Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall (i un epíleg d’Enric Casasses). Quaderns Crema. 2004.

Editat el 1904 quan tenia només 22 anys, és el primer i últim llibre de poemes que publicà Francesc Pujols, ja que la poesia l’abandonà, com va confessar.
Tot i que el seu estil i temàtica no són sant de la meva devoció comencen a esbossar el personatge d’aquella època i apunten unes maneres literàries que amb els anys aniran guanyant pes.
Interessants són tan el pròleg de Joan Maragall, el seu mestre, que va triar les poesies finalment publicades, com l’epíleg d’Enric Casasses, propagador contemporani de la seva obra.

“La seva poesia us parla molt de la terra molla, i de la frescor dels pàmpols, i del raig de sol, i de fruites, i de xapoteig d’aigües, i de coses que brillen, i de grans ressonàncies, de brandar de campanes, de flaires penerants i de coses asssaborides, i de focs, i de carn i de sang; en fi, que a n’aquest xicot tot li entra i li surt pels sentits, com al poble, però amb més violència: perquè ell és una flor del camp misteriosament oberta en l’estuba ciutadana. El poble és més sobri, més ignocent, més fort davant la sensualitat natural a la seva senzillesa: en Pujols s’hi abandona més, hi disfruta massa”.

Aquest volum de cent setanta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres de poesies que no rellegiré però que m’han ajudat a començar a entendre el personatge”.