Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Volum 1. Edicions DAU. 2008.

Documents enterrats en bidons de benzina a l’exili de Clos de Mosny a Saint-Martin-le-Beau, el president Tarradellas era conscient de la seva rellevància, deixen constància del dia a dia, des del juliol del 1936 al gener del 1937, del govern de Catalunya.
Escrits per funcionaris de la Generalitat, s’especula que fins a tres de diferents, un dels quals va morir en un bombardeig durant la seva redacció.
S’hi troben transcripcions de discursos, descripcions de les accions a favor i en contra de la legalitat republicana i tot de notificacions burocràtiques, cosa que permet una lectura no linial.
Un llibre cabdal, de fons, per entendre aquest període convuls de la nostra història recent.

“Dia 11 de setembre del 1936
La manifestació amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre ha tingut una grandiositat sense precedents. Totes les organitzacions populars, els partits republicans, totes les forces que lluiten per la llibertat, desfilaren armades davant l’estàtua de Rafael Casanova, entre les aclamacions incessants de la multitud arborant centenars de banderes catalanes.
A partir de les dotze de la nit d’ahir, que es declarà obert l’acte d’homenatge, la desfilada per davant de l’estàtua no va ésser interrompuda ni un sol moment. La gentada congregada pels voltants va aplaudir contínuament el pas de les representacions d’entitats que acudiren a retre homenatge a Rafael Casanova, mentre anaven dipositant llurs banderes i senyeres a la balustrada.

A les dotze i deu minuts del matí arribà la comitiva oficial. Figuren en primer lloc uns guàrdies urbans a cavall, de gran gala. Avança, a peu, el general Aranguren. És ovacionat. Aquest saluda la multitud amb el puny enlaire.
Foren igualment rebuts amb mostres inequívoques i emocionades d’entusiasme els cotxes que porten diputats al parlament de Catalunya i alguns diputats a Corts.
Al darrere de la representació municipal anaven els motoristes de circulació.
Seguien també en cotxes els consellers de la Generalitat. El primer d’aquests automòbils era ocupat pels consellers d’Economia i Obres Públiques, senyors Tarradellas i Mestres; el segon, pels de Treball i Sanitat, senyors Prunés i Rouret; el tercer, pels de Justícia i Agricultura, senyors Calvet i Quero; el quart pel de Cultura, senyor Ventura Gassol i el cap de Govern, senyor Joan Casanovas. En un altre cotxe anava el conseller de Governació, senyor Josep Espanya. Finalment hi havia l’automòbil ocupat pel President de la Generalitat, senyor Lluís Companys. L’acompanyava el President del Parlament català, senyor Jaume Serra Húnter.
La multitud, en veure el President de Catalunya, esclatà en visques incessants i entusiastes. Fou un moment d’emoció indescriptible. Seguidament, el senyor Companys es dirigí a la tribuna des de la qual saludà la immensa gernació aplegada als voltants del monument. Tothom va llançar visques agitant el puny. A continuació féu ús de la paraula el President de Catalunya:

Catalans -començà dient- Aquest any l’homenatge que retem a Rafael Casanova, que va morir en la defensa de les llibertats de Catalunya, té la grandesa de les hores extraodinàries que vivim.
Aquest any, en reafirmar, davant l’enorme multitud ací congregada, els drets i la voluntat nacionalista, trametem la nostra admiració als que combaten amb les armes a la mà contra un exèrcit rebel i facciós que representa l’odi a Catalunya, a la República i a la llibertat. (Grans ovacions)
Saludo també els milicians de tot l’àmbit de la República i els trameto la nostra solidaritat fraternal i emocionada, avui més viva que mai, en el dolor i en la glòria. (Grans aplaudiments)
Als ulls dels milicians brilla el llampec de la victòria. Les seves armes són de ferro i d’acer. Són com la rella que empeny la veu del camperol i que penetra a la terra i la burxa i l’esgarrapa i la revolta fereix preparant la collita del demà. Però ara és regada amb la sang ardent i vermella del poble, i la collita serà de llibertat i de justícia. (Gran ovació)
La nostra Catalunya sorgirà dels trasbals d’avui amb la seva fecunda vitalitat. No pot ésser vençuda ni sotmesa. Els qui lluiten a les milícies en les terres de la República representen la força viva de la Història.
Catalunya vol ésser la primera a llançar a l’espai el crit de la victòria.
No passaran!

Aquest primer volum de cinc-centes noranta-una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que la ganduleria dels historiadors i professors universitaris ha impedit que es publiquessin molt abans”.

Fernando Pessoa. Autopsicografia.

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.

E os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.

E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.


Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

La por. Gabriel Chevallier. Quaderns Crema. 2009.

Excel·lent novel·la, en part autobiogràfica, sobre les vivències d’un soldat francès a la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial: al front, la convalescència a l’hospital, l’absurditat de tot plegat, la por, la gana.
Un relat molt ben escrit sobre la guerra, sobre totes les guerres, cru, realista i sense concessions, lluny de la idea mística i patriotera que moltes pel·lícules i llibres ens volen fer empassar.

“Quan vam entrar realment en contacte va ser quan li vaig demanar llibres. Entre la gent a qui agrada la lectura s’estableixen llaços de seguida. Les preferències evoquen les idees, que donen ràpidament la mesura de les opinions. Aviat vaig tenir damunt la taula Rabelais, Montsequieu, Voltaire, Diderot, Vallès, Stendhal, naturalment; alguna cosa de Maeterlinck, Mirbeau, France, etc., tots els autors força sospitosos per a jovenetes de la burgesia, i vaig rebutjar, com a insípids i convencionals, els escriptors que elles més havien llegit.
Una infermera així domesticada em va dur a una altra, i així successivament. Van començar les converses, i em vaig veure envoltat i assetjat amb preguntes.
-¿Què ha fet al front?
-Res que mereixi de ser explicat, si el que desitgen són proeses.
-¿Ha lluitat bé?
-Sincerament, no ho sé. ¿Què entén vostè per lluitar?
-Era a les trinxeres... ¿Ha matat alemanys?
-Que jo sàpiga, no.
-Però, vaja, ¿n’ha vist davant de vostè?
-Mai.
-Com! ¿En primera línia?
-Sí, en primera línia no he vist ni un sol alemany viu, armat, davant meu. Només he vist alemanys morts: la feina estava feta. I em sembla que m’estimo més que hagi estat així... En tot cas, no els puc dir com m’hauria comportat davant un prussià alt i ferotge, i quines conseqüències hauria tingut això per l’honor nacional... Hi ha gestos que no es poden premeditar, o que seria inútil premeditar.
-Però aleshores, ¿què ha fet a la guerra?
-Estrictament, el que m’han manat. Em temo que no hi ha en això res de gaire perjudicial per a l’enemic. Temo estar usurpant la plaça que ocupo aquí i les atencions que vostès em prodiguen.
-Que exasperant que és vostè! Respongui, doncs. Li estem preguntant què ha fet!
-¿Sí?... Doncs bé: he caminat nit i dia, sense saber on anava. He fet exercici, he passat revista, he cavat trinxeres, he transportat rotlles de filferro i sacs de terra, he fet guàrdia a les espitlleres. He passat gana sense tenir res per menjar, set sense tenir res per veure, son sense poder dormir, fred sense poder-me escalfar, polls sense poder de vegades gratar-me... Vet aquí!
-¿Això és tot?
-Sí, això és tot... O més aviat, no, això no és res. Us diré quina és la gran ocupació de la guerra, l’única que hi compta: HE PASSAT POR.”

Aquest llibre de tres-centes quaranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que si no guanyaran el Premi Llibreter d’enguany l’haurien pogut guanyar ben bé”.

Vicenç Altaió. Allò de dintre.

12 d’abril de 2009, 7h 45’

M’enfilo amunt, pedalejant amb la bicicleta de Joan Ponç, i avall, mans lliures, per un camí de pescadors que porta fins al far de cala Nans. Duc frac per mallot i barret de copa alta en lloc de gorra girada o casc. Sofreixo vertígen a cada revolt quan el camí s’aboca, vorejant els penya-segats, al mar esfilagarsat i polvoritzat per una violàcia tramuntana. Suspès al buit, m’arrapo a les formes minerals. A prop, hi puc llegir, de reüll, una escriptura obscura i puntejada que el vent i el mar han escrit com si fossin eines de tall esmolades. La llengua arcaica es manifesta gutural, interjectiva, tallant. La canto.

Quan sóc a dalt, abandono la bicicleta en un estirp de la pedra i baixo unes escales fins al moll, acabat d’escombrar. El bufec del vent fa inhabitable el silenci d’aquest indret recòndit, allunyat dels humans. Pretenc de pescar, però el fil, la boia, la plomada i l’ham queden en suspensió i voleien segons la força de la ratxa per un cel fet mar, en la llum del capvespre, en la imposició del més enllà.

Tota cosa ha perdut el contorn i m’aclapara la confusió. Se senten encara els cants dels mots antics, dibuixats en les constel·lacions i gravats en la pell de les serps, que van i tornen, escampats. En la transfiguració, se m’apareix un Foix en estàtua clàssica. L’alimentació ultraterrenal en excés d’ou, llet i sucre li dóna un aire de figura de sal amb barret i corbata, fràgil a la intempèrie. Em poso les ulleres de mar per veure-hi clar i entrelluco, suara, Joan Ponç sota les aigües, al fons, en les zones afòtiques. Floten, de cop, ambdós, inflats, com ombres corpòries, simulacres alliberats. Porten cendra calenta a les mans, cendra roent, fumejant, de la Ultratomba. La poesia i l’art em cremen les mans.