La tardor barcelonina. Francesc Pujols. Llibres de l’Índex. 2005.

Publicada per primera vegada el 1911, en forma de fulletó i per trossos als tretze primers números de la revista Papitu, publicació satírica i paròdica de l’època, aquesta és una brevíssima novel·la sobre la història d’una passió visceral. Un relat trepidant que gira al voltant de l’amor i de les seves tràgiques conseqüències. Un text avantguardista abans que ningú i d’una espaterrant actualitat.

“Entra la nit. Les làmpares del saló es reflexen en el fons de les tasses de te. Des del balcó es veu la gran ciutat de Barcelona que comença a encendre els seus llums. Al lluny, del mar que s’esborra en surten les estrelles mullades, gotejant sobre les onades. A cada cantó de paisatge, les muntanyes, els pobles, les masies, els camps i els boscos s’esfumen com grans masses de boira. De la ciutat puja una remor, com si tots els habitants fessin gran riallades i l’aire de la nit les recullís en una sola i la portés a esclatar a dalt de la muntanya. És un crepuscle de tardor barceloní gosat des d’una torre del Tibidabo. Detràs dels vidres del balcó hi tremola el fred. Amb la sala de te, se sent una escalfor artificial i suavíssima, que acaricia com les mans de la senyora Ridaura, quan olbida la passió per entregar-se a la tendresa”.

Aquest volum setanta-una de pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “novel·les per rellegir i recomenar”.