Barcelona tràgica. Andreu Martín. Ara Llibres. 2009.

Els Estrada són una família burgesa que viu al poble de Sant Gervasi de Cassoles i tenen la fàbrica al Poblenou de Barcelona. Però sobretot tenen un secret inconfessable per amagar. Durant les vuit setmanes que van de finals de juny a finals d’agost del 1909 tot s’esbombarà i als edificis religiosos de la ciutat hi començaran a sortir columnes de fum. Andreu Martín, un dels mestres de la novel·la negra del nostre rodal, firma aquest entretingut llibre, molt ben documentat, que aconsegueix crear un clima i ambient ben reals. “-Durant molts segles, vostès van procurar que els seus fidels no llegissin la Bíblia, oi? I fan la missa en llatí. Per què fan la missa en llatí? Perquè els fidels no els entenguin, perquè no estiguin informats del tot, perquè no els facin preguntes ni es facin preguntes incòmodes. És la manera com s’aconsegueix que les coses continuïn sent com són, com han de ser. Tot anava bé fins que a algú se li va acudir que els obrers també tenien dret a saber de lletra. Em pot dir per què ha de saber de lletra un dels que treballen als meus forns, o als meus assecadors, o com a estibadors del port? Jo li diré per què han de saber de lletra: per llegir allò que no els convé ni entenen i per creure que són més del que són. Les coses es van començar a torçar quan els obrers van aprendre a llegir i escriure i les quatre regles, a les cases del poble, o als ateneus anarquistes, o als patronats obrers o a les parròquies de vostès, els capellans. I ara, que si l’Instituto Libre de Enseñanza, que si l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i tot el que penja. Fixi’s bé en això, un anarquista com Ferrer i Guàrdia, assassí de reis, terrorista confés, que viu de les dones, que se’n va a París amb una mà al davant i l’altra al darrera torna carregat de duros que ha agafat d’una pobra vídua; aquest cràpula vol muntar una Escola Moderna! S’imagina què explicarà als seus alumnes? La visió del món que els donarà? Cada alumne de la seva Escola Moderna acabarà sent un terrorista decidit a canviar l’ordre de les coses, un enemic meu i seu, mossèn, també seu, perquè ells són els que cremen les esglésies. Ens meravellem que a cada moment estiguin esclatant bombes en algun punt d’aquesta ciutat. I més que n’esclataran, si deixem que Ferrer i Guàrdia eduqui les nostres criatures”. Aquest volum de tres-centes noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que enguany commemoren el centenari de la Setmana Tràgica”.

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre. Aki.

Sueshigoto
tsuribito tateri
akino se ni.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

Tardor

Riu tardoral
el pescador dempeus
marca el paisatge.

Biël Barnhills · Kawaguchi Teiichi. Riu.

La casa de la mesquita. Kader Abdolah. Traducció de Maria Rossich Andreu. La Magrana. 2008.

Història d’una família que viu a la casa adjacent a una mesquita, mesquita que adminsitra des de fa segles i que ha anat passant de pares a fills i de fills a néts de manera ininterrompuda. Però ho fa trontollar tot -el país, l’Iran, i la família- la revolució de l’aiatol•là xiïta Khomeini i la guerra contra l’Iraq.
Deliciosa novel·la que fa de molt bon llegir i que ha estat un dels meus darrers millors descobriments.

“D’una banda, l’escena es podia interpretar com un incident en què un noi amb un retard mental greu s’havia enfilat a l’estàtua del xa; però d’altra banda la seva acció innocent tenia una càrrega política. Tothom hi veia la debilitat del règim, però ningú no podia predir que al cap de poc una gentada histèrica faria caure l’estàtua amb una cadena de ferro.
L’endemà va aparèixer una gran foto d’en Llangardaix penjat del coll del cavall reial a la portada del diari local.
Aquella edició del diari es va esgotar en menys d’una hora, un fet sense precedents. Tothom que llegia l’article anava a la mesquita per admirar en Llangardaix a la teulada.
Es va convertir en un punt d’inflexió en la seva vida: a partir d’aleshores, cada dia s’enfilava per la teulada a un dels minarets, fins a dalt de tot, on antigament havien tingut el niu les cigonyes, i s’hi asseia a llegir”.

Aquestes quatre-centes trenta-una pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-que-m’han-ensenyat-paraules-noves-com-per-exemple-la-que-hi-surt-tantes-vegades: hooz”.

Quimi Portet. Viatge a Montserrat. Dorm.

Era tard, força tard
però va arribar el nostre hivern
i algun déu despistat
va deixar-se un foc encès.
Ara un bes, ara un mos,
ara un mos, un bes i dos;
del cel blau del teu cos
jo vull ser-ne l’aviador.

Què podem dir que en aquest món algú altre no hagi dit?
Sense literatura no pot haver-hi amor.

A dins meu, silenciós,
mor un jove lentament;
nous perfums, nous colors,
nous fonemes per al cor.
Ja no tinc el pudor,
o potser he de dir la por
de cridar el teu nom
i posar-lo a les cançons.

No, no, no
... que no es fongui la neu.
No, no, no
... de l’hivern més dolç.
Dorm, dorm, dorm
... bona nit amor. Bona nit.