10 de novembre de 2009

I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. VVAA. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2006.


Recull de totes les intervencions, revisades i corregides pels seus autors, de la trobada que es va fer a Santa Coloma de Farners a mitjans del mes d’octubre del 2004.
S’hi poden llegir textos de Vicent Alonso, Lluís Calvo, Enric Casasses, Manuel Forcano, Susanna Rafart i Lluís Solà, entre altres, però només pel del Xavier Macià ja paga la pena llegir-lo.
Trenta-una aproximacions al poeta de la tardor, de la pluja, dels crits, de les destrals, dels silencis i del I must do something of my poverty, que mai em canso de rellegir.

Amb mots de part enllà (A hores petites): l’altra banda, la part d’enllà, en la poesia de Vinyoli, no és mai la dels sobrerealistes, no és la de Foix. Malgrat la gran presència de l’element oníric en la seva inspiració, Vinyoli no és mai surrealista: l’altre món de Vinyoli, Vinyoli el situa amb tota claredat en aquest i ben definitivament al seu bell mig.
Amb el domini mag dels seus tres llibres darrers, Vinyoli juga en algun moment amb músiques gairebé ferraterianes, en algun lloc té músiques com de Carner (però diferents), i músiques com de Verdaguer però diferents (Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major), i fins respon amb les seves al joc de campanes de Shakespeare (autor que fins quan ronca fa llenguatge articulat). Els moments de força d’expressió ausiasmarquiana, com ja n’havia tingut a Realitats i en altres llocs, tornen a aparèixer en aquests últims anys, quan l’autor de Vent d’aram es posa a l’altura humana de Llull i de Shakespeare. Comparteix el seny visceral de Shakespeare i l’entusiasme espiritual de Llull, connecta amb la sublim follia de Hölderlin (però no enfolleix) i amb la capacitat de Li Po d’ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac (però no cau de la barca), i tot això sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena”.

Aquestes tres-centes setanta-set pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-per-a-malalts-de-Vinyoli-que-em-consta-que-som-molts-i-molts-més-que-hem-de-ser”.

Etiquetes de comentaris:

9 que prenen la paraula links to this post

9 Comments:

Blogger jordi valls pozo said...

Vinyoli com Ferrater com Sampere són poetes inexhauribles, molt bons i amb mols matisos.

10 de novembre, 2009 22:17  
Blogger El veí de dalt said...

Vaig a cercar-lo...!

11 de novembre, 2009 00:54  
Blogger L'Ull Prodigiós said...

bona descoberta... jo també m'amorro a aquest piló!

13 de novembre, 2009 08:58  
Blogger digue'm ariadna said...

... Per casualitat, en aquest recull d'intervencions, m'he aturat en "La recurrent nostàlgia d'un paradís", de Pep Solà, en l'apartat Interiorització, pàg. 364-366. Parlava del fragment que he escollit de "Pel camí dels mesos de l'any" i del seu "vent d'aram", de com la seva força simbòlica, que omple de connotacions aquest fragment de prosa poètica, ressona en la seva veu fins arribar al contundent "vent morat" de "Prou"... un fascinant passeig poètic...

13 de novembre, 2009 09:53  
Blogger novesflors said...

El llegiré, sens dubte.

14 de novembre, 2009 18:16  
Blogger Ferran said...

Som tant diferents i a la vegada tant iguals, tu i jo. Te n'adones? a mi em meravella i em diu moltes més coses i m'ompla més qualsevol novel·la, posem pel cas, de Faulkner o, i tirant cap a casa, de la Mercè Rodoreda (especialment La mort i la primavera) que no pas un sol poema o assaig de qualsevol matèria o fins i tot una biografia o dietari de ves a saber qui i parlant de ves a saber què. En fi, a tu et passa el mateix que a mi però a l'inrevés. Ja és curiós ja.
No puc deixar de recomanar-te una novel·la, de Vicenç Pagès Jordà, sí, el mateix que ara està de moda per la novel·la "Els jugadors de Whist". Doncs aquest autor, el mateix, va guanyar el Premi Marià Vayreda l'any 1996 per "Carta a la reina d'Anglaterra". I te la vull fer llegir perquè és genial. Ja te la deixaré.
Perdona'm el rollo.

Fgt

15 de novembre, 2009 14:40  
Blogger Biel Barnils said...

Hola Jordi, tots tres poetes es merexien moltes relectures perquè tenen molts matisos, sí senyor. Avall els dogmatismes i les veritats absolutes ;)

Ep, Veí de dalt, aviam què et sembla el llibre a tu que ets malalt de Vinyoli com jo.

Benvingut al piló Ull Prodigiós -deu n'hi do amb el nom!- Amorrats estem!

Hola Ariadna, fa de mal dir això dels noms perquè totes les intervencions del llibre són bones i ademés donen punts de vista diferents del mateix autor. Vaig pensar-ho justament enviada l'entrada per tant t'agraeixo que hagis donat un nom més dels que surten al llibre precisament per això, perquè tots són igual d'interessants.

Hola Novesflors, ja ens diràs què t'ha semblat.

Hola Ferran, a mi m'agrada llegir i cada vegada m'agrada menys fixar-me si és novel·la, assaig, poesia, americana, catalana o del sàhara occidental. Evidentment tinc els meus gustos que són força diferents als teus però l'important és que ens agrada llegir i ens apassiona parlar-ne.
Me la vols fer llegir, dius? A mi no em facis llegir res que prou feina tinc a llegir coses que no vull llegir ;)

16 de novembre, 2009 10:45  
Blogger David Figueres said...

Homenatge a Joan Vinyoli en el 25è aniversari de la seva mort el proper dilluns dia 30/11

http://offlletra.wordpress.com/2009/11/18/a-joan-vinyoli/

26 de novembre, 2009 14:15  
Blogger Biel Barnils said...

No hi podré ser. M'alegra que se'l recordi arreu. Gràcies per la informació, David.

30 de novembre, 2009 14:22  

Publica un comentari a l'entrada

Links to this post:

Crear un enllaç

<< Home