Iehuda Amikhai. I no a la fi de recordar. Aquell que se’n va.

Traducció de Manuel Forcano
Aquell que se’n va de la dona que estimava
farà saltar la seva última paraula
com una pedra llisa damunt l’aigua:
fara tres bots
o quatre. Després s’enfonsarà.

Biel Barnils • Iehuda Amikhai. Aquell que se’n va.

Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor. 2008.

Cartes creuades entre aquests dos forts caràcters, pesos pesants de la literatura i edició catalanes, a voltes cruels, d’altres apassionats i afectuosos.
La seva relació va de l’estricta autora-editor a l’entre amics que s’expliquen i es necessiten. Com en un dietari sense reescriure les repeticions hi sovintegen; els afers quotidians, les disputes entre capelletes, els premis literaris, però també les idees de fons, de país, de literatura i de llengua hi són desgranades. La lectura més fascinant que he fet en els darrers anys.
“Demà dissabte en Serra-Llimona (el nostre nou distribuïdor) i senyora ens ofereixen un dinar per celebrar les victòries del CLUB. Aquest octubre farà dos anys que és el nostre distribuïdor i diu que abans de ser-ho no hauria dit mai que el CLUB es vengués tant. Diu que s’ha anat quedant veient visions, perquè a través del Destino, Serra d’Or, etc. més aviat es pensava que els grans èxits de novel·la catalana eren en Porcel, en Pedrolo i en Perucho, les tres PPP; com que d’algunes novel·les d’aquests també n’és distribuïdor, ara sap molt bé la veritat. També ho és de Serra d’Or i per ell sabem de la manera més directa possible que la venda ha anat baixant cada vegada més i prossegueix l’estimbada. Et pour cause. Si no hi hagués darrera els monjos de Montserrat, ja hauria hagut de plegar fa temps. Ara, jo soc un animal força estrany. L’estimbada de 62 i d’Ifac, que ens va crear (farà dos anys aquest mes d’agost entrant) un problema financer tan gros com inesperat em va estimular, i de quina manera!, i ara que tornem a tenir la situació capgirada i millor que mai, hi ha dies que m’entra una neurastènia que no s’acaba. I és que veig massa clarament que fent llibres, fins si els fem bé i tenen èxit, no fem res; que el que hauríem de fer és canons, metralladores, bombes atòmiques i tancs (ja ho deia aquell cartell: Feu tancs, tancs, tancs).”
Aquest llibre de mil cent una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que enceten una nova lleixa, a l’ample i alt pany de paret d’aquesta habitació virtual, que vaig començar a omplir de llibres i poesies la setmana que ve farà quatre anys”.

Quimi Portet. Cançoner electromagnètic. Bon nadal.

Sóc innocent i bon cristià;
grans respostes mai no he esperat
perquè, sincerament,
no tinc grans preguntes a fer.
Ploro per tu i plores per mi,
tothom té algú per qui plorar;
hi ha massa colorants al vi
i a la vida massa dolor.

Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
bon nadal i bon any, paga l’últim en arribar.
Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
que ens bombin i bon any,... no puc deixar-te d’estimar.

Fotut, fracassat i trist,
diuen: qui l’ha vist i qui el veu;
a mig camí de Hollywood hi ha un femer,
on si vols continuar has de sucar els peus.
Ploro per tu i plores per mi,
i tot plorant anem fent camí;
hi ha massa colorants al vi
i a la vida massa dolor.

Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
bon nadal i bon any, paga l’últim en arribar.
Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
que ens bombin i bon any,... no puc deixar-te d'estimar.

La tendresa dels llops. Stef Penney. La Magrana. 2009.

Aquí tothom fuig, tohom s’escapa, tothom persegueix. Les petges desapareixen sota la neu que s’acumula durant l’hivern, dur, dur com el caràcter dels habitants d’aquest petit poble del Canadà d’una immensa, inhòspita i deshabitada regió.
Assassinats i desaparicions per resoldre van lligant una trama molt ben explicada per una autora que sap com fer-s’ho per escriure exactament allò que t’obliga a passar a la pàgina següent. I a la següent.

“Fa tres dies que caminem a través de la plana, i no s’entreveuen ni el final ni cap canvi en el paisatge. La pluja que va dur el desglaç va persistir durant un parell de dies i ens va dificultar molt l’avançada. Vam caminar treballosament amb fang fins als turmells, i si això pogués semblar poc, no puc sinó insistir que és duríssim. Tots dos peus carregaven gairebé un quilo de llot enganxifós, i jo havia d’arrossegar la faldilla, xopa d’aigua. Parker i Moody, lliures del llast d’una faldilla, trescaven al davant amb el trineu.
El segon dia, cap al tard, va deixar de ploure; tanmateix, quan jo tot just començava a agrair-ho als déus que sigui que m’estan protegint, es va aixecar un vent que no ha parat de bufar des de llavors. Ha assecat el sòl i ara és més fàcil de caminar-hi, però prové del nord-est i és tan gèlid que experimento en pròpia carn un fenomen del qual només n’havia sentit a parlar: les llàgrimes se’m glacen a les cues dels ulls; i al cap d’una hora, els tinc tots vermells i irritats.
Ara Parker i els gossos s’esperen que els arapem. Parker s’ha aturat dalt d’una petita elevació del terreny, i quan finalment aconseguim remuntar-la, entenc per què: a pocs quilòmetres de distància s’albira un complex d’edificacions -la primera cosa creada per la mà de l’home que hem vist des que vam abandonar Himmelvanger.
-Anem per bon camí- diu Parker, tot i que camí no és ben bé la paraula que jo hauria triat.”

Aquest volum de quatre-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-ideals-per-llegir-vora-la-llar-de-foc-mentre-crepiten-els-troncs-durant-llargues-nits-i-matinades-d’hivern”.