els casos excepcionals de Singapur i Taiwan.

“El debat amb un xinès es plasma de manera diferent al que hom pot tenir amb una persona de cultura occidental. Amb un xinès pots estar hores i hores dialogant de manera circular entorn d’un tema sense entrar-hi plenament. No és coincidència que la retòrica mordaç i eficient dels països més avançats de l’hemisferi nord, d’entrar directament en un tema, pugui resultar en va en el diàleg amb un xinès. Els xinesos no els agrada tractar de manera directa i punxant un tema, especialment si és controvertit, ja que prefereixen tractar-lo de manera circular. Són clarament coneixedors del tema de què finalment vols tractar, però convé més fer-ho de manera circular, potser sense necessitat d’entrar-hi eventualment, malgrat que una part i l’altra són conscients del que s’està tractant. Els diàlegs són particularment formals i estructurats. Algú raonablement pot pensar que és una manera d’escapolir-se elegantment del nucli d’una qüestió punxeguda, però podem assegurar que resulta la manera més eficaç per esfondrar alguns mites sobre l’àrdua tasca del diàleg intercultural amb els xinesos.”

Aquest volum de cent quaranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-sobre-el-gegant-adormit-que-ja-no-ho-està-d’adormit, els que ho estem som nosaltres”.

Sanpedro. Història de Catalunya amb cançons 2.0. La Renaixença.

Amb el romanticisme tornem de mort a vida,
revalorem la història com si fos un tresor.
Des d’ara volem ser un poble sense brida
i ens deixem endur pel cor.

Els Jocs Florals renoven llengua i literatura,
fins ara menystingudes per bords i botiflers,
i els escriptors es fan ressò d’una cultura
que avança d’allò més.

Visca, Visca Catalunya!
dèiem al segle XIX
Visca, Visca Catalunya!
ja estem cansats de dur el jou.

Verdaguer, el gran poeta, el més rebel i noble,
dignifica el llenguatge i ens escriu Canigó,
magnífica epopeia dels orígens d’un poble,
en restauració.

Pitarra i Guimerà renoven el teatre;
en novel·la despunten la Monserdà i l’Oller,
en música, Pedrell i un que no es deixa abatre:
Josep Anselm Clavé.

Visca, Visca Catalunya!
dèiem al segle XIX
Visca, Visca Catalunya!
ja estem cansats de dur el jou.

En el món de les arts Fortuny duu la bandera.
Narcís Monturiol inventa el submarí...
Com el ferrocarril que arriba a la frontera
anem obrint camí.

I fins uns quants polítics que actuen amb fermesa
clamen sobirania de caire federal.
Així ho deixen ben clar les Bases de Manresa.
Volem picar més alt!

Visca, Visca Catalunya!
dèiem al segle XIX
Visca, Visca Catalunya!
ja estem cansats de dur el jou.

Bilbao-New York-Bilbao. Kirmen Uribe. Traducció d'en Pau Joan Hernández i de Fuenmayor. Edicions 62. 2010.

Llibre de viatges, no només el que fa el protagonista en avió des de Bilbao fins a Nova York, sinó també el que fa a la història del país i a la de la seva família.
Mirada enrera, trencaclosques, dietari, quadern, plat combinat, que reivindica la memòria i el vell ofici de pescador, ofici en inexorable procés de desaparició.

“L’escriptor necessita protecció. Sobretot, al començament. Desitja que li donin confiança, escoltar d’altres que va pel bon camí, que no es va equivocar a l’última cruïlla. L’escriptor necessita protecció quan comença. Per això, quan vaig publicar la meva columna a la premsa i vaig demanar al meu pare què li semblava, jo n’esperava l’aprovació. Aquelles columnes eren les meves primeres publicacions, en aquell llunyà 1998. Eren els meus inicis. I aquella primera la vaig elaborar moltíssim, vaig dedicar llargues hores a la seva redacció. Vaig intentar que l’estil fos al més literari possible, i em va sortir una cosa semblant a un conte breu. Amb el temps, he après que les columnes han de ser columnes i els contes, contes. Les columnes demanen una urgència que no cal per als contes”.

Aquest volum de cent vuitanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que no sabríem si són assaig, novel·la, dietari, memòries, o ni una cosa ni una altra, ni si és necessari i correcte diferenciar-les”.