Les proeses d’un jove Don Joan. Guillaume Apollinaire. Traducció d’en Jesús Moncada. Edicions de La Magrana. 1988.

Els dies d’estiu que en Roger passa en una casa de camp del segle XVII, que son pare ha comprat a contracor, els aprofita cosa de no dir. Hi descobreix el sexe i no s’hi posa pas per poc —és a dir, per poques—. És un no parar.

“Quan vaig acabar de vestir-me, va eixir de la banyera per eixugar-se. Vaig agenollar-me i, amb la tovallola humida del meu cos, vaig fregar-li els peus bonics. Va deixar-me fer sense protestar. Quan vaig passar-li la tovallola entre els dits, va riure, i quan vaig tocar-li les plantes dels peus fent-li pessigolles, va recobrar del tot el bon humor i va deixar-se eixugar també les cames. Quan vaig arribar als genolls, va indicar-me que no pugés més amunt. Vaig obeir, encara que, des de feia molt temps, em consumia per saber què duien les dones de tan valuós sota les faldilles que es creien obligades a mantenir-ho amagat amb tanta cura”.

Aquest volum de noranta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de la col·lecció la marrana d’aquesta editorial que enyoro tant”.