Sylvia Plath. The Jailer.

My night sweats grease his breakfast plate.
The same placard of blue fog is wheeled into position
With the same trees and headstones.
Is that all he can come up with,
The rattler of keys?

I have been drugged and raped.
Seven hours knocked out of my right mind
Into a black sack
Where I relax, foetus or cat,
Lever of his wet dreams.

Something is gone.
My sleeping capsule, my red and blue zeppelin
Drops me from a terrible altitude.
Carapace smashed,
I spread to the beaks of birds.

O little gimlets—
What holes this papery day is already full of!
He has been burning me with cigarettes,
Pretending I am a negress with pink paws.
I am myself. That is not enough.

The fever trickles and stiffens in my hair.
My ribs show. What have I eaten?
Lies and smiles.
Surely the sky is not that color,
Surely the grass should be rippling.

All day, gluing my church of burnt matchsticks,
I dream of someone else entirely.
And he, for this subversion,
Hurts me, he
With his armor of fakery,

His high cold masks of amnesia.
How did I get here?
Indeterminate criminal,
I die with variety—
Hung, starved, burned, hooked.

I imagine him
Impotent as distant thunder,
In whose shadow I have eaten my ghost ration.
I wish him dead or away.
That, it seems, is the impossibility.

That being free. What would the dark
Do without fevers to eat?
What would the light
Do without eyes to knife, what would he
Do, do, do without me?


Traducció de Montserrat Abelló

El carceller

La meva nit sua greix al seu plat d'esmorzar.
La mateixa paret de boira blava és col·locada en el seu lloc
amb els mateixos arbres i làpides.
És això tot el que ell ens pot dur,
el sacsejador de claus?

He estat drogada i violada.
Arrossegada set hores fora de mi
dins un sac negre.
On em relaxo, fetus o gat,
alçaprem dels seus somnis humits.

Alguna cosa ja no hi és.
La meva càpsula per dormir, el meu zepelí roig i blau
em deixa caure des d'una terrible alçada.
Closca aixafada
m'escampo pels becs dels ocells.

Oh petites barrines;
amb quins forats ja n'és ple aquest dia com paper!
Ell m'ha estat cremant amb cigarrets,
fent veure que sóc una negra amb potes rosa.
Jo sóc jo mateixa. No n'hi ha prou amb això.

La febre degota i se m'encarcara pels cabells.
Se'm veuen les costelles. Què he menjat?
Mentides i somriures.
Segur que el cel no té aquest color,
segur que l'herba hauria d'onejar.

Tot el dia, enganxo llumins socarrats a la meva església,
somio en algú completament diferent.
I ell, per haver-lo subvertit
em fa mal, ell
amb la seva armadura de fingiments,

les seves màscares altives i fredes d'amnèsia.
Com vaig arribar-hi aquí?
Criminal indeterminada,
em moro amb diversitat;
penjada, afamada, cremada, burxada.

Me l'imagino
impotent com un tro llunyà,
a l'ombra del qual he menjat la meva ració fantasmal.
Desitjaria que fos mort o ben lluny.
Això sembla, n'és la impossibilitat.

Aquest ésser lliure. Què faria la fosca
sense la febre de menjar?
Què faria la llum
sense ulls per clavar, què faria
ell, ell, sense mi?