“Als Països Catalans l’idioma comú es troba geogràficament perplex i indefinit. No hi ha cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l’unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l’autoconsciència més elemental. I de Salses i Maó, i de Fraga a Elx, i d’on siga on siga, la reclamació del català com a idioma normal ha de ser terminant. Les dissidències localistes, a les Illes i al País Valencià, ¿s’hi apuntaran o preferiran agenollar-se davant del castellà?... Siguen discrepàncies regionals o fonètiques, hem d’afermar-nos, si no com a catalans, almenys com a catalanoparlants. Els qui no entren en aquesta operació clarificadora, ja sabrem qui o què són: castellanistes, espanyolistes o tant se val. I si multitudinàriament no hi ha una resposta catalana o catalàunica, ja podem deixar-ho córrer. Perquè no és des de Madrid i amb la seua Constitució que ens han de salvar la llengua.
Si els catalanoparlants volem continuar parlant en català, si volem que els immigrats que es catalanitzen parlen català, si volem, indígenes i immigrats, ser els qui no podrem ser sinó, tots uns, i a partir d’una definició gramsciana de les classes populars, el català ens ha de reunir amb les reclamacions òbvies: tots els mass-media i alguna cosa més. I si no emprenyem, no ens faran cas. Hem d’exigir el català com a llengua pròpia dels catalans, amb tots els efectius culturals, administratius, polítics. I no solament al Principat. Ha de ser a tota l'àrea lingüística... En tot cas, si els catalans, els catalanoparlants, dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en espanyols, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què?”.
Aquest volum de dues-centes dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que haurien de ser consigna pels que creiem que valen la pena uns Països Catalans lliures i units”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada