El banquer anarquista. Fernando Pessoa. Quaderns Crema. 2002.

Assaig en forma de diàleg -més aviat de monòleg- sobre l’anarquisme. Text punyent, irònic, a voltes sarcàstic, on el banquer protagonista, durant una llarga sobretaula, pretén fer casar la ideologia anarquista amb el capitalisme.
És aquest un dels llibres més coneguts del GRAN Fernando Pessoa, tan conegut com breu, tan breu com profund, tan profund com interessant, tan interessant com divertit.
P.S. Estic ara llegint una part de la seva poesia, editada per Quaderns Crema, que després de vacances m’agradarà compartir amb vosaltres.

"¿Què vol dir l’anarquista? La llibertat -la llibertat per a ell i per als altres, per a tota la humanitat-. Vol deslliurar-se de la influència o de la pressió de les ficcions socials; vol ser lliure tal com va néixer i va arribar al món, que és com justament ha de ser; i vol aquesta llibertat per a si mateix i per a tots els altres. No tothom pot ser igual davant la Natura: uns neixen alts, altres baixos; uns forts, d’altres dèbils; uns més intel·ligents, d’altres menys... Però d’aquí en endavant tothom pot ser igual; només les ficcions socials ho eviten. Aquestes ficcions socials és el que calia destruir".

Aquest volum de vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que pots llegir en una tarda però necessitar tota una vida per entendre”.

Josep Lluís Aguiló. Llunari. Amiga.

Ara que ha acabat la nit i has marxat i que t’he vist, tan bella i tan cansada, pens que t’hauria d’haver dit que mai no tornarem ser tan joves com ara. Ens ofegam en un mar de temps. Demà serem més vells. Potser pus mai no posseirem l’energia exacta per muntar la nit sobre el cos de l’altre. La nostra amistat no ha sigut gens fàcil; no ens hem mentit més que quan ens hem dit que el desig no hi tenia res a veure. Per res voldria fer que s’acabés la nostra relació; tan perfecta que els dos ens conformam a cimentar-la en la suposició que pus mai acabam les nostres nits al teu llit.

Serrallonga. Rafael Vallbona. Edicions 62. 2008.

Novel·la d’aventures sobre un dels personatges més mitificats de l’imaginari català, sobretot d’ençà del segle XIX quan Víctor Balaguer l’immortalitzà a Don Joan de Serrallonga. Vallbona, que també se’l pot llegir als blogs Tourmalet, Casa de VbN i Forasters, gasta una prosa bella, plena de matisos i girs populars, gens pretensiosa. No vol que el seu llibre sigui etiquetat com a novel·la històrica, i és d’agrair, només vol entretenir i en aquest sentit és d’una eficàcia total. Una excepció, malacostumats com estem a la faramalla més horripilant. 

“Aquest és un país misteriós i fascinant. Amb la pell rebregada de turons d’un verd tan espès que sembla negre i fondalades per on corre tothora l’aigua que la solca i la clivella com el front d’un vell, la vida a les Guilleries no és apta per a dèbils d’esperit. Potser per això els dies passen amb la cadència resignada, però no exempta d’orgull, del qui se sap oblidat del món, i d’aquest aïllament en fa bandera i senyal d’identitat malgrat les penúries i els temps difícils”. 

Aquest volum de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!”

Jordi Cornudella. El germà de Catul i més coses.

7. [MATARÓ] [SANT ANDREU DE LLAVANERES] Fills de la Gran Puta d’ombra allargada i petja diminuta: llenguallargs llepaculs de gasetilla, funcionaris de patilla i de cartilla, tous de carrera i bufats de bandera creuhonorats in pectore o a la pitrera, aprovats purulents i pestilents de nota, putrefactes doctors en bancarrota, catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics, torracollons públicament mefítics, àugurs falsaris de sèquits gregaris arraïmats pels lladrucs dels sicaris, cagallons, cagadurs i cagadubtes estupradors de ruïnes abruptes, comerciants de merda selenita llorejats amb corones d’uralita, crítics cretins, crenetistes frenètics, pixatinters d’excessos diürètics, bards neotísics i protorreumàtics més bufanúvols que nefelobàtics, cecs acadèmics, prostàtics i endèmics, i saltimbanquis recontraacadèmics, alts ocupants de poltrones i càrrecs ben aclofats al tou dels vostres fems, aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs, oh pústules de sempre i del meu temps!)

Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.

Espaterrant novel·la de personatges que viuen l’època de la gran depressió a un poble de l’Estat nord-americà d’Ohio. Sherwood Anderson, escriptor de l’anomenada generació perduda, ens va descabdellant les seves vides i xafarderies. Hem xalat escoltant-les, però també amb el disseny, i fins amb el tipus de lletra -els llibres, com el menjar, entren pels ulls- d’aquesta bella col·lecció que no para de seduir-nos amb tots els títols que va publicant. Chapeau!
“-De totes les vides, la més fàcil és la d’escriptor -deia, tot exaltant-se i una mica estufat-. Vas d’aquí cap allà sense que ningú et mani. Tant si ets a l’Índia com als mars del Sud en un vaixell, l’únic que has de fer és escriure i llestos. Espera fins que em faci un nom i veuràs que rebé que em va.
A la cambra d’en George Willard, que tenia una finestra que donava a un carreró i una altra des d’on, més enllà de les vies del tren, es veia la fonda d’en Biff Carter i, al davant, l’estació del ferrocarril, en Seth Richmond seia en una cadira i contemplava el terra. En George Willard, que feia una hora que seia sense fer res, jugant amb un llapis, se li adreçà efusivament:
-Intentava escriure un història d’amor -explicà amb un riure neguitós. Va encendre la pipa i començà a passejar amunt i avall per l’habitació-. Ja sé què faré. M’enamoraré. He estat aquí assegut rumiant-m’ho i he decidit que això és el que faré.
Una mica avergonyit per la seva declaració, en George s’atansà a una finestra i, d’esquena al seu amic, s’hi abocà.
-Ja sé de qui m’he d’enamorar -afegí-. De la Helen White. És l’única noia de tot Winesburg que té les qualitats necessàries”.

Aquest llibre de dues-centes cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que he recomenat des del dia que els vaig acabar a tothom qui m’ha demanat va-Biel-recomanem-una-novel·la-que-hagis-llegit-fa-poc”.