La partida inmortal. Una historia del ajedrez. David Shenk. Turner publicaciones. 2009.

Assaig que intercala l’apassionant història dels escacs, d’origen antiquíssim però incert, amb una de els partides més conegudes de tots els temps, la que van jugar Adolf Anderssen i Lionel Kieseritzky el 1851 a Londres, on les blanques van guanyar al 23è moviment després d’anar sacrificant peces fortes. Al final del llibre també s’hi inclouen altres partides memorables.
És francament lamentable que no s’editin llibres d’escacs en la nostra llengua, caldrà esperar molts anys més perquè algun editor hi posi remei?

“¿Cómo es posible que un juego haya tenido una longevidad tan prolongada, manteniendo su atractivo en periodos tan exensos, en geografías, lenguas y culturas tan diversas? Esa resistencia no es por sí sola, claro está, un logro digno de mención, pero sí una señal convincente de que se trata de algo que sucede a cierta profundidad, de una conexión catalizadora entre el juego y el cerebro humano. Otro síntoma análogo es que el ajedrez no sólo era una juego, sinó que también se integró en la vida creadora y profesional de artistas, lingüistas, psicólogos, economistas, matemáticos, políticos, teólogos, científicos especializados en informática y generales de variados ejércitos. Pasó a ser una metáfora popular y maleable de ideas abstractas y de sistemas complejos, a una herramienta eficaz con la que los científicos podrían entender mejor la mente humana y los ingenieros, tal vez, construir un cerebro artificial.”

Aquest volum de tres-centes dinou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el món de les seixanta-quatre caselles”.

Lluís Calvo. Col·lisions. En blanc i negre.

Et dic que hi ha un hivern que m’ha adormit els llavis
i que el desig és tèrbol i insolent.
Moixó encongit, m’envolo. Sóc a l’herbós camí
que adoràvem fa un temps: geranis, castanyers,
un pla fix de miralls i d’aigües somes
que el vent no redimeix. Els versos són l’excusa
amb què basteixo, insomne, l’hortizó
d’un drama en blanc i negre. “Tot això
em sembla un xic postís, com de pel·lícula”,
afirmes amb un aire demenjat.
I tens raó. Però l’heroi s’acosta
-pel porxo endomassat de la gran casa-
a guarir malsons. Ja sols voldria,
en aquestes alçades de penombra i de vida,
tenir l’honestedat de parlar del sarcasme
com si vingués d’algú altre i no de mi.
Però he volgut la fi quan l’inici era lluny,
com el malabarista que espera, sota el xàfec,
el públic que no acut. Ah, el teu riure infantil,
l’alegria viscosa! I sí: el desgavell
és l’aspra coartada que m’invento
quan tot ho desconec. I què reitero?
El fals empatx? L’ocàs a ran del llit?
Potser caldrà, només, retornar al silenci,
com etzibà el vell crític al Mastroianni trist
en recordar-li, al bis del seu regany mordaç,
que l’art no ha d’afegir més caos ni desordre,
si el viure ja n’aboca, infame, a raig.

Estimat doctor/Admirat mestre. L’esperit d’una amistat en 79 cartes. Pau Casals/Josep Trueta. Edició de Quim Torra. A Contra Vent. 2009.

Cartes, postals i telegrames creuats, de manera intermitent entre 1939 i 1973, que mostren la relació d’amistat entre Pau Casals i Josep Trueta, ambdós candidats al Premi Nobel però que, per pressions espanyoles i raons polítiques, no se’ls hi concedí mai.
Van ser sempre d’una catalanitat exemplar i van fer, durant el seu llarg exili, d’ambaixadors arreu del món del país, la democràcia i la pau.

“Estimat mestre Casals,
Quantes vegades hem pensat en la vostra dissort! La meva esposa i jo hem recordat sovint aquelles hores passades junts, fa més de cinc anys, quan encara l’horitzó d’Europa no s’havia ennegrit del tot. De tant en tant ens arribaven noves contradictòries del que fèieu, alguna d’elles ben entristidora per cert. Mentrestant, la nostra vida ací s’anava encarrilant i fruit de la meva experiència quirúrgica podia ajudar, ni que fos modestament, a mantenir encesa l’única guspira d’esperança, posant a contribució el nostre pobre esforç i ajuntant-lo al dels milions d’anglesos que no es resignaven a sotmetre’s. Ara podem mirar el passat amb satisfacció i el pervindre amb confiança. Pel voler de tots i pel seny de la majoria, esperem que les coses quedin de tal forma, que les generacions que ens segueixin es puguin evitar el veure’s arrossegades per l’onada de sang i de llot que ens ha fet infeliços a nosaltres. Com a catalans, em sembla proper el dia en que poguem anar pel món o per les comarques de la Pàtria, sense témer ofendre a ningú; potser encara serem a temps per a presenciar el renaixement del seny català, que ens féu tan grans en el passat”.

Aquest llibre de cent seixanta pàgines quedarà amorrat el piló de “llibres d’epistolaris, gènere que cada vegada m’agrada més, malgrat que el correu electrònic l’ha enterrat per sempre?”

Eudoro Augusto. Antologia de poesia brasilera contemporània.

Luz

Ergo os pilares do dia
como um pequeno templo dedicado à solidão
e à persistência dos sentimentos trêmulos
mortos no campo de batalha.
Ainda trago na boca
a umidade da tua língua
o teu gemido
a leve acidez de certas palavras.
Hoje sou um homem cego
surdo e mudo.
Um poeta sem caneta.
Meu lado esquerdo ainda sente falta
do teu calor, do teu suor
da tua suave impaciência.
Agora serei outra vez
a espada que atravessa teu ventre
deusa grega
negra
putinha
escancarada manhã.


Traducció de Josep Domènech Ponsatí i Ronald Polito

Llum

Alço els pilars del dia
com un petit temple dedicat a la solitud
i a la persistència dels sentiments trèmuls
morts al camp de batalla.
Encara duc a la boca
la humitat de la teva llengua
el teu gemec
la lleu acidesa de certes paraules.
Avui sóc un home cec
sord i mut.
Un poeta sense bolígraf.
El meu costat esquerre encara troba a faltar
la teva escalfor, la teva suor
la teva suau impaciència.
Ara seré un altre cop
l’espasa que et travessa el ventre
deesa grega
negra
puteta
esbatanada matinada.

Quatre germanes. Jetta Carleton. Libros del Asteroide. 2009.

Primer i únic llibre publicat d’aquesta desconeguda escriptora nord-americana que dibuixa els contorns i les interioritats d’una família que reuneix cada estiu les seves filles, per passar els dies de vacances, a la granja que tenen a l’oest de l’estat de Missouri.
Tots tenen els seus secrets però, sobretot, un sentiment de culpa que sembla que no s’hagi d’acabar mai. El pes de la religió, la fatalitat, les passions, els deures, marquen els seus caràcters i actituds.
Rubriquen la qualitat de la novel·la l’editorial que l’edita i qui signa la traducció, el gran Jordi Nopca.

“Havia llegit novel·les de Walter Scott i de Charles Dickens i tot sovint parlava d’altres escriptors i de llibres que en Matthew no coneixia: Theodore Dreiser, Edith Wharton, George Sand (l’havia sorprès molt, saber que George Sand era una dona) i d’una novel·la que es deia Madame Bovary, escrita per un francès. Ell es va interessar per saber com havia arribat fins aquells llibres. Que potser n’hi havien parlat a l’escola de Saint Louis? La Charlotte li va contestar que gairebé tots els havia llegit a casa: la mare en tenia piles i piles. Fins i tot havia escrit part d’una novel·la que havia donat a llegir a la seva filla.
El seu cor també era sensible a la poesia, especialment a la de Keats i Tennyson (li encantaven La vigília de Santa Agnès i La dama de Shalott). També li agradava molt un llibre que li havien regalat per Nadal a la mare, El Rubaiyat d’Omar Khayyám.”

Aquest llibre de quatre-centes trenta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la seva lectura ens ha deixat alguna cosa a dins per sempre més i que no sabríem ara com explicar”.