Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Cançó del gosar poder.

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t'agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta,
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d'un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres de Sud.

Biel Barnils Carrera · Gabriel Ferrater. Cançó del gosar poder.

La dictadura de la incompetència. Xavier Roig. Edicions La Campana. 2008.

Assaig que posa el dit a la llaga a tots els defectes que la nostra societat i les nostres classes dirigents van arrossegant des de la suposada -dic suposada- transició democràtica i entrada a la Unió Europea.
Xavier Roig, sempre independent, sempre incisiu, no estalvia crítiques als partits polítics, als funcionaris, als progressistes i als anti-globalització. Un llibre que hauria de despertar consciències adormides, adormides pel tan-se-me’n-fotisme i la cara dura dramàticament generalitzada al sud d’Europa.

“Sovint les elits culturals no són més que uns buròcrates especialitzats que fan veure que treballen per assolir l’excèl·lència en favor dels necessitats. Estic convençut que és un vici adquirit dels actuals governants d’ençà de l’època en què flirtejaven amb règims totalitaris. Ja saben l’extraodinària reputació que tenien les companyies de dansa i teatre dels règims comunistes, que no comptabilitzaven en el seu passiu les privacions que tot plegat representava per als súbdits. A Europa la cultura dirigida que tan agrada als que manen aquí no ha estat mai transparent, i per tant no hi ha cap comptabilitat que ens pugui dir quan costa ni qui beneficia. I si miréssim de ser clars?”

Aquest llibre de cent vuitanta-sis pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-mirall per a morir-nos de vergonya tots i començar a canviar abans-que-no-sigui-massa-tard”.

Josep Mª Traveria i Planas. Una vida de poesia. Pàtria.

a Sant Jordi Amb la llança que vostra mà empunya i cavalcant damunt del blanc corser, de tots els enemics de Catalunya defenseu-nos, si us plau, Sant Cavaller. Lluitem, que la victòria no és llunya; puix com les hosts del rei Pere primer, si ens ajudeu, veurem com se’ns allunya la gent hipòcrita d’aquest terrer. Amb la creu que porteu damunt el pit, demà que el vostre jorn joliu arriba entremig de les roses perfumat; il·lumineu dels catalans l’esprit, perquè segueixin el camí fressat per l’inmortal n’Enric Prat de la Riba. 22 d’abril de 1933

Lo piano vermell. Max - Pascal Comelade. Discmedi/Blau. 2008.

Còmic divertit, surrealista, carregat de fantasia i referències musicals.
Dibuixat pel Max, una de les plomes més conegudes i importants del moment. Al llarg de les seves vinyetes hi fa aparèixer personatges de la nostra cultura com Sisa, Dalí i Casasses que li amaneixen un llibre molt ben editat.

El llibre s’acompanya d’un cedé que conté dotze temes en directe de la gira que el músic de la Catalunya del nord més interessant d'arreu dels Països Catalans va fer entre l’octubre i el novembre del 2006 al Circuit Ressons.

Aquest volum de cinquanta-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que casen còmic i música”.