Nens de la revolució. Dinaw Mengestu. Angle Editorial. 2009.

Stephanos és un immigrant etíop que viu en un barri humil de Washington D. C. Allà hi té una petita botiga de queviures on llegeix en veu alta, per a la Judith i la seva filla Naomi, Els germans Karamàzov de Fiódor Dostoievski.
Entre tanta pretensió i foc d’artifici ens ha agradat molt la senzillesa d’aquest text i la dels seus personatges.

“-Estàvem sense feina, havíem acabat l’escola, no teníem ni família ni diners, i per això jugàvem a escacs tot el dia. És el que fèiem.
Grups i, en alguns casos, famílies de nois aplegats al voltant de la partida. Alguns eren analfabets i s’havien passat anys lluitant des de molt avall; altres, com en Joseph, havien nascut en famílies acomodades que els havien pagat tutors de francès i d’anglès abans de perdre-ho tot a mans de Mobutu i del seu govern corrupte i envanit. Tenien una devoció religiosa pel joc, un gran respecte pel grapat de normes i per les variacions gairebé infinites nascudes, com deia en Joseph, d’un sentiment de gratitud compartida per tenir almenys un espai on les seves decisions importaven.
-Ningú no entén els escacs com un africà- va dir un vegada.”

Aquest llibre de dues-centes cinquanta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “òpera prima que ens ha recomenat la Fe, aquest llamp de llibretera que gasta un llamp de blog”.

Joan Brossa. L'empleat.

Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Volum 2. Edicions DAU. 2009.

Segona part de la crònica diària del Govern de la Generalitat de l’1 de febrer del 1937 al 28 de febrer del 1938. També s’hi recullen tres textos personals de Josep Tarradellas -destaca sobretot el diari dels seus darrers dies de guerra-, vuit pàgines de cartografia i uns utilíssims índexs amb més de tres mil entrades de parlaments, declaracions, topònims, premsa, organitzacions i noms de persona d’ambdós volums.
Aquesta crònica ja serà sempre més de referència quan es tracti la guerra civil que trastocà el nostre segle XX.

“Dia 27 de gener del 1939.
Fins a les cinc tarda hem estat a Olot treballant, després ens hem traslladat a Girona i hem presenciat com un coronel pegava desaforadament amb un ferro, talment com si fos una bèstia, a un xofer soldat. Girona és un caos, no hi ha manera de passar per enlloc. Hem continuat cap a Figueres, i al sortir de Girona hem posat la ràdio; eren les set i les emissores franceses donaven compte de la presa de Barcelona. He plorat fins a l’arribar a Figueres, i Sbert i jo no hem dit ni paraula, estàvem trasbalsats. Encara que la notícia fos esperada, ens ha causat un gran dolor, hem pensat en la pena de tots els catalans i amb els meus. Hem anat al Castell de Figueres, a on una gran quantitat de Policia i Carrabiners guarda el Govern, i entre aquesta força hi ha un batalló de fusells metralladors. El Govern estava reunit.
Però hem parlat primer amb Álvarez del Vayo, que no sabia res de res, i deia que en alguns llocs no havia passat el Llobregat i que, a l’Hospitalet, Modesto es defensava molt bé. Després hem parlat amb Moix, que ha sortit del consell tot rialler i li hem preguntat si hi havia notícies bones. Ha contestat que podia assegurar que no era veritat que estiguessin els facciosos a les muntanyes de Vallvidrera, que encara es combatia a Terrassa i que, anant malament les coses, fins d’ací tres o quatre dies no podien entrar a Barcelona. Després hem parlat amb l’ase de Méndez Aspe, que encara sabia menys, i ens ha dit que durant vuit o deu dies les coses anirien malament, però que després els aturaríem. És a dir, això no és un govern sinó una colla de ximples o de covards. Sbert i jo hem marxat escruixits. És clar, però, que dintre el Castell, amb bon menjar i ben guardats, sense veure la gran tragèdia, tot és fàcil i bonic.”

Aquest segon volum de la Crònica de la Guerra Civil a Catalunya de mil tres-centes tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la ganduleria dels historiadors i professors universitaris ha impedit que es publiquessin molt abans”.

W. H. Auden. Funeral Blues.

Stop all the clocks, cut off the telephone,
Prevent the dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
Bring out the coffin, let the mourners come.

Let aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week and my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last forever: I was wrong.

The stars are not wanted now; put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.


Traducció de Narcís Comadira

Blues funeral

Fora tots els rellotges i el telèfon odiós,
doneu, perquè no bordi, un os sucós al gos,
tanqueu tots els pianos i, amb els timbals somorts,
traieu el taüt fora, que vinguin ploramorts.

Que els avions voltegin pel cel gemegant fort,
que hi guixin un missatge: El Meu Amor És Mort.
Que portin els coloms llaçades de crespó
i els guàrdies de tràfic guants negres de cotó.

Em va ser Nord i Sud i Llevant i Ponent,
la setmana de feina i el diumenge indolent,
migdia i mitjanit, la parla i la cançó,
jo em creia que l’amor durava sempre: no.

No em vingueu amb estrelles, no en deixeu cap ni una;
desmantelleu el sol i empaqueteu la lluna;
buideu els oceans, talleu el bosc arran,
perquè res ja des d’ara podrà fer-se gran.


I la versió del Salvador Oliva:

Funeral Blues - W. H. Auden from blocsdelletres on Vimeo.