Joan Laporta. Passió absoluta. Anton Mª Espadaler. Edicions DAU. 2009.

Aquest professor universitari de literatura medieval ha sabut treure suc a la trajectòria vital i professional de Joan Laporta al capdavant d’una de les entitats esportives més importants del món -el Barça és més que un club perquè Catalunya és menys que un país-.

El suc que n’ha tret ha estat amarg a estones i d’eufòria col·lectiva a d’altres, però els números canten, les sis temporades que ha estat president del F.C. Barcelona han estat les millors econòmica i esportivament de la seva llarga història -i els déus tornen cecs als que no hi volen veure-.

“Un club de futbol és una caixa de sorpreses i en aquells primers dies les novetats i els ensurts eren constants. Algunes de pintoresques, per més que posessin en relleu que les coses no s’havien fet amb la cura que calia, com ara descobrir l’existència d’un lampista que cobrava regularment per ocupar-se del manteniment d’unes determinades bombetes i que feia més de vint anys que no havia aparegut mai pel club. D’altres no tant, com assabentar-se que un grup d’empleats controlava sistemàticament unes quatre mil entrades, el valor de les quals el club deixava d’ingressar, i que es va tallar per la via ràpida (detall que ajuda a entendre situacions com la produïda amb Luis Figo). Altres no menys pintoresques, però molt més inquietants, com va ser el descobriment casual de micròfons instal·lats a la sala de juntes. Es va resoldre aleshores el misteri que intrigava tothom, i això és que tot allò que es parlava en les reunions de la Junta, que en aquells dies era matèria particularment sensible, apareixia fil per randa l’endemà als diaris. Aquesta anècdota va fer posar tothom en guàrdia i que més d’un es preguntés on redimonis s’havia ficat. Hom estava disposat a acceptar que el futbol és una casa de bojos. Ara, l’espionatge és un delicte, i entre els tocats de l’ala i la deliqüència hi hauria d’haver una distància insalvable, que, pel que es veia, no tothom semblava disposat a tenir en compte. Confesso quedar-me amb les ganes de saber en què ha acabat l’afer. Si és que ha acabat, clar.”

El setè volum de la Col·lecció Retrats de cent trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre el món del futbol per a experts i fidelíssims seguidors o per a simples aficionats com ara jo”.

Jacint Verdaguer. Selected Poems of Jacint Verdaguer.

A un detractor

Per crucem ad coronam.

Calúmnia, detractor,
ta llengua de glavi esmola;
los esbroncs són mon plaer,
los penjaments la meva honra.
Si del glavi no en tens prou,
pren al sastre l’estisora;
tu m'has de fer lo vestit
que tinc de dur a la glòria.
L'enclusa pren al ferrer,
a l'argenter la gresola;
no em plangues ni el foc ni el mall,
tu m'has de fer la corona;
una perla és cada insult,
un diamant cada afronta.


Traducció de Ronald Puppo

To a Detractor

With torments for a crown.

Slander, detractor,
sharpens your dagger tongue;
your tirades are my pleasure,
your decrial is my honor.
And if the daggers aren’t enough,
take the tailor’s scissors;
you’re the one to make the suit
I’ll wear the day I go to glory.
Take the blacksmith’s anvil,
the silversmith’s crucible;
don’t spare the fire and hammer,
you’re to fit me out with crown;
your every insult is a pearl,
a diamond every injury.

Biël Barnhills · Philip Larkin. Poetry of departures.

Ahir. Agota Kristof. Traducció de Jordi Rourera Peret. Editorial Empúries. 2009.

Bonica i trista i dura a la vegada història sobre el dia a dia d’un exiliat que treballa en una fàbrica i somia ser un reconegut escriptor. Enamorat d’una altra exiliada viu capficat per un dolorós passat i els secrets inconfessables que hi estan lligats.
Si agrada l’ambient que hom va sentint mentre llegeix el llibre agrada encara més el seu estil, eixut de paraules, amb molts punts i a part, depurat, clar, oral.

“L’endemà al matí, puja a l’autobús i s’asseu al meu costat, com de costum. Amb el braç esquerre, porta la seva petita, fa lliscar la mà dreta en la meva. No pregunto. Viatgem així fins a la fàbrica.
Fa bo. A migdia, dinem, després passegem pel parc. No hi ha ningú a la vora, no parlem. Davant nostre, l’edifici monstruós de la fàbrica. Més lluny, un paisatge magnífic com només es troben als prospectes turístics.
Poso la mà sobre la de la Line. Ella no l’enretira. En veu baixa, recito un dels poemes que li he escrit, en la nostra llengua materna.
-De qui és?
-És meu.
-Crec que potser sí que tens talent, Sandor.
Hem de tornar a la feina. Les nostres mans se separen. I penso que no podré viure més sense la mà de la Line dins la meva.
Com retenir-la?”

Aquest volum de cent trenta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’ha sabut greu acabar però que m’han animat a llegir-ne d’altres de la seva autora”.

Joan Brossa. Prohibit el pas.