Josep Piera. En el nom de la mar. Ara.

Ara que ja no ets, amor, ets més que mai. Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres. Ara que ja no ets, amor, ets esperança. Ara que t’he perdut, amor, ets meu per sempre. L’amor, amor, és així: és, si no és.

Si menges una llimona sense fer ganyotes. Sergi Pàmies. Quaderns Crema. 2006.

Recull de contes escrits amb l’humor àcid, àcid com les llimones, que ens té acostumats l’autor i que respiren un deix de tristesa i de melancolia força accentuada.

La llengua que utilitza ha passat per un llarg procés de depuració, re sembla que hi sobri ni que hi falti. Ademés ha publicat quan n’ha sentit la necessitat, sense presses, sis anys han passat des de L’últim llibre de Sergi Pàmies. Acostumats com estem al barroquisme innecessari, al fum, als focs d’artifici i al publicar per publicar és molt d’agrair aquest exercici de contensió i sinceritat del Pàmies.

“Hi ha cognoms que marquen i d’altres que no tant. Gasull és dels que no tant. A l’escola, ningú no en feia befa, però, en silenci, jo envejava els Serrahima, els Barnils, els Farràs, els Argemí, els Sabater, els Subirats, els Vendrell, els Bardagí, els Carandell, els Gavaldà, els Casteli. Pronunciat per ella, en canvi, Gasull em sembla música celestial, com quan, a les pel·lícules en versió original que fan a la matinada –i que, per combatre l’insomni, m’agrada tant mirar-, alguna actriu diu caro, darling o chéri”.

Aquest volum de cent quaranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres del Sergi Pàmies per rellegir”.

Pere Quart. Saló de tardor. Corrandes d’exili.

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'anyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

Biel Barn

ils Carrera · Pere Quart. Corrandes d'exili.

El somriure de l’atzar. Diaris II. Feliu Formosa. Perifèric Edicions. 2005.

Segon volum d’aquest dietari introspectiu on l’autor escriu sobre el seu ofici de traductor. També de les esporàdiques interpretacions teatrals i lectures que fa. Del seu interès pels escriptors alemanys Bertolt Brecht, Thomas Mann i el seu fill Klaus Mann. Dietari que se suma a la llarga i molt important tradició d’aquest gènere literari en la nostra literatura. “Encara em falten unes trenta pàgines per acabar La mare Coratge. Estic cansat. No és que tradueixi molt. Només una mitjana de tres pàgines diàries. Però el text és difícil i em planteja molts dubtes. Em preocupa que li falti color, que no m’acosti prou al llenguatge popular de l’original i que allargui massa les frases. Per això reviso molt. De vegades rellegeixo i em quedo satisfet. Altres vegades el resultat em sembla inviable i em poso a canviar coses, i llavors perdo tot un matí només revisant, i a la tarda ja no m’hi torno a posar perquè em sento mentalment cansat. L’operació d’engegar l’ordinador cada dia a mig matí em deprimeix”. Aquest segon volum de cent quarant-nou pàgines quedarà amorrat al piló de “dietaris per rellegir”.

Maria-Mercè Marçal. Bruixa de dol (1977-1979). Tombant. XII.

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Biel Barnils Carrera · Maria-Mercè Marçal. Desglaç. No sé estimar-te sense el feix.