Esquizo. Històries reals. Ricard Ruiz Garzón. La Campana. 2008.

Tan commovedor com ben escrit, tan ben escrit com desapercebut, aquest és un llibre que tracta de desestigmatitzar la malaltia de l’esquizofrènia entrevistant aquells que la pateixen i part del seu entorn, ficcionant noms i llocs, detalls que permeten respectar l’anonimat de tots els seus protagonistes.
Un llibre poc venut i gens comentat que se li ha fet el mateix cas que als que el llibre dóna veu. Cap.

“Els grecs tenien dues paraules per dir vida. Els grecs parlaven de zoè, d’on ve zoologia, que és vida nua, vida com a supervivència, vida pura; i el valor d’aquest tipus de vida es mesura pel temps que dura i per l’absència de dolor, per l’increment de satisfacció... I els grecs també parlaven de bios: bios és sempre la vida d’algú, el bios és l’únic que pot ser objecte d’una biografia, el bios és l’únic que pot ser singular, el bios és l’únic que té sentit, independentment de quant dura i independentment del mal que faci. I el problema amb les tècniques agressives psiquiàtriques d’intervenció és que de vegades matem la vida per salvar la vida; és a dir, matem una vida amb sentit, encara que faci mal i encara que duri poc, per crear una vida com a supervivència, una vida en la qual no hi ha dolor, però en la qual tampoc no hi ha sentit, on la vida és vida genèrica, és vida d’espècie. Quina vida val la pena de viure i fins a quin punt es pot matar la vida per salvar la vida, per fer durar la vida, per protegir la vida?”

Aquest llibre de dues-centes quaranta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “el millor llibre del 2008”.