Francesc Pujols per ell mateix. Artur Bladé Desumvila. Brau Edicions. 2006.

Aquest és el resultat d’un any i mig de converses entre Artur Bladé i Francesc Pujols a Montpeller, on estaven exilitats tots dos. Com una premonició, la mateixa ciutat on va néixer Jaume I el Conqueridor i on estudiaren Nostradamus i Ramon Llull.
Memòries escrites en primera persona, dibuixen, pinten i perfilen el personatge i la seva època. Arrebossades d’anècdotes, records i descripcions, la seva lectura no cansa mai i són una bona porta d’entrada per conèixer Francesc Pujols. Fins i tot la definitiva.

“La millor manera d’arribar a escriure bé és llegir molt i, generalment, hom comença per imitar un model, un mestre, i d’ací que el pastitx sigui el principi del literat. El model, de vegades, forma part de la generació anterior i també sol passar que, més tard, el deixeble, per reacció, renegui del mestre i acabi adoptant un estil oposat i més semblant al de la pròpia generació. És el cas de Stendhal respecte a Chateaubriand, per bé que l’autor d’El roig i el negre no imità mai l’autor d’El geni del cristianisme, ans el va combatre sempre, i fou el creador d’un estil que s’avançava al seu temps, no ja d’una generació, sinó de tres o quatre, perquè és ara que hi ha més imitadors de Stendhal que no pas en el temps que va viure, o immediatament després de la seva mort, a mitjan segle passat. El que vull dir és que també en qüestió d’estils literaris s’observa el moviment pendular d’una generació a l’altra. Per la meva part, després d’imitar Maragall, particularment en el vers i l’estil bíblic en prosa, vaig adoptar una modalitat absolutament oposada, basada en la frase llarga, interminable i, si era possible, sense solució de continuïtat, a força d’incisos i relatius, d’acord amb els procediments que Wagner aplicava a la música i Gaudí a l’arquitectura”.

Aquest llibre de cinc-centes vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de memòries per rellegir i recomenar”.