I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. VVAA. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2006.

Recull de totes les intervencions, revisades i corregides pels seus autors, de la trobada que es va fer a Santa Coloma de Farners a mitjans del mes d’octubre del 2004.
S’hi poden llegir textos de Vicent Alonso, Lluís Calvo, Enric Casasses, Manuel Forcano, Susanna Rafart i Lluís Solà, entre altres, però només pel del Xavier Macià ja paga la pena llegir-lo.
Trenta-una aproximacions al poeta de la tardor, de la pluja, dels crits, de les destrals, dels silencis i del I must do something of my poverty, que mai em canso de rellegir.

“Amb mots de part enllà (A hores petites): l’altra banda, la part d’enllà, en la poesia de Vinyoli, no és mai la dels sobrerealistes, no és la de Foix. Malgrat la gran presència de l’element oníric en la seva inspiració, Vinyoli no és mai surrealista: l’altre món de Vinyoli, Vinyoli el situa amb tota claredat en aquest i ben definitivament al seu bell mig.
Amb el domini mag dels seus tres llibres darrers, Vinyoli juga en algun moment amb músiques gairebé ferraterianes, en algun lloc té músiques com de Carner (però diferents), i músiques com de Verdaguer però diferents (Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major), i fins respon amb les seves al joc de campanes de Shakespeare (autor que fins quan ronca fa llenguatge articulat). Els moments de força d’expressió ausiasmarquiana, com ja n’havia tingut a Realitats i en altres llocs, tornen a aparèixer en aquests últims anys, quan l’autor de Vent d’aram es posa a l’altura humana de Llull i de Shakespeare. Comparteix el seny visceral de Shakespeare i l’entusiasme espiritual de Llull, connecta amb la sublim follia de Hölderlin (però no enfolleix) i amb la capacitat de Li Po d’ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac (però no cau de la barca), i tot això sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena”.

Aquestes tres-centes setanta-set pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-per-a-malalts-de-Vinyoli-que-em-consta-que-som-molts-i-molts-més-que-hem-de-ser”.