Charles Baudelaire. Les Fleurs du mal. L’Albatros.

Souvent, pour s’amuser, les hommes d’équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l’azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d’eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu’il est comique et laid!
L’un agace son bec avec un brûle-gueule,
L’autre mime, en boitant, l’infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l’archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l’empêchent de marcher.


Les Flors del mal. L’Albatros.

Traducció de Xavier Benguerel

Sovint, per esbargir-se, els homes d’equipatge
capturen uns albatros, magnes ocells marins,
que, indolents companyons, segueixen el viatge
de la nau que s’esmuny sobre els avencs salins.

Tot just entaforats en la insòlita escena,
aquests reis de l’atzur, maldestres i porucs,
per la coberta es mouen arrossegant amb pena
les seves ales balnques a tall de rems feixucs.

L’alat viatger amb cara tan inepta i adusta!
Tan bell adés i, ara, risible, lleig i moix!
L’un excita el seu bec amb la pipa de fusta,
l’altre un alacaigut imita fent-se el coix!

El Poeta és semblant al rei de les altures,
veí de la tempesta, ni dels arquers fa cas;
exiliat en terra i blanc de les censures,
ses ales de gegant van destorbant-li el pas.

-

Traducció de Jordi Llovet

Sovint, per divertir-se, les tripulacions
capturen els albatros, ocells grans de l'oceà,
que, companys indolents, segueixen el viatge
del vaixell que s'esmuny sobre severs abismes.

Un cop els han deixat jaient damunt la fusta,
els prínceps de l'atzur, maldestres i porucs,
arroseguen feixucs les seves ales blanques
per sobre la coberta, com si es tractés de rems.

Viatger que volava... ara maldestre i indolent!
Tan bell fa poc... ara ridícul, repugnant!
Un li remena el bec amb una pipa curta,
l'altre es fa el coix i imita l'esguerrat!

El Poeta és semblant a aquest príncep dels núvols
que coneix la tempesta i es mofa de l'arquer;
exiliat per terra, enmig de les xiulades,
les ales de gegant no el deixen caminar.

Atles de la Guerra Civil a Catalunya. Víctor Hurtado, Antoni Segura i Joan Villarroya. Edicions DAU. 2010.

Obra de referència cartogràfica que conté més de quatre-cents mapes i gràfics, alguns d’inèdits i d’altres de millorats, relacionats tots amb aquest conflicte bèl·lic.
Aquesta és una peça més d’aquest gran trencaclosques, resultat d’una recerca faraònica a arxius de França, Espanya, Itàlia i Catalunya.

Aquest volum de quatre-centes divuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibre de mapes, si és que un llibre no és sempre un mapa”.

Toni Prat. Confessionari.

Montaigne. Stefan Zweig. Quaderns Crema. 2008.

Tant de bo la meitat dels llibres suposadament acabats fossin la meitat de bons que aquest d’inacabat. Esbós, primera redacció, d’una biografia-assaig sobre l’escriptor francès, que estava escrivint el seu autor abans de decidir plegar de viure.
No té pèrdua, és una delícia per a tots i en tots els sentits.

“Durant els deu anys següents Michel de Montaigne passa la major part de la seva vida a la torre. En té prou amb pujar uns quants graons de l’escala de cargol per no sentir els sorolls i les converses de la casa, oblidar els afers que el fastiguegen, puix que té un cor sensible que es neguiteja fàcilment; quan està ocupat en alguna cosa, el simple brunzit d’una mosca el pot assassinar. Si mira per la finestra, veu dessota el meu hort, el meu corral, el meu pati i la majoria de parts de la casa. Però al seu voltant, a la cambra circular, només hi ha els llibres que tant estima. Una bona part són herència de La Boétie, els altres els ha comprat. Sabent que en puc gaudir quan vulgui, estic content amb el sol fet de tenir-los. No viatjo mai sense llibres, sia en temps de pau sia en temps de guerra. Però sovint passo dies i mesos sense mirar-me’ls. Els llegiré a poc a poc, em dic, demà o quan em vingui bé... Són les millors provisions que he trobat per aquest viatge de la vida. Els llibres no són com els homes, que l’assetgen i l’importunen amb la seva xerrameca i que són difícils d’esquivar. Si no se’ls crida, no vénen; pot agafar-ne un o altre, al seu antull. La meva biblioteca és el meu regne i procuro que el meu govern hi sigui absolut. Els llibres li expliquen llurs punts de vista, i ell respon amb els seus. Expressen llurs pensaments i li n’inspiren d’altres. No el molesten quan ell guarda silenci; només parlen quan ell els pregunta. Heus aquí el seu regne. I ells estan al seu servei.
Montaigne ha explicat de manera insuperable com llegeix i què li agrada llegir. La seva relació amb els llibres, com amb tot, és de llibertat. Vol llegir i aprendre, però només tant i durant tant de temps com li abelleixi i hi trobi delectació. No ha renunciat a les seves obligacions per assumir-ne altres de noves. De jove, diu, llegia per ostentació, per fer gala de coneixements i vanar-se’n; més endavant, per ser una mica més savi, i ara simplement per plaer, mai per treure’n profit. Si un llibre l’avorreix, n’agafa un altre. Si un llibre li és massa difícil, no em mossego les ungles per les dificultats que trobo en un llibre. Després d’un o dos intents, hi renuncio, puix el meu cap només actua al primer impuls. Si no comprenc un punt a primera vista, és inútil de repetir els esforços, tan sols aconsegueixen fer-lo més fosc. [...] Detesta tot allò sistemàtic, tot allò que pretengui imposar-li una opinió o saber aliens. Li repugna tot allò que prové dels manuals. En general trio llibres que que han utilitzat la ciència; no els que hi menen. És un lector indolent, ocasional, però com de refinat! [...] En gerenal té dues predileccions. D’una banda, li agrada la poesia pura, encara que no té talent per a ella, i admet que les seves incursions en el vers llatí no eren sinó imitacions del darrer autor llegit; i admira l’art de la llengua, però, de l’altra, el fascina també la simple poesia popular. Només allò que es troba a mig camí, allò que és literatura i no poesia pura, el deixa indiferent.
Si, d’una banda, li agraden les obres de la imaginació, de l’altra l’atreuen també els fets. Per aquesta raó la història és una pilota directa a la meva raqueta. I en aquest aspecte, com nosaltres, es complau en els extrems. M’agraden els historiadors que o bé són molt simples o bé molt competents. [...] Li agraden les imatges i els símbols en la poesia, el món dels fets en la prosa, tot allò que ens porta al factor humà i ens ajuda a entendre’l; ergo, la història. L’anècdota més simple és per a ell més important que tot un sistema del món. Art suprem o absència total d’art. El poeta o el simple cronista. Le reste est littérature, com diu Verlaine, simple professió. I Montaigne avorreix qualsevol professió”.

Aquestes cent quinze pàgines quedaran amorrades al piló de “llibre que tanca aquest petit meu homenatge a, diuen, l’iniciador del gènere de l’assaig”.