El lèxic de totes les llengües es va empobrint a marxes forçades, però és gratificant llegir estudis com aquest on l’autora analitza el vocabulari de tota l’obra dramàtica d’aquest gran escriptor que va viure un moment crucial: la formació d’un estàndard literari i la seva normalització lingüística a principis del segle XX.
“Puig i Ferreter volia ser un escriptor amb un llenguatge més viu que bell, però el resultat d’aquest estudi demostra que el seu lèxic evoluciona progressivament més cap a la bellesa que cap a la vivesa: canvia solucions col·loquials més vives, per altres de més normatives, s’esforça per aconseguir una llengua més correcta i precisa (...) Quant als dialectalismes, la voluntat que el seu llenguatge fos més viu que bell no es tradueix en una presència alta d’unitats, tot i que trobem en la seva obra certes variants dialectals camptarragonines remarcables, no tant per la diversitat com per la freqüència (variants formals de llavors, dematí, usat com a substantiu, xalar, fadrí, got i altres”.
Aquest volum de dues-centes cinquanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre aquest autor que va escriure els meravellosos Camins de França que no em cansaria de recomanar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada